1. S
E
G
L
E
X
I
X
R
E
N
AI
X
E
N
Ç
A
DATES MOVIMENTS ESTÈTICS I
LITERARIS
AUTORS I OBRES MÉS IMPORTANTS
1833-1877
-Romanticisme
-Realisme (Costumisme)
-Naturalisme
-POESIA: Jacint Verdaguer, Marià Aguiló, J. Pons i
Gallarza, Rubió i Ors.
-NARRATIVA: Emili Vilanova, Narcís Oller, Gabriel Maura
-TEATRE: Josep Robrenyo, Frederic Soler, Àngel
Guimerà.
M
O
D
E
R
N
IS
M
E
1892-1911
-Drames rurals (Narrativa)
-Decadentisme i Simbolisme
-Esteticisme (Art per l’Art)
-Regeneracionisme
-TEATRE: Santiago Rusiñol, Adrià Gual, J. Puig i Ferrater.
-POESIA: Joan Maragall.
M. Costa i Llobera, Joan Alcover
-NARRATIVA: Víctor Català, Raimon Casellas, J. Pous i
Pagès.
S
E
G
L
E
X
N
O
U
C
E
N
TI
S
M
E
1906-1923
-Promou un Art clàssic,
equilibrat, formalista,
cosmopolita i urbà
-NARRATIVA: Eugeni D’Ors.
-POESIA: Josep Carner, Guerau de Liost
A
V
A
N
T
G
U
A
R
D
1909-1940
-Dadaisme
-Cubisme
-Futurisme
-Surrealisme
-POESIA: J.V. Foix, J. Salvat-Papasseit
Palau i Fabre, Joan Brossa.
-NARRATIVA: Francesc Trabal.
-ALTRES TENDÈNCIES: Carles Riba, Salvador Espriu, B.
Rosselló-Pòrcel, Joan Oliver, Gabriel Ferrater, V.A.
Estellés, Miquel Martí i Pol.

2. Literatura catalana dels segles XIX i XX
1. La Renaixença.
1.1 El romanticisme.. B. C. Aribau. J. Verdaguer. À. Guimerà..
1.4. El realisme i el naturalisme. Narcís Oller.
2. El modernisme.
2.1.1. La poesia. Joan Maragall.
2.1.2. La narrativa. Víctor Català.
2.1.3. El teatre. Santiago Rusiñol.
3. El noucentisme. J. Carner.
4. L’escola mallorquina. Joan Alcover. Costa i Llobera.
5. L’avantguarda. Joan Salvat-Papasseit.
6. La literatura dels anys vint i trenta. Carles Riba. J. M. de Sagarra. Bartomeu Rosselló-
Pòrcel.
7. La literatura de postguerra.
Narrativa: Josep Pla, Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda.
Poesia: Salvador Espriu. Joan Brossa. M. Martí i Pol

3. TEMES EXPOSICIÓ
1.-Jacint Verdaguer (Renaixença)
-Comentari del poema Balada de Mallorca de Jacint Verdaguer
2.- El Costumisme, el Realisme i el Naturalisme. Narcís Oller
3.- El modernisme. La poesia. Joan Maragall.
-Comentari del poema “Cant espiritual”
4.-La narrativa i el teatre modernistes. Víctor Català. Santiago Rusiñol. -
Comentari del fragment de Solitud (Fotocòpia 111-112).
-Breu resum de l’argument, situar el fragment, estil, narrador, etc.
5.- L’escola mallorquina. Joan Alcover. Costa i Llobera.
-.Comentari del poema “La Balanguera”
6.-El noucentisme. Josep Carner.
-Comentari del poema “La bella dama del tramvia”
7.-L’avantguardisme. Joan Salvat Papasseit.
-Comentari del poema “Res no es mesquí” de Salvat-Papasseit
8.- La poesia fins als anys trenta. Carles Riba.
-Comentari del poema “Elegia segona” (Súnion!...) de Carles Riba
9.- La narrativa dels anys trenta (1925-1939). Josep Pla.
-Comentari d’un fragment del Quadern gris de Josep Pla
10.- La novel·la psicològica. Mercè Rodoreda. Llorenç Villalonga
-Comentari d’un fragment de Bearn de Llorenç Villalonga
11.-La poesia de postguerra (1939-1960). Salvador Espriu.
-Comentari del poema “Inici de càntic en el temple” de S. Espriu
12.- La literatura avantguardista de postguerra. Joan Brossa.
-Comentari dels poemes "Sextina del poeta barbabrut i la seva companya" i
“inoblidable” de Joan Brossa.

4. POESIA: Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 – Vallvidrera, 1902)
- El millor poeta de la Renaixença i del segle XIX
- Poeta i prosista,
- Creador de la llengua literària moderna
- Renovador de la mètrica catalana.
-Va saber arribar al cor del poble, la seva obra va obtenir un gran ressò i popularitat
-Poesia
- Dues tendències
-El poeta de les grans descripcions,
-El poeta intimista,
- Podem dividir l’obra poètica de Verdaguer en tres grans blocs:
1.-Poesia èpica: L’Atlàntida i Canigó.
2.Poesia religiosa:
la poesia de caràcter intimista,
la poesia de caràcter propagandístic.
Idil·lis i cants místics, Roser de tot l’any i Flors de calvari
3. Poesia civil:
- Idees de pàtria i paisatge estretament relacionades
Pàtria, Montserrat, Aires del Montseny i la famosa oda A Barcelona.
-Prosa
- Prosa ordenada, harmònica, rica i clara, alhora que natural, entenedora
- Excursions i viatges, En defensa pròpia, Rondalles

5. NARRATIVA(segle XIX):
COSTUMISME, REALISME, NATURALISME
-Formes culturals pròpies de la burgesia naixent i puixant
-Interès per la realitat
-Realisme (1830)
-Neix a França, 1830. Oposició al Romanticisme.
-Autors: Sthendal, Balzac, Flaubert, Tolstoi, Dickens, Galdós
-Característiques:
-Intenta reflectir la societat contemporània
-Descripció objectiva de la realitat
-Sense intencions morals o alliçonadores
-Naturalisme (1880)
-Anàlisi científica de la naturalesa humana
-Rebuig de la poesia i la imaginació
-Influït pel positivisme de Comte i el determinisme de Darwin
-Autors: E. Zola
-Ideologia socialista i revolucionària

6. NARCÍS OLLER (1846-1930)
-Novel·lista més important del segle XIX
-Burgès, moderat i liberal
-Primera novel·la: La papallona, amb pròleg de Zola
-1883-1890: L’escanyapobres, La febre d’or
-Crònica general de la transformació de la societat catalana
el pas d’una Barcelona menestral a una Barcelona burgesa i
industrial
-Afany totalitzador
-Personatges ideals o caricatures
-1906: Pilar Prim. Novel·la psicològica.
-Memòries i contes

7. NOVEL·LA MODERNISTA
-Narrativa modernista: filosofia vitalista (Nietzsche, Wagner)
-Realització espiritual de l’individu enfront de la societat
-Transformació de la relaitat
-Exaltació de l’individualisme
Cronologia i tendències
1901: Els sots feréstecs
1912: La vida i la mort d’en Jordi fraginals (Pous i Pagès)
-Novel·la rural:
-Contra el folclorisme rural i el gregarisme.
-Protagonisme de la natura
-Novel·la decadentista:
impressionista. D’Annunzio. Josafat de Prudenci Bertrana
-Novel·la de costums:
Auca... de Rusiñol. Flor de card (Galmés). L’hostal de la Bolla (M.S.Oliver)

8. VÍCTOR CATALÀ (1869-1966)
-Propietària rural.
-Tendència a ennegrir la realitat, l’excés de descripció, els finals tràgics, els mòbils (ira,
enveja, etc.) i la temàtica procedent del ruralisme naturalista.
-Personatges marginats, enfrontats a situacions límit i abocats a un final tràgic.
Obra:
1898 La infanticida
1902 Drames rurals
1905: Solitud:
Arnau, Gaietà (vell, amor assenyat, protector), Ànima (amor animal).
Satsfacció de la frustració amorosa de Mila.

9. Fa de pont entre el segle XIX i el segle XX.
-Síntesi de:
tradició jocfloralesca de la Renaixença,
romanticisme de Verdaguer i
classicisme d'Alcover i de Costa i Llobera
simbolisme
-Influeix sobre:
Carles Riba (la poesia pura, la inspiració, la paraula i el ritme i la manera
d'entendre la crítica),
Salvador Espriu (Goethe, la figura de Nausica)
Salvat-Papasseit (el cançoner, la dona i l'amor com a fonts de plaer i de
creació).
-És el primer poeta clàssic del segle XX.
Joan Maragall

10. ODA A ESPANYA
Escolta, Espanya, - la veu d'un fill
que et parla en llengua - no castellana;
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:
en'questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.
T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.
Jo vui parlar-te - molt altrament.
Per quE vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.
On són els barcos? - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, - no tens ningú.
Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? - no et veig enlloc,
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre
perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

11. CANT ESPIRITUAL
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
què més ens podeu dâ en una altra vida?
Per'xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor
que s'hi mou sempre ... i temo tant la mort!
Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.
Aquell que a cap moment li digué: "-Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fê'ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest "fê etern" és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra l'ombra només del temps que passa,
la il.lusió del lluny i de l'a prop,
i el compte de lo molt, i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?
Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s'atura
me'n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucâ'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi ...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyô, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença!

12. ESCOLA MALLORQUINA
Etapes:
-Precedents 1833-73: Renaixença.
1ª. Generació: 1833
-En castellà, historicista i regionalista.
Romanticisme, recuperació de textos antics i contactes amb el Principat.
-Josep M. Quadrado
-2ª. Generació: 1860
-Compromís amb la Renaixença a través dels Jocs Florals.
-Marià Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza, Pere d'Alcàntara Peña
-Posició conservadora . Llengua literària: català. Catalanisme cultural, no polític.
-Primera generació: 1873-1921:
Costa i Llobera, Alcover, M.A.Salvà, Ll.Riber,
Nacionalistes i conservadors, excepte G.Alomar.
-Segona generació: 1921-1936.
Miquel Forteza, Guillem Colom i Joan Pons.
-Nova generació 1936-50:
M.Villangómez, Miquel Dolç.
Característiques:
-Contenció clàssica. Equilibri. Rigor formal.
-Temàtica: paisatge i natura. Humanisme clàssic i mediterranisme. (Noucentisme)

13. MIQUEL COSTA I LLOBERA (1854-1922)
1883 (29 anys): vocació religiosa
1888 (34): capellà a Roma.
1902 (48): Mestre en Gai Saber
1906 (52): President dels Jocs Florals.
-Superació formal del floralisme
-Noves formes estròfiques
-Llenguatge: “Expressiu i distant igualment de la vulgaritat que rebaixa i de l’arcaisme que
obscureix.”(Costa)
“Amb Costa, el poble descobrí la capacitat de noblesa del propi llenguatge, caigut en la
pobresa de la forma dialectal i plebea.”(G.Alomar)
Obra:
Etapa romàntica (fins 1885, Poesies).
-Mesura, elegància i forma exigent.
-Prescindir de novetats inútils.
Etapa classicista (1906...). Horacianes
-Substitueix la rima romàntica per la clàssica.
-Temes: natura, Història i art clàssics.

14. Primeres poesies
EL PI DE FORMENTOR
Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el
taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada,
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'ocell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina,
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.
Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.
Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra es dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.
Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.
Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...
O vida, o noble sort!
Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.

15. Horacianes
XII. ALS JOVES
Fills d'una raça dreturera i forta
que unia el seny amb l'ímpetu,
no renegueu de vostra sang ... Oprobi
pel fill qui n'és apòstata!
Per honra té ésser bord. Son cor espuri
sols posa arrels paràsites:
no té l'arrel que del terrer dels avis
ne beu saba llegítima.
Per ell és pàtria una buidor coberta
d'algun mantell de púrpura,
un tros de mapa, una abstracció volàtil,
un mot de la retòrica...
Siau qui sou; mes no atiant vells odis
de raça, ni amb emfàtiques
declamacions lloant tot lo que és vostre,
fins les mateixes úlceres ...
Siau qui sou: mes no us tanqueu, ombrívols,
dins una llar històrica
sens horitzons. Volau sobre les terres
enfora, amunt com l'àguila!
Ella ama el niu de les maternes roques,
però amb gran vol arranca-s'hi
i, travessant mil horitzons, domina
espais de llum esplèndida.
CANÇÓ DE NA RUIXA MANTELLS
Passant gemegosa com fa la gavina
que volta riberes i torna a voltar,
anava la boja del Camp de Marina
vorera de mar.
Descalça i coberta de roba esquinçada,
corria salvatge, botant pels esculls;
i encara era bella sa testa colrada,
la flor de sos ulls.
Color de mar fonda tenia les nines,
corones se feia de lliris de mar,
i arreu enfilava cornets i petxines
per fer-se'n collar.
Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l'estranya cançó.
"La mar jo avorria mes ja l'estim ara
des que hi té l'estatge l'amor que em fugí.
No tinc en la terra ni pare ni mare,
més ell és aquí!
"Un temps jo li deia:pagès te voldria,
pagès, anc que fosses pastor o roter;
i dins la mar ampla, com ell no n'hi havia
d'airós mariner.
"Bé prou li diria cançons la sirena
quan ell a la lluna sortia a pescar:
per'xò ma finestra deixava sens pena,
sortint a la mar.
"La mar el volia, jamai assaciada
de vides, fortunes, tresors i vaixells;
i d'ell va fer presa dins forta ventada

16. JOAN ALCOVER I MASPONS (1854-1926)
1864-68 (10-14 anys): estudia a l’Institut Balear amb Costa, Estelrich i A.Maura.
Deixeble de Pons i Gallarza
1969-78: (15-24 anys): Dret a Barcelona.
1880 (26): Matrimoni amb Rosa Pujol. Tres fills
1887 (33): Mor la dona.
1879-1893 (25-39): regidor, diputat provincial i diputat a Corts (Madrid)
1889 (35): Publica la poesia completa en castellà en 4 volums. (´Poesías, Meteoros…)
-Romanticisme tardà i artificiós. Poesia frívola, enginyosa i superficial.
Aspiració al prestigi social i literari mundà.
1891 (37): es casa amb Maria de Haro i Rosselló. Dos fills: Maria i Pau.
1901 (47): mor la filla Teresa de tuberculosi.
1903 (49): dóna a conèixer “La Balanguera” en un homenatge a Costa i Llobera.
Abandona el bilingüisme.
1904: Publica el recull d’assaigs Art i literatura.
1905 (51): mor el seu fill Pere de tifus.
1909 (55): publica Cap al tard
1918 (64): publica Poemes bíblics
1919 (65): moren Maria i Gaietà.

17. Obra:
1909: Cap al tard.- 1918: Poemes bíblics
Concepció poètica
-Rebutja la concepció elitista de l’Art per l’Art i segueix moderadament la teoria de la
“paraula viva” de Joan Maragall, sense bandejar la preocupació formal.
-Art arrelat a la terra i a la vida col·lectiva
-Descobrir, reflectir i salvar l’ànima del poble. Importància de la tradició (Modernisme)
“El país canta per la boca del poeta”
-Sinceritat, profunditat, autenticitat del sentiment i humanització de la poesia.
-Comunió del poeta amb la Natura (Romanticisme)
-Visió idíl·lica de la pagesia mallorquina
-Temes: el temps i la mort com a destructors.
Cap al tard
-Té 55 anys. Maduresa, retard a trobar una veu autèntica i personal. Crepuscle vital
-Obra d’esperit romàntic.
-Observació de la Natura, influència de la poesia popular, sinceritat (Modernisme)
-1ª. Edició (1909): 35+4 poemes dividit en 4 seccions: Cançons de la Serra, Elegies,
Endreces i Juvenils

18. LA BALANGUERA
La Balanguera misteriosa
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu lo fil.
Com una parca bé cavil.la
teixint la tela per demà.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Girant l'ullada cap enrera
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Quan la parella ve de noces,
ja veu i compta sos minyons
i com davallen a les fosses
els que ara viuen d'il.lusions,
els qui a la plaça de la vila
surten a riure i a cantar;
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Bellugant l'aspi, el fil cabdella
i de la pàtria la visió
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gipó.
Dins la profunda nit tranquil.la
destria l'auba que vindrà
la Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
De tradicions i d'esperances
teix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de noviances
amb cabelleres d'or i argent
de la infantesa que s'enfila,
de la vellura que se'n va.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

19. LA RELÍQUIA
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut...
Beneïda l'hora
que m'ha duit aquí.
La font que no vessa, la font que no plora
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens féiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.
Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol,
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d'antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora,
i, venta qui venta,
folgàvem i réiem fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
de l'hora encantada.
Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren depressa,
i encara no manca,
penjat a la branca,
un tros de la corda de l'engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d'un món esbucat...
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.

20. Noucentisme. 1906-1923
Nou ≠ vell
Nou = 1900
1906
Creació de la
“Solidaritat
Catalana”, hereu de
la Lliga Regionalista
(1901)
I Congrés
Internacional de la
Llengua Catalana
1907
Creació de
l’IEC
1923
Dictadura de Primo de
Rivera i supressió de
la Mancomunitat
1913
Normes
Ortogràfiques
de Pompeu
Fabra

21. Concepte de Noucentisme
Concepte inventat per
Eugeni d’Ors i publicat l’1
de gener de 1906 a La Veu
de Catalunya
MODERNISME
Crisi i ruptura entre
l’intel·lectual i la
burgesia
Pacte entre tots dos. Cultura
i política s’alien
Creació de l’intel·lectual
professional. Tècnic en
poesia, ensenyament,
administració...
Reforma de la societat catalana i conversió de la seva cultura de
pairal i regionalista a nacional i europeista

22. Cronologia
1900-1913
Prat de la Riba. President de
la Diputació de Barcelona
Eugeni d’Ors i les seues
Glosses
Els fruits saborosos de Josep
Carner
Normes Ortogràfiques Fabra
(1913)
Creació de l’IEC
1914-1923
Mancomunitat de Catalunya
Xarxa de biblioteques
públiques de Catalunya i
Escola de Bibliotecàries
Escoles de Mestres, Art
Dramàtic, etc.
Gramàtica Catalana de Fabra
(1918)

23. Programa ideològic
Europeisme
Possibilisme. Ni evolució ni revolució. Acció reformadora.
Pragmatisme. Objectius a curt termini i rebuig a l’idealisme.
Moderantisme
Classicisme com a garantia ideològica. Revisió del passat.
Arbitrarisme. Respecte a les normes.
Imperialisme. Èmfasi en els components culturals i rebuig del
terme “nacionalisme”, mal vist a Madrid.
Racionalisme. “l’Obra ben feta”. Ordre, control i mesura.
Civilisme o civilitat

24. Eugeni d’Ors (1881-1954)
Doctor en Filosofia i lletres
Periodista i creador de les gloses (reflexions breus sobre
temes d’actualitat amb la intenció d’influir en l’opinió i
els gustos del lector)
Durant el franquisme va ser “Jefe Nacional de Bellas
Artes”
Obres destacades: Glosari (recull d’articles publicats a La
Veu de Catalunya del 1906 al 1920), La ben plantada
(1912), Tina i la guerra gran (1914) i Prometeu
encadenat (1920-1923)

25. Diferències entre el Modernisme
i el Noucentisme
Modernisme
Ruralisme
Esponaneïtat
Romanticisme
Noucentisme
Civisme
Arbitrarisme
Classicisme

26. Poesia Noucentista
Cura formal i estilística
Sintaxi complexa i
equilibrada
Distanciament del poeta
Parnassianisme i simbolisme
Ressonàncies grecollatines i
medievals
Reelaboració culta de la
temàtica popular
Poeta perfeccionista
Poetitzar = estilitzar
Espontaneïtat de Maragall
Artifici de Josep Carner

27. Josep Carner (1884-1970)
VIDA
Llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres
Membre de la Secció Filològica de l’IEC i col·laborador
de P. Fabra
El 1920 comença la carrera diplomàtica (Amèrica i
Europa)
Exiliat a Mèxic a partir de 1938 i professor a la Universitat
Lliure de Brusel·les

28. OBRA
Tasca molt important com a traductor (Dickens, Shakespeare, Twain, ...)
Etapes de la seua creació
Etapa noucentista: Els fruits saborosos (1906) i Auques i ventalls (1911)
Etapa intimista: Nabí (1941)
Etapa de poesia pura: Arbres (1953) i Poesia (1957)

29. LES AVANTGUARDES

30. http://www.slideshare.net/Manelic/les-avantguardes
http://www.slideshare.net/sicafe/avantguarda-a-catalunya
http://www.slideshare.net/mmagrin4/el-segle-xx-noucentisme-i-avantguardisme

34. LA LITERATURA DELS ANYS 20 i 30
1. La novel·la dels anys 20 i 30 (des del Modernisme fins a la Guerra Civil)
2. El simbolisme i les seves derivacions
La poesia postsimbolista
3. Bartomeu Rosselló-Pòrcel
- Introducció
- Obra
4. El teatre dels anys 20 i 30
- Els anys 20: l’alta comèdia o comèdia burgesa
- Els anys 30: el teatre de crítica burgesa
- Els anys de la guerra (1936-1939): el teatre revolucionari

35. La novel·la dels anys 1920-1930
(des del Modernisme fins a la Guerra Civil)

36. Situació de crisi de la novel.la
• A Europa:
- Esgotament del Realisme
- Necessitat de renovació: Proust, Joyce, Kafka
• A la literatura catalana:
- Com a Europa
- Bandejada pel Noucentisme

37. ELEMENTS RENOVADORS
del gènere
• Narrador :
• - primera persona
• - altres narradors
– (complementen la informació del narrador principal)
• Protagonisme a l’espai interior anímic i en
segon terme el marc espaial i /o històric
D’aquesta manera veiem l’evolució interior del personatge

38. • Presència de material íntim (cartes, confidències,
fragments de diari, projecció de somnis
• Aflorament del món obscur i amagat de la
sexualitat: repressió, insatisfacció... Influència de
Freud
• Descripció lineal que escamoteja informació per a
comprendre el personatge. El lector ha d’ésser
actiu.
• L’estructura temporal es trenca en algun moment

39. Definició del gènere
• Novel.la:
radiografia d’una personalitat plena de
neguits i turments, no com l’entenien els
realistes com a mirall de la societat

40. Autors europeus
1. Marcel Proust
A la recerca del temps perdut
anàlisi detallada dels sentiments dels protagonistes a
través del record que provoquen objectes (sensacions,
relacions psicol.lògiques, evocacions...)
2. James Joyce
Ulisses (1922)
Relat dens dedicat a examinar la vida d’un sol home en un
dia. Incorpora la tècnica innovadora del monòleg interior.
3. Franz Kafka
La Metamorfosi (1915)
Descriu a través del somni i les associacions il·lògiques l’angoixa
de l’home del seu temps

41. A la literatura catalana:
• Bandejament del gènere per part dels Noucentistes
• L’any 1917 inici de la presa de consciència de la
necessitat de reprendre el gènere. Inauguració de la
col.lecció “ La novel.la d’ara”
• Polèmica del gènere:
-L’any 1925 un article de Carles Riba “Una generació
sense novel.la?” explicita les pors dels Noucentistes que
el gènere es comercialitzi i perdi qualitat
- Un article anterior , de Josep Ma de Sagarra “La por a la
novel·la” havia plantejat que calia oferir novel·les a un
públic ampli i àvid de lectures.

42. Problemàtica i necessitats de
creació de:

43. Resultats de la represa a Catalunya:
1. Publicació d’autors consagrats, de les files
modernistes.
1. Publicació d’autors renovadors: joves,
lectors de novel·la estrangera, alguns de les
files formats en el rigor del Noucentistes:
Miquel Llor, Carles Soldevila, Salvador
Espriu...

44. 2. El simbolisme i les seves derivacions
La poesia postsimbolista
LA LITERATURA DELS ANYS 20 i 30

45. El simbolisme i les seves derivacions
La poesia postsimbolista
Dos grans corrents o tendències dins la poesia catalana dels
anys 20 i 30:
-la poesia postsimbolista
-i la poesia avantguardista.
La poesia postsimbolista:
És la línia dominant, hegemònica, dins el panorama literari
català, la que aglutina els millors poetes i autors
Són, diguem-ne, els sectors oficials, l’establishment cultural, els
hereus directes dels plantejaments noucentistes
Poesia 20-30

46. Simbolisme:
superació del realisme i naturalisme del segle XIX;
punt d’arribada de totes les tendències del segle XIX
plantegen la superació de l’estètica realista/naturalista
punt de partida de totes les tendències del XX.
Postsimbolisme
a partir dels anys vint i trenta: Un derivat directe del simbolisme.
És com un simbolisme però extremant-ne, radicalitzant-ne els
plantejaments.

47. Com conceben la poesia:
-practiquen l’anomenada “poesia pura”
-una poesia absolutament independent de la realitat quotidiana,
-Es tracta d’una poesia hermètica, exigent, sofisticada.
-El llenguatge és sotmès a un exigent i intens procés d’elaboració
intel·lectual i estilística,
-Recerca constant de la musicalitat
-Imatge del poeta: aïllats, tancats en la seva torre d’ivori.
-Rebuig de la realitat quotidiana. És una poesia elitista,
minoritària.
-Autors: Paul Valéry, Giuseppe Ungaretti, T.S. Eliot, R.M. Rilke.
Jorge Guillén, etc.
-Amb els anteriors hi figura el català Carles Riba. Marià Manent,
Tomàs Garcés, Joan Sebastià Pons i Clementina Arderiu.

48. El postsimbolisme:
Carles Riba (1893-1959)
VIDA
Catedràtic de grec i professor a UAB
Traductor dels clàssics com Virgili, Sòfocles, Èsquil o
l’Odissea
Col·laborador del Diccionari de la lengua catalana (1932)
de P. Fabra
Exiliat a França des de 1939 a 1943

49. CONCEPCIÓ POÈTICA
La poesia és un fenomen cultural i intel·lectual.
El poeta parlarà d’amor, del pas del temps o de Déu amb poemes.
El poema està format de mots ordenats segons la tradició, els quals
expressen un concepte, una idea que donarà força al resultat final,
que és el poema.
Carles Riba s’acosta a la “poesia pura”, la intel·lectualització de les
emocions que l’impulsen a crear.

50. OBRES DESTACADES
Les Estances
(1919, 1930 i 1937)
Reculls de poemes d’abans de
la Guerra Civil on Riba
poetitza l’experiència
amorosa personal i íntima.
Elegies de Bierville (1943)
Escrites a França durant
l’exili, parlen del retorn i
de la destrucció del país
amb un rerefons del món
clàssic.
Del joc i del foc (1935-1946)
Riba experimenta amb les tannkas, un tipus de poema japonés
construït per una estrofa de cinc versos femenins amb 31
síl·labes (es compten les àtones finals) que condensen una idea,
l’hermetitzen.

51. ELEGIA SEGONA
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

52. BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL (1913-1938)
Vida:
neix a Ciutat de Mallorca l’any 1913.
Estudià el Batxillerat a l’institut Ramon Llull, on fou deixeble
de Gabriel Alomar, que influí en la seva vocació literària i
l’animà a col·laborar a la premsa local.
Més tard (a partir de 1930) estudià Filosofia i Lletres a la
Universitat de Barcelona, on va rebre el mestratge de Carles
Riba.
Ingressa a la Residència d’Estudiants, on conegué Salvador
Espriu i es féu càrrec de les edicions de la institució.
Acabada la carrera es trasllada a Madrid per preparar la tesi
doctoral sobre l’estil de Gracián, que alternarà amb
l’ensenyament i la redacció d’un assaig de la poesia de Quevedo
i un estudi sobre Guillén[1].

53. Deixeble de Gabriel Alomar
Assimila i reelabora elements procedents de la poesia pura, de
l’Avantguarda i del Surrealisme
Recerca de la modernitat.
Obra poètica:
culmina amb Imitació del foc (1938), és breu, però conté el
germen d’una renovació formal i temàtica a què els poetes illencs
no arribaran fins als anys cinquanta
Esclata la guerra civil mentre està preparant oposicions per a
adjunt de càtedra d’institut, de manera que torna a
Barcelona, on és cridat a files, tot i que aviat es llicencià per
raons de salut.
A finals de desembre és traslladat al sanatori del Brull, al
Montseny, on morí el 5 de gener de 1938 a causa d’una
tuberculosi pulmonar.

54. Obra:
- Nou poemes (1933)
Apareix en edició limitada de cent exemplars.
Ja s’hi comença a perfilar l’adscripció, que concretarà més tard,
als nuclis renovadors de les més modernes escoles líriques,
concretament la poesia pura, tot servint-se d’una sintaxi basada
en la frase breu i tallant, d’un ritme prosaic i d’una imatgeria
original i efectiva en una línia avantguardista.
-Quadern de sonets (1934)
tengué major acceptació i ressò que l’obra anterior.
Es palesa un signe de possibilitat de canvi amb la incorporació
del culteranisme de l’estètica gongorina i del preciosisme fruit de
la imitació dels models barrocs –d’on també n’incorpora motius i
imatges.
Amb un discurs més elevat i un concepte molt lliure del sonet, els
poemes es converteixen en joiells fruit de la contenció a què els
sotmet la forma.

55. -Imitació del foc (1938)
publicat pòstumament el 1938, amb pròlegs d’Antoni Maria
Sbert, Gabriel Alomar i Carles Riba, a qui havia conegut a la
universitat.
Dedicada a Salvador Espriu.
Es considera una fita clau de la poesia de la postguerra.
Inclou trenta poemes distribuïts en tres apartats: “Fira encesa”,
“Rosa Secreta” i “Arbre de flames”.
Allò que dóna unitat a les tres parts en què s’agrupa el total de
trenta poemes és, d’una banda, l’expressió d’una poètica que es
manifesta en la diversitat d’estils (vegeu més abaix), i, de l’altra,
la insistència en el referent simbòlic del foc que, pres de la
filosofia d’Heràclit, representa la tensió que caracteritza la
unitat.

56. -És la consolidació d’una poètica que es manifesta en la diversitat
estilística i de models –que va de la cançó popular al barroquisme
de Góngora o de Vicenç Garcia, de l’avantguardisme de l’època de
la Primera Guerra Mundial al postsimbolisme de Carner, Riba,
Paul Valéry o Rilke...- com ja havia anat prefigurant en els
poemaris anteriors, però que ara es presenta per primera vegada
com a obra articulada més enllà dels assajos tècnics i les
provatures formals dels primers reculls.

57. Característiques de la poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel:
-Influència del surrealisme.
-Utilitza alguns dels trets de la poesia pura, derivada del
Simbolisme.
-Influència de la poesia castellana de la generació del 27,
sobretot de Guillén.
-(Com a conseqüència del tret anterior): especial interès per
l’època barroca. Tant pel barroc castellà (Góngora, un autor
aleshores redescobert i reivindicat per la generació del 27
castellana) com pel català: Francesc Vicenç Garcia.
-Neopopularisme.

58. En la poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel convergeixen (és a dir:
influències que és possible detectar en la poesia de Bartomeu
Rosselló-Pòrcel):
la línia de la poesia pura
el neobarroquisme (a través de la generació del 27 castellana)
el caràcter popularitzant de la poesia castellana de l’època (el
neopopularisme de la generació del 27)
les constants de la poesia mallorquina anterior (la línia
d’idealització de l’Escola mallorquina)
la poesia francesa moderna: no és gaire difícil detectar-hi el
neopopularisme d’Apollinaire i alguns rastres surrealistes
d’Eluard.

59. Influència de la poesia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel en la
poesia catalana posterior:
Els autors joves que comencen a escriure durant els primers
anys de la postguerra tenen a Rosselló-Pòrcel com a mirall.
Així:
-influí sobre la poesia de Salvador Espriu, company d’estudis a
la Universitat, amic entranyable; sobre Josep Palau i Fabre,
Cèlia Viñas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, etc.

60. El teatre dels anys 20 i 30
Els anys 20: l’alta comèdia o comèdia burgesa
- En general, el Noucentisme com a moviment cultural no
manifestà cap interès pel teatre.
- Ara bé: les premisses culturals noucentistes sí que influïren, i
d’una forma decisiva, en l’aparició d’un nou gènere teatral
àmpliament conreat al llarg de la dècada dels anys vint: l’alta
comèdia o la comèdia burgesa.
- Característiques de l’alta comèdia o comèdia burgesa com a
gènere:
Es tracta d’un gènere dramàtic, burgès per les situacions
descrites i per l’actitud i la procedència social dels personatges,
de caràcter convencional i intranscendent, tot i que la trama és
desenrotllada i resolta amb enginy i amb habilitat escènica. Els
personatges, cultes i refinats, es mouen en ambients
distingidament burgesos i solucionen els conflictes que se’ls
presenten d’una manera educada i amable.

61. La producció teatral de Soldevila, tal vegada el representant
més genuí de la comèdia burgesa, participà de totes
aquestes característiques que hem enunciat. El títol d’una
de les seves peces, “Civilitzats tanmateix” (1921), tipifica a
la perfecció la seva actitud.
Els anys trenta: el teatre de crítica burgesa
- En la dècada dels anys trenta, la proclamació de la Segona
República significà per al teatre l’inici d’un període
d’esperances: la Generalitat emprengué una decidida política
de subvencions teatrals que, a través de la fundació
d’institucions de caràcter oficial i d’incentius com els premis,
pretengué de donar suport al gènere dramàtic i d’estimular els
autors joves.
- Al costat de l’alta comèdia i dels drames poètics de filiació
modernista, aparegué un nou gènere: el teatre de crítica
burgesa. Es tracta d’un seguit d’obres dramàtiques que
qüestionaren, amb més o menys radicalisme, els fonaments
ideològics de la burgesia com a classe social. Així, J. Millàs-

62. Els anys trenta: el teatre de crítica burgesa
- En la dècada dels anys trenta, la proclamació de la Segona
República significà per al teatre l’inici d’un període d’esperances:
la Generalitat emprengué una decidida política de subvencions
teatrals que, a través de la fundació d’institucions de caràcter
oficial i d’incentius com els premis, pretengué de donar suport al
gènere dramàtic i d’estimular els autors joves.
- Al costat de l’alta comèdia i dels drames poètics de filiació
modernista, aparegué un nou gènere: el teatre de crítica burgesa.
Es tracta d’un seguit d’obres dramàtiques que qüestionaren, amb
més o menys radicalisme, els fonaments ideològics de la burgesia
com a classe social. Així, J. Millàs-Raurell, utilitzant els motlles
de la comèdia burgesa, en criticà la superficialitat i la buidor
bàsiques, mentre que Joan Oliver, escriptor d’extracció social
burgesa, reaccionà contra la seva pròpia classe i fou qui en
realitzà la crítica més mordaç i incisiva.

63. Els anys de la guerra (1936-1939): el teatre revolucionari
- Durant el període bèl·lic, els dos sindicats dominants, la CNT i
la UGT, pugnaren per fixar les bases d’un possible teatre
revolucionari que, llevat d’algun cas esporàdic com “La fam”, de
Joan Oliver, mancà de validesa i, sobretot, de solidesa teatral i
literària.

64. Literatura postguerra

82. JOAN BROSSA

83. Vida
Neix a Barcelona al 1919 i mor,
també a Barcelona, al 1998
Al 1937 entra a l'exèrcit republicà.
Al 1947 crea, amb altres artistes, la revista ALGOL, però
nomes sortirà un exemplar.
Un any després, amb Antoni Tàpies, Joan Ponç,... funda
la revista avantguardista DAU AL SET
L'any 1951 estrena les primeres peces teatrals i el 1949
publica el primer llibre de poemes.

84. Com a escriptor:
Explotava totes las formes i tots
els codis possibles (literaris,
visuals i objectuals).
Creava nous camins formals i
expressius.
Amb la poesia trencava amb els
convencionalismes i
academicismes.
Creava poesia escènica.
Era surrealista

85. Algunes obres :
• Poesia:
 Em va fer Joan
Brossa(1950)
 Poesia rosa(1970)
 Poemes de seny i
cabells(1977)
 Els entra-i-surts del
poeta(1969-1975)
 Qui diu foc, diu flama(1985)
 Viatge per la sextina(1987)
• Teatre:
 El cop desert (1944)
 Quiriquibú (1945)
 Or i sal (1959)
 Olga Sola (1960)
 Cavall al fons. (1962)
 l sabater (1975)

86. Altres gèneres:
• Representacions de accions musicals:
Suite bufa (1966).
• Representacions d ' strip-teases:
Strip-teases de butxaca.
• Fotogrames de cinema:
No compteu amb els dits.
Foc al càntir

87. Premis:
Ciutat de Barcelona, 1978, per Poesia escènica III
Crítica Serra d'Or, 1979, per Poesia escènica III
Crítica Serra d'Or, 1980, per Rua de Llibres
Lletra d'Or, 1980, per Rua de Llibres
Premi de la Crítica-poesia catalana 1986, per Sonets a Gofredina
Premi Ciutat de Barcelona, 1987, per Viatge per la Sextina
Escriptor del mes. Institució de les Lletres Catalanes, gener 1991
Premi Nacional de les Arts Plàstiques, 1992
Premio Nacional de la Crítica, 1995
Premi de la Crítica Serra d'Or de poesia, 1996
Premi Nacional de Teatre, 1998
Medalla Picasso de la UNESCO.

88. POESIA VISUAL

90. 5. El Modernisme.
Moviment cultural i artístic que es produí a Catalunya entre 1890 i 1910. Coincideix i es relaciona amb altres
“moderismes” sorgits a Europa en el mateix període.
El Modernisme tracta d’inserir l’art en la totalitat de la vida social, i en aquest sentit abraça l’arquitectura, la pintura, la
literatura, l’escultura, etc.; així com arts considerades “menors”: les arts gràfiques, les arts decoratives i l’escenografia. En
consonància amb això, l’artista modernista és un artista polièdric, un artista global, capaç de manifestar-se en diferents
disciplines: molts autors modernistes són també pintors, músics, dibuixants, ...
Per altra banda, els modernistes sublimen l’Art i, com a conseqüència, també l’artista. L’artista és el dipositari d’uns valors
superiors i té la missió de transmetre’ls a la resta de la societat. Però aquesta societat es mostrarà impermeable a aquest
missatge, i així, l’artista esdevindrà un rebel, un inadaptat i el seu art serà incomprès. La burgesia, fidel al seu esperit mesquí,
rebutja l’artista que finalment acabarà refugiant-se en l’art i en la literatura esdevingudes una missió heroica.
5.1 Objectius del Modernisme
El Modernisme pretén transformar la societat a través de la cultura. El canvi es concreta en la ruptura amb el passat i en la
voluntat de crear una cultura nacional, autosuficient, moderna i europea. Aquests objectius es concreten en:
– Necessitat de transformar la cultura catalana.
– Necessitat d’obrir-se a Europa.
– Necessitat d’establir una llengua literària i moderna.
5.2 Corrents ideològics i artístics
Els autors modernistes s’agrupen al voltant de dos moviments ideològics:
– El regeneracionisme o vitalisme. Els regeneracionistes entenen l’art com una lluita, tenen per tant una actitud activa i
compromesa. Propugnen l’exaltació de la voluntat i defensen l’individualisme de l’artista. Compaginen una actitud
cosmopolita d’obertura a Europa amb una de nacionalista. Els regeneracionistes entenen la seva activitat literària com una
tasca social. La seva influència més notable és la del dramaturg noruec Henrik Ibsen.
– L’esteticisme o decadentisme. El corrent esteticista aparegué a l’inici del moviment entre aquells intel·lectuals que, com
els regeneracionistes, veien la necessitat de canvis diversos en la societat, de modernitat i d’acostament a Europa, però al
contrari que aquells, no creien possible la intervenció directa a causa d’uns plantejaments diferents i irreconciliables entre ells
i la resta de gent. Com a conseqüència, s’aïllaven d’un entorn que els semblava que no els entenia i els rebutjava i al qual ells
menyspreaven, i buscaven la creació d’una obra artística que tingués valor per ella mateixa. Són per tant partidaris de “l’art
per l’art”. L’Art com a valor absolut, entès com a refugi, és la única cosa que pot influir en les persones i desvetllar la
sensibilitat. Trobam diversitat d’influències dins aquesta tendència: simbolisme, pre-rafaelisme, decadentisme,...

91. 6.- Poesia Modernista
Al final del segle XIX apareixen uns poetes que abandonen definitivament les limitacions que imposava la
triple temàtica dels Jocs Florals: “Fe, Pàtria i Amor”, i que tant havien conreat els poetes de la
Renaixença.
Les diverses influències provinents d’Europa es concreten a Catalunya en dos corrents:
a. Corrent decadentista o esteticista. Els poetes que segueixen aquest corrent tenen com a
principals trets distintius el rigor formal i el conreu d’uns temes artificiosos i culturitzants. En general,
de les estètiques provinents d’Europa, adopten sobretot els aspectes formals deixant de banda la
introspecció turmentada habitual entre els poetes francesos. En aquest grup trobam Alexandre de Riquer,
Jeroni Zanné, Guillem Tell, Miquel de Palol i el mallorquí Miquel dels Sants Oliver. Dins l’àmbit català
trobam també altres autors més influïts pel simbolisme com Santiago Rusiñol amb les seves proses
poètiques recollides a Oracions i Adrià Gual
b. Corrent vitalista. El vitalisme s’oposa a l’esteticisme i l’excessiu idealisme i abstracció del
simbolisme a través del seu esperit combatiu i del compromís social. El poeta té la missió de
despertar el poble, és un visionari antiretòric i humanista. La poesia ha d’alliberar el sentiment personal i
deixar-se dur per la intuïció i els valors populars i col·lectius. És doncs una poesia pura, sincera i
emotiva on les qüestions formals perden importància. Els temes més habituals són els paisatgístics a
través dels quals cerquen la integració harmònica de l’home en la natura. Les influències més destacades
són Ibsen, d’Annunzio, Whitman,...
Dins aquest grup hi ha un corrent de poesia social del qual Ignasi Iglesias n’és l’autor més destacat.
Entre aquests poetes, “La teoria de la paraula viva” de Maragall, tengué força seguidors i això va fer que
poetes d’extracció humil i poca preparació intel·lectual poguessin accedir a la poesia. A més de Joan
Maragall, destaquen autors com Puig i Ferrater, Hortensi Güell i Antoni Isern.

92. 7. El teatre modernista.
Es caracteritza per la seva actitud d’obertura a Europa i la seva voluntat de modernitzar-se. Arriba a
Catalunya informació dels aspectes més actuals de l’activitat teatral d’arreu d’Europa: Els autors que més
influirien en el moviment varen ser Ibsen, Maeterlink i Strindberg.
Amb el Modernisme, el teatre català pateix una profunda renovació i es converteix en un dels gèneres
més característics del moviment. Els modernistes traduiran i adaptaran la major part dels clàssics de
l’escena universal del moment i crearan institucions que els permetran desenvolupar la seva activitat: el
Teatre Íntim, els Espectacles-Audicions Graner,... També s’interessaran pels gèneres teatrals més
marginals: comèdia de màgia, mim, titelles, ombres xineses. El teatre encarna més que cap altre gènere
l’ideal de l’art global. En aquesta recerca d’un Art-síntesi es potenciarà el teatre-espectacle, en el qual la
música, l’escenografia, la il·luminació, etc. compartiran protagonisme amb el text.
Com en el cas de la poesia, també el teatre es divideix en dos corrents:
a- Teatre regeneracionnista o naturalista. És un teatre molt influït pel teatre d’idees del
dramaturg noruec Henrik Ibsen. Es caracteritza per ser un teatre compromès, que mostra situacions
socials conflictives amb un plantejament ideològic clar. El conflicte se sol concretar en l’enfrontament
artista-societat o individu-massa, però sense apuntar a solucions concretes. Les tècniques del teatre
regeneracionista són essencialment naturalistes. Els autors més importants són Ignasi Iglésies i Joan
Puig i Ferrater.
b- El teatre esteticista. Sota la influència de l’autor belga Maurice Maeterlink, aquest teatre
exposa realitats transfigurades i simbòliques. Es volia commoure l’espectador a través de
suggeriments o d’impressions. Els personatges eren éssers vagues, idealitzats, dominats per la tristesa o
la melangia i dotats de riquesa interior. La creació d’una atmosfera poètica, l’ambientació màgica i
fascinant fa que els recursos escènics (so, il·luminació, música, escenografia) tenguin una importància
cabdal en aquestes obres. Les peces són breus, la temàtica sovint té relació amb llegendes populars, el
món de les fades, els gegants, etc. La mort és un altre tema recurrent. Els autors més destacat són Adrià
Gual i, parcialment, Santiago Rusiñol.

93. 8. La narrativa modernista
Durant la primera etapa del Modernisme, el camp d’experiments serà el conte, gènere que mostra
l’evolució i la diversificació literària i que, a més, fou conreat per pràcticament tots els autors i aconseguí
algunes de les mostres de més qualitat de la literatura del moment. Amb tot, a mesura que avança el segle
XX, la novel·la aprofita diversos aspectes del Naturalisme, del Simbolisme, del costumisme i del
Romanticisme decadent de finals del XIX i esclata durant la primera dècada del segle XX. El període de
producció genuïnament modernista és força curt: entre 1901 i 1912.
La majoria dels narradors modernistes no són de Barcelona, i tampoc ho seran els seus temes. Això fa
que, si en els altres gèneres l’epicentre creatiu se situa a la ciutat de Barcelona, la narrativa serà sempre més
perifèrica i els seus autors restaran allunyats de la puixança cultural de la ciutat. L’arribada dels
noucentistes a partir de 1906 els margina doblem