Viladecans Punt de Trobada72

Publicació independent d’informació i opinió

Any 7

15 de desembre de 2013

Ens prenen el pèl
De tant en tant, algun representant governamental ens surt amb alguna declaració en què
pretén quantificar la maldat dels aturats o dels que cobren prestacions bàsiques i mínimes,
explicant-nos que aquests personatges cobren diners que no els corresponen perquè fan
feines en l’economia submergida o no compleixen alguns dels requisits necessaris per al
cobrament. I amb això, ens diuen aquests representants governamentals, ens estan estafant
a tots els ciutadans, i impedeixen que puguem disposar d’uns diners que tan necessaris són
en uns moments de crisi com la que estem patint.
Declaracions d’aquestes les fan, sobretot, els membres del govern espanyol, però no podem
oblidar aquell conseller del govern català que fa dos estius va amargar la vida a un munt de
pobres perceptors de la renda mínima d’inserció canviant-los el sistema de cobrament per
perseguir les possibles irregularitats d’alguns d’ells.
Aquestes declaracions i actuacions, tant si corresponen a irregularitats reals com si no, fan
vergonya. Perquè tots sabem, i això no és cap presumpció més o menys agosarada sinó una
realitat clarament comprovada, que la principal causa de la pèrdua d’ingressos fiscals a
Catalunya i a Espanya és el frau dels qui mouen grans quantitats de diners, un frau que es
realitza per la via de l’evasió de diners a l’estranger, o per la via de l’enginyeria financera
tramposa, o per qualsevol altra via. I amb aquests no es fa res, ni se’ls denuncia públicament, ni se’ls persegueix amb una mínima seriositat i eficàcia. I a sobre, amb els diners de
tots es rescaten bancs i es permet que els qui els han dut a la fallida puguin embutxacar-se
unes jubilacions que fan posar vermella a qualsevol persona honesta. Els nostres governants ens prenen el pèl sense cap pudor.

Sumari

2
3
4
5
6
6
7
8
9

On és la tardor? Jordi Mazon
Viladecans, d’esquena al mar. Josep Ginjaume
Acomiadaments injustificats. Myriam Moysset
El Joan de Viladecans ¿haurà de marxar? Carles Lozano
Ignasi Riera als Nou Rals
Inauguració de la Mostra de Pessebres
Campanya cap nen sense joguina. Eduard Tobaruela
Verdades, medias verdades y mentiras respecto al
Hospital de Viladecans. Eliana López
La manifestació de l’Hospital, el dret a la reclamació.
José Luis Atienza

10 Procés constituent i sobiranisme. Ramon Cuñé
11 Recapte d’aliments. Montserrat Pastor
12 El nom de cada casa en una rajola. Josep Lligadas
13 La mirada aguda: Àguila cridanera. Eio Ramon
14 Recerca històrica: Soldats viladecanencs morts

o
desapareguts en els fronts de guerra. Manuel Luengo
16 Històries viladecanenques: Vaga a la Camy, any 1969:
cosa de capellans obrers i altres subversius (2). Andreu
Comellas

18 Conèixer

Viladecans: La llar de foc del despatx de
l’Alcaldia. Jaume Lligadas
19 La memòria en imatges: Zinoviev Linares, el comunista
irreductible. José Luis Atienza i Jaume Muns

Equip de redacció
Anna Besora
M. Carmen Castellano
Maria Comas
Josep Lligadas
Jaume Muns
Montserrat Pastor
Miguel de la Rubia
Mercè Solé
(els quals, tot sigui dit, no compartim
necessàriament les opinions que en
aquest butlletí es puguin expressar).
La distribució d’aquest butlletí es fa
per correu electrònic. Si no desitgeu rebre’l només cal que ens ho
comuniqueu. I si voleu que li enviem a un amic o amiga vostres, feunos arribar la seva adreça. Gràcies.
Si voleu enviar articles per publicar,
tingueu en compte que han d’anar
signats i no sobrepassar les 40 ratlles
o les 600 paraules. Els hauríem de
tenir abans del dia 8 de cada mes.
El nostre correu electrònic:
puntviladecans@telefonica.net
El nostre bloc:
http://puntviladecans.blogspot.com
Segueix-nos al Facebook

http://puntviladecans.blogspot.com

Punt de trobada

72

puntviladecans@telefonica.net

Viladecans

On és la tardor?

D

e ben segur que
aquesta ha estat una
pregunta força habitual aquestes darreres
setmanes, sobretot quan d’una
calor impròpia per a uns mesos
d’octubre i novembre hem passat
a un fred de rigorós hivern. De
nits gairebé tropicals i migdies típics d’agost, a glaçades rècord a
la façana litoral. Enguany la tardor ens ha fet el salt, i l’estiu, que
també va començar amb mandra
i tard, s’ha allargat fins pràcticament a mitjans de novembre, fins
del 16 al 18 de novembre en què
una depressió va portar pluja general a la nostra zona climàtica; a
Viladecans, un total de 132 litres
per metre quadrat en aquests
tres dies, gairebé el triple que la
pluja acumulada des de juliol.
Però, és això normal, o realment
el temps és ben boig, com diuen
alguns? És habitual que de tant
en tant la tardor desaparegui i
l’estiu s’allargui directament fins
a l’arribada del fred? La nostra situació geogràfica, a mig camí del
cinturó d’anticiclons (posicionats
al voltant dels 30º de latitud nord,
on es troben els grans deserts del
planeta) i el cinturó de depressions (localitzades al voltant dels

60º, on es troben les grans àrees
humides), fa que el nostre clima tingui una variabilitat natural elevada; no és estrany trobar
tardors càlides i eixutes, com
tampoc no ho és de trobar-les
fredes i molt humides. L’elevada freqüència de les primeres en
les darreres dues dècades, però,
fa pensar que no es tracta d’una
variabilitat natural, sinó que segurament respon a l’anomenat
canvi climàtic d’origen antròpic.
Els diferents escenaris de canvi
climàtic ja fa anys que pronostiquen que a la zona de la Mediterrània occidental, on vivim, les
properes dècades els estius seran
més càlids i eixuts, i llargs, amb
unes primaveres i tardors més
curtes. Les tardors tendiran a ser
més càlides i més plujoses, amb
un increment de la torrencialitat
de la precipitació. És a dir, que
tot i que plourà més a la tardor,
aquesta pluja es concentrarà en
pocs dies. Un patró que s’ajusta
força bé al que estem observant
les darreres tardors, i sobretot la
d’enguany.
Aquest canvi en el patró d’algunes variables climàtiques no és
un fet aïllat i exclusiu en la nos-

tra zona climàtica. L’atmosfera
està interrelacionada i, canvis en
la circulació atmosfèrica en una
regió repercuteixen en d’altres...
De maig a agost vaig estar a Helsinki, al Servei Meteorològic Finès, en un projecte de recerca. Els
finesos es queixaven d’un maig
i un juny sense precedents, amb
temperatures anòmalament elevades i pràcticament sense precipitació, amb dies de cel serè,
amb temperatures màximes que
s’enfilaven fins als 26-28ºC dia
rere dia, i amb rècords històrics
a Lapònia, amb valors de temperatura de fins a 30ºC; mentre,
els de casa em deien que encara
anaven amb màniga llarga, i que
per Sant Joan, per exemple, feia
força fresca... Aquesta tardor en
canvi, els col·legues de Finlàndia
m’han anat dient que la tardor
els ha estat anòmalament suau
i sobretot, molt plujosa.... i que
fins i tot ara, a començament de
desembre, encara no els ha nevat;
també em diuen que enguany la
tardor s’està allargant moltíssim.
Potser enguany, la tardor ens ha
fet el salt i ha preferit quedar-se
al país del Pare Noel.
Jordi Mazon

Viladecans, d’esquena al mar

É

s un fet constatable: Viladecans viu d’esquena al mar. Serà
la distància que ens separa, la manca de costum heretada de
temps antics quan el nostre litoral era un terreny pantanós poc
recomanable per la salut, o bé –i em temo que aquí rau el principal problema– les dificultats per arribar-hi d’una forma neta, segura
i saludable.
Mal que ens pesi, el nostre municipi està a anys llum de pobles veïns
com Gavà, Sant Boi o el Prat, que compten amb quilòmetres de carrils
bici i camins adequats per als peatons. En tots els casos l‘enllaç entre els
nuclis urbans i la primera línia marítima està garantit, des de fa una colla d’anys. Només cal apropar-s’hi per descobrir el grau d’acceptació i l’ús intensiu que en fan els seus conciutadans.
En canvi, a Viladecans anem a mig gas i tenim el
Camí del Mar inacabat. Una via que ja va néixer
amb mal peu: l’equip de govern municipal va tirar
pel dret i es va endur per davant el topònim original, el Camí de les Filipines, que gaudeix d’una
autenticitat fenomenal i ens remunta a èpoques colonials.
Un dels principals perills és el tram sinuós i sense
vorals de la carretera de la Vila fins a les sorreres,
gens recomanable per transitar-hi en bicicleta o a
peu. L’alternativa passa per seguir la llera de la riera de Sant Climent des del parc de Vilamarina fins
passat l’encreuament amb la carretera de València,
això sempre que no plogui copiosament perquè podem trobar-nos amb una desagradable i desaconsellable crescuda d’aigües.
De manera que el que hauria de ser una solució
temporal s’ha convertit en permanent i diria que,
fins i tot, ens sembla normal, acostumats com estem a acceptar les penúries com si fossin un fet irremeiable. Estem davant d’un autèntic despropòsit, d’un pedaç que s’allarga massa en el temps i
de tan provisional sembla ja definitori i definitiu.
Però Viladecans es mereix més, almenys tant com els seus municipis
veïns. Tenim dret a poder gaudir del nostre litoral, de les platges verges
que han arribat miraculosament fins els nostres dies, del Remolar, de les
pinedes...
Què se n’ha fet del Parc del Delta, el “gran parc metropolità” que el 2011
l’alcalde Ruiz venia com a imminent a La Vanguardia? Quan podrem
gaudir de més espais alliberats –els terrenys antigament ocupats pels
càmpings– propietat d’Aena? Quan s’obrirà al públic la caseta modernista Ca la Pilar projectada per Puig i Cadafalch? Quan es resoldrà el
desgavell viari, aquesta mena de cruce de caminos cap enlloc que desorienta a qualsevol, un cop has superat el viaducte sobre l’autovia de
Castelldefels? Preguntes sense resposta i qui dia passa anys empeny.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 72 - Desembre 2013

Josep Ginjaume

3

Acomiadaments injustificats a la llar
d’infants La Marina de Viladecans

E

l dimecres 27 de novembre l’empresa gestora de la Llar d’Infants de La Marina de
Viladecans (Educare XXI) va acomiadar de
forma fulminant i amb falses acusacions
dues educadores i la directora del centre, amb el ple
suport de l’Ajuntament.
Els arguments esgrimits per prendre aquesta radical
decisió es basen en que les educadores són agressives, de manera que la mainada corria perill; alhora
que la directora era responsable per permetre aquestes actituds.
Els fets reals on se sustenten aquestes acusacions són:
1. La primera de les educadores, durant el seu
temps de descans entrava amb la seva filla i
alumna del centre al menjador office de l’escola,
ja que era l’hora de la migdiada de la resta de
mainada i aquesta nena dormia poc, de manera
que se l’enduia per no molestar la resta d’infants
un cop desperta. La gerent la va avisar que això
no ho podia fer i no es va tornar a repetir.
2. La segona de les educadores donava de menjar
en braços a un infant, ja que aquest tenia problemes de salut relacionats amb l’alimentació.
Aquest infant és fill d’una tercera educadora,
la qual li va demanar aquest favor quan la resta
d’alumnes haguessin acabat de menjar. Actualment, aquest nen ja menja assegut.
3. La primera educadora va donar consentiment
a la segona perquè quan la seva filla mossegués
(una pràctica habitual de la criatura) li toqués la
boca a manera d’avís (en cap cas una bufetada o
cop agressiu, tan sols un contacte per fer-li veure
que allò no estava bé).
Les proves que tenen és la signatura de tres auxiliars
noves d’aquest any que han magnificat aquests fets.
Aquestes persones, a més, són beneficiàries directes
de la situació, ja que canviaran la seva categoria professional, passant a ser educadores, en substitució de
les persones acomiadades.
Com a mare d’una alumna del centre que tenia una
de les educadores sento preocupació i confusió per
tota aquesta situació. Si realment les nostres criatures corrien perill, per què ens van fer fer una adaptació tan complexa a les seves educadores? Tan sols
fa tres mesos que ha començat el curs, i aquestes persones fa anys que treballen al centre. Per què ara?
Quan fem aquestes preguntes les respostes són tirar
pilotes fora. És per això que fan que ens preguntem
quins motius reals hi ha darrere aquesta precipitada

decisió, quan, a més, ens estan arribant informacions
de vinculació entre les persones beneficiades i responsables polítics.
L’Ajuntament sosté la versió de l’empresa i de les
tres persones signants, i no ha parlat ni amb la resta
d’educadores del centre, ni amb les afectades, ni amb
els pares i mares.
Per altra banda, hi ha diversos testimonis que informen d’un constant assetjament cap a la directora del
centre per part de la gerent de l’empresa que gestiona
la llar d’infants, la qual l’amenaçava amb el seu lloc
de treball sense motius aparents.
Aquestes persones han vist truncades les seves carreres professionals per interessos que sospitem que
van més enllà dels purament educatius. El gruix de la
comunitat educativa d’aquest centre estem totalment
en contra d’aquesta decisió. Sentim vergonya de com
s’està duent tot plegat i per això estem recollint signatures en suport de les persones acomiadades.
Com a mare afectada, que he vist com canviaven
l’educadora de la meva filla sense motius reals i de
forma injusta, no puc permetre aquesta difamació.
La meva filla sempre ha estat molt ben atesa, d’una
forma molt professional i afectiva, entrava cada dia
molt contenta a l’escola i donava mil petons en marxar a la tarda a la persona que ja no trobarà a l’aula.
Aquesta decisió sí que ha afectat els nostres infants,
els han deixat sense el seu referent, i tot plegat, marcant de per vida unes persones que feien la seva feina. Unes persones que la mainada enyora, i entre llàgrimes pregunten quan tornaran.
Myriam Moysset Gil

4

El Joan de Viladecans
¿haurà de marxar?

E

l meu amic Joan és un
noi de Viladecans. Té
trenta i tants anys, i és
d’aquella generació a
la que hem dit que si estudiava i
treballava fort, tindria una bona
feina i una vida confortable.
El meu amic Joan té una carrera
universitària, es defensa en anglès, i acumula uns anys d’experiència laboral; però no té feina.
Ja fa dos anys que el despatx on
treballava va reduir dràsticament la seva plantilla. Ha enviat
centenars de curriculums, ha fet
dotzenes d’entrevistes, ha picat
a totes les portes… però passa el
temps i no troba feina.
El meu amic Joan està molt desanimat, encara que algú li diu
que “s’ha acabat la recessió” o
que “estem sortint de la crisi”.
Per això, està a punt de prendre
una decisió: anar-se’n a treballar
a un altre país; ja ha començat a
mirar-se Alemanya, Suècia o Anglaterra.

Percentatge d’aturats segon el sector professional

El meu amic Joan encara no ha
marxat perquè aquí té la família,
i perquè sempre ha cregut que a
Catalunya tenia el seu futur. No
es que confiï molt en els polítics.
Ell sempre s’ha sentit català, sense que això impedís que se senti
també espanyol; però ara defensa un canvi radical, i pensa que
els catalans no ens en sortim tal
com estem ara, que cal que Catalunya iniciï un nou camí, perquè
seguir com ara no porta enlloc.

Taxa d’atur:
Viladecans
Atur registrat

Catalunya

18,4%

16,0%

Atur registrat: dones

20,6%

17,4%

Atur registrat: homes

16,5%

14,9%

Atur entre menys de 25 anys

19,8%

13,7%

Atur entre 25 i 44 anys

14,8%

13,6%

Atur entre majors de 44 anys

24,7%

20,5%

% aturats que tenen sense estudis o
amb estudis primaris

14,6%

% aturats amb estudis secundaris

72,5%

% aturats amb estudis superiors o universitaris

12,9%

% aturats que no reben cap subsidi

54,0%

De fet, no sap si amb una Catalunya independent les coses aniran
millor, però ha comprovat que tal
com anem ara, cada cop estem
pitjor.
Però el meu amic Joan no vol que
li parlem de política, vol trobar
una feina, que el permeti experimentar allò de que el treball serveix per mantenir-se econòmicament, relacionar-se socialment i
millorar personalment.
I nosaltres, la nostra societat,
¿ens podem permetre que milers
de joves, amb més o menys qualificació, però molt útils en tots
els sentits, marxin per buscar-se
la vida en una altra banda? ¿Com
es compensa el perjudici en el sacrifici d’una generació, la pèrdua
de talent, la separació forçosa de
famílies o la inversió que hem fet
en la seva formació?
El meu amic Joan no busca culpables, només busca una oportunitat de treballar i viure on sempre ha viscut.
No podem fer res per evitar que
el meu amic Joan hagi de marxar?
Carles Lozano

Dades a 31 d’octubre de 2013.
Dades elaborades pel Departament d’Estadística de l’Ajuntament de
Viladecans.


5

Ignasi Riera als Nou Rals

L’escriptor Ignasi Riera ha cedit als Nou Rals alguns exemplars dels seus llibres , ja descatalogats i per
tant difícils de trobar. Polifacètic com és, hi ha llibres de tota mena: des de llibres de cuina, novel·les i
relats que formen part de la nostra història més pròxima.
El passat 4 de desembre va anar a la remodelada botiga dels Nou Rals per presentar-los. Va ser una
molt agradable i distesa tertúlia.

Inauguració de la Mostra de
Pessebres a la Torre del Baró
Per segon any, l’Associació de Pessebristes
de Viladecans ha organitzat una mostra de
pessebres a la Torre del
Baró.
Enguany s’hi exposen
dos pessebres nous, fets
per Antonio Roselló i
Josep Barral, dos veïns
de Viladecans, i el llegat
del pessebrista Jaume
Pagès: una seqüència de
diorames que reprodueixen diverses escenes
de la tradició del naixement de Jesús. L’exposició es pot visitar del
6 de desembre al 10 de
gener.

6

Campanya cap nen sense joguina

Organitzada per l’Associació de Veïns i Veïnes Can Preciós

S

’acosta la Nit de Reis i aquest any la nostra entitat organitza la primera edició de la
campanya “Cap nen sense joguina A.V.V.
Can Preciós” perquè cap nen de Viladecans
es quedi sense joguina.
L’Associació de Veïns de Can Preciós col·labora amb
la Creu Roja Viladecans donant les joguines noves
recollides per a la seva distribució entre els nens i
nenes de famílies necessitades de Viladecans o nens


i nenes malalts que es trobin ingressats a hospitals.
Aquesta campanya comença el dia 2 i s’acaba el 21
de desembre. La recollida de joguines “noves” estarà centralitzada a l’Ateneu d’Entitats Pablo Picasso.
Horari: de dilluns a divendres, de 9 a 13 i de 16 a 22
hores; dissabtes, de 16 a 20 hores.
Gràcies per la vostra col·laboració. Gràcies a tothom!
Eduard Tobaruela

7

Verdades, medias verdades y mentiras
respecto al Hospital de Viladecans

E

l pasado 27 de noviembre, la Plataforma en Defensa del Hospital de Viladecans, acompañada
por representantes de casi un centenar de entidades y agrupaciones adheridas al Comunicado
Público en Defensa del Hospital de Viladecans entregó
y registró en el Palau de la Generalitat las más de 28.000
firmas de ciudadanos que reclaman al President Artur
Mas:
1) Que el Govern de la Generalitat cumpla su compromiso de llevar a cabo el plan de ampliación del Hospital
de Viladecans, según lo acordado y proyectado en el año
2008, respetando el modelo de hospital de referencia en
él previsto.
2) Que, en el panorama sanitario catalán, el Hospital de
Viladecans siga ocupando el efectivo papel de hospital
de referencia de las poblaciones de Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent y Viladecans, es decir, sea capaz
de “resoldre pràcticament tots els problemes de salut susceptibles de curació i millora, tret dels que requereixen recursos tecnològics d’alt nivell o una pràctica altament especialitzada”.
Además, al hacer la entrega de las firmas, se informó al
Sr. Jordi Moreso, Cap del Gabinet del Conseller que la
ciudadanía también reclama que, de inmediato, el presupuesto del Hospital de Viladecans sea ampliado, volviendo, en el 2014, a la dotación presupuestaria del año
2010, y que esta ampliación revierta en calidad asistencial.
Cabe destacar que este acto fue antecedido por la “Gran
Manifestación en Defensa del Hospital de Viladecans”,
de 30 de octubre, que indiscutiblemente ha pasado a
ocupar un lugar destacado en la historia de nuestros
municipios no solo por la excepcional participación, sin
precedentes, sino también por haber sido capaz de contar con la presencia de casi todas las fuerzas políticas,
independientemente de su “color”.
Es evidente que estas iniciativa cívicas contrastan con
algunas voces políticas locales que, últimamente, vienen buscando calmar los ánimos del pueblo respecto al
futuro del Hospital de Viladecans, ofreciendo “inputs”
positivos respecto a los resultados de las movilizaciones,
iniciadas hace ya más de dos años. Lo que llama la atención es que los promotores de estos “intentos tranquilizadores” solo cuentan una parte de la historia: la que les
conviene.
Es verdad que todo indica que el Hospital de Viladecans
no se cerrará, puesto que clausurar un centro público
con 5 quirófanos seminuevos representaría el suicidio
político del atrevido que lo llevara a cabo. Aunque seguir en marcha no es suficiente para vecinos y trabajadores: ¿quién garantiza que el Govern de la Generalitat no
pretenda transformar el Hospital en algo muy diferente
(para mal...) de lo que era hasta hace poco? Fue esta real
amenaza, detectada por trabajadores del Hospital en
marzo de 2011 y confirmada a mediados de 2013 por nadie menos que el propio Conseller Boi Ruiz, lo que hizo
aflorar la Plataforma en Defensa del Hospital de Viladecans y de la Sanidad Pública.
También es verdad que, hace poco, la comisión de salud del Parlament de Catalunya aprobó con unanimidad

una propuesta de resolución que insta (instar = ¡pedir!)
al Govern de la Generalitat a una serie de cosas que mejorarían el porvenir del Hospital; pero también es verdad
que esto no es vinculante, es decir, solamente presiona,
sin obligar al Govern a absolutamente nada.
Igualmente es cierto que la presión social y política de
los últimos meses ha sido capaz de hacer que, cara a
la galería, el Departament de Salut haya modulado su
discurso “destroyer” respecto al futuro del Hospital de
Viladecans. Sin embargo, el Conseller no deja de llenarse
la boca diciendo que el Hospital de Viladecans ha sido
y seguirá siendo “básico”, es decir, con capacidad de resolución de cerca del 65%, lo cual confunde a la ciudadanía.
Este es un claro ejemplo de “verdad a medias”: a efectos
de ingresos presupuestarios, nuestro Hospital siemprese ha contemplado como “hospital básico”; sin embargo,
su papel en la zona siempre ha sido el de un “hospital
de referencia”, es decir, encargado de resolver cerca del
90% de los problemas de salud tributarios de la atención
especializada de los ciudadanos adultos de las cinco poblaciones a él adscritas. En gran parte, este es el secreto
de la enorme y reconocida eficiencia del Hospital de Viladecans: cobrar poco y trabajar mucho.
No nos engañemos: la lucha en defensa de un Hospital público positivamente singular como es el nuestro es
plato de gusto para algunas de nuestras fuerzas políticas
y piedra en el zapato para otras. No debemos olvidar
que dentro de cerca de año y medio habrá elecciones
municipales…
El pasado y el presente nos dan pistas de que el Hospital de Viladecans está inmerso en una perversa espiral
capaz de deteriorarlo, e, incluso, absorberlo. Y esto no es
casual: obedece a la aplastante lógica que tantea beneficios para aquellos que pujan por una importante parcela
de las prestaciones sanitarias que el Hospital de Viladecans oferta a su población de referencia.
Este agravio a uno de los hospitales más eficientes de
Catalunya, público y de gestión pública, conocido y copiado en toda España por ser pionero en el desarrollo de
innumerables alternativas asistenciales que han venido
contribuyendo sobremanera a la sostenibilidad de nuestro sistema sanitario, solo puede responder a un calificativo: es un saqueo a la sanidad pública catalana.
Puede que, sin prisa pero sin pausa, y utilizando las
“verdades a medias” como estrategia, la intención del
Departament de Salut sea vaciar de contenido el creciente y cada vez más visible movimiento ciudadano en
busca de un futuro con cara y ojos para el Hospital de
Viladecans. Sin embargo, si esto no es así y el Conseller
Ruiz finalmente decidiera atender el clamor ciudadano
y potenciar un centro tan gratamente peculiar como es el
Hospital de Viladecans, vecinos y trabajadores agradeceríamos mucho que nos diera señales irrefutables de su
acertada apuesta en este reconocido ejemplo de la mejor
cara de la sanidad pública de nuestro país.
Eliana Lopez Sanchez

8

La manifestació de l’Hospital,
el dret a la reclamació

L

a manifestació de l’Hospital de Viladecans va
ser un èxit aclaparador.
No sé si érem tres, quatre
o cinc mil manifestants, però vam
ser molts. Tot i així vaig trobar a
faltar opinants de l’últim Punt de
Trobada. Llegint els dos articles
d’ERC i CiU es podria concloure que la més gran manifestació
de la història de Viladecans s’ha
fet a partir d’una falsa alarma,
d’unes mentides polítiques que
de tan repetides semblen ser veritat. També s’afirma que l’ampliació va ser una falsa promesa
del tripartit, i ho diu qui afirmava
l’abril del 2011, textualment, “el
Conseller de Salut de la Generalitat,
Boi Ruiz, ha confirmat que el projecte
d’ampliació de l’Hospital de Viladecans es durà a terme, i que les obres
s’iniciaran l’any 2013” , i més endavant “Tot i la crisi econòmica, i el
necessari esforç d’austeritat, el nou
Govern de la Generalitat li dóna prioritat, renova el compromís i li posa
data d’execució. Queden descartats
definitivament els rumors interessats
que volen crear temor en els ciutadans en un tema tan sensible.”
Ha estat, i no sabem si encara
està, el nostre hospital en perill?
Alguns pensem que sí. En un escrit a El País, la Junta Directiva
Mèdica del nostre Hospital, després de denunciar, “que asignan
al hospital de Viladecans un nivel
asistencial más bajo del que está realizando actualmente, con tal de desviarlo al Hospital de Sant Boi (centro
privado concertado),” afirma que
“no nos queda más que rechazar de
pleno las propuestas sobre el futuro
del Hospital de Viladecans dentro de
la reordenación asistencial territorial manifestadas últimamente por el
CatSalut y el Departamento de Salud.”

Des dels estaments hospitalaris hi
ha hagut globus sonda respecte
al tancament de la seva activitat
hospitalària, transformant l’Hospital més petit de l’ICS en un hospital sense llits com el de Cambrils? És clar que sí, això obriria
a més el cel a la Fundació privada
gestora de Sant Boi amb impor-

una reivindicació que ha estat
modèlica, transformar un procés
de més de dos anys de treball de
molta gent en una baralla de gats,
no crec que faci cap favor a l’Hospital ni a Viladecans. No pot ser
que la política vegi només la tangana en una mobilització ciutadana sense precedents, que la políti-

tants problemes econòmics pel
dèficit de funcionament del seu
hospital. Fins i tot el propi Parlament va aprovar per unanimitat
una proposició d’ICV-EUiA que
deia “instar al Govern a ampliar
l’Hospital, abandonant qualsevol
proposta que redueixi el centre a
hospital lleuger” Implícitament
es reconeixia en seu parlamentària que degradar-lo a Hospital
sense hospitalitzacions, no era un
“rumor interessat” sinó una proposta a abandonar.
Encara que no ho sembli llegint
els escrits indignats, hi ha hagut
unanimitat, al Parlament i a Viladecans. Sóc testimoni de com
es va aprovar la manifestació al
centre d’adults amb el vot de tothom. I no ho dic tant per ficar el
dit a l’ull sinó per lamentar que la
unanimitat de dret de la gent de
Viladecans, no sigui també unanimitat de fet.
Sincerament, des del respecte,
tractar com un mal de queixal

ca no entengui la diferència entre
públic i privat, entre ser Hospital
de l’ICS i ser Hospital concertat,
que pensi que es poden recollir
vint-i-vuit mil firmes per un “rumor interessat”.
Escric convençut que l’èxit de la
reivindicació de l’Hospital no és
la derrota de ningú de Viladecans
(espero que del Boi Ruiz, sí, però
ell no s’operarà mai al nostre Hospital). Estic segur que defensarem
l’Hospital davant de qualsevol,
encara que aquest qualsevol sigui
del nostre partit.
Hem obtingut una victòria parcial
que s’ha currat la gent, més enllà
d’afinitats ideològiques. No és bo
per a la salut política viure com
una agressió allò que és un triomf
del dret a la reclamació. Per una
vegada caldria fer un esforç tots
plegats per estar contents i no
emprenyats.


José Luis Atienza

9

Procés constituent i sobiranisme

P

ortar a terme un procés
constituent com el que
proposen la Teresa Forcades i l’Arcadi Oliveres en el seu manifest del passat
10 d’abril, implica redactar una
nova constitució més solidària i
que prioritzi el bé comú.

Nova constitució i sobiranisme
Un grup social que vulgui elaborar una constitució, no pot ser ni
una Comunitat Autònoma (CA)
ni un estat federal. La Catalunya
actual, com a CA d’Espanya, té
una constitució que és l’espanyola. Per tenir-ne una de diferent
caldria que Catalunya fos un territori sobirà.
No és una qüestió de “necessària separació” ni de “l’aïllament”
de Catalunya envers Espanya,
ni quins són els bons i quins els
dolents... No és aquest el tema.
Potser tenen raó els que defensen que, amb una fórmula adequada, un estat gran pot tenir
algun avantatge més que no pas
un estat petit. O potser tenen la
raó els que pensen el contrari. La
qüestió és que l’objectiu d’elaborar una constitució que prioritzi
de debò el bé comú, té el requisit
necessari de la sobirania; sense
sobirania no es pot redactar una
constitució per a canviar el model d’estat.
És obvi que 47 milions de persones són moltes per a tirar endavant una constitució com la que
es proposa en el manifest de la
Teresa i l’Arcadi.
Prou que ens agradaria al Procés
Constituent que tots els espanyols, fins i tot els europeus, volguessin tenir unes constitucions
més justes i més enfocades al bé

comú. L’objectiu de modificar la
constitució espanyola i l’europea
no són abastables. Cal començar per un territori més petit. La
nostra comunitat catalana amb 7
milions d’habitants podria fer-ho
si fos un territori sobirà i no una
comunitat autònoma.

Petits sacrificis
Una constitució marca les línies
generals d’una societat. El Procés
Constituent proposa una constitució amb un marcat caràcter
social que es podria basar en els
10 punts suggerits en el manifest. Aquests punts són bastant
oberts i segurament poden portar a diverses interpretacions, la
qual cosa pot dificultar la redacció d’una constitució. Per a facilitar-ho, penso que els que creiem
en aquest projecte possiblement
haurem de sacrificar algunes de
les nostres conviccions personals
i acceptar que la nova constitució
tindrà alguns aspectes que no ens
acabaran d’agradar del tot. Però
també crec que aquest sacrifici
valdrà la pena, car l’objectiu de
construir una societat més sostenible, menys “campi qui pugui” i


que sobretot valori reduir el consumisme i les exagerades desigualtats actuals (en feina, salaris,
sanitat, etc), és del tot necessari.

L’endemà
personal)

(una

visió

Un cop tinguem la nova constitució, intueixo que possiblement
les persones ens atansarem a un
partit polític o a un altre amb la
intenció de que el desenvolupament de les lleis i normes que
naixeran de la nova constitució,
tinguin en compte els desitjos
personals als quals haurem renunciat/sacrificat durant l’elaboració de la constitució. Llavors
ja podrem dissoldre el Procés
Constituent. La tasca important
ja estarà feta i es podrà començar
a desenvolupar una societat que
permeti a les futures generacions
viure d’una manera més “humana”, sostenible i solidària.
Ramon Cuñé

10

Recapte d’aliments

E

ls dies 29 i 30 de novembre s’ha fet el gran
recapte d’aliments a supermercats i mercats d’arreu de Catalunya. El gran recapte
d’aliments és una campanya organitzada
pel banc dàliments per recollir productes bàsics i
aconseguir que persones més necessitades d’aquí
rebin ajuda alimentària.
La campanya del gran recapte és du a terme simultàniament pels quatre bancs dàliments de Catalunya.
L’objectiu ha estat informar i sensibilitzar tota la
ciutadania sobre la realitat de la pobresa i afavorir
una col·laboració continuada amb els bancs d’aliments durant tot làny.
Això ha estat possible gràcies a l’entrega desinteressada dùn gran nombre de voluntaris d’arreu de
Catalunya. S`han prioritzat: llegums secs, oli, llet,
llaunes de conserva de peix i aliments infantils.
A Viladecans els voluntaris, uns 140, han estat coordinats per Càritas, hi han participat alguns dels
supermercats Caprabo, Carrefour, Condis i Mercadona. S`han omplert 42 “banyeres”, uns 25.000 kg.
d’aliments.
Davant d’aquestes campanyes veiem com la societat no es rendeix al desànim i la impotència
d’aquesta crisi tan ferotge que condiciona la vida
de tantes persones i famílies que veuen vulnerats
els seus drets fonamentals, alimentació, feina, llar...
Perquè enguany més que mai el nostre entorn més
immediat no té garantits tres àpats diaris dignes.

Mai és massa tard per unir esforços amb grans
campanyes com aquesta. Les persones mengen tot
làny, no n’hi ha prou amb una aportació puntual,
recordem que vivim en una situació dèmergència
social.
Aquest recapte ha estat un èxit de participació, i
aprofito per donar les gràcies al nostre poble perquè una vegada més ha donat la talla. Recordo el
senyor que em va emplenar un carro fins dalt i jo
em vaig emocionar, i també les persones que hi col·
laboraven traient del seu menjar qualsevol cosa per
posar-ho a la gran capsa. La gent cada vegada és
més solidària. Gràcies a tots i totes.
Montse Pastor Pujadó

Viladecans,
entre el mar i la muntanya
Estic molt orgullós d’haver sortit en
aquest oli que ha pintat M. Teresa Vera i
que encara podeu contemplar a l’ateneu
d’entitats Pablo Picasso, junt amb altres
quadres guapíssims (de debò) que han
fet uns quants pintors amateurs de la
nostra ciutat.
Només em queda esperar l’estiu per
anar a banyar-me...


11

El nom de cada casa en una rajola

C

om es va anunciar ja en la presentació del llibre Viladecans, recull de gents el passat
25 d’octubre, el Grup Tres Torres ha engegat una nova iniciativa a la qual convida
a sumar-s’hi tothom qui vulgui. Es tracta de posar, a les façanes de les cases que
tenen nom propi, una rajola amb aquest nom propi. A Viladecans en tenim moltes,
de cases amb nom propi. Per exemple, Cal Riveró, Ca la Merceneta, Cal Roquet, Cal Marqueset, Cal Calic, Cal Comellas, Ca l’Almirall, Cal Marcó, Cal Nofre, Cal Banato, Cal Querc, Cal
Sorolla, Cal Figuerons, Cal Faura, Cal Xim-xim... i moltíssimes més. I d’aquestes que acabem
de citar, algunes ja ens han confirmat que volen posar la rajola.
Tenim la rajola ja dissenyada i nosaltres ens encarregarem de tot: fer-la fer i fer-la posar. I el
preu ens sortirà força econòmic: uns 50 euros tot plegat. Posar el nom de la casa a la façana
serà una manera de donar relleu a la nostra història i de fer que aquesta història no només
la coneguem els més antics del poble sinó tothom. Es tracta, en definitiva, de convertir casa
nostra en una riquesa i un orgull col·lectiu per a Viladecans. Els que viviu en casa amb nom,
animeu-vos-hi! Si voleu posar-vos en contacte amb nosaltres, només cal que envieu un correu
a l’adreça electrònica trestorresviladecans@telefonica.net
Josep Lligadas Vendrell


12

la mirada aguda
secció a càrrec d’Eio Ramon

Aquila clanga-Àguila cridanera
Remolar-Filipines, 30 de novembre de 2013
Tota una raresa. És el primer cop que veiem aquesta rapinyaire al Delta del
Llobregat. Es troba àmpliament distribuïda a Àsia, el nord-est d’Àfrica i certes
regions d’Europa oriental i occidental. A Espanya compta amb diversos registres
homologats, i és considerada com una espècie accidental o rara.


13

Recerca històrica

Soldats viladecanencs morts o
desapareguts en els fronts de guerra

E

n anteriors articles he tractat diversos aspectes de
les conseqüències de la guerra i la revolució a la
nostra ciutat: l’aportació de milicians viladecanencs als fronts de guerra en els primers mesos
de la contesa bèl·lica; l’arribada de refugiats de guerra
procedents dels territoris alliberats per l’exèrcit facciós o
la repressió franquista sobre els nostres conciutadans, una
vegada conquerida la pau.
Amb aquest article vull fer una petita aproximació a un
altre cost humà de la guerra: els dels soldats morts o desapareguts en els fronts de batalla, en aquest cas els dels
soldats ciutadans de Viladecans que es van incorporar a
l’Exèrcit Popular de la República, en la majoria dels casos estudiats, de manera forçosa per crida de la seva lleva.
Evidentment, soc plenament conscient que en la relació
que us presentaré no estan tots el que són però si són tots
el que estan. Amb això vull dir que, certament, m’hauré
deixat molts noms de soldats viladecanencs que van anar
a la guerra i van desaparèixer o van morir i que encara no
els hem pogut localitzar documentalment, però com dic es
tracta d’una primera aproximació que ens doni una mica
de llum en aquest terreny poc conegut. D’altra banda, per
conèixer els soldats viladecanencs que van anar al front,
caldria consultar els expedients de quintes, que es conserven a l’Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA) però,
això, no resoldria la incògnita de saber quants d’aquests
homes van morir en els fronts de guerra. Per tant, cal recercar altres fons documentals.
Així, per fer aquest treball m’he basat en la informació
continguda en els expedients tramitats pel Jutjat de 1a
Instància e Instrucció de Sant Feliu de Llobregat instant
la inscripció, en el Registre Civil de Viladecans, de la desaparició o defunció “(...) de personas, ocurridas con motivo de la lucha nacional contra el marxismo, fueran o no
aquellas combatientes”, en aplicació del Decret 67, de 8
de novembre de 1936 del govern rebel i que es conserven
a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat (ACBLl). Aquesta
documentació ens permet tenir noticia dels soldats que
van anar al front, a quin lloc i en quines circumstàncies
van desaparèixer o van morir. Així com també ens permet
disposar d’un mínim perfil biogràfic del soldat. Atès que
en la tramitació administrativa es necessitava el testimoni
de dues persones que poguessin acreditar la defunció o
desaparició, aquest element també ens permet conèixer
d’altres soldats de Viladecans que van anar al front i on
van estar destacats. Per això, en el quadre que es transcriu
més avall podreu trobar no només aquesta primera aproximació als soldats morts o desapareguts sinó d’altres
soldats de la ciutat que també van ser cridats al front. En
aquest sentit aquest quadre complementaria el ja publicat dels milicians de Viladecans que van anar als diversos
fronts de guerra en els primers mesos.
Els expedients conservats i consultats són un total de 23 i
s’allarguen en el temps des de 1939 fins al 1958, data en què
es produeix la darrera inscripció registral, es a dir pràcticament vint anys desprès de la finalització de la guerra.

Joves de Viladecans, Gavà i Sant Climent de Llobregat, reben instrucció
militar en els dies previs a la seva incorporació a l’Exèrcit Popular de la
República. Hivern de 1937-38. AMVA - Col·lecció Manel Cabistany Solé

Aquests expedients eren instats, normalment, per la dona
del desaparegut o pels seus pares i s’havien d’acompanyar
dels corresponents certificats de naixement i de matrimoni (emès pel jutjat municipal) i d’empadronament o veïnatge municipal (ajuntament de Viladecans). En alguns
casos es demana o s’incorporen informes de l’alcalde, del
cap local de Falange Espanyola i del comandant del Puesto de la Guardia Civil, en el cas nostre, de Gavà, en el
sentit que els desapareguts eren “de la Juventut Católica
(...), persona de orden, [o amb] buena conducta politicosocial [i, per tant] adicto al Glorioso Movimiento Nacional [GMN]” i que la seva incorporació al “Ejército Rojo”
va ser de caràcter forçós; informes favorables demanats
pels familiars que buscaven la resolució positiva de la inscripció registral. Ara bé, no tots els expedients disposen
d’aquests informes, cosa que fa pensar que aquells que els
aporten es perquè es consideraven més afectos que altres al
GMN. A més d’aquesta documentació, s’havia de procurar el testimoni de dues persones que haguessin conegut,
o no, les circumstàncies de la desaparició però que fossin
solvents, i “(...) idoneas y libres de toda tacha legal” i que
no tinguessin l’oposició del ministeri fiscal.
Les inscripcions recorren diversos escenaris de la guerra. Cronològicament, per data de desaparició o mort, el
primer es la del soldat Diego Haro, desaparegut en els
primers dies de la guerra, al juliol de 1936, oficialment a
Bilbao; malgrat sembla que va desaparèixer quan fugia
de Noya (A Corunya), on treballava, quan va quedar en
mans dels militars revoltats. Josep Viñals va trobar la mort
“en combate librado con las Gloriosas Fuerzas Nacionales” el 7 d’abril de 1938 en el front del Carrascal de Chimillas, localitat propera a Osca, capital de província que
des del primer moment es va decantar pels rebels. Francesc Arnau va desaparèixer en l’acció bèl·lica del puig del
Muletón, el 19 de gener de 1938, quan es produeix una
contraofensiva franquista per recuperar Terol, que havia
caigut en mans republicanes el 7 de gener. Altres soldats
desapareixeran en el sector de Biescas (Osca), cruïlla de
camins, en els diversos intents republicans per recuperar
Sabiñánigo. Josep Riba va morir el 17 de març de 1938 a

14

Maella (Saragossa), uns dies després de iniciar-se l’atac
franquista que ensorraria el front de l’Aragó. El 30 de
març les tropes mercenàries de Yagüe ocuparien Maella.
Dels 23 soldats dels quals es va procedir a realitzar la seva
inscripció, la meitat (14) van morir o desaparèixer en la
darrera fase final de la guerra: tres, en les diverses operacions en el front del Segre (entre abril i juny de 1938);
set, en la batalla de l’Ebre (que va durar del 25 de juliol
al 16 de novembre de 1938) i els quatre restants, tots al
gener de 1939 quan es produeix la retirada de les restes

de l’exèrcit republicà de l’Ebre, davant la gran ofensiva
franquista sobre Catalunya, engegada el 23 de desembre
de 1938. D’aquests darrers, Jacint Suñé moriria a primers
de gener de 1939, molt a prop de casa, a Calafell.
En la majoria dels casos no consta on van ser enterrats. En
alguns expedients figura que va ser enterrats en la carretera, en el lloc on es produeix la mort, en el lloc de la batalla
o queden abandonats davant la retirada republicana i atac
de les forces franquistes.
Manuel Luengo Carrasco

Soldats viladecanencs en els fronts de guerra, morts o desapareguts, 1936-1939
Nom per ordre alfabètic
Alonso Rubio, Juan
Arnau Duran, Francesc
Becerra Saez, Fernando
Calbet Llusà, Ernest
Calvo Martínez, Pedro
Chumillas Gómez, Manuel

Incorporació a
l’Exèrcit

00-09-1937

Combasosa Morell, Joan

00-07-1938

Domènech Almirall, Artur

14-01-1939

Esteve Vinuesa, Josep
Galindo Mondragón, Vicente
Garcia Martí, Josep
Girona Moñino, José
Gorgas Pugés, Jaume
Graell Deu, Joan

00-07-1938
07-12-1937

Guerrero Campoy, Antonio
Haro Alonso, Diego
Latorre Herrero, Vicente
Lluch Ciurans, Jaume
Martí, Enric
Martínez Gómez, Miguel
Mestres Vallés, Josep
Miquel Cortina, Joan
Montañés Ventura, Leonardo
Padilla Albadalejo, José
Pérez Sorribas, Blas
Planas Alsina, Pere
Pugés Sala, Lluis
Quiles Lázaro, Rufino

00-06-1938

00-07-1938
11-05-1937

4-05-1938

Riba Freixedas, Josep
Roig Bernal, Miquel
Rola López, Diego
Romagosa Vendrell, Antoni

00-05-1938

Ruíz García, Manuel
Sabaté, Antoni
Sambola Mayoral, Fabià 1

00-09-1938

Sánchez Bonilla, Diego
Sánchez Rios, José 2
Sanchís [Martínez], José
Segura Gasulla, Just
Serrano Sanmiquel, Enrique
Solé Mestres, Baldiri
Soto, Pedro

00-06-1938

Suñé Trias, Jacint
Valls Valls, Jaume
Vegara Diez, Juan
Vendrell Casanovas, Ramon

Principis 1938

00-09-1938

Vias Puig, Andreu
Viñals Gorgas, Josep
1
2

00-12-1936

Data – Front de Guerra
Març 1938 – Maella, Saragossa
Gener 1938 – El Muletón, Terol
Octubre 1938 - Front de Reinosa, Santander
Març – maig ?1938 – Sector de Biescas, Osca
Sector de Terol
Agost 1938 – Front de l’Ebre
Juny - Agost 1938 – Vilanova de la Barca,
front del Segre
Gener 1939 – Vic. Retirada de l’exèrcit republicà
Juliol 1938 – Corbera d’Ebre, front de l’Ebre
Setembre 1938 – Venta de Camposines, Tarragona
Batalla de l’Ebre
Abril 1937 – Front de Carrascal, Osca
Abril 1938 - Balaguer, front Segre
Abril - Novembre 1938 – Balaguer, front del
Segre
Juliol 1936 – Bilbao
Gener 1939, Vic
Novembre 1938 - Balaguer, front del Segre
Octubre 1938 – Front d’Osca
Agost 1938 - Front de l’Ebre
Juliol 1938 - Corbera d’Ebre, front de l’Ebre
Maig 1938 – Front de Balaguer, Lleida
Abril 1938 – Balaguer, front del Segre
Agost 1938 – Front d’Ivars d’Urgell, Lleida
Batalla de l’Ebre
Gener 1939, Vic
Octubre 1938 – Serra de Pàndols, Terra Alta
Batalla de l’Ebre
Octubre 1938 – Front d’Osca
Gener 1939 – Seu d’Urgell, Lleida. Retirada
de l’exèrcit republicà
Octubre 1938 - Front d’Osca
Novembre 1938 – Balaguer, Lleida
Març ? - setembre 1938 – Biescas, Osca ?
Gener 1939 - Calafell, Tarragona
Retirada de l’exèrcit republicà
Gener 1939 - Tàrrega, front del Segre
Gener 1939 – Tàrrega, front del Segre
Retirada de l’exèrcit republicà

Defunció
Desaparició

Data

Edat

19-01-1938
00-10-1938
22-03/05-1938

33
22
20
33

Defunció

15-06/24-08-1938

32

Defunció

[31-01]-1939

39

Defunció

27-09-1938

33

Defunció

24-08-1938

33

Defunció

14-04-1938

20

Desaparició

28-07-1936

35

30-11-1938

18

Defunció
Defunció
Defunció

12-08-1938
18-07-1938
12-05-1938

33
33
32

Defunció

9-08-1938

32

Defunció

17-03-1938

27

Defunció

1-10-1938

32

Desaparició

13-01-1939

35

Defunció

00-10-1938

Desaparició

04-09-1938

21

Defunció

primers gener
1939

35

Defunció

08-01-1939

26

Desaparició
Desaparició
Desaparició
Defunció

Defunció

Defunció

7-04-1937

20

Es destinat al front de guerra el 13 de gener de 1939.
Es destinat al front de guerra cap el mes de juny (?) de 1938.


15

Històries viladecanenques
secció a càrrec d’Andreu Comellas

Vaga a la Camy, any 1969: cosa de capellans obrers i altres subversius (i 2)

E

l llençar-se dos capellans,
com dues pedres, al mig
d’un estany en calma aparent, provocà un seguit
d’ones concèntriques que a mesura que s’expandien i xocaven amb
altres agents agitadors, en reflexió,
duien les ones a encetar noves trajectòries partint dels nous focus.
Així, a fi del mes de maig, mentre
la fàbrica de Viladecans començava a retornar a la normalitat,
acabant les dones de producció
la seva acció solidària de “treball
lent” i tornant també la gent d’oficines, una sembrada matinera
d’octavetes apareixia als portals i
als voltants de la Metron. En elles
s’animava a les treballadores de
Camy a continuar la lluita mentre
convocava la població a boicotejar
la ingesta de gelats. Això neguitejà
la direcció i ben aviat feren acte de
presència a Viladecans patrulles
mòbils de la Guàrdia Civil i policies de paisà per avortar qualsevol
intent d’extensió de la moguda.
Paral·lelament a la llençada d’octavetes, pintades de “Boicot-Camy”
apareixien per carrers i places dels
barris obrers de la ciutat de Barcelona, amb volants explicant mínimament el perquè.
En aquells dies, les avantguardes
organitzades –i també barallades–
del moviment obrer estaven molt
ocupades reflexionant i mirant de
extreure lliçons del que havia passat a París i a Praga, en el maig i
l’agost de l’any anterior. Entre el
PSUC, a qui molts titllaven de reformista i de “burocratitzador” de
les Comissions Obreres en interès propi, i els tres, quatre, o cinc
grups trotskistes dels qui es deia
que només eren verbalistes revo-

lucionaris allunyats de la realitat
laboral, diverses organitzacions i
grupuscles s’esmerçaven en dotar
de major autonomia al moviment
obrer respecte dels partits polítics.
Maldaven també, en unificar les
lluites obreres amb les dels estudiants i procuraven vincular ambdós
moviments a les lluites populars
naixents als barris.
La revista clandestina ¿Qué hacer?
creada per José Antonio Díaz Valcarcel, Manuel Murcia Ros i Didac
Fàbregas (“El Pájaro”), que es presentava amb el subtítol: “Instrumento de trabajo y reflexión al servicio de los trabajadores de Comisiones
Obreras”, dedicà íntegrament el
número 5 a la vaga de la Camy i
s’hi podia llegir:
“Sin proponérselo, ni siquiera saberlo,
los trabajadores de Camy van a contribuir al desarrollo del movimiento
de masas que la clase obrera necesita. Este desarrollo, facilitado por la
UNIÓN en una acción concreta –Boicot a Camy– deberá ser fortalecido y
la unidad mantenida y reforzada en
torno a unos objetivos de clase, que se
irán precisando entre todos.
Una vez hecha la experiencia de esta
UNIDAD –que por sí sola ya justificaría el boicot– no debemos abandonarla nunca más.»
I així, pintant la consigna –“No
compreu Camy”– a les parets de
Sants, Poble Nou, Nou Barris,
Santa Coloma, Sant Andreu, Poble Sec, Badalona, etc., llençant
volants arreu, fent malbé quioscs
de l’empresa, posant bombes de
fum o cremant alguna furgoneta, és com la policia hauria pogut
enxampar gent actuant de manera
coordinada, tan diversa com en
Pep Miró Gilabert, en Jordi Borja


Sebastià, l’Oriol Solé Sugranyes o
Santiago Medina Morales, per sumar-ne quatre més als de la revista
¿Qué hacer? que s’esforçaven per
allunyar el sectarisme.
I, qui eren tots aquests? José Antonio Díaz fou un capellà secularitzat que, provenint del FOC, estigué a la fundació de CC.OO. l’any
1964 a Sant Medir quan treballava
a la Pegaso, impulsà després Plataformes, fundà la OIC l’any 1974,
passà a la CNT en el 1975, de la
qual fou expulsat l’any 1979, entrà
a treballar a l’editorial Bruguera
l’any 1981, i morí l’any 1985.
Manuel Murcia, oriolà de la JOC,
era un treballador de la Harry
Walker, també dels de Sant Medir
i de Plataformes, que fundà els
GOA i era membre del PSC l’any
1982 quan va morir.
Jordi Borja, en aquells temps professor de Sociologia a la Universitat, fou fundador de Bandera Roja
juntament amb en Comín, SoléTura i García-Nieto, i avui encara
fa d’urbanista i és del consell editorial de revista Sin Permiso.
Oriol Solé fou un dels fundadors
de Plataformes Anticapitalistes, i
després del MIL juntament amb
Salvador Puig-Antich i Pons Llobet. Morí tirotejat per la Guàrdia
Civil l’abril de l’any 1976, intentant
passar els Pirineus, després de fugir –per les clavegueres– del penal
de Segòvia amb altres 28 presos, 24
d’ells membres de ETA.
Pep Miró –també capellà secularitzat– era lleidatà de l’Urgell i en
aquells dies era ensenyant. Cofundador de la cooperativa Àbacus
i vinculat al moviment veïnal de
Nou Barris, en Pep presidí durant

16

anys la Federació d’Associacions
de Veïns de Barcelona.
Santiago Medina va ser tota la vida
un activista-obrer de la CC.OO. de
la Pegaso, avui jubilat.
Del PSUC s’ha de dir que no hi
tingué quasi bé ningú participant
en l’extensió de la vaga de Camy i
solidaritzant-se amb ella, si bé els
acomiadats tingueren per advocat
el “psuquero” Albert Fina Sanglas.
Fruit de les escissions i dels fets
de París i Praga de l’any abans, el
“Partit” i els seus militants tenien
un greu problema reflectit també
en una petita “finestreta” d’opinió
d’aquell mateix ¿Qué hacer?:
“¿Por qué “Mundo obrero”, órgano
del Comité Central del PCE, ignora la
lucha de Camy i el boicot que se está
haciendo a los helados de ese empresa?
¿Es acaso más importante la carta que
escribieron tales trabajadores, la sentada que hicieron tales otros, o la carta de
protesta de un abogado, que la lucha
en solidaridad con los 40 despedidos de
Camy? ¿O es que las acciones que no
inician los militantes del PCE ya no
tiene valor para la clase obrera? Si eso
no es sectarismo, ¿qué es?”.
D’aquí que a Viladecans i a la resta
de poblacions del Baix Llobregat
tingués tan poca transcendència la
solidaritat amb Camy. I és que la
malfiança d’alguns membres del
PSUC havia arribat fins a l’extrem
de fer córrer, per justificar abstenir-se, que l’Esteve Vidal Pons, un
dels dos capellans impulsors de la
vaga, el que només un parell de
setmanes abans havia vingut de
Hollywood i que tan bé parlava
l’anglès, ben bé podia ser un agent
de la CIA. En Vidal Pons, xerrant
sobre el tema, m’assegurà que, tot
i saber-li greu, mai no els ho tingué
personalment en compte, reconeixent que el seu escàs historial obrer
i estranya procedència els oferia
un bon argument i excusa per no
fer res. Posteriorment, treballant ja
a altres fàbriques de la comarca, sí
que en Vidal aconseguí una bona
col·laboració amb gent com en Plata i en Gonzalez, ex-treballadors
de Roca.

El judici dels treballadors de Camy
es celebrà el 19 de juny. ¿Qué hacer?
ho explica així:
“...Delante de Magistratura había un
jeep de “grises” y dentro estaban los
verdugos de la social, pidiendo los carnets a todos los asistentes –¡incluidos
los abogados defensores!– y a los obreros demandantes. A algunos obreros y
estudiantes que acudieron, en respuesta al llamamiento que se hizo, fueron
retenidos en la portería vecina, donde
fueron objeto de malos tratos.”
En aquells mateixos dies jo feia els
18 anys. Recordo perfectament,
o així m’ho sembla, els crits i raons entre treballadors de Camy i
conductors-repartidors esperant la
càrrega; els crits d’algú avisant de
l’arribada de la policia a la fàbrica;
l’enrenou d’assemblees, o quelcom
semblant, de les noies de producció al portal; l’entrar i sortir de gent
fora de l’hora habitual... I els recordo perquè d’aquests fets en vaig
ser testimoni des de l’altre cantó de
la tanca de bardissa que hi havia a
la Carretera de la Vila, només a 50
metres de distancia, just on avui hi
ha el Vilamarina. Pagès encara, jo
regava tomaqueres o esberginieres, escoltant-ho tot. Els pasquins
els havia vist, recollit i llegit, prèviament, anant a la feina.
Aquí i així va començar a germinar
en mi la llavor de la consciència
de classe que un any abans havia
sembrat l’esmentat Manuel Murcia Ros. Aquest sindicalista havia
vingut a explicar-nos als seminaristes de la Conreria de Tiana –on
jo estudiava–, històries de la JOC,
del moviment obrer i de la detenció i tortures que els treballadors
compromesos en la lluita per la
justicia sofrien a mans de l’esbirro
Creix.
Acabada la vaga i apaivagat el boicot, dins de la Camy de Viladecans
només hi quedà plantificada l’Esperança, cuidant i donant cobertura a les noves llavors sembrades
pels capellans De la Hoz i Vidal
Pons, a l’espera de que germinessin en acurat cultiu o de manera
espontània. Fer reunions a la mun-


Esperança Atarés, en l’actualitat

tanya, a la Font del Ferro o a la Font
dels Enamorats, es convertí en cosa
habitual per en Jimenez, per la Teresa Castany, per en Petit, per en
Barroso, per la Maria Comas, per
en José Antonio Sanchez, i altres.
Tots ells conegueren la clandestinitat abans no es legalitzaren els
sindicats, cosa que acabà succeint
no gaire temps després que l’Esperança Atarés Solans deixés d’ocupar-se de la gestió de les nòmines
de Camy i es fes monja benedictina, de les de l’”ora et labora”. Més
de dues i tres vegades l’empresa
estigué a faltar “el canto d’un duro”
d’acomiadar-la per plantar cara en
favor dels altres, però fou ella qui,
finalment, deixà l’empresa plantada amb un pam de nas, per dedicar-se no als quefers soterrats sinó
als celestials.
Pel que fa a la producció de gelats,
continuà la inexorable llei de concentració monopolística que se’n
riu de qualsevol sobirania, inclosa
l’alimentària. La suïssa Nestlé, després de menjar-se la segona “a” de
Camay, es menjà tota l’Avidesa, els
Kiko i la Menorquina, fins acabar
autoengolint-se. Paral·lelament,
l’anglo-holandesa Unilever sumava els seus Magnum a la també
empassada Frigo...
Potser comença a ser l’hora de que
joves emprenedors ressuscitin els
“mantecao-helao” dels anys cinquanta, o una cooperativa s’atreveixi a fer-los la guitza. És qüestió
de sobirania. Alimentària...

17

conèixer càrrec del Grup Tres Torres
viladecans
secció a

La llar de foc del despatx de l’Alcaldia

P

odria molt ben ser que
algú dels nostres lectors
pensés que aquest article
ja l’ha llegit anteriorment
i per alguna raó, potser una badada, l’hem tornat a publicar. De fet,
el lector que pensés això no aniria
gaire errat. El cert, és que el tema
que ens ocupa, aquest mes en
aquest espai, ja n’havíem parlat
en el butlletí del Grup Tres Torres
Canis Vallis de gener de 2009, i,
donada la important difussió que
manté la revista Punt de Trobada,
ens ha semblat adient de tornar-lo
a reproduïr en aquest mitjà.
Explicàvem doncs, en el Canis Vallis, que havíem trobat un article a
l’hemeroteca de La Vanguardia del
dia 10 de maig de 1893, en què es
parla de la xemeneia del despatx
de l’Alcaldia, tot destacant la bellesa d’aquest element decoratiu
del que va ser el saló principal de
la Torre Modolell, residència del
matrimoni format per Magdalena
Modolell i Jaume Nogués.
També és de destacar el fet que
l’articulista de La Vanguardia, diu
que la xemeneia va destinada a la
Casa “Madorell” de Viladecans.
Això de “Madorell” podria semblar un error, però el cas és que,
com hem comentat en altres ocasions i també en aquesta mateixa
revista, Magdalena Modolell era

coneguda pels viladecanencs de l’època
com “la Madorella” o
també com “senyora
Madorell”.
L’article diu així:
En el Salón de La Vanguardia, además de los
grabados de que hablamos en otro número, hay
expuesta esta semana
una gran chimenea de
nogal, estilo gótico, tallada con gran esmero
por los escultores tallistas señores Riera é hijo.
Cuatro columnas salomónicas, de ejecución excelente,
sostienen el friso de bellos y variados
calados cuyos ángulos anteriores desaparecen para dar cabida á dos bichas perfectamente talladas y de buen
gusto artístico que soportan el cornisamiento, de bastante vuelo. En las
caras laterales se ven unas elegantes
ogivas y en la parte más elevada de
la chimenea un escudo con la letra
M., inicial del nombre de la quinta á
que va destinada, Casa ‘n Madorell
de Viladecans. La puerta de la chimenea es de hierro repujado por el señor
Valero Tiestos, con arreglo á un precioso dibujo en el que se ostenta un
aguilucho. La obra ha sido dirigida
por el arquitecto don José Azemar y
acredita realmente los talleres de los
señores Riera.
El mes de setembre de 1892, el
diari La Vanguardia inaugura la
nova seu al número 7 de la Rambla dels Estudis de Barcelona. El
vestíbul d’aquest nou local, que
el diari anomena Salón de La Vanguardia, és dedicat a sala d’exposicions, en la qual s’hi alternaran
obres d’art, pintures, fotografies,
etc., i és aquí, en aquest espai barceloní, on va quedar exposada la
xemeneia el maig de 1893 abans
de la seva instal·lació definitiva a
Viladecans.

Fins ara desconeixíem que els
autors d’aquesta obra d’art eren
l’acreditat escultor tallista Joan
Riera Casanovas i el forjador Valero Tiestos García. Joan Riera,
premiat en diversos certàmens de
belles arts, va desenvolupar el seu
treball no momés a Catalunya,
sinó també a Espanya i Amèrica.
A Barcelona va ser professor de
l’Escola Superior d’Arts i Oficis i
Belles Arts de Barcelona, precursora de l’actual Facultat de Belles
Arts de la Universitat de Barcelona. Per altra banda, l’aragonès
Valero Tiestos va realitzar diversos treballs a l’exposició universal
de 1888 i també a la basílica del
Pilar de Saragossa. Tiestos també
va exercir la docència com a catedràtic de metal·listeria i ceràmica,
a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona.
No sabem si la resta de treballs
de fusta i forja de l’actual seu de
l’Ajuntament són també de Riera
i Tiestos. Podria molt ben ser que
sí, però en qualsevol cas, el que sí
que és segur, és que aquesta notícia de La Vanguardia li dóna un
valor afegit a la qualitat dels elements modernistes que decoren
les estances del palau i per extensió al conjunt d’aquest edifici,
símbol de Viladecans.
Jaume Lligadas Vendrell


18

la memòria en imatges

secció a càrrec de Jaume Muns

Zinoviev Linares, el comunista irreductible

Zinoviev amb la seva dona i filla.

Vam perdre el Zinoviev fa quinze anys, l’any 1998.
Durant molts anys va ser la icona suquera, perquè
era el comunista menys clandestí dels comunistes
clandestins, sempre recollint a pit descobert diners per a presos polítics, vaguistes, per a Mundo
Obrero, invitat de la Brigada Política Social de Via
Laietana cada cop que Franco passava a menys de
cinquanta kilòmetres de Viladecans. El seu pare
li va posar Zinoviev, heroi de la revolució russa,
Franco el va rebatejar com Manuel, nosaltres el
coneixíem com el Linares, i va recuperar el Zinoviev amb la democràcia, encara que el funcionari
de torn li va posar Zenobiel al DNI. L’any 1979
va celebrar la victòria del PSUC, però tota la seva
vida va militar al bàndol dels perdedors. Ja jubilat,
va ser desnonat al tercer intent pels jutjats i la
policia nacional de la casa on sempre havia viscut.
Es va defensar amb un encenedor i una bombona
de butà. Era una planta baixa amb pati i una figuera, on a vegades invitava a paelles i on tothom
acabava cantant Cuba sí, Cuba sí, yankis no.
José Luis Atienza Ferrero

Al 1977 celebrant una festa al local del PSUC.

A l’abril del 1979 celebrant els resultats de les eleccions
municipals.


Zinoviev Linares al Ple del primer Ajuntament democràtic
el 1979.

19

Viladecans Punt de Trobada72

Empfohlen

Empfohlen

Weitere ähnliche Inhalte

Ähnlich wie Viladecans Punt de Trobada72

Ähnlich wie Viladecans Punt de Trobada72 (20)

Mehr von puntviladecans

Mehr von puntviladecans (20)

Viladecans Punt de Trobada72