Publicació de la CGT del País Valencià, suplement de Rojo y Negro. El projecte polític del moviment llibertari - Nou cicle de mobilitzacions? - Crisis económica y de vida: Una oportunidad para autogestionarnos - Sindicalisme mendicant - El Quart Paquet Ferroviari i les Obligacions de Servei Públic - Un peligro invisible invisibilizado - Lluites sindicals - Entrevista a Manuel Camarasa, ex treballador i delegat de CGT en RTVV - i més...

1. més professaven. Lògicament,
foren conscients o no d'açò, l'estat
emocional individual influeix en la
construcció d’allò col·lectiu d'una
forma determinant. Per contra, quan
es sotmet a les persones a unes
condicions extremes resulta molt
més complex que establisquen vin-
cles de solidaritat entre elles ja que
la lluita per la supervivència adqui-
reix un caràcter allunyat de qualse-
vol racionalitat i provoca la recerca
d'eixides totalment individualitza-
des, un salve´s qui puga i com
pugua.
el segon argument entronca,
d'una banda el context històric en el
qual ens movem i la necessitat es-
tructural del poder per seguir perpe-
tuant-se passe el que passe amb
l'actual model capitalista globalitzat
(o siga, independentment que el seu
col·lapse tarde 5 o 50 anys) amb la
lògica de com "veiem" des de ca-
dascuna de nosaltres el món que
ens envolta, i principalment, com ho
van absorbint les noves genera-
cions. des d'aquestes premisses no
podem més que estar alarmades i
preparades respecte al creixement
exponencial de les organitzacions i
partits ultradretans en molts llocs
del continent europeu, en la més
que evident confirmació que els
estat-nació segueixen i van seguir
condicionant les nostres vides i, fi-
nalment, en la reflexió que cal cons-
truir i consolidar alternatives sòli-
des a les noves estructures totalità-
ries que s'estan afermant en el
subconscient col·lectiu. no voler
adonar-nos de la “màgia atraient”
que exerceix el poder, de la seua su-
posada eficàcia per a traure'ns de
“l´abisme” social on ens trobem i, a
més, de “protegir-nos” de l'hostilitat
del món que ens envolta és no aca-
bar d'entendre com eixe poder “en-
amora” a la gent i, sobretot, a les ge-
neracions que inicien el seu camí. el
feixisme dispers, difús, ambiental
del que parla Antonio Méndez Rubio
en el seu llibre Feixisme de Baixa In-
tensitat és un fet a tenir molt en
compte. i són eixos micro feixismes
individuals, personals, xicotets, els
que alimenten la bèstia.
Finalment la suma d'esforços en
suport de les nostres accions i pro-
jectes multiplica la seua eficàcia i la
seua difusió en més capes de la po-
blació. en aquesta consideració,
tenir un projecte polític comú és fo-
namental si volem eixir de l'aïlla-
ment al que se'ns sotmet (i en oca-
sions ens sotmetem) i poder donar
alternatives viables al sistema eco-
nòmic social (polític) de dominació
anomenat capitalisme.
EDITA: COMITé COnFEDERAL DE LA COnFEDERACIÓ GEnERAL DEL TREbALL DEL PAÍS VALEnCIÀ (CGT-PV) - D. LEGAL: V-155-1987 - MARÇ 2017
el projecte polític
del moviment llibertari
e
ls processos d'anàlisi i
debat entre les diferents
organitzacions, col·lec-
tius, grups i persones
que es senten vinculades
al moviment llibertari han suposat
sempre una assignatura complexa
d'abordar i difícil de resoldre. Més
enllà de la coordinació en temes i
accions puntuals, existeix en la
nostra història més recent una dinà-
mica palesa i normalitzada cap a l'a-
tomització i dispersió del propi mo-
viment. els intents per trencar
aquestes dinàmiques, per establir
espais on poder raonar, debatre ex-
periències i extraure conclusions,
si procedeixen, solen ser xicotets
oasis dins de la infinitat d'espais i
pràctiques en les quals està immers
el moviment. Podríem recordar,
entre altres, les cinc cites de Bus-
cando el Norte (València, sant boi,
Luarca, Madrid i barcelona), i fins i
tot, propostes de caràcter interna-
cional que van suposar espais per
al debat però escassos progressos
a nivell organitzatiu. en aquest sen-
tit, i per la repercussió que va tenir
en el seu moment, l'article de des-
embre de 2014 de Carlos Taibo,
(http://www.carlostaibo.com/articulos/t
exto/?id=500#) animava a la reflexió i
convidava, sobre la base de la nos-
tra pròpia responsabilitat sobre el
col·lectiu, directament a la creació
de noves estructures confederals i
obertes a la societat.
des de llavors, organitzacions
com Embat a Catalunya
(http://embat.info) o Apoyo Mutuo a
Madrid (http://apoyomutuo.net) han
acollit multitud d´activistes socials
vinculades a les pràctiques llibertà-
ries i realitzat innombrables presen-
tacions de les seues activitats i ini-
ciatives com podem comprovar en
les seues webs. Per contra, alguns
intents de sumar organitzacions i
col·lectius en plataformes organit-
zatives, com la proposta de finals de
2015 de Joventuts Llibertàries a Va-
lència d'establir un Front Comú Lli-
bertari sobre cinc eixos de treball,
han passat sense pena ni glòria
entre gran part dels grups que po-
dien haver-les considerat i debatut
obertament per a intentar una inicial
marxa. en el mateix sentit podríem
parlar de com solen ser les rela-
cions entre les organitzacions que
es reclamen hereves de l'anarcosin-
dicalisme, més enllà de com vam dir
anteriorment en accions concretes,
o la quantitat de discussions sobre
la “puresa anarquista” que seguim
trobant en la xarxa i que, principal-
ment, serveixen per a seguir alimen-
tant tensions i enfrontaments.
entreVista
amb Manuel Camarasa,
CGt-rtVV
pàg. 8
editoriaL
nou cicle
de mobilitzacions?
pàg. 2
oPinió
Crisis económica y de vida:
Una oportunidad para
autogestionarnos
pàg. 2
sindicalisme mendicant
pàg. 3
soCiaL i sindiCaL
el Quart Paquet Ferroviari i
les obligacions de servei
Públic
pàg. 4
Un peligro invisible
invisibilizado
pàg. 5
i Més
Lluites sindicals, Jornades
Creant alternatives al
Capitalisme en la Marina
baixa, agenda.
pàg. 6 i 7
CGt País Valencià
Comunicació Cgt-pv
@CGtPV www.cgtpv.org
encara que per a algunes perso-
nes i col·lectius el moviment lliberta-
ri és incompatible amb un projecte
polític, el ben cert és que l'activitat
transformadora en allò social, que
es recolza des d'aquest moviment,
ha de respondre, òbviament, a la ne-
cessària articulació d'estratègies, a
curt i mig termini, que tinguen com a
finalitat la construcció d'una socie-
tat llibertària. aquestes accions, per
tant, respondran als objectius esta-
blits i acordats sota les premisses o
principis que s'advoquen des del
propi moviment (assemblearisme i
nul·la jerarquització, solidaritat i su-
port mutu, acció directa, etc.).
aquesta metodologia és netament
política. així mateix pensar que
aquests principis no responen a cri-
teris polítics és arrissar el dogmatis-
me a nivells suprems.
dit açò, és constatable, que en la
construcció d'eixos espais d'anàlisi
i debat polítics encara queden molts
passos a realitzar en molts llocs, re-
centment es presentava a saragos-
sa Aunar (http://aunar.org/) però
també falta un suport decidit de mol-
tes organitzacions i col·lectius per a
consolidar i visualitzar el que, d'altra
banda, moltes persones observem
respecte a la infinitat d'iniciatives i
projectes que naixen dins de la “ga-
làxia” llibertària o funcionen sota els
principis organitzatius (polítics) de
la mateixa.
sumant arguments què podem
trobar en les webs anteriorment res-
senyades sobre la importància i ne-
cessitat d'aquestes estructures or-
ganitzatives afegiríem dues més. el
primer de caràcter emocional, sim-
bòlic, i un segon d'índole històrica i
estructural.
rellegint el superb assaig Els
anarquistes espanyols de Murray
bookchin, podem trobar un capítol
final de conclusions on l'autor es
pregunta sobre els factors que
varen influir en la Cnt, i per extensió
en tot el moviment llibertari d'aque-
lla època, perquè s'engegara sem-
blant procés revolucionari. Les con-
clusions que s'apunten són varia-
des però existeix una que Murray
considera essencial. aquesta apun-
taria cap a la creença generalitzada
que estaven contribuint a la creació
d'una nova societat basada en els
valors que tant anhelaven aconse-
guir. aquesta creença constructiva
va animar i plenar d'il·lusió a milions
de persones en el sentiment de per-
tinença a un moviment comú de
major envergadura, independent-
ment de la filiació individual a ate-
neus, grups o sindicats, el seu espai
vital rural o urbà, o als corrents que
Canal CGt País Valencià
Manuel Camarasa / L.M..

2. Secretariat
Permanent del
Comité Confederal
País Valencià i Múrcia
Avgda. del Cid 154
46014 València (L’Horta)
Tels.: 96 383 44 40
96 313 43 53
Fax: 96 383 44 47
www.cgtpv.org
sec.general@cgtpv.org
Fundació Ferrer i Guàrdia
Avgda. del Cid 154 baix
Tels. 96 383 44 40
46014-València
FEDERACIOnS LOCALS I COMARCALS
FIC de Castelló
C/ Cerdan de Tallada 23 entresòl
Tel. 96 425 06 36
Fax 96 425 06 36
12004-Castelló-La Plana
cgtkastello@hotmail.com
cgtkastello15@gmail.com
SU del Camp de Morvedre
i l’Alt Palància
C/ del Treball, 21, baix
Tel. 96 269 86 33
46520 Port de sagunt (València)
cgtportsag@gmail.com
FL de Puçol
C/ Castell de Morvedre 12-1er. dreta.
Tel. 96 146 54 54
Fax 96 146 54 54
46530-Puçol (València-L’Horta)
cgtpuzol@gmail.com
FL de València
Av. del Cid 154
Tel. 96 383 44 40 Fax 96 383 44 47
46014-València (L’Horta).
fed.local@cgtvalencia.org
• sP de la FL de València,
tel. 96 383 44 40
• sindicat de Metall, Energia i
Mineria, tel. 96 313 43 50
• sindicat de Neteja, tel. 96 313 43 51
• sindicat de Transports, Comuni-
cacions i Mar, tel. 96 383 53 73
• sindicat de Banca, Estalvi i
Assegurances, tel. 96 383 53 74
• sindicat d’Administració Pública,
tel. 96 383 45 08
• sindicat d’Oficis Diversos,
tel.96 383 45 25
• sindicat d’Alimentació, Comerç i
Hostaleria, tel. 96 313 41 39
serveis Afiliats:
Biblioteca Llibertària “Ferrer i
Guàrdia”, Àrea de la Dona, Oficina
Precària CGT
FL La Safor-Gandia
C/ Pintor sorolla 39 baix
Tel. 96 287 70 60
Fax 96 287 70 60
46700-Gandia (València-La safor)
cgtlasafor@gmail.com
Federació Provincial d’Alacant
C/ José Reus García, 3 Entpta. Dcha.
Tel. 96 518 22 11
03010 - Alacant (L’Alacantí)
alacant@cgt.es
SOV d’Alcoi
C/ Echegaray 10 baix
Tel. 96 554 71 46
Fax 96 554 71 46
03800 -Alcoi (Alacant-L’Alcoià)
f.l.alcoi@cgtpv.org
SOV de Benidorm
C/ san Antonio nº 15
Tel. 96 680 65 80
Fax 96 680 65 80
03501 -Benidorm (Alacant)
Apt. Correus 125 (CP: 03501)
cgtmarinabaixa@gmail.com
2 - notícia confederal Març del 2017o p i n i ó
E
l desenvolupament de les lluites
per un món millor no és progres-
siu ni permanent; pateix alts i
baixos, aturades i fins i tot reculades. I
eixos diferents ritmes es produeixen
sense que puguem preveure'ls ni molt
menys evitar-los. La majoria ja hem co-
negut diferents etapes d'eclosió d'il·lu-
sions i projectes, a les quals han succeït
altres cicles de traïcions, derrotes i re-
núncies vàries. situant-nos en la història
més recent podrem coincidir que, des-
prés de la derrota i el desencantament
que va suposar la Transició encara in-
conclusa, ens va caure damunt la poste-
rior crisi/estafa de 2007, que va portar
com a conseqüència una progressiva
despulla a la classe treballadora de gran
part de les seues conquestes de l'últim
mig segle, que van ser convertides en
beneficis per a la banca, les grans em-
preses i els especuladors del capitalisme.
La complicitat de la casta política (la
governant i la pretendent) i del sindica-
lisme del règim van anar creant un sen-
timent de frustració i una ràbia contingu-
da entre els sectors socials que assistien
impotents al seu propi empobriment i
l'aniquilació de l'estat de benestar en el
què tan feliços ens les prometien. En
2011, de manera bastant imprevista i re-
lativament espontània tota eixa indigna-
ció esclata en forma de revolta pacífica i
assembleària en totes les places del país.
Efectivament, el 15M suposa una nova
esperança de canvis profunds i de recu-
peració pel poble de la capacitat de deci-
dir des d'a baix.
Lamentablement el vell sistema va
saber trobar dins del mateix moviment
de les places als elements necessaris per
a recuperar i reconduir cap a la política
clàssica tot allò d’autogestionari i trans-
formador que hi havia en el 15M. Creats
i ràpidament integrats els partits que ve-
nien a portar al parlament els nostres
somnis, la nova fase de desengany no va
tardar a instal·lar-se en gents que tan ge-
nerosament s'havien lliurat a la renascu-
da utopia.
Tornats els moviments socials al punt
de partida i superada una altra vegada la
travessia del desert immobilitzador, en
els últims mesos sembla que emergeixen
símptomes d'un repunt de les ganes de
barallar i defensar les últimes posicions
socials. Dóna la sensació de que ens hem
recuperat més ràpid que després del des-
encantament que va succeir al fiasco que
van suposar els governs socialistes. Les
lluites que s'han produït en l'ensenya-
ment, en els hospitals catalans, en els
ports, en telemarketing i en altres sectors
i empreses testifiquen que la gent s'ha
cansat de l'immobilisme i la renúncia,
superant fins i tot la postura del pacte so-
cial a la què ens ha acostumat el sindica-
lisme del consens.
Formes noves de lluita i organització
sorgeixen per a donar nous impulsos a
eixes mobilitzacions; les kellys o els
manteros, la PAH o el sindicat d'inqui-
lins, les Marxes de la Dignitat i les ma-
nifestacions contra el tancament de les
fronteres, les cooperatives de consum o
els horts col·lectius són només algunes
mostres d'eixa esperança en l'autogestió
de reivindicacions i projectes.
Com a CGT ens trobem en una posi-
ció una poc polivalent. Tenim l'organit-
zació ben implantada en els àmbits terri-
torial i el sectorial, anem guanyant pres-
tigi i respecte entre treballadors i
moviments socials per la nostra presèn-
cia i lliurament solidari en tots els con-
flictes, però -tampoc podem ignorar-
que tenim assignatures pendents com la
participació en els sindicats i la incorpo-
ració de la gent jove en els òrgans de
gestió confederals, la incompatibilitat
que alguna gent veu encara entre l’àm-
bit social i el sindical i la falta de capa-
citat per a traslladar a la societat la nos-
tra alternativa. són problemes grans,
però el moment que s'acosta és una bona
ocasió per a donar eixa espenta que la
nostra història, el nostre treball actual i
la vigència de les nostres idees poden
avalar.
A C C I Ó D I R E C T AProGraMa d’inForMaCió soCiaL i LaboraL de CGt-PV
Tots els dimecres en directe, de 16 a 18 h. (podcasts en www.cgtpv.org)
COLTA’L I PARTICIPA!! a rÀdio KLara 104.4. FM i www.radioklara.org
editorial
NOU CICLE DE MOBILITZACIONS?
P E R S P E C T I V A F E M I N I S T A
Crisis económica y de vida:
Una oportunidad para autogestionarnos
La profesora Lina Gálvez, en su artí-
culo “La desigualdad de género en las
crisis económicas” analiza, desde la
perspectiva de la economía feminista, las
consecuencias que han tenido sobre las
mujeres las diversas crisis mundiales del
pasado siglo, para obtener herramientas
de respuestas a la actual.
En sus conclusiones destaca tres pautas
que se remiten en todas ellas: la primera es
que de la crisis se sale con una intensifica-
ción del trabajo de las mujeres, incluyendo
el trabajo remunerado y sobre todo, el no re-
munerado. La segunda, que tras la crisis el
empleo masculino se recupera siempre
antes que el femenino y este último acaba
más precarizado que cuando se inicia la cri-
sis; y la tercera, que de las crisis se sale con
retrocesos en los avances de igualdad con-
seguidos en época de bonanza en lo relati-
vo a la regulación de las políticas de igual-
dad y las reglas de juego en general.
Si tomamos un ligero pulso a nuestro
entorno podemos comprobar sin duda
que cada una de las pautas señaladas se
está cumpliendo.
Comencemos, para tener elementos
de comparación, recordando cuál era la
situación laboral, sí, pero también social
de las mujeres hasta el 2007:
En un momento en el que todo el
mundo alardeaba de la bonanza econó-
mica, renegando de su condición de
clase obrera y abrazando el concepto de
clase media como adalid de todos los lo-
gros a los que se podía aspirar en la
vida, las desigualdades en el mundo la-
boral de las mujeres eran indiscutibles.
La brecha salarial estaba en torno al
12%, eran suyos el 76% de los contratos
a tiempo parcial –hasta en dos terceras
partes no voluntario, sino por no encon-
trar otras ofertas mejores–, y el tan caca-
reado techo de cristal se manifestaba
como un muro sólido e imposible de su-
perar salvo sacrificando principios y pro-
yectos de vida y para muy reducido nú-
mero de mujeres; pero sobre todo el
suelo pegajoso, ese que adhiere a las
mujeres a los trabajos y situaciones so-
ciales de peor consideración y reconoci-
miento, marginándolas, nunca desapare-
ció; ni tan siquiera dio señales de reducir
sus efectos.
Eran los años de las leyes de igual-
dad, conciliación, de protección contra la
violencia, de ayudas a la dependencia...
Leyes que en su mayoría se aprobaban
sin recursos ni desarrollos, reduciendo
enormemente sus efectos, y destinadas
al apoyo de un muy reducido número de
mujeres, con trabajos estables en gran-
des empresas o administraciones.
EMILIA MOREnO
Mujeres Libres CGT
// Las leyes de igualdad,
conciliación, etc. estaban
destinadas a un reducido
número de mujeres,
con trabajos estables
en grandes empresas
o administraciones //

3. Març del 2017 notícia confederal - 3r e f l e x i ó i d e b a t
Ensopits com ens tenen els mitjans
de comunicació i la intel·lectualitat orgà-
nica, sembla inútil insistir que ni els sin-
dicats són exclusivament UGT i CCOO,
ni molt menys poden ser considerats
aquests aparats burocràtics els hereus
de la rica trajectòria de lluita de la classe
treballadora. no obstant açò, i malgrat
els anys que les hosts de Toxo i Álvarez
porten sense ser cridades a una vaga o
mobilització serioses, els grans diaris i
imperis televisius segueixen parlant
dels sindicats, els seus sindicats, com si
només existiren les citades sigles i, so-
bretot, s'esforcen a presentar-los com a
fèrries i poderoses armes ben greixades
per a no deixar passar una a la patronal
o al govern de torn; especialment si eixe
govern no és de la corda dels amos del
periòdic o la cadena de ràdio que dóna
la maquillada notícia.
I mancant cròniques de conflictes i
reivindicacions de pes, el poder medià-
tic li les apanya per a donar aparença
de fet transcendental a qualsevol de-
claració o posada en escena dels co-
rresponents líders de l’obrerisme de
cartó pedra, envoltats d'un grapat d'in-
condicionals acrítics. no obstant açò,
quan altres sindicats (perquè “haberlos,
haylos”) o un procés assembleari enge-
guen lluites no domesticades, troben
un infranquejable mur de silenci en
aquells mitjans que solen donar rang
de gran notícia a l'aparició de les direc-
cions del bisindicalisme oficial per a
anunciar que la seua paciència davant
les retallades podria esgotar-se si go-
vern i empresariat no se senten a pac-
tar amb ells eixes mesures regressives.
En eixe camí descendent cap a la
momificació que el
sindicalisme de
consens va iniciar
fa diverses dèca-
des, ha sigut ne-
cessari que el propi
sistema legitime,
protegisca i fins i tot
finance la seua
existència. Per
aquest motiu els
mitjans els acaro-
nen, la patronal els
concedeix privilegis i l'Estat segueix do-
tant-los de suculentes subvencions.
Preocupant hauria de considerar-se
que siga, precisament, la premsa ano-
menada progressista la que més canxa
dóna al sindicalisme del règim i la que
menys informa dels nombrosos casos
de corrupció sindical.
Per descomptat que subvencionar
un sindicalisme que té com a principals
preocupacions garantir la pau social i
millorar la productivitat de les empreses
és un negoci molt rendible. Acostumar
a les plantilles a deixar-ho tot en mans
de tan inofensius i ben pagats repre-
sentants sindicals suposa per a les em-
preses contrapartides tan desitjables
com mantenir els salaris en nivells de fa
vint anys, empitjorar les condicions de
treball (horaris, torns, categories pro-
fessionals, mobilitat funcional i geogrà-
fica, vacances, etc.), disposar d'un
ampli ventall de contractes a la carta i,
el més important:
destruir el sentit de
grup, de solidaritat
entre tots els treba-
lladors, que és el
que donava força a
les seues reivindi-
cacions i lluites,
permetent-los així
anar conquistant
successives millo-
res en drets i retri-
bucions.
Instal·lat còmodament en eixa per-
manent demanda de l'almoina pressu-
postària, el sindicalisme encara majori-
tari depèn cada vegada més de les ins-
titucions i la patronal per a poder
sostenir les seues costoses burocrà-
cies. També l'afiliació ha sigut despos-
seïda de la capacitat d'opinar i decidir
sobre la línia de la seua organització,
per la qual cosa al final s'accepta amb
resignació qualsevol congelació salarial
o la pèrdua successiva de drets. Tot
siga per la millora de l'economia, el
manteniment de les ocupacions i la fe-
licitat per a un futur que cada vegada
s'albira més llunyà i improbable.
Sense forces i sense ganes, a
aquests sindicats/gestories de serveis ja
només els queda mendicar davant Go-
vern i CEOE la continuïtat de les ajudes
per al seu finançament i alguna xicoteta
almoina perquè els seus representats no
els donen completament l'esquena.
Com a colofó a eixa estratègia d'accep-
tar el mal menor (encara que no deixa
de ser un mal) s'ha arribat al moment
present en què ja es signen sense rubor
increments salarials inferiors a la pujada
dels preus, s'accepta el retard en l'edat
de jubilació o es llancen les campanes al
vol per unes ajudes socials absoluta-
ment insuficients per a viure amb un
mínim de dignitat, com ocorre ara amb la
renda mínima de 426 euros per a gent
aturada de llarga durada.
En eixa imparable agonia, resulta
patètic que siguen els empresaris i al-
guns economistes conservadors els
que ja estan proposant que es pugen
els sous per damunt de l'IPC i que es
reduïsca la contractació temporal;
s'han adonat –i no feia falta ser unes
llumeneres per a veure-ho– que avui
dia tenir un treball fem (que són els
pocs que s'ofereixen) no et trau de la
pobresa… i els pobres no poden com-
prar en el supermercat, tenir una casa,
prendre's unes vacances o, simple-
ment, endollar la calefacció.
A N À L I S I
AnTOnIO PéREZ COLLADO
Sindicat del Metall CGT València
sindicalisme mendicant
Eran tiempos en que muchas mujeres
descubrieron que no tenían derecho a
pensión, tras largos años de trabajo por-
que en un juego de trileros, la Seguridad
Social contabilizaba su cotización a tiem-
po parcial de la manera más absurda y
perjudicial.
Eran tiempos en que a las mujeres se
les animaba a abandonar sus puestos de
trabajo para atender a sus dependientes,
proponiéndoles ayudas y cotizaciones a
todas luces insuficientes, pero a las que
se agarraron como clavo ardiendo ante el
esfuerzo sobrehumano que cada día te-
nían que llevar a cabo en dobles y triples
jornadas de trabajo remunerado, domés-
tico, cuidado de menores, personas an-
cianas y/o dependientes…
Leyes, normas y concesiones dadas
como calderilla sobrante en un momento
de bonanza, pero que en absoluto pre-
tendieron, y menos han conseguido dar
un cambio rotundo a la situación.
Leyes cuya escasa eficacia ha durado
tan poco como la impostura de la clase
política en la defensa de los derechos hu-
manos en cuanto que comenzó a hablar-
se de recortes y que eran caldo de cultivo
para que la crisis no solo se cebara en
nosotras, sino que, como demuestra la
Profesora Gálvez, consolide las desigual-
dades.
Ya en el 2008, el pinchazo de la burbu-
ja inmobiliaria y el desplome del trabajo
en el muy masculinizado sector de la
construcción, trajo como consecuencia la
necesidad de incorporarse al empleo re-
munerado a muchas mujeres de las cla-
ses menos formadas, alejadas del mer-
cado laboral en periodos de bonanza.
Estas mujeres se constituían ahora en
las únicas capaces de generar ingresos a
la unidad familiar, aceptando trabajos
precarios e irregulares. Los mismos, que
hasta entonces habían sido cubiertos por
las mujeres emigrantes, que son expul-
sadas en muchas ocasiones de los em-
pleos, y por ende incluso de nuestro país.
Comienza pues la crisis reduciendo la
diferencia en las tasas de paro, que era
en el tercer trimestre del 2007 del 6,1%
para los varones y el 10,5% para casi
equilibrarse en 22,4% y 23.3% respecti-
vamente, aunque con una notable dife-
rencia en la calidad entre el empleo des-
truido y el nuevo al que se iban incorpo-
rando las mujeres, más precario, barato,
e incluso en muchas ocasiones fuera de
las estadísticas al estar dentro de la eco-
nomía sumergida.
Sin embargo la segunda ola de la cri-
sis, que significó la drástica reducción del
empleo y los servicios públicos vino a ce-
barse especialmente en las mujeres, al
tratarse de un sector especialmente femi-
nizado por un lado, y ser las mujeres las
principales beneficiarias de los servicios
por otro. Así pues redujo considerable-
mente las expectativas de un empleo es-
table a muchas mujeres que se habían
formado en diversas áreas de los servi-
cios públicos y que comenzaban a intro-
ducirse de forma provisional en estos
sectores por un lado. Y obligó a otras mu-
chas a incrementar las horas que dedica-
ban al trabajo no remunerado en el
hogar, ahora que las administraciones
habían dejado de prestar servicios im-
prescindibles para que ellas pudieran
salir al mercado laboral en condiciones
de igualdad. Empujándolas en muchas
ocasiones a renunciar a trabajos en los
que llevaban muchos años, y a una futu-
ra pensión al haber dejado de cotizar
después de tantos años. La desregulari-
zación de los horarios comerciales conti-
nuó agravando el problema y el abando-
no de trabajos estables a mujeres con
responsabilidades familiares.
Quizás un verdadero cambio, radical y
permanente durante los tiempos de bo-
nanzas, con una educación en igualdad
que hubiera facilitado el
que los hombres hubieran
entrado en las lógicas de la
corresponsabilidad hubiera
dado un escenario más
alentador, sin embargo la
realidad es que aun que-
dándose en paro, los hom-
bres siguen participando
muy poco en las responsa-
bilidades de cuidados. Y
son las mujeres quienes si-
guen asumiéndolas mayo-
ritariamente, incluso cuan-
do son las sustentadoras
de la familia, perdiendo,
como señalaba el estudio
muchas de las ventajas
que previamente había ad-
quirido e incrementando su
carga de trabajo remunera-
da, pero sobre todo no re-
munerada.
Y si atendemos a los
datos que sobre la supues-
ta salida de la crisis nos
van facilitando los diversos
miembros del gobierno y
sus adláteres, también se
está cumpliendo fielmente
la tercera pauta señalada,
y el escaso empleo que se crea es mayo-
ritariamente masculino, volviendo a au-
mentarse las diferencias en las tasas de
desempleo e incrementando la brecha
salarial, que este año ha alcanzado el
23.8% según la última encuesta de po-
blación activa; y ello sin duda porque las
políticas públicas lo favorecen y porque
el ideario social del hombre como susten-
tador lo alimenta.
Sin embargo se están gestando las
semillas de otras realidades que nos tra-
zan nuevos horizontes mucho más espe-
ranzadores.
Vemos, por ejemplo, cómo son mu-
chas las mujeres que ya no se identifican
con estos estereotipos de cuidadoras
universales y trabajadoras intermitentes.
De hecho, según el Instituto de la Mujer,
el único ítem en el que las mujeres supe-
ran en empleo a los hombres por estado
civil, es el de viudas, separadas y divor-
ciadas. En estas unidades familiares,
donde el sustento depende en exclusivo
de las mujeres, éstas se niegan a conver-
tirse en trabajadoras intermitentes, y lu-
chan por mantener y mejorar su posición
en el empleo, en igualdad con los hom-
bres.
Y no solo están resistiéndose a salir
del mercado laboral, a pesar de los envi-
tes que reciben, sino que son quienes
generan en mayor medida otras formas
de economía y trabajo, cooperativa, auto-
gestionada, solidaria, y en la que se
hacen compatibles los cuidados con el
sustento de la familia, el ocio con el tra-
bajo, el sostenimiento con la tecnolo-
gía… en definitiva, otras economías más
humanas y solidarias.
// Son muchas las mujeres
que ya no se identifican
con los estereotipos de
cuidadoras universales y
trabajadoras intermitentes //
// En el camí cap a la
momificació del
sindicalisme de consens
ha sigut necessari que el
sistema legitime i finance
la seua existència //

4. Des dels començaments de la Unió Eu-
ropea, l'homogeneïtzació ferroviària ha
sigut una de les tasques que més contro-
vèrsia ha suscitat, sobretot, pel què po-
dria haver sigut, i no és.
Les diferents Directives Comunitàries
han anat plantejant un ventall comú que
cada estat ha anat assumint a diferents
velocitats, i amb més o menys zel, segons
el seu caràcter polític, les seues prioritats
socials o els seus interessos comercials.
Açò ha provocat la posició avantatjosa de
diferents països, front al què, com en el
cas espanyol, s'han dedicat a implantar
mesures que sabent que perjudicaven al
nostre ferrocarril, han sigut implantades
de la manera més restrictiva. Tot açò,
adornat, a més, amb la potenciació dels
Trens d'Alta Velocitat, en detriment del fe-
rrocarril convencional, el que és utilitzat
per la immensa majoria de les persones
usuàries.
A Espanya s'han realitzat en els últims
anys, mes línies d’Alta Velocitat que en el
conjunt de la resta d'Europa, amb uns
clars interessos de classe, que permeten
viatjar a molt poques persones a costa
dels pressupostos de tot un país, benefi-
ciant també a les grans empreses cons-
tructores.
Fa solament dos mesos, s'aprovava a
brussel·les el Quart Paquet Ferroviari,
que, igual que els anteriors, amb titulars
altisonants, diu permetre la revitalització
del sector ferroviari, homogeneïtzant el
Març del 2017s i n d i c a l i s m e e n l l u i t a4 - notícia confederal
el Quart Paquet Ferroviari
i les obligacions de servei Públic
w e b s a l P a í s V a l e n c i à
CGt País Valencià
http://www.cgtpv.org
CGt València
http://www.cgtvalencia.org
CGt Castelló
https://cgtkas.blogspot.com.es
CGt alacant
http://cgt-alicante.es
T R A N S P O R T S I C O M U N I C A C I O N S
jUAn RAMÓn FERRAnDIS bRESÓ
Coordinador Plataforma de Defensa
del Ferrocarril de CGT
seu govern mitjançant dos pilars total-
ment diferenciats, el “pilar Tècnic”, i el
“pilar de Mercat”.
El pilar Tècnic, bàsicament, permet
harmonitzar i unificar la normativa de se-
guretat, i podria ser, a priori, una bona
eina, si tinguera per objecte, també, la
protecció del sector públic ferroviari, i la
consolidació de mesures contra la sub-
contractació, contra la temporalitat i una
incipient precarietat laboral que està ren-
yida amb un sector que necessita profes-
sionals altament qualificats, amb una for-
mació específica que permeta els més
alts estàndards de qualitat i seguretat del
servei, amb unes condicions laborals dig-
nes, d'obligat compliment, i sense perme-
tre rebaixes que poden afectar directa-
ment a l'explotació.
El pilar de Mercat, és una nova volta de
rosca en la implantació del model neoli-
beral en un sector amb un immens horit-
zó de creixement i per tant de negoci. L'a-
plicació d'aquesta directiva permetrà l'en-
trada d'operadors privats en el transport
de viatgers a partir de 2020, amb la incer-
tesa que açò genera, en dependre, un
servei públic, del compte de resultats
d'una empresa, o dels criteris economi-
cistes que regeixen en elles.
A més, si tenim en compte que la libe-
ralització del transport de mercaderies en
2005, ha portat a
aquest servei, a
dia d'avui, a les
més baixes cotes
de mercat de la
història, gaire un
2,4% del total del
transport de mer-
caderies, no ens
dóna moltes ga-
ranties que la libe-
ralització-privatit-
zació dels trens
de viatgers siga
cap benefici per al
conjunt de la ciu-
tadania.
Aquest nou pa-
quet ha de perme-
tre regular la fòr-
mula que es realit-
zen les licitacions dels futurs serveis,
encara que deixa encara un marge a l'ad-
judicació directa en un sector en què l'o-
bra pública mou quantitats desorbitades
de diners en la construcció d'obres faraò-
niques de dubtosa rendibilitat social, ni
econòmica, i que solen ser rescatades
per l'estat amb indemnitzacions milionà-
ries en cas de fallida.
També és significativa la derogació de
qualsevol ajuda estatal a empreses fe-
rroviàries, que poden afectar a la fre-
qüència del servei o al seu preu, fins i tot
de manera dramàtica a la qualitat i la se-
guretat.
Així mateix, aquestes noves regles,
permeten la potenciació de determinats
corredors ferroviaris, en perjudici, evi-
dentment, de les línies convencionals, i
que, de ben segur, seran les que ja estan
oblidades des de fa tants anys, i que en
el nostre territori es podria resumir en
tres, Xàtiva-Alcoi, València-Conca-Ma-
drid, i Sagunt-Terol-Saragossa, aquelles
en les quals no s'ha invertit des de fa dè-
cades, o han sigut aportacions tan irrisò-
ries que no han modificat el seu futur,
aquelles que veritablement vertebren el
territori, les que utilitzen les persones
amb menys recursos, les que mantenen
habitats els espais de l'interior de la pe-
nínsula, les degradades per voluntat po-
lítica per a justificar decisions posteriors.
En 2017 es van a revisar les Obliga-
cions de Servei Públic (OSP), l'aplicació
d'aquesta mesura, i els paràmetres amb
els quals es regisca, pot suposar, o la re-
habilitació i la seua dignificació, o la re-
ducció de servei i el seu tancament defi-
nitiu.
// Les noves regles,
permeten la potenciació de
determinats corredors
ferroviaris, en perjudici de
les línies convencionals //
Los trabajadores de Afema (Asociación de Familiares
de Enfermos Mentales de Alicante) seguimos unidos y
luchando por que nuestros derechos y los de las perso-
nas con enfermedad mental de Alicante se reconozcan.
Como sabéis, desde la junta directiva de la asociación
se ha llevado a cabo un ERTE que ha llevado a 10 tra-
bajadores de la asociación al paro y ha dejado sin ser-
vicio a unos 400 usuarios de la red pública comunitaria.
Los trabajadores hemos interpuesto la medida legal
que corresponde puesto que consideramos que se han
cometido las siguientes irregularidades con respecto al
ERTE:
- se han incluido en el ERTE a dos delegadas de perso-
nal, algo totalmente ilegal.
- se ha incluido a dos miembros de la misma unidad fa-
miliar (es decir se ha dejado a una familia con dos
hijos en el paro).
- una de las compañeras incluidas en el ERTE estaba
de baja maternal y lactancia en el momento de reali-
zarse el proceso.
- se ha incluido en el ERTE a personas que trabajaban
en centros y servicios que no han desaparecido, es
Comunicado de los trabajadores de afema
O N G Y S E R V I C I O S P Ú B L I C O S
TRAbAjADORES DE AFEMA
decir, que su puesto de trabajo (tras 15 años de
media trabajando en él) continúa dando el servicio, y
les han mandado al paro para poner en su lugar a
otros compañeros, a dos de los cuales se les ha me-
jorado las condiciones laborales (aumento de catego-
ría profesional, aumento de jornada laboral).
Los trabajadores seguimos sin ver soluciones, sin co-
brar, la junta directiva de la asociación no contesta ni
a las peticiones de dinero desesperadas de aquellos
compañeros que no pueden aguantar más, los servi-
cios están cerrados y hay muchísimas familias y en-
fermos sin atender, y las administraciones públicas
no hacen nada.
Así pues, los trabajadores de Afema, pedimos:
- pago de nóminas a trabajadores y plan de pagos via-
ble.
- retirada del ERTE y reestructuración de la plantilla y
los servicios que prestaba Afema.
- dimisión de la junta directiva de afema, que permita a
otros gestores tomar las riendas de la asociación.
- elaboración de una auditoría desde la administración
para conocer realmente el alcance de la deuda de la
asociación y poner soluciones al respecto y que no
permita que la red de servicios comunitarios para en-
fermos mentales en Alicante desaparezca.
set dècades després,
torna a casa l’anarquista
Vicente santolaria escrich
nascut en el poble de Cirat, Castelló, descansa ja en
pau Vicente Santolaria, al costat de la seua mare, en el
seu poble. Ha costat quasi 70 anys que les seues restes
arribaren des de Tremp, Lleida, lloc on va ser enterrat
en 1948, després d’una mort tràgica a mans de l’aparat
repressiu del franquisme. Va morir represaliat una bona
persona, que fou alcalde Cirat representant al Front Po-
pular, mesos abans del colp militar de juliol de 1936
En un acte emotiu i senzill celebrat dissabte 14 de
gener de 2017, la família, el Grup per la Recerca de
Castelló, al costat de gent de CnT i CGT van donar
calor humana a un exercici de dignitat i de rescabala-
ment de la seua figura. Castelló
acte en defensa de la línia València-Conca-Madrid. / a. Pérez CoLLado

5. era total, CEMEX se descolgó solicitan-
do la enésima autorización para incine-
rar hasta 295.000 toneladas de residuos
al año, entre urbanos, tóxicos y peligro-
sos. El plan era muy ambicioso y una
auténtica salvajada medioambiental:
convertir CEMEX buñol en la mayor
macro-incineradora de Europa. En aquel
momento, y gracias a un recurso de
Ecologistes en Acció del País Valencià
la autorización quedo en suspenso y
todo quedó en un impasse en el que el
Gobierno autonómico del PP debía pro-
nunciarse. Pasó el tiempo, nadie movía
ficha y la autorización debía, o bien eje-
cutarse, o bien desestimarse definitiva-
mente. En ese contexto, en 2014 surge
un grupo de vecin@s de diversos pue-
blos de la Comarca de La Hoya que, a
través de la (in)formación recibida en
charlas impartidas por Ecologistes en
Acció, ve necesario organizarse en una
Plataforma para hacer frente a la proble-
mática y como primer objetivo paralizar
definitivamente la autorización que esta-
ba pendiente.
En verano de 2014, ve la luz la Plata-
forma Aire Limpio La Hoya de buñol quien
a través de campañas de difusión e sen-
sibilización a la ciudadanía, e interpela-
ción constante a las administraciones pú-
blicas, comienza a extender y divulgar
una problemática que por otro lado, tam-
bién se está dando en otros puntos del
Estado y por otras multinacionales del
sector cementero. Desde entonces, y tras
múltiples reuniones, mociones aprobadas
en plenos municipales y las últimas dos
concentraciones a principios de este año,
que lograron reunir en Chiva y en buñol a
cientos de vecin@s, el ruido y la presión
notícia confederal - 5Març del 2017 a c c i ó s o c i a l
// Un combativo grupo de
vecin@s ha llegado a
escocer a la multinacional
y a alarmar a un gobierno
autonómico //
En la localidad de buñol se encuentra
actualmente una de las varias fábricas
que la multinacional CEMEX posee en el
Estado español. Antes de ser adquirida en
1992 por el capital mexicano, fue VALEn-
CIAnA DE CEMEnTOS, una empresa
propiedad de la familia de los Serratosa.
Durante sus 100 años de historia desde
su construcción, la fábrica de cementos
ha sido para muchos un símbolo y un eje
fundamental en la actividad económica de
un pueblo, buñol, que desde principios
del S. XX, lo confió todo a un tejido indus-
trial basado en las numerosas fábricas de
papel -de las cuales ya sólo queda una-,
talleres mecánicos, y especialmente en
su “niña bonita”, la cementera. Por tanto,
a pesar de las posibilidades que tenía -su
orografía y gran cantidad de agua- para
desarrollar un tejido agrario, buñol eligió
en su día ser un pueblo industrial. Y eso
es algo que en el actual contexto socioe-
conómico, le está pasando factura.
En las primeras décadas del S XX, ya
existían problemas de seguridad laboral
(accidentes laborales, la muy habitual sili-
cosis…) y de contaminación atmosférica
provocados por una fábrica, “La Valencia-
na”, que llegó a emplear a 1700 trabaja-
dores -hoy apenas hay un centenar- en
una época en donde las máquinas no
sustituían de una forma tan abrumadora a
la fuerza de trabajo humana, ni los divi-
dendos a repartir provocaban EREs y re-
cortes en la plantilla de trabajadores. Ya
en los años 80, se abandonó la fábrica
original y se construyó la que actualmente
explota CEMEX. Ahí asoma todavía la
vieja fábrica de cemento blanco de cami-
no a Madrid, cual fantasma en las laderas
del valle de buñol, esperando a que el
tiempo y la natura, implacables, la engu-
llan bajo tierra. Un viejo monstruo hecho
Un peligro invisible invisibilizado
E C O L O G I S M O
jOSé GUERRERO
Miembro de la Plataforma Aire Limpio
y Delegado de la CGT en el
Ayuntamiento de buñol
de toneladas de cemento, amianto y hie-
rro que ni “La Valenciana” primero, ni
CEMEX después, se plantearon demoler
y descontaminar.
El Medio Ambiente nunca ha sido la
prioridad del capitalismo extractivista-pro-
ductivista. Hasta tal punto le han tenido
sin cuidado a CEMEX las consecuencias
medioambientales y de salud pública,
que en cuanto pudo, y aprovechando que
quedaba vacante el negocio de la gestión
de residuos -al desestimarse, entre otros
motivos por la presión popular de los y
las buñolenses la instalación en buñol de
una Planta Incineradora- se hizo final-
mente con un negocio al que las Adminis-
traciones públicas suelen rehuir porque
requiere inversión e imaginación y no es
rentable per se, pero que le viene de per-
las a las cementeras, que aprovechan el
proceso de incineración de estos resi-
duos en sus hornos para ahorrar en com-
bustibles convencionales y disfrazar
estas prácticas altamente nocivas bajo el
término eufemístico de “valorización”.
En los primeros años de CEMEX, se
empezó a incinerar todo tipo de desechos
en sus hornos, desde residuos urbanos,
hasta la droga incautada en las redadas.
Fue en 2003 cuando el gobierno autonó-
mico del PP empezó a conceder a la ce-
mentera las llamadas “autorizaciones
medioambientales” en las que se permi-
tía incinerar otros tipos de residuos como
harinas cárnicas. Quedaba por tanto, ofi-
cializada la incineración. Pero parece que
entonces, a los habitantes de buñol, no
nos importó que se incinerara basura tó-
xica al lado de nuestro pueblo. A partir de
entonces la administración siguió conce-
diendo a la cementera mexicana más y
más autorizaciones de este tipo en las
que se aumentaba tanto la cantidad de
residuos, como la clase de estos. Tampo-
co entonces los vecinos del pueblo levan-
tamos la voz contra estas prácticas. La
ignorancia y la desinformación también
jugaron su papel.
En 2011, viendo que no había ningu-
na resistencia por parte del gobierno au-
tonómico y que la connivencia con éste
mediática llegan al nuevo gobierno auto-
nómico. Un gobierno autodenominado
“ecologista”, que llevaba en su programa
un plan ambicioso de gestión de residuos
en el que prometía el cese de este tipo de
actividades que suponen, además del
daño medioambiental, un claro peligro
para la salud pública con el aumento ex-
ponencial de enfermedades pulmonares,
cancerígenas, cutáneas y alérgicas en los
habitantes de las zonas afectadas por los
gases que se emiten como consecuencia
del proceso de incineración de estos resi-
duos. Un gobierno del que hasta el mo-
mento, la Plataforma solo ha recibido
buenas palabras, algunos gestos (como
la instalación en la Comarca de una esta-
ción móvil de medición de la calidad del
aire) pero pocos avances en la erradica-
ción definitiva de la incineración. Y es que
no es lo mismo estar en la oposición, que
gobernar y enfrentarse a los intereses de
las grandes corporaciones.
La buena noticia es que, a pesar de
que ni los ayuntamientos de la comarca,
ni la administración autonómica que es
quien legisla a nivel medioambiental,
están haciendo gran cosa por avanzar en
la eliminación de estas prácticas nocivas,
este pequeño y combativo grupo de
vecin@s ha conseguido poner en el can-
delero un tema que por invisible (los
gases no se ven y sus efectos nocivos
para la salud son a medio/largo plazo) y
secundario que parezca -ya sabemos que
los temas medioambientales interesan
más bien poco al ciudadano de a pie- ha
llegado a escocer a la multinacional y
alarmar a un gobierno autonómico, que
ya se está planteando, aunque sea muy
lentamente, ir eliminando la autorización
de la incineración, al menos de los resi-
duos peligrosos en las cementeras. Mien-
tras escribo estas líneas, la Plataforma se
prepara para una concentración en las
puertas de la Conselleria de Medio Am-
biente en la que le recordará una vez más
al Secretario Autonómico, que hay una
comarca que no se rinde y que no parará
hasta conseguir respirar un verdadero
aire limpio.
Cientos de personas marcharon en buñol contra la incineración en CeMeX el pasado mes de enero. / PLataForMa aire LiMPio

6. 6 - notícia confederal Març del 2017c u l t u r a i a c c i ó
B R E U S I A G E N D A
Pilar Molina ja té un carrer a bocairent
E
s reconeix així el treball de
la investigadora, fotògrafa i
documentalista llibertària
bocairentina. bocairent ha
aprofitat les activitats relacionades
amb la celebració del Dia de la
Dona Treballadora per inaugurar
oficialment la placa amb què
l’Ajuntament dedica un carrer a
Pilar Molina beneyto, investigadora, fotògrafa i documentalista que es va morir el 7
de febrer de 2008. Pilar Molina, fou autora, entre més d‘Una mirada, dos camins’,
sobre l’exili i l’emigració a França, ‘El segle XXI en femení’ en col·laboració amb
Ana Aguado, sobre la memòria de les dones, i ‘Monleón: un grito pegado en la
pared’ sobre l’obra del pintor j. Monleón. Col·laboradora assídua de publicacions
com Rojo y Negro o Al Margen, hi publicà una sèrie d’articles sobre dones
anarquistes, tasca a què va dedicar bona part del seu treball i en què era una
especialista. Dona llibertària, membre activa del sindicat CGT i de ‘Dones lliures’,
també participava en les emissions de Ràdio Klara. L’any 2009, va ser objecte d’un
homenatge organitzat per l’Ajuntament de bocairent amb la col·laboració de
l’Associació Dones i Homes Lliures i per amics seus. En 2014 es va presentar
també a bocairent el llibre ‘Antonia Maymón: anarquista, maestra, naturista’, escrit
per Pilar Molina i M. Carmen Agulló i que s’havia quedat per publicar arran la seua
mort. Villaweb
n
o amb els nostres diners.
Implacables en la seua pressió fiscal,
l'Estat no cessa de demanar-nos:
IRPF, IVA, impostos indirectes, taxes... I en
aquest temps de tremendes retallades en
despesa social, de pèrdua de drets i de la
majoria de les nostres conquestes, de
desmantellament del públic, quan l’estat del
benestar que encara gaudíem es trontolla,
observem amb vergonya com, any rere any,
es renoven enormes inversions en el més
estèril de les despeses: la Despesa Militar.
L'Administració es queda, exercici després
d'exercici, amb centenars d'euros de cada
contribuent. Per a què? Per a comprar
armament (contra qui s'usarà?), per a
absurdes intervencions militars en l'exterior
(les noves maneres del colonialisme
“humanitari”), per a sostenir el complex de la
inútil recerca militar... Front a aquest
despropòsit, la ciutadania té un arma: l'Objecció Fiscal. + info: www.cgt.org.es
XVii Mostra del Llibre
anarquista de València
D
e l'1 al 9 d'abril de 2017.
Parades a la plaça del
Carme el cap de setmana
del 8 i 9 d'Abril.
Presentacions de llibres, debats,
taules redones, poesia, titelles,
concerts, exposicions, rutes
guiades, dinars i sopars,...
Llibres, fanzines i revistes sobre
Història, Anarquisme, Allibera-
ment Animal, Repressió, Lluites
per la terra, Lluita de gènere,
Okupacions, poesia crítica,...
+info: http://www.mostrallibreanarquista.com/
en el marc de la Mostra, la companya
amparo Climent presentarà el seu llibre
“benimaclet, Un Mar d’Horta”, editat per
baladre, zambra i la CGt-PV. L’acte tindrà
lloc l’1 d’abril a les 19h en l’ateneu Llibertari
“al Margen” (C/ Palma nº3).
Campanya d’objecció Fiscal 2017
La CGT de la Marina baixa ha participat
en algunes de les activitats que s'han orga-
nitzat durant el mes de febrer conjuntament
amb altres col·lectius de la Marina baixa.
Som un grup de col·lectius de la Marina
baixa que tenim com a objectius, la neces-
sitat de crear alternati-
ves al capitalisme.
Aquestes jornades han
sigut organitzades pel
Corfoll (Col·lectiu acti-
vista que treballa per la
promoció i consciencia-
ció de valors culturals i socials), Pah Altea,
CGT Marina baixa, Col·lectiu Feminista Ma-
rina baixa i la Plataforma Antifeixista de la
Marina baixa
Hem volgut crear un front comú per a
abordar l'actual model d'economia, i la falta
de drets laborals, humans i socials, en defi-
nitiva contra un sistema que crea ciutadans
de primera i ciutadans de segona.
Per açò des de cada col·lectiu hem orga-
nitzat unes activitats i col·loquis per a expo-
sar diferents formes de lluitar contra la des-
igualtat social, creant espais d'autogestió i
de debat. Amb aquestes jornades hem vol-
gut crear consciència col·lectiva i solidària i
prendre contacte des de diferents col·lec-
tius de la comarca .
Per a la presentació de les jornades, el
dia 21 de gener en la biblioteca d'Altea,
comptàrem amb la participació d'Anna Ga-
briel (educadora social i professora de dret
es celebren a la Marina baixa les
i Jornades “Creant alternatives
al Capitalisme”
J O R N A D E S
YOLAnDA GARCÍA
CGT-Marina baixa
de la UAb i militant d’Endavant ) i de josep
M. busqueta (pastisser, economista i mem-
bre del col·lectiu seminari d'Economia Críti-
ca Taifa) que ens van parlar sobre Munici-
palismo i Sobirania Popular.
El quatre de febrer el col·lectiu Antifeixis-
ta de la Marina baixa va organitzar un cam-
pionat de futbito Antiracista amb una gran
afluència de gent jove en el poliesportiu de
Callosa d’En Sarrià.
Dimarts 7 de febrer la PAH de la Marina
baixa en la seua seu
va projectar el docu-
mental “Sota la Mor-
dassa” amb la partici-
pació de la plataforma
no Som Delicte i estre-
nant l'exposició foto-
gràfica combativa sobre lluites socials.
El col·lectiu Feminista de la Marina baixa
va convocar una xarrada “Capitalisme i Pa-
triarcat”, es va tractar la situació de la dona
en les diferents formes econòmiques i so-
cials al llarg de la Història, l'origen del pa-
triarcat.
La CGT, el 19 de febrer, va preparar un
debat sobre la Renda bàsica, el municipa-
lismo comunitari i l'autogestió, amb la
col·laboració dels companys de l'Assem-
blea de Parades i Precàries de la CGT de
València i l'exemple de lluita del barri de
Parc Alkosa d'Alfafar, creant molta expecta-
ció i participació.
El 19 de febrer es va fer un taller sobre
decreixement impartit per Pepa Gisbert i el
Col·lectiu Corfoll, Casal Popular Autoges-
tionat La Transformadora, “Protecció del
medi ambient i eficiència, disminució del
consum i una producció controlada”.
// Hem volgut crear un front
comú per a abordar l’actual
model d’economia //

7. Març del 2017 e n t r e v i s t a
si vols col.laborar amb: envia els teus articles, notícies, dades, opinions
informacions, fotos...
comunicacion-cgtpv@rojoynegro.info
notícia confederal - 7
Concentració davant l’audiència nacional a Madrid l’11 de gener de 2017, dia del judici. delegació
de Govern va multar al sindicat adduint excés de temps de reunió. La CGt ha interposat recurs.
CONTINUACIÓ ENTREVISTA MANUEL CAMARASA
lions per a acatar la sentència, però es van
gastar probablement més de 180 milions en
el tancament i han deixat ja més de tres
anys al País Valencià sense televisió per un
atac de testosterona de Fabra.
Uns dies abans del tancament es va
votar en les Corts una llei de tancament que
pensem que és inconstitucional, i amb la
majoria absoluta del PP va tirar endavant.
Des del dia en què es va anunciar fins al
tancament va haver-hi una televisió molt bo-
nica. Perquè directament la directora general
i la resta de directius es van anar. és el més
a prop que hem estat mai d'una televisió au-
togestionada pels redactors. La escaleta es
feia fins i tot amb els periodistes del Comitè
d'empresa… es va organitzar així i va funcio-
nar. Es va donar veu a les víctimes de l'acci-
dent de metro, que fins llavors havien estat
silenciades, i quan hi havia alguna cosa relle-
vant doncs entre tots es decidia traure-la en
un consell de redacció. Vam estar fent la tele
que volíem, però d'una manera molt trista
perquè sabíem que era qüestió de dies.
Se'ns va proposar continuar funcionant
sempre així però no era factible. Els grecs
ho van fer i la gent ens animava a fer-la.
Però va venir el tancament per la força i no
crec que la televisió grega tinguera tanta po-
licia com nosaltres el dia del tancament.
Resistirem tot el que poguerem. Fins a
eixe moment, treballàvem amb el Comitè,
especialment amb els tres sindicats de clas-
se, USO i CSIF quedaven al marge. Des-
prés va venir la ruptura amb la signatura de
l'acord. Vam ser un Comitè unit durant el
tancament, fou una unitat mandatada pels
treballadors.
a quins obstacles van haver d'enfrontar-
se la Confederació i els treballadors per
a lluitar contra eixe ero injustificat?
Vam estar a la taula negociadora -forma-
da per tretze representants sindicals- amb
un sol membre. Arribàrem com sempre, amb
la millor voluntat del món. Però clar, nosal-
tres estàvem en contra del tancament. Ha-
guérem signat eixo ERO si per exemple, ha-
gueren recol·locat a les 1600 persones que
s'anaven al carrer. Es pot parlar d'eixes
coses. Però, com anàvem a donar l'autorit-
zació perquè 1600 persones es quedaren
sense treball i damunt, tancar-nos la porta a
possibles demandes? Perquè si signàvem,
així era. Volíem seguir lluitant. I ací vam
estar. L'única cosa que ens oferien era di-
ners. Però nosaltres no volíem eixos diners.
Va haver-hi molt poques mesures socials.
Quan va arribar el moment de la signatura,
l'empresa va dir: “Fins a ací hem arribat. 35
dies per any que suposen 90 milions d'eu-
ros. D'ací no passem”. Tots van signar el
preacord i nosaltres ens negàrem sense
abans sotmetre-lo a una assemblea. I així
consta en acta. Convocàrem una assem-
blea d'afiliats i va eixir que no, com no podia
ser d'una altra forma.
Les pressions perquè signàrem van ser
molt grans. Van arribar fins i tot a enviar un
missatge amenaçador a la meua dona d'un
número de telèfon desconegut.
I es va signar l’ERO amb el nostre vot en
contra. Aquella actitud va ser la nostra prin-
cipal basa per a la posterior negociació de
reobertura perquè tothom pensava que amb
el canvi de govern, faltava un any i mig per
a les eleccions autonòmiques però ja esta-
ven en precampanya. Els missatges del
PSOE i Compromís eren: “doneu-nos el
vostre vot que quan guanyem tornarem a
obrir la tele i comptarem amb vosaltres”.
Compromís ho posava molt clar en el seu
programa electoral: “es respectaran els
drets laborals dels treballadors”. De fet van
tenir alguna reunió, CCOO, UGT i Intersin-
dical, amb els partits polítics, amb Ximo
Puig, Morera, Ignacio blanco d'Esquerra
Unida, sense nosaltres. Però ja estava la
demanda contra l’ERO i eixe fet va eixir en
les reunions, i els propis partits polítics van
dir que la CGT havia d’estar-hi perquè havia
interposada una demanda.
els sindicats han tractat de negociar en
tot moment la reobertura del servei pú-
blic. Com analitzes, des de la distància,
la labor dels partits del Pacte del botà-
nic?
Lamentable, ens van enganyar. jo mai
m'he fiat dels polítics, però sempre et queda
açò de no tots són iguals, de la seua actua-
ció a títol personal,…. Estem molt desil·lu-
sionats, principalment amb Compromís,
perquè del PSOE el podia esperar ja que
els que estan ara són els mateixos que es-
taven quan la tele de Fabregat.
Havíem parlat molt amb ells, amb More-
ra, amb Rafa Xambó, amb Mónica Oltra, els
havíem passat documentació per a una de-
núncia que van posar, perquè feren el seu
programa polític. El que ocorre és que una
vegada han arribat al poder, encara que el
braç executor haja sigut el partit socialista,
arribes a la conclusió que és per a ficar a la
seua gent, per a manipular, per a controlar,
i que a nosaltres ja ens donen per amortit-
zats amb la indemnització de 35 dies per
any. I està aquella famosa reunió, al novem-
bre de 2015, amb Mónica i Fran Ferri, en la
qual CGT, amb el nostre advocat jacinto,
els vam dir: “Tenim la solució, 800 perso-
nes, la tele funcionaria a partir de l'1 de
març, oposició, antiguitat, retirem la deman-
da, la gent que s'incorpore retorna la indem-
nització”. I Mónica va declarar: “He rebut a
CGT, sou els meus herois, feu-me el càlcul
del que costaria”. En una setmana el va
tenir, després d'un ardu treball quadrant xi-
fres, etc. El cost era de mig milió d'euros. Li'l
lliurem, ella li'l va presentar a Ximo Puig i
aquest va dir no, què eixe no és el model de
televisió que ells volen.
és una qüestió de models. Un, el públic,
que nosaltres defensem, amb un nombre de
treballadors que no és capritxós, entorn de
800 persones, basat en altres autonòmi-
ques, en l'informe de la Comissió d'Experts
Universitaris. I després, l'altre model, el
model privatitzat que defensa el Partit So-
cialista, amb la complicitat de Compromís,
que és un model que solament necessita
200 persones, que seria el nucli dur d'Infor-
matius, amb gent afí, d'estómacs agraïts.
no és que amb eixos 200 faces tele, des-
prés necessitaràs més gent, però es sub-
contractaran.
és un model low cost, un model Alzira de
la comunicació, on tots els recursos són pú-
blics però la gestió és privada. Des del pri-
mer moment, el Secretari Autonòmic de Co-
municació ens va dir que volia eixe model.
Però nosaltres, també volem que es compte
amb els treballadors. Els acomiadats de
RTVV amb 50 anys ens trobem amb proble-
mes d'eixida laboral. Per açò no han volgut
negociar perquè tenen clar quin és el model
de televisió que volen.
En el Pacte de botànic està també
Podem, que és el partit més d'esquerres.
Hem parlat moltes vegades amb Antonio
Montiel. I a més en eixe Pacte es diu que
l'engegada de la nova televisió serà de
Podem. A Montiel li hem assenyalat que
havia d'haver donat una punyada en la taula
perquè s'està incomplint el Pacte, hauria d’-
haver sigut més contudent. Sent una enveja
sana quan veig que als companys de Tele-
madrid els recolza Podem.
empar Marco va apuntar recentment 500
treballadors com a plantilla de la nova
rtVV...
és cert que la nova directora general va
dir l’altre dia en Corts que comptava amb
eixe nombre i pot desmentir el que fins ara
se'ns ha dit, allò d’una tele de 200 o 300 tre-
balladors. Tant de bo que siguen eixos 500
i es compte amb els ex treballadors però la
llei és molt clara quant al tema de personal.
D'una banda parla que serà el Consell Rec-
tor qui decidirà les contractacions i és a ell
a qui correspon el tema del personal, així
que no està tan clar que ho puga fer. és
algo que anirem veient amb el temps. D'al-
tra banda, la llei parla que per a una televi-
sió en proves es comptarà preferentment
amb els ex treballadors en una borsa de tre-
ball diferenciada, però no els eximeix de tor-
nar a passar unes oposicions per a la tele-
visió.
Empar Marco és ex treballadora i espe-
rem que existisca certa empatia amb els ex.
Seria una molt bona notícia eixos 500 per-
què estan més prop del que hem defensat
sempre i del que deien els experts universi-
taris. Quan siga oficial el seu nomenament
anem a demanar-li una entrevista perquè
ens aclarisca quina és la seua idea sobre el
personal.
segur que heu sigut víctimes de menti-
des i manipulacions de tot tipus. Quins
han sigut les més pernicioses?
Des de CGT, quan s'acostava el judici,
vam fer un comunicat assenyalant que hi
havia espai per a la negociació. Vam tenir
un parell de reunions amb el Secretari Auto-
nòmic de Comunicació, però allò va ser un
paripé i un postureo per la seua banda. I re-
corde que molta gent ens preguntava si era
veritat que li havíem proposat que solament
entraren els afiliats del sindicat si retiràvem
la demanda. A mi açò em resultava insultan-
te, que algú pensara que la nostra organit-
zació anava a fer el que fan les altres.
I després també se'ns va dir, quan no
signàrem l’ERO, que estàvem al servei del
Partit Popular, que el PP ens havia utilitzat
per a boicotejar la signatura i que tots els
treballadors s'aniríen amb 20 dies en comp-
tes de 35.
jo crec que hem actuat amb honestedat
i amb dignitat.
Es va donar el cas del Secretari General
d’un sindicat que no volia que signaren, i els
membres en el Comitè li van dir que signa-
ven, que era molt bon acord. I després amb
el temps s'ha demostrat que el nostre camí
era l'únic.
Si la resta de sindicats no haguera signat
tampoc, hauríem tingut més força.
Com afronta la secció sindical de CGt la
decisió judicial i quin va a ser a partir
d'ara el camí que aneu a seguir?
La sentència és un colp dur. ni en el nos-
tre pitjor malson pensàvem que l’ERO
anava a ser declarat ajustat a dret. Ens
plantejàvem la nul·litat o la improcedència.
és una sentència clarament política. Al-
guns detalls: la Corporació Valenciana de
Mitjans de Comunicació (demandada per
successió d’empreses) podia haver dema-
nat suspensió del judici perquè la docu-
mentació no li va arribar amb els deu dies
de termini establits i encara així va preferir
al judici.
La sentència està feta a mesura del PP i
del botànic. La foto és: el govern del botà-
nic defensant l’ERO del PP amb el què
sempre van estar en contra. I per a defen-
dre-lo va manar a tota l'Advocacia de la Ge-
neralitat.
El que sosté la sentència és que el tan-
cament està ben fet perquè la situació eco-
nòmica era insostenible. Conclusió: la ges-
tió del PP en la tele era catastròfica i l'única
solució era tancar. Qui ho paga? Els treba-
lladors. I el PP es va anar de rositas.
El nou govern tampoc va exigir els 1200
milions de deute reconegut (assumit per la
Generalitat.) I entre els uns i els altres, els
únics que perden són els treballadors. Però
a nosaltres ens acomiada la nova empresa,
la SAU que estava sanejada, que tenia milió
i mig de benefici. El jutge acaba barrejant
les causes econòmiques amb la personali-
tat jurídica de la nova corporació que ens
acomiada. De fet, fins al Fiscal diu tenir dub-
tes sobre si l'acomiadament és correcte.
Pensàvem que el jutge anava a ser valent
perquè Ricardo bodas venia de Comissions
Obreres i va ser qui va dictar la famosa sen-
tència de Coca-cola.
no oblidem que la sentència obri la porta
a poder tancar totes les empreses públi-
ques mitjançant decret al·legant l'existència
de pèrdues econòmiques. no creíem que
s'anara a establir aquest precedent.
Estem fotuts però anem a seguir inten-
tant-ho. Anirem al Tribunal Suprem i estem
disposats a arribar a Europa. La sentència
cerca acontentar als grans partits a costa
dels drets dels treballadors. També sosté la
sentència que no hi ha successió d'empre-
ses quan s'està pagant la mateixa llicència
d’activitat del Ministeri d'Indústria.
L'altre dia va haver-hi una reunió dels
cinc sindicats signataris de l’ERO perquè
s'aplicara la clàusula VI, que diu que cal
comptar amb els treballadors temporalment
mentre s'inicie la nova televisió, i el Secre-
tari Autonòmic de Comunicació els va dir
que mentre hi haguera una demanda no es
podia aplicar aquesta clàusula, la qual cosa
té un nom, xantatge. novament l’argument
de que “si CGT no retira l'assumpte del Su-
prem no podem aplicar la clàusula”. Tornem
a ser els responsables nosaltres, com sem-
pre. Si creuen que el Suprem els va a donar
la raó doncs tira endavant però no, seguei-
xen responsabilitzant-nos a nosaltres. O
siga, que segueixen volent tenir via lliure,
amb la qual cosa hi ha partit encara, i anem
a continuar perquè és la nostra obligació.
Quin ensenyament destacaries de tot el
que ha succeït?
jo crec que hem de sentir-nos molt orgu-
llosos, hem sigut coherents, fidels a la nos-
tra organització i hem tingut tot el suport de
la CGT, de la nostra assemblea, dels 300
treballadors que van votar que no a l’ERO
en assemblea general. També cal estar molt
orgullosos de la lluita.
Així mateix, m'enorgulleix recordar les
cares dels polítics quan no sabien si açò l’a-
naven a guanyar.
Vols afegir alguna cosa més?
Donar-vos les gràcies a vosaltres i a Ma-
nolo Totxa de Ràdio Klara per tot el suport i
seguiment. és el camí que hem de seguir
en la defensa d’allò públic. I també que se-
guirem per a aconseguir aquella tele que
tant ens va agradar dies abans del tanca-
ment, amb participació de col·lectius i orga-
nitzacions socials que mai van tenir cabuda
en ella.
// és una qüestió de models:
el públic, que nosaltres defen-
sem, i el privatitzat //
...Ve de contraportada

8. Edita: Comité Confederal de la CGT-PV. Coordinen:secretaria de Comunicació
i Imatge/Equip de Comunicació de la CGT-PV. Comité de redacció: Antonio
PérezCollado,LibertadMontesinos,EmiliaMoreno,JoséAsensioiJosefinaJuste.
Fotografies: Fons documental propi i expropiat. Traduccions: servei de
Normalització Lingüística de la CGT-PV.
HI COL·LABOREN:
sECCIONs sINDICALs, sINDICATs, sECRETARIEs I FEDERACIONs LOCALs DE CGT-PV,
ANTONIO PÉREZ COLLADO, EMILIAMORENO, JUAN RAMÓN FERRANDIs,AFEMA,
JOsÉ GUERRERO I YOLANDAGARCÍA.
ARTICLE DE PORTADA: JOsÉAsENsIO
MAQUETACIÓ: LIBERTAD MONTEsINOs
FOTOMECÀNICA I IMPREssIÓ: IMPREsA NORTE
EDITA:
COMITE CONFEDERAL DE LA CGT-PV
Avinguda del Cid, 154. 46014 VALENCIA
Tel.: 96 383 44 40 - 96 313 43 53
Fax: 96 383 44 47
www.cgtpv.org
Correu electrònic: comunicacion-cgtpv@rojoynegro.info
Entrevista amb Manuel Camarasa, ex treballador i delegat de CGT en el Comité d’empresa de RTVV
“La sentència que avala l’ero de rtVV
es va fer a la mesura dels dos grans partits”
El passat 26 de gener, una sentència de l'Audiència Nacional declarava ajustat a dret l’Ex-
pedient de Regulació d’Ocupació d'extinció que va escometre el PP en RTVV. Un colp per
a CGT, únic sindicat que es va negar a signar l'acomiadament de més de 1600 persones,
i que va interposar la demanda a la qual, posteriorment, es va adherir la resta de sindi-
cats. Aquest judici era una esperança per al col·lectiu d’ex treballadors que segueix llui-
tant per la reparació d’eixa decisió política i per la reobertura d'una tele pública en la qual
puguen tornar a treballar. L'objectiu d'aquesta entrevista és aclarir el procés que va por-
tar al tancament del servei públic i desmuntar les mentides que s'han abocat insistent-
ment sobre ell. Per a açò recapitulem de la mà del company Manuel, delegat de CGT en
el Comitè d'empresa de l'extint ens.
Nascut a València en 1965, fill d'una família d'emigrants provinents d'Alcoi i Villena
(Alacant), només va poder accedir a estudis superiors una vegada va entrar a treba-
llar en RTVV. Corria l'any 1989 quan, “sense molta esperança” es va presentar a les
oposicions. Va aprovar, i des de llavors va treballar-hi com a auxiliar administratiu.
En aquell període es va poder permetre estudiar Història de l'Art: “M'agradava el meu
treball, tenia la sensació de que fèiem quelcom important. Era feliç. També feia altres
coses fora de la tele que em satisfeien”. Un home compromès socialment amb uns
principis, una pràctica i una integritat que han contribuït a posar en escac les preten-
sions autoritàries del govern de Fabra, del Botànic i de l’statu quo.
Com arribes al sindicat?
Al principi d'arribar a la tele només hi
havia dos sindicats: UGT i CCOO. Em van
proposar afiliar-me a UGT. Mai havia estat
afiliat, però la idea que havia tingut sempre
no tenia a veure ni amb UGT ni amb CCOO.
Quan treballava en l'empresa privada vaig
fer la Vaga General de l'any 1988 contra Fe-
lipe González i sempre he tingut la idea què
els sindicats majoritaris pactaven a esquena
dels treballadors i què no eren suficientment
combatius. Molt amablement vaig contestar
que no perquè no em sentia identificat. Poc
després, es van aprovar convenis, va haver-
hi un desencantament amb aquells dos sin-
dicats perquè es va votar en assemblea de
treballadors un no a un conveni i els diri-
gents el van signar a esquena dels treballa-
dors. Açò va produir ràbia i arran d'allò es va
formar la secció sindical de CGT, amb un
històric, Felipe. I ací ja sí que no vaig tenir
cap dubte, CGT responia a una tercera via,
a la meua ideologia. Em semblava un sindi-
cat reivindicatiu i que no tenia res a veure ni
en els seus estatuts ni en els seus principis
a la resta. Vaig començar a participar en les
llistes, i en les segones o terceres eleccions
sindicals vaig ser triat delegat. M'encarrega-
va de la borsa de treball i de prevenció fins
que ja en les últimes, les conflictives perquè
se sabia que hi havia un ERO, va haver-hi
diverses baixes i vaig decidir comprometre-
'm més. Em vaig presentar de número dos
després de Vicente Melo i ací va ser on
traiem els dos delegats que vam tenir fins al
final.
Pots fer una poc d'història i recordar-nos
quan, com i per què es va crear rtVV?
RTVV va nàixer en 1984 per una llei pac-
tada entre PSOE i PP per a crear uns mit-
jans de comunicació públics. Fins al 9 d'oc-
tubre de 1989 no es va posar en funciona-
ment. Al principi va funcionar un sol canal de
televisió i de ràdio i posteriorment es va am-
pliar amb un segon canal de tele, després un
tercer internacional que emetia per satèl·lit,
un altre de ràdio… La finalitat era tenir uns
mitjans públics com els què tenien algunes
autonomies en les quals sempre ens hem
mirat com la catalana. nosaltres vam ser
pràcticament dels primers, després d'Anda-
lusia i de Catalunya, a tenir una televisió au-
tonòmica. De fet, la secció sindical de Canal
9 va ajudar a fer seccions sindicals de CGT
en altres teles autonòmiques, com Telema-
drid. L'objectiu era crear una radiotelevisió
pública que havia de vertebrar la Comunitat
i potenciar el valencià. Eixa era la teoria.
Després vam veure que el valencià no s'uti-
litzava per a tot, i allò de vertebrar… Els di-
rigents sempre han tingut un caràcter molt
centralista de València deixant de costat Ala-
cant i especialment Castelló.
Quin va ser el treball que van realitzar els
diferents sindicats en funció dels go-
verns autonòmics que s’alternaren fins al
seu tancament en 2013?
UGT feia una política de dir a tot que sí.
CCOO ha sigut més combatiu, de fet hem fet
moltes coses amb ells. UGT va ser el sindi-
cat del govern amb el PSOE. El PP va pre-
sentar fins i tot una denúncia per manipula-
ció i la va guanyar. Alguna vegada s'ha dit
que l'únic govern que ha perdut un judici per
manipulació informativa ha sigut el de
Lerma. De totes maneres, la política que feia
el PSOE no era tan agressiva com la què va
venir posteriorment amb el PP. és veritat
que qui va obrir la porta a les productores de
Canal 9 va ser el PSOE, va ser Amadeu Fa-
bregat amb Gestmusic, la productora de la
Trinca. Fou la primera productora que va en-
trar en una televisió autonòmica. A nosaltres
açò ara ens sembla normal. Però si es té
una plantilla que elabora programes, el fet
que contracten una productora per a fer-los
utilitzant a part de la plantilla, els estudis, els
despatxos, tot… ens semblava kafkià. Açò
era molt fort, i qui ho va obrir va ser el
PSOE. Per què? Era més barat? no, no ho
era. Era una forma còmoda de funcionar?
no ho sé. Segurament era una exigència de
les productores. Es va obrir la porta i li'l va
posar molt fàcil, seria l'any 1992, al que vin-
dria després. En 1995 guanya el PP i no so-
lament fa el mateix, sinó que ho multiplica.
Va ficar a les seues pròpies productores.
Com no li agradava la línia editorial ni alguns
periodistes -deia que els havia col·locat el
PSOE perquè havien sigut els que donaven
les notícies del govern socialista- d'una plo-
mada, com no els podia tirar perquè tenien
oposició, els va arraconar a fer programes a
les deu del matí o a cobrir partits de futbol de
segona b… I va crear noves places per a
col·locar als seus. I no contents amb açò va
llançar un segon canal que es va dedicar
únicament a informació, sense oposicions:
amb aquesta nova activitat va entrar tota
aquesta gent. Eixa és la diferència. Les ma-
jories absolutes els van donar total seguretat
i garanties. Va ser un excés. Quan no van
tenir diners, el pressupost no donava per a
més, van fer una llei l'any 2000 per a poder
endeutar-se. Hi havia bancs que els avala-
ven… I d'ací els més de 1200 milions de
deute dels què sempre hem parlat
La CGT sempre ha denunciat tot açò.
juntament amb CCOO, hem sigut l'únic sin-
dicat que ha denunciat, des del 1989, la ma-
nipulació i el nepotisme… Pense que hem
sigut coherents, i açò la gent ens ho
agraeix. Sovint enviàvem informació i notes
de premsa, i els mitjans de comunicació ni
responien, ni publicaven. Però sempre hem
estat molt pendents i combatius. Els altres
sindicats és veritat que eren una poc més
permissius.
A més, el tema sindical va anar evolucio-
nant. Hi havia tres sindicat, UGT, CCOO i
posteriorment CGT, i quan va arribar Vicen-
te Sanz com a secretari de RTVV -el de l'as-
setjament sexual- va trobar la forma d'afe-
blir un Comitè d'empresa que era clarament
de classe. Va introduir un nou sindicat que
és USO en el qual fica a gent que ells ha-
vien col·locat, a gent molt afí al Partit Popu-
lar, i fan un control. USO va ser el sindicat
majoritari en les primeres eleccions a les
quals es va presentar. no tenia la majoria
absoluta, la teníem la resta junts, però sí va
ser el sindicat més votat perquè tots aquells
a qui se'ls havien fet promeses per a que-
dar-se, li van votar. Açò va afeblir totalment
al Comitè, i ací va ser quan va començar a
perdre la força que havia tingut anterior-
ment.
Tot va ser una maniobra orquestrada i
maquiavèl·lica del Partit Popular que guan-
yava en les urnes. Per açò, si calia aprovar
alguna cosa, era sempre pels pèls, perquè
la majoria la tenia la USO i tot ho boicoteja-
va. Per exemple, la borsa de treball, perquè
no li interessava. I ho feia de forma total-
ment rastrera. Imagineu què difícil era un
jOSé ASEnSIO i LIbERTAD MOnTESInOS
Equip de Comunicació CGT-PV
Comitè en què es dinamitaba tot, des del
qual es defensava fins i tot la privatització
proposada pel PP en 2002.
Afortunadament, el judici el guanyem en
2003 -CGT, Associacions de consumi-
dors...- i es va paralitzar. Fou un assaig del
que ha vingut posteriorment i ho va dur a
terme Zaplana perquè no podia controlar la
tele. Sempre s'ha dit de Zaplana que ell va
afirmar que la tele era un niu de rojos que
calia netejar, un niu de rojos no perquè ens
haguera col·locat el PSOE, sinó perquè no
podia tolerar la llibertat de pensament dels
treballadors. Va fer eixe intent de privatitzar,
excepte els informatius, es pretenia traure
la resta a concurs. Però van incórrer en mol-
tes irregularitats i allò es va guanyar.
Va ser la primera moguda grossa que
van fer, perillaren els nostres llocs de treball
i des de llavors no hem parat i fixa't com
hem acabat. Van seguir d'una altra forma.
Sovint s'ha dit que els treballadors no han
protestat. Però vosaltres sabeu que sempre
s'han denunciat nombrosos casos. I aques-
ta va ser la primera gran lluita. Va haver-hi
vagues i aturades contínues l'any 2002. Açò
que fins que no ens hem vist en el carrer no
hem protestat és una gran fal·làcia. El que
ocorre és que som conscients que una plan-
tilla que en una gran part està col·locada a
dit, no ens va a secundar, però el gruix, el
nucli dur de treballadors que estem defen-
sant la nostra oposició i el nostre lloc de tre-
ball, ens és igual qui governe, hem de lluitar
i ho hem fet des de sempre.
Parla'ns del clima de terror que es de-
dueix que es vivia en l'ens
Vicente Sanz ha sigut un personatge que
ja sabeu com va acabar (jutjat i condemnat).
Al final va haver-hi un acord i no es va anar
a la presó, cosa que em sembla injust per-
què es mereixia presó i molt més. Era per-
vers i maquiavèl·lic en tots els sentits. Va
col·locar a la seua gent en tots els departa-
ments. I eixa persona infiltrada pujava regu-
larment al seu despatx a donar-li el part.
Sabia la vida i miracles de tot el món. Era
mafiós, va aconseguir imposar un autèntic
clima de terror.
Com s'arriba a l'apagada de la rtVV i
quin va ser, a partir de l’ero, el procedir
de la CGt?
L'apagada ve per no acatar la sentència
del primer ERO. Es va maniobrar eliminant
l'ens i fent una SAU amb Rosa Vidal al cap-
davant. Aquesta va voler acomiadar de la
tele i la ràdio a 600 persones. Però aquell
ERO tenia moltes irregularitats, segur que
ja està en els manuals del que no s'ha de fer
en un ERO, i es va tombar per vulneració de
principis fonamentals.
Mentre estàvem celebrant-ho molt ale-
gres, va eixir Fabra anunciant que no podia
acatar la sentència, que no hi havia diners i
que anava a tancar RTVV.
Des del 6 fins al 29 de novembre de
2013 en què es tanca, es va dur a terme tot
un entramat legislatiu per a donar-li legalitat
a eixe tancament que havia sigut un atac
autoritari. Deien que no tenien quaranta mi-
Camarasa en un moment de l’entrevista / Libertad Montesinos
Continua en p.7