Joan alcover escola mallorquina

1. Literatura catalana dels segles XIX i XX
1. La Renaixença.
1.1 El romanticisme.. B. C. Aribau. J. Verdaguer. À. Guimerà..
1.4. El realisme i el naturalisme. Narcís Oller.
2. El modernisme.
2.1.1. La poesia. Joan Maragall.
2.1.2. La narrativa. Víctor Català.
2.1.3. El teatre. Santiago Rusiñol.
3. El noucentisme. J. Carner.
4. L’escola mallorquina. Joan Alcover. Costa i Llobera.
5. L’avantguarda. Joan Salvat-Papasseit.
6. La literatura fins als anys trenta. Carles Riba. J. M. de Sagarra.
7. La literatura de postguerra.
Narrativa: Josep Pla, Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda.
Poesia: Salvador Espriu. Joan Brossa.

2. ESCOLA MALLORQUINA (Fot. 91-94)
Etapes:
-Precedents 1833-73: Renaixença.
1ª. Generació: 1833
-En castellà, historicista i regionalista. Romanticisme, recuperació de textos antics i
contactes amb el Principat.
-Josep M. Quadrado
-2ª. Generació: 1860
-Compromís amb la Renaixença a través dels Jocs Florals.
-Marià Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza, Pere d'Alcàntara Peña
-Posició conservadora . Llengua literària: català. Catalanisme cultural, no polític.
-Primera generació: 1873-1921: Costa, Alcover, M.A.Salvà, Ll.Riber, . Nacionalistes i
conservadors, excepte G.Alomar.
-Segona generació: 1921-1936. Miquel Forteza, Guillem Colom i Joan Pons.
-Nova generació 1936-50: M.Villangómez, Miquel Dolç.
Característiques:
-Contenció clàssica. Equilibri. Rigor formal.
-Temàtica: paisatge i natura. Humanisme clàssic i mediterranisme. (Noucentisme)

3. MIQUEL COSTA I LLOBERA (1854-1922)
1883 (29 anys): vocació religiosa
1888 (34): capellà a Roma.
1902 (48): Mestre en Gai Saber
1906 (52): President dels Jocs Florals.
-Superació formal del floralisme
-Noves formes estròfiques
-Llenguatge: “Expressiu i distant igualment de la vulgaritat que rebaixa i de l’arcaisme que
obscureix.”(Costa)
“Amb Costa, el poble descobrí la capacitat de noblesa del propi llenguatge, caigut en la
pobresa de la forma dialectal i plebea.”(G.Alomar)
Obra:
Etapa romàntica (fins 1885, Poesies).
-Mesura, elegancia i forma exigent.
-Prescindir de novetats inútils.
Etapa classicista (1906...). Horacianes
-Substitueix la rima romàntica per la clàssica.
-Temes: natura, Història i art clàssics.

4. Horacianes
XII. ALS JOVES
Fills d'una raça dreturera i forta
que unia el seny amb l'ímpetu,
no renegueu de vostra sang ... Oprobi
pel fill qui n'és apòstata!
Per honra té ésser bord. Son cor espuri
sols posa arrels paràsites:
no té l'arrel que del terrer dels avis
ne beu saba llegítima.
Per ell és pàtria una buidor coberta
d'algun mantell de púrpura,
un tros de mapa, una abstracció volàtil,
un mot de la retòrica...
Siau qui sou; mes no atiant vells odis
de raça, ni amb emfàtiques
declamacions lloant tot lo que és vostre,
fins les mateixes úlceres ...
Siau qui sou: mes no us tanqueu, ombrívols,
dins una llar històrica
sens horitzons. Volau sobre les terres
enfora, amunt com l'àguila!
Ella ama el niu de les maternes roques,
però amb gran vol arranca-s'hi
i, travessant mil horitzons, domina
espais de llum esplèndida.
CANÇÓ DE NA RUIXA MANTELLS
Passant gemegosa com fa la gavina
que volta riberes i torna a voltar,
anava la boja del Camp de Marina
vorera de mar.
Descalça i coberta de roba esquinçada,
corria salvatge, botant pels esculls;
i encara era bella sa testa colrada,
la flor de sos ulls.
Color de mar fonda tenia les nines,
corones se feia de lliris de mar,
i arreu enfilava cornets i petxines
per fer-se'n collar.
Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l'estranya cançó.
"La mar jo avorria mes ja l'estim ara
des que hi té l'estatge l'amor que em fugí.
No tinc en la terra ni pare ni mare,
més ell és aquí!
"Un temps jo li deia:pagès te voldria,
pagès, anc que fosses pastor o roter;
i dins la mar ampla, com ell no n'hi havia
d'airós mariner.
"Bé prou li diria cançons la sirena
quan ell a la lluna sortia a pescar:
per'xò ma finestra deixava sens pena,
sortint a la mar.
"La mar el volia, jamai assaciada
de vides, fortunes, tresors i vaixells;
i d'ell va fer presa dins forta ventada

5. Primeres poesies
EL PI DE FORMENTOR
Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el
taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada,
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'ocell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina,
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.
Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.
Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra es dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.
Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.
Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...
O vida, o noble sort!
Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.

6. JOAN ALCOVER I MASPONS (1854-1926)
1864-68 (10-14 anys): estudia a l’Institut Balear amb Costa, Estelrich i A.Maura.
Deixeble de Pons i Gallarza
1969-78: (15-24 anys): Dret a Barcelona.
1880 (26): Matrimoni amb Rosa Pujol. Tres fills
1887 (33): Mor la dona.
1879-1893 (25-39): regidor, diputat provincial i diputat a Corts (Madrid)
1889 (35): Publica la poesia completa en castellà en 4 volums. (´Poesías, Meteoros…)
-Romanticisme tardà i artificiós. Poesia frívola, enginyosa i superficial.
Aspiració al prestigi social i literari mundà.
1891 (37): es casa amb Maria de Haro i Rosselló. Dos fills: Maria i Pau.
1901 (47): mor la filla Teresa de tuberculosi.
1903 (49): dóna a conèixer “La Balanguera” en un homenatge a Costa i Llobera.
Abandona el bilingüisme.
1904: Publica el recull d’assaigs Art i literatura.
1905 (51): mor el seu fill Pere de tifus.
1909 (55): publica Cap al tard
1918 (64): publica Poemes bíblics
1919 (65): moren Maria i Gaietà.

7. Obra:
1909: Cap al tard.- 1918: Poemes bíblics
Concepció poètica
-Rebutja la concepció elitista de l’Art per l’Art i segueix moderadament la teoria de la
“paraula viva” de Joan Maragall, sense bandejar la preocupació formal.
-Art arrelat a la terra i a la vida col·lectiva
-Descobrir, reflectir i salvar l’ànima del poble. Importància de la tradició (Modernisme)
“El país canta per la boca del poeta”
-Sinceritat, profunditat, autenticitat del sentiment i humanització de la poesia.
-Comunió del poeta amb la Natura (Romanticisme)
-Visió idíl·lica de la pagesia mallorquina
-Temes: el temps i la mort com a destructors.
Cap al tard
-Té 55 anys. Maduresa, retard a trobar una veu autèntica i personal. Crepuscle vital
-Obra d’esperit romàntic.
-Observació de la Natura, influència de la poesia popular, sinceritat (Modernisme)
-1ª. Edició (1909): 35+4 poemes dividit en 4 seccions: Cançons de la Serra, Elegies,
Endreces i Juvenils
-2ª edició (Obra Completa): 35+4+8 poemes en 5 seccions: Cançons de la Serra,
Elegies, Endreces i Juvenils +Vària

8. COMENTARI POÈTIC
1. TEMA:
2. ESTRUCTURA
3. ANÀLISI FORMAL.
4. PUNT DE VISTA.
A qui correspon el "jo poètic", és a dir qui narra el poema?
A qui s'adreça?
5. ANÀLISI DEL CONTINGUT.
Cançons de la Serra, Elegies,
Endreces: 10 poemes
i Juvenils +Vària: 11 poemes

9. LA BALANGUERA
La Balanguera misteriosa
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu lo fil.
Com una parca bé cavil.la
teixint la tela per demà.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Girant l'ullada cap enrera
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Quan la parella ve de noces,
ja veu i compta sos minyons
i com davallen a les fosses
els que ara viuen d'il.lusions,
els qui a la plaça de la vila
surten a riure i a cantar;
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Bellugant l'aspi, el fil cabdella
i de la pàtria la visió
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gipó.
Dins la profunda nit tranquil.la
destria l'auba que vindrà
la Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
De tradicions i d'esperances
teix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de noviances
amb cabelleres d'or i argent
de la infantesa que s'enfila,
de la vellura que se'n va.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

10. DESOLACIÓ
Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sens entranyes que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.
I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.

11. LA RELÍQUIA
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut...
Beneïda l'hora
que m'ha duit aquí.
La font que no vessa, la font que no plora
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l'aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens féiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles.
Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol,
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d'antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora,
i, venta qui venta,
folgàvem i réiem fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
de l'hora encantada.
Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren depressa,
i encara no manca,
penjat a la branca,
un tros de la corda de l'engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d'un món esbucat...
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.

12. Qui és La Balanguera?
El Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll explica que La Balanguera és un personatge femení que
figura en aquesta corranda (cançó popular sovint improvisada) de Mallorca dels segles XVIII-XIX:
També es diu La Balanguera una de les danses que ballen els cossiers de Manacor.
Què vol dir la paraula balanguera?
En opinió dels filòlegs, l’etimologia del mot balanguera prové segurament del mot bolangera (del francès
boulangère, és a dir, fornera), i que, per analogia amb el nom propi femení Berenguera, hauria esdevingut
Balanguera.
Quin origen té La Balanguera?
A quasi tot Catalunya i a una part del Regne de València, existeix un joc dansa d’infants anomenat La
Balanguera o també La Bolangera, en què fan un rotllo agafats de les mans i botant i voltant, voltant canten una
cançoneta amb moltes variants. Una d’aquestes diu així: “La Bolangera té un colom | que amb la cua escombra
el forn, | i amb les ales la pastera; | ve’t aquí la Bolangera”. Aquesta corranda acredita el primitiu ofici de
fornera que s’atribuïa a l’enigmàtic personatge i a la seva filiació francesa.
A Castelló canten una variant que té molta analogia amb la cançó mallorquina:
“La Bolangera del tupí |
Sense foc la fa bullir; |
feu-li foc i bullirà, |
La Bolangera dinarà.”

13. La Balanguera de Joan Alcover
Glosant els dos primers versos de la corranda, Joan Alcover (1854-1926) compongué el seu poema La Balanguera.
Josep Maria Llompart i de la Penya ens explica en un aclaridor article com es gestà i es va fer públic per primera
vegada.
Conta Llompart que la plana major del moviment poètic que ja es coneixia amb el nom d’Escola Mallorquina
s’havia congregat el 15 de febrer de 1903 al Gran Hotel de Palma per a commemorar la proclamació de Miquel
Costa i Llobera com Mestre en Gai Saber pel Consistori dels Jocs Florals de Barcelona. Va ser en aquest acte en
què Joan Alcover recità per primera vegada La Balanguera, suposadament redactat cap a la darreria de l’any 1902 o
a la primeria de 1903. Aquella primera lectura pública suscità vertader entusiasme i molts elogis, que
sorprengueren l’autor.
Joan Alcover fregava aleshores la cinquantena i havia publicat quatre volums de poesia en castellà, llengua que
havia triat des de jove per a poder aspirar a una audiència més vasta i seriosa (fita que no havia aconseguit). Però el
drama familiar de la mort el va empènyer, tot seguint el lema “Siau qui sou”, a recuperar la veu d’un poeta nou en
llengua materna que poc després publicaria un dels llibres més valuosos de la poesia catalana de tots els temps:
Cap al tard. La Balanguera és el primer fruit madur d’aquesta metamorfosi personal i poètica d’Alcover.
La Balanguera: de poema a símbol
Continua Josep M. Llompart explicant l’evolució del personatge des de la corranda popular i com va esdevenir un
símbol:
“La base del poema és una cançó tradicional mallorquina, que ha arribat fins a nosaltres convertida en un disbarat. Joan Alcover la
va recollir i transformà el personatge femení que fila en una mena de Parca1 de la mitologia, la dona misteriosa que teixeix i,
inflexible, talla l’ordit de la vida dels homes. Una parca popular i pagesa, posseïdora del secret de l’ahir i del demà. (...)
Per l’alquímia de la poesia, la filadora de la vella cançó es trasmuda en símbol: símbol d’un poble que es perpetua a través de les
generacions, part damunt la fugacitat de la vida humana personal, i es projecta cap a un futur florit d’esperances.”

14. La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà;
posau foc a sa caldera,
sa caldera bullirà.
La Balanguera té un fii
sense foc el fa bullir.
La Balanguera diu que no
sense llenya ni carbó.
1. Les Parques o Fata eren les divinitats romanes del Destí, que s’identificaren amb les Moires gregues. Aquestes
es presentaven com tres germanes: la més jove, Cloto (nom que significa la que fila) filava el destí de cada persona
amb la seva filosa: un fil de llana blanca per als moments de felicitat o de llana negra per als de dolor; per a les
vides excepcionals mesclava fil d’or o de seda amb la llana. La segona en edat, Làquesis (la que reparteix els lots)
designava la llargària del fil de la vida que li corresponia a cada persona. La major, Àtropos (la inflexible, la
inevitable) el tallava amb les seves tisores d’or en el moment de la mort sense respectar l’edat, la riquesa o el poder.
Fins i tot els déus estaven subjectes a les decisions de les Moirai.
La idea d’una tríade de deesses ancianes relacionada amb el destí humà és comuna a la tradició indoeuropea: els
escandinaus les anomenaven Norns. Entre els celtes eren conegudes amb el nom de Morrigan .Els pobles bàltics
de Lituània i Letònia també comptaven amb tres deesses germanes (la principal, Laima, la sort), associades al
naixement i a la mort i protectores de les dones embarassades.
En la literatura i la pintura, les Moires han inspirat alguns personatges: un exemple en són, a més del poema
d’Alcover, les tres bruixes de Macbeth de Shakespeare i Las Hilanderas de Velázquez.
La Balanguera: de símbol a himne
El 1926, el poema va ser musicat per Amadeu Vives i Roig (1871-1932), fundador de l’Orfeó Català. Difosa l’obra
pels cors de Catalunya i Mallorca el primer quart del s. XX, durant la dictadura
espanyola del general Franco La Balanguera va adquirir una certa significació d’himne del país. Gràcies al
moviment de la Nova Cançó i a la versió de Maria del Mar Bonet es va popularitzar molt; tant que esdevingué, de
fet, l’himne de Mallorca. Com a tal va ser declarada el novembre de 1996 pel Consell Insular de Mallorca.

15. L'Ermità que Capta
Hoste só de l'altura; es mon ofici i
de casa en casa demanar almoina
per tota l'encontrada a on els ecos
de l'ermitatge tremolant arriben.
Ma petja seny pels viaranys del terme;
conec les heretats i les cabanes
i els pobles i els veïns, i els deman noves
de llurs tribulacions i llurs ventures.
Per çò del mirador de l'altiva hermita
jo veig quelcom que els viatgers no veuen,
els viatgers que indiferents trescaren
la terra del voltant.
Si vols estendre
pels amples horitzons de la muntanya
l'esguard contemplatiu, ans de pujar-hi
recorre pam a pam tota la terra
que des del cim dominaràs; atura't
al comellar, al bosc; guaita la mina,
saluda els nius humans; vulles conèixer
la clapa del verdor si és blat o és ordi;
i aixi, escorcollant cosa per cosa,
a la contemplació ton ull prepara.
No per això s'esvairà el misteri,
del fons de tota cosa inseparable;
si avança la claror, l'ombra recula;
com més va reculant, més imponenta.
La nit plena d'estels, per l'home savi
que els coneix d'un en un, ?és menys divina
que pel qui veu només en l'estelada
una munió de signes incompresos?
Un temps, per la nocturna escampadissa
de llumets casolans que el puig revolten,
com un cel ajegut sobre la terra,
l'esguard lliscava indiferent; mes ara
cada llum és un nom, una vivenda
on he segut a dessuar, a l'ombra,
o he escalfat una estona les mans balbes
en la fumosa cuina; on he rebudes
mercès de pietat o la dolcesa
d'esser humil davant la porta closa.
Sota aquells horitzons, altres més íntims
atreuen l'esprit; i així fruint-ne
la plenitude de la visió, penetra
la mirada, com aigua dins l'esponja,
en la fonda expressió de la natura.

16. CANÇÓ DELS PINS
De la costa brava som la cabellera,
i sobre els abismes del mar avançant,
som de la Roqueta la visió primera
que saluda de lluny el navegant.
Quan l’illa va néixer, la mà creadora
en la terra verge llençà la llavor
de la raça nostra qui, dominadora,
pertot arreu la clapa de verdor.
Som una harmonia de l’illa qui canta;
de la nostra escorça degota salut,
i sota l’espessa verdor onejanta,
pul·lula un món d’eterna joventut.
Tribus espargides que es veuen d’enfora,
alenam empeses per un ritme sol;
si un pi destralegen, la pineda plora;
si la pineda cau, l’illa se’n dol.
Aquí la llegenda hi té son hostatge,
palau de columnes que s’alcen a mils;
van, al clar de lluna, per sota el ramatge,
blanques visions de túniques sutils.
Coronam la serra de segles enrera,
i, sobre els abismes del mar avançant,
som de la nostra illa la visió primera
que encoratja de lluny el navegant.
Aquí la sofrença hi troba col·liris,
l’insecte s’hi penja de l’or que ha teixit;
i el pastor, a l’hora que es baden els lliris,
hi consulta l’horari de la nit.
Atreïm a la terra la boira qui passa;
som l’aura divina de la llibertat;
si la destral sona, com una amenaça,
retruny al cor d’un món esparverat.

17. EL VOLTOR DE MIRAMAR
És ver que val la pena de plànyer mon silenci?
És ver que m'aconselles, Heliodor, que llenci,
per recobrar ma lira, la toga de lletrat,
i el nodriment rebutgi de l'aucell engabiat?
Un jorn, de sang vermella tenyint una clapissa,
baixava de l'altura de Teix, llenegadissa,
un jovencell que havia caçat un voltor viu;
a costa de sa vida el davallà del niu.
Criada entre les boires que l'aspre cim esqueixa,
conserva l'au salvatge la majestat del néixer,
i, presa, dins la gàbia del parc de l'Arxiduc,
els mons se reflecteixen a dins son ull mig cluc:
el cel, la nit, el dia, la calma, la tempesta,
la barba de la serra i sa pelada testa,
la mística llanterna qui s'alça com un far,
i el ritme qui davalla de la pineda al mar...
Com un soldà que, asmàtic, enmig de son imperi
del reuma i la pruaga sofreix el captiveri
i el coll ruat enfonya dins una pell de mart,
així el voltor s'arrufa, sense girar l'esguard
a la sublim onada que baixa de l'altura
com un alè que eixampla el pit de la natura
fins a les grans marines que es baden a l'entorn.
La vianda li serveixen tres voltes cada jorn,
i sols llavors les ungles del botador desferra
i, descloent les ales, se deixa caure en terra,
i del toisó de plomes estira son coll nu
fins a la carn sagnosa que el missatger li du.
I passen els poetes i canten la tragedi'
del presoner, vivent encarnació del tedi,
qui sembla condormir-se en el llunyà record
de l'ombra d'unes ales sobre la neu del Nord.
"Com deuen acorar-te l'enyorament, l'enveja
del núvol qui rodola, de l'au qui voleteja,
la febre de carnatge, la set de llibertat,
l'afronta d'un presidi de rei exonerat!
Ah! Si ta porta obrissin... Amb la primera fua
per recobrar ton torno sobre la penya nua,
als núvols pujaries, com Bonapart ho féu,
tornant de l'illa d'Elba al capitoli seu!"
Això els poetes diuen. És il·lusió. La ràbia
de l'hèroe qui mossega els ferros de sa gàbia
arriba a esmortuir-se dins l'habitud servil,
i l'àguila es fa ximple i l'home torna vil.

18. Bé ho sap la criatura crònicament sotmesa:
no és bo per ésser lliure qui a ser esclau s'avesa.
Els ossos se rovellen i l'esperit també.
Vol llibertat l'il·lustre voltor?... Doncs ja la té.
No es mou; hem d'arruixar-lo per conseguir que surta;
prova d'alçar-se, pega una volada curta,
i cau; en pega una altra i es posa a un turó.
Passa la nit. Els hèroes no van al refector...
Rastreja una llocada, perquè té fam, el pobre,
i un nin, a cops de canya, per allunyar-lo sobra;
i es troba, si la flaire d'un ase mort l'atreu,
que altres hereus del monstre botxí de Prometeu
deixaren, atipant-se, ben neta la carcassa;
mes ell, per arribar-hi a temps, ha trigat massa.
Ja no és per ell la glòria d'omplir el seu gavatx
amb tràgiques despulles de brega i de naufraig,
com els facinerosos de sa nissaga ardida.
I sent que la campana de Trinitat el crida,
i, fent la torniola, s'acosta a sa presó,
i dins la gàbia espera l'arxiducal ració.
Tu, mestre que an el coure li saps donar l'aspecte
de l'or amb la llum viva d'un generós afecte;
tu, que a ma pobra Musa dediques mots suaus
i de la mà la'm portes perquè facem les paus;
tu, que de prop coneixes la càrrega feixuga
que l'esperit enrampa i el pensament eixuga,
Heliodor, ¿saps ara per què no puc sortir
de la presó perpètua que tanca mon albir?
No és bo per ésser lliure qui a servituds
s'avesa...
Sense tenir les ales de l'hoste de sa Altesa,
jo bé volar podria pels horitzons de l'art;
mes, per emancipar-me de mon ofici... és tard.

19. NOTES DE DEIÀ
I
Baixa la pendent
d’estret horitzó,
mitja carreró
i mitja torrent.
Cada casa sent
pel seu pontarró
passar la remor
de l’aigua corrent.
El saltant eixorda;
la figuera borda
li dóna ombradís.
Clivell de la serra,
dins un solc de terra
tanca un paradís.
II
Les parres ombregen
llenyers i pedrissos,
dones qui feinegen,
nins bellugadissos.
Les figues verdegen
damunt els canyissos;
els galls se passegen
enamoradissos.
El fullam tremola,
la vella s’acosta
al foc de la llar.
La vida s’escola,
el sol va la posta
i el torrent al mar.
III
Roja clavellina
surt de la foscor
de l’alt finestró
que el parral domina.
Passa la veïna
son escarpidor
per la lluentor
del cap de la nina.
Blanca de bromera,
cau la torrentera
amb sa veu de tro.
Cloqueja la lloca;
un home badoca,
...i l’home sóc jo.

20. DESOLACIÓ
Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar ha vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.
I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.