2. Moviment
obrer:
Conjunt d’actuacions i d’organitzacions
que volen aconseguir millorar les
condicions de vida i treball dels obrers.
Neix amb la societat de
classes, urbana i liderada per
la burgesia.
Els obrers pateixen
condicions de vida i
treball molt dures.
Comporta un
conflicte permanent
amb l’Estat i la
Burgesia.
3. Els obrers pateixen
condicions de vida i
treball molt dures.
Males condicions de vida
(alimentació, roba...).
Problemes d’habitatge.
Treball infantil.
Analfabetisme.
Atur.
Índex molt alts de mortalitat (no
hi ha cobertures socials ni
sanitàries).
Manca de legislació
reguladora.
Jornades laborals llarguíssimes
i salaris molt baixos (més
encara dones i nens).
Disciplina laboral molt dura.
4. Els obrers pateixen
condicions de vida i
treball molt dures.
Es tracta de problemes comuns.
Prende consciència de
l’explotació en la qual viuen és
prendre consciència de classe.
Primer pas vers el sorgiment del
moviment obrer (associacions) i la
creació d’ideologies alternatives al
liberalisme/capitalisme.
5. Ràpidament s’iniciaren els
conflictes entre patrons i obrers.
Els obrers van ser
durament reprimits.
El 1811, aparegué el
luddisme (Ned Lud).
Moviment desorganitzat, visceral,
basat en la destrucció de
màquines com a defensa dels
llocs de treball.
Començaren a aparèixer
organitzacions obreres estables i noves ideologies.
És poc efectiu.
Mútues, sindicats i partits polítics. Socialisme i Anarquisme.
6. Les organitzacions obreres.
Inicialment tenen un
caracter molt local.
Van néixer els primers
sindicats (trade unions).
Primer locals i sectorials,
després més amplis.
El 1838 els obrers anglesos iniciaren un projecte polític propi,
amb l’elaboració de la Carta del Poble (cartisme).
Reclama el sufragi universal.
Reclama millores laborals.
Fracassa.
Aconsegueix la
jornada laboral de
10 hores/dia.
Es tractava bàsicament de mútues
(societats de socors mutu).
El 1825 els obrers anglesos aconseguiren el dret
d’associació. Les seves associacions són legals.
7. Finalment, les associacions obreres bàsiques seran dues:
Sindicat. Partit polític.
Associació formada per a
la defensa dels interessos
econòmics i socials dels
seus membres.
Bàsicament, cerquen
millores en les condicions
laborals (jornada laboral i
sou, sobretot).
Organització política que
s'adscriu a una ideologia
determinada i/o representa
algun grup en particular.
L'objectiu bàsic és
participar en algun tipus
d'elecció o sufragi (per així
formar o influir en el
govern).
8. Revolució del 1848 Primer la col·laboració entre els
obrers i la burgesia més liberal.
Després però, la burgesia s’uní i
derrotà els obrers.Necessiten els obrers
col·laborar amb la
burgesia?
Necessiten els obrers
una alternativa
obrera autònoma?
9. Els socialisme utòpic. Pensadors il·lustrats amb
preocupacions socials.
Reformadors, no revolucionaris.
Saint Simon
(1760-1825)
Calia crear tallers cooperatius,
per fomentar l’educació, garantir
l’assistència mèdica...
Charles Fourier
(1772-1837)
Creà els falansteris,
comunitats de producció
i de consum.
Les ideologies obreres.
Critiquen el model social i
econòmic capitalista.
Volen una societat
més justa.
10. Robert Owen
(1771-1858)
Empresari model (New Lanarck).
Dirigent sindicalista (Great Trade
Unions).
Impulsà el cooperativisme amb
projectes com New Harmony (EEUU).
PJ. Proudhon (1809-1865)
Impulsà el mutualisme i el federalisme.
Precursor de l’anarquisme (rebuig a
l’Església i l’Estat).
Considerava la propietat privada “un robatori”
11. L. Blanc (1811-1882) Membre del govern
provisional del 1848 a França.
Impulsà els Tallers Nacionals.
Publicà el 1851, Idea General
de la Revolució.
E. Cabet (1788-1856)
Publicà el 1842 Viatge a Icària.
Icària, un país utòpic on hi hauria
una igualtat social complerta.
Els socialists utòpics, en general, fracassaren a l’hora de
portar a la pràctica les seves idees.
12. Els socialisme científic: El Marxisme.
Marx i Engels elaboraren una teoria que
volia transformar la seva societat: el
socialisme científic o marxisme.
Karl Marx (1818-1883) publicà dues obres
fonamentals:
El Manifest Comunista.
El capital.
S’analitzava el passat
històric, el present i es
feia una previsió de futur.
13. L’estudi del passat rep el nom del materialisme dialèctic.
La clau rau en l’economia, la infraestructura, que és la
base de la societat i el motor de la història.
Condiciona l’organització política, la mentalitat i la
cultura de l’època (superestructura).
Les relacions econòmiques fan que en qualsevol època
la societat es divideixi en dues classes antagòniques:
dominants i dominats.
El seu antagonisme provoca el pas de les etapes
històriques (lluita de classes com a motor de la
història) .
La història és un procés de canvi i transformació.
Al llarg de la història s’han donat tres modes de
producció: l’esclavisme, el feudalisme i el capitalisme.
14. L’anàlisi del present el fa criticar el sistema capitalista.
En aquest mode de producció les forces de producció
són els mitjans de producció (fàbriques, màquines) i la
mà d’obra.
La tecnificació, per augmentar les plusvàlues,
comporta crisis de sobreproducció.
Les relacions de producció, entre la burgesia i el
proletariat, són unes relacions d’explotació.
Burgesia explota el proletariat amb la plusvàlua
(el treball obrer genera un benefici superior al
salari).
A la llarga, augmenten les diferències entre rics i
pobres i, globalment, el nombre d’oprimits.
15. El projecte de futur marxista neix de la necessitat de superar
les desigualtats generades pel capitalisme.
Els obrers s’han
d’organitzar en
sindicats i partits
polítics.
La crisi finalment comportarà una revolució.
Els obrers prendran el poder, establint de manera
transitòria la dictadura del proletariat.
S’eliminaran les desigualtats i es constituirà una
societat sense classes, igualitària.
16. L’Anarquisme.
Significa sense comandament, sense poder. Es basa
en la llibertat i la igualtat (ideologia llibertària).
El seu antecedent és Proudhon, i els seus màxims
representants són Bakunin i Kropotkin.
Els oprimits s’aixecarien de manera
espontània contra la seva explotació:
L’Estat serà destruït.
No tindria propietat privada, ni
classes, ni jerarquies (ni Déu, ni
Estat, ni amo).
No té un cos doctrinal tan elaborat com el socialisme.
La societat serà igualitària, basada en la
lliure federació de comunes.
17. Rebutja l’acció política (apoliticisme).
Accepta el sindicalisme.
Accepta la propaganda pel fet (violència)
per a destruir l’Estat i el capitalisme.
Com a formes d’actuació, l’Anarquisme:
Anarcocomunisme (Koprotkin):
Acció col·lectiva revolucionària.
Anarcosindicalisme (Bakunin):
Acció sindical.
Així, a nivell pràctic:
Propaganda pel fet (Enrico
Malatesta) que defensa el
terrorisme revolucionari.
18. Internacionalisme, sindicats de masses i partits obrers.
La consciència obrera de ser membres d’una mateixa
classe, per sobre d’estats, portà a la creació del Moviment
Internacionalista.
L’Associació Internacional de
Treballadors (AIT). 1864-1876.
Es creà a Londres (1864).
Primer intent d’organitzar el proletariat
internacionalment.
Tingué pocs afiliats (més força simbòlica que real) i sobretot
resultà un lloc de discussió teòrica.
Marx va ser la figura clau: redactà els Estatuts i el Manifest
Inaugural; va ser el Cap del Consell General.
19. Molt
heterogènia:
Trade Unions (sí lluita política i sindical,
no a la violència).
Proudhonians (sí mutualisme, apolítics).
Bakuninistes.
Marxistes.
Font de problemes
Proclamava: L’emancipació serà obra dels mateixos
obrers.
Cal prendre part en la lluita política com a
primer pas per alliberar-se de l’opressió
econòmica.
S’organitzava: Sectors nacionals i
un Consell General.
Celebracions de
congressos.
20. Congressos:
Ginebra,
1866.
Jornada de 8 hores/dia.Demandes
obreres
clàssiques:
No al treball infantil.
Millores en el treball
femení.
L’Haia
(1872),
Bakuninistes
expulsats:
L’Estat s’ha d’abolir, no
de conquerir: Marx és un
dictador
No als partits polítics
obrers
Els problemes interns i els fets de la Comuna de París
(març-maig, 1871) significaren la fi de l’AIT.
21. 1871, la desfeta de Napoleó III provocà un buit de poder:
Es forma un govern popular a París.
República democràtica i social.
Fa reformes, referents per
als posteriors obrers:
Ensenyament laic i gratuït.
Nacionalització béns del clero.
Exèrcit substituït per milícies
populars.
Després, duríssima repressió.
L’AIT, il·legalitzada, es trasllada als EUA, dissolent-se el
1876.
22. Els sindicats de masses i els
partits obrers (1881-1914).
Als anys 80 es donaren importants
canvis:
El nombre d’obrers es disparà, augmentant d’aquesta
forma la força dels sindicats.
Aconseguiren imposar la pràctica de la
negocació col·lectiva amb els patrons.
Milloraren els salaris i les condicions laborals.
Primeres
legislacions
laborals.
Jornades de 8-10 hores/dia.
Treball infantil a partir 12 anys.
Assegurances obligatòries.
23. Es començaren a crear partits polítics obrers.
Participen de la lluita electoral i parlamentària.
Destaquen: Partit Socialdemòcrata Alemany, 1875, Kautsky.
PSOE, 1879, Pablo Iglesias.
Partit Laborista anglès, 1900.
Partit Socialista Francès, 1901, Jean Jaurès.
Ideologia revolucionària i
pràctica reformista. Ara, reformes polítiques i
socials.
Després, societat socialista.
Referent: SPD alemany:
Sindicats: acció reivindicativa.
Partit: Acció política.
24. La Segona Internacional (1889-1916).
Es creà a París pel centenari de la Revolució
Francesa.
És ideològicament més homogènia:
Agrupació de partits polítics de caire socialista,
que acceptaven la legalitat democràtica
Organitzativament:
Respecta l’autonomia dels partits.
Congressos cada 3 anys.
Bureau Socialista Internacional (Brussel·les).
Format per delegats de cada partit, ha
d’assegurar la continuïtat entre congressos.
25. Vol millorar la protecció
dels treballadors:
Jornada laboral de 8 hores.
Prohibició del treball infantil.
Establí principis que
guiaren el socialisme al
llarg del segle:
Extensió de la democràcia.
Presa pacífica del poder polític.
Fi de les desigualtats i la
discriminació sexual...
Va tenir una gran repercussió, creant alguns
dels símbols del moviment obrer:
Primer de Maig (Jornada reivindicativa).
“La Internacional” (Himne obrer).
26. Tres grans debats:
Revisionisme. Imperialisme. Militarisme.
Revisionisme.
El socialisme guanya força política i
aconsegueix reformes i millores.
Perd tarannà
revolucionari.
Es comença a plantejar
la qüestió de si cal ser
més pragmàtic.
Revisionisme: Cal
revisar el marxisme?.
27. S’inicià l’evolució cap als partits socialdemòcrates.
Bernstein en Les premisses del socialisme i
la tasca de la socialdemocràcia (1899),
revisava les teories de Marx:
Plantejava el dilema de la “revolució” o la
“reforma” lenta i pacífica per arribar al
socialisme.
En contra d’aquestes teories es posicionaren els
defensors de la revolució social, com Rosa
Luxemburg o Lenin.
A la llarga crearan partits comunistes.
El Revisionisme resulta condemnat en la Segona
Internacional, tot i que finalment és adoptat.
28. Imperialisme.
Una part del moviment obrer
criticava la brutalitat de la
colonització, però a la vegada la
considerava com una tasca
positiva civilitzadora.
Una altra part però, que acabarà imposant-se, s’hi oposava
frontalment.
Lenin en la seva obra Imperialisme, fase superior del
capitalisme, postulava que el capitalisme necessita
ampliar el seu radi d’explotació.
Imperialisme equival a capitalisme i ha de ser condemnat.
29. Militarisme.
Pacifistes:
Què fer davant un conflicte bèl·lic?
Revolucionaris:
Al final, la guerra acaba amb la internacional.
Deliri
patriòtic.
Els obrers lluiten al costat
dels seus governs.
No s’ha de lluitar en una guerra burgesa i, un
cop ha esclatat, s’ha de buscar la pau.
Cal aprofitar-la per fer la revolució (Lenin,
Rosa Luxemburg).
Gran Guerra, Revolució Russa, i la
posterior creació del Komintern:
Socialisme dividit entre comunistes i
socialdemòcrates.
La Segona Internacional havia acabat.
