2. El ritus de fundació d’uns ciutat romana tenia un origen etrusc
i consistia en els següents passos:
-Inauguratio: consulta dels auguris per saber si els déus eren
favorables (per exemple, s’analitzava la seva voluntat
observant les vísceres dels animals sacrificats).
-Limitatio: Traçat del perímetre de la ciutat (i, per tant, de la
muralla). Es coneixia com el pomerium, zona delimitada
protegida pels déus. També s’assenyalaven els eixos del cardo
maximus i el decumanus maximus.
-Consecratio: cerimònia en què s’oferia un sacrifici.
3. La creació de les ciutats romanes es feia segons tres punts
de partida:
-Partint de la colonització d’un nou territori, els romans
s’establien en ciutats ja existents i les adaptaven a la seva
forma de viure.
- Partint d’un assentament militar previ, començaven a
edificar-hi els mateixos soldats de les legiones.
- Creant ciutats de nova planta seguint el model de Roma,
tant en l’àmbit institucional com en l’urbanístic. (Aquest cas
era el més habitual).
4. Com que no tenien la necessitat d’assegurar la defensa militar de les ciutats amb
fortificacions naturals, acostumaven a situar-les a la plana en comptes de dalt dels
turons. Això sí, l’indret de la nova ciutat havia de complir una sèrie de requisits:
-Estar envoltats de camps de cultiu.
-Disposar d’un bon abastiment d’aigua i de terrenys fàcilment drenables per evitar
inundacions i malalties (si les aigües no es queden estancades es pot sanejar millor
el lloc).
-Tenir unes condicions climàtiques òptimes.
-Estar ben comunicats.
Per exemple, quan es va construir Barcino es va tenir en compte la situació (al
bell mig de la plana entre el Besòs i el Llobregat), el fet de poder portar aigua
potable del Besòs i de la serra de Collserola i la proximitat de la via Augusta. A
més, la ciutat es va edificar a dalt d’un turonet de manera que les aigües no es
quedessin estancades i es pogués sanejar l’indret.
5. El disseny típic de les ciutats romanes de nova creació era el pla ortogonal o planta
hipodàmica (inventat pel grec Hipòdam de Milet) = perímetre rectangular amb dos carrers
interiors que el travessaven de banda a banda. La resta de carrers (=cardines/decumani) es
traçaven paral·lelament a aquestes dues artèries principals, de manera que es formava una
xarxa d’illes simètriques.
-El cardo maximus (de nord a sud). A la cruïlla s’hi acostumava a
-El decumanus maximus (d’est a oest). ubicar el fòrum.
Però les ciutats s’havien SIMETRIA i SIMPLICITAT que contrastava
d’adaptar als accidents amb l’urbanisme de la ciutat de Roma,
topogràfics del terreny i a que havia crescut de manera
vegades acabaven sorgint desordenada (perquè Roma va ser una
ciutats allunyades de capital obligada, no escollia, ja que
l’esquema ideal, com passà a l’imperi va créixer a partir de la ciutat i
Tarraco.
no a l’inversa).
6. Cardines (d’influència grega):
carrers paral·lels al Cardo
maximus (d’influència etrusca).
Cardo maximus (nord-sud)
Decumani (d’influència
grega): carrers paral·lels
al Decumanus maximus
(d’influència etrusca).
Decumanus maximus (est-oest)
7. Tot i així , les muralles de moltes
ciutats seguien un traçat
irregular perquè s’adaptaven a
les condicions del terreny.
El traçat rectilini de les vies Es delimitaven quadrícules de camp
principals servien de línies de conreable d’unes 50 hectàrees, que
referència més enllà de les pertanyien a un, a dos o a més
muralles, per a la divisió racional propietaris.
del territori cultivable dels
voltants.
Operació duta a terme per tècnics
especialitzats: els agrimensorse o
gromatici.
8.
9. Els romans foren grans enginyers i arquitectes que buscaren a les seves
construccions i obres públiques tant la UTILITAT com la GRANDIOSITAT.
Coneixien perfectament els materials i les tècniques constructives, moltes
d’elles manllevades d’altres cultures. Dels grecs havien heretat l’ús de la
columna i de les construccions etrusques, l’arc i la volta.
Pedra, maó, formigó, estuc i
marbre.
10. En qualsevol ciutat romana distigim tres parts:
- L’àrea privada, on hi havia els habitatges de tota mena, amb cases
unifamilars i edificis d’habitatges de pisos.
- L’àrea religiosa, on s’aixecaven els temples.
- L’àrea pública, dedicada a satisfer les necessitats dels ciutadans com a
col·lecti. Hi trobaríem, el fòrum, la basílica, la cúria, les termes, els circs, els
amfiteatres i els teatres.
11. El culte (oracions i
L’ÀREA RELIGIOSA sacrificis) es feien a
fora i els temples
estaven destinats a ser
Els TEMPLES Destinats a acollir la casa de la divinitat a
les congregacions qui s’honorava. A dins
dels fidels. sols hi havia l’estàtua
del déu o de la deessa i
les ofrenes que els
devots hi havia deixat.
Edificis més destacats dels fòrums (per la seva situació central i ubicació elevada), sovint
dedicats a la tríada capitolina, Júpiter, Juno i Minerva, (d’aquí el nom de CAPITOLI) i
després, durant l’imperi, dedicat a l’emperador.
Convivència d’edificis religiosos i civils, mostra de
l’estreta vinculació de la vida pública i el culte als déus.
12. INFLUÈNCIES en els temples romans.
Grega Etrusca
-Usa els 3 ordres clàssic: dòric, jònic -El podi sobre el qual s’aixecava el
i corint. temple.
-Arquitectura arquitravada (amb -L’escala frontal que donava accés
línies verticals i horitzontals) amb al vestíbul.
els següents elements: -La cella, recinte principal on solia
haver-hi una imatge del déu.
Frontó
Fris
Entaulament
Estilòbata
Columnes (els romans ampliaren l’espai entre columnes gràcies
a la construcció de voltes). El porxo de columnes envoltava
completament el temple grec mentre que solia estar sols al
davant del romà (i a vegades adossades als murs laterals).
13. Novetat introduïda pels romans: tot i que majoritàriament
utilitzen la pedra, van descotrir un material semblant a
l’actual formigó que permetrà la construcció de murs i voltes.
14. TIPUS D’ESTRUCTURA PRINCIPALS
Planta rectangular: Planta circular:
Els més comuns. =Temple de Cèsar, al Com els temples dedicats a
fòrum de Roma: Vesta. =Temple d’Agripa, a
-Pòdium al davant formant una tribuna Roma.
mirant al fòrum.
-Dues escales per accedir al temple.
-Hexàstil (6 columnes al davant).
15. Font d’inspiració per
PANTEÓ D’AGRIPA (Roma): als arquitectes del
Renaixament.
- Construït durant el govern d’Augusti (s.IaC) i reconstruÏt per Adrià (s.IdC).
- Dedicat a tots els déus (això és el que significa la paraula “panteó”).
- Cos principal circular cobert amb una bòveda perforada per un oculus, forat per a deixar pas a
la llum.
16. A Catalunya s'han conservat restes dels temples
de Barcino i d'Ausa (Vic), aquest últim totalment
reconstruït a principis del segle passat.
http://www.youtube.com/watch?v=KUGe-c4CDDE
18. DOMUS
Primitivament les cases romanes eren petites cabanyes (tugurium) de
planta circular amb una teulada de gespa. Després aquestes cabanyes van
ser substituïdes pel model etrusc: cabanyes de planta rectangular amb una
obertura a la teulada per on entrava la llum i l’aire i per on sortia el fum.
No és fins el s.II aC que trobem les primers domus romanes.
19. Pompeia i el Vesubi
L’erupció del Vesubi el 79dC va sepultar l’antiga ciutat de Pompeia
(prop de Nàpols) i va permetre conservar moltes domus en
perfecte estat. Així, els arqueòlegs han pogut estudiar a fons la
seva arquitectura.
20. La domus era una casa unifamiliar senyorial romana d’origen etrusc i
influències gregues, on vivien les famílies amb cert nivell econòmic. El cap de
família de les domus era el dominus. Habitualment estaven situades al centre
urbà i tenien unes mides aproximades de 120x30. La decoració era ostentosa i
servia per tapar la mala qualitat dels materials: les parets es pintaven amb
frescos espectaculars i els terres es cobrien de mosaics. Gairebé no hi havia
finestres i eren, per tant, cases molt fosques.
21.
22. PARTS DE LA DOMUS
Entre la porta del carrer (iaunua o ostium) i l’entrada principal hi havia el vestíbul
(vestibulum), lloc de protecció de reduïdes dimensions a través del qual s’accedeix a les
fauces, corredor que unia el vestíbul amb l’atri (atrium), lloc de les activitats col·lectives de la
casa. En aquest corredor a vegades hi trobaven una dependència coneguda per cella atriensis,
ocupada pel porter, ostiarius o ianitor, l’encarregat de fer passar els clientes, així com de
controlar l’entrada i sortida de la gent de la casa. A part de l’entrada principal, les doms solien
tenir una entrada secundària lateral per al servei: la posticum.
Fauces Atrium
23. Per tenir llum a l’interior de les cases es va construir una obertura central anomenada
compluvium, per la que també sortien els fums de la casa i entrava l’aigua de la pluja,
recollida en l’impluvium, estanc rectangular on es guardaven les impureses, abans que
l’aigua es diposités en una cisterna sota el paviment de l’estança, formant així el primer
recurs hídric domèstic. L’aigua es treia del dipòsit subterrani a través d’un pou. Aquest
sistema fou usat fins la generalització de les fonts públiques i fins que les connexions
privades als canals de distribució dels aqüeductes es van fer comuns. Un cop es va poder
obtenir l’aigua del sistema general hidràulic, la majoria dels impluvia es van convertir en
un element purament decoratiu i es van adornar amb surtidors i estàtues.
Atrium Compluvium
Impluvium
24. Quan hi havia columnes als atria, a vegades hi havia anelles de ferro a les parts altes de
les columnes que servien per penjar-hi el velum, una espècie de tendal que a l’estiu
refrescava i protegia els habitants de els mirades indiscretes dels veïns d’edificis més alts,
sense impedir la ventilació ni l’entrada de la llum. Un altre element que solíem trobar als
atria era l’arca, caixa forta de fusta, folrada amb planxes de ferro i bronze, subjecte al
terra mitjançant fortes barres de ferro. Servien per guardar-hi tots els objectes valuosos
de la família: diners, documents, vaixells i metalls preciosos.
Arca
25. En un racó de l’atri, prop de la porta principal, hi havia el larari (lararium), un
altar on es representava el Genius del Pater familias (el déu personal del
senyor de la casa), al costat de dos lars (divinitats que protegien el territori
familiar) i la serp Agathodaemon (divinitat protectora dels difunts). En els
lararia, el dominus feia ofrenes com mel, vi i flors.
26. La resta d’estàncies s’organitzaven al voltant de l’atri:
Tablinum: habitació dels senyors de la casa on trobem el llit nupcial (lectus genialis); unes
cortines o panells mòbils solien separar el dormitori de la part de despatx del pater familias
(on també es guardaven els documents familiars). En les primeres domus feia la funció de
menjador.
27. Cubiculum: dormitoris. Normalment situats als laterals de l’atri, eren de
dimensions reduïdes i preferiblement encarats a l’est (pels beneficis de la sortida
del sol).
28. Culina: Cuina. No va tenir un lloc definit dins l’àmbit domèstic ja que al principi es cuinava
a l’atri. Quan aquest va diversificar les seves funcions i va passar a ser l’espai social de la
casa, el foc va haver de trobar una nova ubicació: qualsevol habitació secundària amb
obertura a l’exterior per on poder evacuar els olors procedents de la preparació del
menjar i que no estigués gaire lluny del menjador de manera que els plats arribessin
calents a taula. Algunes cuines tenien un petit forn. El que no tenien era una pica on
rentar els plats i per això calia utilitzar recipients grans per a aquesta tasca.
29. Normalment, al costat de la cuina hi havia les latrinae, seients de fusta o pedra amb
un forat en forma de pany a la part superior. Aquestes latrinae domèstiques
probablement estaven dedicades a l’ús del servei de la casa perquè, segons sembla,
els senyors de la casa utilitzaven les del establiments termals de les ciutats,
estèticament més cuidades, i que eren centre de reunió casual i punt de partida i
propagació de rumors. Sembla ser que sols usaven les casolanes en cas de necessitat
extrema.
30. Per acabar, parlem de l’ hortus, un petit espai de terra integrat dins la
construcció, generalment a la part posterior de la casa, a l’aire lliure, destinat
al cultiu de plantes per al consum domèstic, així com a la plantació de
parterres de flors usades en les cerimònies religioses familiars. Per influència
grega, al s. II aC es va anar introduint de manera paulatina una espècie de jardí
que va substituir i ampliar el primitiu hortus. Es tracta del peristylium, un pati
rodejat de columnes, sovint decorat amb un estanc i sortidors. Aquests jardins
van anar guanyant protagonisme en detriment de l’atri, que, al s. I dC, va
perdre gairebé definitivament la seva importància com a centre de la domus.
31. Amb el temps i la incorporació del món grec, la domus incorpora noves estances:
-Triclinium
-Oecus
-Exedra
-Banys domèstics
1- Triclinium: peça de mida mitjana/gran que va heredar la finalitat de menjador (fins llavors
funció del tablinum, convertit ara en despatx del pater familiae). L’estança rep el nom del
mobiliari que hi havia: tres sofàs en els quals els comensals es reclinaven i una taula central
on es deixaven les safates amb menjar. La col·locació dels comensals estava fixada segons la
seva importància social, de manera que el convidat d’honor es situava com a cap de taula al
sofà anomenat medius-3. També existia un altre tipus de triclinium situat al jardí o en una
habitació amb vistes a ell. Solien estar a l’ombra i refrescats per una font.
32. 2- Oecus: sala sovint de planta rectangular (a vegades quadrada), normalment
destinades a menjador o sala de reunions. Tenia la particularitat d’estar delimitat per
columnes. Segons la seva disposició, parlem de tetrastylium, corinthium i aegyptium.
3- Exedra: Espai de planta rectangular destinat al lluïment del senyor de la casa. Solia
incloure triclinia i mosaics decoratius al terra i a les parets.
33. 4- Banys privats: Solien tenir tres dependències, una que feia de vestidor
(apodytherium), una sala per a l’aigua tèbia (tepidarium) i l’última, més petita, destinada
a l’aigua calenta (caldarium). Per mantenir l’escalfor es van reduir al mínim les obertures
i solien situar-se els banys prop de la cuina per aprofitar l’escalfor del forn.
34. Algunes cases tenien locals que donaven a l’exterior: les tabernae. Aquests locals
servien perquè el senyor de la casa hi vengués els productes de les seves terres o
bé es llogaven a tercers. Solien tenir dues estances diferenciades: la part de la
botiga i la part del magatzem i taller interior on es preparaven i guardaven els
productes que es posaven a la venta. De les tabernae solia sortir una escala que
portava a la residència del propietari de la taberna, situada just a dalt.
35. EVOLUCIÓN DE LA DOMUS
-s.IV aC: una de les cases més antigues: Casa del Cirujano (Pompeia).
-S.II aC: Casa del Fauno (Pompeia). El peristylum es converteix en el centre de
l’activitat social de la casa.
-S.I aC: apareix la sala columnada: oecus, i, amb ella, es multipliquen les
estances dedicades a l’oci.
-A partir del s. Ia C: apareixen els marbres per decorar les sales principals i
també el sistema de calefacció anomenat hipocaust (se situava un forn a
l’exterior i s’aprofitava l’aire calent a transportant-lo per canalitzacions situades
al terra, de manera que podien escalfar les habitacions de la casa).
37. INSULAE
Però la majoria dels habitants de Roma no vivia en domus sinó en apartaments
de lloguer (cenacula), agrupats en illes de cases (insulae). El seu aspecte exterior
era molt bo, amb finestres i balcons, però eren de mala qualitat i incòmodes. La
seva distribució interior era similar a la dels pisos actuals però sense cuina ni
bany. Estaven fabricats amb materials barats i fusta i això els feia constantment
vulnerables a l’esfondrament i al foc.
38. Això sí, les insulae es dividien també en dos tipus:
-Les més sumptuoses, que tenien les comoditats i el prestigi d’una domus. De fet la
planta baixa s’anomenava domus i hi havia la vivenda d’algún habitant acomodat. La
resta de pisos eren els cenacula.
-Les més senzilles, on hi havia les tabernae a la planta baixa (sovint precedides per un
porxo) i els cenacula a la resta de pisos.
Les insulae tenien finestres que donaven al carrer i, només les de dimensions més
grans, tenien algunes obertures a patis interiors.
Els cenacula no tenien ni cuines ni banys.
39. PROBLEMES de viure en insulae:
-ESFONDRAMENTS: les insulae solien ser edificacions fetes per inversors que compraven
el terreny i en volien treure la major rendibilitat. D’aquí la desproporció entre l’alçada i la
base dels edificis. Al s. III a. C ja hi havia a insulae de tres pisos d’alçada (= tabulata). A
partir de llavors es van anar construint edificis de sis, set i vuit pisos. Sorgí la necessitat de
limitar-ne l’alçada a un màxim de 70 peus (=20 metres) i legislar l’amplada dels murs.
-INCENDIS: aquests edificis estaven cosntruïts amb materials senzills i bigues de fusta i
per escalfar-se es feien servir estufes portàtils, espelmes, làmades d’oli, etc.. A més, un
cop començat, el foc es propagava ràpidament entre els cenaculae i altres insulae; a més,
si tenim en compte que el subministrament d’aigua rarament arribava als edificis, apagar
els focs era una tasca realment difícil. Més endavant, la llei de l’ambitus, que dictava una
distància mínima entre els edificis, va evitar alguns d’aquest incendis.
-MANCA DE SALUBRITAT: les malalties i les pestes es difonien ràpidament a causa de la
manca de salubritat dels edificis.
Aquests problemes es van patir sobretot en època republicana ja que les restriccions i lleis
posteriors, així com els canvis de materials, van millorar molt la qualitat d’aquestes
edificacions. Juli Cèsar fou dels primers en actuar per assolir aquestes millores i altres com
August o Trajà hi aportaren també canvis rellevants.
40. VILLA ROMANA
Partien del concepte estructural d’una domus però eren més grans, no
presentaven regularitat en la planta i eren situades fora del nucli urbà.
Estaven cultivades per arrendataris i supervisades per un administrador
(villicus).
Estaven essencialment construïdes al voltant d’un
pati i estaven pensades per ser cases de descans
per als rics.
A vegades tenen atri i peristil, a vegades sols un dels
dos, podien tenir pavellons i a vegades estaven
construïdes en forma de “U”. (el peristil estava
envoltat de columnes, era més gran, es trobava més
allunyat de l’entrada de la casa i era més destinat a
recepcions socials i de lleure. Com en la domus, el
peristil anirà substituint l’atri).
41. Entre les villae distingim :
-Les que es trobem a l’extrarradi de la ciutat (villae suburbanae), molt àmplies
i sumptuoses, residència de l’aristocràcia romana.
- Les de camp (villae rusticae), dedicades a l’agricultura i la ramaderia,
habitatge de grans latifundis. Hi havia també edificis separats del principal on
vivien els treballadors de les terres, estables per als animals, i espais per a les
collites.
42. També hi havia les anomenades
villes imperials: edificaciones on
residía l’emperador. Estaven ben
protegides i la seva grandiositat i
exquisita decoració són bones
mostres del poder imperial.
Comiencen a construirse a partir
Villa d’Adrià del siglo I d. C. amb l’arribada Villa d’Adrià
del nou règim. La més antiga de
les que es coneixen és la de
l’emperador Tiberi, construïda a
l’illa de Capri. La villa d’Adrià, a
Tívoli, és una de les més
impressionants i allà hi trobem
els monuments més
representatius de l’imperi.
43. EVOLUCIÓ DE LES VILLAE
Tot i que apareixin al s. VIaC, als s. II y I aC es va produir un creixement
econòmic i la paulatina desaparició dels petits agricultors, junt amb l’augment
significatiu dels latifundis repercuteix postivament en les villae, la part
residencial de les quals era més sofisticada i elegant.
La majoria desapareixen a finals del s. II dC i les que queden són transformades
radicalment a causa del reestructurament de la producció motivat per la
concentració de terres. Moltes passen doncs a ser centres de culte,
convertint-se en un factor important en la cristianització del món rural.
Les útlimes villae desaparaixeran amb el canvi de cultura durant les invasions
bàrbares (causa directa de la caiguda de l’imperi romà d’occident; van tenir
lloc entre el s.III-VIIIdC).
44. En el territori espanyol trobem numbroses restes arqueològiques de villes
romanes. S’han reconegut més de 500 villae. Entre elles: "La Vega o Villa
aurea" a Salamanca, la villa romana de "El Ruedo“ a Córdoba, la villa romana
de Olmeda a Palència, les villes romanes de Río Verde a Marbella, etc.
Villa romana l’Olmeda (Palència, Castella i Lleó).
45. L’ÀREA PÚBLICA
En l’encreuament entre el cardo maximus i el decumanus maximus s’hi deixava un espai
ampli com a plaça pública envoltada de porxos: FÒRUM.
Centre de la vida pública. En un extrem hi havia el temple principal i en l’extrem
oposat, la cúria (seu del senat) i els edificis administratius de la ciutat. A banda i
banda, s’hi trobaven la basílica, el mercat i altres edificis públics. Hi havia també
les tribunes, espai del fòrum des del qual els oradors es dirigien al poble (rostra).
Solia haver-hi un arc de triomf a l’entrada i sovint hi trobàvem estàtues de
personatges importants damunt de pedestals i columnes honorífiques amb
plaques de pedra amb textos gravats destinats a ser llegits pels habitants.
46. Era el centre de tota la vida de la ciutat, tant si era política, comercial, religiosa o
de lleure. En un primer període sota els porxos s'arrengleraven les botigues
(tabernae), mirant cap a l'interior de la plaça, i s'hi feia el mercat, però més
endavant es va tendir a reservar el fòrum per a les activitats considerades més
nobles, les polítiques i religioses (p.ex. Eleccions dels magistrats), tot orientant
les tabernae cap a l'exterior o a situant-les en els carrers adjacents i a fer el
mercat en una plaça veïna.
47. Arc de
Capitoli triomf
Pòrtics
Basílica
Tribunes
Mercat
Curia VISITA
Estàtues commermoratives
3D
48. LA CÚRIA
Edifici situat al fòrum on el Senat es reunia més freqüentment.
Solien tenir una planta rectangular, amb
unes dimensions de 25x10 metres. Segons
el tractat d’arquitectura de Vitruvi, la Curia
era un edifici representatiu del poder i la
magnificència dels seus usuaris, digne de les
importants assemblees que s’hi produïen.
Cúria Hostilia: edifici de reunió
del senat de Roma.
http://www.youtube.com/watch?v=kbluUE5WsIc&feature=related
49. LA BASÍLICA Edifici annex al fòrum, com una ampliació arrecerada.
Construcció de planta rectangular amb l'interior dividit en tres o més naus per
fileres de columnes. La nau central sobresurt per damunt de les laterals de
manera que els finestrals superiors deixin entrar la llum. Sovint s’aconseguia
encara més espai amb un absis semicircular i un porxo exterior, situat en el
costat que donava al fòrum.
50. Usos:
-Comercial: lloc de reunió per fer negocis, comprar i vendre a l'engròs.
-Judicial: disposava d'un tribunal on els magistrats administraven justícia.
-En època imperial les basíliques van adquirir nous usos com a edificis o
cambres destinades a encabir-hi gran nombre de persones (per exemple, sala
d’audiències de l’emperador, amb el tron situat a l’absis)
-Finalment la basílica va ser passar a utilitzar-se com a lloc de culte cristians.
Als fòrums de Tàrraco i d'Empúries es conserven restes de les seves basíliques.
51. Restes de la paret nord de la basílica.
BASÍLICA DE MAJENCI I CONSTANTÍ - ROMA
-Començada a construir sota el govern de Majenci el 306dC i va acabar-se sota el govern de
Constantí el 312dC.
-Situada al fòrum de Roma.
-La seva planta de tres naus va ser copiada a l’era cristiana per construir les primeres esglésies.
-Nau central coberta de bòvedes que repartien el pes cap als contraforts.
-La nau central estava separada de les laterals per murs de manera que les columnes eren
merament decoratives.
52. ELS EDIFICIS PÚBLICS PER AL TEMPS D’OCI: LES TERMES, EL CIRC,
L’AMFITEATRE I EL TEATRE.
ELS TERMES:
Origen: Gimnasis grecs. Diferència: els grecs tenien l’activitat física com a objectiu
principal i els romans la van deixar com un colofó opcional als banys.
53. -Reunia gent de totes les classes socials.
-S’omplien sobretot a partir de mitja tarda
(banys relaxants després de la jornada
laboral).
Sovint hi havia la part per a homes
i la part per a dones, tot i que
alguns eren mixtos (les dones que
hi anaven sovint tenien mala
reputació).
54. El sistema de calefacció: l’hipocaust:
-Nou sistema de calefacció d’origen grec que substituïa els brasers. Era una
cambra subterrània utilitzada per escalfar la cambra de sobre.
-L'hipocaust era alimentat per una gran caldera, el praefurnium, situada fora, la
qual produïa aire calent que s'enviava per canalitzacions fins a aquesta cambra
subterrània, recoberta de lloses que descansaven sobre petites pilastres de
maons.
-L'aigua era transportada des de les calderes fins al caldarium i el tepidarium a
través d'unes canonades de plom.
55. PARTS:
-apodyterium : vestidor. Desaven la roba en unes fornícules o nínxols oberts a la
paret o en uns armaris de fusta sota la vigilància d'un esclau. A les termes s’hi
entrava habitualment nu, amb unes sandàlies amb sola de fusta per no cremar-se
els peus.
-Palaestra: pista a l'aire lliure més o
menys gran coberta d'arena i voltada de
porxos. Les activitats físiques més
habituals eren córrer, jugar a pilota,
exercitar-se amb peses o amb la lluita i
donar cops de puny en un sac ple de
sorra. Hi havia, però, qui s'estimava més
prendre mandrosament el sol en una
Palaestra terrassa (solarium). Prèviament Palaestra a Pompeia.
a qualsevol activitat, s’untaven d’oli.
56. -Sales de bany:
- tepidarium: banys d’aigua tèbia.
-caldarium: banys d’aigua calenta. En aquesta sala, amb l'estrígil -una
mena d'espàtula corba de metall- es treien la capa formada no solament per la
brutícia i la suor sinó també per l'oli i els ungüents que s'haguessin posat
anteriorment. Algunes termes disposaven, a més a més, d'una cambra de
petites dimensions, generalment circular, anomenada laconicum, si era per a
saunes seques, o sudatorium, si era per a saunes humides.
-frigidarium: banys d’aigua freda. Els menys agosarats passaven
primer altre cop pel tepidarium per no notar tant el canvi de temperatura.
-Les termes més grans tenien també una piscina més gran a l'aire lliure
(natatio) per practicar la natació.
-Dependències secundàries: les latrines públiques i una sala de massatges.
57. Actualment hi ha restes de termes
romanes a Bàrcino, Badalona, Tàrraco,
Empúries i Lleida (Ilerda).
59. CIRC, AMFITEATRES, TEATRES
En els seus orígens, en els primers temps de la República, els jocs públics
eren de caràcter religiós i s’organitzaven durant 60 dies. Eren els Ludi
Solemnes.
Més endavant es diversificaren i s’organitzaren per altres motius com la
celebració d’un triomf militar o com a regal d’un candidat o un emperador
al poble.
Els principals edificis que acollien espectacles eren:
-El CIRC
-L’AMFITEATRE
-El TEATRE
60. EL CIRC
El circ romà s’inspirava en els hipòdroms grecs i el seu disseny era d’un rectangle
amb un semicercle en un dels costats; l’altre quedava obert.
Les parts d’un circ eren:
La CAVEA. Graderia per als
espectadors, situada al voltant del
perímetre del circ. A l’extrem obert hi
havia l’entrada per als particiants
amb els seus cavalls (porta pompae) i
els punts per a la circulació dels
carros (carceres). A la zona
semicircular hi havia la llotja dels
jutges de la cursa (eren els jutges els
que decidien el moment d’inici de
l’espectacle tirant un mocador a
terra).
61. L’ARENA. Pista on es feia l’espectacle. Estava dividia en dos per l’espina.
Als dos extrems de l’espia hi havia dues metes: la meta prima i la meta
secunda.
L’ESPINA. Construcció allargada que dividia l’arena i sobre la qual s’hi erigien
estàtues i altres elements decoratius. Servia de suport per als sistemes per
comptar les voltes de la cursa.
VISITA 3D
62. Les curses de carros eren l’espectacle per antonomàsia del circ. Els carros,
conduïts per un auriga, podien ser tirats per dos cavalls (biga), tres (triga),
quatre (quadriga) i de menera excepcional per deu (decemiuges).
Aquestes competicions aixecaven passions entre els grups de seguidors
(factiones), que es feien càrrec de les despeses de l’entrenament, dels cavalls i
de l’auriga. Entre els diversos bàndols s’organitzaven apostes que movien
grans quantitats de diners.
63. El circs més importants de Roma eren els Circus Maximus (El més gran: 645 x
124m i capacitat per a 150 000 espectadors) i el Circus Flaminius.
A la Península queden restes dels circs de Mèrida, Tarragona, Clahorra i Toledo.
64. L’AMFITEATRE
Construcció ovalada que constava de tres parts ben diferenciades:
- La FOSSA BESTIÀRIA.
Subterrani situat sota l’arena,
on es guardaven els decorats i
les gàbies dels animals.
Quedava ocult a la vista dels
espectadors mitjançant unes
taules de fusta.
65. - L’ARENA. Zona on se celebraven els espectacles, situada en un pla inferior
respecte de la cavea, o separada d’ella per una reixa metàl·lica per protegir els
espectadors de les feres salvatges.
-La CAVEA. Lloc on es col·locaven els espectadors que es dividia en tres parts:
-Imma cavea: part més propera a l’arena on seien les personalitats.
-Media cavea: zona dedicada al públic en general, a la meitat de la
graderia.
-Summa cavea: part superior de l’amfiteatre. Acostumava aestar sota un
passadís porticat o un tendal. Reservat a dones i nens.
VISITA 3D
66. Els espectacles principals de l’amfiteatre eren les lluites de gladiadors (ludi
gladiatorii). També s’hi feien combats d’homes amb feres salvatges
(bestiarii) o entre animals (venationes) i combats que simulaven una guerra
naval (naumachias), que es feien després d’inundar l’arena.
Segons les armes i els vestits:
-Samnita: amb cas, escut llarg i còncau, espasa i proteccions a la cama
esquerra i el braç dret.
-Reciari: sense casc ni cuirassa, sols un trident, una xarxa i un punyal cenyit a
la cintura.
-Tracio: amb escut petit i rodó, casc, genolleres i cuirasses a les cuixes i una
espasa curta i corbada.
67. Abans de començar el combat els gladiadors saludaven a l’emperador amb la
fòrmula Ave Caesar, morituri te salutant.
Els gladiadors podien ser esclaus o homes lliures que volien guanyar diners i
popularitat. Al vencedor se li donava la flama del triomf, i si era esclau, se
l’alliberava amb l’espasa de fusta. El vençut podia demanar clemència: si el
púbic aixecava el polze i exclamava: mitte!, era perdonat; si pel contrari
assenyalava amb el polze cap avall i exclamava iugula!, era condemnat.
68. Els combats solien ser molt cruels. Hi participava la decisió del públic en alçar
o abaixar el polze per demanar clemència o bé rematar el gladiador moribund.
L’amfiteatre de Roma (Colosseu) fou construït el 80 dC. Tenia una capacitat
per a 50 000 persones.
A la Península Ibèrica destaquen el de Sevilla, el de Mèrida i el de Conca.
69. EL TEATRE
En el seu origen eren construccions provisionals de fusta o edificades
seguint un desnivell natural del terreny. Més endavant foren ja edificis amb
parts diferenciades:
- Una scaena (escena) amb un pulpitum, on actuaven els actors.
- El frons scaenae, que solia representar sovint la façana d’una casa, amb dues
entrades laterals, una portava imaginàriament al camp i l’altra al fòrum.
- La cavea era la graderia amb forma de semicercle on s’asseia el públic.
- L’orchestra, un petit espai circular situat entre l’escena i els primers seients,
reservats per a autoritats. (anteriorment era el lloc del cor o orquestra).
71. Entre les persones que treballaven al teatre, hi figuraven:
-El dominus gregis, magistrat encarregat d’organitzar els jocs. Contractava al
cap de la companya i s’encarregava de comprar l’obra a l’autor i de muntar-la.
-Els histriones, actors, i els saltatores, ballarins. Generalment eren esclaus i
lliberts, ja que el fet d’exhibir-se en públic no es considerava apropiat per a un
ciutadà.
72. Llevat dels mims, tots els
actors eren homes.
Portaven màscares
(personae) i perruques
amb les quals indicaven el
sexe, l’edat, l’estat
d’anim... Per no confondre
el públic, es van començar
a utilitzar les màscares
dobles formades per un
costat somrient i un altre
irat.
Es col·locaven com si
fossin cascos i la boca
oberta actuava de
megàfon per projectar la
veu.
73. Els diferents tipus d’obres que es representaven es poden classificar en:
- Fabullae palliatae: tragèdies o comèdies
en les quals els actors vestien la túnica
grega, el pallium.
- Fabullae togatae: comèdies
adaptades dels grecs però amb tema
i personatges romans. Els actors
vestien togues diverses.
- Fabullae praetexta: tragèdies amb argument i personatges romans.
El nom deriva de la toga praetexta que vestien els actors.
- Atelanes, mims i pantomimes: gèneres típicament romans, de tipus brulesc
i temes atrevits i picants. Eren els que tenien guanyada la simpatia del
públic.
74. A part dels edificis, les ciutats romanes disposaven també
d’estructures i construccions com les muralles, el sistema de
clavegueram, els aqüeductes i els ponts:
75. LES MURALLES:
Moltes de les ciutats de les províncies romanes
tenen el seu origen en un campament militar.
Davant la reticència de l’ocupació i la hostilitat dels
habitants autòctons, l’exèrcit creava assentaments i
campaments fortificats, estructures que serviren per
a la creació de noves ciutats. La toponímia actual
d’Hispània n’és una mostra.
Les muralles romanes estaven normalment
reforçades amb torres de vigilància i quatre portes,
una a cada extrem dels dos carrers principals.
76. - Funció: defensiva, sobretot en els
assentaments indígenes en territoris
inhòspits. Per això al llarg del seu
perímetre hi havia torres de vigilància. En
època de pau eren un signe de prestigi i
propaganda de l’estat romà. A partir s II
dC, amb l’amenaça dels pobles bàrbars,
se’n construïren més.
- Sistema constructiu: 2 murs en paral·lel
(opus quadratum) l’espai interior del quals
s’omplia de morter, pedra o formigó.
- Gruix: 4-10 metres.
77. Exemples de muralles:
-Muralles de Caesaraugusta (Saragossa).
-Muralles de Lucus Augusti (Lugo).
Muralles de carreuat de granit amb
una longitud de poc més de 2km.
Erigides el s. III dC davant l’amenaça
bàrbara. Se’n conserven 71 torres,
majoritàriament de planta
semicircular.
La Unesco la va incloure l’any 2000 a la
llista del Patrimoni de la Humanitat.
78. EL SISTEMA DE CLAVEGUERAM:
El sanejament de la ciutat era una de les
preocupacions dels romans. Per això, van
construir una xarxa de clavegueram seguint el
traçat hipodàmic dels carrers. (Tot i així, alguns
barris més humils encara tenien condicions
higièniques precàries).
Eren canalitzacions cobertes amb lloses planes
o amb un arc de mig punt que recollien les
aigües residuals dels carrers a través de forats
fets als costats de les calçades o dels edificis i
cases, per mitjà de canonades de ceràmica o de
plom, i les desguassaven en els rius o camps
propers. Algunes de les clavegueres
construïdes pels romans encara resten en
servei en ciutats com Tarragona o Roma
79. Com que sols els cituadans rics
tenien latrines, els altres tenien
dues opcions:
-Utilizar els latrinae públics
ubicats just damunt d’una
claveguera per permetre’n una
ràpida evacuació i evitar pudors.
(S’arribaren a convertir en un lloc
social d’encontre).
-Utilitzar com a urinari les gerres que alguns professionals deixaven a la porta
del seu establiment. Vespasià va gravar amb un impost a aquests professionals
per utilitzar “l’orina pública”.
A Hispània queden restes de clavegueres romanes a Mèrida, Toledo,
Tarragona, Còrdova, Saragossai Barcino.
80. LA CONDUCCIÓ DE
L’AIGUA: ELS
AQÜEDUCTES. Així, l’aigua de fonts,
brolladors o
El subministrament embassaments es feia
d’aigua a la ciutat arribar als dipòsits de les
tradicionalment es duia a ciutats i després es
terme mitjançant pous, canalitzava per tota la
cisternes i fonts. Tot i així població amb diversos
la demanda d’aigua era destins:
cada vegada més gran i
es van haver de construir
aqüeductes, per portar 1- Termes.
l’aigua a les ciutats. 2- Fonts públiques de les
illes de casa sense aigua
corrent.
3- Cases dels ciutadans
privilegiats.
81. Es tractava de galeries cobertes
amb el fons impermeabilitzat A Hispània, trobem
per un arrebossament de l’aqüeducte de Segòvia, de
morter. L'aqüeducte baixava en Tarragona i de los Milagros de
pendent suau i progressiu, tot Mèrida. El d’Albarrasí (Terol)
superant els obstacles naturals ens mostra encara les seves
(muntanyes o valls) amb galeries excavades a la roca i
perforacions a la roca o amb els espais oberts per a la
grans construccions en fileres ventilació.
d'arcs sobreposades.
82. En alguns casos es construïren llacs
artificials que recollien les aigües de la
pluja i la dels rius de la zona i així
s’aconseguia una reserva per a la ciutat.
Per exemple, el llac
Prosèrpina, que
subministrava aigua a la
ciutat d’Emèrita Augusta
(=Mèrida).
83. Els ponts d’Alcàntara i Mèrida (foto superior) són els que millor es conserven a la Península.
ELS PONTS
Per salvar accidents geogràfics o creuar rius, els enginyers romans van construir
ponts amb la tècnica de la volta, arc de mig punt (tècnica etrusca). Moltes
d’aquestes obres d’enginyeria s’han continuat utilitzant al llarg dels segles i han
arribat fins els nostres dies en excel·lent estat de conservació ja que
majoritàriament estaven construïts de pedra (tot i que inicialment es feien de
fusta).
84. Igual que a les ciutats, els ponts havien d’assolir els objectius que l’arquitecte
Vitruvi assenyalava: solidesa i estabilitat (firmitas), racionalitat per assolir la utilitat
que es buscava (utilitas) i bellesa de la construcció (venustas).
85. Passos per a la construcció d’un pont:
-Triar bé el terreny de manera que fos prou sòlid per suportar el pes del pont.
-Establir els fonaments.
-Començar a construir els contraforts.
-Començar a aixecar el pont amb PEDRA i FORMIGÓ. Era feina dels picapedrers
fins arribar a les impostes, ampits sortints que marcaven el començament dels
arcs.
-Els fusters col·locaven la CINTRA, tauló que servia de suport de fusta per a la
construcció dels arcs que es retirava un cop acabats.
-Es disposaven les DOVELLES dels arcs per distribuir les forces del mur fins a
completar la corba.
-Es construïa la superfície de la calçada es construïen els carcanyols i s’alçava el
parapet.
86. Les ciutats romanes es comunicaven entre elles a través
de les CALÇADES ROMANES.
87. LES CALÇADES ROMANES
Durant la república romana, a mesura que Roma anava conquerint nous
territoris, els seus enginyers i soldats construïen una xarxa de viària que va
acabar unint totes les províncies de l'Imperi.
Les seves principals finalitats:
-Facilitar el trasllat de tropes en cas de guerres o sublevacions.
-Més endavant, un cop sotmès el territori, les vies van adquirir més un valor
comercial i administratiu, pel transport de mercaderies i comerciants.
-Difondre la cultura romana per tot l’imperi.
Però el que havia estat un punt clau en l’expansió de l’imperi, també ho fou per
la seva desfeta ja que va facilitar la invasió dels pobles de l’est al s. III (entre ells,
els visigots).
88. La primera via va ser creada el 312 aC
per Appius Claudius Caecus i unia Roma
amb Càpua: era la Via Àpia. Al final de
la República, tot el territori de la
península italiana estava recorregut per
aquests grans eixos i cada via portava el
nom del censor que l’havia creat. Al
nostre país la calçada principal va ser la
uia Herculea, anomenada més tard uia
Augusta, paral·lela a la costa. Aquesta
va ser la primera que es va construir a
la península Ibèrica, per comunicar
Gades (Cadis), la ciutat aleshores més
important, amb l'entrada a través dels
Pirineus.
Estat actual d’un tram de la Via Àpia en
el seu pas per Roma.
89. Els carrers tenien calçada empedrada i voreres bastant altes.
De tant en tant la calçada era travessada per unes fileres de
blocs de pedra a la mateixa alçada que les voreres per
impedir que els vehicles agafessin massa velocitat i alhora
per permetre que els vianants passessin sense problemes si
l'aigua de la pluja inundava el carrer. De tota manera això no
passava molt sovint perquè hi havia un sistema complet de
clavagueres, distribuïdes per tota la ciutat seguint el traçat
de la majoria de carrers.
90. Les vies principals es feien amb una estructura molt sòlida. Es començava
marcant-ne els marges amb dues fileres de pedres verticals, després
buidaven la terra d'entremig i ho tornaven a omplir de diverses capes de
pedres, grava, pedres triturades i finalment ho recobrien amb una
superfície de lloses o còdols lleugerament convexa per evitar-hi els bassals.
L'amplada podia ser molt variada: dels 2'40 m. als 12 m. El traçat de les vies
era projectat perquè s'adeqüés al terreny i per aconseguir l'itinerari més
curt. Per això seguien una línia recta sempre que es podia, utilitzant ponts
per travessar barrancs o rius i estructures de fusta per salvar aiguamolls.
91. Els diversos estrats de la seva construcció eren els següents:
- statumen: fonament de pedres de mida mitjana.
- rudus: capa de sorra o grava.
- nucleus: estrat de pedres triturades.
-pauimentum: superfície formada per lloses de pedra, còdols o grava.
92. Al costat de les vies es situava cada mil
passos (1.481'5 m.) un mil·liari, una
pedra cilíndrica que indicava la distància
d'aquell punt respecte al principi o/i al
final de la via i el nom de l'autoritat que
l'hagués construïda o restaurada. El
punt de partida de les calçades imperials
era un mil·liari cobert d'or aixecat al
fòrum de Roma. Al llarg de les vies que
sortien de les poblacions es posaven les
tombes, ja que era prohibit enterrar els
morts dins els nuclis habitats.
93. TIPUS DE VIES:
Les viae publicae: les principals vies de
l’imperi, rutes que uneixen ciutats
importants.
Les viae vicinales: surten de les viae
publicae i uneixen diversos pobles. Són
les més nombroses.
Les viae privatae: unien les villae amb les
viae vicinales i les publicae. Eren privades i
reservades per a l’ús exclusiu del
propietari de la casa senyorial.
94. Les vies no eren gaire segures sinó que els
viatgers eren sovint assaltats per bandits i,
per tant, els caminants o els que anaven
amb carro s'ajuntaven en grups, de
vegades amb escorta armada. A causa
dels perills i de la poca capacitat de
càrrega i la lentitud dels vehicles
terrestres (60 km/dia) els viatges i el
comerç a llarga distància es feia sempre
que era possible per mar o per riu.
S'han conservat molts trams de vies fins a
l'actualitat. L'encert en la trajecte de les
calçades romanes és confirmat pel fet que
moltes vies de comunicació modernes
(carreteres, ferrocarrils, autopistes)
coincideixen amb el seu traçat.
