1. UN CONTE D’ÀNGELS I DIMONIS
Miquel Rayó i Ferrer
Personatges:
LES RATES-PINYADES
RATA-PINYADA MARE
RATA-PINYADA FILLA
RATA-PINYADA FILL
EL DIMONI GROS
LA DAMA DIMONI
EL DIMONI SEGON
ELS ALTRES DIMONIS
DIMONI TRES
DIMONI QUATRE
DIMONI CINC
DIMONI SIS
L’ÀNGEL SENYOR
L’ÀNGELA SENYORA
L’ÀNGEL ROSAT
ELS ALTRES ÀNGELS
ÀNGEL GROC PRIMER
1

2. ÀNGEL GROC SEGON
ÀNGEL BLAU CEL
ÀNGEL VERD CLAR
2

3. Descripció de l’espai
Ens trobam a la clariana d’un alzinar molt espès. El sòl està mostrejat de pedres i de
mates. Els arbres tenen la soca negra, banyada de molses, humida. El públic té la
impressió que és en un lloc molt remot, aquest, ocult a totes les mirades, i gairebé pot
percebre l’olor de la humitat que senyoreja l’ambient. Es veu bé que, en aquest bosc,
quasi ningú no hi posa mai els peus, de no ser els animals salvatges que hi tenen el cau.
Al fons de l’escena hi ha un socot molt gran, amb un cimal sense fulles; només branques
gruixades i penjolls de molsa. A les branques hi pengen, cap per avall, tres rates-
pinyades- disfresses de pedaç negre, amb molts de plecs a les ales -. De temps en
temps, mentre sona una música que introdueix l’acció, les rates-pinyades bateguen les
ales i les espolsen.
3

4. PRIMERA ESCENA
RATA-PINYADA FILLA (bóta a terra i voleteja, ales eixamplades, ran del socot.
L’enrevolta algunes vegades. Quan acaba el seu parlament, torna a penjar-se a les
branques) – Conta, conta! Conta, ma mare! Au, venga, no siguis dolenta!
RATA-PINYADA FILL (fa el mateix que la seva germana) – Conta’ns un conte, mare, una
història, una rondalla, d’aquestes que ens agraden tant!
Les rates-pinyades menudes salten definitivament a terra i van d’un costat a
l’altre de l’escenari, i es planten a cada glosat, davant del públic.
RATA-PINYADA FILLA –
Si ens contàs l’antiga història
del corsari Barballamp...
És el conte més sagnant
que jo tenc en la memòria...
RATA-PINYADA FILL –
O el romanç del rei Poruc...
Quin rialler si el contaves:
Aquest rei era més ruc
que un ase quan menja faves!
RATA-PINYADA FILLA –
El del caçador Bernat
4

5. és el que jo vull sentir:
si el conte diu veritat,
va caçar deu dracs d’un tir!
RATA-PINYADA FILL –
I el de na Caterineta,
que plorava estels de foc?
(En veu baixa).
Aquest l’hem sentit fa poc...
Ell només fa una estoneta!
RATA-PINYADA MARE (baixa de l’arbre amb les ales ben esteses) – Au, au! Callau ja!
Que pesats que sou! Em teniu marejada amb tanta cançoneta... Sols que calleu, vos en
diré un ara mateix, de conte... Però un, només! I pus!
RATA-PINYADA FILL (fent bots i mamballetes) – Visca, visca!
RATA-PINYADA FILLA (fa primer el mateix que el seu germà. Després s’asseu als peus
de la seva mare i es disposa a escoltar) – Visca, visca! I quin serà el conte, ma mareta,
quin?
RATA-PINYADA MARE (pensa uns moments i s’espolsa les alasses) – Doncs, serà...
serà... Una història d’àngels i de dimonis!
RATA-PINYADA FILLA – D’àngels?... Que bé!
RATA-PINYADA FILL (s’asseu, també, disposat a escoltar el conte) – De dimonis?...
Quina por!
5

6. RATA-PINYADA MARE (comença a narrar. S’apaguen, potser els llums fins a deixar
l’escenari mig a les fosques, cosa que permet la intimitat i, sobretot, prepara el públic
perquè entri en la narració) – Doncs, això era i no era, una vegada, en un bosc molt gran i
amagat de tothom...
S’apaguen els llums de cop i calla la veu. En la fosca, se’n van les tres rates-
pinyades.
6

7. SEGONA ESCENA
S’encenen tots els llums.
Se sent una remor de veus alzurades que s’acosten, i trepig de potons, i
cops de garrot en terra.
Surt a escena un estol de dimonis. Sembla un ramat de cabres o de cérvols:
vestit de sac i cares pintades, banyes, picarols penjats, forques sinistres i
colors que llampeguegen – roig encès, groc de flamada, capes morades que
esclaten -, torterols de fum i pudorassa de sofre i de caverna.
Van tots tan enfadadíssims que masteguen claus; corren com els dimonis
que encalcen els nins dels pobles a les fires. Tots els dimonis dues a
l’esquena, com els jugadors d’un equip de futbol, un gran número pintat. El
DIMONI GROS du el número u. Els ALTRES DIMONIS que entren a
l’escenari fan com si hi cercassin quelcom d’amagat entre els arbres i les
mates.
DIMONI GROS (crida, rabiós) – Els esclafaré! Els faré benes! Ha, i que els en faré, de
coses, si els aplec: no en romandrà ni la pols, d’aquests remaleïts! Els deixaré blaus a
galtades i a clatellades! Ha! Ja no puc pus! Fris de tenir-los dins les mans, els àngels... Me
les pagaran totes!
DIMONI SEGON (és el majordom del Dimoni Gros, el seu segon en comandament; no
deixa d’anar-li al darrere com un cussó fidel – hipòcrita, emperò -. Ara, mira de calmar la
ira del Dimoni Gros. Li pega toquets a l’esquena, el vol assossegar) – Tingueu paciència,
7

8. paciència, i assossegau-vos, que ja sabeu que no vos va gens bé, això d’enrabiar-vos
d’aquesta manera... Si no anau alerta, qualque dia esclatareu. Fareu el tro...
DIMONI GROS (crida) – Jo enrabiat? Jo? Jo? Que jo estic enrabiat, dius? I és clar que ho
estic! Ah, gran tros d’ase, o tu no ho estaries, si aquells..., aquells... (Dubta. Cerca una
paraula per a definir quelcom de molt odiat, quelcom que potser li fa basques) . Si aquells
popes flonges d’àngels del cel t’haguessin manllevat la filla?
De sobte se senten uns planys tristíssims. Els ALTRES DIMONIS deixen de
cercar. Tothom fa capades i gestos de pena compartida. Surt la DAMA
DIMONI.
DAMA DIMONI (plora sense conhort. S’eixuga les llàgrimes amb la gran capa morada) –
Ai, ai, ai, ai, i quin dol tan gran! Quin desconhort! La meva fillona... Tan vermelleta, tan
eixerida, tan..., tan... (Plora). I aquella coerrineta, i aquelles banyerrines que eren com...,
com... Aaah! Aaah!
El DIMONI GROS s’acosta a la DAMA DIMONI, sol·lícit, educat, paternalista.
El DIMONI SEGON li va al darrere i l’imita, fent gestos i carusses. Els
ALTRES DIMONIS s’apleguen en rotllana.
DIMONI GROS (s’excita progressivament) – Apa, apa, venga, que tot tendrà solució... Jo
t’asseguro que els escapçaré les ales amb les estenalles...
8

9. DIMONI SEGON (repeteix per al públic, les amenaces) – Els escapçarà les ales...
DIMONI GROS (continua, exagerat) – Els clavaré les orelles en un clau de ganxo...
DIMONI SEGON – Els clavarà les orelles...
DIMONI GROS – Els esclafaré a potonades...
DIMONI SEGON (pega potades en terra) – Els esclafarà!
DIMONI GROS (dubta. Calla, mentre el Dimoni Segon espera anhelant. Pensa una
estona, el Dimoni Gros; s’imagina càstigs i crueltats; fa grans estebejos i estreny els
punys com si tengués entre les mans el coll de qualcú el qual volgués escanyar. En tot el
temps, el Dimoni Segon l’imita, assent, fa capades de complicitat...) – Els ficaré dins una
caldera de ferro bullent i llavors faran xup-xup, xup-xup, com brou de pastilla! (Fa gestos
que imiten el brou bullent dins una olla. Pren alè) . Els fitoraré amb una forca al roig viu...
(Torna a dubtar, mancat d’idees). Els... Els...
DIMONI SEGON (en veu baixa, a frec d’orella, com un apuntador en el teatre, que diu els
textos al actors desmemoriats) – Els esllomareu, els capolareu, els estopejareu...
DAMA DIMONI (s’atura un moment de plorar. Mira el Dimoni Gros i el Dimoni Segon de
cap a peus. Fa un gest de rebuig) – Au, anau, callau, banyes grosses! Inútils! Bons per a
res! És la meva filla que vull, jo!
Els ALTRES DIMONIS s’esglaien davant el coratge de la DAMA DIMONI.
DIMONI GROS (sorprès. En veu baixa, prega a la Dama Dimoni) – Xist, xist! Calla, calla...
No em posis en ridícul davant d’aquests...
9

10. DAMA DIMONI – Que calli, dius? Ah, tros de carn amb orelles: no callaré fins que tengui
la meva fillona amb mi, dins la meva caldera! (De cop torna a plorar com una magdalena.
Va i ve desesperada per l’escenari) . Aaah! Aaah! Filloneta meva, on ets? On te tenen,
aquests àngels? On? (Enfadada, al Dimoni Gros i als Altres Dimonis) . I vosaltres,
banastrots, a cercar-la hauríeu d’anar, i més que de pressa! (Torna a bramar). Aaah!
Aaah!
DIMONI SEGON (és el portaveu dels seus companys) – Senyora... Ehem! Si ja hem
cercat pertot, nosaltres. Pertot. No hem deixat cap racó per gratar. Ni un. Però, ni un!
ALTRES DIMONIS (s’arremolinen entorn de la Dama Dimoni. Parlen tots al mateix temps)
– Pertot, pertot? Sí, sí. Ni un racó, ni un no hem deixat! Hem mirat pertot!
DAMA DIMONI (plora) – Aaah! Aaah! Filleta meva! Fillona! I tot per una geniada d’aquest
banyes grosses del meu home.
DIMONI GROS (fent-se l’ofès) – Jo? Jo? Jo, un banyes grosses? I ara, què he de sentir?
DIMONI SEGON (hipòcrita) – Ell? Ell? Ell, un banyes grosses? I ara, què ha de sentir?
Els ALTRES DIMONIS capegen incrèduls. El DIMONI GROS plega els
braços i gira l’esquena, ofès.
DAMA DIMONI (al Dimoni Gros, acusadora) – Sí, tu, grandolàs! (Als Altres Dimonis, que
s’acoquinen). I vosaltres, ganduls, que només serviu per a remoure brases i per a fer bulla
i renou! Si no vos haguéssiu enfadat d’aquella manera amb els àngels, el dia que ells
baixaren a l’infern... Si no vos hi haguéssiu barallat com a moixos!... (Plora). Aaah, la
meva filleta dolça estimada! Ah, el cremalló del meu cor! Ah, el caliuet de la meva vida!
10

11. (No té consol. La capa ja n’és ben xopa, d’aquest plor tan trist) . Aaah! Si no haguessis
començat a esventar-los coces i clatellades...
DIMONI GROS (vol justificar-se. Veu ferma; to autoritari; paraules que volen mostrar que
el que va succeir era inevitable) – Ah, no! Jo vaig fer just el que havia de fer! A ca meva
comand jo!
Els ALTRES DIMONIS accepten amb remors i gestos.
DIMONI GROS – Els àngels vengueren a ca nostra amb ganes de moure brega, amb
ganes de punyir-nos, amb la intenció certa i inconfessable d’ofendre’ns, de riure-se’n,
d’omplir-se les boques d’insults i de befes en contra nostra...
Els ALTRES DIMONIS fan mamballetes de suport a aquest parlament del
Dimoni Gros.
ALTRES DIMONIS (tots junts) – Sí, senyor! Té raó! Com parla!
DIMONI GROS (continua, amb gestos d’orador en una tribuna) – Ah, no i no! Això jo no ho
podia consentir de cap manera!
DIMONI SEGON (l’escarneix i n’imita les gesticulacions) – No, no i no! De cap manera!
DIMONI GROS (continua) – I si en aquella ocasió malaurada hi va haver nesples...
(Conclou amb un gest contundent). Era perquè n’hi havia d’haver, i prou!
Els ALTRES DIMONIS tornen a fer gestos d’aprovació i veus.
11

12. DIMONI SEGON (avança. Bufa i riu amb ironia. S’adreça al públic) – Buf, i sí que n’hi va
haver de nesples! A cossis, a sacs, a carretonades! (Es frega les mans). Ha, per na Bet i
sa mare, n’hi va haver, de nesples i de magranes! Xiulaven arreu les galtades i els cops
de puny, i les pantoflades i les prunes! Bona brega! Va ser massa, sí senyor! No una
d’aquelles breguetes d’al·lots pucers a la plaça, no. (S’entusiasma a mesura que recorda
la brega amb els àngels). Sinó una bregassa de bo de veres, amb esquitxos de sang per
les parets i ossos estellats, amb nassos que rebenten i orelles que pengen mig tallades...
Ha, ha, ha! Quina brega, quina brega!
Els ALTRES DIMONIS, engrescats, salten i riuen. S’encalcen. Imiten la
brega.
DIMONI TRES – Ha! Quina atupada que els donàrem! Ell, els àngels no s’ho esperaven
mai, que els enganxàssim d’aquella manera!
DIMONI QUATRE – Són de mel i sucre, els àngels, i tenen les popes de sabó fluix, que no
resisteixen una sola ventallada!
DIMONI CINC – Ha! I te’n recordes d’aquell, que el plomàrem de viu en viu?
DIMONI SIS – Ha, ha, ha! Sí! I d’aquell altre que romangué en terra allargat com una
estormia?
DIMONI CINC – I aquell que tiràrem dins el calderó de les sopes? Ha, ha, ha! Va ser
massa, massa!
DAMA DIMONI (enfadada) – Callau, betzols!
12

13. Els ALTRES DIMONIS s’aturen i s’arrufen de cop. Callen, espantats o
empegueïts. Tornen a fer una rotllana.
DAMA DIMONI (els acusa) – Sí, és per mor de vosaltres, que ella no és a ca nostra ara. I
on és, eh? Qui sap quines penalitats passa, ara mateix, na Dimonieta! A la millor passa
fam, o penúries... És per la vostra culpa que ella no és aquí, amb nosaltres... Maltractàreu
els seus amics àngels i...
DIMONI GROS – És que cerca cada amic, na Dimonieta, queee...
DIMONI SEGON – I cada amiga, queee...
DIMONI GROS – Mira que fer-se amiga d’una angeleta... Qui li ho manava?
DIMONI SEGON – On s’ha vist mai, un dimoni amic d’un Àngel? Enlloc!
DIMONI GROS (alleujat i còmplice) – Enlloc, ho veus? Enlloc! És un doi, això... Una
aberració!
DIMONI TRES – Un doi com una casa!
DIMONI CINC – Una bojada!
DIMONI SIS – Una ninada!
DIMONI SEGON (saberut) – No s’ha vist mai, un dimoni amic d’un àngel. Mai de mai,
però!
DIMONI TRES – I és que aquella Angeleta era blanca, que feia oi, ecs!
DIMONI QUATRE – Com un glop de llet, era!
DIMONI CINC – Com un floc de cotó!
DIMONI SIS – Com un tros de nígul del cel, ecs!
13

14. DIMONI SEGON (assenyala la Dama Dimoni, que camina, sense conhort, cap a un racó)
– Callau, callau!
DAMA DIMONI (plora) – Ai, filloneta meva, Dimonieta! I què m’és a mi, si ella volia tenir
aquella amigueta? Ai! I què, si era una angeleta, la seva companyona?
El DIMONI GROS s’hi acosta, amatent i comprensívol, toquets a l’esquena i
gestos ampul·losos.
DIMONI GROS (de cop resolut i amb la veu vibrant: ha pres una decisió cabdal) – Segon,
fes formar la tropa! Tot d’una!
DIMONI SEGON (es quadra i saluda com un soldat) – Sí, senyor! (Als Altres Dimonis). A
formar, de pressa, ar!
Els ALTRES DIMONIS formen i es quadren amb marcialitat desordenada i
de per riure. Es peguen colzades i s’empenyen en la formació, com infants
que juguen.
DIMONI GROS(d’esquena a la tropa, mentre consola la Dama Dimoni amb abraçades
paternalistes) – Quants són? Fes-ne el recompte!
El DIMONI SEGON prova de comptar els ALTRES DIMONIS de la tropa;
s’equivoca, emperò, car no en sap, de comptar, i no en treu el trellat.
14

15. DIMONI SEGON (es grata la closca. Du els comptes amb el cap dels dits una i una altra
vegada) – A veure... Un, dos, tres... Un, dos... Quatre, catorze, vint-i-tres, zero i en duc
un... (Ho deixa anar i crida el Dimoni Gros). Tots! Hi són tots! No en falta ni un!
Sona una música marcial.
DIMONI GROS (se separa de la Dama Dimoni i camina fins a posar-se just davant de la
tropa. Autoritari, parla. Fa una arenga) – Al·lots! Dimonis i dimonions! Barrufets i Banyetes
Verdes! Dimoniarros i dimonietxos! L’infern vos necessita! No falleu! L’infern ha estat
atacat per sorpresa, a traïdoria! Ja ho sabeu, que els àngels ens han robat la filla nostra,
ja ho sabeu! (Al públic). Perquè és ben cert que han estat ells, aquests gallines xopes que
des de sempre ens han tengut ràbia i enveja. Només els àngels són capaços de fer una
malifeta tan grossa! (A la tropa). Hem cercat pertot i no hem trobat res. Aquest bosc és el
darrer racó del món que ens queda per a escorcollar, tot humitat i gelor. Ara som aquí i, si
no la trobam en aquest bosc, anirem a cercar-la fins al cel, si és necessari, i als àngels,
els enviarem a pondre ous de lloca allà on no hi plou!
Els ALTRES DIMONIS el victoregen.
DIMONI GROS (continua amb el mateix to) – Cercau, doncs, per tots els racons. No en
deixeu cap per grufar! Alçau arrels! Removeu pedres! Obriu soques! Capficau-vos entre
les mates i dins els covitxols! Qui la trobi... (Mira la tropa. Els Altres Dimonis, estirats ara
com a canyes de granera, han alçat les orelles de cop) . Qui la trobi, na Dimonieta... (Els
15

16. Altres Dimonis s’alcen de puntetes, estiren el coll, baden els ulls. Esperen potser que el
Dimoni Gros els anunciï una recompensa). Qui la trobi, l’haurà trobada i prou! He dit!
Els ALTRES DIMONIS es desinflen, decebuts, i proven de remugar.
DIMONI GROS (s’imposa) – Prou! A cercar, dóna l’ordre, Segon!
DIMONI SEGON (també decebut i amb la veu desganada) – A cercar, ar!
Els ALTRES DIMONIS comencen a cercar pertot amb molt d’enrenou i de
moviment, amb exageració. Se’n van tots. El DIMONI GROS acompanya del
braç la DAMA DIMONI i surten, també. El DIMONI SEGON els va darrere, i
fa jutipiris al DIMONI GROS, que no el veu, i carusses al públic. Tot
exagerat.
16

17. TERCERA ESCENA
Sona una música asserenada, bella, pastoril. Arriben, a la clariana del bosc,
els àngels. Desfressa blanca, amb túniques de colors: cada àngel té el seu
color, i el seu número pintat a l’esquena, també. Perruques d’estopa amb
rínxols rossos; ales de cartró, cobertes amb paperines de colors diversos
que figuren les plomes. Al cap, els àngels hi duen una coroneta de flors
menudes; als peus, sandàlies.
Però componen una imatge molt trista, aquests àngels. Caminen peu
rossec-peu rossec, com atupats, i es queixen de mals i gemeguen. Van ferits
– ulls morats, bleverols i nafres - ; van embenats grollerament: qualcun du el
braç enguixat; qualcun, el peu. Semblen, aquests àngels, la resta d’un
exèrcit derrotat en una batalla feréstega. S’asseuen allà on poden.
ÀNGEL GROC PRIMER – Ai, quin mal i quin mal! Quin maler!
ÀNGEL GROC SEGON – Ja no puc pus! Ai, ai, ai, ai, ai! No puc ni posar les anques en
terra, de blaves com les tenc!
ÀNGEL VERD CLAR – I tu et queixes? Mira’m a mi, que no puc ni caminar! (Mostra el
peu copejat). Quina atupada que ens etzibaren!
ÀNGEL BLAU CEL – Una pallissa de ca ens donaren. De ca, ca, però... De ca de bestiar!
ÀNGEL ROSAT (amb veu de caga-ràbies. Du un braç enguixat i enlaire; i al cap, un
embenatge que sembla un casc de soldat. De temps en temps, el casc de benes li cau
sobre els ulls i ell ha de retirar-se’l de la cara) – Jo ja vos ho havia advertit, ha!, que ens hi
17

18. posaríem la mà, amb els dimonis! No ens n’hauríem d’haver fiat gens, d’ells. Són tots
mala gent, animals de potó, que no en pensen una de bona! (Al públic, amb la veu
falsament endolcida, com hom que escarneix qualcú per tal de fer-ne burla) . “No passeu
ànsia”... “No hagueu por, que hi venim en so de pau”... “No hem de témer res aquesta
vegada, que els dimonis són bona gent”... (Als àngels, amb la veu primera) . I un memeu!
Au, i dons, ja hi tornarem! A veure qui ens manava de posar-hi els peus a cals dimonis? A
veure què en volíem, nosaltres, de les calderes i de les brases enceses? Foc i fum,
espires que cremen i flamades, això és tot el que hi ha a l’infern! I bestiar banyut que fa
por, i que no mira prim a l’hora d’esvergar llosques!
ÀNGEL GROC PRIMER – Sí que teniu raó, mestre... Però, ai, ai!, mai no ens pensàvem...
ÀNGEL ROSAT (tallant, una altra vegada, amb la veu de per riure) – “No ens pensàvem,
no ens pensàvem...” (Ara remolest). I qui vos ho mana, de pensar, eh? O no ho vèieu, que
no en sortiríem sencers, de l’infern?
ÀNGEL BLAU CEL (conciliador) – No... Sí, sencers, n’hem sortit...
ÀNGEL ROSAT – I un memeu! A bocins n’hem sortit. A trossos. Fets una coca! (A l’Àngel
Blau Cel). Tu amb les ales trencades...
L’ÀNGEL BLAU CEL se les mira, les ales, i reconeix el seu mal amb
resignació. Ho faran els altres àngels, a mesura que parli l’ ÀNGEL ROSAT.
ÀNGEL ROSAT (continua) – Tu, amb els peus esclafats a potonades... I vosaltres, que
pareixeu dos llàtzers; dues mòmies d’Egipte, pareixeu, d’aquestes que surten de nit a
caminar pel món i a fer la bubota... I jo, ja me veis!
18

19. Una veu poruga l’interromp. Tremola, la veu, de por.
ÀNGEL SENYOR – Q-que p-podem v-venir? Q-que h-hi h-ha d-dimonis?
ÀNGEL ROSAT (encès com ble d’espelma, es reprimeix i imita per al públic la veuona
plena de temences) – “Que podem venir?”, “Que hi ha dimonis?”... (Esclata de cop,
rabiós). Àngels hi ha, aquí! Fets benes! Carn de desgràcia! Àngels de rebaixes i a bon
preu: dos per un, en donen, que ja no servim per a res, de no ser per fer riure a qualque
caseta del Ram!
Surten a escena l’ ÀNGEL SENYOR i l’ ÀNGELA SENYORA. L’ÀNGEL
SENYOR va amb unes crosses exagerades, i amb les ales a la torta. Du la
coroneta passada pel coll o penjada de les orelles, feta un nyarro. La seva
túnica, és de tots els colors. És el número u. L’ ÀNGELA SENYORA no té
cap cop, ni du cap bena. Però, plora, sense conhort, per qualque dol.
ÀNGELA SENYORA – Ai, ai, ai! Quin dol i quina pena! Ja no puc pus! Em moriré! No vull
viure, vull ser morta! Ai, ai!
ÀNGEL SENYOR (al darrere, així com pot. Somriu com un babau) – Apa, doneta, no
ploris pus. No cal que ploris tant per les meves ferides. Són cosa de la guerra...
ÀNGELA SENYORA (refeta) – O et penses que jo ploraria per un sac de plomes com tu?
Vas ben errat de comptes!
ÀNGEL SENYOR (sorprès) – I doncs?
19

20. ÀNGELA SENYORA – És per la meva filleta que plor, jo! Per ella només, Angeleta meva!
(Torna a plorar). Ai, ai, ai! I on deu ser? On la guarden? Què li deuen fer, aquests
remaleïts, aquests robadors d’angeletes tendres i desvalgudes?
ÀNGEL ROSAT – Senyora, no és hora de plorar ara. Jo ja vos ho havia advertit, que no
anàvem a lloc bo, quan m’ho vaig ensumar... (Al públic). Perquè era l’Infern que anàvem,
nosaltres, què vos pensau? (Escarneix una altra vegada). “No passeu ànsia...”, “Els
dimonis? Si són bona gent, un poquet esburbats només...” (A l’Àngela Senyora). I un
memeu! Més ens en mereixem per beneits. Jo ja vos ho deia, que no eren de fiar, els
banyuts.
ÀNGELA SENYORA (encorreguda) –És que n’Angeleta m’ho va pregar tant... És que com
que ella volia que anàssim tots a ca la seva amigueta, que feia una festa... Jo no podia
negar-m’hi de cap manera...
ÀNGEL SENYOR (categòric) – Ben dit! Que els desitjos d’una filla són cosa santa!
ÀNGEL ROSAT (amb ironia) – Santa? Santa? I un memeu! Al manco si ens hagués dit qui
era la seva amiga... I sobretot, si ens hagués dit qui eren els seus parents...
ÀNGEL GROC PRIMER (pensatívol) – No, i jo així mateix em vaig malfiar, jo, quan veia
que començàvem a davallar i a davallar dins aquella covassa...
ÀNGEL GROC SEGON – Ell no tenia fi, l’avenc. Tot era fosca i calor, i olor de sofre
cremant... Mira que n’arribàrem a davallar, d’escalons!
ÀNGEL VERD CLAR – Era per malpensar...
ÀNGEL BLAU CEL – Era per tenir-ne por...
ÀNGEL ROSAT (punyent) – Ha! Era per tornar enrere i fugir-ne cametes me valguen, més
aviat que de pressa! Jo ja vos ho deia, que no anàvem a cap lloc bo. Però, vosaltres ben
20

21. encaparrotats, set n’han d’entrar i set n’han de sortir... (Torna a escarnir). “No tengueu
por...”, “No passeu pena, que hi venim convidats, i als convidats ningú no els fa mai mal...”
Els ALTRES ÀNGELS fan mitja rialla, forçadament, entre gemecs .
ÀNGEL ROSAT – Ha, i quina sort, perquè si ens n’arriben a fer, de mal, ens balden!
ÀNGEL SENYOR (s’asseu on pot) – Aaaiii! Però, la guerra és la guerra... Compreneu-ho.
Com ho podíem saber, nosaltres, que la nostra filla..., s’havia fet amiga d’una dimoniona,
eh? És ver que li hauríem d’haver preguntat, però...
L’ÀNGELA SENYORA romp, de nou, en plors.
ÀNGELA SENYORA – Ai, ai, ai! Quina desgràcia!
ÀNGEL GROC PRIMER – És que era impensable...
ÀNGEL GROC SEGON – Un doi... Ai!
ÀNGEL VERD CLAR – Un incert!
ÀNGEL BLAU CEL – Coses d’infants...
ÀNGEL GROC PRIMER – Si la dimonieta era vermella com un caliu encès... Cremava
només de mirar-la!
ÀNGEL GROC SEGON – Com un gra de magrana, era, que, de tan vermell, taca...
ÀNGEL VERD CLAR – I negra com un carbó, ecs!
ÀNGEL BLAU CEL – Doncs, mira que la família... Ai! Un ramat.
21

22. ÀNGEL ROSAT (al públic) – Ells no ens deixaren ni arribar... Només de veure’ns, ja se’n
començaren a riure. I llavors... Quin desastre! Se’n feren un maig!
Els ALTRES ÀNGELS gesticulen i s’escarrufen amb les paraules de
l’ÀNGEL ROSAT, que els recorden la pallissa. L’ÀNGEL ROSAT s’aixeca i
resum la narració dels fets.
ÀNGEL ROSAT – Quin desastre! Sant Miquel, i on éreu, vós, quan vos havíem de
menester? Tot varen ser cops i forcades, empentes i nesples, i magranes! Corregudes i
sanglotades d’oli bullent entre les calderes! Foc i calor... Encara no sé com en poguérem
sortir vius...
ÀNGEL BLAU CEL – Amb aquelles forques!
ÀNGEL GROC PRIMER – I aquelles unglotes plenes de sutja!
ÀNGEL GROC SEGON – I aquelles banyes!
ÀNGEL VERD CLAR – I aquells potons... Ai, ai, ai!
ÀNGEL ROSAT (tallant) – En resum, que hi anàvem per berenar, i quasi ens berenen a
nosaltres! Ha!
ÀNGELA SENYORA – Però i ara, què podem fer? Com podem saber què li ha passat, a
n’Angeleta nostra? On la deuen tenir?, els dimonis? (Plora). Aaah! Ella que és tan poca
coseta, i tan tendra... Ai, ai, ai! On ens l’amaguen? On?
ÀNGEL SENYOR – No ploris pus! Cercarem dins aquest bosc, ara mateix, fins a trobar-
la... (S’envalentona de cop). És la primera batalla, que hem perdut; no la guerra... A part o
banda l’han de tenir! Ens l’han presa durant el combat, en l’aldarull de la brega, quan
22

23. gairebé no podíem fer altra cosa que esquivar les galtades i els cops de forca... La
trobarem! Jo t’ho assegur! L’honor del cel és en joc! Si cal... Si cal, tornarem a l’infern a
cercar-la!
ÀNGEL GROC PRIMER (s’acuba) – A l’infern? Nooo!
Els ALTRES ÀNGELS el venten, malavegen per tal de fer-lo reviscolar. Ho
aconsegueixen. L’ÀNGELA SENYORA plora sense conhort. Comença a
sonar una música militar.
ÀNGEL SENYOR (s’aixeca com pot; marcial, però, com un general de mar i terra) – No
hagueu por aquesta vegada!
L’ÀNGEL ROSAT fa gestos d’incredulitat per al públic.
ÀNGEL SENYOR – No hagueu por! Aquesta vegada serem nosaltres els qui envestirem
per sorpresa, i ben armats, amb un parell de bombes davall cada ala, i amb un canó a
cada peu, i amb una espasa de tres pams ben estreta entre les dents...
ÀNGEL ROSAT (al públic) –Ja m’ho imagin... Com per a anar a Sa Rua...
ÀNGEL SENYOR (continua impertèrrit) – Ells no ens podran fer fora aquest pic... Els
embolicarem en una maniobra que els farà bòfegues. La pensarem tant, la maniobra, que
en Napoleó i tot plorarà d’enveja dins la seva tomba! Ha! Mirau... Això és el que he
pensat: primer, els...
ÀNGELA SENYORA (desesperada) – Però, i la meva filleta! I n’Angeleta? Què serà
d’ella? No la cercam?
23

24. L’ÀNGEL SENYOR no li fa gens de cas. S’acosta als ALTRES ÀNGELS i
s’asseu amb ells. Explica en veu baixa els seus plans d’atac i de revenja. Els
ALTRES ÀNGELS fan capades, s’esglaien, fan somriures de complicitat, es
peguen colzades per animar-se...
Només l’ÀNGEL ROSAT es malfia de tots aquells plans.
L’ÀNGELA SENYORA plora, que ningú no li fa cas. Rep, sola, el conhort de
l’ÀNGEL ROSAT.
24

25. QUARTA ESCENA
Surten a l’escenari, entre gran enrenou de picarols i crits, els dimonis. És un
atac per sorpresa. Sonen crits de por entre els àngels desprevinguts, que
s’acoquinen i volen fugir, sense saber cap a on, de l’escomesa. Després
d’algunes corredisses, a la fi els àngels s’arremolinen, de cara al públic,
entorn del socot, com si aquest fos el darrer baluard de qualque castell
assetjat. Els dimonis els encerclen.
DIMONI SEGON (exultant de goig) – Ha, ha, ha! Ja sou nostres! Estau perduts! Quina
plomissada que farem, avui! Ha, ha, ha!
Els ALTRES DIMONIS riuen i escometen els ÀNGELS. Els punyen amb les
forques i amb els garrots. Els assetjats tremolen com fulles de poll i
s’abracen esmaperduts. Fan esglais de por.
DIMONI TRES – Ha! Teniu, popones!
DIMONI QUATRE – Buuu! Ara sabreu què és bo! Fareu el cuec!
DIMONI CINC – Estau cuits! Ha, ha, ha!
DIMONI SIS – I ben cuits, que estau! Com a pollastres plomats dins la cassola!
El DIMONI GROS surt a l’escenari, victoriós, inflat com un endiot.
25

26. DIMONI GROS – Ah, ja són nostres, a la fi! Ja no haurem d’anar a cercar na Maria per la
cuina! Aquí els tenim ben apilotats, ben embolicats, a punt de pastora mia... Ara els
capolaré, a la fi! Els trauré la freixura! Els engraponaré! (Dubta). Els... Els...
DIMONI SEGON (s’acosta, adulador) – Els fareu de tot, avui, de tot!
DAMA DIMONI (surt a l’escena, corrensos i plena d’ensurt) – Ai, què he sentit? Què ha
passat aquí? Quina cridadissa i quin enrenou! Què... Però, si són els àngels!
DIMONI GROS (Ufanós, que quasi no hi cap dins la capa) – Ha, aquí els tens encorralats!
Ja és vera que n’hi ha hagut de terrabastall. Els renous de la victòria has sentit, tu; els
sons de la batalla... La música solemnial d’una victòria definitiva i inoblidable!... (Al públic,
amb emoció de narrador). Ha! ha estat massa! Eren ocults dins el bosc, els enemics,
entre les mates i les ombres, rere les roques, davall la fullaraca... Quan els he afinat, els
he embestit al front del meu exèrcit invencible i els hem acopat just aquí, fins a doblegar-
los...
Els ALTRES DIMONIS fan carusses i gestos mentre el DIMONI GROS conta
la batalla.
DIMONI GROS (continua) – Eren més de..., més de mil, més d’un milió, potser, que ens
feien front, tots armats amb armes de tall, que només de mirar-les ja feien sang i
escapçaven... Però, ah!, quina victòria... Indescriptible! Sobirana! Colossal!... (Vacil·la i
xiscla els dits. Es veu que no sap què ha d’afegir) . Mmm..., mmm...
DIMONI SEGON (en veu baixa, apunta una altra vegada) – Grandiosa, extraordinària,
sensacional... Guai!
26

27. DAMA DIMONI(que ha estat tot el temps inquieta i gemegosa) – Però, i la nostra filla, on
és? On la tenen? Ja l’heu trobada?
DIMONI GROS (es pega un toc al front) – Ah, sí! Na Dimonieta, és clar... (Riu hipòcrita)
He, he, he! Si ja no me’n recordava, d’ella, pobreta, immergit com estava dins el fragor de
la batalla...
DAMA DIMONI (volada) – Deixa’m de guerres i de batalles! Que ens donin la nostra
Dimonieta, i que se’n vagin en pau!
DIMONI GROS (esverat) – Com, en pau? Això no pot ser! La guerra té les seves regles...
Deixa’m fer, i veuràs... (Als àngels). A veure, vosaltres, on la teniu?
Hi ha un llarg silenci. Els ÀNGELS parlen entre ells i fan cara d’ignorar allò
que els demanen. Els ALTRES DIMONIS els amenacen amb les forques
alçades i a punt de ferir.
DIMONI GROS (impacient) – On la teniu, dic? I feis via a dir-m’ho... Xerrau, o vos fregirem
de viu en viu dins una pella, o vos ficarem una embosta de calius dins les orelles... On
teniu na Dimonieta, eh?
Els ÀNGELS tornen a fer-se preguntes. El públic pot conèixer que ells no en
saben res, de na Dimonieta.
ÀNGEL SENYOR (alça un drap blanc en senya de pau. Parla amb la veu tremolosa,
acovardida) – Qu-quina Di-Dimonieta?
27

28. DIMONI GROS – Com que “Qu-quina Di-Dimonieta?...” La nostra! L’única? La millor del
món! On n’hi ha d’altra, en el món sencer, com ella, eh?
DAMA DIMONI (l’interromp decidida. S’acosta a la vegada amatent i plorosa, als
assetjats) – La nostra filla, senyor àngel... La meva filla estimada, el caliuet del meu cor, la
brasona de les meves esperances... On és? On la teniu, que des que venguéreu a l’infern
a visitar-nos, ja no l’hem vista pus? Si em voleu a mi, preniu-me... Però, ella, pobreta, quin
mal vos ha fet, tan petita? Amollau-la i anireu en pau! (Plora). Aaah! Aaah! Filleta meva!
DIMONI GROS – Un moment! Amb l’enemic no s’hi parla com així! Cal respectar les
normes de la guerra!
ÀNGELA SENYORA (surt d’entre els assetjats i s’acosta entendrida a la Dama Dimoni) –
Què sent? Una mare que es lamenta, també? Una altra mare que diu haver perdut la seva
filleta estimada? Com pot ser això? I es pensa, ella, que nosaltres... (S’acosta encara més
a la Dama Dimoni). Senyora , senyora... Nosaltres no la tenim, la vostra Dimonieta, ni
sabem on és...
Els ÀNGELS fan capades i assenten tots des del seu redol. Els DIMONIS
reculen tots, etxul·lats, que no se n’avenen. El DIMONI GROS bufa amb
ràbia.
DIMONI GROS – Quèèè? No pot ser!
ÀNGELA SENYORA – I la nostra filleta, on és? Tampoc no l’hem vista des de la nostra
visita a l’infern... Donau-nos-la, que jo tampoc no vull viure sense ella... Tornau-nos
n’Angeleta!
28

29. TOTS ELS ÀNGELS (en un remor, tots parlen de cop) – Sí, sí! Que ens la tornin! Ja està
bé! Que ens la tornin!
DAMA DIMONI – Però, però... (A l’Àngela Senyora). Si nosaltres no la tenim, n’Angeleta.
Ni en sabem res. Si nosaltres crèiem que vosaltres teníeu presa la nostra filla...
ÀNGELA SENYORA (li pren les mans amb emoció) – I nosaltres crèiem que éreu
vosaltres, que teníeu la nostra, n’Angeleta!
DIMONI GROS (desconcertat i sense voler-ho creure) – Com! Mentides, deis, mentides!
Guerra!
Hi ha gran traüll a l’escenari, preparatius per a l’acció. Crits de coratge.
DIMONI SEGON (al públic. Es grata la closca) – Nosaltres crèiem que ells tenien la
nostra, i ells creien que nosaltres teníem la seva; però, nosaltres no teníem la que ells
creien que teníem, ni ells tenen... Buf, quin embull!
DIMONI GROS (excitat en el preparatiu de la batalla) – Segon, que formi la tropa! I fes-ne
el recompte!
Els ALTRES DIMONIS corren, formen, fan moviments. Es preparen, a un
costat de l’escena, per a l’atac definitiu. Els ÀNGELS, dins el seu reducte,
també es preparen.
DIMONI SEGON (intenta comptar, però ho deixa anar ben aviat) – Un, dos..., Un, dos,
tretze... Tots, hi són tots encara!
29

30. DIMONI GROS – Doncs, preparem-nos per a l’assalt final! Ha, ha, ha! els traurem d’allà...
vius o morts! Sencers o fets bocins! Ha, ha, ha! És la guerra, a la fi, la guerra!
Els ALTRES DIMONIS criden i s’esvaloten.
TOTS ELS ALTRES DIMONIS (criden junts) – La guerra! Ha! Ja són nostres! La guerra!
Visca la guerra!
Dins el redol dels assetjats, l’agitació no és menor .
ÀNGEL SENYOR (a crits) – Preparem-nos! Aquí, tu! Allà, aquest! És la guerra, a la fi! No
reculeu! Ha! La guerra! Als mentiders! Als dimonis! Mort per a ells!
TOTS ELS ÀNGELS (en multitud) – La guerra, la guerra! Als dimonis! Visca la guerra!
Rematem-los!
De cop se suspèn l’acció. Els ÀNGELS i els DIMONIS romanen immòbils,
com ninots de cartró pintat; a punt d’envestir-se, això sí, els uns als altres.
Queda encès només el conjunt de bombetes que enllumena el prosceni.
Aquí, la DAMA DIMONI i l’ÀNGELA SENYORA, esglaiades fins ara del que
es prepara entre els dos bàndols, parlen amb emoció molt intensa.
DAMA DIMONI – Senyora, les nostres filles...
ÀNGELA SENYORA – On són, on són?
30

31. DAMA DIMONI – Si poguéssim...
ÀNGELA SENYORA – Podem... No és hora de perdre el temps. Cerquem-les!
DAMA DIMONI – Sí, cerquem-les! Que la guerra mai no ens ha servit per a res, i manco
ara... Cerquem-les nosaltres...
ÀNGELA SENYORA – Per la mar i per la terra!
DAMA DIMONI – A través del cel i de l’infern: arreu del món!
ÀNGELA SENYORA – Les trobarem!
DAMA DIMONI (esperançada) – Sí, sí, encara que haguem de cercar tota una vida!
Torna el llum i torna l’acció. Els ALTRES ÀNGELS i els ALTRES DIMONIS
deixen, emperò, el seu posat violent. Rompen la formació, els DIMONIS; i
els ÀNGELS deixen el seu lloc. S’acosten, molt lentament, a les dues dones.
Escolten. Baden els ulls. S’animen. Senten aquelles veus d’esperança i de
concòrdia. Molt lentament, també, el DIMONI GROS i l’ÀNGEL SENYOR
reculen i es fan fora del grup. ÀNGELS i DIMONIS, doncs, es mesclen.
DAMA DIMONI – Davall mar, cercarem, si cal... Pertot, fins a trobar-les!
ÀNGELA SENYORA – Què importa, si na Dimonieta és roja com un gra de magrana...?
Són tan bones, les magranes, ensucrades i amb vi!
DAMA DIMONI – I què, si n’Angeleta és blanca com un tros de nígul? Són tan suaus, el
níguls!
ÀNGELA SENYORA – I un caliu sempre és bo per a escalfar-nos!
DAMA DIMONI – I el cotó sempre és útil per a fer una disfressa!
31

32. ÀNGELA SENYORA – I què, si teniu potons!
DAMA DIMONI – I què, si teniu ales? Els ulls els teniu com els nostres, ben iguals, i és als
ulls que les nines es miraven!
ÀNGELA SENYORA – I és per la mirada seva, que elles s’estimaven, sense recels ni
temences... Cerquem, aviat, que potser són en perill!
DAMA DIMONI – Cerquem-les juntes, perquè juntes, elles s’estimaven!
ÀNGELA SENYORA – Anem, de pressa, fins que els peus se’ns facin pols!
Se’n van molt animades. Tots les miren amb admiració. Hi ha uns moments
de silenci i d’astorament.
ÀNGEL ROSAT – Uep, al·lots, aquestes no van de berbes ni de memeus...
DIMONI SEGON – Va-vaja qui-quina empenta que tenen...
ÀNGEL BLAU CEL – No perden el temps, és cert, amb guerres, ni amb discussions...
DIMONI TRES – Les filles volen, i les filles cerquen, i fora la son!
ÀNGEL GROC PRIMER – Què trobau?
DIMONI QUATRE – Que tenen raó! Les dues nines perdudes, i nosaltres aquí...
ÀNGEL GROC SEGON – L’endiot feim, nosaltres, aquí. Perdem el temps com a bàmbols!
DIMONI CINC – I ben bàmbols! Una guerra, ens volien fer, per sortir-ne nafrats!
ÀNGEL VERD CLAR – No me’n parleu, de nafres! Ja n’hi va haver prou l’altra vegada!
DIMONI SIS – I doncs, què pensau? Què hem de fer?
ÀNGEL BLAU CEL – Ja no hauríem de ser aquí!
32

33. DIMONI TRES – Però, i aquests dos? (Assenyala el Dimoni Gros i l’Àngel Senyor) . Què
diran?
ÀNGEL ROSAT – Ja se n’avendran, que ara hi ha feina per a tots: trobar les nines
perdudes qui sap on!
DIMONI SEGON – Que badin, aquests, i que cridin, si volen... Que la facin ells, la guerra!
Si podem trobar les dues nines perdudes, què més voldrem?
TOTS ELS ALTRES DIMONIS I ELS ALTRES ÀNGELS (les veus mesclades) – Anem,
doncs! Anem! A cercar-les! Anem! Anem, a cercar na Dimonieta i n’Angeleta!
Se’n van tots ben acanalats, manco el DIMONI GROS i l’ÀNGEL SENYOR,
que queden sols al mig de l’escenari. En va cridaran encara les darreres
ordres...
DIMONI GROS – Ep, tornau aquí, covards! La guerra és la guerra! Veniu aquí ara mateix!
ÀNGEL SENYOR – No els escolteu, no els escolteu... Tornau a la guerra, a la guerra!
La llum s’afebleix i surten, voletejant, les tres rates-pinyades.
33

34. CINQUENA ESCENA
Queden en la mitja fosca el DIMONI GROS i l’ÀNGEL SENYOR, desolats i
immòbils. Al seu entorn, les rates-pinyades voletegen i en far escarni.
Finalment, s’aturen tal com estaven a l’acabament de la primera escena.
RATA-PINYADA MARE (com si continuàs una narració) – I els dimonis i els àngels
partiren rere la Dama Dimoni i l’Àngela Senyora, i tots cercaren n’Angeleta i na
Dimonieta...
RATA-PINYADA FILLA (ansiosa) – I les trobaren, mare? Les trobaren?
RATA-PINYADA FILL – Les trobaren o no? Digues-nos-ho, que ja ens cruixim!
RATA-PINYADA MARE – Sí, sí... (Somriu amplament). És clar que sí... Sanes i en
salvament, ja ho crec! S’havien amagat a posta!
RATA-PINYADA FILLA (sorpresa) – Quèèè? A posta?
RATA-PINYADA FILL (també incrèdul) – Que s’havien amagat a posta? Com és possible?
RATA-PINYADA MARE – Perquè ja n’estaven cansades, de les bregues que sempre
tenien els seus pares i els seus amics àngels i dimonis... Molt cansades, n’estaven, de
tanta guerra!
RATA-PINYADA FILLA – Quina pensada! Jo no gosaria!
RATA-PINYADA FILL – I jo tampoc! ... Em sembla que tot això és un conte, només...
RATA-PINYADA MARE (riu) – Ha, ha, ha! Potser sí... Potser és un conte només... Com la
història d’uns ulls que s’estimaven...
34

35. Les RATES-PINYADES s’aixequen de terra i volen una altra vegada entorn
dels dos betzols que romanen a l’escenari com dues estàtues en un jardí
solitari. Mentre voletegen, les RATES-PINYADES els enfloquen algunes
gloses. Cau el teló, lentament.
RATA-PINYADA FILLA –
I els dos grans betzols
quedaren tots sols!
RATA-PINYADA FILL –
Aquest, banyes grosses;
i l’altre, amb les crosses!
RATA-PINYADA FILLA –
Només maquinaven
compondre batalles.
“N’hi ha prou de baralles!”,
les filles cantaven.
RATA-PINYADA FILL –
“N’hi ha prou de cinglades,
de nesples, galtades!
Feis fora la guerra
del mar, cel i terra!”
RATA-PINYADA FILLA –
Que per n’Angeleta
35

36. i na Dimonieta,
ja n’és la mirada
com una besada...
Cau el teló i final.
36