1. 15. TRASTORNS EMOCIONALS
I DE LA CONDUCTA.
TERÀPIES PSICOLÒGIQUES

2. Introducció
La psicopatologia és l'estudi dels trastorns emocionals i de la conducta anormal o
patològica. Una persona pot presentar alteracions psicològiques com a
conseqüència de la interacció de factors biològics, psicològics i socioculturals.
Actualment, la salut mental continua sent un dels principals problemes de la
psicologia clínica i de la psiquiatria.
La perspectiva biològica considera que les alteracions psicopatològiques són
malalties mentals provocades per causes biològiques. Moltes persones plantegen
els problemes de la vida, com ara una depressió, com un desequilibri neuroquímic
que se soluciona amb fàrmacs.
La conducta humana no es pot reduir només a termes biològics. La nostra vida
mental és una interacció de factors biològics, psicosocials, ambientals, etc.
2

3. 1. Què és la psicopatologia?
Els trastorns psicològics existeixen des dels orígens de la humanitat, però només
des de fa poc temps s'ha començat a estudiar la psicopatologia.
1.1 Evolució històrica de la psicopatologia
El concepte de malaltia mental és de recent aparició, però termes com boig,
endimoniat o posseït sembla que han existit sempre.
• A la Grècia clàssica, la bogeria es considerava producte de la possessió
d'esperits malignes, fins que Hipòcrites va assenyalar que l'origen dels trastorns
es devia a un desequilibri dels quatre humors corporals.
• A Roma, Galè creia que les causes de la bogeria podien ser orgàniques o
mentals.
• Durant l‘Edat mitjana, els trastorns psicològics com la demència van ser
considerats una manifestació de potències malèfiques i els tractaments eren
extrems.
3

4. 1. Què és la psicopatologia?
• Al segle XVIII, durant la Revolució Francesa, P. Pinel va elaborar una
classificació dels trastorns mentals.
L'estudi científic de la bogeria no va començar fins al segle XIX i principis del XX.
Es va establir el concepte de malaltia mental, que va servir per acceptar que els
individus amb trastorns psicològics no eren bruixes o pecadors, sinó persones que
necessiten tractament. No obstant això, aquesta conceptualització va rebre moltes
crítiques des de la pròpia psiquiatria.
T. Szasz considera que la malaltia pot afectar només al cos, pel que no pot haver
malaltia mental.
Avui dia encara hi ha controvèrsia sobre el tractament entre la farmacoteràpia i la
psicoteràpia. Els fàrmacs alleugen els símptomes, però només ataquen els
símptomes, no les causes, per la qual cosa es necessita la psicoteràpia per
afrontar els problemes conductuals i emocionals.
4

5. 1. Què és la psicopatologia?
1.2 Models de categorització
A. El model biomèdic
Considera el trastorn mental com una malaltia física més. Aquest model ha estat
desenvolupat per la psiquiatria, que tracta els símptomes de la malaltia, classifica
els quadres clínics i els tractaments es realitzen amb fàrmacs, oblidant possibles
intervencions psicosocials.
B. El model cognitiu-conductual
Descriu el comportament com un continu i les variables que influeixen en la
conducta anormal són diverses i complexes. Les diferències entre ambdues són
de grau i no de tipus. Els seguidors d'aquest model conceben la teràpia com una
tasca educativa que consisteix a ensenyar a la persona a enfrontar-se a les seves
dificultats i a tenir més control de la seva vida.
5

6. 1. Què és la psicopatologia?
C. El model biopsicosocial
És un marc conceptual per guiar la
pràctica clínica, que tracta d'analitzar la
complexitat de la conducta des de tres
nivells: biològic (genètica, cervell,
drogues), psicològic (processos
cognitius, afrontament de l'estrès) i
social (successos vitals estressants).
Aquest model accepta la interacció entre
diferents nivells, tot i que encara falten
investigacions per saber com es
concreten aquestes relacions.
6

7. 1. Què és la psicopatologia?
1.3 Criteris diagnòstics
Els trastorns psicològics són vells companys de
l’espècie humana i sempre ens han preocupat
les alteracions que provoquen en l'estat d'ànim
o en la conducta.
A. Criteri estadístic
Les variables psicològiques que defineixen un
individu tenen una distribució normal en la seva
població de referència. Tot el que es desviï de la
normalitat és considerat patològic. Aquest criteri
no és vàlid.
7

8. 1. Què és la psicopatologia?
B. Criteri biològic
El comportament anormal es deu a l'imperfecte funcionament de l'organisme, per alguna
alteració del cervell, sigui estructural o funcional.
C. Criteri social
Com podem comprovar pels estudis transculturals, el que en una cultura és normal és
anormal en altres.
D. Criteri subjectiu i personal
Cada individu sap quina és la seva incapacitat o sofriment personal per desenvolupar èxit a
la seva vida. Tampoc és correcte aquest criteri, perquè moltes persones desconeixen els
seus símptomes o els interpreten malament. Per exemple, els hipocondríacs.
8

9. 2. Classificació i diagnòstic en psicopatologia
Actualment, tenim dos sistemes de classificació per ordenar els comportaments
patològics.
Un és el CIE-10, que és la Classificació internacional de les malalties, afavorida
per l'OMS i que inclou una taxonomia dels trastorns emocionals, de la conducta i
del desenvolupament.
Un altre sistema taxonòmic és el DSM de l'APA. És un vademècum per a ús clínic
que aporta dades epidemiològiques i criteris específics per a cada trastorn.
Des del DSM-I (1952) que va diagnosticar 66 trastorns fins el DSM-IV-TR actual
(de 2005), hi ha hagut grans modificacions i un augment de categories
diagnosticades.
Aquesta classificació també té desavantatges, com l'estigma social que suposa
declarar a una persona malalta mental. A més, els diagnòstics són subjectius.
9

10. 2. Classificació i diagnòstic en psicopatologia
2.1 Trastorns de l'estat d'ànim: depressió
Quan una persona està deprimida, els seus pensaments solen ser negatius,
existeix malestar físic en forma d'abatiment i dolor i les emocions estan
carregades de tristesa i desesperança cap a la vida.
La depressió interfereix greument en l'activitat quotidiana de l'individu i posseeix
característiques pròpies segons l'edat.
10

11. 2. Classificació i diagnòstic en psicopatologia
Existeixen dos tipus de depressions: endògenes i exògenes. En les depressions
endògenes no existeix causa externa. Les exògenes poden originar-se per algun
conflicte psicosocial, com per exemple divorciar-se o estar sense feina.
Els símptomes més significatius de la depressió són:
• Físics: problemes de son, gana, falta d'activitat i desig sexual.
• Anímics: tristesa i irritabilitat, excessiu nerviosisme, sentiments de buit i
impotència.
• Cognitius: disminueix l'atenció i concentració en les seves activitats
quotidianes.
AT Beck proposa un model que considera que la valoració negativa és una causa
de la depressió i distingeix entre símptomes motivacionals i conductuals i
interpersonals.
11

12. 2. Classificació i diagnòstic en psicopatologia
2.2 Els trastorns d'ansietat
En l'ansietat actuen tres sistemes. Les manifestacions d'aquests sistemes són:
• Nivell fisiològic: major activació del SNA expressada en canvis en els sistemes
cardiovascular i muscular, canvis respiratoris i major activitat electro-dèrmica.
• Nivell cognitiu: pressentiments de la situació temuda que generen distorsions
cognitives i idees irracionals.
12

13. 2. Classificació i diagnòstic en psicopatologia
A. Trastorns fòbics
Les fòbies es caracteritzen per una reacció d'atracció i de defensa davant l'agent
fòbic, que produeix intensa angoixa en el subjecte, tot i que aquest és conscient
que la seva por és injustificada. El temor es converteix en fòbia quan:
• L'objecte temut no comporta cap perill real.
• El temor és desproporcionat al perill.
• El temor és incongruent amb la resta de la personalitat del subjecte.
• Pertorba la vida quotidiana del subjecte.
Gairebé totes les persones tenen alguna fòbia lleu, com l'agorafòbia o la fòbia
social.
13

14. 2. Classificació i diagnòstic en psicopatologia
B. Trastorn obsessiu-compulsiu (TOC)
Les obsessions són pensaments, idees, imatges o records inadequats no
experimentats de forma voluntària, sinó com invasors de la consciència i
considerats repugnants o sense sentit. Algunes obsessions es presenten en
forma de dubte, altres consisteixen en donar-li voltes a un tema religiós, polític o
a alguna experiència vital. Per la seva banda, les compulsions són conductes
repetitives, fetes de forma estereotipada, i es realitzen en resposta a una
obsessió.
C. L'estrès post-traumàtic
El poden patir persones que han viscut situacions inusuals com puguin ser
guerres, accidents de trànsit, catàstrofes naturals o agressions sexuals.
Les víctimes solen reviure l'agressió o l'experiència viscuda en forma de records,
mostren símptomes d'irritabilitat i rebutgen parlar amb els seus éssers estimats
sobre l'esdeveniment traumàtic.
14

15. 2. Classificació i diagnòstic en psicopatologia
2.3 Trastorns esquizofrènics
L'esquizofrènia és una de les malalties més greus i complexes que poden afectar
el psiquisme humà. El seu inici se situa al final de l'adolescència o al
començament de la vida adulta.
Les característiques més significatives de l'esquizofrènia són:
• Percepcions pertorbades. Un esquizofrènic pot patir diferents tipus
d'al·lucinacions.
• Desorganització del pensament. El pensament és fragmentat i deformat
sense una base lògica, ha perdut el contacte amb la realitat i a altres persones
els hi sembla absurd.
• Emocions i conductes inadequades. Viu en un món il·lusori i inexistent en el
qual està atrapat.
• Retraïment social.
Hi ha quatre tipus d'esquizofrènia: paranoide, catatònica, desorganitzada i
residual.
15

16. 2. Classificació i diagnòstic en psicopatologia
2.4 Trastorns de l'alimentació
A. L'anorèxia nerviosa
És un trastorn del comportament alimentari que es nodreix i creix a mesura que
augmenta la por a engreixar. Finalment, es provoca una vaga de fam voluntària.
Alguns criteris per al diagnòstic són: la realització d'una dieta obsessiva fins a
perdre més del 15% del pes normal, absència d'una altra malaltia, tenir una
imatge de la talla o silueta corporal distorsionada i por intensa a guanyar pes, etc.
B. La bulímia nerviosa
Es caracteritza per: desenvolupament d'hàbits alimentaris anormals, afartaments
de menjar, estats d'ànim negatius, situacions estressants i fam intensa que
provoquen aquests afartaments.
16

17. 3. Teràpies psicològiques
3.1 Què és una teràpia?
El terme significa «aquell que té cura d'una altra persona». Un terapeuta no neix,
es fa mitjançant l'estudi, la investigació i la pràctica clínica.
La teràpia és una relació de treball entre un terapeuta i un client per a
desenvolupar formes més viables de ser al món. El terapeuta ajuda a resoldre
problemes personals, a eixamplar els marges de la conducta, a ser creatiu en les
relacions interpersonals i a tenir una visió personal més realista.
3.2 Metes terapèutiques
C. Kleinke assenyala diversos objectius bàsics de les diferents teràpies:
17

18. 3. Teràpies psicològiques
A. Ajudar a superar la desmoralització
B. Refermar la competència personal
C. Superar les conductes d'evitació
D. Ser conscient de les pròpies idees errònies
E. Ensenyar a acceptar les realitats de la vida
3.3 La psicoanàlisi
La psicoanàlisi utilitza la paraula com a vehicle terapèutic. Les tres tècniques que
empra són: l'associació lliure, l'anàlisi i interpretació dels somnis i la
transferència.
18

19. 3. Teràpies psicològiques
3.4 Teràpia cognitivaconductual
Aquesta teràpia tracta de mantenir, canviar
o suprimir una conducta. Aborda problemes
conductuals i no «malalties mentals», fet
que suposa una actitud completament
diferent davant dels problemes psicològics.
Qui busca ajuda és vist com un client, una
persona que manifesta una conducta
desadaptada, caracteritzada bé per dèficit o
bé per excés de trets presents en una
conducta normal.
19

20. 3. Teràpies psicològiques
3.5 Teràpia familiar
Aquest model no considera l'individu un ésser aïllat, sinó en relació amb els altres.
La teràpia sistèmica estudia la família i el tracta com un tot. Observa com
interactuen els seus membres i examina els seus patrons inhibidors o destructius.
Els terapeutes familiars distingeixen entre un sistema obert i un sistema tancat.
Les característiques d'un sistema obert són: manté freqüents canvis amb el seu
entorn, pot arribar a un nou estat independent de les condicions inicials i tendeix a
mostrar una «voluntat pròpia».
Les característiques d'un sistema tancat són: no manté cap tipus d'intercanvi
amb l'entorn i augmenta l'entropia en el seu si.
La manera com els membres d'una família s'enfronten o eludeixen els problemes,
l'honestedat o l’hostilitat són de gran importància.
20