Capítol 5: Paraules en la foscor

Cròniques de la Superfície

CAPÍTOL 5

PARAULES EN LA FOSCOR

que tinc en la meva fugida. La llum distorsiona aquella vaga imatge de mi, la fa
trontollar, ballar a mesura que avança per les parets del túnel. Les passes sonores del
militar retrunyen en les parets trencant el suau soroll que fan els meus cabells en xocar
contra el meu cos. Els meus peus volen lleugers sobre el terra ple de pols. Cada
moviment que faig intento que sigui volàtil, que no deixi rastre, però el meu nom
voleia entre les parets, dins el foc, a les meves orelles i sota els peus. És a tot arreu,
escrit amb tinta invisible, una sola paraula; Iria.

el f
-me i
una sola paraula tinc en ment: continuar. Finalment arribo al final del túnel que dóna
pas a una mena de plaça on desemboca un altre túnel. Serà per on hauré de trencar, és
-me contra una paret

Derrapo aixecant pols i vaig a posar-me dins el següent túnel quan una forma es
precipita a sobre meu. Caiem tots dos fets un manyoc de mans i cames. El meu cor

dempeus preparada per atacar. Davant meu, però, tan sols hi ha en Will que em mira

- Què fas aquí? Hem de marxar, em persegueix un militar!-

- A mi també em persegueixen! No vagis cap allà, no tardaran a trobar -nos.- En
Will no té alè, però tot i això, no sembla gens nerviós. Sembla que tingui la
situació ben controlada; em treu de polleguera.
- -Li engego
als morros.
- I per què ho he de pensar jo? A veure si tu també de tan en tan penses alguna
cosa!
- Jo faig més que tu inútil! Havies de portar-lo fins aquí? No podies anar cap a un
altre lloc?-

- ver fet cas a aquell
parell. Sempre estan igual amb les normes...

PDF created with pdfFactory Pro trial version www.pdffactory.com


cosa però és un pèl més r

cara tan sols apareix una expressió de sorpresa i no una ganyota de dolor.

- Què?- Li etzibo abans que pugui dir res amb aquella boca que pot ser bonica i
feridora alhora.
- -
mentre ell pica amb la mà a la paret.- Està buit.
- I què? Molts túnels sonen a buit, teniu això en comú.- Reco

prop.-
- No tots sonen a buit, normalment estan plens de terra. Aquí però hi ha alguna
cosa amagada tan sols cal que...

Veig com passa la mà per la paret i segons després jo començo a fer el mateix.
Finalment ho noto.

- Aquí hi ha alguna cosa. És una mena de pany...- De cop el tros de túnel que tinc

- Molt bé Iria, has trobat un armari!
Abans que ;
segons la foscor envolta els nostres cossos. Per sort, tan sols és una foscor quotidiana.
El silenci que es mescla amb ella, en canvi, és pitjor, és estressant, asfixiant i ens envolta
estretament.

a calmar-
- On... on són? Què ha passat? Però si no hi ha cap més túnel. És... és impossible-
la primera v
- Ja t'he dit jo que t'ho havies imaginat. Qui vols que corri per aquests
passad has de relaxar noi, comences a sentir
veus...- espessa.
- Ho dic de veritat, ho he sentit! juro per la meva vida, no m'ho he
imaginat!
- És la febre dels nous, sempre esperant que passi alguna cosa. Els xaiets dormen
als seus llits. Ningú pot sortir, són nens, més aviat estúpids. Au va anem....
- Espera! Ara que hi penso... crec que aquí hi havia un dels armaris secrets, no és
així?-
- - fa irònicament el de veu més
aspre. Cada paraula és corrosiva i el seu humor em raspa les orelles. El cor em
batega amb força, no pot ser que vinguin cap al nostre petit amagatall...



- No perdem res mirant- gut fins aquí...- les paraules em
perforen scor i
desitjar despertar-
- Si així aconsegueixo que callis...- s'aproxima... cada passa sona més forta.

el soroll de
la mort.
- 'has de relaxar aquí no hi ha res.
- , em rendeixo, tenies raó... Marxem.....

a deixar-me anar. Ha estat horrible, la mera
possibilitat de que ens atrapin i en tanquin al túnel dels pensaments em fa tremolar tot

ens envolta quan finalment ens atrevim a parlar.

- Ens ha anat de poc aquest cop...-
normalment té.
-
llavors...-
- No hi pensis. Estem aquí i ja està. N
-ne les
conseqüències.-

- Potser... però no ho fan a propòsit. A sigut mala sort. A més són bons amics no
creus?
- Jo no he dit que no ho fossin, no em jutgis malament, són genials però tenen
-
per la cintura amb força però sense fer- -me toco de

- Gràcies. Tens raó, a vegades si que tenen unes idees...-
i passo a fora.
-
esperant...
- Sí, acabem ja amb aquest malson.

cop ja no estic sola, ara tinc un amic que em cuida les espatlles, ara tinc algú que em
dona la mà i em guia en la foscor.

Quan arribem al túnel 2C el meu co
agafa la meva. Sé que és tard i que els demés deu fer estona que esperen.
- Auri, mira qui hi ha aquí! Ja era hora que arribéssiu, parelleta; què us ha
passat?- Exclama en Mike, cansat.
- s que ens han perseguit un parell de militars que ens
volien matar mentre que, com és normal, vosaltres no fèieu res. Pura rutina-
replica en Will, expressant un lleuger malestar.



- Si sou tan burros de deixar-vos enganxar no és culpa nostra- amb
un petit somriure. En Mike deixa anar una rialla.
- Faré veure que no ho he sentit- en Will sembla estar realment mosquejat així

-
- Sí, no ha estat fàcil però ho hem fet.- No tinc ganes de reviure aquells últims

- Com ho heu fet?- en Mike és el que em fa decidir per el ara.
- Hi havia un armari amagat dins el túnel i allà dins hi havia una trapa que anava
fins al conducte de
dins el conducte.
- Un armari dins el túnel! Què ve a continuació? Un laboratori enterrat, una gran
ciutat?-
personal; ella és així. Segur que en realitat els seu cap està treballant
seriosament en tot el que comporta aquest nou descobriment.
- Bé ara que tot està aclarit centrem-nos en la nova estratègia. Alguna idea?
- Creiem que eres tu el de les idees Will- ciosa...- Hi hauran

el nostre únic obstacle.
- En Will i jo podríem entretenir-los.-
seva vitalitat però en canvi no em puc creure que encara sigui tan innocent, tan
capsigrany.
- -nos uns 10
minuts, tants com siguin possibles.
- Cap problema. Segur que serà bufar i fer ampolles. Sincerament creieu que som
herois? Som quatre marrecs estúpids sense armes, sense coneixements. Nens,
ho enteneu? Ni tan sols som adults...- Les pa i
em fan tremolar. Té raó tan sols juguem a ser allò que no podem ser.
- Com vulguis noi, corre, vés i fes-te gran, forma part del seu grup, sigues un
vencedor, sigues com ells! Jo prefereixo ser una perdedora, una nena, però
lluitar per una causa justa. Sí, som quatre nens, quatre nens que han aconseguit
molt més per la civilització que tots els altres adults junts. Nosaltres som nens
però recorda,
ells.
que la vida reneixi dins nostre

donar-nos ànims, una sola paraula dels seus llavis i posa el teu món cap per avall.
- Jo... jo no volia dir això Auri, ja ho saps. Tan sols volia dir que necessitem un
bon pla.
- - És la mena de cosa que se li pot acudir a
en Mike.
- No seran tan estúpids, com a molt en distrauràs un. Necessitem alguna cosa
millor.
- Ho tinc.- En Will ens escruta amb els ulls blaus a tots.- En distraurem un amb la
el farem caure. Confieu amb mi, tinc una idea.
- Molt bé. Feu el que vulgueu però sobre tot aneu amb compte.



-
decebrem.
-nos un somriure. No hi ha
temps per abraçades, ni per comiats, aquí e
pressa. Segons després ens separem i sento que una part de mi es queda enrere, amb
els altres.
- Iria, et trobes bé? Estàs molt callada.-
lleuger i mirada preocupada.
- Estic bé. Tan sols estava pensant en... bé en moltes coses.- La noia hem posa una
t

respiració.
- No et preocupis no els hi passarà res. I per cert... ell també ho creu.
- Què? Jo no he dit, res. No sé de què...
- -
Torno tancar-
del túnel. Tal i com ha dit; tan sols dos guardes.
- Esperem que els nois segueixin en forma.-

de pensaments, sentiments que giren al nostre voltant. És com quan somrius,
no fan falta paraules.

sols veig una mirada juganera, una mirada de
picardia i il·lusió, una mirada que trasllueix vida.

Un cop tenim via lliure, arribar fins al nostre destí és molt fàcil. La porta és
den ser
suaus i lleugeres o fortes i doloroses. Tenen personalitat pròpia, tacte i parla. Són la

voltant,
no puc evitar fer una petita exclamació. Davant meu trobo un palau del cristall. Milers i
milers de lleixes plenes de flascons de vidre transparent. Al nostre voltant tot de
líquids de diferents colors, densitats, formes i aquella olor embafadora... Olor a net, a
antisèptic, una olor que tan sols existeix en aquest petit racó de la xarxa. Un regne de
cristall i sèrums; el nostre petit tresor.
- Impressionada? Jo també ho estava el primer cop que vaig venir, però la veritat
és que el món acaba perdent la petita màgia que li queda amb el pas del temps -

el respecte per el que parla és més aviat por.
- És tan sols que no esperava que fos tan gran. És molt... no sé com descr iure-ho.
- Ja sé què vols dir, no sembla que estiguem entre tots aquells túnels encara.
- Sí, és totalment diferent del que coneixem. Un altre món...
- Millor que no perdem temps, jo no em fiaria gaire de la valia dels nois- i amb
un dels passadissos formats pels armaris.



Podia distingir amb una sola mirada ràpida els diferents graus que ocupen i mostren
gelosament, alguns amb orgull i altres un pèl arrogants; és la seva naturalesa.

en un racó amagat del nostre món. En un principi, em vaig veure captivada per unes
de caràcter elegant, cristall fi i veu suau. Contenen líquids purs, cristal·lins, de colors

aquí mentre que per als demés ens queda el Mater Liquid, una porqueria amb gust a
ous de rúscules podrits. De cop, la meva atenció es posa sobre un altre tipus,
ampolletes tètriques, perilloses, que feien olor a fum i brea. El seu cristall gruixut i
tacat, així com els seus temperaments i els seus líquids oliosos i greixosos, espessos...
s demés ingredients; són ferms i directes

amagats i oblidats, polsosos i tristos, possiblement ja passats o inservibles,
medicaments que esperen al costat de la foscor esperant que el silenci els devori.
Perduda en el laberint de cristall observo tots els petits racons i anoto en la meva ment
cada petit detall, per insignificant que sigui intento que el meu cap ho recordi tot.
Finalment la veig. Petita, recargolada i totalment fora del meu abast.
- , però no hi arribo.
No passen ni dos segons que veig com la noia corre cap a mi. Veloç i amb un
somriure a la boca.
- Molt bé Iria! A
- Com? Vols dir que no hi ha escala ni res per agafar-ho?
- Ho sento, però que jo sàpiga no... Bé, , però la tenen ben
amagadeta.- No p
no tenim temps per buscar-ne una en aquesta laberíntica civilització. Tardaríem
massa.
- Creus que podries subjectar-me fins allà?-
mans perquè jo pugui posar-hi els peus.
La noia haurà de recollir tota la força que pugui per poder aixecar -me però a

- Iria si us plau afanyat, no sé quant més aguantaré.
- Es que no hi arribo...- Per més que allargui la mà els meus dits no arriben ni a
fregar-
començo a escalar.
- Baixa Iria, et faràs mal! Trobarem una altra manera...
- No hi ha cap més manera.- Intento no mirar a baix, no em fa falta veure-ho per
saber que estic a molta altura. De sobte, trepitjo malament i rellisco, per sort
- Estic bé, ja quasi hi sóc.
El cor em batega a mil per hora, els peus em tremolen però jo continuo endavant.
Trobo una lleixa on no hi ha lloc per posar-hi els peus. Les mans les tinc adolorides
-me, ben segur que ja hi tinc diverses butllofes. Amb suavitat i compte llenço
daltabaix algunes ampolles i espero sentir amb tristesa com es trenquen en caure
contra el terra. Em sorprèn, però, no sentir cap so de trencament. En mirar cap a baix



centrar en el que estava fent. Tinc les cames adolorides i cansades però ara no em puc
rendir; ja quasi hi sóc i ara tinc via lliure i camí net. Em poso de puntetes... allargo tan
com puc la mà... i aconsegueixo fregar-la. Els meus dit noten la fredor del vidre i puc
fer-la rodar però per més que ho intenti no arribo a agafar-la. Estic tan a prop que...
sense pensar-ho faig un petit saltiró. Noto al palmell de la mà el tacte suau del vidre, la

lama com a seva i torno a baixar. Quan els meus
peus descalços troben la lleixa, aquesta cedeix sota el meu pes. La sensació de caure
-me a algun lloc però tan sols
aconsegueixo agafar aire, un air
-me.

Per sort, quan arribo a terra el cop no és fort. Estem fetes un manyoc de mans i cames

- Auri?-
- Ha estat increïble... per un moment he pensat que no en sortíem d
- el to rialler en que ho diu em posa els pèls de punta,
suposo que tothom manifesta de forma diferent el seu nerviosisme. Em poso les

- - Els meus
-me així, odio
no poder controlar- ant-me i
ajudant-me a passar aquest mal moment. A poc a poc torno a respirar bé.
- Tranquil·la, ja està. Mira què tinc per tu.- La noia es treu alguna cosa de la
butxaca de la jaqueta.-

El somriure em neix a la boca però
gratificant poder tenir una amiga així. Ella cuida de mi, ella és aquella part que sovint
falta en el meu interior.

- Afanyem-nos, amb tan de rebombori segur que ens han sentit. És hora de
marxar.- La noia -me entre el
laberint.
La veritat és que si ella no em dugués agafada no sabria com sortir -ne. Correm per
Em sorprèn quan veig
la porta i l
a avançar i ella decideix forçar la marxa. A
a obrir-la quan escolto unes passes ràpides que venen. No sóc a temps de dir res, ni tan
- l passadís i ,
llavors, dos cossos en envesteixen placant-nos contra el terra. Tot el goig de segons



nic i
clausura, un únic pensament crida auxili dins el meu cap: em duran al túnel dels
pensaments, em podriré entre la foscor i el silenci. Unes mans agafen les meves i
aconsegueixen aixecar-me. El que primer veuen els meus ulls en són uns de blaus que
conec molt bé.
- Will!- Em llenço als seus braços ja que les cames em fan figa a causa dels nervis.
- Què ha passat? Hem sentit molt de soroll i hem decidit venir per si us havia
passat alguna cosa.
- - ·la. Admiro la seva
sang freda o la seva bogeria.- Serà millor que marxem abans que vinguin a
veure què passa.

Desfilem de pressa però sense nervi. La nostra comesa ha arribat a la seva fi. Mentre

amb interès i il·lusió fingida.

- - En
Mike comença a enrotllar-se i aviat les seves paraules creen imatges en les
ombres del túnel explicant la historia que les pedres guardaran per sempre.

evidentment era només un esquer. Com havíem previst, un guàrdia ha anat a veure

anar a buscar-lo. Mentre interrogava a en Will, jo he sortit per darrere, sense fer cap
soroll i li he donat un cop a un punt determinat de la nuca deixant-lo inconscient.
-se, i no
recordarà què havia fet les tres hores anteriors abans de desmaiar-se. Hi havia un
sortint trencat en el túnel així que pensarà que ha xocat contra allò. El seu company
haurà tardat uns dos o tres minuts en tornar i trobar-
que tardarà entre anar a buscar ajuda i portar-lo a la mèdica... teníem temps de sobres.

hi som. La gran porta de ferro de doble batent rodona és al davant de tots nosaltres,
marcant el final del trajecte. El meu petit refugi, el meu dormitori.

- I us hem trobat. Ja ho veus, tampoc ha estat gaire cosa.- Quan el silenci ens
embolcalla la son fa lloc en la meva ment. Com dos bons companys ara inunden
el meu ésser.
- Bé. La nostra petita aventura ha arribat a la seva fi. En fi, bona nit.- Aquest cop
si que hi ha abraçades o si més no somriures.



- Bona nit. Que somieu amb...- deixo la frase a mitges com cada dia i els demés
em responen amb cansament.
- Amb el angelets... Fins demà.- i jo teclejo la contrasenya. La

Tot és fosc a dins i la gent dorm tranquil·lament, aliens a nosaltres, refugiats en els

dormen, comp
nostres cossos mig inerts, bruts i molts, malaltissos.

- Hi ha una cosa que fa temps que et vull preguntar: què és això dels angelets?-
-

en el record
apareixen aquestes paraules que tranquil·litzen tot patiment del meu cor.

- Són les paraules que em va dir algú quan era petita. Segurament no saps qui és.
No recordo que anés gaire amb el vostre anterior grup.

Aquí tots cuidem de tots. Els grans es fan càrrec dels petits i sovint tens algú que és
com la teva germana gran. No sol durar gaire el conte de fades, però. Tot acaba
marxant, el temps corre i nosaltres no podem sinó corre-hi al darrere. La gent creix i
s, nous germans. El cicle però torna sempre a
començar i algun dia et toca a tu cuidar dels petits fins que marxes. És una mica el que

Finalment arribem al costat del llit de la Yue. La nena dorm plàcidament, maca com
-nos.

l costat del llit.

arreu, la foscor densa ho recobreix tot però el meu cor batega amb força. Al cap i a la fi
ha arribat el moment de deixar aquest món de prohibicions i entrar en el dels desitjos
on jo puc ser i fer el que vull. On tot és més fàcil, on la llum de les espelmes i el foc
balla amb més força.


Capítol 5: Paraules en la foscor

Empfohlen

Empfohlen

Weitere ähnliche Inhalte

Was ist angesagt?

Was ist angesagt? (11)

Andere mochten auch

Andere mochten auch (6)

Ähnlich wie Capítol 5: Paraules en la foscor

Ähnlich wie Capítol 5: Paraules en la foscor (20)

Kürzlich hochgeladen

Kürzlich hochgeladen (9)

Capítol 5: Paraules en la foscor