1. Com parlar bé en públic<br />“Com parlar bé en públic” és un llibre molt interessant en molts dels aspectes de la comunicació. M’ha ajudat bastant a resoldre molts dubtes que tenia sobre com cal preparar-me, com anar preparat i com orar correctament. Vaig fer servir alguns d’aquests recursos el millor que vaig poder a la presentació que vam fer a classe del “Qui ets, tu?” però no me’n vaig sortir prou bé... els nervis!<br />Bé doncs, primer de tot comencem per lo primer i després, ja ho acabarem.<br />Capítol 1 – La importància de la comunicació oral<br />Es pot aprendre a parlar bé en públic?<br />És un capítol que em fa veure, no només que te’n pots sortir en l’expressió oral, sinó en moltes altres coses de la vida. El joc del començament de la pàgina 12 del llibre que parla sobre les predisposicions que té cadascú i, que amb paciència i un esforç continu, pots augmentar-les considerablement. Fins i tot, qui té una predisposició de partida més alta que la teva, amb temps i esforç pots arribar a superar-la si el teu rival no s’entrena. Em sembla una afirmació del tot certa i honorable, perquè jo, tampoc farà tant, era petit i escanyolit, un tap de suro com dirien alguns. Amb el temps, vaig anar agafant forma física a base d’anar amunt i avall corrents i amb la bicicleta. Aleshores, ja no era l’escanyolit de la classe, petit sí, però escanyolit no. <br />La primera dificultat: el control dels nervis<br />Els nervis són el pitjor enemic que tinc, i per al meu parer, el pitjor enemic que tothom pot tenir. És una sensació horrible, sufocant, empipadora i fosca. Sento el cor a tot arreu, als peus, als braços, als malucs, al coll i al cap sobretot. El sento tant que la visió se m’emboira, penso que se’m distorsiona la veu i, fins i tot, sembla que pateixi de Pàrkinson. <br />En aquest capítol hi he trobat moltes lliçons per no perdre els nervis, i que aquests no em juguin una mala passada, com m’han fet moltes vegades.<br />M’agradaria destacar el punt 2, l’adrenalina. Saber que el teu cos segrega aqueta substància que fa que el cervell funcioni més de pressa, m’ajuda molt, sempre ho penso i realment m’ajuda. El tercer punt també és important per a mi: una bona preparació. Ja ho he comprovat amb la autocrítica, que si no vaig realment ben preparat, ho puc espatllar tot. L’experiència és el que estic buscant ara mateix, parlar, parlar, parlar... necessito treure’m d’una vegada la cosa més pesant de dins meu, perquè amb la pràctica, tot s’acaba interioritzant, i és el que vull!<br />I finalment els trucs pràctics que sempre va molt bé de recordar-los, com caminar una mica, respirar profundament abans de posar-te a parlar (molt útil per a mi), somriure, mirar a tothom, començar parlant a poc a poc...<br />Però el que de veritat m’ajuda no ho especifica al llibre. La meva tècnica, que no funciona sempre i és de duració curta, és la de canviar d’atmosfera per un instant, penso en un actor d’una sèrie de televisió que em transmet molta pau i confiança, em transmet una atmosfera relaxant i fa que miri al públic amb uns altres ulls. Això em provoca una baixada del nerviosisme impressionant, però quan torno a la “consciència”, els nervis afloren de nou i ja és tard per tornar a canviar d’atmosfera.<br />Quatre preguntes bàsiques: per què, qui, què i com<br />Per què: Per què estic fent el discurs? Quin és el meu objectiu? Què vull aconseguir? Com puc fer que resulti interessant? Quins coneixements té l’audiència sobre el tema? Aquestes són les preguntes obvies que tothom hauria de fer-se, però que de vegades se salten i es comet un gran error. Identificar llavors l’objectiu del discurs vindria a ser el punt final i el més important de tots. És on realment vols arribar, el que vols transmetre al públic, cosa que si jo no ho tingués present alguna vegada, seria un fracàs absolut. Sempre em marco una fita on vull arribar, després, si no és urgent, d’allà no passo per no arriscar-me a perdre el fil. Si identifiques l’objectiu no és fàcil desviar-se de tema, i ajuda a lligar el discurs, guiar-lo i consumir-lo. Aleshores, sabràs si al final de l’oratòria, has arribat al punt on volies arribar, si has complert amb el teu objectiu.<br />Capítol 2 – Com parlar bé en públic<br />Improvisació i naturalitat<br />Jo no li dono massa importància a la improvisació en aquests moments, pel simple fet de que no se’m dona bé d’improvisar en un discurs. No és el mateix improvisar davant d’una classe d’alumnes de primària que davant d’una classe d’alumnes de la universitat. No ho acostumo a fer perquè jo sé que m’entrebanco fàcilment i vull sortir ràpidament del mal tràngol a la primera, i l’únic que pot sortir de la meva boca llavors, són pífies.<br />Envers la naturalitat, sí que m’esforço molt per transmetre-la el millor possible. És una necessitat per intentar fer veure als que m’escolten, com realment sóc jo. Intento expressar-me el millor que puc, amb les meves paraules, amb el meu to de veu personal i no forçat, intento transmetre alguna cosa de la meva personalitat. Aquí llavors entren els factors que cal tenir en compte a l’hora d’exposar o fer un discurs que principalment són: l’exposició sense una lectura continuada, i el discurs amb un suport que pot ser un guió, un guió en el qual només hi ha escrites les parts més importants que s’haurà de dir en el discurs, per no perdre’s. I finalment, utilitzar frases senzilles i comprensibles.<br />El guió i la memòria<br />Aquí tornem a parlar de la improvisació, però a partir dels coneixements i la memòria. El llibre esmenta que qui domina el tema i memoritza el discurs, llavors improvisarà bé, perquè el primer que li cal a un orador per a preparar un discurs és dominar perfectament el tema de què vol parlar. Aleshores jo anava mal encaminat abans... tinc sempre força predilecció a ficar la pota o a pixar fora de test quan es tracta d’improvisar amb alguna cosa nova, però ja he vist que una bona preparació és la clau de la improvisació. Memoritzar la carcassa del discurs, l’estructura, les idees principals i l’ordre en què es volen exposar serà la clau a partir d’ara per controlar més bé els nervis, ja que si improviso bé, aquests minvaran. <br />El “feedback”: la mirada<br />Jo crec que el títol ja ho diu tot. El text parla de la importància que té mirar a la gent quan fas el discurs o simplement estàs fent classe. Lo important de la mirada és tenir controlades les respostes del públic, es fa servir per canviar de mètode de dialogar, variar el to de veu o el mateix contingut en funció de les respostes del públic (feedback). I és un punt que intento resoldre’l, hi he parat a pensar moltes vegades abans de fer cap incís a l’hora de seminari, per exemple. El que passa és que encara estic més pendent d’altres punts que considero “essencials” que aquest en concret. És un motiu pel qual hauré de treballar més endavant.<br />La importància de la veu <br />La veu la considero molt important. Tres dels quatre punts que assenyala el llibre sobre aquest tema són molt rellevants a l’hora de millorar la meva forma de transmetre les coses: el volum, la pronúncia i l’actitud que s’ha de mostrar davant de cada situació. I és important, realment important el tema del volum. Recordo a professors que parlaven amb un volum de veu tant baix, o d’altres que l’exageraven tant que les classes es feien avorrides i monòtones. No sabien destacar els conceptes importants a les lliçons. Tanmateix, alguns semblava que no tinguessin ganes de fer classe, i d’altres semblaven gladiadors d’un circ romà.<br />Relacionat amb la pronúncia, a mi em costa de vegades articular bé les paraules, pronunciar paraules com “altrament”, “impecable”, o tant senzilles com “combat” amb precisió. I, des de fa temps, practico de llegir textos amb el mètode del llapis a la boca, una eina realment útil.<br />L’entonació<br />Una de les eines que a molta gent li manca, és l’entonació. L’entonació és molt important tant a l’hora de llegir com a l’hora de fer un discurs, com també a l’hora d’escriure. Les interrogacions, les exclamacions, els canvis de to i, globalment, la varietat de sons, són les eines clau per a fer d’un discurs o text monòton i avorrit, un senyor text o discurs flexible i interessant. El que cal doncs, és cridar l’atenció de l’oient o lector, inferint en el text senzills aspectes que el canvien totalment. Qui no estaria interessat doncs, a tenir al públic a la butxaca, per un xic més d’esforç?<br />La respiració (les pauses)<br />La respiració mitjançant les pauses en un discurs, és una molt bona ajuda per no perdre’t en aquest. Perdre’t en el sentit de “ara no sé què dir” o, en bona mesura, no perdre els nervis en el discurs. Em ve a la memòria quan una substituta de la professora de castellà ens va fer llegir un text. Anava tant ràpid quan em va tocar llegir a mi que el text se’m va fer borrós, les comes i els punts me’ls saltava com stops infranquejables... va ser un horror fins que em vaig estrellar contra un punt i a part i vaig demanar perdó i tots es posaren a riure. Des d’aquell dia en endavant he tingut molta cura en parar atenció a tot el que llegeixo, a poc a poc, i remarcant bé els punts i les comes, per no tornar a fer cap barbaritat com aquella i no tenir cap altre disgust. La idea llavors de respirar quan toca i no quedar-te sense alè és de vital importància a l’hora de transmetre les diferents aportacions cap als altres perquè siguin clares i entenedores. Aprofito aquí per fer un incís d’unes pàgines més endavant: <<Una cosa clara és aquella que es distingeix bé>>. I ara, sabrem com distingir-la correctament? <br />El silenci<br />Al final de la pàgina 50 fins al final del punt que estic tractant, apareixen les tres grans virtuts que resideixen dins del silenci: dóna seguretat, permet una millor respiració, i dóna una entonació extra per part de l’orador.<br />No fa gaire he començat a fixar-me en atendre aquesta qualitat tant important a l’hora d’orar. Donar temps a que el públic pugui assimilar el que estic dient o, per part meva, a reestructurar, elegir i pensar el següent que sortirà de la meva boca, per no espifiar-la. També l’utilitzo perquè el públic es doni compte de que el que estic dient o el que pugui dir després de la pausa és una cosa important o de rellevància envers el discurs. <br />Una situació que em va marcar molt i va fer que parés atenció especialment en l’ús dels silencis quan més es necessiten va ser fa ja bastant temps, molt abans de llegir el llibre, quan intentava per telèfon fer que parés de riure la meva xicota. El tema era molt delicat i important per a mi, em semblava una falta de respecte impressionant i indignant. Llavors, en comptes de relaxar-me i esperar a que parés de fer la ximpleta, vaig cridar i quasi l’eixordo. Llavors ella em va fer sentir culpable, i el que tenia rellevància en aquell moment en la conversa no va ser el motiu pel que la trucava, ni la seva mofa maligna, sinó el meu crit de ràbia. El dia següent va passar una cosa semblant i vaig penjar immediatament el telèfon. La conversa va canviar llavors totalment a favor meu. <br />No és important, doncs, el silenci? Aquí veiem que de vegades és més eficaç callar que no pas augmentar el volum de la veu.<br />Capítol 3 – El llenguatge oral<br />Claredat, precisió i brevetat i explicar amb exemples<br />“Una cosa clara és aquella que es distingeix bé”. I si una persona és clara bé voldrà dir que no hi ha confusió i que l’entenem quan parla (pàg. 55).<br />Jo tinc molta cura de ser explícit i que es distingeixi bé el que vull transmetre. Però sempre surten imprevistos: els nervis, la brevetat... encara que això de la brevetat no em resulta gaire un problema, ja que normalment intento parlar poc, però el que dic normalment té sempre un sentit. No acostumo a obrir la boca a totes les classes, ni tant sols a la majoria d’aquestes, i no és perquè cregui que sigui dolent, sinó per experiència. Em conec molt a mi mateix i si no penso les coses dues o tres vegades abans de dir-les, m’exposo a dir ximpleries o preguntes innecessàries. Jo ho qualifico com “l’Arnau ja s’anima”. Aleshores el que necessito és una preparació prèvia abans d’interferir mitjançant una pregunta o transmetent opinions (generalment a les classes d’educació), que vindria a ser una eina molt útil i anteriorment esmentada, el guió (en aquest cas, mental). <br />Juntament amb això, cal destacar ser precís, explicar amb moltes dades com diu el llibre, explicar amb dades per obtenir un extra de credibilitat, perquè jo no em podria creure, si no tingués coneixements previs sobre el tema, que la línia de pesca de 0,2mm és la millor per pescar la truita del país, potser ni tant sols sabria què és una línia de pesca, o ni tant sols sabria com és o on dimonis es troba la truita del país.<br />I, unes pàgines més endavant, parla d’utilitzar exemples, una eina per a mi imprescindible que l’introdueixo en el camp de la precisió, perquè si no tingués coneixements previs sobre el tema ni em posessin cap exemple, com em podria creure que l’arrel de la suma dels dos catets al quadrat és igual a la hipotenusa d’un triangle? O com es pot creure la professora que els coneixements que m’ha transmès el llibre els he assolit prou bé?<br />Capítol 4 - El llenguatge corporal<br />L’actitud: començar amb un somriure<br />No puc dir massa coses sobre aquest apartat, però desperta una credibilitat memorable l’autor dient: <<El somriure desperta simpatia [...] el somriure diu: “estic content d’estar amb vosaltres i compartir tot el que sé”>>. El somriure té un valor per a mi de confiança, un valor més proper i càlid. M’agrada veure que la gent parli amb un somriure a la cara, sento que mostra apreci pel que està dient, i un apreci per a tu. Sinceritat i simpatia aniran lligades en aquesta inflexió oratòria.<br />La posició del cos, la gesticulació i la mirada<br />La posició del cos és una novetat que l’hauré de millorar amb la pràctica, comprovar si els problemes com els de la “posició de combat” (peus separats, pit enfora i espatlles cap enrere), no jugar amb objectes i els moviments com l’anar amunt i avall sempre amb les mateixes passes, estan presents ara per ara quan faig discursos en públic. L’última i una de les poques vegades que he tingut ocasió parlar en un públic de nivell, ha sigut a l’exposició de COED (comunicació oral, escrita i digital). Va ser una llàstima no gravar-nos i comprovar el to de veu, els nostres moviments, la gesticulació, la mirada, la naturalitat, el silenci, l’actitud... Però ja arribarà el moment! Ara per ara, ens toca saber-los distingir bé.<br />En quant a la gesticulació ha de ser natural, no assajada, d’acord amb la personalitat de cadascú i, sobre tot, no ha de ser exagerada, llavors perd credibilitat i no agrada al públic. Per el meu parer, hi ha dos tipus de gesticulacions: la bàsica, que la que fem servir, tal com diu el llibre, per ajudar a subratllar, explicar i mostrar coses més enllà de les paraules, que vindria a ser la més utilitzada al llarg de tot el discurs. I l’altra, la qualificaria com a específica, com a “extra”, una extra remarcació que dóna a la frase que vulguis emfatitzar una importància major en el discurs. La gesticulació llavors seria més forta i podríem qualificar-la com a més “exagerada” que la bàsica. Jo en tinc dues perquè, d’acord amb el llibre i Dale Carnegie, indiquen que: <<els gestos d’una persona, com el raspall de les dents, són únics i intransferibles>>. Llavors, no puc concebre dos classes diferents de gestos (a part dels oberts i els tancats) en la meva enciclopèdia gesticular?<br />I finalment, la mirada. <<Quan una persona no mira els ulls del seu interlocutor, no inspira confiança. [...] Si mira l’auditori, demostra interès>>. És un aspecte del llibre de la pàgina 86 que des que vaig llegir-lo, em va captivar i va fer que el posés a la pràctica immediatament a les sessions de seminari. Mai m’havia parat a pensar si realment mirava als oients quan em tocava parlar, o simplement mirava a la professora. Des d’aquell moment de llegir aquestes dues frases he analitzat la forma de mirar a les persones que paren a escoltar la intervenció que he de realitzar a les sessions de seminari i, sobre tot, intentar de mirar el mínim possible al professor, tractar als oients a tots per igual i que sentin que el que dic ho dic per a tots, i no només per a una persona. Ho concebria com un respecte per al públic. Esmento això perquè trobo malament (que la majoria de vegades és per l’excés de nervis) que la gent només miri de cara al professor i no s’adreci al públic que és infinitament més nombrós que una persona de sola. I tal com diu el llibre, si no es mira al públic o només s’adreça a una persona, l’orador no podrà “escoltar” el públic amb la mirada ni fer saber al públic que hi està interessat. Tampoc obtindrà cap font d’informació permanent respecte l’auditori, ni podrà modificar el discurs per tal d’assolir el seu objectiu.<br />Capítol 6 – Com preparar un discurs: el guió<br />Saber escoltar: una virtut rara<br />El que m’és interessant d’aquest apartat del tema sis és quan l’autor indica que alguns estudis marquen les proporcions ideals d’un bon conversador: escoltar el 70% i parlar el 30%. No significa un problema per part meva el tema d’escoltar més i parlar menys i quan toca, ja que normalment les proporcions esmentades les segueixo prou bé. Qui em preocupa és la meva xicota, que hauria de llegir-se alguns capítols del llibre perquè li ajudaria bastant. I no escric parlant de la xicota per plaer, sinó perquè sóc jo el perjudicat. Si per exemple s’estalviés un 30% del que diu, la conversa de tres hores passaria a ser de mitja hora o encara menys, i no només ens estalviaríem això, sinó també maldecaps i penúries per no complir amb d’altres requisits com escoltar sense jutjar. Hi ha persones que per qualsevol tonteria o cosa que vagi en contra seu, ja es posen a criticar-ho i a posar-se a la defensiva. Llavors, amb aquest tipus de persones no hi pot haver comprensió, no podrà arribar a un acord si un no es rendeix i dóna a l’altre tota la raó. O si no s’acaben d’entendre mai, es trenca la relació i el desacord seguirà fins a nou retorn o es perdrà a l’oblit. <br />Com ser positius<br />En aquest punt, parla de l’optimisme, de com ser més optimistes a la vida i tres mètodes per aconseguir ser més positius. Encara que a mi, només m’interessa un, que ens fa molt servei a nosaltres::el jovent que depèn dels pares. Es tracta d’amagar l’arbre negatiu en un bosc d’arbres positius. És molt útil i gratificant subornar als pares amb missatges positius com: “és, en realitat, barat pel que és”, “és educatiu”, “és molt bo”, “l’utilitzaré sempre”, “tindré sempre molta cura” o... “serà el millor que podria tenir mai”. I entre tot aquest ventall d’idees positives, amagar una de negativa com: “val X” o... “el venen a Internet”.<br />Aleshores, començar amb un bon peu (arguments positius) és idoni per convèncer al receptor. Vegem-ne un exemple:<br />Ex: El Doctor ha decretat una malaltia crònica molt difícil de curar al teu interior i serà difícil de treure-te-la del damunt. <br />Ex’: El que el Doctor ha observat que al teu interior tens una malaltia crònica que, amb el temps, pot arribar a curar-se i desaparèixer, però no t’ho podem afirmar del cert.<br />Les dues versions són totalment certes, però la impressió que produeixen és totalment diferent.<br />La introducció resum<br />El que m’ha interessat realment d’aquest apartat és la frase d’un proverbi anglès que diu: <<Allò que comença bé, ja està mig acabat>>. Les pel·lícules que comencen a tota metxa o, fins i tot, els llibres que tenen un començament impactant, no són els que atrauen més? A mi, per exemple, sí. Un bon començament desperta al públic, desperta un interès al lector o a l’espectador del cinema. Llavors qui segueix aquest esquema, tindrà fàcilment al públic a la butxaca.<br />Recordo no fa gaire, quan vam començar les classes a la universitat, una professora va repartir-nos unes fitxes, sense dir ni “hola” al públic, va passar vint-i-cinc minuts dels trenta que disposàvem per fer altres coses en comptes de presentar-se. Des d’aquell dia, el tracte amb aquella professora no ha sigut tant pròxim com amb d’altres.<br />Capítol 8 – El desenvolupament de la presentació oral o discurs<br />Les pautes d’atenció i decàleg del llenguatge oral<br />Aquest punt és força interessant i productiu, ja que fa referència a aspectes tractats anteriorment i els esmenta breument.<br />Diu que l’atenció del públic és màxima al principi i al final d’una presentació. A la part intermèdia, l’atracció pot tenir alts i baixos. Per a mi, és una dada de força rellevància ja que, sabent aquestes dades, pots enganyar al públic fent veure que estàs a punt d’acabar i, en realitat, encara venen més punts a tractar. Ara recordo perquè la pel·lícula de “Tensión sexual no resuelta” em va captivar tant al final. Sembla que es vagi a acabar i encara t’espera una altra sorpresa que no havies tingut en compte o que hauries acabat la pel·lícula ben tranquil sense adonar-te’n. Vaig estar, llavors, amb els ulls com plats contemplant cada escena amb la màxima atenció, adonant-me de que era un dels millors films que havia vist.<br />Quan l’atenció baixa, cal fer reaccionar als assistents amb els diferents trucs que esmenta el llibre respectivament:<br />- Anunciar alguna dada sorprenent<br />- Fer una pregunta a l’auditori<br />- Elevar el volum de la veu<br />- Fer un silenci expressiu entorn a un tema<br />- Contar una anècdota graciosa<br />- Contar un acudit o fer una broma. L’humorisme ben dosificat és essencial.<br /> Finalment, es destaquen els punts més rellevants, les característiques que ha de tenir un discurs en llenguatge oral (pàg. 215), interessant per repassar els punts que s’han de tenir mínimament en compte.<br />“Com parlar bé en públic” m’ha ensenyat moltes coses que abans se’m passaven per alt. M’ha ensenyat a comprendre i viure situacions del dia a dia i a parar més atenció a d’altres situacions que no deixen de ser tant importants com les que ocorren sempre. Reflexionant i relacionant els diferents temes tractats, ha despertat en mi encara més rellevància i ara els tinc molt presents que quan vaig acabar de llegir el llibre. El discurs és un mètode molt utilitzat, però moltes vegades no s’utilitza correctament. Poques persones són les que saben dialogar com és degut. I he vist al llarg dels anys i de les diferents experiències que ara per ara he viscut, que mitjançant les paraules pots arribar molt lluny. He de descobrir encara aquest art, misteriós i ancestre, que és l’oratòria. El que m’impulsa a descobrir-lo és: “Que les teves paraules siguin la teva arma”. <br />