Diese Präsentation wurde erfolgreich gemeldet.
Wir verwenden Ihre LinkedIn Profilangaben und Informationen zu Ihren Aktivitäten, um Anzeigen zu personalisieren und Ihnen relevantere Inhalte anzuzeigen. Sie können Ihre Anzeigeneinstellungen jederzeit ändern.
L'ESPILL
Preisner
1
L’enteniment humà ha estat sempre un camí dificultós, ample però difícil,
incessant i al mateix temps ingenu, s’hi podria ...
tot allò que fa ser persona. Per a molts pensadors, l’ésser humà és molt més
que la seua naturalesa; la capacitat de pensa...
el intentar establir una diferenciació entre natural i cultural sols duga a
confusions i a allunyar-se del que realment fo...
cultura, a “allò artificial”. Els humans necessiten de la cultura perquè els és
natural posseir realitats artificials, és ...
BIBLIOGRAFIA
 Les preguntes de la vida. Natura o cultura? Disponible en:
http://www.octaedrotextos.com/praxi/pdf/85225-pr...
Nächste SlideShare
Wird geladen in …5
×

l'espill

362 Aufrufe

Veröffentlicht am

l'espill

Veröffentlicht in: Bildung
  • Als Erste(r) kommentieren

  • Gehören Sie zu den Ersten, denen das gefällt!

l'espill

  1. 1. L'ESPILL Preisner 1
  2. 2. L’enteniment humà ha estat sempre un camí dificultós, ample però difícil, incessant i al mateix temps ingenu, s’hi podria dir. L’antropologia ha intentat desvetllar el sinuós camí de les cultures, com han hagut d’adaptar-se, organitzar-se i entendre el món en què estan inscrites i, així, esbrinar, explorar quina és la relació amb el món que ens envolta, en definitiva indagar què som. Aquí entra en joc el paper fonamental de la filosofia, entendre sense cap objectiu prefixat. El debat continu per albirar la qüestió de la identitat humana ha estat una tasca present al llarg de la història. La filosofia i la ciència han intentat esbrinar què subjau als termes “cultura” i “naturalesa” humana, com són entesos estos dos conceptes, tot i que, sovint, s’han utilitzat com a termes oposats, que no tenen res a veure. El debat és viu en l’actualitat, en qualsevol camp del saber; com s’hi veu, tot s’eixampla. La necessitat de conéixer què ens fa ser el que som respon a una necessitat humana, és a dir, respon a un problema existencial. Saber corre a càrrec de l’interès humà d’entendre’s, a qualsevol nivell, de buscar una defensa, una al·legació de la pròpia existència. L’humà és algú que es transforma a sí mateix i a tot el món contínuament; és algú actiu, i vol amb aqueixa activitat aconseguir-ho tot, dominar-ho tot. És, també, una mena d’estat permanent de reflexió sobre si mateix. Aquest estat és cosa dels humans i això ens diferencia dels animals. Per tant, és a partir d’esta autocontemplació que arribem a adonar-nos que tenim una història pròpia. No sols transformem el món, el construim, a tots els nivells. Els humans volem ser conscients dels nostres propis fins, necessitem entendre què som fent una reflexió sobre el nostre sistema de vida. S’ha d’entendre la diferència entre ser humà i persona. S’ha entès al ser humà com a concepte biològic, això inclouria tot allò que ens fa ser humans, pertanyents a l’espècie des de l’Homo Antecessor, qui evoluciona fins l’Homo Sapiens i es diferència d’altres espècies animals, és a dir, la informació que rebem a través del gens. Per tant la naturalesa humana és el genoma humà, el qual és idèntic en tots els humans en un 99,9%, el percentatge restant provoca les diferències entre uns individus i altres. Els humans posseeixen una naturalesa, la informació genètica. El terme persona, en canvi, s’ha entès com un concepte cultural, com alguna cosa artificial que s’ha de formar mitjançant l’ajuda d’altres persones, les quals viuen en una societat, aconseguint adquirir 2
  3. 3. tot allò que fa ser persona. Per a molts pensadors, l’ésser humà és molt més que la seua naturalesa; la capacitat de pensar i tenir consciència marca la diferència i transcendeix la naturalesa. Aristòtil deia que la naturalesa era “allò que té en sí mateix el principi del moviment i del repòs”. Allò natural és allò capaç d’autoregular-se, per tant allò natural és allò bo i adequat, tot responent a la visió teleològica de la naturalesa unida a un sentit final. Kant, per la seua banda, va definir el terme persona com “un agent racional i moral”, un ens autònom, que al ser moral i racional és el mateix fonament de la seua pròpia dignitat. Una persona és, doncs, un valor absolut pel simple fet de ser persona i ser capaç de raonar i tenir una moral. Es contraposa així “el que la naturalesa ha fet de l’home”, i “el que el ser humà, mitjançant la seua llibertat ha fet de sí mateix”. Al llarg de la història l’escissió naturalesa i cultura ha estat present com dos conceptes que no tenen res a veure per tractar de definir la naturalesa intrínseca de l’home. De fet la societat ha estat considerada com a factor per transformar les persones en éssers egoistes, com va explicar Rousseau al mite del bon salvatge. Sembla que ens és difícil d’assimilar el fet de formar part de la natura, el ser una espècie més en aquest planeta. Mentre que la atribució d’adjectius per qualsevol cosa és una capacitat humana desenvolupada a través de la cultura, de l’aprenentatge social. S’hi podria dir que la natura és amoral, indiferent. Conceptes com bo, roí, egoisme són conceptes aliens a la natura, que en canvi responen al desenvolupament cultural dels humans. Si existeix l’allunyament entre naturalesa i cultura, i aquesta última com a producte de la naturalesa, s’atribueix la raó de ser a allò natural, mentre que la cultura passa a un segon plànol, una espècie d’accident que de cap manera és essencial per a l’ésser humà. S’acaba així per defensar la supremacia d’una davant l’altra, tal vegada a causa de la necessitat d’atribuir un sol significat definitiu, universal, invariable a l’existència humana. L’Homo sapiens no ha evolucionat, el físic continua sent molt semblant al de fa milers d’anys, mentre que la cultura si ho ha fet. Entren doncs en joc el procés d’hominització i el d’humanització. A partir del desenvolupament de la capacitat cerebral, els individus foren capaços d’humanitzar-se i desenvolupar capacitats donades a partir de la vida conjunta, de la cultura. Tal vegada, la dualitat en el llenguatge, 3
  4. 4. el intentar establir una diferenciació entre natural i cultural sols duga a confusions i a allunyar-se del que realment forma un humà. És que un ser humà no arriba a ser persona sense la cultura ? Les incògnites sobre la influència de la genètica en la formació i llibertat de les persones continuen presents. La possibilitat de la determinació completa de la genètica com a motor de la supervivència humana és un factor a tenir en compte, s’hi considera a l’ésser humà com un objecte lligat a la seua naturalesa, per tant l’egoisme hauria de ser un atribut intrínsec a l’home. La teoria freudiana amb la concepció d’eros i thanatos, implica un ser humà com a entitat instintiva amb passions i desitjos continus, els quals anhelen ser acomplerts. Altres filòsofs, pel contrari, com Ortega i Gasset acaben per negar completament que tant l’home com l’animal tinguen naturalesa, abocant tot el que un humà és, a la seva història i les seves experiències. Res queda doncs que puga ser comprés per la genètica. Però tal vegada s’ha d’aconseguir entendre el sense sentit d’oposar allò natural d’allò cultural; els humans són éssers animals que s’adapten al seu medi però al mateix torn estan necessitats d’una cultura per poder sobreviure. Marvin Harris deia que “la diferència fonamental entre cultures rudimentàries i cultures plenament desenvolupades és de caràcter quantitatiu. Simis i micos tenen molt poques tradicions, mentre que les dels humans són incomptables”. Els humans processen la informació, qualsevol canvi, de cervell en cervell. Esta transmissió de la informació és una xarxa immensa, la pròpia cultura. El filòsof Mosterín afirma que “la cultura és informació transmesa entre cervells, és a dir, informació transmesa per aprenentatge social“ . La supervivència també pot ser entesa, si considerem que l’humà és un ésser amb intel·ligència. L’animal racional, aquell amb intel·ligència, necessita de realitats, les quals són totalment artificials. La història, el present i les innovacions què les persones són capaces de concebre en estos temps, tenen lloc de manera artificial. Les estructures que es poden capir i projectar són limitades, però es tracta d’un límit infinit, és a dir, aquest límit implica també què les disposicions poden canviar i variar. La construcció cultural variarà sempre perquè la naturalesa humana ho necessita. Per tant la naturalesa humana remet a la 4
  5. 5. cultura, a “allò artificial”. Els humans necessiten de la cultura perquè els és natural posseir realitats artificials, és a dir la seva disposició biològica les inclou. Tot individu està plenament condicionat pel que el rodeja; el seu passat històric, la forma en què es entesa la societat en què viu. Esta concepció marca la manera de relacionar-se amb el medi i amb la resta d’humans, la identitat individual i col·lectiva, per tant l’estil de vida, el comportament davant dels problemes que du el viure. Les solucions als conflictes no estan programades, biològicament. Les respostes s’han de crear d’alguna forma, han de partir de l’aprenentatge a través de la resta de les persones. Els desitjos, els somnis, les esperances també; La seua lògica està condicionada per la cultura. Slavoj Žižek deia que "el problema para nosotros no es si nuestros deseos son satisfechos o no, el problema es como saber qué deseamos. No hay nada de espontáneo, nada natural en el deseo humano. Nuestros deseos son artificiales. Se nos debe enseñar a desear. El cine es el arte perverso definitivo. No te da lo que deseas, te dice cómo desear." El desig és tant necessari com invenció humana, és una necessitat inventada de la qual les persones depenen també. Va més enllà de les diferències individuals o col·lectives, ha de veure amb el fet d’entendre les persones com entitats racionals que han de ser ensenyades a ser-ho, és a dir a través de la cultura. I amb el cine és pot aconseguir una guia per ensenyar-s’hi a desitjar i poder concebre el significat amagat de les coses. És una manera efectiva d’arribar a entendre que les persones provenen, arriben a ser, a significar-se, amb l’ artifici de la cultura. A la pel·lícula Vértigo (de entre los muertos), el seu protagonista, Scottie, pot deixar clar a l’espectador que el desig és alguna cosa creada que respon als interessos propis, existents per la incorporació de l’artifici cultural. Aquí rau la transcendència que mai no podrem comprendre sense la cultura. L’emancipació del coneixement no té cabuda en un humà sinó tenim un pont d’unió, la cultura. Els humans estan en constant construcció del seu propi món, mitjançant els sistemes de creences formats a partir de la pròpia cultura, els quals donen forma a la realitat que envolta els homes. El bastiment no es pot fer sense el contacte i la convivència amb la resta del món. Les persones són capaces de percebre’s perquè tenen un reflex on mirar-se. Aquest espill és intrínsec al ser humà. 5
  6. 6. BIBLIOGRAFIA  Les preguntes de la vida. Natura o cultura? Disponible en: http://www.octaedrotextos.com/praxi/pdf/85225-preguntes.pdf  Dimensión social y cultural del ser humano. Disponible en: http://www.mcgraw-hill.es/bcv/guide/capitulo/8448150031.pdf  Josep M. Sanchis. “PROJECCIÓ 136a: L'atzar i la necessitat al cinema de Kieslowski, "TRES COLORES: ROJO". Cineclub Pare Arques. Disponible en: http://cineclubiesparearques.blogspot.com.es/  María G. Amilburu. Cultura. Philosophica: Enciclopedia filosòfica on line. Disponible en: http://www.philosophica.info/voces/cultura/Cultura.html  Fernando Broncano. El laberinto de la indentidad (blog). Disponible en: http://laberintodelaidentidad.blogspot.com.es/ 6

×