Biaixos cognitius

BIAIXOS
COGNITIUS
L’ O R I G E N D E L S N O S T R E S E R R O R S

1. Pensar cansa
2. ”Veure el que tenim davant dels nassos precisa una
lluita constant” (George Orwell)
3. ”L’home és una màquina determinista en un món
probabilístic” (Amos Tversky)
4. Ja t’ho vaig dir que passaria
5. “És difícil fer prediccions, especialmente sobre el futur”
(Niels Bhor)
6. Ens assemblem més a homer Simpson que al sr. Spock
7. Prefereixo la colonoscòpia llarga
8. Assistirem a l’enterrament del Homer?

Pensar cansa
Calculem 2 x 2 =
Calculem 45 x 20 =
Calculem 25 x 38 =

Pensar cansa
Quant de temps necessitem per
fer aquestes tres operacions?
Les dues primeres les podem
resoldre ràpidament. En canvi,
la tercera, si no tenim un talent
especial per al càlcul mental,
ens caldrà més temps i en molts
casos l’ajut d’un llapis i un
paper.
La sensació que sentim davant de la
resolució d’un problema que no té una
solució immediata i que reclama una
especial concentració s’anomena tensió
cognitiva.
El sistema nerviós consumeix més
glucosa que altres parts del cos i
l’activitat mental esforçada sembla ser
especialment devoradora de glucosa.
Quan estem implicat en raonaments
cognitius difícils, el nostre nivell de
glucosa disminueix.

Pensar cansa
El nostre cervell
tendeix a
economitzar energia
i, per tant, intentarà
evitar els moments
que generin tensió
cognitiva. Som avars
cognitius. Fem tot el
possible per evitar
pensar massa.
• L’heurística és la forma en què
el nostre cervell posa en
pràctica la llei del mínim esforç.
• L’heurística és un conjunt de
regles que la ment utilitza per
limitar la quantitat d’energia
quan intenta solucionar un
problema.
• Els procediments heurístics
són judicis intuïtius que es
basen en coneixements parcials,
en l’experiència o en
suposicions.

Pensar cansa
• Aquests procediments, també anomenats biaixos cognitius, són
dreceres que la ment utilitza constantment en situacions en què
la nostra capacitat deliberativa o bé per indolència o bé perquè
no disposem d’informació disponible o bé perquè en disposem de
massa o bé per urgència no mostra especial interès en resoldre.
• Són els moments en què la raó està absent.
• Classificació de biaixos cognitius:
http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2014/10/biai
xos-cognitius.html

Pensar cansa
• Sobre les nostres simpaties i antipaties construïm les
nostres creences sobre el món (heurística de l’afecte).
• Les nostres simpaties polítiques determinen quins
arguments polítics ens resulten més convincents.
• Si ens agrada aquest polític, probablement també ens
agradarà les seves polítiques sanitàries i educatives.

Pensar cansa
Val a dir que aquests biaixos, tot i que són solucions
imperfectes, en la majoria dels casos funcionen molt bé.
Ni els més intel·ligents es lliuren de la seva intromissió. La
intel·ligència no ens immunitza dels errors que cometem
quan ens deixem guiar per la intuïció.
• Una barra de pa i un croissant valen 2,40 euros.
• La barra val 2 euros més que el croissant.
• Quin és el preu del croissant?

Pensar cansa
Il·lusió Muller-Lyer
Aquests errors són similars als que susciten les il·lusions
òptiques o els trucs de màgia: resulten inevitables.

“Veure el que tenim davant dels nassos precisa
una lluita constant” (George Orwell)
• Es pregunta a unes parelles:
• “Quina ha estat la vostra contribució personal,
expressada en percentatges, per mantenir la casa en
ordre?”
• Resultat: Cada membre de la parella recorda els seus
esforços i contribucions individuals amb més claredat
que els de l’altre.

El món que coneixem no és una rèplica precisa de la realitat. Al
nostre cervell li resulta quasi impossible percebre res en estat pur.
Tendim a fixar-nos més en els casos que confirmen el que ja
sabem, que aquells que el refuten. Aquesta tendència és
contrària al que recomana la filosofia de la ciència (Karl Popper)
que ens aconsella contrastar hipòtesis intentant refutar-les.
Karl Popper

• La majoria de la gent busca
dades que puguin ser
compatibles amb les creences
que actualment té.
• És el que s’anomena biaix de
confirmació

• En l’escorxador s’etiqueta de forma diferent la
mateixa carn.
1. “Aquesta carn té només un 30% de greix”
2. ”Aquesta carn té un 70% menys de greix”
• Quina carn serà la més venuda?

• Aquest experiment il·lustra un altre biaix, l’efecte marc.
• L’equivalència entre les dues formulacions és obvia,
però presenten de manera diferent la mateixa
informació. Això provoca avaluacions diferents dels
consumidors.
• No es tria entre fets sinó entre descripcions de fets.

El truc de la carta que canvia de color

Un altre biaix que qüestiona el dogma de l’empirisme ingenu “el que
veiem és tot el que hi ha” està relacionat amb la nostra limitada capacitat
d’atenció. El truc de la carta que canvia de color és una versió del famós
experiment del goril·la invisible de Christopher Habris i Daniel Simons.
Més de la meitat d’espectadors que van veure un partit de bàsquet no se
n’adonaren de la presència d’un goril·la, concentrats com estaven en
comptar els passis que es feien entre els jugadors de l’equip blanc.
La ceguesa per desatenció explica que una excessiva concentració en una
tasca pot tornar cegues a les persones davant d’estímuls que normalment
atraurien la seva atenció.
https://www.youtube.com/watch?v=dkTP7fkeIU4

Veiem a tot arreu relacions causals. Aquest és un altre
fenomen que contamina la nostra mirada sobre la
realitat. L’apofènia designa l’experiència d’observar
patrons o causalitat on només hi ha coincidències.

El biaix de l’apofènia està darrera de
1. Els raonaments supersticiosos (fal·làcia de la falsa causa): porta
calçotets al revés i el mateix dia guanya la loteria.
2. La creença en el destí.
3. La paridòlia : creure reconèixer objectes en observar figures
que en realitat tenen formes caòtiques o poc definides (veiem
rostres en una torrada o en els núvols).
4. Les teories de la conspiració: construïm una història a partir
d’elements heterogenis perquè creiem que existeix una relació
que el sistema o el poder intenta amagar.

https://verne.elpais.com/verne/2017/08/02/articulo/1501668247_374345.h
tml?id_externo_rsoc=TW_CM

Us explico una anècdota que explica la facilitat que tenen les
teories de la conspiració per viralitzar-se. Em va passar fa un
mes quan feia servir el twitter.
Vaig escriure la piulada següent. “Un exemple d’apofènia: ‘La
crisi esportiva del Madrid coincideix amb l’entrada en presó dels
exconsellers de la Generalitat’”.
De seguida rebo una repiulada d’un altre usuari del twiter amb
el que sovint tenim alguna enganxada: ·”I ara te n’adones,
talòs?”

“L’home és una màquina determinista en un
món probabilístic” (Amos Tversky)
La causa de l’apofènia és la nostra incapacitat de respondre a
l’aleatorietat. No acceptem que un succés pugui passar sense
cap raó, per simple atzar. La idea que la realitat humana es mou
sense un sentit coherent resulta més inquietant que la
possibilitat que existeixi una elit a l’ombra que ho manegui tot:
“Millor un pilot borratxo als comandaments que ningú” (Dean
Burnett).

Nassim Nicholas Taleb afirma que patim de ceguesa a
l’aleatori. La ment humana no està programada per a la
incertesa. Davant el futur ens comportem igual que els
nostres ancestres a la sabana africana, com si l’atzar no
existís. El bressol on el nostre cervell va ser programat
no s’assembla en res a l’entorn que la humanitat des de
la Revolució Industrial s’ha anat creant. Cada cop estem
més exposats als successos imprevisibles (els cignes
negres).

Mentrestant la humanitat, insensible
davant d’aquest fet, es resisteix a posar
al dia uns obsolets programes
cerebrals. La nostra predilecció per al
pensament causal ens incapacita per a
avaluar correctament successos
aleatoris, deixant la nostra decisió en
mans de la nostra rudimentària ment
determinista.
Nassim Taleb

• Anotem el sexe de sis infants nascuts una darrere un altre en un hospital.
• La seqüència de nens i nenes és aleatòria; els successos són
independents uns dels altres, i el nombre de nens i nenes nascuts en les
últimes hores no tenen cap efecte sobre el sexe de la criatura següent.
• Considerem tres possibles seqüències:
• A) MMMFFF, B) FFFFFF I C) MFMMFM
• Són aquestes seqüències igual de probables?

• El problema de Linda:
• Quina d’aquestes alternatives és més probable?
• A) Linda és caixera d’un banc
• B) Linda és caixera d’un banc i activista del moviment feminista
• Entre el 85 i el 90 per cent dels universitaris de les més importants
universitats americanes escolliren .....

• Este pavo descubrió que, en su primera mañana en la granja
avícola, comía a las 9 de la mañana. Sin embargo, siendo como era
un buen inductivista, no sacó conclusiones precipitadas. Esperó
hasta que recogió una gran cantidad de observaciones del hecho de
que comía a las 9 de la mañana e hizo estas observaciones en una
gran variedad de circunstancias, en miércoles y en jueves, en días
fríos y calurosos, en días lluviosos y en días soleados. Cada día
añadía un nuevo enunciado observacional a su lista. Por último, su
conciencia inductivista se sintió satisfecha y efectuó una inferencia
inductiva para concluir: “Siempre como a las 9 de la mañana”. Pero
¡ay! Se demostró de manera indudable que esta conclusión era
falsa cuando, la víspera de Navidad, en vez de darle la comida, le
cortaron el cuello. Una inferencia inductiva con premisas
verdaderas ha llevado a una conclusión falsa.
• Bertrand Russell

• L’enfocament estadístic és el mètode més precís quan ens
enfrontem a l’atzar. Però aquest enfocament és contraintuïtiu, es
centra no en el que va succeir, sinó en el que podria haver
succeït. Les dificultats que genera la pràctica del pensament
estadístic s’explica a partir de la nostra incapacitat per a
reconèixer la nostra ignorància sobre el món en què vivim. El
nostre empirisme ingenu ens fa confiar massa del que sabem,
generalitzem per defecte. Però el que sabem del passat no ens
ajudarà gaire sobre el que passarà en el futur, com el que li va
succeir al gall d’indi de Bertrand Russell.

• Com suggereix el cas del gall d’indi inductivista,
mil observacions confirmatòries no permeten
estar en la certesa, però n’hi ha prou amb una
per demostrar que estem equivocats.
• Aquesta asimetria expressa que és més
important el que no sabem que el que sabem.
• El que sabem resulta ineficaç davant l’improbable.
Bertrand Russell

Ja t’ho vaig dir que passaria
• Igual que el gall d’indi va ser incapaç de preveure que acabaria com a protagonista del
sopar de Nadal, ningú en el seu moment va ser capaç de predir l’esclat de la I Guerra
Mundial, l’ascens de Hitler i la posterior guerra, el final del bloc soviètic, l’aparició del
fonamentalisme o la difusió d’internet. Hem sentit parlar a moltes persones que sabien
perfectament que la crisi financera de 2008 era inevitable abans que es produís.
• La ment humana inventa relats sobre el passat, és una gran màquina que mira enrere.
Quan succeeix alguna cosa imprevista, immediatament ajusta la seva visió del món per
trobar-li un lloc “coherent”. Tot pren sentit a posteriori, quan ja ha passat. Una història
plausible i ben explicada pot fer que considerem objectivament probables esdeveniments
als que moments abans no haguéssim concedit ni la més mínima probabilitat (biaix
retrospectiu).

Ja t’ho vaig dir que passaria
• Som animals narratius. Amb aquesta capacitat de inventar relats responem a
la nostra necessitat de donar sentit al món. La ment narrativa teixeix una
narració amb un fil que uneix un grup selecte de fets, oblidant aquells que
resulten incòmodes per a la coherència del relat (fal·làcia narrativa).
• La imatge sovint emprada de la “marxa de la història” suposa ordre i direcció.
La idea que els grans esdeveniments de la història estan determinats per la
sort ens resulta espantosa. El més interessant de tot plegat és que la il·lusió
que podem entendre el passat alimenta la il·lusió de poder conèixer també el
futur.

“És difícil fer prediccions, especialmente sobre
el futur” (Niels Bhor)
• Philip Tetlok demanà a 284 experts que
emetessin les probabilitats que en un futur no
molt llunyà succeïssin determinats esdeveniment
tant en aspectes en els que estaven especialitzats
com en aspectes que coneixien menys.
• Seria Gorbatxov destituït després d’un cop
d’estat? Aniria Estats Units a una guerra en el Golf
Pèrsic? Quin país seria el proper gran mercat
emergent?
• Va reunir més de 80.000 prediccions.

• La majoria de nosaltres creu que l’expert té, si més no, una capacitat de
predicció més gran que la resta del gènere humà. Al cap i a la fi, ha dedicat
anys d’estudis i d’experiència sobre determinades qüestions que d’alguna
manera s’han de traduir en una clarividència més gran sobre el que ens
depararà el futur.
• Philip Tetlok demostrà que els experts no acostumen a tenir una capacitat
predictiva més gran que la de qualsevol altre ciutadà mitjanament informat.
En els seu estudi publicat a El judici polític dels experts, entrevistà a 284
persones que en els mitjans de comunicació feien “comentaris o donaven la
seva opinió en relació amb tendències polítiques i econòmiques”. Els resultats
van ser demolidors. Fins i tot, en les qüestions que més coneixien, els experts
no foren molt millors que els no especialistes.

• Als experts els traeix no tant el que creuen, sinó la manera en què ho creuen. Tetlok estableix
una distinció entre experts inspirada en una terminologia d’ Isaiah Berlin, els eriçons i les
guineus:
Els eriçons tenen una teoria sobre el
món (un relat). Qualsevol succés
particular troba explicació dins d’un
marc coherent. Són mestres de la
fal·làcia narrativa. Tanmateix, la seva
confiança i vehemència en la defensa
de les seves idees fan que siguin els
experts favorits dels mitjans de
comunicació.
Per a les guineus la realitat no es
redueix a un sol relat. El que
succeeix en el món és el resultat
de la interacció de molts factors,
fins i tot de l’atzar. En canvi, per la
seva actitud, no s’adapten al perfil
que un mitjà de comunicació
necessita per augmentar els seus
índexs d’audiència.

En l’estudi de Tetlok, tot i que també s’equivocaven, les
guineus foren qui obtingueren millors resultats.

Ens assemblem més al Homer Simpson que al
sr. Spock
• La major part dels descobriments que ens ofereixen els estudis dels
economistes conductuals i els neurocientífics arriben a la conclusió que els
éssers humans disposem d’una maquinària mental defectuosa.
• Aquests descobriments posen en dubte el model de racionalitat defensada
per la teoria econòmica clàssica. L’ésser humà, l’homo economicus, pren les
seves decisions de forma racional dins d’un mercat que funciona
eficientment. Segons aquesta teoria, les decisions humanes van adreçades a
maximitzar la utilitat i el benefici que pugui treure de cada situació.

Ens assemblem más a Homer Simpson que al
sr. Spock
Segons l’actual premi Nobel d’Economia
Richard Thaler els econs, així anomena a
l’homo economicus, són el resultat d’una
descripció idealitzada i poc realista del
comportament humà. Aquestes criatures
fictícies actuen com el senyor Spock de la
sèrie Star Trek. Tanmateix, la majoria de la
gent s’assembla més a Homer Simpson que al
popular personatge de ciència ficció. Thaler
considera que l’“homer economicus” és més
real que l’“homo economicus”.
Richard
Thaler

sr. Spock
Sistema 1
• És ràpid
• Pensaments automàtics
• Aplica l’heurística (biaixos
cognitius)
• Incapaç de raonar
estadísticament
Sistema 2
• És lent
• Funciona com un agent
racional: deliberatiu i lògic.
• Requereix esforç i concentració
• Pot aprendre a pensar
estadísticament

sr. Spock
Homer Simpson i el senyor Spock personifiquen
respectivament el que Daniel Khaneman ha
presentat en Pensar ràpid, pensar lent com les
dues formes de manifestar-se la ment humana a
l’hora de decidir. La major part del temps
ignorem al senyor Spock, el sistema 2. El sistema
1, tot i que ens permet viure una vida pràctica de
forma raonable, ens condemna a cometre
fal·làcies i prendre decisions equivocades. Homer
Simpson abusa del sistema 1, mentre que els
econs purs si existissin prescindirien totalment
d’aquest sistema.

Prefereixo la colonoscòpia llarga
Les dificultats de la ment humana no només es fan paleses quan
intenta connectar amb la realitat externa sinó que, i això és el més
preocupant, quan intenta apropar-se a la seva realitat interior, allò
que se suposa hauria de conèixer millor, perquè és un coneixement
aparentment de primera mà.
En l’experiment de l’aigua freda, Khaneman posa en qüestió la
convicció de l’existència d’un jo que es coneix a si mateix i que coneix
quins són els seus veritables interessos.
L’experiment consta de tres parts:
1. Part curta: 60 segons (dolorosa)
2. Part llarga: 60 segons (dolorosa) + 30 segons (menys dolorosa)
3. Es demana als voluntaris que haurien de repetir una de les dues parts. Quants
dels voluntaris preferiren al primera? Quants la segona?

L’experiment de l’aigua freda constava de 3 parts:
• Part curta: els voluntaris ficaven una mà en un contenidor ple
d’aigua a 14ºC durant un minut, que no és agradable i frega el
dolor.
• Part llarga: els voluntaris ficaven la mà a un altre contenidor
d’aigua. Al principi la temperatura era de 14ºC, però
dissimuladament després d’un minut, s’afegia aigua a 15ºC. Mig
minut després treien la mà.
• En l’última part, set minuts després, es demanava als voluntaris
que havien de repetir una de les dues parts i que podien escollir o
la llarga o la curta.
Quina va ser l’opció que la majoria va preferir?

El 80% preferiren repetir la part llarga
perquè la recordaven menys dolorosa.
Aquest experiment és la versió actualitzada i
depurada d’una experiència anterior que
Khaneman realitzà amb pacients sotmesos a
colonoscòpia sense cap tipus d’anestèsia.

• Jo experimentador: és la nostra consciència moment a moment.
Per al jo experimentador és obvi que la part llarga és pitjor que la
curta. Durant 90 segons ha hagut d’aguantar una situació
desagradable, tot i que als últims 30 segons es suavitza una mica.
Racionalment hauria de ser inacceptable allargar l’experiència.
• Jo narrador: aplica la norma del pic-final. La valoració és el resultat
de la mitjana entre els pitjors moments de l’experiència i la millora
del final. Això fa que el record de la prova llarga sigui més
satisfactori que el de la prova curta.

Aplicació de la norma del pic-final:
1- prova curta:
pitjor moment (l’aigua estava molt freda) + final (l’aigua continuava molt freda)
______________________________________________________________________ = l’aigua estava molt freda
2
2- prova llarga:
pitjor moment (l’aigua estava molt freda) + final (l’aigua estava una mica menys freda)
___________________________________________________________________________ = l’aigua no estava tan freda
2

• Khaneman arriba a la conclusió que l’experiment descobreix
l’existència d’almenys dos jos diferents dins nostre: el jo
experimentador i el jo narrador. El jo narrador és qui té la funció
de recuperar records, explicar històries i prendre les grans
decisions. El jo experimentador, en canvi, no recorda res, no
explica històries i rarament se’l consulta per prendre decisions.
Quan nosaltres diem “jo” ens referim a la història que tenim al cap,
no al seguit d’experiències que hem viscut. Som la història que
inventa el jo narrador.
• El jo narrador censura alguns moments de patiment i construeix
una història amb un final feliç. Per això la majoria tria la part llarga:
el valor de l’experiència sencera és el resultat de fer la mitjana
entre pics dolorosos i part final (norma del pic-final).

• El jo narrador és cec a la durada. No valora objectivament l’acció.
El nostre coneixement del passat no és gaire fiable. Actuem
irracionalment perquè preferim una acció en la que patirem
durant més temps que una en què el dolor serà més breu.
• Com en l’experiment de l’aigua freda, en política el jo narrador
segueix la norma del pic-final, oblida la majoria dels
esdeveniments, només recorda uns quants incidents extrems i
atorga un pes desproporcionat als fets recents.

Exemple: Durant aquests últims anys m’he queixat de les decisions d’aquest
govern, i m’he dit a mi mateix i a la gent que conec que si aquest govern
continua una legislatura més ens portarà a la ruïna. Tanmateix, els mesos
anteriors a les eleccions el govern rebaixa els impostos i gasta diners en obres
públiques amb generositat. A tot això li segueix una campanya electoral
dissenyada pels millors redactors creatius. A més, el matí de les eleccions em
llevo amb un refredat que afecta els meus processos mentals i fa que la
seguretat i l’estabilitat pesi més que altres consideracions. Davant l’urna, aquell
dia amb el meu vot contribueixo enviar a aquell govern, que portaria la ruïna al
país, de nou al poder. (Sembla, doncs, que no només en economia, sinó també
en política, són més Homers Simpson que senyors Spock.)

Assistirem a l’enterrament del Homer?
• Els autoenganys i les il·lusions que enreden als humans no afecten a Google (a
cap algoritme). A diferència del jo narrador que ens ha controlat fins al dia
d’avui, Google no prendrà decisions basant-se en històries manipulades ni es
deixarà entabanar per dreceres cognitives i la norma del pic-final.
• Diferents estudis coincideixen a assenyalar que els algoritmes estadístics són
millors que els cervells humans més experimentats a l’hora de fer avaluacions
del present i prediccions del futur. Això ha estat així en els cas de prediccions
clíniques fetes per metges especialistes i de prediccions sobre resultats
acadèmics realitzades per catedràtics universitaris. Aquests estudis no afirmen
que els algoritmes siguin infal·libles, el que aquests estudis demostren és que
s’equivoquen menys.

• Google, afirma Noah Yuval Harari en Homo Deus, és capaç de
representar les meves pròpies opinions polítiques millor que jo
mateix. Amb un cert to apocalíptic, Harari vaticina que el
liberalisme s’enfonsarà el dia que el sistema conegui millor del que
em conec jo mateix. Un cop que Google, Facebook i altres
algoritmes esdevinguin profetes omniscients, pot ser que
evolucionin com agents i finalment en ens sobirans.
• El liberalisme ha consagrat el jo narrador que li permet votar a les
eleccions, comprar al supermercat i escollir parella. Durant segles
ha tingut sentit, no hi havia cap altre sistema alternatiu que ens
conegués millor. Però un cop tenim un sistema que sí que em
coneix millor, seria un disbarat deixar en mans del jo narrador les
meves decisions més importants.

Aquest escenari futur que preocupa a Harari
és molt semblant al que projecta Éric Sadin en
La humanidad aumentada. Ens dirigim cap a la
mort de la figura humana segons el model de
la il·lustració: l’ésser humà és un esser dotat
de la capacitat de definir-se lliurament a si
mateix i d’actuar amb responsabilitat. Aquesta
és la noció sobre la que es fonamenta tot el
nostre ordenament jurídic. Si deleguem cada
cop més decisions individuals i col·lectives
davant d’aquest sistemes tecnològics, perdrem
la nostra llibertat i la nostra capacitat política.
Noah Yuval HarariÉric Sadin

• En un imminent futur, podria ser que l’”homer economicus” fos
substituït per una mena d’híbrid entre humà i intel·ligència artificial.
Els humans acabarien sent subjectes algorítmicament assistits, una
versió millorada del sàpiens, un “homo deus” on el sistema 2
triomfaria finalment sobre el sistema 1, mentre el senyor Spock
assistiria impassible a l’enterrament del Homer Simpson.
• Però aquestes especulacions són més aviat profecies, com diria
Khaneman, que demostren la força de la fal·làcia narrativa, més
que esforços de plantejar seriosament prediccions ajustades a
la realitat.

Bibliografia
Khaneman, Daniel (2012), Pensar rápido, pensar despacio, Barcelona: Debate
Thaler, Richard (2016), Todo lo que he aprendido con la psicologia econòmica. El
encuentro entre la economia y la psicologia, Barcelona: Deusto
Burnett, Dean (2016), El cerebro idiota, Barcelona: Planeta
Tetlock, Philip (2016), El juicio político de los expertos, Madrid: Capitán Swing
Taleb, Nassim Nicholas (2008), El cisne negro. El impacto de lo altamente
improbable, Barcelona: Paidós Ibérica
Harari, Yuval Noah (2016), Homo Deus. Una breu història del demà, Barcelona:
edicions 62
Sadin, Èric (2017), La humanidad aumentada: la administración digital del
mundo, Buenos Aires: Caja Negra Editora

Material addicional
http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2017/10/no-som-logics.html
http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2014/10/biaixos-
cognitius.html
http://pitxaunlio.blogspot.com.es/search/label/Kahneman

Biaixos cognitius

Recommended

Recommended

More Related Content

What's hot

What's hot (20)

Similar to Biaixos cognitius

Similar to Biaixos cognitius (20)

More from Manel Villar (Institut Poeta Maragall)

More from Manel Villar (Institut Poeta Maragall) (20)

Recently uploaded

Recently uploaded (9)

Biaixos cognitius