Una reflexió sobre el concepte de poder i la seva relació amb la política i la democràcia.

2. Hi ha escenaris
humans sense poder?
Quin és l’objectiu del
poder?
Hi ha algun antídot
contra el poder ?
Quina relació pot haver
entre poder i llibertat? QUÈ ÉS EL PODER?
Quines són les condicions
necessàries perquè existeixi el
poder?
2

3. Preguntes sobre
el poder
3

4. El poder es manifesta
en forma de relació
entre persones.
Modelar el
comportament d’algú
com jo vull. Aquest és
l’objectiu del poder.
Hi ha poder quan faig
servir la meva edat, la
meva posició social i
el meu coneixement
sobre un tema
determinat per
aconseguir que algú
faci el que jo vull.
El poder s’ha de fer
entre persones lliures,
no ha d’aparèixer com
una cosa forçada.
L’ús de la força és el grau zero
del poder, això simplement és
força física.
La relació entre les
persones ha de ser
desigual perquè el
poder tingui èxit.
4

5. Las relaciones de poder no son en sí mismas
formas represivas. Lo que sucede es que en las
sociedades, o en la mayoría de ellas, se crean
organizaciones para mantener cristalizadas las
relaciones de poder, para mantener dichas
relaciones en un estado de asimetría, de modo
que un cierto número de personas obtienen una
ventaja social, económica, política, institucional,
etc. Y esto cristaliza la situación. Eso es lo que
uno llama poder, en el sentido estricto del
término: es un tipo específico de relación de
poder que ha sido institucionalizado, cristalizado
e inmovilizado para beneficios de algunos y
perjuicio de otros.
Michel Bess entrevista a Michel Foucault. El
poder, los valores y el Intelectual, De
Filosofía/History of the Present septiembre 1988
Traductor: Francisco Larrabe.
http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2016/10/quina-es-la-tasca-
de-lintellectual.html (entrevista completa)
5

6. 6
Sovint tendim a pensar que sempre i arreu hi
ha política. És indubtable que sempre i arreu hi
ha poder. Però no sempre ha existit la política.
Jean-Luc Nancy, Democracia finita y infinita.
Democracia en suspenso, Ediciones Casus-
Belli, Madrid 2010.
Jean-Luc Nancy
Quina
relació hi
ha entre
poder i
política?

7. 7
PODER POLÍTICA
En tota societat existeix. És el resultat d’una
creació històrico-social
estranya i fràgil.
Instància o instàncies
instituïdes que poden
emetre mandats amb
autoritat.
És una tasca que afecta
a tots els membres de la
col·lectivitat, una tasca
que pressuposa la
igualtat de tots i tracta
de fer-la efectiva.
Existeix un poder explícit
(judicial i executiu) amb
un funcionament definit i
amb sancions legítimes
que pot aplicar.
L’objectiu de la política no
és la felicitat, és la
llibertat, entesa com
autonomia.
Cornelius
Castoriadis
Cornelius Castoriadis, La democracia como procedimiento y como régimen, La strategia
democratica nella società che cambia, Ed Data news, Roma 1995 (conferencia 1994)

8. 8
Pericle
s
Al voltant del 530 a. C el tirà Pisístrat
advertí als seus conciutadans atenesos:
"Vosaltres ocupeu-vos del vostre idia (els
assumptes particulars de cadascú) que jo
ja m’ocuparé dels koinà (allò que és comú,
el que és de tots)". D’aquesta manera, el
tirà reduïa els altres a la condició d’idiótai
ja que ell es feia amo del koinon. En aquell
moment nasqué l´ús del terme idiota com a
persona que només s’ocupa dels seus
negocis privats, dels seus gaudis i felicitat
particular, una persona que no intervé en
l’àmbit públic ni s’ocupa d’allò comú, de la
polis, de la seva conservació i
engrandiment. És aquest tipus d’ésser
humà que quasi cent anys després
Pericles qualificarà complementàriament
com a inútil: "som els atenesos els únics
que a qui no participa dels assumptes
públics el considerem, no tant com un
despreocupat, sinó com un inútil"
(Tucídides, Història de la guerra del
Peloponès).
J. M. Ruiz Soroa, ¿Pero
de verdad somos
idiotas?, Claves de
razón práctica,
Diciembre 2009, nº 198

9. 9
Aristòtil
•De fet, ja Aristòtil, recorrent al llenguatge, va donar una resposta a la
pregunta sobre com es distingeixen els homes dels altres animals.
•Mentre que els llenguatges d'altres animals tenen una funció, segons la
qual simplement reaccionen a l'ambient, l'estructura predicativa-
proposicional li dóna a l'home la possibilitat de dir coses que són
independents de la situació de parla.
•Amb això veu Aristòtil connectat el fet que els homes poden parlar
del que és bo i per tant del just.

10. 10
Aristòtil
•Aquesta reflexió es troba al començament de la seva Política, i
Aristòtil conclou que els homes poden formar conjunts polítics
només perquè es poden entendre mútuament sobre el que és bo per
a ells.
•Mentre que una societat de formigues, per exemple, està
organitzada a base d'estímuls químics, en una societat humana els
individus s’uneixen els uns als altres per consideracions de bé i per
tant tenen la capacitat de separar-se i de donar raons sobre com
separar-se.
Ernst Tugendhat, Nietzsche y la antropología filosófica: el problema de la transcendencia inmanente, Problemas, Gedisa,
Barna 2001, págs.. 206-207

11. 11
Si llegim la Política d’Aristòtil, l’obra que ha configurat el
conjunt de les categories bàsiques del pensament polític
occidental, observarem que totes elles es construeixen
per contraposició amb un àmbit determinat, el de la "casa",
l’ oikos, el lloc de la família.
L’espai de l’oikos i el vincle entre els
seus agents apareixen marcats per
allò natural, per les relacions de
parentesc, el lloc de la producció i de
la reproducció, del treball per a
l’assoliment de bens i satisfacció de
les necessitats, i la llar de la prole i la
seva criança.
Pólis es delimita totalment enfront a
ell, ja que serà l’àmbit no de la vida i
la seva necessitat, d’allò biològic, sinó
del "viure bé" (eu zen), del
desenvolupament de les
nostres potencialitats, començant per
la que ens defineix, la paraula
raonada, el logos. I d´aquí passem del
simple existir a allò més distintivament
humà: passem de la necessitat a la
llibertat, d’allò donat a allò que s´ha de
decidir.

12. 12
Les relacions de la casa estan marcades per la verticalitat, la jerarquia,
per la desigualtat, considerada "per naturalesa", allò que és impropi de
l’àmbit polític, el dels homes lliures i iguals. Quedaran doncs excloses
de la pólis les relacions despòtiques o instrumentals, com la que manté
l’amo de la casa (despotés) amb els seus esclaus, però també les regles
paternalistes com les que el pare té amb els seus fills, i l’aristocràtica
que manté el marit amb la seva esposa.
La casa és, doncs, un àmbit fortament unificat pel poder d’un. El
govern domèstic -ens diu Aristòtil- és una monarquia. La categoria
de política, allò que és propi de la pólis davant el despotisme i la
seva instrumentalitat, el paternalisme que redueix el ciutadà a la
condició d’infants (no-parla) o a la de qui no és amo de si mateix,
oposa la relació dia-lògica, la capacitat deliberativa i la consegüent
alternança en el governant i ser governats, que només és propi dels
éssers lliures i iguals.

13. 13
oikos polis
L´espai és la família L´espai és l´àgora, on pots interactuar
amb els altres.
“el govern domèstic és una monarquia”
(governa només un)
És el govern de la paraula raonada
(logos), allò que identifica i defineix els
humans i que tothom pot utilitzar.
Les relaciones humanes estan
marcades per la desigualtat natural:
•despòtiques (amo-esclau)
•Paternalistes (pare-fills)
•Aristocràtiques (marit-muller)
Les relacions humanes estan marcades
per la igualtat: enraonar entre homes
lliures i iguals.
lloc de la producció i de la
reproducció (necessitat).
lloc on es pot desplegar la capacitat
deliberativa: es discuteix sobre el que
volem ser i com volem viure (llibertat).
vida: existència biològica. vida: viure bé (eu zen).
Jorge Álvarez Yagüez, El nacimiento de la biopolítica, Claves de razón pràctica, junio 2010, nº 203.

14. 14
La democràcia
grega
democràcia: 1.Discutir sobre la democràcia significa
discutir sobre la política. 2. Institució en la que totes les
preguntes poden ser plantejades, on cap posició o status
estan determinats o garantits de partida (això la defineix
com a règim). 3. És el règim on l’esfera pública es fa
verdaderament i efectivament pública, pertany a tots, està
efectivament oberta a la participació de tots. 4. La
democràcia com a règim és alhora el règim que intenta
realitzar l’autonomia individual i col·lectiva, i el bé comú tal
com és concebut per la col·lectivitat considerada.
Cornelius Castoriadis, La democracia como procedimiento y como régimen, La strategia
democratica nella società che cambia, Ed Data news, Roma 1995 (conferencia 1994)
Per als grecs és un règim de
participació directa.
Afecta a la
deliberació i
aprovació de
lleis i decrets
Afecta a la presa
de decisions i
d’execució.
Afecta a l’exercici
dels tribunals de
justícia
El procediment del sorteig era
utilitzat per a aquelles
tasques que no calia un
coneixement d’experts.

15. 15
De la política a la
democràcia
Trets de la
política
(Aristòtil)
llibertat
igualtat
No
instrumentalita
t
deliberaci
ó
Alternància governant-
governantsjustícia
Bé comú
Pluralitat
virtut

16. 16
Trets de la
política
(Aristòtil)
oEn Aristòtil, la política
és un concepte que
conté una important
càrrega normativa: ens
diu com ha de ser el
millor règim per a una
pòlis.
oSi un règim és
qualificat de “polític”
els trets que
caracteritzen la política
hi estan presents.
oPer això, ni la tirania,
ni la oligarquia, ni la
monarquia ni la
demokratia (demagògia)
poden ser considerats
plenament règims
“polítics”.
De la política a la
democràcia
La proposta
aristotèlica era
la politeia o
república, una
mena de
democràcia
alliberada del
radicalisme
assembleari
desordenat i
perillós de les
democràcies
que havia
conegut.

17. 17
De la política a la
democràcia
Arribar a la conclusió que
la democràcia era el règim
polític per excel·lència,
havia d’haver estat la
conclusió lògica del discurs
aristotèlic.
Un seguit de factors
conjunturals
desfiguraren la conclusió
dels seus arguments:
Menyspreu del treball
manual (les multituds)
Experiència negativa
de la democràcia
atenenca
Tradició arrelada
d’excloure dones i
esclaus de l’àmbit
públic.
Jorge Álvarez Yagüez, Aristóteles: perì demokratías. La
cuestión de la democracia, Isegoria nº 41, julio-diciembre 2009,
págs. 69-101

18. 18
«pues cada individuo será peor juez que los expertos, pero
todos juntos serán mejores o al menos no peores» (1282a,
16-17)
«de modo que es justo que la masa ejerza la soberanía sobre
asuntos más importantes, ya que el pueblo, la asamblea y el
tribunal están compuestos de muchos, y la propiedad de todos
ellos juntos es mayor que la de los que desempeñan las
magistraturas principales individualmente o en pequeño número»
(1282a 34-36; 38-41)
«en la actualidad todos reunidos juzgan, deliberan y
deciden» (1286a, 26)
«juzga mejor una multitud que un individuo
cualquiera» (1286a, 30-31)
«una gran cantidad es más difícil de corromper
(...) y así la muchedumbre es más incorruptible
que unos pocos» (1286a, 31-33)
Capítol 11 del Llibre II
de República

19. 19
ACTIVITATS:
Plató Aristòtil
Govern dels
experts
Govern de
la multitud
Què és
millor?

20. 20
MATERIALS:
http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2015/12/p
lato-la-democracia-contra-la-parrhesia.html
Michel Foucault, El coraje de la verdad,
Fondo de Cultura Económica, Buenos
Aires 2010
1- En què consisteix la inversió platònica,
segons Foucault? Per què es produeix?
2- Quina relació es pot establir entre un
govern tecnocràtic i la comparació que fa
Plató en República (448a-b)?
3- Compareu els arguments d’Aristòtil amb
l’argument de Plató?