1. 1
EUFEMISMES
Francesc Puigcarbó 6.5.17
En plena època en que els eufemismes estan cínicament a l'alça, no es diuen les coses pel
seu nom: el jefe de personal és el responsable de recursos humans, el transportista és el
cap de logística, de la mentida se’n diu posveritat, i així podria posar una tirallonga
d'eufemismes. N'hi ha també pels pobres però en anglès que cola més: Maria és una
'treinteenager' que comparteix la seva 'minijob' fent 'jobsharing' i guanyant un bon 'sou
emocional'. Quan arriba el cap de setmana a Maria li agrada practicar el 'nesting' en la
seva Cuqui-mini-casa de 10 metres quadrats i preparar un bon sopar 'frigana' a la calor
de la seva braser de cisco de carbó, convidar a algun amic, lluir algun bonic vestit de
'wardrobing' i conversar alegrement sobre el que ha millorat la seva vida des que no es
queixa. Si no heu entès ni papa del que acabeu de llegir és que no t'informes mitjançant
alguns grans mitjans i encara no t'has assabentat que ser pobre és super cool.
Però no us cal passar ànsia per aquestes coses. Això que acabo d'escriure, efectivament,
s'assembla moltíssim al que ha escrit ja un altre senyor. No m'estranyaria gens que la
semblança fos quasi literal. Però, ho repeteixo, no per això heu de veure-hi compromesa
la vostra originalitat. Aquella semblança és, sempre, pura coincidència. I noteu-ho bé:
dues persones només poden coincidir en algun lloc - o en alguna idea - quan vénen
d'indrets distints. l’originalitat radica, al capdavall, en la procedència. De tota manera,
també el plagiar-hi fa el seu paper. Naturalment, si té encert en triar allò que plagia, com
servidor en aquest cas a Joan Fuster.
https://blocfpr.blogspot.com/2017/05/eufemismes.html

2. 2
ELS EUFEMISMES COM A ANESTÈSIA DE LA REALITAT
BEL ZABALLA 20 MARÇ 2012
Han existit tota la vida, però sembla que la crisi està essent una màquina de generar
eufemismes. Plans d’ajustament per no dir-ne retallades, desacceleració econòmica per
no parlar decrisi,creixementeconòmicnegatiuper evitar la paraula recessió,…L’etcètera
és llarg. En parlava abastament fa poc un article a El País titulat ‘No en digueu crisi,
anomeneu-ho amor’ (aquí, la versió en català), on també es recordava l’expressió ‘tiquet
moderador sanitari’ en lloc de ‘copagament en la sanitat’ o el ‘recàrrec temporal de
solidaritat’ a què va fer referència el govern espanyol per referir-se a l’augment de l’IRPF.
L’article apuntava una qüestió que és important no passar per alt, la funció d’anestèsia
que tenen els eufemismes. Que per això es fan servir.
És lògic, fins a cert punt, que el poder recorri als eufemismes i miri així de mantenir la
gent sota els efectes de la seva anestèsia. I és justament aquí on entra la nostra feina: la
d’explicar la realitat amb els mots que pertoquen, sense epidural. La majoria ja en som
conscients, però a vegades ens n’oblidem, o ens deixem endur pel corrent. Sense anar
més lluny, el llibre d’estil de la CCMA recomana d’evitar els eufemismes periodístics i
‘buscar l’expressió més directa i clara’, i ‘sobretot’, recomana d’evitar ‘repetir
eufemismes provinents de fonts interessades a disfressar els fets’. Però després llegim
els exemplesque posa i ens adonem que massa sovint sentim parlar de reestructuracions
de plantilla allà on haurien de dir-ne, ras i curt, acomiadaments. I què dir dels danys
col·laterals d’un conflicte, que rebaixen gairebé a anècdota la mort de persones civils; o
elsserveisd’intel·ligència d’unpaís,que no sé si els qui hi treballenseranmoltintel·ligents
o no, però que, en tot cas, el que compta és que són espies.
Diguem, doncs, les coses pel seu nom, que per edulcorar la realitat ja hi ha prou
maquilladors.
https://www.media.cat/2012/03/20/els-eufemismes-com-a-anestesia-de-la-realitat/
No diguin retallades, diguin-amor
Els eufemismes formen part del discurs públic des que aquest existeix, però les èpoques
de crisi poden portar l'abús d'aquesta figura al límit de la comicitat o, de vegades, del
que cínic
AMANDA MARS

3. 3
5 MAR 2012
No tingueu por, amics, ningú pretén baixar el seu sou. És més aviat una "devaluació
competitiva dels salaris" l'únic que proposen per a Espanya organismes internacionals
com el Banc Central Europeu (BCE). Ja saben, travessem una època de crisi -o de "severa
desacceleració" - i són necessaris retallades -perdó, vam voler dir "reformes" o, com a
molt, "ajustos" - en diversos àmbits. Però no cal portar-se les mans al cap: Catalunya no
ha plantejaten capcas introduir el copagament en la sanitat pública, en absolut, sinó que
treballa en la idea d'introduir "un tiquet moderador sanitari". I el Govern no ha pujat
l'impost sobre la renda -ja havia promès durant la campanya electoral que no ho faria-,
sinó que ha deixat ben clar la vicepresidenta primera que aquesta modificació de l'IRPF
consisteix en un "recàrrec temporal de solidaritat".
Diuen que aquest període de "creixement econòmic negatiu" (la Gran Recessió,
s'entesten a anomenar-els tremendistes) no ha passat la mateixa factura a tots, que ha
sortit més cara a la classe treballadora que els als benestants. Això no és sinó "l'impacte
asimètric de la crisi". Així que molts treballadors han anat a engrossir la llista de l'atur, no
tant perquè les seves companyies els hagin acomiadat, sinó perquè es troben immerses
en processos de "racionalització de la xarxa d'oficines", per exemple, quan es tractava de
les caixes d'estalvis que s'han fusionat.
El BCE no va parlar de rebaixa salarial, sinó de devaluació competitiva

4. 4
Circumloquis, perífrasis, embuts, ambigüitats, tecnicismes inintel·ligibles, anglicismes
innecessaris...És vell com el poder o com la seducció. L'ús persuasiu del llenguatgeforma
part del discurs públic des que aquest existeix i es mou en aquesta delicada frontera entre
el maquillatge i la màscara. Però l'ús dels eufemismes s'intensifica en temps de crisi,
aquestes èpoques de males notícies i el seu abús pot ratllar en el còmic o el grotesc.
La idea de fons és aquella que de la rosa el que importa és el nom, que les coses existeixen
en tant que les hi nomenen. El gir lingüísticexplica que el llenguatge no és tant un vehicle
d'expressió d'un pensament previ, sinó de formació de pensament en si mateix.
O, per lliurar-se al tòpic, que al final, de tant dir-amor, acaba un per convèncer-se que és
això, amor, i no allò altre. Per això en diuen així.
El risc dels termes és que amb el temps perden el seu efecte
"La guerra de les paraules guanya a la guerra de les polítiques i té un efecte anestèsic,
sobretot en períodes recessius", apunta Antón Costas, catedràtic d'Economia i Polítiques
Públiques de la Universitatde Barcelona (UB). "Elseufemismestenenaquesta funció, que
no virtut, d'anestesiar,però a partir d'aquí es pot abusar-ne de forma cínica,grollera i fins
i tot perversa", afegeix.
El risc d'aquest abús, adverteix el catedràtic, és que, com marca la llei de la física, a tota
acció li correspon una reacció de la mateixa força en sentit oposat. O, seguint la imatge
mèdica, "el llenguatge eufemístic d'anar amb compte perquè aquestes paraules poden
adormir un temps, però quan el malalt desperti i vegi el que ha passat pot donar un cop
amb la mà".
Per Darío Villanueva, secretari general de l' Real Acadèmia Espanyola (RAE), "parlar de
creixement negatiu és el súmmum de tot això, és una antífrasis que representa l'absurd,
és com dir faig olor calenta. Els poetes sí poden jugar amb això i parlar de soledat sonora,
però parlar de creixement negatiu és una antífrasis ".
Metàfores com dieta o ressaca en economia no són innòcues
Luis de Guindos, es va prendre els poders com a ministre d'Economia el passat 26 de
desembre, va fer una primera demostració del seu maneig del llenguatge. De Guindos va

5. 5
advertir, sense esmentar per un moment la paraula recessió, que Espanya entraria en
l'any 2012 amb una "taxa de creixement negativa" que anava "determinar el perfil al que
ens endinsem" i que, com no, havia de ser " relativamentdesaccelerat"(sic). Peròaixòno
havia de ser sinó un esperó -va dir- per emprendre l ' "agenda de reformes".
Poc després, es va posar negresobre blanc una d'aquestes reformes,la laboral. Ial mateix
Guindos se li va escapar allò que la reforma seria "extremadament agressiva" en una
conversa amb el comissari d'Afers Econòmics, Olli Rehn, que va ser captada per càmeres
i micròfons
Fernando Esteve, professor de Teoria Econòmica de la Universitat Autònoma de
Madrid (UAM), recorda que l'economia "no és una ciència a l'ús, té elements molt clars
de persuasió i, segons t'expresses, aconsegueix causar un impacte o un altre". Per
exemple,"tu pots dir a mesura d'estalvi o de retallada per referir-tea una mateixa decisió,
i la sensació que generes és diferent: estalvi fa pensar en una cosa bona i prudent i
retallada en la pèrdua de drets". Estalvi, per així dir-ho, sona més a amor que retalli.
"Estalvi" implica un concepte positiu, i "retallada" sona a pèrdua
Cada època té les seves paraules fetitxe, com quan les albors d'aquesta crisi no eren més
que una "desacceleració" econòmica, com s'entestava l'expresident José Luis Rodríguez
Zapatero. I la bombolla immobiliària -que només va ser reconeguda com a tal quan va
punxar, és el que passa amb les bombolles- només anava a protagonitzar un "aterratge
suau dels preus", per usar les paraules d'alguns promotors.
Villanueva tira la vista encara més enrere: "Durant el franquisme també podíem veure
molts eufemismes. Democràcia, per exemple, era una paraula tabú, però amb el temps es
va poder començar a utilitzar i es deia que el règim era una democràcia orgànica, la no
orgànica era la dolenta. Les vagues eren conflictes laborals i els partits polítics,
associacions ", recorda.
El risc dels eufemismes -al marge del perill que li agafin a un en pla descarnat, amb un
micròfon a traïció és que perden el seu influx amb el pas del temps. És una cosa molt
teoritzat pels lingüistes. "Quan les persones ja s'han acostumat tant a aquesta paraula
que l'associen immediatament al concepte que es volia edulcorar, deixa de ser un

6. 6
eufemisme i cal buscar un altre per tapar-lo", explica el periodista i escriptor Álex
Grijelmo , president de l'agència Efe , que ha estudiat el camp del llenguatge eufemístic i
posa alguns exemples: "camp de concentració va ser, en principi, un eufemisme, o
excusat, que era un lloc retirat, o puta, que s'utilitzava per esquivar l'expressió dona
pública".
En el franquisme, la democràcia era orgànica; l'altra era la mala
Els mitjans de comunicació es pugen a l'onada eufemística. "Estan totalment
contaminats, ara es parla de serveis d'informació, quan no deixa de ser espionatge",
apunta. En el camp econòmic, Grijelmo coincideix que "segur que es podria establir una
correlació entre el PIB del país i l'ús d'eufemismes". L'autor d'obres com La seducció de
les paraules presta un altre exemple, com un titular del passat novembre, al Diari de
Burgos: "Les entitats financeres redefineixen la seva presència en els pobles petits" . O
les firmes de moda d'alta gamma, que mai anuncien "rebaixes" en les pàgines dels diaris,
sinó "vendes especials".
També es presenten com anuncis de "contactes" els de prostitució, i fins i tot de vegades
se substitueix la paraula prostituta per "treballadora sexual".
La correcció política en el llenguatge ha enllumenat també eufemismes com "país en vies
de desenvolupament, en comptes de país subdesenvolupat", apunta en aquest sentit
Darío Villanueva, i especifica el mecanisme: "Una forma d'afirmar una cosa dolenta és
negar una cosa positiva".
Les firmes d'alta gamma no anuncien rebaixes, sinó vendes especials
L'ús de llenguatge econòmic amb determinats fins ve d'antic, abunda Fernando
Esteve. "Fixeu-vos que, de tota la riquesa que crea una empresa, als beneficis
empresarials, se'ls crida excedents empresarials, que significa alguna cosa bona, i al
benefici del treballador se li considera cost laboral unitari", apunta. "Ningú vol pujar
costos, per sentit comú, i tots estarem d'acord que com més excedents tingui una
empresa, millor", afegeix. "Això ja ho tenim incorporat al nostre llenguatge [i, per tant, al
nostre subconscient]", explica Esteve. Quan es parla d'educació o sanitat gratis, per
exemple, es pot arribar a oblidar que ja es paga amb impostos.

7. 7
El professor també troba un biaix o fi molt persuasiu o en l'ús d'algunes metàfores. "Quan
un polític o economista es fica a dietista, tireu-vos a tremolar", alerta, "com quan diuen:
'Tenim molt de greix, hem de fer dieta i llavors tornarem a estar bé'. Si aconsegueixes
traslladar aquesta imatgea uns ciutadans que no saben d'economia, confiaran cegament
en que, en efecte, han estat menjant massa i ara els toca aprimar-se, i que aquesta dieta,
encara que els dolgui, és el millor que els pot passar ".
El mateix passa amb la ressaca. Utilitzar aquesta imatge per la crisi és, d'alguna manera,
portar a la culpa a qui la pateix, per haver-se emborratxat. "Per a mi una de les coses més
cretines d'aquesta crisi és això, parlar de ressaca. Implica que ara ho passes malament
perquè has comès excessos, i no podem caure en el parany d'aquestes metàfores ",
remata. Els periodistes, critica, "també es deixen portar per la metàfora facilona".
Govern i sindicats apel·len si els interessa a la moderació salarial
Els tecnicismes poden convertir-se també en grans aliats del llenguatge edulcorat. Els
expedients de regulació d'ocupació (ERO) com a forma de referir-se als acomiadaments
col·lectius d'una empresa són un bon exemple. Un altre és el "concurs de creditors", que
va ser la forma que la llei de 2003 va escollir per referir-se a l'antiga suspensió de
pagaments de les empreses, molt més crua i explícita.
La argot financer, que tan intricada resulta de vegades, també acaba tenint un efecte
nebulós en la comunicació. "Exposició" al deute o "actius adjudicats", per referir moltes
vegades als immobles que han embargat perquè els seus propietaris no podien pagar el
crèdit. I, fa poc, la companyia aèria Spanair va anunciar que deixava d'operar per "falta
de visibilitatfinancera",ésa dir,queno tenia diners i no aconseguien que ningú l'hi donés.
Els homes de negocis no tenen "problemes",afronten "reptes"
En aquest capítol de la interminable crisi, no deixa de sentir-se la paraula "sacrifici" quan
es parla de programes de retallades (els que busquen la "consolidació fiscal"). El projecte
europeu trontolla a compte dels desequilibris pressupostaris i la crisi de deute sobirà.
És interessant acudir ara a una anàlisi de Javier Pradera, publicat en aquest mateix diari
l'1 d'agost de 1993. Més enllà de l'eufemismerecollia lesnegociacionsde Govern i agents

8. 8
socials per a un pla d'ocupació. "Els bizantins distincions de l'Executiu per convèncer els
espanyols que la convergència amb Europa exigiria esforços però no sacrificis gairebé va
esgotar les seves reserves de pólvora verbal", escrivia Prada. "La inútil pugna semàntica
per determinar si el rigor de la política pressupostària del nou Govern durà a terme una
retallada de les despeses socials o procedirà només a la seva contenció o potser distregui
els ocis estiuencs, però amb prou feines ajudarà al fet que la negociació progressi",
continuava .
I així va presentar Miguel Boyer els pressupostos el 17 de maig de 1983: "La lluita contra
la inflació s'ha de veure facilitada per una actitud de moderació salarial".
Aquest tipus de llenguatge no habita només a la boca dels poders públics, apunta Antón
Costas. "També els sindicats ho assumeixen quan ha de defensar alguns pactes, com ara
els de moderació salarial". I és que moderació ve de moderar: temperar, ajustar, arreglar
alguna cosa evitant l'excés.
Alguns debats i els seus recursos lingüístics perduren amb el temps. Vindran més anys
dolents, diria algun poeta melancòlic. Els homes de negocis, en canvi, esquiven els
"problemes" en les entrevistes i solen parlar més de "reptes" o "desafiaments". Vindran
retallades, per uns, o ajustos, o reformes, o mesures de consolidació fiscal. I altres ho
diran amor.
http://translate.google.com/translate?sl=es&tl=ca&js=n&prev=_t&hl=en&ie=UTF-
8&layout=2&eotf=1&u=http%3A%2F%2Fsociedad.elpais.com%2Fsociedad%2F2012%2F
03%2F05%2Fvidayartes%2F1330979259_557017.html

9. 9
Elogi del que és políticament correcte
 La Vanguardia (Català)
 17 Aug 2017
EL llenguatge no serveix només per expressar-nos, sinó que configura la nostra manera
de pensar, resa la teoria Sapir-Whorf. Aquell determinisme lingüístic dels anys quaranta
va ser rebatut posteriorment, però això no va impedir l’expansió del llenguatge
políticament correcte. Es va obrir pas la tesi que s’havia d’erradicar del relat públic tot
terme discriminatori en la confiança que, encara que això no eliminaria els actes
masclistes, racistes o homòfobs, per exemple, sí que els estigmatitzaria com a
indesitjables o, almenys, com a socialment incorrectes. Es van adoptar expressions i
d’altres van quedar relegades a l’insult. El políticament correcte va viure un boom. Van
proliferar les terminacions en masculí i femení, mentre l’eufemisme s’apoderava de
l’extenuant verbositat dels líders.
Però el llenguatgeno crea realitats:aquestes es reflecteixenen el llenguatge.No hi haurà
més dones científiques per molt que ens entossudim a repetir “científics i científiques”,
encara que si hi hagués més dones que homes en aquell àmbit seria tan comú sentir
científica com infermera. En els últims temps ha abundat l’ocultació de la realitat amb
girsretorçats,com el prodigatajust per al·ludir a la retallada deserveispúblics. L’abús del
llenguatge políticament correcte va xocar amb el temor popular dels efectes de la
globalització, el recel als immigrants, les males condicions laborals... I, de sobte, el que
era políticament correcte va passar a ser injuriat com a sinònim de falsedat.
En campanya, Clint Eastwood justificava així Trump: “No va desencaminat, tothom està
cansat del que és políticament correcte i del piloteig. Estem en una generació efeminada
que camina sobre closques d’ou”. Doncs bé, ja tenim tot un president dels EUA parlant
de la “violència de les dues parts” per eludir la condemna a nazis i racistes, legitimant-los
des de l’ascendència del seu càrrec. I és llavors quan es troba molt a faltar el que és
políticament correcte.

10. 10
L’art de l’eufemisme
 La Vanguardia (Català)
 17 Aug 2017
 Sergi Pàmies
Sergi Pàmies recull dos exemples de “distorsió retòrica” escoltats en mitjans de
comunicació els últims dies que sorprenen per l’ús de conceptes sofisticats per eludir
paraules més directes en temes polèmics: “Ahir, a El món a RAC1, el president de l’ANC,
Jordi Sánchez (que ha començat la promoció de l’últim Onze de Setembre preindepe
ndència), es va referir a l’acció d’Arran parlant de “‘pintar un autobús i desinflar unes
rodes’”.
El llenguatge públic és mutant i s’adapta als interessos dels qui el manipulen. Fa uns dies,
després de saber-se–tard– que un bus turístichavia estat atacatper uns encaputxats que
hi havienfet pintades reivindicativescontra el turismei punxat lesrodes, els responsables
del grup Arran van definir l’emboscada com a “acció de visualització”. És un eufemisme
que només es justifica per la tendenciositat de la propaganda i el zel ideològic que
caracteritza determinades militàncies. La interpretació posterior d’aquesta acció de
visualització va generar un intercanvi d’exageracions, tant d’una banda, que va comparar
l’atac amb la pitjor guerrilla urbana, com de l’altra, que va aplicar una indulgència
simptomàtica o es va reafirmar en una violència testimonial en legítima defensa contra
la violència capitalista.
Però com que la retòrica no s’acaba mai, ahir, a El món a RAC1, el president de l’ANC,
Jordi Sánchez (que ha començat la promoció de l’últim Onze de Setembre
preindependència), es va referir a l’acció d’Arran parlant de “pintar un autobús i desinflar
unes rodes”. Qui hagués estat de vacances fa uns dies podria interpretar que l’autobús
en qüestió va ser pintat com es pinten algunes parets de descampats perifèrics o els patis
bucòlics de guarderia. I la dolçor del verb desinflar en relació amb la duresa objectiva de
punxar em va fer recordar els temps de l’institut, quan els alumnes més repatanis a
l’ordreestablertdiscutien si havien de punxar o desinflar lesrodes del cotxe del professor
que no els agradava. Aquesta arbitrarietat retòrica seria deliciosa si no intervingués en la

11. 11
percepció d’una realitat inflamable i no caigués en boques de persones que aspiren a
convertir-se en prescriptors del nostre futur.
I, en la mateixa línia de distorsió retòrica de la realitat, l’altre dia, uns tertulians d’El matí
de Catalunya Ràdio van començar a parlar dels problemes del turisme fent servir un
eufemisme que no havia sentit mai però que es va contagiar com un constipat: “Les
externalitats negatives del turisme”. Deuen ser cosines germanes d’aquells danys
colaterals dels temps de guerra o dels efectes secundaris farmacèutics. I interpreto que
l’externalitat negativa té la clara voluntat de situar-se fora del turisme, a diferència de
totes les virtuts que se’n subratllen, que, aplicant la mateixa regla de tres, haurien de ser
internalitats positives. És un signe dels temps: crear pedestals retòrics aparentment
sofisticats per enfosquir la precisió dels conceptes i emmascarar el missatge, bé amb la
voluntat de semblar més pedant del que ja ets, bé amb la intenció que el teu interlocutor
se senti immediatament exclòs. Conclusió: no és el mateix punxar rodes que desinflar-
les, si mai teniu un problema genital no us recomano que li digueu al metge que teniu
unes externalitats negatives als baixos i, finalment, com deia Joan Brossa, el pedestal són
les sabates.
Els tertulians han descobert un nou eufemisme per parlar dels problemes del turisme.
https://www.naciodigital.cat/noticia/42770/eufemismes/crisi/bancaria
https://rogervilalta.wordpress.com/tag/eufemismes/