3. PARAFRASEIG
En la primera
estrofa surt
Metimna la
mestressa de
casa, on fa la
seva feina, i
apareix el seu
marit, Licas.
En la segona
estrofa, Liceni
i Náis els fills,
fan rebombori
i Metimna, la
mare posa
ordre.
En la tercera
estrofa com
Metimna agafa
una copa amb
aigua a la qual
li afegeix un
raig mesurat
de llimona i
que, a
continuació,
se la beu.
La ultima
estrofa del
poema
conclou amb
la imatge de
Metimna
observant per
a finestres,
clocant els ulls
després
d'estar
sotmesa a un
esgotament
continu.
4. RELACIÓ DEL POEMA AMB EL LLIBRE AL
QUAL PERTANY
• Aquest poema pertany al llibre d'Els fruits saborosos
(1906), compost per poemes de Josep Carner.
• Aconsegueix aprofundir en el significat del noucentisme
així com reivindicar el moviment estilístics del
noucentisme aplicat a la poesia.
• En tots els poemes, el poeta se serveix d'un doble pretext
i composicions estan ordenades segons l'etapa vital a què
pertanyen
• referències a la cultura clàssica són nombroses en els
noms dels personatges, totalment contrària a l'ideari
del Modernisme.
5. ANALISI FORMAL
Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa
damunt el voleiar dels braços i el vestit.
El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa
i ja a la cantonada és Licas, el marit.
14 A
14 B
14 A
14 B
Liceni trenca un vidre. Naïs s'esmuny, plorosa.
Llavores, arrambant-se al mur i amb passes lleus,
amb una revolada cruel i una amorosa
ha restablert Metimna la pau, que amen el déus.
14 C
14 D
14 C
14 D
Cansada, pren la copa de bella transparència
on juguen aires, núvols, solcant un blau camí,
i riu, sabent que a l'aigua mesurarà amb ciència
el raig de la llimona, la mel de romaní.
14 E
14 F
14 E
14 F
I beu, dant a l'entorn les últimes mirades.
La llum en el cristall, esparvilladament,
damunt sa cara es mou i l'omple de besades
i li fa cloure els ulls, repòs de tant d'esment.
14 G
14 H
14 G
14 H
6. Careix de
figures
retòriques ja
que es vol
donar més
importància a la
situació de
l’argument
Perifrasi que
utilitza per
nomenar una
copa d'aigua
amb mel i
llimona.
Rima consonat
amb versos
alexandrins
Estrofa: Son 4
estrofes de 4
versos
cadascuna Quaderna Via.
7.
Les llimones casolanes és un poema líric independent
que el va escriure Josep carner on el podem trobar
dins del llibre “Els fruits saborosos”. Aquesta obra és
explicada per un narrador es extern on apareixen els
següents personatges: Mitimna,Licas,Liceni i Naïs.
L’obra esta situada en un espai tancat; una casa.
Aquest poema és l'exaltació de l'ordre i la felicitat de la
quotidianitat domèstica .
La llimona és comparada per la seva qualitat (aspror,
acidesa) a l'actitud aparentment rígida de Metimna
amb els seus fills.
8. PARAFRASEIG
• En la primera estrofa parla que esta enamorat
de l'amiga blanca i bruna.
• En la segona diu que les estima a les dues.
• A la quarta que es sent bé perquè ja té a les
noies que ell estima al seu costat.
• A la sisena diu que quan les te a prop i les toca
hi ha una atracció sexual entre ells.
• Les estrofes tercera, cinquena i setena són
tornades, repeteixen la primera estrofa.
9. RELACIÓ DEL POEMA AMB EL LLIBRE AL QUAL
PERTANY
És del llibre de Verger de les
galanies (1911) i és de la
primera etapa de Josep Carner,
del Noucentisme.
Al ser noucentista era de moral
conservadora i permet el joc i la
simulació de que està entre
dues dones. Però no és amor
romàntic sinó l’atzar qui ens
permet trobar a aquestes
persones amb qui tindre
experiències, ens expressa que
tothom pot estar enamorat de
dues persones a la vegada.
10. ANÀLISI FORMAL
És un poema líric de versos
octosíl·labs, amb una rima consonant
encadenada, consta de 7 estrofes de
4 versos
El tòpic literari d'aquest poema
és el joc de l’amor, ja que es
refereix a l’amor com a pura
diversió.
Les figures retòriques són un
paral·lelisme al vers 5-6 i 15-16,
utilitza la tornada en les estrofes
1ª, 3ª, 5ª i 7ª.
L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.
8a
4b
8a
4b
Estimo l'una, oh gai atzar!
8c
Estimo l'altra, oh meravella! 8d
Bella com l'una no m'apar,
8c
fora de l'altra, cap donzella. 8d
L'amiga blanca m'ha encisat, 8a
també la bruna;
4b
jo só una mica enamorat
8a
de cadascuna.
4b
Ho fan l'airet o la claror:
estenc els braços per ma via;
va cadascun pel seu cantó,
du cadascun qui jo volia.
8e
8f
8e
8f
L'amiga blanca m'ha encisat, 8a
també la bruna;
4b
jo só una mica enamorat
8a
de cadascuna.
4b
I quan ja són a prop de mi
8g
i ja mos dits les agombolen,
8h
sota les túniques de lli
8g
hi ha dues vides que tremolen. 8h
L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.
8a
4b
8a
4b
11.
El títol d'aquest poema esta relacionat amb un doble
amor cap a cadascuna de les parelles. Manté una
certa relació cap alguns poemes de Josep Carner.
Tracta de que havent amor o no és bo divertir-se
passar-ho be i viure. L'autor a escrit aquest poema
expressant un sobre avís de que tot és un joc
superficial de simple enamoriscament, aquest
poema va ser el primer relacionat amb això.
12. PARAFRASEIG
• Primera estrofa: En aquesta primera estrofa, ens parlen
sobre una camperola que sembra a la tardor.
• Segona estrofa: En la segona estrofa, em canvi, podem
veure com hi ha una descripció de la dona (més
concretament de la cintura i dels llavis)
• Tercera estrofa: En aquest tercera estrofa, veiem com fa
referència a aquest Gàlata ferest.
• Quarta estrofa: I finalment en la última, ens parla sobre
una estàtua d'una deessa antiga que està sota terra.
13. RELACIÓ DEL POEMA AMB EL QUAL PERTANY
És en aquest període de recuperació
del llegat grecoromà que va aparèixer
la poesia de Josep Carner
«Camperola llatina», recollida en la
seva obra Verger de les galanies, que
pretenia reivindicar també la relació
existent amb els antics. En aquest
sentit, Carner converteix la figura
d’una dona que treballa al camp en
una estàtua majestuosa. Per això, la
camperola s’apareix als ulls del lector
com una dona mig espellifada i, a la
vegada, mig august. Al darrere del
poema s’hi fa evident, doncs, la
intenció de crear una identitat nacional
marcada per l’ascendent clàssic.
14. ANÀLISI FORMAL
Aquest poema, és un sonet,
format per quatre estrofes
de dos quartets i dos tercets.
És de rima consonant
i d'art major.
10A 10A 10C
10E10B 10B
10C 10E10A
10A 10D
10D10B 10B
Alada, véns al solc i a la
sembradai decantes el cap a la
clarori mig augusta, mig
espellifada,et corones amb l’or
de la tardor.Tens la cintura fina
i abrivada,i el si d’una naixent
promissió;canta la teua boca,
incendiadacom una rosa de
l’Anacreó.I fas anar la teva
grana en doinacom sobirana
que escampés almoinai et rius
del pobre Gàlata ferest.—Mai
no sabràs que dins la gleva
amigajeu enterrada una deessa
antigaque et vetlla encara,
compassant-te el gest.
De Verger de les galanies
(1911)
15. En aquest poema
podem trobar dues
comparacions.
La primera la
trobem en el vers
número 9 quan
diu: "I fas anar la
teva gran en
doina, com
sobirania que
escampés almoina.
FIGURES
RETÒRIQUES
I la segona en el
vers número 7
quan diu: " canta
la teva boca
incendiada, com
una rosa de
l'Anacreó.
16.
Com a conclusió, en aquest poema es pot veure com
Carner s'identifica amb el noucentisme, amb les
característiques de l'ambient rural en el que es situa
l'obra, i que també Carner sigui capaç de convertir
en literatura qualsevol element, en aquest cas la
Camperola.
17. PARAFRASEIG
• En la primera estrofa diu que el fènix és un ocell
immortal que a existit de sempre.
• En la segona parla de que el fènix pot ressuscitar per les
seves cendres, i tothom l’invoca.
• En la tercera ens explica que mai havia existit però la
gent sempre el tenia present.
• I en la quarta diu que com la gent ja no parla d’ell s’ha
perdut la seva essència però amb el record se li pot
tornar l’essència i tornar a existir.
18. RELACIÓ DEL POEMA AMB EL LLIBRE AL QUAL
PERTANY
Pertany al volum Bestiari
publicat al 1964, pertany
a la etapa final de la
poesia de Josep Carner.
De la descripció dels
animals es reflecteix el
caràcter i la forma
d’actuar de les persones
i l’objectiu és transmetre
el missatge de les
al·legories d’animals.
19. ANÀLISI FORMAL
La gent antiga d’Egipte 7em creia l’ocell més bell, 7a
el que mai no moriria, 7el sol mateix, fet ocell. 7a
El poema està format per 4 estrofes
de 4 versos heptasíl·labs amb rima
consonant en els parells i lliure en
els senars, es d’art menor.
Qui-sap-la gent m’invocava 7en un temple tot daurat; 7b
ells deien: - Si mor un dia, 7Tornarà ressuscitat-. 7b
Mai ningú pogué sotjar-me 7ni topar-me en un cantó; 7c
i és que s’havia fet córrer 7que era existent, i no en só. 7c
Tot el poema és una metàfora
relacionada amb l’existència
del Fènix i al vers 3-4 hi ha
una anàfora.
Ara m’esmenta un poeta 7quan ja no es parla de mi. 7d
Potser jo, si us el reguéssiu, 7arribaria a existir. 7d
20.
El Fènix existeix perquè el poeta l’ha creat i aquest
és el seu desig, existir per la gent. Ens interpreta el
fet de que el que tenim present ho recordem però
que amb el temps sempre pot passar a l’oblit per
alguns fets o aspectes, per aquets motiu el tornar el
record del Fènix provoca la tornada a l’existència.
