1. La rondalla
En la tradició de la literatura oral s'han conreat diferents
tipus de narracions: el conte, la rondalla, la llegenda, etc.
Cada gènere té unes característiques formals i temàtiques
que el diferencien dels altres.
La rondalla és un relat en què a vegades s'inclouen
elements fantàstics; els personatges no tenen cap referent
històric determinat; el temps i l'espai són imaginaris o bé
llunyans. L'objectiu de la rondalla és entretenir.
La rondalla es caracteritza per utilitzar una estructura
fixa, unesfórmules prefixades per obrir i tancar el relat, i
un tipus de personatges.
La trama d'una rondalla segueix l'estructura següent:
­ La situació inicial en què es presenta la
circumstància i qui protagonitza el relat.
­ El plantejament d'un conflicte que el
personatge principal haurà de resoldre.
­ El desenvolupament d'unes accions per
resoldre.
­ El desenllaç o resolució del conflicte.
­ La situació final o retorn a la normalitat, després d'haver­lo resolt.
La narració de la rondalla s'obre i es tanca
amb unes fórmules narratives recurrents.
Si la rondalla s'explica oralment, aquest
recurs serveix per captar l'atenció del
públic o bé per indicar que el relat s'ha
acabat. Algunes de les fórmules més
usuals són:
Els personatges d'una rondalla
contribueixen a desenvolupar l'acció. En
funció de la finalitat que acompleixen a la
trama es poden classificar com s'indica tot
seguit:

2. Protagonistes: personatges principals que han de superar el conflicte o assolir un repte.
Ajudants: personatges que ajuden qui protagonitza el relat a assolir el seu objectiu.
Oponents: personatges que dificulten
l'aventura del protagonista.
Els personatges de la rondalla tenen un valor
simbòlic: representen en un món imaginari els
perills i reptes que l'infant haurà de superar a la
vida real. És per això que els personatges
principals de les rondalles solen ser infants, fadrins
i fadrines, persones innocents o bé prínceps i
princeses; en canvi, els oponents són adults o bé
personatges que simbolitzen els perills que ha de
vèncer el protagonista o la protagonista (ogres,
gegants, dracs, bruixes, etc.).
http://www.edu365.cat/

3. Llegenda
La llegenda és una narració oral o escrita, amb una major o menor proporció
d'elements imaginatius i que generalment vol fer­se passar per veritable o fundada en
la veritat, o lligada en tot cas a un element de la realitat. Es transmet habitualment de
generació en generació, gairebé sempre de forma oral, i amb freqüència experimenta
supressions, afegits o modificacions.
En literatura, una llegenda és una
narració fictícia, gairebé sempre
d'origen oral, que fa apel∙lació al
meravellós. Una llegenda, a
diferència d'un conte, està lligada
sempre a un element precís (lloc,
objecte, personatge històric
etcètera) i se centra menys en ella
mateixa que en la integració
d'aquest element en el món quotidià
o la història de la comunitat a la
qual la llegenda pertany.
Contràriamente al conte, que se
situa dintre d'un temps ("era una
vegada...") i un lloc (per exemple,
en el Castell d' aniràs i no tornaràs)
convinguts i imaginaris, la llegenda
es desenvolupa habitualment en un lloc i un temps precisos i reals; comparteix amb el
mite la tasca de donar fonament i explicació a una determinada cultura, i presenta
sovint criatures l'existència de les quals no ha pogut ser provada (la llegenda de les
sirenes, per exemple). Durant el
Romanticisme la llegenda s'escrivia per
autors coneguts en prosa o vers

4. Una llegenda està generalment relacionada amb una persona,una comunitat, un
monument, un lloc,un esdeveniment, l'origen del qual pretén explicar (llegendes
etiológicas).
Contenen gairebé sempre un nucli bàsicament històric, ampliat en major o menor grau
amb episodis imaginatius. L'aparició dels mateixos pot dependre de motivacions
involuntàrias, com errors, males interpretacions (la trucada etimología popular, per
exemple) o exageracions, o bé de l'acció conscient d'una o més persones que, per
raons interessades o purament estètiques, desenvolupen l'embrió original.
Quan una llegenda presenta elements presos d'altres llegendes parlem de
"contaminació de la llegenda".
www.wikilingua.net
Trets característics del mite o de la llegenda mítica
Es podria iniciar
l’aproximació al
mite en general
—sintetitzant les
teories de
doctes
manuals— amb
els tres
preliminars
següents:
Primer. Quan
hom parla de
mite, parla d’un
relat que en el
seu naixement,

5. no va poder gaudir del suport de l’escriptura. Aquesta, senzillament, encara no existia. Per
tant, la transmissió del mite suposava el tros de llenç, d’una tradició que es propagava
oralment.
Segon. El mite feia referència a actuacions, dignes de recordació, de personatges excepcionals
—déus i deesses, herois i heroïnes, gegants o titans— que, d’una forma o d’una altra, havien
contribuït a la fundació d’institucions o de ciutats i que havien contribuït a establir una xarxa
de relacions humanes, tant a nivell material com espiritual.
Tercer. Mite és equivalent a relat o narració oral de fets. Aquesta relació d’esdeveniments
incideix en la memòria i en els records de la col·lectivitat i, per tant, constitueix una propietat
comunitària, que és una herència —amb base real i amb importància i efectes simbòlics—
situada en un temps arcaic, obscur i —consegüentment— insondable i inverificable.
[Joan Callejón, Pasífae: oracle a Robes Roges, Vilanova i la Geltrú, El cep i la nansa, 2004, p.
27]