1. Ramon Sangles i Moles
COMUNICAR-SE,
TOT UN ART
Edicions Sp D

2. Primera edició: març del 2010
Segona edició (revisada i augmentada): octubre del 2010
© Edicions SPD
C. Girona, 7, 3r 1a
08010 Barcelona
A/e: edicions-spd@spdd.org
Disseny de la coberta i dibuixos de l’interior:
Toni Donada
ISBN: 978-84-613-8168-5
Dipòsit legal: L-181Imprès a Catalunya
Impremta Barnola
Ctra. de Tàrrega, 20
25210 Guissona

3. Índex
Comuniquem-nos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
El repte de la comunicació. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15
Som a l’era de les comunicacions. . . . . . . . . . . . . . . . . . 15
L’home, sabrà gestionar bé la comunicació? . . . . . . . . . 15
Cridats a fer un pas endavant. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16
Llenguatge, llengua, parla. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17
Llenguatge. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17
Llengua. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17
Parla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18
La dimensió comunicativa. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19
Habilitats comunicatives. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19
La comunicació no pot ser instrumentalitzada. . . . . . . . 19
La llengua conté la saviesa d’un poble. . . . . . . . . . . . . . 20
Tota comunicació demana un espai. . . . . . . . . . . . . . . . 20
L’èxit comunicatiu. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21
El prestigi de l’oratòria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22
La comunicació és font de progrés i de cultura . . . . . . . 22
Prioritzem la comunicació. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23
Missatges en clau positiva. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24
Actuar a contracorrent. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24
La nostra opinió és important . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25
El comunicant espera respostes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25
Oberts a la internacionalització. . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25
Sumar forces. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26
Multiplicar l’operativitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
Eternitzar la comunicació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28

4. L’expressivitat no verbal. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29
El cos i la gesticulació. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29
El cos no menteix . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29
Practiquem l’espontaneïtat. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30
Els gestos precedeixen la paraula i són paraula. . . . . . . 30
Què són els micromoviments?. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31
Mans esquives, mans possessives . . . . . . . . . . . . . . . . . 32
Els copets a l’espatlla. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32
Els petons i les abraçades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33
El somriure. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34
Dos enamorats, com es comuniquen? . . . . . . . . . . . . . . 35
Saber escoltar. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37
El difícil art d’escoltar. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39
Crisi en la comunicació. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39
La plaga del mínim esforç. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39
Hem d’ensenyar a escoltar. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40
No hem pas d’escoltar sempre. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40
No deixem perdre l’oportunitat d’escoltar . . . . . . . . . . . 41
Paciència, fora presses i silenci interior. . . . . . . . . . . . . 41
Llenya a la cridòria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42
No a les maleïdes interrupcions. . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43
L’escoltant fa de llevadora. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43
Una escolta activa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44
Saber escoltar és de savis. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45
Escoltar és contemplar. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45
Després d’escoltar cal discernir. . . . . . . . . . . . . . . . . . . 46
L’escolta no cerca els propis interessos . . . . . . . . . . . . . 46
La novetat genera escolta. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47
Escoltar enforteix la relació. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48

5. Si ets intel·ligent, escoltes a fons. . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48
Si ets artista de la paraula et faràs escoltar . . . . . . . . . . 49
Hi ha un altre món a escoltar. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50
Llocs on l’escolta és cabdal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51
Saber-se escoltar en la llar familiar. . . . . . . . . . . . . . . . 51
L’escolta en la vida social i comunitària. . . . . . . . . . . . . 51
L’escolta en el món de la salut. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52
A l’escola, s’hi escolta o s’hi xerra?. . . . . . . . . . . . . . . . 53
Ràdio i televisió: s’escolten o s’apaguen?. . . . . . . . . . . . 54
Hem de saber escoltar els nens . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55
La plàcida escolta entre amants i enamorats . . . . . . . . . 56
Saber parlar. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57
El do de la paraula. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 59
El llenguatge humà: una potència . . . . . . . . . . . . . . . . . 59
I per què és tan potent el llenguatge humà? . . . . . . . . . 59
La llengua és més que un muntatge de paraules . . . . . . 60
Siguem competents en la nostra llengua . . . . . . . . . . . . 61
Estabilitat lingüística. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61
Cal identitat clara i definida. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62
La identitat es cotitza bé . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63
L’art de saber parlar. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 64
Saber parlar és un art. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 64
Qui pensa és mestre del bon dir. . . . . . . . . . . . . . . . . . . 64
L’humorisme requereix traça. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65
Saber-se riure d’un mateix. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65
La ironia forada plaques d’acer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 66
Saber atraure l’atenció. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 66
No vulguem discutir . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67
Com tractar temes polèmics?. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67

6. Fem-nos agradables. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68
Coherència. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68
Saber més del que hom diu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69
Tenir poder d’adaptabilitat. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 70
La senyoria de la paraula . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71
Mesurem el volum de la veu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71
Pronunciar bé les paraules. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71
Un ritme acolorit i un to agradable . . . . . . . . . . . . . . . . 72
Saber dir les coses correctament. . . . . . . . . . . . . . . . . . 73
Trobar la paraula justa. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73
Siguem persones ben enraonades. . . . . . . . . . . . . . . . . . 74
Perdre la por . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 74
La bellesa en l’expressivitat. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 74
Vestim-nos bé . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75
Planifiquem. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75
No hi valen excuses. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 76
Captivar el públic. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 76
On es vol anar a parar? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77
No vulguem donar res per sabut . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77
Anar de cara al gra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77
Estratègies i conclusió d’un acte . . . . . . . . . . . . . . . . . . 78
Les tecnologies de la parla. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 79
Les tecnologies de la parla. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 79
Domini de les noves tècniques. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 79
Els telèfons mòbils. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 80
Les presentacions en audiovisual. . . . . . . . . . . . . . . . . . 81
Les gravacions en vídeo. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 82
Esperant una bona televisió. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 82
La responsabilitat dels mitjans de comunicació. . . . . . . 83
El teatre, emblema de bona parla. . . . . . . . . . . . . . . . . . 84

7. Saber llegir . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 85
Lectura diversa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87
Clavar els ulls en les lletres. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87
La lectura de diaris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87
La lectura de revistes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 88
La lectura de llibres. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 89
La lectura digital. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 90
La responsabilitat de llegir en veu alta. . . . . . . . . . . . . . 90
La lectura en la correcció de textos. . . . . . . . . . . . . . . . 91
Tinguem una bona biblioteca. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 91
L’amor a la lectura. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 92
El gaudi de llegir. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 92
Posem fre a l’esnobisme. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 92
La necessitat de rellegir. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93
Quan el lector vol memoritzar bé. . . . . . . . . . . . . . . . . . 93
El lector ha de captivar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 94
Qualitats d’un lector . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 94
Les bones formes en un lector. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 94
Un lector necessita preparació. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 95
Prestigiar la lectura. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 96
Saber escriure. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 97
Una bona organització. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99
L’engendrament d’un text. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99
S’han d’oferir textos entenedors. . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99
Emmagatzematge de material. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 00
1
Tres característiques bàsiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 00
1
Un bon plantejament és clau . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101
La confecció de l’esborrany. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101
El procés de revisió. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 02
1

8. Ànim!, tothom és capaç d’escriure. . . . . . . . . . . . . . . . . 02
1
El secret està a posar-nos-hi. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 03
1
A la recerca de la inspiració. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 03
1
Escriure és obrir-se al món. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 04
1
Capacitat d’adaptació. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 04
1
Qui escriu diu veritats. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 04
1
Llegint s’aprèn a escriure. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 05
1
El pensament s’educa escrivint-lo . . . . . . . . . . . . . . . . . 06
1
La comunicació per correu electrònic . . . . . . . . . . . . . . 06
1
La grandesa d’internet. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 09
1
La força d’una carta. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 110
El costum d’escriure notes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 111
Els rètols. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12
1
La passió i el do d’escriure . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
1
Veient com escrius et diré qui ets . . . . . . . . . . . . . . . . . 13
1
Posar el text a prova de foc . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 114
Qui expedeix un escrit ja no el controla. . . . . . . . . . . . . 114
Contextualitzar bé el lector. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15
1
Hem de ser clars i concrets . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 116
Delimitar el tema i fer-lo oportú . . . . . . . . . . . . . . . . . . 116
Som deutors els uns dels altres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 117
Calen dosis de passió. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 118
Escriure demana disciplina. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19
1
Uns textos ben lligats. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 119
Unes normes ben seguides. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20
1
El català del carrer no ens pot fer de referent. . . . . . . . . 20
1
Qui ha de suar és l’escriptor, no el lector. . . . . . . . . . . . 21
1
Una elegant manera de presentar els escrits. . . . . . . . . . 22
1
Cloenda. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23
1

9. Presentació
Heus ací un llibre, Comunicar-se, tot un art, que vol ser útil al
lector. En general, són unes pàgines basades en fets concrets de la vida
quotidiana i també fruit de l’observació de determinats comportaments
de la societat, a vegades convincents, a vegades criticables. Tant com he
pogut, m’he esforçat per evitar la teoria i oferir amb llenguatge planer
solucions pràctiques i a l’abast de tothom.
Ben mirat, el meu principal objectiu és el d’obrir camí perquè els
lectors entrin en la dinàmica de l’art comunicatiu i descobreixin la
potència de la paraula i el valor del llenguatge dels signes. Amb aquest
desig intento, doncs, d’oferir uns suports ben útils d’expressivitat i unes
pautes que ajudin tothom a penetrar harmoniosament en el domini de
l’escolta, de la parla, de la lectura i de l’escriptura.
Cada un d’aquests temes els vaig desgranant en una sèrie de subtítols
per tal de presentar-ne una dimensió polièdrica i facilitar-ne una lectura
precisa, agradable i còmoda.
Diria que en la secció «Saber escoltar» dono importància sobretot a
l’escolta activa; en la de «Saber parlar» poso en relleu el gran do de la
paraula, remarcant la potència que conté i traçant pistes de com oferirla; pel que fa a la secció «Saber llegir», hi dic que s’han de saber triar
bé les lectures i que és diferent llegir per a un mateix que fer-ho amb
vista al públic; i, en el darrer bloc, el de «Saber escriure», hi explico
quina és la disciplina requerida a l’hora d’agafar el llapis i com s’ha de
presentar un escrit segons les persones a qui vagi adreçat.
En un món cada vegada més tecnificat i globalitzat, en aquesta època de les comunicacions, més que mai és necessari donar a la vida una
solidesa que vagi més enllà d’allò que és tangible i perible, car l’home
és concebut per a comunicar-se en l’amor, en la bellesa, en l’art; l’home és cridat a ser donació i no pas acumulació. El gran repte, doncs, del
desenvolupament humà, en l’esfera universal, està en la bona comunicació i entesa entre els homes i, per tant, en la bona parla, en l’eficaç
intercanvi de coneixements, de dons, de sentiments; en definitiva: en
l’art de la comunicació!
Ramon Sangles i Moles

11. Comuniquem-nos
Esbatanarem les finestres i farem entrar l’aire pur
que impregna aquest univers tan ple d’emocions
i de diversitat.
Parlarem de l’art de la comunicació i ens traurem
el barret en senyal de reverència, cercant en el
cor de l’home i en les parts més nobles del seu
enteniment el regal a oferir-vos.

13. Comuniquem-nos
El repte de la comunicació
S om
a l ’ era de les comunicacions
L’art de la comunicació és el que en els nostres dies senyoreja la superfície de la terra, perquè tota una sèrie de canvis mundials així ho van
propiciant. Hem entrat en l’era de les comunicacions, on la informació,
el coneixement i les noves tecnologies s’han fet mestresses de la societat, abraçant tota l’activitat de l’home; direm més: la comunicació, com
mai, s’ha apoderat del seu cor i de la seva ment. Si bé l’home ja sempre ha estat preferencialment un ésser relacional, avui és posat a prova
precisament per l’eficàcia amb què sàpiga gestionar, assumir i concretar
en cada moment l’exponent relacional que ja hi ha dins seu, però també
el que la societat i les necessitats de cada moment li van imposant.
La nostra societat ja no és rural com en altre temps, tot i que s’exploten més que mai els conreus; tampoc no es posa ara en primer lloc,
com fa pocs anys, el món industrial i tècnic, per bé que sense aquest no
tindríem el desenvolupament ni les comoditats aconseguides, i de cap
manera no és ben vist fer la guerra per al domini i la submissió d’unes
persones o d’uns pobles oposats a uns altres.
Avui prioritzem els acords, els tractats, les cimeres (mentre escric
això s’està fent la Cimera sobre el Canvi Climàtic, a Copenhaguen), les
votacions democràtiques... En definitiva, actualment tot s’ha de resoldre
a través de la comunicació, observada tant des del punt de vista de les
noves tecnologies (que són tecnologies de la comunicació) com des de
l’angle de la comunicació interpersonal o internacional.
L’ home ,
sabrà gestionar bé la comunicació ?
En el llibre del Gènesi s’hi narra que per la paraula fou fet el món i
tots els éssers que el poblen; també pels evangelis sabem que el Verb es
féu carn. Tots nosaltres som testimonis que per una paraula, una ordre,
un sí o un no, el curs de la història ha canviat i que la senzilla vida de
cada dia pren una direcció determinada per allò que hom diu.
15

14. Comuniquem-nos
L’home és sempre responsable d’allò que la seva boca deixa anar. La
paraula marca la vida i la marxa del món. Llavors, sobretot els dirigents,
en qui la paraula es fa llei i ordre, ¿saben –i sabran– gestionar bé la paraula i tot l’entramat que li dóna suport i extensió? L’home, ¿tindrà la
maduresa suficient per a canalitzar tot el potencial comunicatiu que avui
més que mai el progrés posa a les seves mans?
Si donem una ullada general, d’abast internacional, molt inflats de
satisfacció no hi quedarem pas: es peca de prepotència, d’individualisme, d’infantilisme... Malgrat notòries excepcions, l’home no està prou a
l’alçada de tot el que el progrés li ofereix. Molta tècnica i molts mitjans
de comunicació, però poca maduresa i mala gestió (o gestió abusiva).
C ridats
a fer un pas endavant
Per a arribar on som (i em refereixo a cultura, tecnologia, ciència,
conviccions de tota mena...), els nostres avantpassats han hagut de lluitar
i treballar molt, i, en general, ens han deixat un món millor de com mai
no havia estat. Però, ja hi som: heus ací el gran perill de caure en un
anar fent, superficial i relaxat, en trobar-nos al davant tantes coses fetes i
mastegades. Enfront la societat de consum, doncs, hem d’anar amb peus
de plom i no empassar-nos pas tot el que ens ofereix.
Saber viure bé, gràcies a tantes comoditats, sí; viure en un relaxament
fora de l’òrbita de la qualitat humana i comunicativa, francament, no!
El preventiu per a no quedar atrapats en l’afluixament seria, per una
banda, saber viure satisfets del que en cada moment la novetat de la vida
ens brinda (sia en la sort sia en la desgràcia, car les desgràcies s’han de
saber acceptar i superar), i, per l’altra, mantenir un esperit d’harmoniosa tensió envers tot allò que pugui fer créixer l’home en les dimensions
humana i espiritual, i que nosaltres fusionem dient-ne tensió comunicativa. En dir tensió no hem de confondre el terme amb tibantor o
rigidesa; nosaltres parlem d’una tensió feta d’ales lleugeres, que s’han
de moure suaument i compassadament, altrament hom es donaria, tard
o d’hora, una patacada; parlem de coherència en allò emprès.
Per dir-ho amb unes altres paraules: volem parlar d’una fascinant comunicació que sempre convida a fer, vulgues o no, un pas endavant en
tot el que els humans toquem, mirem, pensem, diem. N’anirem parlant.
16

15. Comuniquem-nos
Llenguatge, llengua, parla
L lenguatge
El llenguatge és la facultat humana que fa possible que ens puguem
comunicar els pensaments, els sentiments i els desitjos mitjançant un
codi lingüístic compartit. Com que a part del món humà n’hi ha un de
forà, cal distingir tres menes de llenguatge:
— El llenguatge verbal (el de l’home, la llengua que fa servir)
— El llenguatge artificial (el de la programació, el de la informàtica)
— El llenguatge animal (el dels animals)
Nosaltres parlarem sobretot del llenguatge verbal, del que l’home fa
servir en comunicar-se amb els seus consemblants. Ara bé, farem també
referència al llenguatge dels gestos, al dels moviments del cos i de l’expressió facial, és a dir, al llenguatge cinètic.
El llenguatge artificial el tocarem sols tangencialment.
L lengua
La llengua és la facultat del llenguatge d’expressar-se d’una manera
concreta i històrica, utilitzant un conjunt de convencions necessàries i un
sistema de signes que els individus d’una determinada societat adopten.
Podem, doncs, definir la llengua com un saber col·lectiu, com un producte social que cada individu rep d’una manera passiva. Emprant paraules de Saussure, direm que una llengua «és la suma de regles i senyals
dipositats en el cervell de cadascú».
Aquesta convenció social disposa d’un corpus de paraules anomenat
lèxic, de l’estudi del qual s’ocupa la branca de la lingüística anomenada
lexicografia, molt lligada a les normes de les acadèmies de cada llengua
(institucions prescriptives sobre un idioma).
Tota llengua conté uns valors històrico-naturals (no pas artificials),
necessita un espai per a l’intercanvi comunicatiu i demana una interacció
semàntica, és a dir, unes unitats i uns signes comunicatius complexos.
17

16. Comuniquem-nos
La llengua és cultura
Cada llengua té la seva manera de construir i de lligar els significats
dels mots, resultat de l’esforç d’una sèrie de generacions, i representa,
descriu i interpreta el món d’una determinada faisó. Cada un de nosaltres
no elabora els seus pensaments en una llengua qualsevol, en una llengua
abstracta, sinó en una de sola, en la seva llengua concreta.
Per tant, el pensament humà arrossega un passat i depèn en gran
manera de la llengua que hom ha après durant la infantesa. A mesura,
doncs, que enriquim el vocabulari i les capacitats expressives, la nostra
mentalitat esdevé més potent i precisa pel fet de distingir, per exemple,
dues coses que abans confoníem, com posar i ficar. I, encara, a mesura
que aprenem altres llengües, anem eixamplant i enriquint el nostre horitzó cultural i mental. Les llengües són finestres obertes al món.
Les llengües evolucionen
Les llengües evolucionen, tant fonèticament com morfològicament i
sintàcticament. L’evolució d’una llengua, però, cal que es faci des de
dins, i sempre d’una manera lenta i concorde al seu geni.
Si l’evolució vingués per pressió forana, ens trobaríem davant una
suplantació, no pas davant una evolució de la llengua. És per això que
hem de conèixer bé el nostre sistema lingüístic, la nostra estructuració
gramatical i la nostra normativització.
Parla
Amb la parla indiquem l’acte que l’individu realitza, això és, l’acte
d’expressar el seu pensament, les seves facultats i les seves emocions
en quant membre d’una comunitat lingüística determinada, i ho fa per
mitjà d’aquella convenció social que és la llengua, i que ja hem definit.
La llengua, doncs, com ja hem escrit, no és més que una convenció social, i la parla és la realització individual d’aquesta convenció,
apresa voluntàriament i associada a uns signes, a uns conceptes i a una
acústica. Per tant, la parla és un acte de voluntat i d’intel·ligència que
sols el mateix parlant pot dur a terme en un espai i temps determinats.
El funcionament d’una llengua és molt complex i no es poden emetre
valoracions simplistes. Sí que es pot dir: «Aquest parla bé tal llengua.»
18

17. Comuniquem-nos
La dimensió comunicativa
H abilitats
comunicatives
Per a nosaltres els humans, la creació sencera és font de comunicació,
de manera que tot allò que existeix o succeeix, d’una manera o d’una altra, ens parla. Per això, fins i tot en situacions desaventatjoses (aïllament,
autisme, sordesa...) la comunicabilitat és possible.
D’altra banda, en tot home, per tancat que ens pugui semblar, hi ha el
desig d’una autèntica relació, sia mitjançant els gestos sia de la paraula,
amb els qui l’envolten i amb els qui més ha de tractar. I no cal dir que
d’oportunitats comunicatives a tothom se li’n presenten; però, és clar, s’han
de tenir ganes d’aprofitar-les i s’ha de voler entrar també en el món dels
altres. Saber-nos-els guanyar per al diàleg i l’amistat és tota una habilitat.
A tal propòsit, doncs, és molt aconsellable de dominar bé les capacitats verbals i d’estudiar a fons la nostra llengua i, si en sabem d’altres,
encara molt millor. A més a més, recomanem la lectura de bons llibres
i l’assistència a conferències que creguem interessants; i també és d’ajut
mirar bons programes televisius i escoltar atentament aquelles persones
que parlen bé i que es comuniquen desprenent gràcia i encant.
I no podem pas passar per alt les habilitats no verbals, que tractarem
en les pàgines 29-36 d’aquest llibre, car compten quasi tant com les verbals i, consegüentment, les hem de tenir en compte.
La
comunicació no pot ser instrumentalitzada
Dir que amb la llengua «mentre ens entenguem ja n’hi ha prou» és
simplificar excessivament i lleugerament la complexitat del ric cabal lingüístic i no donar el just valor a cadascuna de les paraules fetes servir en
un univers ple de contrastos i matisos. Sols des de l’oportunisme poden
ser dites frases com aquesta o de semblant calibre, cosa que denota una
total falta de respecte per a la nostra llengua i per a la seva bona salut.
Els conceptes de llengua i nacionalitat van molt més enllà d’enunciats
fets amb imprudència i desencert i que massa sovint sentim a dir.
19

18. Comuniquem-nos
Bàsicament, tota llengua configura la manera de pensar d’un poble
i, per tant, la dels seus membres. Llavors, la llengua no és solament un
instrument del qual ens servim, sinó la forma del pensament de cada habitant d’una nació i el tresor patrimonial del pensament d’aquesta nació.
Ningú no pot negar que llengua i pensament es donen la mà.
La
llengua conté la saviesa d ’ un poble
En la llengua d’un poble hi va embolcallada tota la seva saviesa generacional. Una llengua, de fet, és com un riu. És el fil conductor a
través del qual les diverses generacions s’han anat transmetent les seves
experiències, els seus èxits, els seus fracassos i, en definitiva, els fonaments de la seva antiga saviesa, constantment posada a prova per les
vicissituds de l’existència i renovada d’acord amb cada circumstància
històrica. Tot aquest cabal ha anat configurant, enriquint i sedimentant
unes formes d’expressió i de cultura que constitueixen la primera riquesa patrimonial de cada poble.
De la mateixa manera que en els fons dels rius hi trobem còdols, grava i sorra (procedents de totes les seves fonts, torrents i afluents), perfectament arrodonits i polits per la laboriosa i pacient acció de l’aigua,
en cada llengua hi ha sempre les empremtes i aportacions dels pobles
i de les generacions que ens han precedit i que el temps i les seves vivències han acabat seleccionant i posant a la nostra disposició. Així, les
restes lingüístiques ibèriques, gregues, fenícies, llatines, germàniques,
aràbigues, etc., que constitueixen la llengua catalana, juntament amb la
transmissió verbal dels neguits, sentiments i anhels més pregons dels
nostres avantpassats, que es vehiculen a través de la literatura oral o
escrita, han anat afaiçonant la identitat individual i col·lectiva dels catalans i són un punt de referència essencial, un pilar indispensable del
nostre poble. I sols en la identitat ens fem visibles al món.
Tota
comunicació demana un espai
En aquest món tot està condicionat, ordenat, estructurat i diferenciat
gràcies al llenguatge. Pel llenguatge establim relacions i ens obrim al
món, però també pel llenguatge marquem punts limítrofs i distingim
entre la manera de ser de la gent d’una nació i la d’una altra. En aquest
20

19. Comuniquem-nos
punt cal admetre que hi ha notables diferències entre una comunitat que
parli una llengua i una que en parli una altra. Per això és tan important la
territorialitat, l’espai on cada llengua pot ser parlada a cor què vols.
Una llengua no és una Babel, sinó un espai que ha de ser respectat i on
tothom és capaç d’entendre’s amb la llengua pròpia i històrica d’aquella
terra. No podem parlar de llengua sense comptar amb un espai concret.
Per això és tan important el binomi llengua-país. Sols cal mirar el
mapa del món per a veure que generalment és així: cada país malda
perquè la llengua hegemònica s’imposi fins als confins de les seves fronteres. I aquí entrem ja en un terreny molt delicat i a vegades injust, on
veiem que força països s’han estructurat amb l’annexió (volguda o feta
a cop d’armes) d’unes altres parts que de temps antics tenen ja les seves
arrels i llengua pròpies i que, lògicament, volen mantenir amb ple dret.
Doncs bé, és un fet comprovable que les nacions sotmeses a una altra
de més potent es troben sempre amb moltes traves i impediments per a
dur a terme els seus drets fonamentals. I no cal dir que el primer objectiu
d’una nació potent és el d’extingir la llengua de la nació minoritzada, sia
no donant-li el suficient suport i protagonisme, sia considerant-la una
llengua de segona categoria, marginant-la, ridiculitzant-la o fins i tot prohibint-la. Quan una nació actua amb prepotència ha de ser reprovada,
per més que apliqui les seves lleis d’una manera democràtica.
Aleshores, si realment la llengua és l’ànima d’un poble, l’aglutinadora
d’una comunitat, convé que aquella llengua sigui respectada i avalada
per unes lleis a complir, no manipulables per partits, siguin de dreta o
d’esquerra, per tal que la comunitat aborigen no s’hagi de trobar amb
conflictes diglòssics, de patuesització o de lingüicidi, com ha passat sovint amb tantes llengües de les quals ja no es canta ni gall ni gallina.
No és pas casual poder veure força exemples (a Europa mateix) on la
millor solució per a un natural desenvolupament de la llengua i una sana
economia ha estat l’obtenció d’una plena sobirania (aconseguida no pas
necessàriament amb mètodes violents).
L’ èxit
comunicatiu
L’èxit de tota bona comunicació està primordialment en l’estima que
tenim de nosaltres mateixos, en la bona formació, en el desig d’atrac21

20. Comuniquem-nos
ció, en la senyoria amb la qual ens presentem, en el grau de convicció
amb què oferim els nostres missatges i en el to de veu curosament treballat i modelat que fem servir.
Hem d’anar amb compte a no donar camp a les emocions negatives
(por, tristesa, ira, fàstic), car ens podrien causar ansietat o angoixa i avortarien l’èxit de tota bona comunicació o relació.
Seguint els consells que anirem desplegant en les pàgines d’aquest llibre, ens serà més fàcil de superar les temences que ens fan tremolar les
cames a l’hora de posar en pràctica l’art de la comunicació.
El
prestigi de l ’ oratòria
Qui es posa davant el públic ha de ser un artista de la paraula. Per això,
un orador ha de ser destre i competent en l’ús de la paraula; ha de saber
bé la llengua. Les llengües, si es compta amb voluntat i ganes, s’aprenen.
Per a persuadir l’audiència hom no es pot permetre mancances lingüís­
tiques ni incoherències de contingut. Hom ha de saber jugar amb la llengua, fent-ne un instrument manejat amb traça i habilitat.
Posseint el domini de la llengua hom ha de fer, a més i necessàriament,
que aquesta actuï, que l’acció de la paraula sigui penetrant. S’aconseguirà
aquest requisit amb un correcte ús de la veu i amb la bona i bella combinació de tons i ritmes, amb la riquesa dels moviments i amb l’expressivitat
de tot el cos. Referent als tons, direm que la veu de la dona n’és més rica
que la de l’home, i que, entre els parlars del món, diuen que aquell que
més avantatja tots els altres és l’italià.
La
comunicació és font de progrés i de cultura
Molt més del que ens puguem imaginar, la comunicació ha estat i és
el motor del progrés i de la cultura. Comunicar, sempre és progressar.
Les coses que no ens diem, que no posem al servei dels altres a fi que
participin de la riquesa de dons que duem a dins, s’assemblen a un sac de
blat esperant de ser dut al forn perquè se n’elabori el bon pa.
Sense un bon sistema comunicatiu difícilment el saber es podria des­
envolupar, car la cultura és fonamentalment i primordialment un conjunt
d’intercanvis actuals i generacionals. L’ahir, l’avui i el demà són un vertader teixit cultural-comunicacional.
22

21. Comuniquem-nos
P rioritzem
la comunicació
De res no ens valdrien els coneixements i la saviesa si no els poséssim al servei de la humanitat. Sortosament, obrint els ulls, trobem tota
una munió de persones disperses pel món contribuint en gran manera a
millorar la societat i a fer efectiu l’art de la comunicació. Com a exemple se’ns acudeixen ara figures com Graham Bell, inventor del telèfon;
Tomlinson, inventor del correu electrònic, i, encara, l’útil repertori internàutic de Viquipèdia o l’exitós Facebook... Però, és clar, de persones
amb poder comunicatiu n’hi ha tantes al voltant nostre que anomenar-les
totes es faria interminable, oimés si hi haguéssim d’encabir aquelles que
són predominantment anònimes i sense les quals viuríem encara en un
món fet a l’antigor i amb moltes deficiències comunicatives.
Hem d’estar, doncs, molt agraïts als qui fan evolucionar la comunicació per bons camins, car comunicar és sempre avançar per la via del
progrés i de la bona entesa. Com més comunicació, més coneixença, i
com més coneixença més estimació.
No cal dir que als bons comunicadors els hem de professar admiració
i els hem de tenir el màxim de respecte. L’art comunicatiu, que nosaltres
centrem sobretot en la paraula i en els gestos, té infinitat de facetes sobre
com fer-se concret i múltiples maneres de ser percebut.
Els bons comunicadors fan de pont entre una riba i l’altra; arriben
allà on, sense ells, el pas restaria barrat. Els bons comunicadors detecten
tot seguit on hi ha una persona sola o marginada i a l’acte li tiren l’ham
perquè formi part del ròdol comunicatiu.
Sapiguem, doncs, descobrir en la vida quotidiana les mil cares de
la comunicació; impliquem-nos-hi i premiem-la; sapiguem-la detectar
en la multiplicitat d’expressions i en infinitat de llocs; atorguem-li la
dimensió i el reconeixement merescuts, començant per valorar-la dins
de nosaltres mateixos, essent sempre portadors de veritat i dient les coses d’una manera pertinent, clara, breu, ordenada.
La comunicació lliga harmoniosament cultura i societat. La comunicació és comparable a la sembrada de bona llavor en camps adobats: do i
recepció. Tot acte comunicatiu, ben pensat i estructurat, ofert amb elegància i naturalitat, fa un bé impagable ací a la terra i s’enlaira àgil i atractívol
vers la immensitat celeste.
23

22. Comuniquem-nos
Missatges en clau positiva
A ctuar
a contracorrent
Un comunicador honrat generalment ha de nedar a contracorrent, ja
que, per desgràcia, els missatges carregats de negativitat, on predominen
les lluites a sang i fetge, tenen l’exclusiva en els mitjans de comunicació. L’home, malauradament, s’acarnissa amb els seus consemblants i
gaudeix mirant espectacles on predominen la ferotgia i la violència. Tenien l’audiència assegurada les lluites entre gladiadors i l’enfrontament
de l’home amb rabioses feres en el Colosseu de Roma; la tenen també
assegurada avui en programes o textos escrits de caire bèl·lic, mafiós,
criminal... Els mitjans de comunicació tenen èxit si ens fan conèixer
l’aspecte més fosc, tètric i vergonyós de les persones (estafes, delictes,
guerres, vexacions, fets sanguinaris...).
I, dins la mateixa línia, direm que no és bo de deturar-nos gaire en
segons quines campanyes electorals d’alguns dels nostres polítics (es
critiquen i mosseguen, prometen coses que mai no compleixen...); aconsellem també d’apagar el televisor o canviar de canal en pel·lícules o programes violents o farcits de llenguatge groller. En canvi, sí que va bé de
seguir reportatges ben fets, per exemple, de guerra, a fi que aprenguem,
a través dels desastres de la història, a valorar la pau.
Si poguéssim, faríem donar un tomb a moltes formes de l’actual manera de comunicar. Hem de voler posar més l’accent en els fets positius i
honestos; ens ha de satisfer escoltar bones notícies i ser-ne portadors. Fer
relluir la negativitat dels successos, generalment no condueix a bons resultats, ans produeix desànim i tristor. No siguem, doncs, mai còmplices
de baixeses, consumint-ne, ni en fem d’altaveu.
La feina de comunicar missatges positius no s’acabarà mai, ja que
abunden més que no els negatius. Saber veure el costat positiu de cada
persona i posar-lo en relleu, és cosa pròpia de ments sanes. No hauríem
de cansar-nos mai de cercar complicitats amb els objectius ben enfocats, amb la feina ben feta, amb les actituds responsables. Quan hom
24

23. Comuniquem-nos
se centra en els missatges positius genera opinió constructiva, conversa
intel·ligent, imaginació penetrant, feina eficient.
La
nostra opinió és important
És un deure de tota persona tenir la ment ben formada i obrar amb
rectitud. Es tracta d’una exigència mínima que s’obté volent simplement
un món millor i unes persones plenament lliures. Si dins nostre hi ha
aquesta base, llancem-nos a expressar la nostra opinió sense por; creguem-nos que la nostra opinió compta i que pot encarrilar per bon camí
la vida de molta gent. Quantes vegades una paraula o un consell no han
fet canviar el rumb d’una persona!
Siguem, però, sempre molt clars i contundents; de cap manera opacs
o indecisos. A tothom li ha estat infós un do per a ser competent en una
activitat determinada; vulguem-hi excel·lir (hom pot ser un bon cuiner,
un bon mestre, un bon lingüista, un bon venedor...) i siguem decidits a
emetre judicis de valor; diguem: això sí, allò no. No expressar convençudament la pròpia opinió denotaria immaduresa en la vida.
El
comunicant espera respostes
L’art de la comunicació no ha pas de desembocar en un pur activisme,
en un incansable missionariat, en una imparable retòrica. El bon comunicador prepara el caliu perquè es desprenguin respostes i compromisos
del seu discurs, desperta ganes de col·laboració, inspira tranquil·litat i
seguretat. És com un venedor que constata que el seu producte és adquirit, ben pagat i consumit. Si no és així, cal que el comunicador faci un
examen de consciència del seu procedir i enfoqui millor el discurs.
El bon comunicador té traça a complaure i sacia la multitud perquè fa
servir un llenguatge que aquesta entén; és més: sap pensar amb la mentalitat de qui l’escolta i, lògicament, captiva i atrau.
El bon comunicador no és mai concebut com un baladrer, sinó com
un engendrador de sociabilitat, com un forjador de caràcters forts.
O berts
a la internacionalització
Moltes vegades he trobat persones que, per no comprometre’s en res
nostre, ni país ni llengua, sempre tenen a punt l’estirabot «jo sóc un ciuta25

24. Comuniquem-nos
dà del món», cosa que d’entrada ja vol dir expressar-se directament amb
una llengua que no és la pròpia i tenir vergonya de la seva identitat.
Doncs, ara nosaltres enfocarem la internacionalització al revés: qui
més estima la seva pàtria, més cosmopolita és. L’única manera de ser
reconeguts internacionalment és la de circular amb segell propi. S’ha de
dir clarament: sóc català, sóc de Barcelona, sóc de Can Toi, sóc músic,
sóc creient... Tot ben delimitat i sense dissimular res.
Les denominacions d’origen són molt concretes: donen el nom de la
comarca o del poble (vi del Penedès, xampany de Sant Sadurní...) i es
venen per tot el món. Tinc un amic, bon coneixedor de les comarques
xampanyeres catalanes, que va a congressos mundials de juristes. Doncs
bé, quan a un hotel (sia d’un país o d’un altre) demanen xampany (perquè
mundialment té aquest nom) els el serveixen d’aquelles ampolles que els
xampanyers d’ací en diuen «cava» (v. Llengua Nacional, núm. 70, p. 29).
Som un país malauradament massa acomplexat i ple de contradiccions,
perquè, a més, aquelles ampolles duen escrit «Spain» en comptes de «Catalonia» o «Catalunya» que tranquil·lament hi podrien escriure. Llastimosament, no sabem comunicar la riquesa interior que duem a dins o no
tenim la valentia de dir que aquells productes són de fabricació nostra.
L’origen, la causa i la font mai no han de ser callats o amagats, perquè
en el fet de mostrar-los hi ha el secret de la nostra força i de la nostra
singularitat, que en propicien un reconeixement internacional.
A l’hora de mostrar-nos tal com som no hi ha de tenir lloc cap mena
d’atenuació, de simulació o de feblesa; hi cal, doncs, contundència, decisió, fortalesa i veritat. La nostra identitat ha de ser endevinada sempre.
No volem pas dir ara que hàgim d’anar pel món lluint les nostres qualitats o reclamant la reconeixença merescuda. Es tracta simplement de
posar-ho fàcil perquè siguem coneguts, o bé que, sense eufemismes, ens
sapiguem fer conèixer com a tals davant els altres.
S umar
forces
Hem de ser hàbils a percebre el sentit de fets i opinions, a fer tornar
blanc allò que és negre, a enlairar allò que es troba abatut. Hem de tenir
enginy, nas i traça per a transformar en força tota feblesa, per a convertir
en bell allò que és lleig, per a fer tornar el somriure en cors adolorits.
26

25. Comuniquem-nos
L’habilitat de les mans transforma la matèria; la vivor de pensament
clarifica complicacions; l’amplitud de cor genera llaços d’amistat. Doncs,
nosaltres demanem això: positivitat i suma. En la nostra època de les comunicacions la recomanació adient seria: tenir capacitat de crear xarxa,
saber treballar en equip, aconseguir enllaçar elements dispersos.
Les persones ja no ens podem moure individualment o sectorialment,
sinó que hem d’enxarxar-nos fent ús de les tecnologies més avançades
i dels recursos més eficaços i de més llarg abast. Hem de ser concrets i
limitats en la feina, però hem de tenir l’ambició que aquesta tingui ressò
en tots el confins de la terra i es posi al servei de la humanitat.
També es fa córrer la veu que l’ens familiar està en crisi: doncs, maldem per més acreditació d’aquesta institució. I encara: fomentem el dià­
leg intercomunitari, cooperem perquè hi hagi més entesa política, més
diàleg ecumènic, més intercanvi entre religions. Es tracta de sumar.
La suma de forces del feble fa tremolar l’home més fort i més ben pintat del món. Una societat democràtica suma més forces que no pas una
de dictatorial. Els règims nazistes, feixistes, comunistes... han fracassat
estrepitosament, i malauradament amb molt vessament de sang.
La immediatesa i l’agilitat també sumen forces, car avui dia tot va
molt veloç i, a cop calent, s’aprofiten més les energies.
M ultiplicar l ’ operativitat
No n’hi ha prou de produir; s’ha de competir i s’ha de vendre a dojo.
La Xina no té problemes a saturar el mercat mundial de mercaderia. Qui
té un producte ha de flairar on el podrà introduir. Tenim mitjans de comunicació de tota mena i hem d’estar en primera línia a servir-nos-en.
Per altra banda, si volem encomanar catalanitat, hem de cercar la complicitat de catalanòfils (d’aquí i de fora); si volem vendre un producte,
hem de cercar uns bons comercials (aquí i a fora); si volem treballar la
sociabilitat o la religiositat, hem de cercar uns experts sociòlegs i uns
teòlegs ben preparats (aquí i a fora).
Amb imaginació i bon tacte hem de cercar persones de prestigi que
col·laborin a multiplicar la coneixença del nostre treball i de la nostra
creativitat. De persones disposades al compromís i a l’ajuda n’existeixen.
Sols cal saber-les trobar i fer que sentin com a seu el nostre producte.
27

26. Comuniquem-nos
E ternitzar
la comunicació
Hi ha paraules que se les enduu el vent, que no són més que un espai de temps mort en les nostres vides. Fugim-ne! Podríem dir que en
tota paraula hi va inclòs un microxip que, grosso modo, la dirigeix a un
compartiment determinat: o bé al de la paraula fugissera i buida o bé al
de la paraula eterna i plena. És molt important, doncs, de tenir una sensibilitat ben afinada per a detectar quin serà l’efecte de tota paraula que
deixem anar. Serà una paraula vana o serà una paraula eficaç?
Igualment hauríem de procedir en l’execució de tota mena d’obres: hi
ha allò que és fet d’una manera interina i matussera i allò que és fet
amb projecció duradora. Quan no posem per davant de tot la bellesa, la
intel·ligència i el consens, aleshores es desoeixen les paraules assenyades
i es manipulen el diàleg i l’entesa. A Suïssa quan, per exemple, s’ha de
refer l’enllumenat d’un carrer, hi ha d’haver l’aprovació dels veïns, i tot es
fa comptant amb l’acord de la comunitat veïnal. Aprenguem-ne!
Aleshores, aprofundint en el mot eternitzar, direm que les nostres
paraules i les nostres obres no tan sols han d’oferir un servei amarat de
valors humans, concret, eficaç i comprometedor, sinó que també han
de revestir la visió transcendent i, per tant, s’han de projectar vers la
perfecció integral de l’home, que és cos i esperit. I parlo de possibilitat,
no pas d’una entelèquia. Si, doncs, en les nostres paraules i accions no
hi va comprès un plus eternitzador, aleshores tot esdevé caduc i res no fa
d’aquesta terra un paradís, com seria d’esperar i desitjar.
Es poden fer obres i discursos esplèndids, es pot dur a terme una gestió perfecta i mil·limètrica; però, si aquestes accions no tenen l’afegitó de
voler conduir l’home més enllà de la matèria palpable, representen una
despesa inútil o poc aprofitada d’energia, ja que l’acció que no mira a
la infinita transcendència, en algun lloc o altre de la terra s’encallarà i
s’estavellarà. En el terreny de la finitud, l’home es cansa i desanima; en
canvi, movent-se en esguard a l’infinit, és incansable i treu energia de
tota flaquesa, fa de les pedres pans.
Per a moure’ns dins aquesta dimensió no fa pas falta que siguem
uns éssers superdotats o posseir grans riqueses. Es pot anar endavant i
arribar molt amunt partint de zero. Ah!, però, això sí, s’ha de tenir talent
i bona disponibilitat.
28

27. Comuniquem-nos
L’expressivitat no verbal
El
cos i la gesticulació
Fins ací hem anat donant molta importància a la paraula, a la pronunciació. Doncs bé, ara direm quatre coses sobre el llenguatge no verbal, tema que requeriria moltes pàgines si volguéssim tractar-lo a fons.
Efectivament, hi ha investigadors, com Birdwhistell, que afirmen que
una bona part de la comunicació la fem mitjançant gesticulacions, aparences, postures, mirades i expressions corporals, sobretot facials.
De fet, la part més comunicativa del cos és la cara, i, en aquesta, els ulls
amb tota seguretat, i la boca. La manera com es mira i la durada de contacte entre ulls suggereixen molts missatges i parlen molt profundament.
En el mirar entren en joc conceptes de poder i d’intimitat. Mirar seria una
mica com tocar.
Si bé la cara, i especialment els ulls, és la part més important de la
comunicació, car és on amb més relleu es marca la força expressiva i on
més clarament reflectim les emocions, com ara la sorpresa, la tristesa,
la por..., hi ha encara un altre punt del cos no menys rellevant: les mans.
Aquestes, a part de donar suport als ulls fins a límits insospitables, parlen
de mil coses segons on les tinguem, o com les tenim o com les movem.
De fet, ens seria molt difícil d’imaginar-nos un polític o un predicador o
un orador amb les mans mortes o lligades; i seria impossible concebre un
Roberto Benigni (p. ex., en La vita è bella) sense jugar amb les mans.
El
cos no menteix
Moltes vegades les paraules no diuen el que l’home en realitat pensa.
Per diferents motius, l’home sol mentir. Però el cos ens delata: el cos diu
allò que les paraules amaguen; el cos mai no enganya. N’hi ha prou de
fixar-nos en els microgestos del cos de l’interlocutor; no cal pas anar als
sofisticats aparells detectors de mentides.
Entre el cos i el cor hi ha una harmonia molt difícil de trencar. Per
això, tractant-se de credibilitat, es diu «parlar amb el cor a la mà». Qui29

28. Comuniquem-nos
na imatge tan bella! També diem que «el cor té raons que la mateixa raó
no sap explicar». I és així en moltes situacions de la vida. La simbiosi
cos-cor és compacta i no admet deformacions. En canvi, ja no ens podem fiar tant de tot allò que és expressat amb la paraula. Es diu que «les
paraules se les enduu el vent» i també diem: «Fets!, i no paraules».
La paraula sempre està exposada a perills: sobrevalora fets o virtuts;
consent on hauria de plantar cara; diu sols una part de la veritat...
Si, doncs, no volem ser enganyats, a més d’escoltar les paraules, hem
de mirar atentament el cos de l’interlocutor.
P ractiquem l ’ espontaneïtat
Tant l’educació com la cultura generen uns patrons, unes determinades
maneres de ser i de comportar-nos. Que en la vida hi hagi establert un
ordre és cosa bona i necessària, altrament la societat seria ingovernable
i els individus es comportarien salvatgement. Ara bé, assumides les normes que per una banda i per una altra ens són imposades (governamentals, socials, familiars, laborals...), cadascú ha de poder expressar, d’una
manera ben espontània, els seus sentiments i la seva fenomenologia, i ser,
gràcies a un bon grau de maduresa i pel desig de llibertat, transgressor.
Ara bé, per a ser transgressor s’ha d’haver sabut complir molt bé la llei i
s’ha de tenir molta qualitat humana.
Les normes, les regles i els patrons encaminen, ofereixen ordre i seguretat, però no acaben de conduir l’individu a desenvolupar-se en la grandesa per a la qual ha estat concebut. Cada persona és un món i ha de donar
uns fruits determinats, cosa solament possible si els expressa amb ple
convenciment, coratge i espontaneïtat.
L’espontaneïtat ens ajuda a ser més lliures i és bona companya de la
salut mental; a més, fa que el llenguatge del cos sigui harmònic i seductor, que tingui rellevància i eficàcia.
E ls
gestos precedeixen la paraula i són paraula
Un nadó, abans de parlar, amb els seus gestos ja ens comunica moltes
coses. També nosaltres, amb el gest (insinuacions, indicacions o gestos
fets amb la cara, amb les mans, amb els dits...) ja mostrem sovint què
expressarem o què podríem expressar amb la paraula. El llenguatge dels
26
30

29. Comuniquem-nos
gestos és propi de persones en qui l’agilitat d’acció compta molt, de persones que se saben compenetrar molt bé. A vegades, amb un gest dius
mil paraules. Els gestos són immediats i de contingut complet.
Dos enamorats, per a expressar el seu amor, no s’han de dir gaires
paraules, perquè els gestos arriben al cervell i al cor, i perquè un gest pot
excitar més que un devessall de paraules.
Per altra banda, com més íntimament dues persones es vulguin comunicar, més s’acostaran. És molt diferent fer un gest d’acostament que
no pas fer-ne un d’allunyament: si m’apropo o obro els braços a l’altre,
senyal que ell m’interessa. Si un palmell de mà és obert indica extroversió; si és tancat, significa introversió o aversió. També l’angle d’obertura
dels peus és un indicador de bona recepció. Un encreuament de braços
pot significar seguretat si els polzes es veuen, però denotaran tancament
si la mà s’amaga a l’interior dels braços. La mà plana sobre la cara, tapant
la boca, mostra tancament total a l’altre. L’índex sobre la cara, dissociat dels altres dits, indica afirmació d’un mateix.
No volem pas dir ara que el llenguatge del cos tregui força a la paraula,
car podem constatar que aquesta és prou capaç de fer-lo reaccionar: «Això
que m’has dit m’ha deixat glaçat», «Em fas posar la pell de gallina», «Se
m’ha fet un nus a la gola», «No parlis així, que em remous l’estómac»...
Q uè
són els micromoviments ?
Els micromoviments són uns gestos inconscients i subrepticis; per a
copsar-los ens hem de regir pels impulsos emesos en la immediatesa.
Aquests gestos són com una llumeneta que el cos encén quan el cervell
s’ha de concentrar molt o quan no diu tota la veritat. Ara en mencionarem de tres classes:
a) Els micromoviments de fixació, que podem veure quan, per exemple, hom situa la mà en un lloc determinat, sobretot de la cara, i la hi
deixa immòbil perquè es vol concentrar en allò que diu o ha de dir.
b) Les microcarícies, que tenen lloc quan hom acompanya el seu cos
amb senyals de benestar, amb gestos o carícies de dolçor, sia amanyagant-se alguna part del cos, tocant-se els cabells... Sempre s’hi troba
un punt de seducció, que és bona per a atraure l’altre. Ei!, també poden expressar narcisisme i prou.
31

30. Comuniquem-nos
c) Les micropruïges, que descobrim quan hom, volent mantenir una actitud correcta, està en desacord amb el que l’altre diu. No ens gratem
mai per atzar; si ens gratem és perquè hi ha una situació de dissimulació. En aquests casos, la mà es posa sobre una zona de la cara o del
cos i hi fa una lleugera gratadeta.
M ans
esquives , mans possessives
El contacte de cossos o, si voleu, de pell a pell, primer de tot ha de
produir plaer; després hom hi ha d’experimentar com el fruit d’una donació mútua: jo per a tu i tu per a mi. Tot contacte humà apropa i lliga
esperits –cossos!–, i en aquest lligam s’hi ha d’experimentar amistat,
amor, correspondència, llibertat, seguretat.
En tota encaixada de mans, doncs, els efectes del contacte s’hi haurien de produir. Però no sempre és així. Hi ha encaixades de mans esquives: tan bon punt les mans entren en contacte, n’hi ha una que s’escapa
barroerament, deixant-te palplantat i mig glaçat. Després tenim les encaixades de mans possessives: no saps com desprendre’t de la mà que
t’engrapa i masega. I encara direm més: a vegades trobes una mà morta,
molt flonja, dins la teva; altres vegades hi trobes una mena de fòssil
enrigidit que et fa basarda.
Les encaixades de mans són molt més significatives del que hom es
pugui pensar, perquè entre la mà i la ment hi ha una connexió immediata
i completa. Una encaixada parla, i tota encaixada ha d’anar acompanyada d’una determinada actitud del cos: cal sobretot que el braç es trobi
de mitja cintura en amunt, el cap lleugerament inclinat vers la persona i
els peus amb un bon angle d’obertura. En un acte protocol·lari una bona
encaixada de mans mai no hi pot faltar.
Si no hi ha passió per la vida i ganes d’estimar, no hi pot haver bones encaixades de mans ni plaer; si no hem ensinistrat les mans per al diàleg i per
a les carícies, aquestes romanen inactives o en estat salvatge. No hi fa res
que, per la duresa de la feina, siguin aspres; parlem de l’art de moure-les.
E ls
copets a l ’ espatlla
Bé, els copets se solen donar a l’espatlla, però també a l’esquena, al
braç, a les natges. Donar-se copets és una pràctica molt estesa entre el
32

31. Comuniquem-nos
jovent, i actualment ha proliferat; parlant-se tant de grip i de contagis,
substitueixen més els petons (o besades) i les abraçades.
Ja des de sempre, el contacte humà és molt important, sobretot entre
els joves. Els joves han de descobrir el cos de l’altre; s’han de descobrir
a ells mateixos com a éssers relacionables i necessitats de companyia i,
per tant, de tacte.
Si una persona no es deixa tocar o és massa esquiva, això denota algun trastorn greu. És clar que sempre un s’ha de prevenir, i sobretot les
noies, dels qui anirien més enllà del que el comportament ètic demana,
abús que també consideraríem una anomalia. Nosaltres estem parlant
de l’art de la comunicació formalitzada amb el contacte.
E ls
petons i les abraçades
Tant en els petons com en les abraçades fem servir un llenguatge no
verbal altament significatiu i penetrant. A l’home i a la dona aquest llenguatge els fa bé i l’han de fer servir. De tota manera, com sempre, però
en aquest punt més que en cap altre, es pot pecar per defecte o per excés.
El punt dolç, doncs, on es troba? Jo el situaria en la disponibilitat, però
no en la necessitat. Si tenim la sort de poder rebre i oferir petons i abraçades, perfecte! Ei!, també poden embafar. Tanmateix, si aquesta oportunitat no es presenta, vés a saber per quines circumstàncies de la vida,
hom no s’ha pas de sentir frustrat o fracassat en la relació d’amor. Els
mendicants d’afecte fan força pena; els qui no n’admeten, creen rebuig.
Els petons i les abraçades, com han de ser? Sovint, en el comiat d’una
carta, fins i tot escrita a una persona que no hem vist mai (o que no
abraçaríem si la tinguéssim al davant), diem, més que res per educació i
elegància: «Una abraçada», o «Un petó» si hi ha molta franquesa.
En general, però, hem de distingir entre grau de familiaritat i situació. Si hi ha coneixença i amistat, els petons i les abraçades va bé que
hi siguin, però fets amb molta discreció segons en quin lloc o ambient
ens trobem. Jo diria que en llocs molt institucionalitzats (en congressos,
en convencions, en parlaments, en esglésies...) amb una bona encaixada
de mans ja n’hi hauria d’haver prou. Petons i abraçades hi són excessius.
En aquests llocs s’hi ha de sacrificar la bona coneixença i amistat per
una general cordialitat i acceptació de tothom.
33

32. Comuniquem-nos
Tampoc no hi hauria d’haver petons i abraçades la primera vegada
que dues persones es coneixen o quan són presentades per un tercer. Una
bona encaixada de mans ja trava amistat. Sí que podem fer ja un petó
després d’haver dinat o estat una bona estona junts amb el nou conegut.
Quan dues persones es fan un petó estableixen o renoven entre elles
l’amor i l’amistat. El petó representa una salutació calorosa i d’estimació
prolongable i respectuosa. Els petons solen fer-se a una banda i a l’altra
de la cara fent que els llavis, flonjament girats a l’exterior en forma arrodonida, toquin l’altra cara però sense ensalivar-la. Els petons no suposen
tanta intimitat o donació com les abraçades, per bé que els fets boca a
boca sí que en connoten.
Les abraçades tenen les mateixes peculiaritats dels petons però van
un xic més enllà. Quan dues persones s’abracen es comprometen a escoltar-se, a obeir-se, a estimar-se, a ser l’una per a l’altra perquè entre
elles hi ha ja certa intimitat. De tota manera, les abraçades poden revestir
matisos molt diversos i significats molt diferents: per una banda, poden
ser fluixes o intenses; per l’altra, breus o prolongades. Una abraçada que
comprimeixi excessivament un cos a l’altre no és satisfactòria; va més bé
que, dins la intensitat, hi hagi un punt de respiració o de deseiximent; els
dos cossos no s’han de percebre enrigidits sinó flexibles i com gronxant
i elevant-se. I, pel que fa a l’abraçada fluixa, no ha de servir per a fer entendre a l’altre que després es mantingui a quatre pams de distància.
Referent a la duració, les abraçades breus equivalen a una salutació
entranyable; les abraçades llargues connoten enamorament, possessió,
donació. Sols haurien tenir lloc quan entre dues persones hi ha ja el fet
de compartir la vida d’alguna manera o altra.
El
somriure
No podem pas passar per alt el somriure, una qualitat molt difícil
de protagonitzar bé, d’entreteixir-la en la parla. Només poden expressar alegria els cors plens de joia i de bondat. Precisament en aquests
moments, mentre escric això, enterren, a la catedral de Milà, Mike
Bongiorno, conductor durant més de cinquanta anys d’importants programes televisius italians que han captivat els seus espectadors; i ell
tenia per lema i repetia a desdir «Alegria!».
34

33. Comuniquem-nos
Estar alegre no vol pas dir que no experimentem el dolor i les sofrences de la humanitat; estar alegre i repartir somriures a dojo no suposa
pas caure en la superficialitat o en l’ablaniment del que requereix una
conducció seriosa i feta amb autoritat. Al contrari, amb l’alegria hom fa
seu el dolor i el patiment dels altres, alleujant-lo i curant-lo. Amb l’alegria es posen en ridícul els actes banals i es comanda com un rei, al qual
no manca res i a qui tothom sent el deure d’obeir.
L’acte de somriure és sempre portador de vida, de felicitat, de benestar. Qui somriu senyoreja en el món i exerceix una atracció irresistible,
ja que somrient captivem amb força l’altre.
Les persones tristes i de cara avorrida solament escampen tenebra i
pesantor. Evidentment, en el curs de la vida hi ha alts i baixos, i, per això,
no podem judicar mai cap persona si un dia la veiem afligida o amb la
cara amargada. Recomanem vivament de ser molt sensibles i prudents en
la manera de tractar-les i estimar-les. Nosaltres a l’inici d’aquest paràgraf
ens referim a persones que es mantenen en aquell estat de tristor i que,
fins i tot, ja l’han assumit i s’hi troben bé, detestant tota mena de correcció o canvi. A persones així les fem culpables del seu aspecte repulsiu i,
a més, diem que no són aptes per a governar o ensenyar.
D os
enamorats , com es comuniquen ?
Volem coronar l’acabament d’aquest capítol fent esment de la comunicació que s’estableix quan dos enamorats es professen amor.
Nosaltres, malgrat totes les fórmules de comunicació que puguem
anar donant, no sabem posar el punt culminant de la relació entre persones en cap altre lloc que no sigui en el paradigma del tracte enamorat
entre un home i una dona.
Entre dos enamorats hi ha encontre, apassionament i universalitat:
encontre perquè es toquen, es miren, s’acaricien i voldrien estar sempre junts; apassionament perquè per a cada un la vida de l’altre ho és
tot i hi volca tot l’amor possible, de manera que per l’amor apassionat
s’arriben a fer proeses; universalitat perquè veure dues persones enamorades apassionadament l’una de l’altra, això interessa a tot el món:
són un espectacle que deixa bocabadat tothom i que és agradable de
contemplar. Llavors, d’aquí es desprèn que de cada acte comunicatiu i
35

34. Comuniquem-nos
que de cada relació enamorada es passi de la singularitat a la universalitat. Ensems, cada protagonista es veu forçat a anar més enllà de la
seva identitat, perquè l’altre, en la relació i en l’estima, li presenta un
món divers, uns gustos diferents, una ruta desconeguda. No cal dir-ho:
l’altre és sempre un ésser imprevisible, i, seguir-lo, suposa haver de fer
un solemne acte de fe de llençar-se al buit.
Per això, en el tema de la comunicació-amor, per una banda un hom
ha de tocar molt de peus a terra, car tracta amb persones de carn i ossos;
però, per l’altra, ha de saber volar i mirar cap al cel i a l’infinit, ha de
saber entrar al temple de les ànimes i dels esperits.
Naturalment, és molt bonic i atractiu parlar del plaer comunicatiu i
dels cels blaus i estelats; a tothom agrada tanta dolçor i poder trobar bons
moments de diàleg, de passar estones de paradís i de relació exultant.
No deixéssim pas perdre cap ocasió d’aquestes! Ah!, però tots nosaltres
sabem que en la vida no tot són flors i violes, i que juntament amb la rosa
s’han d’acceptar les espines. Suposar que tot seran delícies i prou, seria
caure en el parany d’anar pel món enganyats i rebre frustracions.
La suprema intel·ligència donarà carta de crèdit a la comunicació i
a l’amor únicament si integren, en la seva expressió, les discrepàncies,
l’agror de la vida i el dolor que el frec humà tan sovint comporta. Si és
així, també nosaltres ens traurem el barret i aplaudirem la relació, comptant que aquesta faci el pas d’ocasional a estable i fidel.
És clar que sovint s’arriba a una relació estable després d’un procés
d’estira i arronsa o d’unes experiències ocasionals. Nosaltres, ací, volem
simplement alertar de les actituds massa fàcils i sovintejades de dir: «Si
no em complaus i satisfàs, et deixo», perquè, procedir semblantment,
seria propi d’un comportament irresponsable i patètic.
No hi pot haver veritable relació ni vertader amor si no mirem més
enllà dels nostres interessos i si no atorguem als compromisos i a les declaracions amoroses carta de durada en el temps i de permanència en la
paraula donada. I tampoc no hi pot haver bones relacions ni amor durador
si hom no sap estar a les verdes i a les madures.
Per això, no ens acontentem del fet que hi hagi tan sols mel i dolçor a
la boca de les persones, sinó que anhelem de veure-les impregnades de
lleialtat, de fidelitat i de compromisos.
36

35. AbCDEFgHIJKlM
Saber escoltar
Els savis són persones que sempre escolten molt
atentament, perquè tenen desig d’aprendre i as­
piren a ser perfectes.
Solament els qui saben escoltar en les dimensions
de cos i esperit són dignes de regir el món de la
comunicació i poden parlar amb autoritat davant
tota classe de públics.

37. Saber escoltar
El difícil art d’escoltar
C risi
en la comunicació
Malgrat viure en l’anomenada època de les comunicacions, ens adonem que per una banda la gent viu més incomunicada que mai i, per
l’altra, que sovint té com una xerrera irreprimible i incontrolada. Hi ha
persones que de seguida es fan mestresses del temps de l’altre i xerren
pels descosits, sense dir, al capdavall, res de rellevant ni pensar que l’altre pot tenir obligacions a fer.
Si escoltar és ja de per si un art que requereix molt domini d’un mateix,
imaginem-nos el fet de trobar-nos davant unes digressions interminables i
de paraules banals que el vent s’enduu. Solem dir que generalment no se
sap parlar prou bé, però malauradament tampoc no se sap escoltar. No hi
ha dubte que l’art de la comunicació està en crisi. Ens trobem davant un
gran problema, molt estès, que posa de manifest: (a) que qui no es comunica, no viu, car allò que no és comunicat es fa malbé dins nostre; (b) que
qui té tendència a parlar massa, degut sovint a problemes d’ansietat i de
solitud, pot acabar essent per als altres un pes en comptes d’un al·licient,
i (c) que els qui tenen les orelles a cal ferrer poden donar a entendre una
certa superficialitat i manca d’interessos.
La
plaga del mínim esforç
Els mestres i els ensenyants estan desesperats: els alumnes no escolten, viuen dispersos i neguitosos. D’on els prové tant esverament i tanta manca de concentració? Ai las!, davant una pel·lícula de dibuixos
animats bé estan quiets i atents. Indubtablement, tot prové de la plaga
del mínim esforç a l’hora d’haver de fer els deures. No pot ser que els
avenços ens enganduleixin i rovellin tant.
Tots sabem que hi ha matèries que són un os de mal rosegar, però
no les podem passar per alt; hem de superar la mandra, la deixadesa, el
relaxament. La vida d’una persona ha d’anar indefectiblement dirigida
i lligada a compromisos, a desig de superació, a ganes de servir. Sense
39

38. Saber escoltar
esforç i constància no es va enlloc. No és el mateix viure una vida assossegada, cosa bona i aconsellable, que fer el mandra, i això, no!
La vida és lluita i aventura, imaginació i creació. Tot ho hem d’enfocar a millorar la nostra vida i la dels altres; sempre hem d’estar desperts
i oberts amb vista al progrés a fer bones obres.
Només amb il·lusió, imaginació i una bona coneixença de les circums­
tàncies que ens envolten podrem superar la monotonia per la novetat i
l’encant de cada moment present.
H em d ’ ensenyar
a escoltar
Dels temes sobre saber parlar, saber llegir i saber escriure se’n solen
donar orientacions; però, de saber escoltar, poques vegades se’n diu res.
Ens trobem, doncs, davant la dura i ensems noble tasca d’ensenyar a escoltar; és una part important de l’educació que no podem deixar per a
demà, car hi ha responsabilitats que no es poden negligir ni diferir.
A les persones els hem d’ensenyar a escoltar, la qual cosa vol dir que
tenim al davant una feina a fer, tant en petits com en grans. Ara bé, és
sobretot en les noves generacions on hem de ser molt escrupolosos a no
permetre que els oïdors es distreguin quan una persona parla; no pot ser
que quan un parla l’altre miri el sostre o la mosca que vola. Sense embuts
s’ha de cridar l’atenció i comprovar si el missatge ha estat ben captat. Cal
també fer adonar als joves que, abans d’obrir la boca, han de pensar dues
vegades el que diran, i també els hem de conscienciar que, abans d’ells,
ja moltes persones han expressat millor allò que ells proven de dir.
Ara bé, quant a les persones grans, s’ha de seguir una tàctica que vagi
més de tu a tu, com dir: «Si no t’interessa això que et dic, canviarem de
tema.» Segurament que moltes vegades l’oient, amb tota la raó, estarà
ben content que es canviï, perquè qui parla no fa sinó donar la tabarra.
No
hem pas d ’ escoltar sempre
Com veiem, escoltar requereix un acte de voluntat; vol un esforç i una
predisposició. Hom escolta perquè realment vol escoltar; ningú no ens hi
pot obligar, perquè fàcilment podríem fingir.
Són molts els sons i les veus que pul·lulen pel cosmos; dins el nostre
aparell auditiu hi arriben infinitat d’impactes sonors. Tots sentim d’una
40

39. Saber escoltar
manera involuntària i no selectiva que la vida de l’univers bull entorn
nostre; sentim també que nosaltres mateixos emetem sons. I, vulgues
que no, sovint hem de sentir sons o veus que evitaríem. Dissortadament,
veiem que, com més modernització hi ha, més contaminació acústica
patim: la plaga dels cotxes, la maquinària industrial, els decibels sobrers de les discoteques i de les sales de ball... Malauradament, vivim
condemnats a haver de sentir més soroll del que voldríem.
Però, referent a escoltar, ah!, això ens ho cuinem nosaltres. Escoltem a
qui volem i sols allò que ens interessa. Ja anirem parlant de com fer-ho.
No
deixem perdre l ’ oportunitat d ’ escoltar
Fixeu-vos que els animals, tot d’una aixequen ben enlaire les orelles;
n’hi ha que les tenen molt desenvolupades, de manera que, per l’oïda,
descobreixen fàcilment la presa o són alertats de certs perills. També
nosaltres hem d’anar ben orelladrets per la vida. Hem de saber rebutjar
molts sons, molt de soroll, precisament per tal de concentrar-nos en allò
que ens interessi i gaudir-ne. Hem de ser màximament selectius: a més
oferta, més selecció. Però, feta la selecció, mullem-nos, comprometemnos a fons. Vulguem aprendre, escoltem amb profunditat, cerquem la saviesa i la veritat en els altres; tinguem la valentia i la humilitat d’acollir
i compartir el tresor, la bona llavor sembrada. És clar, escoltar vol dir
haver dipositat d’antuvi confiança en el parlant i haver-li donat crèdit.
Paciència ,
fora presses i silenci interior
Quan ens disposem a escoltar una persona no hem de tenir l’olla al
foc ni el cap carregat de cabòries. A l’altre l’hem d’escoltar sense pressa
ni neguit, perquè concedir temps al parlant és un factor clau en l’escolta;
també hem d’exercitar la paciència i hem de fer taula rasa de tota inquie­
tud, és a dir, hem de fer el buit en el nostre interior.
És clar, el parlant no ens ha de veure ni mirant-nos el rellotge ni comptant les bigues del sostre. Ni que sigui per educació, li hem de concedir
temps i atenció. També hem de pensar que segons quins gestos nostres el
podrien distreure o fer canviar d’argument.
A nosaltres mateixos, quan escoltem, ens hem de concedir paciència,
perquè ens podem trobar amb el neguit d’haver-nos distret durant una es41

40. Saber escoltar
tona o haver perdut el fil del tema o amb el fet de no entendre paraules o
un tros del que el parlant raona. Tinguem paciència i estiguem tranquils,
perquè potser més endavant ja ho comprendrem. Hi ha missatges que,
sense ser-ne nosaltres conscients, resten en letargia dins la nostra memòria, i sols molts anys després afloren i se’ns fan comprensibles.
Pel que fa al silenci interior, això vol dir simplement que hem de
sortir del nostre món i que ens hem de ficar en el de l’altre. Quin acte
de generositat tan bell! Les nostres veus interiors són molt traidores;
les hem d’aquietar perquè siguin les paraules del locutor les que ocupin
el nostre interior.
El fet de mantenir-nos callats no assegura pas que hi hagi silenci interior. Podem estar callats i, no obstant això, tenir a dins un rebombori de
veus de ca l’ample i el pensament al cel de les oques.
Cal fer neteja interior, cal beure l’amarg xarop que purga de tota immundícia. Aquest xarop no és altre que el d’exercitar-se en l’ascètica del
silenci interior i evitar així la dispersió. És posar en harmonia els nostres
pensaments, foragitar les veus de la nostra ment; és un perdre, en certa
manera, el món de vista, tant l’exterior com sobretot l’interior; és centrarnos en la veu de l’altre, fent que sigui aquella l’única que ressoni dins
nostre. Això sí que és escoltar de debò.
L lenya
a la cridòria
Si en un lloc hi ha cridòria, no pot haver-hi paraula ni escolta. Per
tant, on hi ha cridòria no hi regna altra cosa que salvatgisme. La cridòria
és l’atemptat número u contra la paraula. Si hi ha cridòria, el professor
no pot començar la classe, i és, doncs, una regla primordial educar per a
la continència verbal.
On hi ha cridòria la comunicació s’afebleix i queda ferida de mort.
Tothom podria aportar fàcilment exemples de llocs on ha hagut d’alçar
massa la veu, de llocs on hom no ha pogut sentir el que li deia l’interlocutor: dinars amb convidats, locals socials, discoteques...
Llenya a la cridòria! És un enutjós càncer a extirpar. Hem de ser uns
perfectes parladors i dialogadors, però també hem de saber callar en
honor de la paraula i contra la bestialitat. A vegades, si en algun lloc fa
falta dir ben alt: «Calleu!», sense embuts es fa.
42

41. Saber escoltar
Cridòria és sinònim de confusió, de turba, de massa amorfa, de caos,
de guirigall i de desordre. Fugim-ne com els gats escaldats fugen fent
garrameus de l’aigua tèbia.
Quan hi ha cridòria hi ha anul·lació de la individualitat, de la interpersonalitat; la persona, restant ofegada pel crit, apareix com una bestiola
desorientada o com un núvol endut a la deriva del vent. Llenya a la cridòria, doncs!
No
a les maleïdes interrupcions
La norma general del bon oïdor és la de no interrompre mai. Haureu
vist que a vegades hom espera que el parlant faci un lleuger respir per a
prendre-li la paraula; massa sovint hom se sent empès a ficar-hi cullerada, demostrant així no haver après ni les beceroles de la bona escolta; és
una mala passada que fem a la comunicació.
Tanmateix, si per alguna raó l’escoltant ha d’interrompre el parlant,
procurarà de ser molt cautelós a no fer-li perdre el fil de l’exposició,
mirant de ser breu al màxim i demanant, a més, excuses. A vegades va
molt bé de fer-li un petit senyal, sia alçant discretament un dit o bé fent
un moviment d’ulls, però sense interrompre’l; ell ja s’adonarà que tenim
quelcom a objectar o a aclarir i al final ens donarà la paraula. Sempre,
però, és aconsellable de no intervenir en el tema, ni de paraula ni amb
signes, fins que el parlant no s’hagi ben explicat. Ell ha d’experimentar
que li concedim temps per a exposar tot el seu missatge.
Una interrupció és comparable a una apagada de llum que deixa a les
fosques i inactiu.
L’ escoltant
fa de llevadora
Deixem de fer comèdia, de fer veure que escoltem quan, de fet, tenim el pensament als núvols. Escoltar demana fer el pas del jo al tu; si
habitualment solem ser «jo i les meves circumstàncies», l’art d’escoltar
convida a ser «tu i tot el que la meva atenció t’inspiri». Ens trobem davant un procés molt important: qui escolta, no solament capta allò que el
parlant diu, sinó que l’inspira a expressar continguts inesperats i insospitats pel mateix parlant. Escoltar és fer de llevadora, és fer sortir saviesa
d’on encara hi ha foscor, incertitud, teoria, projectes en latència...
43

42. Saber escoltar
No cal dir que hi ha parlants que conviden a desconnectar, a no ser
escoltats, perquè, en comptes d’oferir missatges de bon contingut i atractius, es delecten a projectar el seu ego als altres i embafen. Sincerament,
creiem que el bon escoltant ha de ser capaç de parar els peus, amb traça,
a tals parlants. Ara bé, aquest bon escoltant no serà lliure de culpa si
d’antuvi no ha fet de xuclador, si no ha absorbit i compactat en el seu cor
la verbositat de l’interlocutor.
U na
escolta activa
L’escolta activa demana unes determinades postures o gestos del cos
(de fet, forma part de l’expressivitat no verbal). És una qualitat que escasseja molt i que no veig pas que sigui gaire incentivada o potenciada.
Sobre l’escolta activa hi ha, tanmateix, una dada molt significativa:
és cada vegada més valorada en el món de les relacions públiques, dels
negocis, de la direcció d’empreses, en reunions, en comunitats i en activitats de tota mena. En molts països i en moltes situacions compromeses
tindreu èxit si demostreu que sou uns perfectes escoltants actius.
L’escolta activa és aquella de la qual té necessitat l’interlocutor. És a
dir, es dóna quan qui parla ha de ser escoltat molt atentament, sense que
es perdi cap matís del que diu, potser perquè exposa coses de molt compromís i potser també perquè després, per part de l’oient, hi ha d’haver
una resposta generosa, sincera i comprometedora.
D’alguna manera o altra, l’escoltant ha de fer evident que xucla el contingut del parlant i que es fa seu el missatge ofert. Prestarà, doncs, una
atenció que cap remor no trencarà; mostrarà assentiment, fet amb lleus i
compassats moviments de cap, que anirà d’amunt en avall. A vegades la
boca es manté un pèl oberta com si ja parlés o estigués a punt de respondre a qualsevol insinuació del parlant. Si el moviment de cap el féssim de
dreta a esquerra, indicaríem dissentiment.
En l’escolta activa envaeixes el pensament del parlant i esdevens responsable del que diu. Per tant, t’és d’obligació d’aplaudir-lo si et convenç;
en canvi, si et decep has d’anar girant el cap de dreta a esquerra amb la
boca tancada i, si és necessari, replicar.
La passivitat i el mutisme són mals companys de viatge i no es corresponen amb l’atractiu d’esperits dinàmics i cultes.
44

43. Saber escoltar
Saber escoltar és de savis
E scoltar
és contemplar
A un savi li interessa saber de tot. Per això un savi us sabrà escoltar
sempre, es tracti d’un tema o d’un altre, i tindrà interès d’anar a fons fins
en detalls que passen desapercebuts a molta gent o que ningú no s’aturaria a examinar. Diríem que, per a un savi, escoltar és contemplar. El savi
no té mai pressa, però mai no s’endormisca; ell va penetrant en l’essència
dels significats; ell va assimilant la textura de cada paraula, el dolç i suau
cant de tota criatura.
A un savi no li passen per alt ni el joc de paraules que sap fer qui
parla, ni les ironies deixades anar, ni el doble sentit donat a certes expressions o frases. Poques vegades el savi haurà de fer repetir una paraula o un concepte; ell sap travar en perfecta harmonia mots, frases,
modulacions de veu, pauses; ell copsa el sentit que el parlant dóna a tot
el conjunt i no es detura en conceptes que per separat no tindrien sentit.
El savi va al cor de la paraula i en coneix tots els ressorts.
A un savi els defectes de l’orador no el destorben. El savi, en escoltar,
va més al contingut que a la forma; més ben dit, sap donar ple sentit al
contingut, enriquint-lo, i sap redissenyar la forma, embellint-la.
Un savi, havent escoltat bé les paraules del parlant, sempre li’n serà
agraït i ben segur que el farà progressar en la seva elocució.
És cosa lògica i pròpia de savis també, posar-se a redós de gent sàvia,
escoltar-la i estudiar-la. La veu dels savis sempre omple de felicitat, perquè situen aquesta en primer terme mentre van a la recerca de la bellesa,
de la bondat, de la veritat, de la unitat. És, doncs, sempre una bona opció
escollir de formar part o de posar-se a l’empara de gent selecta, culta i
intel·ligent amb qui poder parlar i a qui poder escoltar.
Les persones amb les quals passem el temps canvien d’una manera o
d’una altra la nostra vida i les nostres actituds. Per això, sempre és aconsellable envoltar-nos de bones amistats i de tots aquells que sabem que
ens conduiran per bon camí.
45

44. Saber escoltar
D esprés d ’ escoltar
cal discernir
Després d’haver parat bé l’orella i un cop hagi entrat dins nostre
tota la substància que el parlant ens haurà fornit, és necessari tenir el
suficient discerniment per a fer una tria i una selecció dels conceptes
captats, car no sempre tot ha d’anar coll avall.
Aquesta tria ens haurà fet possible de classificar en un compartiment
les coses que prioritzem i en un altre aquelles que considerem supèrflues
o rebutjables. Es tracta de posar en marxa una escala de valors a fi que
per una banda se’ns simplifiqui la vida i per l’altra prengui un veritable
sentit. Malament rai si en aquest procés no hi hagués en primer lloc el
discerniment, essent com és una qualitat pròpia de gent que sap què fa.
No cal dir que mentre escoltem ja seleccionem, perquè en una escolta
intel·ligent el discerniment ja opera, fent que ens quedin més gravades
unes paraules que unes altres o que sols parem atenció en uns conceptes
determinats i els retinguem clars i frescos en la memòria. Aquesta escolta intel·ligent ens dóna la capacitat d’entrar en el nucli, en l’essència
de l’exposició, i fa que no ens aturem o entrebanquem en el revestiment
accidental o superflu d’un discurs.
El discerniment empaqueta el contingut i la forma del missatge, és
a dir, entén per què el contingut és explicat de tal forma. Qui té discerniment sap per què el conferenciant fa ús d’unes determinades paraules
i, així, és capaç d’entrar en la intencionalitat de l’elocució, descobrint
quines motivacions han dut el parlant a fer tal discurs, a fer-lo en tal lloc
i de tal manera. Només un savi reïx a fer un bon discerniment.
L’ escolta
no cerca els propis interessos
En la capacitat d’entrar en diàleg es troba la vertadera humanitat de
l’home. I, de l’home, allò que ens n’interessa és la seva bondat humana.
Llavors, l’escolta, la qual fa sempre possible el diàleg, ha de ser duta a
terme amb molt d’interès, però mai moguda per càlculs interessats.
De fet, entendrem aquesta escolta no interessada si tenim en compte que sempre «fa més feliç donar que rebre» (Ac 20,35) i si tenim la
pacièn­ ia i la generositat d’escoltar persones que a vegades no diuen
c
res de nou o que carreguen, però que necessiten ser escoltades, com a
vegades aquells xerraires dels quals ja hem parlat.
46

45. Saber escoltar
Naturalment, diu molt a favor nostre si de veritat som capaços d’escoltar pacientment les persones indefenses, les criatures, els alumnes,
els ancians, els malalts, els abandonats, els perseguits...
Moltes vegades, doncs, haurem fet l’escolta, més que per a obtenir
un guany nostre, moguts únicament per la compassió i per un veritable
desig d’estimar l’altre. El món d’avui, més que de molts discursos o de
serveis tècnics, té necessitat de silenci, del silenci constructiu que les
persones de bon cor saben teixir escoltant.
Indubtablement, qui sap escoltar en tals circumstàncies demostra posseir les característiques pròpies de la saviesa com són la intel·ligència,
l’agudesa, la bondat, la paciència, la confiança, la benevolència, la delicadesa, la penetració...
Aleshores, fixem-nos que és molt agradable d’estar al costat de persones que posseeixin qualitats d’aquestes, perquè tot seguit encomanen
felicitat, pau i benestar. No cal dir que és una gran sort trobar persones
que, per davant de tot, hi posen els interessos i els valors dels altres.
Moltes vegades, de l’escolta no interessada n’obtenim uns fruits inesperats que ens fan progressar en sensibilitat i tendresa; a més, tal escolta
ens fa sortir sovint del nostre món intoxicat, matant-nos l’ego i rebaixant-nos l’orgull i la vanitat. Veritablement, una escolta que no cerqui els
propis interessos fa que siguem molt més solidaris i més bons de cor.
La
novetat genera escolta
L’home aprèn sempre coses i, sortosament, vivint d’hàbits, s’estalvia
molts esforços. Però, és clar, la monotonia de la relació i del tracte i la del
quefer diari no solen despertar gaire interès per a l’escolta. Per això és bo
que ens llevem cada dia mirant-nos les coses amb ulls nous i que vegem
els nostres consemblants com a nous coneguts.
En el fons, tot se’ns ha de fer un xic sorprenent, i no cal dir que la
mateixa vida també. Hem de tenir consciència que el joc de la vida un
dia o altre s’acabarà. ¿Us imagineu, per exemple, un partit de futbol que
no s’acabés mai? Amb quina poca il·lusió que jugarien els futbolistes!
Doncs, la vida ho és, com un partit de futbol; és un joc que un dia o
un altre haurà de tenir un final. Hi cal, per tant, molta emoció, sorpresa, expectació. Per això és bo aquest punt d’estranyesa, de complicitat,
47

46. Saber escoltar
d’imprevisió que a vegades amara les coses de cada dia. Generalment,
les ments clares i equilibrades tenen consciència de la finitud de la vida
i l’accepten, no pas amb por, sinó amb satisfacció i passió. Per a elles,
cada moment present és nou i va carregat de força; podríem dir que reinventen constantment el viure.
En un estil de vida innovador, l’escolta té l’èxit assegurat, perquè l’escolta és més viva com més novetat i sorpresa té al davant.
E scoltar
enforteix la relació
Saber escoltar és el primer ingredient en l’harmonia d’una bona relació. Si, com hem dit, els fruits dels savis són la pau, el benestar i el
progrés, els fruits d’una bona relació, perquè s’ha sabut escoltar bé, són
l’estimació, la solidaritat i el gaudi.
Pot donar-se el cas que la relació entre parlant i escoltant no sigui tan
fluida com seria d’esperar. Aleshores hi ha d’intervenir el respecte, el
qual marca equidistància entre l’allunyament (o indiferència) i la invasió (o trepitjament del terreny de l’altre). El respecte fa que hi hagi una
proximitat no feridora ni fiscalitzadora quan les opinions són diferents o
divergents o quan no mereixen admiració de part nostra ans reprovació.
Tanmateix, continuant pel camí d’una bona harmonia relacional, no
hi poden pas faltar els elements focals i connectius com mirar als ulls,
tenir la cara desperta, somrient, atractiva, concentrada, xucladora...; és
més, tot el cos ha d’estar en actitud d’escoltar; per això és també molt
important la manera com tinguem posades les mans, les cames, el cap.
Estem parlant d’una escolta harmònica i activa, que aporta un plus de
qualitat a les paraules que el parlant emet a fi que la relació entre parlant
i escoltant sigui plena, rica i satisfactòria.
Indiscutiblement, una persona demostra saber escoltar tal com Déu
mana si tot el seu cos va acompanyat d’una actitud diríem seductora, que
fa que, destil·lant una irresistible harmonia i fascinació, tothom vulgui
estar al seu voltant per l’empatia que genera.
Si
ets intel·ligent , escoltes a fons
Em va agradar veure la italiana Federica Pellegrini, campiona del
món de natació 2009, en un programa on era entrevistada. M’admirava i
48

47. Saber escoltar
sorprenia la concentració amb què escoltava l’entrevistador, com fent un
buit total dels seus èxits. Després, responia a cada pregunta d’una manera molt concreta, senzilla, sintètica; sense ombra de tecnicismes o de
voler-se donar importància deixava anar unes respostes que per la forma
i el contingut eren una meravella. Jo mateix em deia: aquesta persona
s’ha entrenat a fons i ha seguit una disciplina rigorosa.
De fet, quan hom fa bé el seu ofici i acompleix els seus compromisos,
és a dir, quan hom és treballador, honrat, tenaç, eficient... t’adones que
aquest tal és també intel·ligent i que hi pots parlar d’infinitat de temes,
amb seriositat i amb el plaer d’anar descobrint nous colors en un univers
ple de persones agradables.
Sí, amb les persones intel·ligents hi pots parlar de tot i hi gaudeixes de
veres; un hom s’adona que, a elles, els fets de la vida no els rellisquen,
que res no els passa desapercebut, que saben donar la importància justa
a cada cosa. A més, les persones intel·ligents solen ser també molt atractives físicament, i, si n’hi ha que no ho són tant, la mateixa bellesa interior
els dóna un encant i una fascinació especial. Aquestes persones es caracteritza per ser obertes, expressives, moderades, rialleres, elegants...
No hi ha dubte que les persones intel·ligents encomanen, no les ganes
de voler ser com elles, sinó el desig de ser competents en tot allò que és
incumbència nostra i ens conviden a fer bé els nostres deures. Aquestes
persones són apòstols dels nostres temps.
Si
ets artista de la paraula et faràs escoltar
Hi ha persones que fan venir ganes de ser escoltades pel sol fet que
parlen bé i perquè sempre diuen coses interessants, ni que sigui pronosticant quin temps farà. Atrauen. En elles, de cap manera no es tracta d’un
voler-se fer escoltar, sia constrenyent l’escoltant sia inventant-se trampes;
saben que aquest no és el camí. Simplement es tracta de persones que es
fan escoltar perquè són vers artistes de la paraula.
En aquests artistes de la paraula detectem de seguida senzillesa, afabilitat, sinceritat... Parlant amb el cor a la mà, ens fan exultar d’alegria.
L’oratòria d’aquests artistes ens captiva tant que ens convida a pujar
majestuosament al seu carruatge i, amb ells, anar-nos passejant per les delicioses contrades de la veu angelical, sempre nova i agradosa de sentir.
49

48. Saber escoltar
Aquests mestres de la comunicació es fan escoltar perquè posseeixen
el domini de la llengua, el poder de la paraula; tenen la capacitat d’entrar
en l’ànima dels escoltants i la fan vibrar per la destresa a l’hora de fer
unes exposicions vives i originals.
Hi
ha un altre món a escoltar
L’acte d’escoltar no té límits. Per això, no sols hem d’escoltar l’interlocutor tangible, sinó que també, dins nostre, hem d’escoltar la veu
de l’esperit, la intangible inspiració que dirigeix els nostres cors vers
la transcendència. El simple fet d’escoltar la tènue veu de les ànimes
que ens han precedit ens enllaça amb l’eternitat, permetent-nos de fer
nostre en un instant tot el passat i tot el futur. I, com que la vida és feta
d’una trama d’instants, és possible de viure la fugacitat de la vida arrecerats ja en l’instant etern. Llavors, no és agosarat d’afirmar que l’home
no mor mai. Però, és clar, si no hi ha en nosaltres l’ingredient de la fe,
parlar de tot això és com picar ferro fred.
Les persones de fe creuen en un més enllà i tenen la seguretat que
la seva vida no fineix com la d’un gos. Per a tots els homes existeix un
altre món amb el qual és possible d’estar connectats mitjançant l’escolta.
I aquesta escolta no resta mai estèril o ineficaç. Ara bé, s’ha de ser savi
i tenir fe. No és que sense fe no es pugui ser savi; nosaltres diem que
no es pot tenir una sòlida fe sense posseir la saviesa de la vida, la qual
fa mantenir els ulls oberts, les orelles destapades, la ment ben formada,
l’esperit sensible i el cor obert a l’infinit.
Evidentment, existeix el món de la Saviesa infinita, que parla i inspira, que infon caràcter i fortalesa. La veu provinent del món de les ànimes
sàvies és molt fluixa i tira a imperceptible, però opera amb una potència
esclatant; per a sentir aquesta veu, a part que ha de ser escoltada amb
molta atenció, fa falta silenci, concentració i una sòlida fe.
Ja sabem que alguns lectors d’aquest llibre es declararan no creients,
però nosaltres estem convençuts de no predicar pas en el desert. A les
persones que no sintonitzin amb les nostres paraules els recomanem
simplement d’escoltar el silenci dins seu, o encara: que escoltin el refilet
d’un moixó, que escoltin la brisa del mar o l’oreig suau del vent i se sentiran igualment plenes de joia.
50

49. Saber escoltar
Llocs on l’escolta és cabdal
S aber- se
escoltar en la llar familiar
Massa vegades en les llars familiars la comunicació es dóna per suposada, quan, en realitat, la comunicació és una de les arts més fràgils i que
necessita ser constantment refeta. En les famílies el diàleg s’ha de cuidar
i regenerar moment rere moment, i, si hi ha malentesos, de seguida s’han
d’aclarir bé les coses i traçar camins i maneres de fer, amb concreció i
recta intenció. Donar per suposat que la comunicació no té esquerdes és
enganyar-se i exposar-se a inevitables decepcions.
Generalment, quan veiem que la relació no va bé, és millor fer una
aturada i negociar compromisos i actituds; posant els problemes sobre
la taula i descarnant-los és com suren els conflictes i com més bé es pot
veure la manera de solucionar-los.
Podria ser que ens adonéssim que a vegades no haguéssim tingut prou
confiança en els del nostre costat, que altres vegades la impaciència ens
hagués traït; altres vegades, per la nostra manera de ser o de fer, haurem
mostrat una mala imatge al convivent i, vivint en l’era de la imatge, això
causa conflictes; altres vegades pot haver-hi hagut una crítica destructiva
que ho fa anar tot en orris. Una relació clivellada s’ha de reparar.
Generalment, amb un diàleg ben conduït es troba la solució de molts
mals, ja que el diàleg sempre apropa les persones si hi ha la voluntat
d’escoltar-se degudament. Aprendre a dialogar duu a la lucidesa i a la
claredat. Mitjançant el diàleg, obrim la porta a l’amic i a l’estranger, i en
el recer de casa, escoltant-nos, solucionarem multitud de problemes.
L’ escolta
en la vida social i comunitària
Entre els subjectes d’una societat o d’una comunitat hi ha constantment
i omnipresent la necessitat de comunicació, i, per tant, la necessitat d’escoltar-se mútuament i de fer-se cas tant com sigui possible.
Pel que fa a la vida social, és molt convenient d’escoltar a fons i després saber ser també crítics. Fruit de l’escolta, unes coses podran ser
51

50. Saber escoltar
assumides, unes altres no. Ara bé, en l’àmbit d’aquesta comunicació s’ha
de mirar de construir sempre relació, lligams d’amistat. I tot allò que
pugui induir a distanciament, rivalitat o incompatibilitat de caràcters, és
millor relativitzar-ho i fer-hi una rialla de flaire convivent.
Pel que fa a la vida en comú, el fet d’escoltar en qualitat germanívola
fa que hom aculli sense dificultats les paraules de qui parla, i que tot
seguit les faci operatives. És bo que la paraula escoltada es transformi
de seguida en obres concretes, de manera que, mentre dura l’acte comunicatiu, hom sovint pot ja construir i edificar. En l’àmbit comunitari la
bona relació sol donar-se per garantida gràcies al constant frec a frec de
persona a persona i a l’amor generós que entre els uns i els altres es professen. A la fi, les obres acrediten la relació i la segellen.
L’ escolta
en el món de la salut
En el món de la salut hi trobem gent adolorida, indefensa, nafrada,
vella. Hi ha tot un munt de persones amb necessitat de ser escoltades,
potser més que no pas de ser curades. Sovint, qui és escoltat, s’oblida
fàcilment dels seus mals i es refà. Si una persona malalta és ben escoltada i atesa, el seu dolor és molt més suportable i les mateixes medecines
li poden fer molt més efecte; podríem dir que, escoltant i aconsellant els
malalts, hom fa de metge i d’animador.
He tingut la sort de veure algunes infermeres que ho són per vocació:
totes tenen el do de la comunicació; elles, a més de ser unes expertes de
la cura, són unes artistes de la paraula, de la paciència, de la delicadesa;
saben prendre cura del malalt, i el seu ver art està a saber escoltar, a saber dir les paraules justes d’encoratjament, d’ànim, a fer-hi veure més
enllà de l’espai reclòs de l’hospital. Beneïdes siguin!
Tanmateix, per dissort, també n’he hagudes de veure i tractar de malcarades, geniüdes i incapaces d’atendre els malalts tal com es mereixen i
negades a parlar-los en la seva llengua. Déu ens en deslliuri!
Quan una persona en la migradesa de forces se sent escoltada, pren
un alè que la fa saltar del llit i posar-se a córrer. En l’art de saber escoltar
els dèbils i nafrats hi ha el secret per a fer després pioners en un món ple
de dificultats. No heu vist mai un malalt refer-se i tenir en endavant una
salut de ferro i estar més disposat que ningú a servir? Hom és un bon
52