1. POLÍTIQUES ECONÒMIQUES. LA POLÍTICA
FISCAL.
• HÉCTOR PALOMARES CORELLA
• JORDI EXPÓSITO GRAU

2. ÍNDEX.
1. Polítiques econòmiques.
1.1 Objectius.
1.2 Mitjans.
1.3 Tipus de política econòmica
2. Política fiscal.
2.1 Tipus de política fiscal.
2.1.1 Instruments Fiscals.
2.1.2 Efectes sobre l’economia.
3. Pressupostos Generals de l’Estat.
3.1 Ingressos públics del PGE.
3.2 Despeses públiques del PGE.
3.3 Saldo pressupostari.

3. 1. Polítiques econòmiques.
• Les polítiques econòmiques són les formes en què l’Estat intervé en
l’economia per a assolir uns objectius econòmics relacionats amb la
producció, l’ocupació i els preus, a través de variables com ara els
impostos, a despesa pública o el preu del diner.

4. 1.1 Objectius.
• Creixement econòmic sostenible: És un dels objectius fonamentals de
l’Estat per a millorar o mantindre la condició de benestar dels ciutadans.
Com que el creixement econòmic permet augmentar la qualitat i la
quantitat dels bens i serveis oferits a la societat.
• Plena ocupació : L’objectiu de l’Estat es donar ocupació a tota la població.
Però hi ha la dificultat de donar feina a tota la població activa d’un país per
això es considera plena ocupació a partir del 98%.
• Estabilitat de preus: Controlar els preus dels bens i serveis és fonamental
perquè els consumidors conservin poder adquisitiu i per a evitar la
incertesa que genera la inflació.

5. 1.2 Mitjans.
• Directes: Són els organismes que elaboren i posen en
pràctica la política econòmica dissenyada pel Govern de la
Nació. Aquestos organismes són el propi Estat, l’ajuntament
d’un poble, CCAA, etc.
• Indirectes: No són reconeguts com agents polítics però
tenen un pes específic en la societat moderna, també
s’anomenen poders fàctics i son els bancs, les grans
multinacionals, etc.

6. 1.3 Tipus de política econòmica.
• Política fiscal: És l’acció intencionada de l’Estat per a augmentar o disminuir
l’activitat ecònomica, mitjançant la recaptació d’impostos i l’aplicació de despesa
pública.
• Política monetària: És el conjunt de mesures que pren el banc central d’una nació
amb l’objectiu principal de mantenir l’estabilitat de preus mitjançant la variació de
la quantitat de diners en circulació.
• Política exterior: És la intervenció de l’Estat per a regular les transaccions amb
altres països o economies .
• Política de rendes: Pretén aconseguir l’estabilitat de preus controlant la inflació.
Quan els preus es disparen l’Estat intenta controlar el preu dels productes més
inestables.

7. 2.Política fiscal
• És l’actuació intencionada del sector públic
mitjançant la recaptació de fons i l’aplicació de
despeses públiques, per a assolir els objectius que
persegueix l’Estat.

8. 2.1.1 Instruments fiscals.
• Polítiques fiscals discrecionals. Són les que apliquen els governs quan volen influir
sobre els ingressos o les despeses intencionadament.
– Programes d’obres públiques.
– Plan d’ocupació i formació.
– Programes de transferències.
– Modificació dels tipus impositius.
• Estabilitzadors automàtics. Són els ingressos i despeses que augmenten o
disminueixen paral·lelament al nivell de producció d’un país.
– Impostos proporcionals.
– Impostos progressius.
– Cotitzacions socials.
– Subsidis de desocupació.

9. 2.1.2 Efectes sobre l’economia.
• Expansiva: Provoca que augmente la renda disponible, junt amb el
consum i la inversió de les empreses, això provoca que puge la demanda
agregada i després la producció, ocupació i preus. L'objectiu és estimular
la demanda agregada, especialment quan l'economia està travessant un
període de recessió i necessita un impuls per expandir-se. Com a resultat
es tendeix al dèficit o fins i tot pot provocar inflació.
• Restrictiva: És produeix quan s’apugen els impostos o es reduiex la
despesa pública per a aconseguir disminuir la demanda agregada, i de
generar un excés de oferta agregada de béns, el que finalment farà reduir
el nivell d'ingrés. L'objectiu és frenar la demanda agregada, per exemple
quan l'economia està en un període d'excessiva expansió i té necessitat de
frenar-se per l'excessiva inflació que està creant.

10. 3. Pressupostos Generals de l’Estat.
• És la previsió d’ingressos i despeses que te
l’Estat en un període de temps d’un any.
Ha d’estar d’acord amb el pla econòmic de
l’Estat. Té dues partides: ingressos i despeses
públiques.

11. 3.1 Ingressos públics dels PGE
• Cotitzacions socials. Són les quantitats que els treballadors afiliats a la
Seguretat Social paguen perquè en situacions de necessitat tinguen una
ajuda.
• Tributs. Són els més importants, ja que suposen la meitat del total
recaptat.
– Impostos.
– Taxes.
• Altres ingressos.
– Transferències corrents.
– Ingressos patrimonials .
– Alienació d’inversions.
– Transferències de capital.

12. 3.2 Les despeses públiques del PGE
• La despesa pública és el conjunt de despeses
efectuades per l’Administració pública.
– Despeses corrents. Són les despeses generals que tenen
l’objectiu de proporcionar a la societat serveis públics.
– Despeses d’inversió. Són les que es destinen a mantenir i
ampliar la capacitat productiva del païs.
– Transferències i subvencions. L’Estat obté recursos en
forma d’impostos, cotitzacions socials… i després els
transfereix a les persones o empreses més necesitades.

13. 3.3 El saldo pressupostari
El saldo pressupostari es la diferència entre ingressos i les despesses, ja siga
negativa o positiva.
• Hi ha dues corrents de pensaments:
– Model econòmic keynesià. Defensen que l’Estat s’ha d’endeutar per a poder
reactivar l’economia.
– Model econòmic neoliberal. Critiquen l’endeutament de l’Estat i opinen que la
política fiscal es innecessaria perque creuen que el mercat es regula sol.
• Hi ha diverses formes de finançar el dèficit públic (es dóna si les despesses de
l’Estat son majors que els ingressos que obté):
– Emetre deute públic.
– Apujar els impostos.
– Augmentar els diners en circulació ( il·legal).
– Retallada de gastos.