1. La Guerra Civil espanyola (1936-1939) i La dictadura Franquista (1939-1975)

14. Lluita social i política contra el franquisme Els sindicats obrers El règim franquista tenia un sindicat únic: la CNS (Central Nacional Sindicalista) que dominava la vida econòmica i impedia les hostilitats de la classe obrera contra les condicions laborals dures. Malgrat les condicions adverses, l'oposició al règim reorganitzava les seves centrals sindicals d'una manera clandestina. La CNT (Confederació Nacional del Treball) disposava de diversos sindicats amb molta força en diferents sectors. A finals d'aquesta dècada, per la forta repressió es va provocar la desaparició pràctica de la CNT i la FAI. Al començament dels anys seixanta es va permetre la convocatòria d'eleccions sindicals amb la llei de Convenis Col·lectius. Les Comissions Obreres van triomfar en les eleccions de 1966, això va significar una base important per al moviment obrer català. Aprofitar les poques possibilitats legals que el règim oferia va ser un dels principals encerts del moviment obrer. Els estudiants El mes de març de 1965, per contagi del malestar creat a la Universitat de Madrid, els manifestants i assemblees demanant la desaparició del SEU (Sindicat Espanyol Universitari, Franquista). Un any més tard es va fer un pas important en el boicot al SEU i per l'afirmació de les llibertats estudiantils amb la creació del SDEUB (Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona). Les autoritats van haver d'acceptar de fet l'existència d'aquesta organització. Al 1966 es va donar la Caputxinada , una assemblea constituent al SDEUB que es va fer en la il·legalitat i sota un setge policial espectacular. Els anys seixanta van ser anys de creixement d'alumnat als centres catalans. Això va obligar a descongestionar les poques universitats que hi havia. La Universitat Autònoma de Barcelona, amb seu a Bellaterra es va projectar com a campus de vida comunitària. Aquesta estructura i l'allunyament de Barcelona van afavorir la realització d'actes de protesta contra el règim.

15. Els estudiants van protagonitzar moltes mobilitzacions contra el règim franquista (feien assemblees, manifestacions, actes de protesta...) La cultura La cultura catalana aprofita totes les ocasions que tenia per demostrar la identitat nacional catalana. Una de les primeres grans concentracions catalanistes de l'època franquista va ser a Montserrat, el 27 d'abril 1947, durant les festes d'entronització de la Mare de Déu unes 100.000 persones eren a la plaça del monestir quan una senyera (bandera catalana) gegant va ser despenjada des de un pic conegut amb el nom de Gorra Frígia. La policia i les autoritats presents no van poder fer res per impedir-ho. El fet va costar el càrrec al governador civil de Barcelona, Bartolomé Barba. La col·locació de banderes en diversos indrets de Catalunya va ser una de les manifestacions visuals de protesta contra el règim. A la resistència cultural hi van participar infinitat de grups i colles d'amics que de manera clandestina intentaven mantenir, recuperar, o fins i tot crear associacions que volien preservar la cultura catalana malgrat les prohibicions del règim. L'edició de llibres en català va ser una aventura força arriscada. Algunes de les mostres d'enginy que feien servir els editors per salvar obstacles en les èpoques més dures del franquisme van ser aquestes: Falsificar la data d'impressió. Alguns llibres editats als anys quaranta sortien al carrer amb data de temps de república. Falsificar el lloc de l'edició. Molt sovint s'hi feia constar un lloc d'Amèrica del Sud en comptes de Barcelona. Fer llibres de format petit. Si tenien menys de trenta-dos pàgines, la censura (control dels mitjans d'informació per tal d'assegurar que són respectats determinats límits morals, religiosos o bé polítics) la feia la delegació local i no calia anar a Madrid, on era més difícil que fossin autoritzats. Editar l'exili.

16. L'any 1959, coincidint amb l'inici de l'època econòmica expansiva, es van iniciar unes campanyes de resistència cultural amb alguns èxits. Els fets del Palau de la Música Catalana del 1960 va ser una altra fita del moment. L'entonació del “Cant de la Senyera” al Palau de la Música en presència de ministres franquistes va ser l'epicentre d'una espiral de protestes generalitzades. La política La resistència política al règim de Franco va sorgir de manera immediata al final de la guerra. La repressió era tan forta que era més fàcil organitzar-se fora de l'estat que no pas a l'interior. El mateix any 1939, a França, es va crear el Front Nacional de Catalunya . A l'interior, diversos partits es van anar organitzant. Miquel Coll i Alentorn va dirigir la resistència de la Unió Democràtica de Catalunya. El PSUC també va afrontar la lluita antifranquista. El seu òrgan central, Treball , amb una aparició regular fins als nostres dies, va servir de vehicle comunicador d'aquest partit durant tot el franquisme. Malgrat alguns intents d'activitat unitària entre totes les forces contràries al règim, no és fins a finals dels anys seixanta que sorgeixen amb molta empenta aquests moviments. S’uneix a la reestructuració dels partits polítics, les lluites del moviment obrer que ressorgeixen de nou en forma de manifestacions multitudinàries, vagues i mobilitzacions (els obrers de la Seat, els Metges i infermeres als hospitals, els professors de les universitats i les escoles, els treballadors de la construcció, els miners a Astúries, els pagesos al camp....) La gent és conscient que és necessari un canvi del sistema polític i social. Fins hi tot els sectors més moderats comencen a veure bé una certa obertura política com les veïnes democràcies europees.

17. Cal destacar també el paper de les dones joves i la revolució de l’amor lliure!! Maig 68... La reivindicació de la personalitat nacional de Catalunya i l'antifranquisme eren els dos punts fonamentals de la coordinació d'esforços dels diferents grups polítics. El 1969 va néixer l' Assemblea de Catalunya . Els punts programàtics eren llibertat, amnistia, estatut d'autonomia i coordinació amb altres pobles de l'Estat espanyol. A la resta de l'estat va aparèixer el Procés de Burgos . Va ser un consell de guerra en què es van imposar penes de mort. Gràcies a la forta pressió que el règim va rebre d'organismes i de personalitats del país i internacionals, Franco commutar les penes de mort. El 20 de desembre de 1973, hi ha un escamot d 'ETA ( Euskadi ta Askatasuna, que vol dir, País Basc en llibertat) que va matar el president govern espanyol, Luis Carrero Blanco . Espanya comença a sentir els primers efectes d'una forta crisi econòmica internacional. Franco continuava amb la seva dictadura, malgrat l'aparent política d'obertura. Molta gent va morir mitjançant el garrot (consisteix en un collar mortífer que trenca l'espinada per la part de les cervicals). El 1974 havien caigut les dictadures de Portugal i Grècia, i la crisi econòmica era cada cop més notòria. La dictadura de Franco anava empitjorant. Poc abans de morir Franco, al setembre de 1975, van ser executats encara tres membres del FRAP (Front Revolucionari Armat Popular) i dos d'ETA. Això va comportar una repulsa internacional molt forta que va accel·lerar el clam per la democràcia i la llibertat. El 20 de novembre de 1975 mor Franco.