1. 1
La castració d’Urà
Es tracta d’una pintura al fresc de G. Vasari, pintor italià del Renaixement. Apareix
Urà caracteritzat com un vell corpulent amb llarga cabellera i barba blanques,
ajagut a terra, indefens, mentre el seu fill Cronos, dret i d’esquena a l’espectador,
es disposa a castrar-lo amb una dalla. Aquestes dues figures són les més
importants de la composició i per això ocupen el centre, formant un triangle
rectangle amb els seus cossos nus i el mànec de la dalla. Els altres personatges
que acompanyen l’escena són els germans de Cronos, els titans, disposats en dos
grups equilibrats a cada banda . Amb les mans sostenen una mena de cercle, que
representa el temps, amb el qual es relacionà a Cronos.

2. La castració d’Urà (continuació)
• El temps és com un cercle, que va repetint-se: els dies de la setmana
acaben i tornen a començar, a l’igual que els mesos de l’any i les estacions;
es tracta de l’etern retorn. Dintre del cercle apareix una esfera armilar,
composada de diversos cercles de metall, que representen l’esfera celeste.
Urà era la personificació del Cel i per això –em sembla- l’esfera (Urà) queda
tancada, dominada pel cercle (el temps, Cronos), mostrant-nos gràficament
que Cronos serà el senyor de l’univers després de castrar son pare.

3. Saturn devorant els seus fills, Rubens
(Museu del Prado)
L’aspecte del déu, ancià, amb barba i
cabells blancs, és terrorífic. El pintor ha
triat el moment més cruel per a
representar-lo: just quan està desgarrant la
carn d’un dels seus fills, encara viu, però
amb una cara patètica, plena de dolor. El
pintor flamenc del s. XVII aconsegueix
impressionar-nos amb l’expressivitat dels
rostres. En aquesta època de la història de
l’art (Barroc) un dels objectius de la pintura
era commoure l’espectador, trasmetre-li
uns sentiments mitjançant una escena
realista i és evident que en aquesta pintura
Rubens ho aconsegueix.

4. Saturn, Goya (Museu del Prado)
És evident que Goya (1746-1828)
coneixia el quadre de Rubens, però la
seua visió dels fets és encara més
negra, més desesperada. Ara el déu
s’ha convertit en un monstre i la figura
del fill, ja incompleta, està plena de
sang. L’expressivitat d’aquesta escena
és impressionant: a Saturn els ulls se li
n’ixen, no pot tindre la boca més oberta
i els cabells crespats són un senyal
més de la seua bogeria; el seu cos
ossut no té res agradable. El colorit del
quadre és fosc, com la mateixa escena
que plasma.

5. Saturn
En aquest relleu, també del
Renaixement, apareix Cronos
(=Saturn) caracteritzat com un déu
madur, amb cabells llargs i barba.
Amb la mà dreta porta una corbella,
al.ludint a la castració de son pare
Urà. També diu la mitologia que, més
tard, quan Saturn va ser vençut pel
seu fill Júpiter, es va refugiar a Itàlia,
on ensenyà l’agricultura i, per tant, la
corbella també pot fer referència al
treball de la terra. Amb la mà esquerra
sosté un xiquet, al.ludint al fet que
devorava els seus fills només nàixer
de Rea. La figura del déu dóna la
impressió de moviment, per la línia
corba que descriu. Fins i tot la roba
remarca eixe moviment perquè
sembla pegar-se-li al cos.

6. Rea i Cronos
Aquest relleu romà ens mostra
el moment en què Rea,
cansada que Cronos devorara
els fills que tenien, li dóna una
pedra coberta de draps per
enganyar-lo. D’aquesta manera
salva l’últim fill, Zeus, de la gola
de son pare. La disposició de
l’escena, amb la figura
femenina dreta dirigint-se a la
figura masculina, asseguda i
reposada, es repetirà en moltes
altres representacions i mostra
els papers de l’home i de la
dona en la societat antiga
(societat patriarcal)

7. Zeus
Tetis, deessa marina, mare
d’Aquil·les, suplica a Zeus per la
sort del seu fill. El déu apareix
caracteritzat amb el tron, el
ceptre, l’àguila, enmig dels
núvols. La deessa Hera, trau el
cap per darrere del núvol per
veure què passa, gelosa per les
infidelitats del seu marit.

9. L’origen de la Via Làctia
Aquest quadre és de Tintoretto, un pintor
del Renaixement italià. En ell Apareix Hera
amamantant Hèracles, sostingut per un
personatge no molt definit mitològicament,
que podria ser Hermes. Hi ha amorets
envoltant l’escena. Els paons evidencien la
presència d’Hera i l’àguila que sosté els
llamps ens indica que Zeus està present,
interessat en els fets. Diu la mitologia que
Zeus volia que Hera amamantara Hèracles
per tal de fer-lo immortal, ja que com a fill
seu i d’una dona, Alcmena, era mortal.
Quan Hera conegué la identitat del xiquet,
l’apartà del seu pit i així, com per art de
màgia, es formà la constel.lació de la Via
Làctia ( camí de la llet). Per això es veuen
estrelletes al voltant del braç d’Hera.

10. L’altre quadre és una versió posterior de Rubens. La deessa apareix quasi nua
(només un mantell roig li recobreix parcialment les cames) i agafant-se el pit:
però així i tot, l’escena no té un aire excessivament eròtic, perquè l’aspecte
d’Hera és com el d’una verge que està alimentant el seu fill, amb l’aureola
daurada damunt del cap, . La identitat de la deessa està remarcada pels paons
que arrosseguen el seu carro. S’hi poden veure els rajos de llet i també les
estrelles que simbolitzen la Via Làctia. En un lateral apareix Zeus pensatiu,
observant l’escena, amb el feix de llamps als peus.

11. Posidó

12. Neptú i Amfitrite
En el mosaic romà apareixen
Neptú i Amfitrite coberts per un
mantell nupcial, que sostenen
dos amorets. El déu porta el
trident en una mà. Es suposa que
viatgen pel mar, per això els
envolten peixos. Estiren el carro
quatre cavalls estranys amb cua
de peix.

13. Ceres i dues nimfes
Rubens i Snyders. Museu del Prado.
Ceres, com a divinitat dels cereals, té
un manoll d'espigues i rep la banya de
l'abundància. Una nimfa juga un un
mico. L'altra s'aprecia en segon terme.
Amb excepció de les figures que pintà
Rubens, tota la resta fou realitzada per
Snyders; a Rubens li interessava només
la figura humana, sense importar-li que
en un quadre essencialment seu
participaren altres deixebles i
col.laboradors. La decoració de l'escena
té un gran valor i realça les figures.
Crida molt l’atenció la presència
d’animals exòtics com el mico o el lloro
en un quadre de tema mitològic; sens
dubte reforcen la idea de Ceres con a
deessa de la fertilitat de la natura, en la
mateixa línia que la banya de
l’abundància, i juntament amb les fruites
i les flors donen una nota de color.

15. El rapte de Proserpina
Aquesta és una escultura de Bernini,
arquitecte i escultor italià del Barroc. Va
viure a finals del s. XVI i part del s. XVII.
Les seues composicions són molt
exaltades, molt expressives i amb molt de
dinamisme. En les seues figures tot es
retorcilla, els cabells, els cossos, els vestits.
En aquest grup escultòric la presència del
can Cèrber amb els tres caps és suficient
per a reconéixer els personatges. Si
observem els gestos veurem el gran
realisme que trasmeten: la cara i les mans
de Proserpina; són un reflex de la seua
desesperació i del seu rebuig cap al raptor.
Bernini aconsegueix donar a la carn de
Persèfone l’aspecte blanet perquè els dits
d’Hades semblen enfonsats en la seua pell.

16. Mart
La versió “burlesca” del déu Mart ,de
Velázquez. Reconeixem el déu de la
guerra per les armes, però el seu
aspecte és molt poc marcial.

17. El naixement d’Atenea del cap de Zeus, adulta i armada. Podem reconéixer el déu
Hefest per la destral i el déu Posidó pel trident. (pintura sobre ceràmica).

18. Atenea i el centaure, de Botticelli.
La intel·ligència (Atenea)
aconsegueix dominar la salvatgia (el
centaure)
Atenea pensativa

19. La Farga de Vulcà, de Velázquez. Apol·lo informa Vulcà de la infidelitat de la seua
esposa, Venus, en el lloc de treball, la farga, i davant la presència dels seus ajudants, els
cíclops.

20. Vulcà o Hefest forjant el llamp
de Zeus, pintura de Rubens.

21. Apol·lo disparant una fletxa al monstre Pitó, mentre Eros
li’n dispara una a ell molt més perillosa , que el portarà a
una relació frustrada amb la nimfa Dafne.

22. Apol·lo/ Hèlios/ El Sol Àrtemis/Diana/Selene/La Lluna

23. Àrtemis disparant una fletxa a Acteó, que immediatament inicia la seua
transformació en cèrvol i serà devorat pels seus propis gossos que no el
reconeixen ( Ticià)

24. Hermes o Mercuri

25. Afrodita/ Venus

26. El naixement de Venus, de Botticelli. Apareix l’Hora de la Primavera amb el vestit ple
de flors, perquè la primavera és l’estació de l’any que es relaciona amb la plenitud de la
natura i de l’amor. Hi ha una petxina, símbol de Venus i unes roses, símbol de l’amor
(bell i punxós al mateix temps). Apareix bufant el vent Zèfir abraçat a la seua esposa, la
nimfa Cloris.

27. Venus i l’espill, de Ticià.

28. La Venus de l’espill, de Velàzquez

29. Relleu que plasma l’escena del naixement de Dionís, de la cuixa de Zeus, ajudat pel
déu Hermes.

30. Bacus, de
Caravaggio, pintor
italià del Barroc.
Sembla que la
imatge del déu és un
autorretrat.

31. Los borrachos, de Velázquez. El déu Dionís o Bacus coronant al rei
dels borratxos, tots ells amb aspecte de vagabunds, amb la cara roja
pels efectes del vi

32. Hèstia o Vesta, la deessa de la llar
Temple de Vesta a Roma