Catalunya, Camí Cap a la Independència? Font: Stiftung Wissenschaft und Politik Deutsches Institut für Internationale Politik und Sicherheit Data: 08.2013. Informe elaborat per 12 experts del ministeri d'afers exteriors alemany i 12 experts més representants de la patronal alemanya (BVD) i grans empreses com Daimler Benz o Deustche Bank.

1. Stiftung Wissenschaft und Politik
Deutsches Institut für Internationale Politik und Sicherheit
Fundació Ciència i Política
Institut Alemany de Política i Seguretat Internacional
SWP-Aktuell 50 | Agost 2013
Catalunya, camí cap a la independència?
La clau la té Madrid
Kai-Olaf Lang
El 26 de juliol de 2013 el cap del Govern català, Artur Mas, va remetre una carta
al president espanyol, Mariano Rajoy, en què li demanava formalment obrir el
procés de negociacions que permetin crear les condicions per a celebrar un
referèndum sobre la independència de Catalunya. La sol·licitud és part d’un
procés en el qual la nació catalana pugui exercir el seu “dret a decidir”. Aquest
procés, que promouen els partits de la coalició que governa a Catalunya des del
desembre de 2012, ha de culminar en un referèndum en el qual els ciutadans de
Catalunya decideixin si l’actual regió autonòmica espanyola s’ha de convertir en
un nou estat d’Europa. A Catalunya, on van guanyant terreny les tendències
separatistes i sobiranistes, hi ha una clara majoria a favor del referèndum. Per
contra, les forces centralistes a Madrid, entre les quals hi ha el Partit Popular,
que governa en solitari, rebutgen el plebiscit. Fins ara, la capital s’oposa també a
la cessió de més competències, que donarien una major autonomia a Catalunya,
o a una àmplia reforma del model de finançament, que permetria descarregar
fiscalment aquesta regió. Si la capital continua mostrant-se tan inflexible i
rebutja qualsevol diàleg, la situació entre Madrid i Barcelona s’anirà agreujant
inevitablement com a conseqüència del creixent descontentament català.
En els darrers anys, entre l’opinió pública i en l’estructura política de Catalunya hi ha
hagut un augment notable de les forces descontentes amb la situació actual de la regió
autònoma dins l’estructura de l’Estat espanyol. Tot i que en aquest procés no s’ha de
subestimar la crisi financera i del deute, que també ha afectat el nord-est d’Espanya,
considerar la crisi com l’única causa de la nova onada catalanista seria simplificar-ho
molt, ja que les protestes a Catalunya són causa de molts factors.
Baralla per les competències i mobilització catalana
Les tensions actuals tenen el seu origen en les disputes sobre l’Estatut d’Autonomia
modificat de 2006. Aquesta nova versió de la “quasi-constitució” de Catalunya va ser
aprovada l’agost de 2006 després de moltes dificultats. Des del punt de vista dels
partits més catalanistes, el resultat d’aquest Estatut va ser decebedor, ja que el
Parlament espanyol va rebutjar moltes de les peticions de transmissió de més
competències a Catalunya. Malgrat que els nacionalistes catalans (i els centralistes

2. espanyols) es van declarar contra el nou Estatut, a Catalunya el text va ser referendat
per majoria absoluta, tot i que la participació a les eleccions va ser baixa.
Immediatament després de l’aprovació del nou Estatut, el Partit Popular conservador
(PP) espanyol i altres forces regionals van interposar un recurs d’inconstitucionalitat
contra el nou Estatut català davant el Tribunal Constitucional espanyol. En una
sentència de juny de 2010, aquest Tribunal va anul·lar punts essencials del text
estatutari autonòmic que afectaven, entre altres, la política financera i lingüística. Per
als representants de molts corrents nacionalistes catalans, aquesta sentència va
suposar el punt final a les possibilitats d’augmentar les competències catalanes dins
del marc del model autonòmic espanyol —i això malgrat les esperances posades en
els socialistes que aleshores governaven a Madrid, relativament més oberts respecte a
una major flexibilització del regionalisme. Després de la victòria del Partit Popular,
tradicionalment més centralista, a les eleccions al Parlament espanyol el novembre de
2011, els catalans van veure confirmats els seus temors, sobretot perquè el PP va
aconseguir la majoria absoluta i podia governar sense dependre de cap partit regional.
Alhora, arran de la crisi econòmica i financera, la posició de contribuent net de
Catalunya al sistema de finançament espanyol es va convertir en un tema
extraordinàriament controvertit. Al cap i a la fi, la regió, durament afectada per la crisi,
paga, segons indicacions pròpies, aproximadament el 8 % del seu producte interior
brut (PIB) a la resta d’Espanya, diners que es redistribueixen territorialment a altres
comunitats autònomes —a diferència, per exemple, del País Basc, també
econòmicament fort, que té un altre model de finançament i que no ha d’efectuar els
mateixos pagaments en concepte de solidaritat interterritorial a altres comunitats
autònomes. El Parlament català calcula que sense la contribució fiscal neta catalana
segons l’actual sistema de finançament les obligacions en l’àmbit de consolidació
serien clarament inferiors. És per això que el Govern català volia una reformulació del
model de finançament i de transferència (pacte fiscal); concretament, la comunitat
autònoma volia sortir del règim comú de finançament de comunitats autònomes i
pactar un acord bilateral amb l’Estat central. Però les converses van fracassar en una
cimera entre els caps del Govern espanyol i del Govern català el setembre de 2012. El
president Mariano Rajoy va rebutjar el pacte fiscal apel·lant a la Constitució espanyola.
Les desavinences i les negociacions improductives sobre competències i en matèria
de diners han fet sorgir en gran part de la societat catalana la sensació de dominar
cada cop menys el seu propi destí. Aquesta sensació és especialment intensa en el
cas de projectes d’infraestructura o de desenvolupament regional: en l’opinió pública i
en la privada estan molt arrelats casos de (presumpta) discriminació; per exemple, pel
que fa a la construcció de connexions ferroviàries més ràpides. Com a conseqüència,
les idees catalanistes han anat guanyant cada vegada més terreny també en aquells
sectors de la societat i del paisatge polític que fins ara s’havien mantingut al marge
d’aquests postulats. En els darrers anys, la crida a la sobirania i a la independència, i
la clara reivindicació de l’opinió pública d’un Estat propi i de la desvinculació de l’estat
actual han entrat amb força en el debat polític i en la realitat.
Des de l’any 2009 s’han dut a terme en un gran nombre de ciutats i pobles “consultes
per a la independència”, sense validesa legal, en què han participat unes 900.000
persones. El 10 de juliol de 2010 va tenir lloc a Barcelona una manifestació massiva
com a reacció immediata a la resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut

3. d’Autonomia sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. L’11 de setembre de
2012, amb motiu de la festivitat nacional de Catalunya es van manifestar entre 600.000
i 1,5 milions de persones pels carrers de Barcelona en una marxa per la
independència sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa”.
Després del missatge de la manifestació i del fracàs de les negociacions amb el
Govern de Rajoy sobre un nou pacte fiscal, el cap del Govern català, Artur Mas, va
anunciar l’avançament de les eleccions. D’aquesta manera, el nou govern havia
d’obtenir el mandat del poble per a celebrar el referèndum sobre la independència de
Catalunya. A finals de setembre el Parlament català encara va aprovar una resolució
en què reclamava aquesta opció.
Les eleccions de 2012 i el camí cap al referèndum per la independència
A les eleccions al Parlament de novembre de 2012 el partit governant d’Artur Mas, la
federació de partits Convergència i Unió (CiU), va patir una amarga davallada, però es
va mantenir com a partit més fort, mentre que la sobiranista-social Esquerra
Republicana de Catalunya (ERC) va registrar un augment de vots considerable. En
general, aquells partits que havien donat suport a la convocatòria d’un referèndum
popular van obtenir una clara majoria d’escons.
CiU i ERC van signar posteriorment un acord de cooperació per exercir el dret a
decidir, en el qual ERC donava suport parlamentari a un govern de CiU amb minoria i
segons el qual els ciutadans de Catalunya puguin decidir a través d’un referèndum si
volen que Catalunya sigui un nou estat d’Europa. Els acords presos pels dos partits
són, entre d’altres:
Aprovar a l’inici de la legislatura una ”Declaració de sobirania del poble de
Catalunya” al Parlament de Catalunya.
Obrir un procés de diàleg i de negociacions amb el Govern espanyol per a la
convocatòria d’un referèndum.
Crear un “Consell Assessor per a la Transició Nacional “ (CATN) com a òrgan
d’assessorament i de coordinació durant la preparació i la realització del
referèndum que garanteixi la participació d’amplis sectors de l’espectre polític i
social.
Treballar fins a finals del 2013 els procediments formals, jurídics i institucionals
possibles per a poder fer la convocatòria legal d’una consulta popular dins el
termini de l’any següent.
Des que l’equip de govern va prendre possessió del càrrec s’han dut a terme la
majoria de les mesures previstes i, paral·lelament, s’han intensificat les activitats de
caire social. Un tret definitori del moviment català és el seu arrelament en la societat
civil, així com en els pobles i les ciutats. Grans entitats socials ciutadanes donen
suport al moviment i actuen com a catalitzadors i fòrums de cooperació i tenen un gran
potencial de mobilització. Entre les entitats més importants hi ha l’Assemblea Nacional
Catalana (ANC) i Òmnium Cultural. Fundada en l’època de Franco, aquesta darrera
treballa fonamentalment per al foment de la llengua i la cultura catalanes, tot i que
cada cop pren una posició més política. L’ANC va organitzar la gran marxa de protesta

4. de l’11 de setembre de 2012 i actualment recull signatures per al referèndum per la
independència. L’ANC i Òmnium Cultural van organitzar conjuntament un “Concert per
la llibertat” el juny de 2013 a l’estadi del FC Barcelona al qual van assistir 90.000
persones. L’11 de setembre de 2013 l’ANC organitzarà una cadena humana que
creuarà tot Catalunya. Malgrat que moltes d’aquestes organitzacions poden rebre
diners del pressupost català, és evident que es fonamenten bàsicament en la
participació ciutadana i que tenen un gran ressò. Així doncs, el “Pacte Nacional pel
Dret a Decidir” va ser molt més que un simple exercici de lleialtat al Govern per part
d’una sèrie d’entitats, en el qual van participar partits polítics, associacions
econòmiques i organitzacions socials per demostrar llur acord pel que fa a la “transició
nacional”, sinó que el pacte també va fer palès qui s’arrenglera públicament a les files
del moviment per l’autodeterminació. Malgrat que el Govern català doni suport a
iniciatives ciutadanes d’aquest tipus, no és ell qui les dirigeix.
El paisatge polític de la qüestió nacional
La creixent importància de la “qüestió nacional” és palesa també dins de l’espectre
polític, el qual, a banda de les qüestions econòmiques i socials, està cada cop més
impregnat del conflicte sobre la futura situació jurídico-política de Catalunya (vegeu el
diagrama). Entre els partits polítics s’observa com van prenent força els corrents
nacionalistes d’esquerres. Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) s’ha beneficiat
especialment de la progressiva polarització i a hores d’ara obté la màxima valoració a
les enquestes. ERC vol una república catalana com a estat independent dins la UE i,
en el cas que Madrid s’oposi als desitjos d’independència de Catalunya, defensa la
celebració d’un procés unilateral, i no descarta el “camí de Kosovo”. El partit, que es
considera també un partit socialdemòcrata, troba cada cop més seguidors dins la
fracció catalanista del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). L’esquerra radical,
sobretot l’aliança entre Verds i Esquerra Unida (ICV-EUiA), reclama el dret a decidir
il·limitat i vol unir “l’emancipació social i l’alliberament nacional”. Mentre que la
candidatura radical d’esquerres sorgida dels municipis, la Candidatura d’Unió Popular
(CUP), té com a objectiu la “independència total” i la ruptura amb la formació estatal
actual, ICV-EUiA fins ara no s’ha posicionat clarament i acceptaria reformes federals,
com també un camí cap a la independència.
Des dels conflictes sorgits sobre l’Estatut d’Autonomia del 2006, el principal grup de
govern, el partit de la burgesia catalana CiU, s’ha anat acomiadant de mica en mica de
la idea d’una autonomia amb un major grau de competències. Durant les eleccions al
Parlament espanyol que van tenir lloc el 2011 ja es va presentar amb l’objectiu “d’obrir
una nova etapa política catalana a Madrid”, basada en el reconeixement de Catalunya
com a nació i en unes “relacions bilaterals” entre Barcelona i Madrid. El cap del
Govern, Artur Mas, i el component liberal de la federació, CDC, s’han convertit des
d’aleshores en els defensors del “dret a l’autodeterminació” dels catalans —a penes
frenada pel soci minoritari, la democratacristiana UDC, el president de la qual, Josep
Antoni Duran i Lleida, actua amb prudència pel que fa a la qüestió de la
independència.

5. El contrapunt als corrents sobiranistes el formen el conservador Partit Popular (PPC) i
el Partit de la Ciutadania (Ciutadans), format per liberals i intel·lectuals. Mentre que
Ciutadans s’ha dedicat a la defensa del bilingüisme i dels drets de ciutadans
individuals (en lloc dels drets civils col·lectius), la posició del PPC està arrelada en
l’estructura d’estat tradicional centralista dels conservadors espanyols. El PPC, que
rebutja tant l’aspiració a l’autodeterminació como la creació d’una Espanya federal,
defensa —vagament— una autonomia “diferenciada” o més moderna i la introducció
de canvis en el sistema de finançament. Des del punt de vista del PPC, la declaració
d’inconstitucionalitat per part del Tribunal Constitucional espanyol contra la declaració
de sobirania aprovada pel Parlament català va ser un acte en defensa de la
democràcia i de l’estat de dret.
Entre els dos fronts hi ha els socialistes catalans (PSC), els quals defensen una
reestructuració d’Espanya cap a la creació d’un estat federal. A principis de juliol de
2013 van arribar a un compromís d’acord territorial amb els socialistes espanyols
(PSOE) —aconseguit, per cert, amb molt d’esforç (“Declaració de Granada”). El PSOE
ha rebutjat, però, algunes exigències de fons del PSC, com ara la possibilitat de dur a
terme un referèndum (el PSC defensa el referèndum, però faria la crida de votar en
contra de la independència) o la definició d’Espanya com a estat multinacional. La
recerca d’una tercera via entre independència i centralisme afavorida per la cúpula del
PSC ha generat molta controvèrsia i és criticada pel sector més catalanista del partit.
Tant la relació amb el PSOE com la cohesió interna del partit són fràgils.
Diagrama: Posició dels partits de Catalunya d’acord amb el seu programa
(segons declaracions pròpies)
Unabhängigkeit
= Independència
Staat / soziale Gerechtigkeit
= Estat / justícia social
Markt = Mercat
Zentralismus = Centralisme

6. Opinió pública
Les pugnes per l’Estatut d’Autonomia i el creixent descontentament d’amplis sectors
de la societat catalana no han estat tan sols el desencadenant de la mobilització de
masses i de les manifestacions de protesta, sinó també la causa del canvi
considerable esdevingut en l’opinió pública. El Centre d’Investigacions Sociològiques
de Madrid (CIS) va constatar en una enquesta realitzada a finals d’any que el 83 % de
les persones residents a Catalunya estaven insatisfetes amb la política del govern de
Rajoy respecte de Catalunya. El percentatge de persones a favor d’una consulta
popular és del 70 %, una xifra quasi tan alta com el percentatge de persones que
defensen la celebració de la consulta sense el consentiment del Govern central. No
obstant això, tres quartes parts de les persones enquestades no volen una secessió
unilateral en contra de la voluntat de Madrid. Els defensors d’una independència
completa sembla que avui dia constitueixen —a diferència d’abans— una majoria
relativa enfront dels que prefereixen altres opcions (federalisme, una autonomia millor,
manteniment de l’statu quo). La xifra dels defensors de l’estat propi com a millor
solució ha experimentat un gran creixement els darrers tres anys i se situa entre una
tercera part (segons una enquesta del CIS elaborada a la tardor de 2012) i la meitat
(segons una enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió [CEO] elaborada a finals de maig i
principis de juny de 2013) dels catalans. Amb tot, la relació entre els partidaris de la
independència de Catalunya i els que mantindrien Catalunya dins l’Estat espanyol està
força equilibrada, encara que segons les enquestes l’opció independentista ha
experimentat un ascens considerable. A hores d’ara, el resultat d’una consulta popular
encara és incert i serà el resultat de molts factors, entre els quals potser també hi ha la
formulació de la pregunta del referèndum. Diverses enquestes han donat un resultat
majoritari de vots positius en el cas que la consulta sobre la sobirania plantegi una
pregunta amb una opció de resposta “sí – no”. Així doncs, per a una gran part de la
societat catalana el pas cap a la independència catalana ja és un fet possible i ha
deixat de ser tabú. Tanmateix, no hem d’oblidar que per a la societat catalana la
qüestió de l’autodeterminació no és un tema central: l’alt percentatge d’atur, la crisi
econòmica i el comportament dels responsables polítics implicats en nombrosos
escàndols de corrupció són qüestions més prioritàries.
Passos següents i desenvolupament posterior
A la carta del 26 de juliol mencionada a l’inici, Artur Mas demana oficialment al
president Rajoy d’obrir el procés de diàleg. Amb aquestes negociacions el president
català vol establir les bases legals per a una consulta popular sobre la independència
de Catalunya. Mas hi subratlla la voluntat de Barcelona de dialogar amb Madrid i el
seu interès per trobar una solució consensuada amb la capital. El Consell Assessor
per a la Transició Nacional (CATN), que a priori havia elaborat un ampli informe,
preveu cinc possibles vies legals per a dur a terme la consulta: un referèndum regulat i
convocat per la Cambra de Diputats espanyola; un nou model de referèndum establert
per la reforma de la Constitució espanyola; la delegació de la consulta popular a
l’àmbit autonòmic; l’aplicació de la Llei catalana de l’any 2010, que permet consultes
consultives autonòmiques, o un nou marc legal per a consultes populars no

7. referendàries, amb el qual es podria evitar qualsevol possible limitació legal que afecti
la Llei de 2010.
Encara està per decidir quina d’aquestes vies s’aplicarà. Serà difícil obtenir un consens
polític per a fer una reforma de la Constitució. En cas que Madrid refusés o no
reaccionés a la petició de Barcelona, aleshores serien possibles els escenaris “no
negociats” següents:
Una consulta unilateral per part de Catalunya. El Parlament i el Govern
convoquen la consulta popular invocant la Llei del 2010 o una nova norma
autonòmica. El Govern central consideraria aquest pas il·legal i apel·laria al
Tribunal Constitucional, però probablement no impediria la consulta per la
força. A més, Madrid podria acusar el Govern català de violar la Constitució i
aïllar-la políticament i reduir al mínim la cooperació amb Catalunya.
Després d’una resposta negativa per part de Madrid, es convocarien noves
eleccions plebiscitàries a Catalunya contra les quals el Govern espanyol no hi
podria presentar cap recurs legal. Les forces polítiques nacionalistes a
Catalunya podrien seguir llur camí dins el marc democràtic per a convocar una
consulta sobre el referèndum —o, fins i tot, sobre la independència.
Sembla poc probable que Madrid accedeixi a convocar una consulta d’àmbit estatal.
Tot i que és molt probable que el resultat a escala estatal fos negatiu, la consulta
obriria les portes a Catalunya per a fer una consulta legal, en la qual segurament hi
hauria una participació alta. L’esquerda política a nivell estatal seria encara més gran,
ja que les forces polítiques catalanes reclamarien un alt grau de legitimitat i
considerarien altres parts de l’Estat contraris de la independència de Catalunya.
Tenint en compte la pressió política a Catalunya i els objectius fixats, el Govern de
Mas difícilment pot fer marxa enrere en la reclamació de convocar un referèndum. Per
a molts sectors de la societat catalana això suposaria la renúncia al dret
d’autodeterminació, considerat un valor democràtic fonamental. És cert, tanmateix, que
el transcurs del procés de la consulta té algunes qüestions encara per resoldre.
Encara està pendent la data. Segons l’acord de cooperació entre CiU i ERC, està
previst que la consulta se celebri l’any 2014. Com a data es podria fixar l’11 de
setembre de 2014, Diada Nacional de Catalunya, en què es commemorarà el
tricentenari de la incorporació de Catalunya dins l’Estat espanyol. Tanmateix, l’informe
del CATN refusa aquesta data per tal de respectar la neutralitat política. El Consell
Assessor recomana, per tant, fixar la data entre finals d’agost (per tal de tenir prou
marge respecte de les eleccions europees) i el 18 de setembre. El 18 de setembre se
celebra a Escòcia el referèndum d’independència i els resultats podrien influir en la
consulta catalana. En cas que el Govern català confirmi aquest termini, aleshores les
accions s’hauran de compactar, ja que s’haurien de començar a posar ràpidament en
marxa els passos legals i d’organització burocràtica. No obstant això, l’acord de
cooperació entre CiU i ERC preveu la possibilitat de convocar la consulta més enllà del
2014 en cas que sigui necessari per raons socioeconòmiques o polítiques.
Per al procés de la consulta serà especialment important l’actuació del Govern de
Madrid. La sensació que hi ha a Catalunya és que Madrid fins ara ha tingut una posició
de rebuig. Polítics moderats, com per exemple el president d’UDC, Josep Antoni Duran

8. i Lleida, critiquen el president Rajoy perquè defensa el lema “més Estat, menys
Catalunya” i amb això fa créixer les xifres dels partidaris de la independència. Rajoy
hauria de seguir l’exemple del primer ministre britànic Cameron, que, en lloc de
rebutjar la petició de consulta escocesa, hi col·labora de manera constructiva. Fins ara
el president espanyol no ha estat capaç de fer una oferta atractiva al poble català.
Els propers mesos el Govern català farà tres passos estratègics. En primer lloc, situarà
clarament en un primer pla el dret a l’autodeterminació, és a dir, el dret a celebrar un
referèndum, no el desig d’independència. En segon lloc, intentarà negociar amb
Madrid una via legal “pactada” i, d’aquesta manera, donar a conèixer tant a dins com a
fora la seva voluntat de trobar una solució negociada amb el Govern central. En tercer
lloc, intentarà obtenir un consens tan ampli com sigui possible amb la societat catalana
per a la celebració del referèndum, ja que una majoria clara és un argument polític de
pes, amb el qual es vol superar qualsevol barrera legal de Madrid. No és casualitat,
doncs, que el CATN hagi subratllat que, més enllà de les vies “legals” desitjades,
també hi ha possibilitats “legítimes” per a exercir el dret a l’autodeterminació. Per
aquest motiu, una part del Govern està interessada de fer-ne partícips també als
socialistes. Les converses amb Madrid mostraran si, en el cas que el Govern central
es mantingui en la seva posició dura, la gran majoria de la societat catalana vol
realment convocar una consulta popular il·legal, però legítima. Molt probablement els
socialistes, l’esquerra verda i el partit de la coalició UDC no estaran disposats a
defensar la consulta a qualsevol preu. Mitjançant una declaració sobre la
inconstitucionalitat de la convocatòria, Madrid podria estar temptada d’aprofundir les
escletxes existents a Catalunya per tal de presentar els ferris partidaris de
l’autodeterminació com un més dels molts grupuscles del paisatge polític de la regió.
La UE i la qüestió catalana
Tot i que la qüestió catalana és en primer lloc un assumpte de política interna, té
diverses dimensions europees. L’augment del conflicte entre Catalunya i l’Estat
espanyol podria comportar una crisi política interna, que repercutiria en l’economia, la
consolidació pressupostària i el sector financer a Espanya. Si les exigències catalanes
caiguessin en sac foradat i el Govern central s’obstinés a rebutjar qualsevol reforma
territorial o financera, caldria tenir en compte que es podria produir un agreujament de
la situació. En aquest cas, la UE i els Estats membres podrien arribar a plantejar-se si
no és preferible una separació negociada a un estat d’inestabilitat permanent. En cas
que Espanya arribés a un “punt de no retorn” jurídic intern, en què es perfila la sortida
de Catalunya de l’actual estructura estatal, la UE i els Estats membres hauran d’aclarir
algunes qüestions: Qui reconeixeria el nou estat de Catalunya segons el Dret
internacional? Podria arribar a produir-se una segona constel·lació com a Kosovo, una
divisió dels membres de la UE pel reconeixement? Com que Catalunya com a estat
independent no seria declarada automàticament successora d’Espanya: de quina
organització seria membre? Com caldria actuar en el cas que Catalunya hagués
d’adherir-se a la UE com a nou membre que, tanmateix, seguiria implementant el cabal
comunitari com fins ara i els ciutadans d’aquest estat continuarien tenint,
probablement, la ciutadania europea? Possiblement, Catalunya mantindria
unilateralment l’euro com a moneda de pagament, però seria financerament fràgil i no

9. tindria dret als rescats de l’Eurozona: en quina situació política, econòmica i financera
es trobaria el país? Com es podrien integrar Catalunya i les empreses que hi estan
establertes (entre les quals hi ha 500 empreses alemanyes) sense causar friccions en
el mercat interior? Catalunya genera actualment una cinquena part del PIB espanyol i
una quarta part de les exportacions: davant d’aquests fets, quines serien les
conseqüències d’una independència de Catalunya per a l’economia i els pressupostos
de l’Estat espanyol?
El problema de Catalunya amaga riscos, però també oportunitats. Si es transformés el
model d’autonomies espanyol i es constituís un nou equilibri, això podria establir les
bases per a un nou tipus de regionalisme dins la UE. Però, per posar-ho en marxa, cal
la disponibilitat de Madrid a fi de dur a terme les reformes i una “Realpolitik” (política de
la realitat) per part de Catalunya. En cas que en una consulta els catalans votessin
contra la independència, la qüestió nacional (com en el cas del Quebec)
desapareixeria durant anys i fins i tot dècades de l’agenda política espanyola – no
seria necessàriament el cas de la qüestió de la reforma de l’ordre intern. Si el
referèndum per la independència d’Escòcia previst per a la tardor de 2014 fracassés,
aleshores els intents de secessió dins la UE perdrien durant molt de temps llur
rellevància política.
Però si el procés de separació entre Catalunya i Madrid continua endavant i a
Catalunya es forma un ferm consens sobiranista durador, aleshores serà molt difícil
mantenir la unitat d’Espanya. Si bé la UE hauria de seguir defensant el principi de Dret
internacional dominant de la integritat territorial dels seus estats membres, també ha
d’estar preparada, políticament i institucional, per al cas d’una ruptura que s’apropa. Si
es donés aquesta situació, aleshores caldria esbrinar els model existents que puguin
alleugerir les conseqüències negatives per a tots els implicats. Es podria plantejar, per
exemple, un model invers al de Xipre: l’illa completa és membre de la UE, però el
cabal comunitari només s’aplica en una part del territori; en el cas de secessió, en un
primer moment només el estat successor reduït continuaria essent membre de la UE,
però se seguiria aplicant el Dret europeu a tot el territori.
Si es produeix o no la ruptura entre Espanya i Catalunya depèn particularment de la
capacitat de les forces polítiques moderades de Catalunya d’aportar arguments
convincents contra la separació. Podrien fer servir aquests arguments si el Govern
central espanyol fes concessions en assumptes com ara el repartiment de
competències o el pacte fiscal. Els sectors federalistes del catalanisme actual, els
sectors pragmàtics dins el Govern, sense oblidar els sectors de l’economia (com, per
exemple, la patronal Foment del Treball i sobretot les empreses grans que depenen
del mercat espanyol) es veurien reforçats. Així doncs, si Madrid fes una oferta d’aquest
tipus i la negociés amb Barcelona, aleshores molts dels votants moderats a Catalunya
es decantarien probablement en contra de la secessió a pesar del seu
descontentament. Perquè, en aquest cas, en la consulta popular no es tractaria
solament de decidir entre la forma d’autonomia actual i la independència, sinó entre un
statu quo plus i l’estat propi. La clau per a una solució constructiva de la qüestió
catalana la té Madrid.