INTERNET Y CONTROL SOCIAL. ENTRE RIZOMA Y GRAN HERMANO
Trabajo tarantino
1.
2. Cinema Independent nordamericà
Components del grup
Mònica Blanco, Martí Clapers, Andreea Dutescu, Hajar El Gharbi i
Wendy Guerrero
Universitat de Girona
“Hay algunas películas que requieren de grandes estrellas, pero también es cierto que
otras no requieren de ningún actor específico para recaudar dinero.
Hay films que funcionan porque están protagonizados por algunos de los
actores más populares del momento. Les ves por un periodo de cinco años, y
luego desaparecen” Quentin Tarantino
2
3. Cinema Independent nordamericà
Índex
Biografia .............................................................................................. 4
Filmografia amb aspectes característics .............................................. 6
Estil i tractament de la violència ......................................................... 8
Quentin Tarantino i Robert Rodriguez ................................................ 11
Conclusions .......................................................................................... 14
Bibliografia .......................................................................................... 17
3
4. Cinema Independent nordamericà
1. Biografia
Quentin Jerome Tarantino (Knoxville, Tennessee, 27 de març de 1963) és un director
de cinema, guionista i actor estatunidenc. Ha obtingut la fama gràcies al seu estil
innovador, influït per l'estètica dels còmics i de les sèries B, on la narració és sovint no-
lineal, amb diàlegs memorables i una important dosi de violència i sang sublimades
estèticament i atenuades per un toc humorístic. Aquest estil va obrir la porta a una
sèrie de joves directors del cinema independent americà als inicis dels anys 90.
Va començar amb Reservoir Dogs (1991) i amb un pressupost de poc més d’1 milió de
dòlars és, cinematogràficament és excel·lent. No és estrany doncs que algun cervell
pensant donés via lliure a un projecte esbojarrat anomenat Pulp Fiction, la qual no
només va aconseguir sis nominacions i un Oscar a millor guió original, sinó que va
rebentar les taquilles mundials multiplicant per més de 25 la inversió inicial. El 1994 la
joia de cinema independent era Clerk, però el mateix any estrena la que serà la peli
que canviarà el que s’entén com a cinema independent: Pulp Fiction, de Quentin
Tarantino. Aquest film aconsegueix la palma d’or al festival de Cannes i aconsegueix
superar la barrera dels 7 milions de dòlars de recaptació que fins aleshores mai havia
aconseguit cap peli independent. Amb Pulp Fiction aconsegueix el seu somni, carrera
personal, artística... però també ressò econòmic i cert reconeixement.
La tornada després del rotund èxit del ball de l’Uma i en Travolta va ser fluixa. Jackie
Brown (1997) és una pel·lícula infravalorada que en el seu moment (i ara mateix) que
va pagar el preu de les altíssimes expectatives formades. Amb Kill Bill (Vol. 1 i Vol. 2) va
satisfer, divertir, entusiasmar i fer salivar amb les imatges de la pel·lícula. Tarantino no
només es va mostrar com a tal amb dos monuments a la pròpia diversió sinó que d’un
pressupost total de 60 milions de dòlars en va treure 330. El projecte Grindhouse al
qual Tarantino aportava “Death Proof” i “Robert Rodriguez Planet Terror” va resultar
ser un desastre. El caràcter de sèrie B no va ser capaç de quallar entre el gran públic i
Grindhouse va punxar. Però de les grans pelis que punxen no pot sortir-ne més que
Inglorious Basterds (2009). Un enorme desplegament d’odi que triomfa a arreu.
Quentin Tarantino ha tornat a donar relleu a carreres d'actors que ja semblaven
oblidades, com per exemple la de John Travolta però també ha donat molta vida en
les bandes sonores, gràcies a la seva afinitat a “clavar” les cançons més adients.
Tarantino, ha ajudat a redescobrir a grups que estaven tan oblidats com els nord-
americans, Urge Overkill. Les bandes sonores de les pel·lícules de Tarantino acostumen
4
5. Cinema Independent nordamericà
a estar plenes de sorpreses: Reservoir dogs va tornar a l'actualitat el “Hooked on a
feeling" dels Blue Swede, Pulp Fiction i el "You never can tell" de Chuck Berry amb John
Travolta i Uma Thurman a la pista de ball, i Kill Bill va fer que el tema "Bang bang (my
baby shot me down)" de Nancy Sinatra tornés a sonar.
Al contrari d’altres directors com per exemple Scorsese, (que el seu gust
cinematogràfic ve condicionat per l’escola de cinema on es va formar a Nova York) a
Tarantino el gust cinèfil és el que li ve originat del seu antic treball en un videoclub.
Aquest gustés eclèptic ja que no ve condicionat per l’opinió d’altres “professors”,
persones, etc. Però malgrat això a Tarantino se’l coneix com el nou Scorsese. Trenca
amb la manera de funcionar que té Coppola, per exemple. A part d’això també tenia
relació amb altres persones del món cinematogràfic. Amb Roger Avary, Tarantino,
escrivien històries junts, però sorgia el conflicte de qui era el reconeixement/autoria
del guió de les pelis.
Tarantino mai s’adaptarà a la industria sinó que és l’industria que s’acaba adaptant a
ell, i és aquí on aconsegueix crear la màgia especial que contenen les seves pel·lícules.
5
6. Cinema Independent nordamericà
2. Filmografia y aspectes característics
Reservoir Dogs (1992)
Sens dubte, una de les característiques
simbòliques més importants de Reservoir Dogs és
el la lleialtat i la confiança. En la data d'estrena,
els més moralistes van acusar a aquesta pel·lícula
d'immoral. No obstant això (acceptable o no) la
veritat, és que en el film existeix una moral determinada que els més despistats no van
saber veure. Com en els grans clàssics del cinema negre, Tarantino imposa als seus
gangsters un "codi del hampa", una espècie de codi d'honor en el qual la traïció és més
que res el més gran dels pecats que un company pot cometre. Ambientada en l'acció,
en un món al marge de la llei en el qual els seus components es guanyen la vida
transgredint les normes morals més bàsiques, es veu la necessitat de crear una espècie
de moral alternativa per a aquest altre món, per allò que diuen que és impossible una
vida sense uns preceptes morals, encara que siguin mínims.
Pulp Fiction (1994)
Una de les principals simbologies i/o
grans blocs temàtics d'aquesta pel·lícula,
és el perdó i la redempció pels pecats.
Encara que pràcticament tots els
personatges estan connectats d'una
manera o un altre amb la delinqüència i el món del crim, cada història acaba amb
alguna forma de salvació gairebé miraculosa que fa que els seus personatges es
qüestionin la seva vida i les seves accions. Al contrari de la violència de Reservoir Dogs,
sempre incòmoda i agressiva, la de Pulp Fiction és senzillament un vehicle que situa el
to de la pel·lícula a mig camí entre l'humor surrealista i absurd, i l'ètica de la lleialtat
del cinema negre clàssic.
6
7. Cinema Independent nordamericà
Jackie Brown (1997)
En Jeackie Brown, l'única veritable pel·lícula de Quentin Tarantino (com diuen alguns),
es mostra l'ànima nua del director durant cent quaranta minuts. Un film que significa
contenció, sobrietat, elegància i, desprèn centelleigs taciturns i malenconiosos… Com
l'és la vida mateixa, aquesta que pocs contemplen amb tanta lucidesa com el propi
Tarantino.
Kill Bill (2003)
És la meitat d'una obra mestra en la qual se'ns mostra que el camí de la venjança no és
un camí recte sinó que a mesura que avances t'endinses en un bosc on els camins es
bifurquen, kill Bill Volum 2 representa aquest bosc, i ambdues formaran una obra
mestra del cinema.
Death Proof (2007)
Subtilesa, sensualitat i seducció es barregen amb la violència i la mort en aquesta
pel·lícula. La pel·lícula acaba sent una divertida oda al feminisme sense molt sermó,
amb un sa esperit camp que encaixa en la seva filmografia com un títol menor, malgrat
albergar imatges iconogràficament tan recognoscibles com que les de la pròpia Kill Bill.
Inglourious Basterds (2009)
En Inglourious Basterds el tema central és la venjança. D'una banda tenim la venjança
de Shoshanna contra aquells que van matar a la seva família i que d'alguna manera
representa la venjança de tot el poble jueu contra el nazisme. D'altra banda els
Basterds (nazis), liderats per Aldo Raine combaten la barbàrie dels alemanys intentant
exterminar el major nombre possible d'ells. Això es pot considerar una forma
d'aconseguir la redempció, de canviar les coses a través de la venjança.
7
8. Cinema Independent nordamericà
3. L’estil i el tractament de la violència
L’estil de Quentin Tarantino és únic, diferent i inconfusible des de la primera pel·lícula
fins a l’actualitat. Ha evolucionat al llarg dels anys, però sempre mantenint els seus
trets característics. El tractament de la violència és un d’aquests trets, tan propis de
Tarantino. Inclou, en les seves pel·lícules, escenes de violència extrema, generalment
insinuada, però sempre en juxtaposició amb fets quotidians i discussions banals sobre
preferències musicals. Un clar exemple el trobem en el mateix Reservoir Dogs, la seva
opera prima, on el Sr.Rubio explica al policia que té captiu, com li agrada sentir el
programa Los sonidos de los 70 a la ràdio, just abans de tallar-li la orella, tot somrient.
Un altre exemple podria ser l’escena de Pulp Fiction, on Jules parla d’hamburgueses
amb un noi, poc abans de disparar al seu company de pis, per acabar matant-los a tots.
Sempre, la violència és una part més de la vida dels personatges, així com esmorzar o
rentar-se les dents. La tracta gairebé de manera estètica a vegades, fet pel qual ha
rebut moltes crítiques. Però es pot dir que si no hi ha violència, no estem parlant de
Tarantino. I quelcom de similar es pot dir de les drogues, encara que a vegades en
prescindeix, com per exemple a Malditos Bastardos. La ironia de tot plegat és que ell
mateix menysprea tant la violència com les drogues, tot i que això no l’impedeix
utilitzar-les. En una entrevista va declarar que vol tenir el dret de fer parlar els
personatges com haurien de parlar si existissin de veritat, en resposta a les crítiques
que havia rebut per la seva utilització del llenguatge, sobretot per les expressions
racistes. Quentin Tarantino no és violent, ni addicte, ni racista, però els seus
personatges ho són, tal com ell mateix ha volgut deixar clar repetides vegades.
A part de violència i drogues, Tarantino té moltes altres petites “marques de la casa”,
totes recurrents en les seves obres, com a director, productor o guionista. Per
exemple, el pla dels peus és present des de Reservoir Dogs fins a Malditos Bastardos, i
generalment enfoca els peus nus d’una dona. Per contrari, també es pot identificar
sempre un pla detall molt, molt curt d’unes mans, generalment pertanyents al
protagonista, fent quelcom delicat, com per exemple Hans Landa descordant la
sandàlia de Bridget Von Hammersmark en Malditos Bastardos (foto).
8
9. Cinema Independent nordamericà
Un altre recurs típic de les seves
pel·lícules és el pla del maleter
(“trunk shot”), un contrapicat
exagerat que fa veure que la càmera
està situada a dins del maleter d’un
cotxe. Aquest tipus de pla apareix en
totes les seves pel·lícules, encara que
a Death Proof substitueix el maleter
per el capó, i a Malditos Bastardos es
recrea el pla, però simulant la mirada
d’un personatge. Si bé Tarantino no
ha inventat aquest pla, sí es pot dir
que és qui l’ha popularitzat. Per l’altra
banda, els maleters utilitzats
generalment no solen ser reals, sinó
decorats muntats especialment, ja
que les càmeres grans no caben en els
maleters habituals.
Com a anècdota relacionada amb els
maleters, es pot afegir la preferència
del director per als vehicles de
General Motors, sobretot Chevrolet i
Cadillac, com el Nova de Jules i el
Malibu de Vincent, en Pulp Fiction.
Però a part dels cotxes, a Tarantino
no li agrada especificar marques ni fer
promoció en les seves pel·lícules. Per això, les marques de cigarretes, de cereals i de
menjar ràpid que inventa per a Pulp Fiction, són les que sempre més utilitza per a
aquests productes.
Entre totes les característiques que se li poden atribuir, el tractament no-lineal del
temps és, segurament, de les més pròpies de Quentin Tarantino. Ja sigui utilitzant el
flashback, flashfoward, els salts temporals o el muntatge no-lineal en general, sempre
aconsegueix fer pensar l’espectador, mantenir la intriga, i reservar-se la coherència
general per al final. Amb aquests propòsits, acostuma a començar amb una escena
abans dels crèdits inicials. Una escena que intriga i que roman un misteri fins a mitjans
de la pel·lícula. Sol ser una petita mostra de violència, directa o indirecta; una mena
9
10. Cinema Independent nordamericà
d’avenç del que veurem després en la pel·lícula.
Una de les seves peculiaritats més conegudes, és que Tarantino apareix en totes les
seves pel·lícules, en un rol secundari, o de cameo. En Reservoir Dogs és el Sr. Marrón,
en Pulp Fiction és Jimmie Dimmick, en Kill Bill apareix com a “maníac”, en From Dusk
‘Till Dawn(Abierto hasta el amanecer) és Richard Gecko, en Jackie Brown és la veu del
contestador, en Death Proof és Warren, i en Malditos Bastardos és el primer nazi en
quedar-se sense cabellera. Sens dubte, és un director que s’implica molt personalment
en les seves pel·lícules i els seus personatges. De fet, s’implica tant que molts
personatges tenen biografies detallades, encara que no ho necessitin. Això no només
ajuda als actors a interpretar millor els papers, sinó també ajuda al director mateix a
donar més perfil a les seves personalitats i posar-los en acció calculadament. Els actors
que han treballat amb ells declaren que és un geni, amb idees fresques i molt clares. I
és normal que els actors l’estimin, donat que ha renovat més d’una carrera ensorrada.
John Travolta, David Carradine, Lawrence Tierney, Pam Grier i molts altres tenen una
raó per estar-li agraïts, ja que els va tornar a la gran pantalla després que Hollywood
els deixes de banda.
Però Tarantino no es dedica només a rellançar ex estrelles, sinó que també té els seus
favorits, com Uma Thurman, a la que considera la seva musa, així com un amor
platònic. Samuel L. Jackson seria un altre dels seus preferits, junt amb Tim Roth, Zoë
Bell i Harvey Keitel, entre d’altres. Tots ells han aparegut en al menys tres de les seves
pel·lícules.
En la complicada i complexa ment de Tarantino, el que sabem segur és que sempre té
present el seu estat natal, Tennessee, encara que tendeix a situar els seus guions a Los
Angeles, lloc on ell mateix va créixer. Per exemple, en Pulp Fiction, Butch ha de trobar-
se amb “el seu home” a Knoxville, Tennessee; a Death Proof, l’acció passa en Lebanon,
Tennessee, i el tinent Aldo Raine de Malditos Bastardos és de Maynardville,
Tennessee.
Amb el seu peculiar estil, Quentin Tarantino és un dels pocs directors actuals que no
segueix tendències, sinó que les marca. Les seves pel·lícules respiren originalitat, tot i
mantenir aspectes comuns que les distingeixen i marquen amb la signatura del geni
que les ha creat.
10
11. Cinema Independent nordamericà
4. Robert Rodríguez i Quentin Tarantino
Robert Rodríguez
Robert Anthony Rodríguez és un director de cinema estadounidens, nascut en 1968 a
Texas, prové d’una família d’immigrants mexicans, és el tercer de vuit germans.
Després d’acabar el institut va estudiar en la Universitat de Texas. Es conegut per
realitzar rentables produccions, tan independents com d’estudi, amb baixos
pressupostos i rodatges sense pauses. Principalment roda i produeix les seves
pel·lícules en els estudis Troblemaker, dels que és propietari en Texas. Va començar en
el món del cinema amb un curt, projecte universitari, gravat a casa seva sense
pressupost i sense cap actor reconegut, més que els seus 10 germans. Aquest curt
anomenat Bedhead (1991), va arribar a les mans de Alfonso Arau, director, actor i
guionista mexicà galardonat amb el premi Ariel.
Aquest conegut i polifacètic director va iniciar la seva carrera gràcies als diners que va
aconseguir mentre va estar internat en uns laboratoris d’investigació com pacient d’un
experiment clínic remunerat. Aquests diners van servir per pagar-se el rodatge de la
seva primera pel·lícula El Mariachi (1992), que es va gravar amb una càmera de 16mm.
El Mariachi, va ser gravada, escrita, dirigida i fotografiada amb un pressupost de 7000
dòlars. Per recuperar aquests diners va intentar vendre la pel·lícula en el mercat del
vídeo domèstic. En aquest intent per distribuir el film va conèixer a un important agent
de ICM (International Creative Management), Robert Newman, qui el va presentar a en
la societat de les Majors. Finalment Columbia Pictures va comprar els drets del film i va
firmar un contracte de direcció de dos anys. El Mariachi va guanyar el Premi del Públic
a la Millor Pel·lícula Dramàtica del Festival de Cinema de Sundance. El Mariachi es va
convertir en el film amb menor pressupost estrenada per un gran estudi i en la primera
cinta estadounidens estrenada en espanyol.
Així doncs els orígens cap a la fama tant de Quentin Tarantino com de Robert
Rodriguez comencen en el Festival de Sundance.
Tres anys després, en 1995, va escriure, produir, dirigir i muntar una seqüel·la de El
Mariachi, anomenada Desperado, també amb Columbia Pictures. Amb aquesta
pel·lícula Rodríguez va saltar a la fama en el mercat més comercial. Es tracta de la
història d’un mariachi (Antonio Banderas) que busca la revenja per la mort de la seva
estimada a mans d’un narcotraficant mafiós. En el transcurs de la seva recerca es forja
una llegenda i coneix a Carolina (Salma Hayek).
Aquell mateix any va dirigir una de les quatre parts de la pel·lícula Four rooms de
Miramax, The Misbehavers, que és on va iniciar la seva relació amb Quentin Tarantino.
11
12. Cinema Independent nordamericà
Un any després d’aquest primer contacte, es van embarcar tots dos junts en un
projecte amb la productora Dimension Films, Abierto hasta el amanecer. En aquest
film Rodríguez va dirigir i Tarantino es va encarregar del guió.
En el 2001 va realitzar un dels seus somnis, una pel·lícula familiar i per tots els públics:
Spy Kids. Una producció aclamada per la crítica i que va tenir un gran èxit de taquilla.
Més tard va seguir amb Spy Kids 2, Spy Kids 3-D: Game Over i Spy Kids 4: All The Time
in the Word.
En 2003 va desenvolupar la tercera entrega de la trilogia El Mariachi, anomenada
Érase una vez en México.
Filmografia
Sin City: A Dame to Kill For (2013) Director, Productor.
Machete Kills (2013) Director, Guionista, Productor.
The Black Mamba (anuncio para la marca deportiva "Nike") (2011) Director.
Spy Kids 4: All the Time in the World (2011) Director, Productor, Guionista.
Predators (2010) Productor.
Machete (2010) Director, Guionista, Productor.
Shorts - La piedra mágica (2009) Director, Guionista, Productor, Música.
Planet Terror (2007) Director, Fotografía, Guionista, Montador, Producción.
Las aventuras de Shark Boy y Lava Girl en 3D (2005) Director, Guionista.
Sin City (2005) Co-Director, Montador, Música.
Spy Kids 3 (2004) Director, Guionista, Montador, Música, Producción.
Kill Bill Vol. 2 (2004) Música.
Spy kids 2: la isla de los sueños perdidos (2003) Director, Fotografía, Guionista,
cinemat/Montador, Música.
Érase una vez en México (2003) Director, Fotografía, Guionista,
Cinemat/Montador, Producción.
Spy Kids (2001) Director, Guionista, Música.
The Faculty (1999) Director.
Full Tilt Boogie (1997) Actor (cameo).
From Dusk Till Dawn (1996) Director, Montador.
Desperado (1995) Director, Guionista, Producción.
Four Rooms (1995) Director, Guionista.
Roadracers (1994) Director, Guionista.
El mariachi (1992) Director, Fotografía, Guionista.
12
13. Cinema Independent nordamericà
Col·laboracions Tarantino / Rodríguez
Four Rooms (1995) és una pel·lícula col·laborativa entre quatre directors, entre ells
Robert Rodríguez i Quentin Tarantino. El mateix anys Rodriguez estrena Desperado on
Quentin Tarantino hi col·labora amb una actuació estel·lar com a traficant, el qual
acaba mort per El Mariachi (Antonio Banderas).
En 1996, porten a terme el seu primer treball conjunt: Abierto hasta el amanecer, la
qual va estar dirigida i montada per Rodriguez i el guió va anar de la má de Tarantino,
qui va fer algunes modificacions en el guió original. El film tracta la historia de uns
germans que fugen en busca de la llibertat i acaben en un bar de carretera on res és el
que sembla, i on comença la història amb els vampirs. Com a curiositat podem dir que
el grup de música Rammstein en el videoclip de la cançó Engel és un homenatge
aquesta pel·lícula. D’altra banda, Georg Cloney va declarà en una entrevista que el
paper de Salma Hayek no estava en el guió original i va ser creat per Tarantino
únicament per a que la actriu és lluís y que per aquest motiu existia un coqueteig
sensual en la pantalla entre ells dos.
Abierto hasta el amanecer va deribar en dos seqüel·les més però que només van fer de
productors executius.
En 2004, en la pel·lícula Kill Bill 2, producció de Quentin la música va ser
desenvolupada per Rodríguez.
D’altra banda, en el film Sin City de Rodríguez, Tarantino va actuar de director convidat
per dirigir un escena concreta protagonitzada per Clive Owen y Benicio del Toro.
En 2007 van tornar a unir-se per desenvolupar una nova forma de entendre el cinema
anomenada Grindhouse, pel·lícula formada per dos films Death Proof (Quentin
Tarantino) i Planet Terror (Robert Rodríguez) que es poden veure juntes o per separat.
Grindhouse és un homenatge als films dels seixanta i setanta especialitzats en el
gènere gore o de serie Z. Apart de les pel·lícules es van desenvolupar uns falsos trailers
com a homanatge al cine de serie B, a la Blaxplotation i al western italià, així com el
kung fu. Death Proof narra la historia de un assesí en sèrie de gènere slasher dels anys
80, però sense màscara. Mentre que Planet Terror és una pel·lícula de zoombies en la
mateixa línia que Abierto hasta el amanecer.
13
14. Cinema Independent nordamericà
5. Conclusions
Quentin Tarantino tot i ser un dels directors de cinema de l'actualitat amb més
repercussió mediàtica i la presència en el cartell sigui en els últims temps sinònim
d'èxit i reconeixement en els més prestigiosos festivals, no és ni molt menys un
director prolífic. Tarantino ciutat molt els seus treballs i tot i que sí que podríem definir
el seu cinema com comercial, no busca la rendibilitat econòmica com a primer objectiu
en els seus treballs i els realitza amb la màxima dedicació, atès que és un
cinèfil empedreït. Des de l'any 1992 en què va debutar amb Reservoir Dogs ha realitzat
només set treballs com a director fins a l'actualitat.
Molts consideren Tarantino un geni cinematogràfic i defensen la seva manera de fer
cinema, que conté molt de sang i fetge, a més de violència.
Quentin Tarantino ha assolit una important dimensió pública. Quan això succeeix,
aquests realitzadors es converteixen en generadors de patrons estètics, de símbols,
d’actituds vitals. Tot un símbol, una escola ell mateix.
Alguns d’aquests elements que fan de l’estil de Tarantino una icona reconeguda, ja
n’hem estat parlant, però reiterarem algunes a manera de conclusió:
La violència. Diferents tipus: la institucionalitzada com en Pulp Fiction on els qui
l'exerceixen són gàngsters. La violència de conflictes bèl·lics com ara en el seu últim
treball Inglorious Bastards. La violència que s'exerceix per complir amb una venjança,
com en la saga Kill Bill. Tot i que aquesta característica li ha valgut el director diverses
crítiques al llarg de la seva carrera el digne d'esment és la posada en escena de la
mateixa: brillant, on hi ha predilecció pel impacte, l'estetització de la violència (la fa
més bella, la depuradora), la ritualització de la violència. En definitiva, la violència
explícita, recolzada en una fotografia molt realista que la realça. Alhora, per
conseqüència en els seus films trobarem una presència de sang abundant, que va
a ser denominador comú en la majoria de projectes en què el realitzador treballi.
Recreació d’estereotips. En la primera part (Reservoir dogs, Pulp Fiction i Jackie
Brown) de la no molt extensa filmografia va ser la seva capacitat per recrear
estereotips com el del sicari, la núvia del gàngster o el detectiu privat d'una manera
nova, encara que respectant les essències, gràcies a dos elements: una
fantàstica direcció i una empatia envejable amb els actors.
14
15. Cinema Independent nordamericà
Drogues. En la majoria dels films del director trobem una clara presència del món de
les drogues. En realitat en totes les pel·lícules hi ha menció d'alguna d'elles, però és
sens dubte "Pulp Fiction" les més representativa amb el col · lapse que pateix Mia al
esnifar una ratlla d'heroïna i el xut de Vincent que el porta de viatge fins a casa de seva
atractiva acompanyant. A Death Proof les protagonistes pretenen agafar herba, i per
això estan tota la nit esperant en un bar.
Color i B/N. En molts dels seus treballs utilitza, ambdues formes de filmació. Per
exemple en Kill Bill o en Reservoir Dogs. En la majoria de les ocasions el director utilitza
totes dues amb la intenció de diferenciar fets passats i futurs de fets presents. Com per
exemple en Resevoir Dogs, en una seqüència en què Joe Cabbot està explicant com es
desenvoluparà el pla. A manera de representar l'imaginari col·lectiu dels criminals al
imaginar-se la situació que es desenvoluparà en el futur.
Estructura narrativa. A Tarantino li agrada també jugar amb el temps narratiu i fins i
tot a utilitzar-lo com un element més del guió, ocultant passats i avançant futurs de
l'acció d'una manera transgressora però intel·ligible.
Les BSO. Les bandes sonores de Tarantino estan plenes de troballes, el sorprenent
resultat final probablement sigui casual en molts moments, però que crea una sensació
de distanciament còmplice.
De Nancy Sinatra a Joe Tex, passant per Johnny Cash, la seva extravagant i estimulant
concepte de la música de cinema ha creat escola en el cinema contemporani. Amb ella
crea ambients, caracteritza els seus personatges i homenatja els autors i gèneres que
admira.
La importància dels diàlegs. Els diàlegs en què l'aparent banalitat crea una suspensió
dramàtica que redunda en la tensió de la pel·lícula. Moments com la conversa sobre
hamburgueses
a Pulp Fiction seran un de tants trets que contribueixen a crear el seu inconfusible
perfil. En els seus films els personatges sempre parlen molt i moltes vegades per dir
coses
aparentment irrellevants.
Veiem, doncs, que no caldrà recordar ni ser reiteratius, fins i tot als qui ignoren el món
del cinema, el per què Quentin Tarantino és un realitzador molt popular, amb els seus
detractors però, sobretot, amb fidelíssims seguidors. En particular, és una icona per
15
16. Cinema Independent nordamericà
als espectadors joves, amb orígens humils, amants del cinema de classe B i de les
cintes d’arts marcials, seguidors de directors com Sam Peckinpah, John Woo, Ringo
Lam, Seijun Suzuki, Sergio Leone, Jean-Luc Godard, entre d’altres.
Després d’aquest modest anàlisi d’algunes de les obres d’aquest mestre, entenem
perquè, en el nostre panorama cinematogràfic, Quentin Tarantino no necessita cap
presentació. Reservoir Dogs o Pulp Fiction —per esmentar els dos exemples més
emblemàtics— formen ja part del nostre paisatge cultural i semiòtic. Tarantino és
una imatge de marca, la d’un heroi postmodern que combina la violència amb
l’estètica, l’obscenitat lingüística amb l’experimentació fílmica. És un director,
actor i guionista que conrea l’extravagància i que recicla, en els seus projectes, les
seves vivències a l’entorn dels videoclubs, una cultura popular farcida d’assassinats,
de venjadors, de personatges estereotipats. La seva fascinació i estètica cinèfila no
prové influenciada per l’opinió d’estudiosos formats a les escoles de cinema
convencional, sinó de la seva pròpia formació a través del món del videoclub.
Finalment, molts admiradors o retractors de Trantino coincideixen que altra de la
“marca de la casa” que identifica el seu treball és la seva explícita inclinació per seguir
les característiques del cinema de culte: ha estat controvertit, autoreflexiu i ha rebut
gran influència de la cultura popular.
A més, Tarantino fa una recerca en els arxius de les pel·lícules de sèrie B per a
seleccionar els seus protagonistes, com per exemple Pam Grier, Tim Roth i Steve
Buscemi, als qui atorga papers principals. Aquests són codis establerts dins del
món dels cult/B movies.
Podríem afirmar que les pel·lícules de Quentin Tarantino tenen el sentiment
dels films de culte: la inspiració en el cinema neo-noir, el món dels gàngsters, el crim
organitzat i la intriga. A més de la seua influència directa en altres films com a
director o com a actor, el seu estil de fer cinema —ple de salts temporals i una
violència vista des d’un humor molt peculiar— ha arribat a influir en escenes i
temes de pel·lícules considerades de culte, com The Matrix (1999) o The Host
(2006).
El cinema de culte és un circuit que es retroalimenta constantment i que
—entre altres coses— afavoreix un respecte integral per la seva idiosincràsia: els
personatges, les intrigues, les rareses, la intertextualitat fílmica, les peculiaritats
lingüístiques.
16
