4. QUAN? EIX CRONOLÒGIC: HISTÒRIA DE ROMA (753 aC – 476 dC).
Roma va ser fundada en 753 aC, però va ser amb l´arribada dels etruscos (s. VII aC) quan
s´arriba a constituir un autèntic nucli urbà.
6. PENÍNSULA ITÀLICA FÍSICA: ELEMENTS DEL RELLEU
NORD.
Alps
Riu Po (vall del riu Po)
CENTRE.
Monts Apenins
Riu Tíber (passa per ROMA)
Regió del Lacio (on està ROMA)
OEST.
Illa de Còrsega
Illa de Sardenya
Mar Tirrè
EST
Mar Adriàtic
SUD
Illa de Sicília
Golf de Tàrent
Mar Jònic
ALPS
PO
MONTS APENINS
RIU TIBER
LACIO
CÒRSEGA
SARDENYA
MAR
TIRRÈ
MAR
ADRIÀTIC
SICÍLIA
GOLF DE
TARENT
MAR
JÒNIC
7.
8. ON VA NÀIXER ROMA?
Al llarg del II mil·lenni aC la Península Itàlica era ocupada
Per diversos pobles.
- Al centre, els LLATINS.
- Al nord, els ETRUSCOS.
- Al sud, els GRECS, pobles colonitzadors.
9. A mitjan segle VIII aC, algunes tribus de llatins es van agrupar a les ribes del riu Tíber i van alçar
poblats sobre set puigs, que van ser l’origen de la ciutat de Roma.
Els orígens de Roma
12. Durant els primers temps Roma va ser una Monarquia: el rei, que tenia els poders màxims,
governava amb l’ajuda d’un Senat.
El rei era …
- la màxima autoritat religiosa,
- tenia el poder legislatiu
- cap de l’exèrcit.
L’època de la monarquia (753 – 509 Ac)
Roma va tenir set reis; els quatre primers, llatins, i els tres últims, etruscs, són els que van engrandir
Roma i la van millorar amb l'edificació de ponts nous, aqüeductes, clavegueram, muralles.
13. La família es va convertir en la cèl·lula bàsica d´organització social. Les patricis i plebeus
formen pols contraris en la jerarquia.
PATRICIS PLEBEUS
14. MONARQUIA:
Sistema de govern en què
és sobirà una sola persona.
És hereditària.
POLÍTICA:
Ciència i art de governar, que tracta de
l’organització I de l’administració d’un estat en
els seus afers Interiors i exteriors; manera de
governar, d’entendre La direcció dels afers
públics.
15.
16. La població de la Roma primitiva era molt religiosa: van divinitzar els fenòmens i les forces de la
naturalesa (numina). Els llocs de culte més antics eren els boscos sagrats (luci). També era important el
culte privat a les divinitats domèstiques (lares), que es feia en petits altars dins de les cases (lararis).
L’antiga religió dels romans.
17. La República romana: (509 - 27 aC)
República: del llatí res publica (“cosa pública”), la república és una forma d'organització de
l'Estat.
En la república, la màxima autoritat compleix funcions per un temps determinat i és triada
pels ciutadans, ja sigui de manera directa o a través del Parlament (que els seus integrants
també són triats per la població). A la República romana el Parlament s’anomenava Senat.
Era l’organisme que prenia les decisions.
18. Patricis i plebeus.
A la Roma republicana, els ciutadans gaudien de diversos drets segons el grup social al qual
pertanyien.
Els patricis eren famílies aristocràtiques, grans propietaris
de terres descendents dels fundadors de Roma, i que
tenien a les seues mans el govern de la ciutat.
Els plebeus, el grup més nombrós, incloïa els llauradors,
els artesans i els comerciants que no tenien propietats ni
tampoc drets polítics.
19. La lluita per la igualtat.
Durant els primers anys de la República, els patricis van formar un govern aristocràtic: només ells
elaboraven i coneixien les lleis, exercien la justícia i monopolitzaven els càrrecs públics. Durant dos-cents
anys els plebeus van lluitar per obtenir els mateixos drets que els patricis.
A partir del segle V aC. van tenir una resposta a algunes de les seues demandes:
- Dret a elegir un representant (tribú de la plebs).
- Compilació escrita i pública de les lleis de Roma (Llei de les Dotze Taules),
- Dret al matrimoni amb patricis.
- Accés als càrrecs públics.
20. Assemblees i magistrats.
El govern de la República romana es fonamenta en tres institucions: els comicis (reunió de
ciutadans romans per a votar lleis i elegir magistrats), els magistrats (governaven la ciutat, els més
importants eren els cònsols) i el Senat (era el centre de la vida política, ratificava les lleis aprovades pels
comicis i resolia els afers de política exterior i de finances).
21.
22.
23.
24. Va ser una de les institucions de govern de l'Antiga Roma.
S'encarregava de ratificar les lleis votades pels comicis, aconsellar als magistrats, dirigir la política
exterior, les finances i la religió.
EL SENAT
26. Roma a la conquista del Mediterrani
1. L’expansió de Roma.
El creixement de la riquesa i un exèrcit nombrós i eficaç van permetre a Roma la conquista de
molts territoris. Entre el 500 i el 250 a.C, la ciutat de Roma va conquistar la Península Itàlica. Entre el 264 i
el 146 a.C.es va enfrontar als cartaginesos, en les anomenades guerres púniques, i va conquistar el
Mediterrani occidental. Entre els segles II a.C. i I d.C., les legions romanes van conquistar el Mediterrani
oriental i van completar l’ocupació a Hispània, la Gàl·lia i Britània a l’Occident.
28. L´expansió romana
• L´expansió romana va començar
per la conquesta de tota la P.
Itàlica. Entre estes ocupacions es
important la invasió de Tarento i
les demes ciutats gregues del
sud d'Itàlia ja que van permetre
l´apertura del comerç marítim i
la possibilitat d´expansió cap al
Mediterrani.
• La victòria de Roma sobre
Cartago (guerres púniques)
va estendre la seua
hegemonia en el
Mediterrani occidental i va
convertir la P. Ibèrica en
província romana (Hispania).
31. LES GUERRES PÚNIQUES
ROMA VA ESTENDRE EL SEU PODER PER LES DUES RIBES DEL MEDITERRANI
Roma.
Entre el 500 aC
i el 250 aC va conquerir
el sud d’Itàlia.
Cartago.
Als darrers segles
s’havia convertit
en una potència important
i dominava Sicília.
GUERRES PÚNIQUES
Conflicte pel control de Sicília
i el mar Adriàtic.
Roma obté la victòria i Cartago deixa
aquests territoris.
Cartago inicia la colonització d’Hispània
després de la derrota.
I GUERRA PÚNICA
(264 aC - 241 aC)
El general cartaginès Anníbal ataca Roma
des de la península Ibèrica
i arriba a la península Itàlica travessant els
Alps.
Escipió l’Africà derrota Anníbal
a la batalla de Zama.
Roma inicia la conquesta d’Hispània.
II GUERRA PÚNICA
(218 aC - 201 aC)
Roma ataca Cartago per impedir
la seva renaixença.
Destrucció de Cartago.
III GUERRA PÚNICA
(149 aC - 146 aC)
49. La romanització és el procés pel qual els
pobles indígenes adoptaven, de grat o per
força, la llengua i la cultura de Roma un
cop conquerits.
Adopció de les formes de vida romanes: la culturals, les tradicions i
les institucions.
És sempre un procés gradual, que es dilata més o menys en el temps
segons la resistència a l'aculturació de la població indígena.
Aculturació: onjunt de fenòmens que es produeixen quan grups d'individus de cultures diferents entren en contacte continu i
directe, generant els conseqüents canvis en els patrons culturals originals d'un o de tots els grups.
50. INSTRUMENTS
FUNDACIÓ I
DESENVOLUPAMENT
DE CIUTATS
L’ÚS DEL
LLATÍ
CONSTRUCCIÓ
D’UNA XARXA
DE CALÇADES
L’AUTORITAT
DEL GOVERN
DE ROMA
ESTENEN LA
FORMA DE VIDA
ROMANA
IDIOMA COMÚ
DELS POBLES
CONQUERITS
AFAVOREIX
EL TRÀFIC
COMERCIAL
EL MATEIX A
TOT EL TERRITORI
DE L’IMPERI
LA ROMANITZACIÓ
51. Evolució
del llatí
clàssic
Llatí culte
(escriptors i
administració
romana)
Edat
Mitjana
(s.V – XV):
llengua escrita
de l’església
Renaixement
(ss. XV-XVI):
llengua franca
Actualitat:
llengua oficial
del Vaticà
Llatí vulga
(el poble:
ciutadans i
esclaus)
Procés de
romanització
(s. II aC – s.V dC)
El llatí es transforma en les llengües
romàniques
Amb les invasions bàrbares (s. IV – V),
el llatí es perd
Territoris NO romanitzats, com Grècia,
que conserva el grec
52. LES LLENGÜES ROMÀNIQUES DERIVADES DEL LLATÍ
Són totes les llengües que tenen el seu origen en el llatí que parlava el poble, conegut com a llatí vulgar.
53. Les llengües romàniques són les que deriven del llatí. El llatí era la llengua que parlaven els
romans, i que s’estengué per bona part d’Europa entre els segles III aC i V dC.
Cal tenir molt present que el llatí que va arribar als territoris conquerits per Roma era el llatí
vulgar, diferent del llatí clàssic. Amb el temps, el llatí vulgar evolucionà de manera diferent en
cadascun dels territoris que integraven l’Imperi, fet que va donar lloc a les llengües romàniques,
també anomenades neollatines.
Totes tenen un origen comú, però el contacte amb altres llengües i, sobretot, una evolució
diferent n’ha marcat els trets diferencials.
54. El llatí que arran de la romanització van aprendre les
gents de províncies, era principalment el parlar
popular (sermo uulgaris) que se sentiria pels carrers de
les noves ciutats provincials de boca dels «romans»
que hi arribaven: sobretot, mercaders, legionaris
llicenciats, etc.
Així, aquest parlar popular o llatí vulgar és el registre que arrela més fermament en els nous parlants, mentre que el sermo
urbanus queda restringit per a gent i contextos comunicatius d'alta volada social, política i literària.
55.
56. 2. La crisi del segle I a.C..
Les conquistes van aportar grans riqueses a Roma, però també van generar grans desigualtats
socials. Una gran part dels agricultors es va arruïnar quan va haver d’abandonar les terres per a servir a
l’exèrcit. Els perjudicats per les conquistes van protagonitzar conflictes socials (revolta dels germans Grac)
per a demanar un repartiment millor de la riquesa.
La crisi del segle I a.C. va provocar que el Senat i els magistrats donaren el poder als caps militars
(dictadors) que es van enfrontar entre ells i van generar violentes guerres civils. Un d’aquests militars,
Juli Cèsar, proclamat dictador perpetu (48 a.C.), va ser assassinat per aquells que veien com perillava el
seu poder (44 a.C.).
57.
58. La crisis republicana
• Julio César va derrocar la
república que era incapaç
d´administrar les amplis
territoris conquerits i de
solventar la crisi social
protagonitzada per plebeus,
cavallers i esclaus.
• El seu fill Octavi inagura
l´època imperial.
61. CAUSES DE LA CRISI DE LA REPÚBLICA
Octavi venç i és proclamat
EMPERADOR (27 aC)
EMPOBRIMENT
DELS PLEBEUS
CORRUPCIÓ POLÍTICA
COMPLOTS POLÍTICS
Format per Juli Cèsar, Pompeu i Cras.
Els desacords entre Cèsar i Pompeu
provoquen una guerra civil.
Cèsar, victoriós, és proclamat dictador
perpetu.
PRIMER TRIUMVIRAT
Format per Marc Antoni, Lèpid i Octavi,
successors de Cèsar.
Els desacords entre Marc Antoni i
Octavi provoquen la guerra civil.
SEGON TRIUMVIRAT
GUERRES CIVILS REBEL·LIÓ D’ESCLAUS
FORMACIÓ
DE TRIUMVIRATS
Assassinat de
Juli Cèsar (44 aC)
62. L´època imperial
• L´època imperial va ser inagurada per Octavi
C.August. Baix el seu mandat i fins la mort de Marco
Aurelio es va produir un periode de pau i d´explendor
cultural i econòmic.
63. L’Imperi Romà (27 aC – 476 dC).
Octavi August, emperador.
Octavi August, fill adoptiu de Juli Cèsar, va inaugurar un sistema nou de govern: l’Imperi. Va concentrar en la
seua persona tots els poders civils i militars que abans exercien els magistrats. Va ser nomenat cònsol vitalici i cap de
l’exèrcit (emperador), redactava les lleis (edictes) i es va convertir en la primera autoritat religiosa (pontífex màxim)
64.
65. Període històric durant el
qual un territori o estat és
governat per un
emperador:
IMPERI EMPERADOR
Persona que governa un imperi:
66. L’organització de l’Imperi.
El Senat, els magistrats i els comicis van
continuar existint, però només tenien un paper simbòlic.
L’emperador designava tots els càrrecs importants que
dirigien l’Imperi.
Per a aplicar i transmetre les seues ordres es va crear
el Consell imperial.
Els territoris que es van incorporar a l’Imperi es van
organitzar en províncies, que tenien al capdavant un
governador (pretor, procònsol o cònsol, depenent de la
seua importància).
67.
68. Els territoris es van organitzar en províncies, sota el comandament d’un governador, nomenat pel Senat o per l’emperador.
Els funcionaris feien complir les ordres de l’emperador, recaptaven els impostos i asseguraven l’ordre.
Les ciutats es governaven per mitjà de magistrats elegits pels seus habitants.
69. L’imperi estaba protegit per les legions, que van alçar campaments, muralles i fortificacions a les frotneres, anomenades limes.
70.
71. CAMPAMENT D’UNA LEGIÓ ROMANA.
Amb el pas del temps, molts campaments romans esdevenien ciutats, com per exemple Lleó.
81. Durant els segles I i II d.C., l’Imperi va aconseguir la màxima expansió i prosperitat (pax romana). La
prosperitat es va estendre per les províncies romanes, la producció va augmentar i les províncies es van anar
especialitzant en productes determinats. Roma es va convertir en una gran ciutat de més d’un milió d’habitants.
L’any 212, l’emperador Caracal·la va concedir el dret de ciutadania romana a tots els habitants de l’Imperi.
82.
83.
84. Una societat urbana Les ciutats, centre de l’Imperi.
Roma va ser un Imperi de ciutats; se’n van fundar centenars i totes tenien una estructura semblant. Les
ciutats eren el lloc de residència de les autoritats i de l’administració, i el centre econòmic on es feien les activitats
artesanals i comercials. A més, les ciutats van homogeneïtzar els habitants de totes les províncies i van contribuir a
la romanització de l’Imperi.
Restes romanes, Timgad, Algèria
85.
86. A totes les províncies s’hi van construir ciutats unides per
mitjà de calçades.
87.
88. Les àrees més urbanitzades van ser:
La costa mediterrània i la vall de l’Ebre.
91. 2. Els grups socials.
Els habitants de l’Imperi estaven dividits en grups socials amb drets desiguals, tot i que la societat romana
era oberta i permetia l’ascens social. La majoria d’homes lliures tenien la ciutadania romana: no pagaven impostos,
tenien drets polítics i estaven protegits per les lleis. Per davall d’aquests, hi havia els llauradors i la plebs urbana que,
quan no tenien treball, vivien de les subvencions i de les diversions de l’Estat (pa i circ). Els esclaus no tenien llibertat
ni drets, i el seu amo podia vendre’ls i llevar-los la vida.
92. La prosperitat agrícola i comercial
1. Les explotacions agrícoles.
Els romans van introduir l’arada, els molins per a premsar oli i vi, nous sistemes de regadiu i el cultiu de
productes nous: fruiters, hortalisses, cereals... En totes les províncies van aparèixer colònies agrícoles, amb llauradors
que explotaven la terra per a la subsistència pròpia. També es van estendre els latifundis, que eren treballats
majoritàriament per esclaus. L’explotació agrícola es feia al voltant d’una casa de camp (vil·la) amb una gran quantitat
d’edificacions: casa del propietari, quadres,graners.
95. 2. Les relacions comercials.
Durant els primers segles de l’Imperi, el comerç entre les províncies es va veure afavorit per la pau interna, la
seguretat en les comunicacions i per l’augment de la producció. Els romans disposaven de calçades magnífiques que
unien Roma amb totes les províncies. El comerç internacional es feia essencialment per via marítima: Òstia, Antioquia
i Alexandria eren els ports més importants. L’existència d’una moneda sòlida i comuna arreu de l’Imperi va ajudar el
desenvolupament comercial.
96.
97. LA RELIGIÓ ROMANA DURANT L’IMPERI: ELS DÉUS ROMANS.
La religió oficial de l’Estat era politeista, perquè els
roamns van assimilar les divinitats que hi havia a les
províncies de l’Imperi.
Així, van adoptar els déus grecs, canviant-ne els noms
També van admetre déus orientals.
L’únic culte imposat va ser el de l’emperador, com a forma
d’expressar la lleialtat a Roma i de mantindré la unitat de
l’imperi.
La religió privada adorava els manes, o esperits dels
avantpassats; Els lars, o déus protectors de la llar, i els
penats, o guardians del rebost.
98. La crisi del segle III
• El desorden financer,
l´inflacció, l´increment
de les impostos i la
pressió del pobles
barbars en les fronteres
del Rhin i el Danuvi van
produir el declivi romà.
• En 476, les barbars
trenquen l´imperi
d´occident, mentre que
el d´orient dona origen a
Bizanci, el nou
protagonista del
panorama mediterrani.
99. La crisi de l’Imperi Romà
1. L’Imperi entra en crisi.
A partir de segle III d. C., l’Imperi va
haver d’enfrontar-se a una sèrie de
problemes.
Les fronteres es van tornar insegures a
causa dels atacs continuats dels pobles
germànics (bàrbars).
L’autoritat imperial es va afeblir i van
sovintejar les revoltes contra l’emperador. A
aquests problemes es van afegir els
problemes econòmics.
100. CRISI DE L’IMPERI
CAUSES
S. III d.C.
CESSAMENT
DE LES
CONQUESTES
FRONTERES
INSEGURES
DESORDRES
POLÍTICS I
MILITARS
FALTA
D’ESCLAUS
DISMINUCIÓ
DEL COMERÇ
ARRIBEN MENYS
RIQUESES I
ESCLAUS
A CAUSA DELS
ATACS DELS
POBLES
BÀRBARS
ELS EMPERADORS
PERDEN
AUTORITAT
DESCENS DE
L’ACTIVITAT
AGRÍCOLA
ESTANCAMENT DE
LA PRODUCCIÓ
ARTESANA
101. Literalment, la tetrarquia va ser un govern de quatre creat per Dioclecià.
1) En primer lloc existeixen dos emperadors anomenats augustos que tenien funcions governamentals i executives, tant en el
civil com en el militar. Aquests augustos van ser Dioclecià (284-305), que governaria a Orient (Àsia, Egipte i Orient); i
Maximilià, que governaria a Occident (Itàlia i Àfrica).
2) En segon lloc, cada august tenia associat al poder com a successor un cèsar, que governarien altres zones de l'imperi,
concretament Galeri a Orient (Grècia i províncies danubianes) i Constanci Clor a Occident (Gàl·lia, Britània i Hispània).
102. D'aquest pobles que els romans anomenaven bàrbars, van destacar els germànics.
El nom bàrbars era utilitzat pels romans per a designar a aquells pobles que vivien fora dels límits de l’Imperi i que tenien
un nivell cultural inferior.
A l'altre costat de les llarguíssimes fronteres nord i sud de l'Imperi romà hi havia un gran nombre de tribus, sempre
prestes a la invasió, que Roma havia pogut mantenir a ratlla durant segles, a vegades mitjançant les armes i d'altres
comprant la pau.
103. L’emperador Constanti (272 – 337 dC):
- Va fundar una nova capital a Orient, Constantinoble (Constantino + polis), refundant l’antiga polis
grega de Bizanci, més allunyada dels perills bàrbars.
- Va promulgar l’Edicte de Milà (313 dC), on establia la tolerància religiosa a tot l’Imperi, donant per
finalitzada la persecució dels cristians.
104. HONORI
ARCADI
L’any 395, per facilitar-ne la defensa, l’emperador Teodosi va dividir l’Imperi entre els seus fills,
Arcadi i Honori. A partir d’aquest moment van quedar separats l’Imperi Romà d’Occident i l’Imperi Romà
d’Orient
La divisió de l’Imperi.
A l’Imperi d’Orient (Bizantí) l’emperador va saber mantenir l’autoritat i defensar les fronteres, així l’Imperi va
sobreviure. En canvi, a Occident, la decisió de Teodosi va ser insuficient per a salvar l’Imperi.
105. 4. La fi de l’Imperi d’Occident.
Al començament del segle V, els pobles germànics van traspassar les fronteres i van entrar a l’Imperi
occidental. Els pobles invasors es van anar instal·lant als territoris de l’Imperi d’Occident i van crear regnes
independents. La caiguda de l’últim emperador romà d’Occident (Ròmul Augústul) marca la fi de l’Antiguitat i el
començament de l’Edat Mitjana.
106. Al s. V, moguts per la pressió de pobles asiàtics (huns i àvars) o iranians (alans), diverses tribus, majoritàriament germànics,
van envair l'Imperi d'Occident.
La presencia d'aquestes tribus en un territori marcat per la crisi del s. III va ser decisiva per eliminar les darreres restes
d'organització imperial.
107.
108. L’Imperi d’orient, anomenat Bizanci:
- Era més ric i estava més poblat.
Va poder:
- Mantenir l’autoritat
- Defensar les fronteres contra els bàrbars
- Preservar l’Imperi fins 1453.
L’Imperi d’Occident, estava més empobrit
i els emperadors van ser incapaços de
salvaguardar-lo:
- Els pobles germànics van ocupar el
territori.
- Van crear regnes independents.
109. A la darreria del s. V els més importants eren:
- Els visigots, ocupaven Hispània i el sud de la Gàl·lia. Van aconseguir la unitat territorial amb Leovigild i la
religiosa amb Recared.
- Els ostrogots, es van establir a Itàlia i van viure moments d'esplendor amb Teodoric, però finalment van ser
absorbits per l'Imperi Romà d'Orient.
- Els francs, instal·lat al nord de la Gàl·lia es va consolidar amb Clodoveu.
- L'heptarquia, a les illes Britàniques, angles, saxons i juts van formar set regnes (heptarquia), que l'any 827 es
van unificar en un de sol.
- Uns altres grups més petits eren els vàndals, al nord d'Àfrica, els burgundis a la vall del Roine o els sueus al
nord-oest d'Hispània.
ELS REGNES GERMÀNICS
110. ELS REGNES GERMÀNICS. S.VI dC L’any 476, Odoacre, cap bàrbar, va destituir Ròmul August,
Un infant de 10 anys, que va ser l’últim emperador romà d’Occident.
112. La gran invasió dels germànics va començar l'any 406, sueus, vàndals i alans van travessar el Rin, van saquejar les Gàl·lies
i al 409 es van instal·lar a Hispània. Per la seva part, angles, juts i saxons van passar a les illes Britàniques; els burgundis
van ocupar el sud-est de les Gàl·lies i el francs es van assentar a la part nord. Els visigots van saquejar Roma l'any 410 i es
van encaminar a la Gàl·lia i a Hispània.
L'últim emperador romà, Ròmul Augústul, va ser destronat al 476 per l'herul Odoacre i tot Occident va quedar sota
domini dels invasors.
Tant els pobles invasor considerats intrusos (sueus, vàndals, alans, etc.) com els federats (visigots, burgundis, francs,
etc.), es van constituir en regnes, que en molts casos el van fer amb consentiment de les oligarquies locals, deleroses de
veure's alliberades de les tenalles de l'administració imperial.
Es van mantenir algunes formes econòmiques, socials i culturals, ja que els pobles germànics les van imitar
voluntàriament o involuntàriament dintre de les seves possibilitats.
La civilització romana, que es va anar degradant cada cop més, es va mantenir molt de temps. I quan allò que
anomenem Civilització Europea o Occidental comenci a sorgir amb personalitat pròpia, les influencies del món romà es
trobaran a la seva economia, a les seves estructures socials i en la cultura (llengües romàniques).
LES INVASIONS GERMÀNIQUES
113.
114. Constantí va decretar la fi de les persecucions contra els cristians (Edicte de Milà, 313) i, al final del segle
IV, l’emperador Teodosi va fer del cristianisme la religió oficial (Edicte de Tesalònica, 380) que, amb el temps, es va
expandir per tot l’Imperi.
El cristianisme, religió oficial.
