2. 7.1. ELS REFERENTS HISTÒRICS.
7.2. LOCALITZACIÓ I EVOLUCIÓ ARTÍSTICA.
7.3. CARACTERÍSTIQUES GENERALS.
7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.
7.5. EL TREBALL EN MARFIL.
7.6. EL MOSAIC I LA PINTURA.
3. 7.1. ELS REFERENTS HISTÒRICS
• L’Imperi Romà es va dividir desprès de la mort de
l’emperador Teodosi (391).
• Apareixen així l’Imperi Romà d’Occident i l’Imperi
Romà d’Orient.
• L’origen de l’Imperi Bizantí l’hem de buscar amb la
fundació de la ciutat de Constantinoble, l’any 324,
per part de Constantí I el Gran.
• Després de la divisió de l’Imperi es convertiria en
capital del d’orient i heretaria la dignitat imperial
romana al segle V.
• El seu màxim esplendor va ser al segle VI, baix el
regnat de Justinià.
6. 7.1. ELS REFERENTS HISTÒRICS.
La ciutat de
Constantinoble
(actual Istambul) va
créixer molt després
de la divisió de
l’Imperi, competint
amb Roma. A la
ciutat hi havia grans
palaus de la
noblesa, que
envoltaven al de
l’emperador i també
palaus del clergat,
que influïa d’una
manera notable en
les decisions
polítiques.
7. 7.2. LOCALITZACIÓ I EVOLUCIÓ ARTÍSTICA.
L’art bizantí es desenvolupà en la part oriental de l’Imperi Romà,
durant un miler d’anys. Podem dividir la seua evolució en tres
períodes:
1. El “Segle d’Or” de l’art bizantí, que va transcórrer entre els
segles V i VIII, coincidint en el regnat de Justinià.
2. El període iconoclasta (726-843), en el qual es va prohibir
l’exhibició d’imatges i hi hagueren moltes destruccions.
3. El període posticonoclasta (843-1453), durant el qual es
va produir el Cisma d’Orient després del qual es separaren
les esglésies romana d’occident i ortodoxa d’orient. Podem
dividir aquest període en dues etapes:
La dinastia macedònia (867-1056), en la
destacaren les arts pictòriques, els mosaics i les
icones.
La dinastia dels Paleòlegs (1259-1453), que va
marcar el renaixement cultural i l’expansió
d’aquest art cap als pobles eslaus.
8. 7.3. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE L’ART BISANTÍ.
• Les manifestacions més importants van ser
l’arquitectura i el mosaic, rebent influències en
aquestes arts tant de Roma i Grècia com d’Orient.
• L’ostentació i el luxe eren importants al edificis i al
voltant de la família reial i també a les cerimònies
religioses.
9. 7.3. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE L’ART BISANTÍ.
L’arquitectura
adequava els edificis a
la litúrgia religiosa i al
luxe. Trobem edificis
amb plantes
centralitzades, cobertes
amb cúpules i
decorades amb mosaic.
10. 7.3. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE L’ART BISANTÍ.
En l’escultura destaquen els
treballs d’orfebreria i amb marfil.
La pintura i el mosaic, vinculats a la
religió, també tenen gran presència.
11. 7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.
• Fins al segle VI s’adoptà el model tardorromà o
paleocristià (planta basilical amb 3 ó 5 naus
longitudinals)
• A partir de l’època de Justinià hi hagué una major
diferenciació amb l’art anterior. Es va produir una
orientalització de les tècniques i els elements.
• Des d’aquesta època començaren a construir-se
temples amb planta centralitzada i a usar-se grans
cúpules sobre petxines o trompes a les
construccions.
• També són elements comuns l’arc de mig punt, la
volta de canó i la columna coríntia (herència
romana).
• Els exteriors solien ser austers, sense a penes
decoració i contrastaven amb els interiors, que
estaven molt decorats.
12. 7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.
Basílica de San Apolinar in
Classe (S. VI) a Ràvena.
Amb planta característica de les
basíliques paleocristianes
14. 7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.
Les esglésies de planta
centralitzada són les més
conegudes d’època bizantina.
Aquesta de San Vital de Ràvena
(s. VI) és un dels primers
exemples.
Té una planta octogonal, amb
una nau central coberta per una
cúpula i altra nau que l’envolta.
També compta amb un absis i
nàrtex. Contrasta la senzillesa
de l’exterior amb la decoració
interior.
16. 7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.
Santa Irene (s. VI), a
Istambul, és una església de
planta rectangular amb dues
voltes, edificada en època de
Justinià i reconstruïda al 740,
després d’un terratrèmol.
17. 7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.
La Basílica de Santa Sofia
(s.VI) és la principal obra
arquitectònica bizantina.
Destaca la gran cúpula
central construida sobre
petxines, l’empeta de la
qual és contrarrestada per
cúpules secundàries.
Va estar dedicada a la
“sabiduria divina” i,
després de la conquesta
musulmana de
Constantinoble també es
convertirà en model per a
la construcció de
mesquites.
19. 7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.
Vista exterior i alçat de
Santa Sofia, on s’aprecien
els sistemes de mitges i
quarts de cúpula per tal de
contrarrestar la força de la
cúpula central.
20. 7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.
Sistema de cúpula sobre petxines (triangles esfèrics formats per la
cúpula i els arcs torals, que serveixen per a passar d’una superfície
quadrada a la circular de la cúpula)
21. 7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.
Planta de Santa Sofia. Centralitzada amb creu grega inscrita i
cúpula central.
22. 7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.
Reconstrucció de Santa Sofia sense els afegits d'època turca.
23. 7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.
Interior de Santa Sofia. L’edifici té una
galeria a la part superior, des d’on
l'emperadriu presenciava els oficis
religiosos.
24. 7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.
La cúpula està a una altura de 55 metres i té un diàmetre
de 31 metres.
26. 7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.
L’arquitectura bizantina es va expandir per la majoria
de dominis de l’Imperi, especialment a Europa
Oriental, on es construïren nombroses esglésies on
es practicava el culte ortodox.
27. 7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.
Església de San Marc (s. XII), a Venècia, amb planta de creu
grega i coberta per cinc cúpules. Té un nàrtex afegit al segle XIII.
30. 7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.
Monestir de Dafne,
Khatholikon,
Atenes.
Els monjos
ortodoxos
evangelitzaren gran
part d’Europa de
l’est, Grècia i els
Balcans i així es va
difondre
l’arquitectura
bizantina.
33. 7.4. L’ARQUITECTURA: LA BASÍLICA BIZANTINA.
• Als capitells bizantins apareix un nou element anomenat cimaci,
amb forma troncopiramidal invertida, situat baix de l’arc.
• Els capitells eren decorats amb motius vegetals, mostrant la gran
riquesa bizantina.
Capitells de Santa Sofia
Capitell de l’església de
Monreale
35. 7.5. EL TREBALL EN MARFIL.
• L’escultura bizantina anà allunyant-se
progressivament dels models clàssics, degut a la
consolidació de la nova religió i a la fi del paganisme.
• La majoria de treballs escultòrics són peces
d’orfebreria o esmalts litúrgics (marfil).
• Dins dels objectes de marfil podem trobar: mobiliari;
díptics, tríptics i polítics, o bé marfils imperials on
apareixen l’emperador i Crist.
• Característiques: frontalitat, no hi ha perspectiva,
rigidesa, escàs dinamisme.
38. 7.6. EL MOSAIC I LA PINTURA.
• En l’art bizantí destaca la utilització dels mosaics per
a cobrir parets, voltes i cúpules, embellint així les
esglésies.
• S’utilitzaren tècniques romanes per al mosaic, en
especial l’opus tesellatum, i destaca la rica gama
cromàtica.
• La iconografia és bàsicament religiosa. Podem
trobar a Crist Triomfant (Pantocràtor), a la Verge
(Theotokos) i episodis de la Bíblia. A més, també
abunden les representacions imperials, amb la cort o
determinats sants.
• Les principals característiques formals són el
hieratisme, la simetria, la frontalitat dels
representats, els fons daurats, l’absència de natura i
el simbolisme.
39. 7.6. EL MOSAIC I LA PINTURA.
Mosaics del presbiteri de Sant Vital de
Ràvena. A l'absis, Jesús amb els àngels i
als laterals els emperador Justinià i
Teodora.
40. 7.6. EL MOSAIC I LA PINTURA.
L’Emperador Justinià i el seu sèquit (Sant Vital)
41. 7.6. EL MOSAIC I LA PINTURA.
La emperatriu Teodora i la seua cort (Sant Vital)
45. 7.6. EL MOSAIC I LA PINTURA.
Pantocrator de la Catedral de Cefalú (Sicília)
46. 7.6. EL MOSAIC I LA PINTURA.
Absis de Sant Apolinar in Classe
Mosaics de San Apolinar Nuovo
47. 7.6. EL MOSAIC I LA PINTURA.
• En pintura destaquen la il·luminació miniada de
llibres i les icones.
• Les icones són quadres religiosos sobre fusta, on es
pinta la imatge de Crist, la Verge i els sants màrtirs.
Els bizantins designaven amb la paraula “icona”
qualsevol representació dels anteriors o d’una
escena religiosa.
• Les representacions de Crist i de la Verge tenen les
mateixes característiques que les dels mosaics.
• La iconografia bizantina servirà com a model per a
l’art cristià occidental.
