Dossier CEIP Pompeu Fabra

2. CEIP Pompeu Fabra / Cicle Superior de Primària / Medi 5 / L’antic Egipte 2

3. Les piràmides
El tret distintiu més conegut de l’antic Egipte són
les seves piràmides, la més antiga de les quals fou
fer construir pel rei Djoser de la tercera dinastia.
Era una piràmide esglaonada situada a SAKKARA,
prop del Nil, al sud del Caire actual, i fou el primer
monument de pedra del món. Les grans piràmides
construïdes durant la quarta dinastia eren a Gizeh,
actualment un suburbi al Caire. Les dues més
grans es construïren vers el 2500 aC per al rei
KEOPS i el seu fill KEFREN. Hom creu que la
misteriosa esfinx construïda per Kefren era el seu
retrat. Aquests monuments cal situar-los entre les realitzacions més grans i alhora més
inútils de la humanitat. Construïdes com a tombes per als faraons, les massisses piràmides
esgotaren les energies de la nació. Per construir la piràmide funerària de Keops, 100.000
esclaus treballaren durant 20 anys, modelant i transportant 2.300.000 blocs de pedra que
pesaven gairebé dues tones i mitja cada un. La base de la piràmide és tant àmplia com per
enquibir sis camps de futbol. És un quadrat perfecte, amb un marge d’error d’uns 15
mil·límetres; un veritable tribut a la capacitat matemàtica i geomètrica dels egipcis.
A l’Egipte antic es creia que la mort era l’inici d’una nova vida.
La tomba tenia una doble funció:
• Protegir el cos i les ofrenes.
• Ser la llar de la seva nova vida.
La ciutat dels morts
A l’altra banda de Nil, a la riba occidental de la ciutat de Tebes (la moderna Luxor), es
trobava la CIUTAT DELS MORTS. La majoria de tombes i cementiris de l’antic Egipte eren a
la riba occidental del Nil, al desert, per no fer malbé terra de conreu.
Durant la divuitena dinastia, els reis començaren a éssers enterrats en una remota vall de
les muntanyes de Tebes, coneguda avui com la VALL DELS REIS. El primer faraó que hi fou
enterrat fou Tuthmosis I vers l’any 1512 aC, i la majoria de faraons de les dues dinasties
següents l’hi seguiren. Cada tomba porta un número, i la darrera que fou trobada, la número
62, és la de TUTANKAMON.
A les tombes dels nobles, les parets estan decorades amb escenes plenes de vida i color
que representen la vida quotidiana, el treball del camp i altres motius semblants. Les
esplèndides pintures de les tombes reials tracten només d’escenes del rei en companyia
dels déus.
És curiós que els investigadors moderns han après quasi tot el que sabem de la vida diària
dels antics egipcis gràcies a llur manera de morir, de les imatges minuciosament pintades i
gravades als murs i del gran nombre d’objectes col·locats a les tombes per a ús de llurs
propietaris a l’altra vida.
Mòmies
La conservació de cossos morts, o momificació, fou un estrany costum que practicaren el
egipcis. Hom extreia primer del cos el cervell i els òrgans interns a excepció del cor. Llavors
hom macerava el cos, fora del cap, en una solució de sal o natró al llarg d’unes quantes
setmanes. El cos era, finalment, rentat, cobert de matèries protectores i faixat. Tot el procés
durava 70 dies.
L’art de la momificació assolí la fita màxima durant les dinasties vint-i-unena i vint-i-dosena, i
responia al desig de preservar al màxim la identitat d’una persona després de la mort. La
idea que una persona desaparegués en el no-res esfereïa els egipcis, els quals arribaren
fins i tot a momificar alguns animals.
CEIP Pompeu Fabra / Cicle Superior de Primària / Medi 5 / L’antic Egipte 3

4. La tomba de Tutankamon
La troballa de la tomba del Faraó-nen de Tutankamon, amb la majoria dels seus tresors en
el seu interior, fou el més gran de tots els triomfs arqueològics. Fou també un triomf per a
una nova forma d’arqueologia, molt diferent dels mètodes poc curosos que utilitzaven els
primers caçadors de tresors.
El descobrí un pacient i enèrgic cavaller anglès anomenat Howard Carter. Pels
coneixements que tenia sobre les tombes reials, estava segur que encara havia d’existir més
coses per descobrir en la Vall dels Reis. Amb l’ajuda econòmica que li proporcionà Lord
Carnarvon, un anglès, inicia la recerca.
Treballà durant cinc anys sense trobar res. Lord Carnarvon estigué a punt de deixar-lo.
Carter el persuadí per continuar un últim període d’excavacions.
No trigaren molt a excavar l’entrada de la tomba. Tres setmanes després d’haver trobat la
primera empremta, Carter féu la primera obertura en la paret que bloquejava les
“habitacions-cementiri”. Il·luminant-se amb un llum de ganxo mirà amb curiositat en la foscor.
“Veu alguna cosa?”-Preguntà Lord Carnarvon. “Sí” –contestà- “veig coses meravelloses”.
En efecte, allí hi havia més de 2.000 coses entre les tombes de quatre habitacions, moltes
d’elles d’or, com la màscara del rei mort.
El 4 de novembre de 1922, la primera cosa que Carter veié fou
l’entrada a la tomba de Tutankamon. Els seus homes descobriren
una petjada quan excavaven sota d’alguns rafals. De seguida,
Carter endevinà que havien trobat allò que feia temps que havia
estat cercant.
Aquests foren els primers tresors que Carter veié quan obrí la
tomba. Més tard descriví que havia vist “estranys animals,
estàtues i or; per tot arreu brillava l’or”, En el centre hi havia un
sofà daurat en forma de vaca.
Aquesta és la màscara mortuòria de
Tutankamon. Es trobà sobre el seu
cos.
CEIP Pompeu Fabra / Cicle Superior de Primària / Medi 5 / L’antic Egipte 4

5. La troballa de la tomba del Faraó-nen de Tutankamon, amb la majoria dels seus tresors en
el seu interior, fou el més gran de tots els triomfs arqueològics. Fou també un triomf per a
una nova forma d’arqueologia, molt diferent dels mètodes poc curosos que utilitzaven els
primers caçadors de tresors.
El descobrí un pacient i enèrgic cavaller anglès anomenat Howard Carter. Pels
coneixements que tenia sobre les tombes reials, estava segur que encara havia d’existir més
coses per descobrir en la Vall dels Reis. Amb l’ajuda econòmica que li proporcionà Lord
Carnarvon, un anglès, inicia la recerca.
Treballà durant cinc anys sense trobar res. Lord Carnarvon estigué a punt de deixar-lo.
Carter el persuadí per continuar un últim període d’excavacions.
No trigaren molt a excavar l’entrada de la tomba. Tres setmanes després d’haver trobat la
primera empremta, Carter féu la primera obertura en la paret que bloquejava les
“habitacions-cementiri”. Il·luminant-se amb un llum de ganxo mirà amb curiositat en la foscor.
“Veu alguna cosa?”-Preguntà Lord Carnarvon. “Sí” –contestà- “veig coses meravelloses”.
En efecte, allí hi havia més de 2.000 coses entre les tombes de quatre habitacions, moltes
d’elles d’or, com la màscara del rei mort.
El 4 de novembre de 1922, la primera cosa que Carter veié fou
l’entrada a la tomba de Tutankamon. Els seus homes descobriren
una petjada quan excavaven sota d’alguns rafals. De seguida,
Carter endevinà que havien trobat allò que feia temps que havia
estat cercant.
Aquests foren els primers tresors que Carter veié quan obrí la
tomba. Més tard descriví que havia vist “estranys animals,
estàtues i or; per tot arreu brillava l’or”, En el centre hi havia un
sofà daurat en forma de vaca.
Aquesta és la màscara mortuòria de
Tutankamon. Es trobà sobre el seu
cos.
Religió i mitologia
La religió tingué un paper important en
la societat egípcia.
CEIP Pompeu Fabra / Cicle Superior de Primària / Medi 5 / L’antic Egipte 5

6. Egipte comptava amb dos déus suprems, RA i OSIRIS. En la mitologia egípcia, el bon déu Osiris fou
assassinat pel seu germà bessó SETH, el qual en trossejà el cos. ISIS, la muller d’Osiris, en
recompongué de bell nou el cos i així el déu ressuscità. Osiris, Isis i llur fill Horus, un déu falcó,
formaren la trinitat al cim del panteó. Llurs ajudants principals foren ANUBIS, el déu de cap de xacal;
THOT, l’escriba de cap d’ibis, i HATHOR, la deessa amb cap de vaca.
La jerarquia egípcia
Sota el faraó, reforçant el seu poder, se situaven els nobles, els sacerdots i els funcionaris. El visir,
cap dels funcionaris, vigilava el compliment de la llei i imposava l’ordre social i econòmic. Un ampli
exèrcit d’escrupolosos escribes, o buròcrates, ajudava els funcionaris a controlar l’agricultura, la
indústria i el comerç.
Agricultura
La major part dels egipcis treballava la terra. Rarament patien gana i llur alimentació era variada, però
fins i tot aquells que no eren de fet esclaus sovint es veien obligats a fer TREBALLS FORÇATS per al
faraó.
Les collites principals eren l’ordi, el blat, la fruita i les verdures. Fins i tot els pobres conreaven i
menjaven dàtils, figues, porros, cebes, alls, cogombres, reves, mongetes i enciams. Hom produïa vi a
partir de les abundoses vinyes i l’ordi servia per a fer cervesa.
Escriptura egípcia
CEIP Pompeu Fabra / Cicle Superior de Primària / Medi 5 / L’antic Egipte 6

7. La planta aquàtica anomenada papir creixé abundosament a Egipte. El papir proporcionà una matèria
semblant al paer que hom emprà pera escriure.
Un jonc afilat servia de ploma i el sutge i la goma eren emprats com a tinta.
Els egipcis desenvoluparen pictogrames cap a uns JEROGLÍFICS molt més clars.
Al segle XIX un francès, Jean Champollion, aconseguí de desxifrar-los emprant la PEDRA DE
ROSETTA.
Arts egípcies
La LITERATURA EGÍPCIA antiga comprèn relats mitològics i històrics, poemes, assaigs morals,
textos escolars i propaganda política.
L’ART EGIPCI posseí formes pro variades. Això no obstant, hi predominà un estil bastant rígid però
fascinant. L’arquitectura dels temples i les piràmides manté encara la seva solidesa. Les arts visuals
poden contemplar-se en un gran nombre d’estàtues, especialment les del faraó Ramsès II, així com
en les pintures sobre papir, generalment de tema religiós.
Els egipcis eren també bons joiers.
Alfabet egipci
Composició de símbols
Els símbols que formaven una paraula no havien d’estar arrenglerats, sinó que es podien
ajuntar de diverses formes, segons el gust de que escrivia.
Dues maneres d’escriure “mama”:
CEIP Pompeu Fabra / Cicle Superior de Primària / Medi 5 / L’antic Egipte 7

8. L’ANTIC EGIPTE
1. De què depenia la vida dels egipcis?
2. Com era considerat el seu Faraó?
3. En quantes dinasties està dividida la història d’Egipte?
4. On es trobaven localitzades antigament les piràmides?
5. Per què les construïen?
6. Quants esclaus i durant quant de temps van treballar en la construcció de la
piràmide de Keops?
7. Quants camps de futbol caben en la base d’una piràmide?
8. Enumera per ordre d’importància la jerarquia egípcia:
9. Explica breument com era la seva escriptura.
10. Com momificaven els morts?
11. Què era la ciutat dels morts?
12. Explica breument què pensaven que passava quan una persona moria.
CEIP Pompeu Fabra / Cicle Superior de Primària / Medi 5 / L’antic Egipte 8

9. L’ANTIC EGIPTE
L'ESCRIPTURA EGIPCIA
L' escriptura jeroglífica egípcia, té dos tipus bàsics de signes: Els ortogràfics i els
simbòlics o jeroglífics, també anomenats ideogrames. Els primers formen un alfabet de
24 lletres i els segons sobrepassen els 700.
Si pertanys al gènere femení hauràs de dibuixar al final del teu nom una dona asseguda.
Però, per indicar el gènere masculí hauràs de dibuixar un home assegut.
Els jeroglífics (ideogrames) egipcis, escrits sobre fulls de papir fabricats amb joncs,
eren ideogràfics, és a dir, que l’escriptura representava la idea d’una cosa. La seva
funció és la de transmetre una idea relacionada amb el context en el que apareixen
aquests símbols. L’ideograma anomenat "La mòmia" equival a l’expressió ortogràfica wi
que significa mòmia, i de twt que significa estàtua. La mòmia apareix de peu, coberta
amb llargues bandes de lli blanc.
ALFABET EGIPCI:
QUI SÓC? Jo sóc...
CEIP Pompeu Fabra / Cicle Superior de Primària / Medi 5 / L’antic Egipte 9

10. LA PINTURA EGÍPCIA
A través de la pintura, el poble egipci reflecteix la vida quotidiana i els seus costums.
Utilitzada principalment per decorar diversos elements arquitectònics i funeraris, és en
els murs on es desenvolupa amb més profusió.
Encara que les pintures cobrien les parets de nombroses cases i palaus, les tombes són,
en gran mesura, l’únic lloc on es manifesta plenament una part important de les
representacions pictòriques egípcies, sent, així mateix, les úniques obres murals que
s’han conservat fins avui.
Destaca també la il·lustració de papirus, especialment la del Llibre dels Morts, on es
barregen dibuixos i escriptura.
MATERIALS, SUPORTS I TÈCNIQUES
Els pintors obtenien els colors que usaven a partir de substàncies naturals. Els més
utilitzats foren:
Blancs
Emprats, generalment, per a fons i vestits.
Procedien de la calç.
S’aplicaven en capes més o menys gruixudes per obtenir un grau de transparència més o
menys gran.
Marrons i ocres
Molt utilitzats.
Es trobaven en les argiles i terres properes a Nil.
De la barreja de l’ocre amb el negre s’obtenia un to roig fort que s’usava sempre en els
cossos masculins.
Ocres i vermells barrejats proporcionaven el rosa adequat per als cossos de les dones.
D’un ocre ataronjat, se n’obtenia el groc.
Blaus i verds
L’òxid de coure i la malaquita eren les seves fonts principals.
Un blau molt pàl·lid es va utilitzar com a fons en les tombes de la XVIII Dinastia.
Negres
Procedien bàsicament del fum i del carbó.
Molt emprat en perruques, ulls i línies de retoc.
És el color que es conserva pitjor.
Els colors s’empraven purs, i s’aplicaven barrejats amb aigua, gomes naturals (resines
vegetals), clara d’ou o cera d’abelles, mitjançant pinzells fets de canya esmicolada i fines
canyes punxegudes.
La pintura egípcia fou essencialment mural; amb ella es cobriren tombes, palaus, cases,
encara que només es conserven les funeràries.
El pas previ abans de començar a pintar era el traçat d’una quadrícula en el mur, que
s’efectuava amb una corda tibant tenyida de vermell que deixava una línia discontínua a
CEIP Pompeu Fabra / Cicle Superior de Primària / Medi 5 / L’antic Egipte 10

11. la paret. Immediatament es realitzava un primer dibuix, les proves del qual s’havien
executat abans sobre trossos d’argila.
Damunt del dibuix s’aplicaven els colors al tremp, començant per les parts més clares
(fons, vestits) i acabant amb les més fosques (cabells, ulls).
L’últim pas era retocar els contorns. Vermell, si el fons era clar, i negre si era ocre.
CONVENCIONALISMES I TEMES
El rostre era dibuixat de perfil, l’ull (és perfecte i tot ho veu) i el tronc es
representaven de front; els malucs, en posició intermèdia (ressaltava la zona púbica); i
les cames, de perfil. Els dits dels peus, sempre amb el dit gros vist en posició exterior,
poques vegades es representaven quan es tractava de déus o de faraons, mentre que es
detallaven en la resta dels casos, especialment durant l’Imperi Nou.
El pintor egipci tampoc no es preocupa de la profunditat i el volum. La utilització
de colors plans i el desconeixement de les lleis de la perspectiva són un constant.
La pintura esdevenia molt més rígida i formalista a l’hora de representar déus i faraons.
En les tombes reials no es veuen escenes de la vida quotidiana. Faraons i reines
apareixen al costat dels déus en actitud subordinada.
En les tombes dels nobles, el difunt i la seva família són representats en activitats
pròpies els seu rang: caçant o pescant, reunits en grans festes, fent ofrenes als déus,
vigilant els esclaus.
Les parets de les tombes dels menys poderosos (artesans, comerciants, funcionaris)
eren decorades amb escenes de la seva pròpia vida diària. Són les més espontànies i
informals, i permeten d’estudiar amb detall el quefer quotidià.
En els papirus, especialment en el Llibre del Morts, dibuixos i escriptura s’uneixen per
representar escenes d’ultratomba i recomanacions i fórmules màgiques que ajudin a
accedir a la vida ultraterrenal.
CEIP Pompeu Fabra / Cicle Superior de Primària / Medi 5 / L’antic Egipte 11

12. L’ESCULTURA EGÍPCIA
L’escultura de l’antic Egipte va tenir, fonamentalment, una funció religiosa. Estàtues i
relleus es feien per ser col·locades en tombes i temples.
En les tombes, la finalitat de les estàtues era assegurar la vida futura d’un ésser humà.
Les estàtues-retrat servien perquè el ka o ànima, revisqués en la imatge, si el cos
momificat era destruït. Els relleus escultòrics policromats servien per a la felicitat del
difunt, envoltant-lo de tot allò de què va gaudir en la seva primera vida.
En el temples, les estàtues hi eren per retre culte als déus i al faraó en la seva qualitat
divina. A les façanes s’hi esculpien relleus èpics que representaven les gestes bèl·liques
del faraó.
En l’antic Egipte l’escultor equivalia a “el que manté la vida”. Era un artesà anònim que
feia escultures per ser col·locades, majoritàriament, a les tombes, on, un cop acabats els
ritus funeraris, no les tornaria a veure ningú més.
Els egipcis creien que, per poder continuar vivint en el més enllà. El ka, o ànima,
necessitava el suport del cos o de les imatges del difunt. Així les estàtues-retrat del
mort servien per-mantenir-la-vida.
En els primers temps de la història egípcia, només el faraó tenia dret a la vida en el més
enllà. A poc a poc, però nobles, sacerdots, escribes i les classes altes van procurar
construir-se tombes i retrats d’aparença realista per tal d’assegurar-se una segona vida.
En aquestes escultures destaca l’ús convencional del color: l’home i els nens havien
d’estar policromats en un to vermell fosc, en tant que la dona i les nenes ho eren un groc
pàl·lid.
L’ARQUITECTURA
Les aglomeracions egípcies es localitzen en les vores d’un riu. Lluny del Nil només existia
el desert i el nomadisme, i això provocava l’aïllament de les primitives ciutats-estat i
propiciava la concentració de poder en un sobirà únic, absolut i divinitzat: el faraó.
Les restes de les antigues ciutats no proporcionen les mostres més grans de la seva
arquitectura, sinó els edificis dedicats als déus (temples) i les necròpolis.
L’ARQUITECTURA ADOVELLADA: IMMOBILITAT I CALMA
El més destacat de l’arquitectura egípcia és la seva grandària. Els edificis són
enormement desproporcionats respecte a la seva funció. La línia corba no existeix. La
columna, de pedra, recorda el seu origen vegetal en l’acabament (capitells en forma de
lotus, de papir, de palma).
El material noble per excel·lència és la pedra. Grans carreus, perfectament treballats,
proporcionen estabilitat i altura als edificis. Temple i piràmides fetes de pedra granítica
i calcària, sempre de grans dimensions, són els dos tipus de grans construccions egípcies.
CEIP Pompeu Fabra / Cicle Superior de Primària / Medi 5 / L’antic Egipte 12

13. NECRÒPOLIS I TOMBES
La creença en una vida d’ultratomba i la necessitat d’un suport material per a l’esperit
del mort van fer necessària la construcció de tombes que conservessin el cos i els
objectes pertanyents al difunt.
Les primeres van ser senzilles i petites, en forma de piràmide truncada, i construïdes de
maó. Se les anomena mastabes.
La pèrdua de poder, motius econòmics i polítics, i el desig de guardar més efectivament
els cossos, van fer que els faraons fossin enterrats en tombes excavades en la roca, més
petites i fins i tot modestes.
TEMPLES
Construïts en pedres calcàries i silícies, decorats amb alabastre, el seu aspecte
imponent i serè reflectia la glòria dels déus i la del mateix faraó constructor, que
reproduïa les seves victòries a les parets. Aquestes eren molt gruixudes perquè havien
de suportar les pesants cobertes planes que hi descansaven i també les columnes
gruixudes rematades per capitells perfectament treballats.
Des de l’Imperi Nou s’hi accedia per grans avingudes processionals, franquejades per
esfinxs, que simbolitzaven els camins divins. Al final es col·locava un gran obelisc, símbol
de Sol. Emmarcaven l’entrada dos pilons, atalussats, decorats amb relleus pintats.
El santuari del déu tenia la imatge d’aquest i la barca sagrada en la qual viatjava cada
dia. Només hi accedien els sacerdots i el faraó.
CEIP Pompeu Fabra / Cicle Superior de Primària / Medi 5 / L’antic Egipte 13