2. 1. L'ANARQUIA MILITAR
1.1 Crisi del govern imperial
Després de la mort d'Alexandre Sever comença el període conegut com l'anarquia
militar, del 235 al 285dC. En només cinquanta anys es van succeir una trentena
d'emperadors; molts d'ells efímers. Tots (llevat de Claudi II) van morir de forma vio-
lenta, sovint assassinats pels seus soldats que tot seguit proclamaven un succesor.
Aquesta situació va provocar inestabilitat al govern
de l'imperi ja que el poder dels emperadors va passar
a dependre dels exèrcits, que podien procla-mar i
matar emperadors a canvi de recompenses o prome-
ses de botins.
3.
4. 1.2 Crisi de l'imperi
La crisi del poder imperial va afectar les estructures de l'Imperi:
● Les lluites entre emperadors van afeblir la defensa de les fronteres i van
facilitar els atacs de pobles estrangers (perses, bàrbars).
● Algunes regions de l'imperi (Gàl·lia, Síria) van concedir-se certa autonomia
per fer front a les amenaces dels bàrbars.
● L'emperador Aurelià va ordenar construir unes grans muralles a Roma.
● Per cohesionar religiosament l'imperi, Aurelià va impulsar el culte al Sol In-
victe amb la idea “un Imperi, un déu”, tot i que no va prohibir el culte a altres
divinitas.
5. 2. LA TETRARQUIA
2.1 Dioclecià
El període d'anarquia va acabar amb la proclamació de Dioclecià, general originari
de Salona (Croàcia). Conscient que l'Imperi necessitava una mà ferma, va empren-
dre una sèrie de reformes amb l'objectiu de recuperar l'estabilitat i assegurar-se el
poder.
● Va augmentar el nombre de províncies i les va agru-
par en unitats majors anomenades diòcesis.
● Va multiplicar el nombre de legions però va reduir
el nombre de soldats que les composaven.
● Va translladar la cort de Roma a Orient, més a prop
de la frontera.
6. 2.2 La tetrarquia:
La reforma més important va ser la instauració del govern de quatre emperadors
(tetrarquia). Dioclecià era conscient que ell sol no podia governar un imperi en
crisis de manera que va repartir el poder imperial entre quatre emperadors: dos
augustos i dos cèsars, cada un dels quals governava una porció de l'Imperi:
● Orient (cap. Nicomèdia): Dioclecià n'era august; el seu Cèsar era Gal·leri.
● Occident (cap. Mediolànum): Maximià n'era August i Constanci el Cèsar.
7. 2.3 Persecució dels cristians
El cristianisme havia nascut a Palestina al sIdC com una escisió del judaisme i
s'havia propagat per tot l'Imperi durant tres segles en què es van alternar llargs
períodes de tolerància amb episodis esporàdics de persecució per raons diverses
(negativa a venerar els emperadors i a servir a l'exèrcit, superstició, etc). Dioclècia
va fer perseguir aquesta religió en diversos edictes en què s'ordenava el tancament
de llocs de culte, la requisa d'objectes, l'empresonament de clergues, etc.
8. 2.4 Crisi del sistema tetràrquic
Dioclecià i Maximià van abdicar l'any 305 i van ser succeïts per Gal·leri i Constanci
en una nova tetrarquia. Tanmateix les ambicions personals van posar aviat fi al nou
sistema. Constanci va morir l'any següent i l'exèrcit va proclamar emperador el seu
fill Constantí. Va ser el començament d'una llarga guerra pel poder que va acabar amb
la victòria de Constantí, emperador únic a partir del 324dC.
9.
10.
11. 3. EL DOMINAT
2.1 L'emperador dominus
Les reformes de Dioclecià van inaugurar un nou període de l'Imper: el dominat. El
caràcter civil del poder imperial és abandonat i s'adopten les maneres i els usos
d'una monarquia; l'emperador deixa de ser “el primer ciutadà”, esdevé ja un monar-
ca i els ciutadans romans, fins ara lliures, passen a ser els seus súbdits. Com a sig-
nes de poder s'adopten elements propis dels reis orientals:
● El títol de dominus (“senyor”)
● La diadema
● La proscinesi (prosternarció)
12. 2.2 Estructura del baix-Imperi
La societat baix-imperial va canviant respecte als segles anteriors:
● Les antigues institucions polítiques perden pes: el Senat deixa de ser un consell
d'Estat i esdevé només l'òrgan de govern de Roma ciutat; les magistratures i els
comicis desapareixen tot i que el títol de cónsol es manté com un honor conce-
dit pels emperadors als seus col·laboradors.
● La separació entre honestiores i humiliores es fa cada vegada més gran. La
població de la ciutat va emigrant al camp, els més rics per no haver de pagar
impostos, i les classes baixes per guanyar-se la vida. Serà el germen a partir del
qual es desenvoluparà la societat medieval europea.
13. 4. L'AUGE DEL CRISTIANISME
4.1 Constantí: El primer emperador cristià
L'any 313 Constantí i el seu soci Licini van publicar l'edicte de Milà pel qual es
posava fi a la persecució del cristianisme i es concedia a tots els ciutadans el dret a
venerar els déus que volgués. Constantí va voler anar més enllà: Va tornar a l'esglè-
sia els béns requisats, va eximir el clergat de pagar impostos i va ajudar a combatre
els moviments herètics (concili de Nicea 325dC). Així la esglèsia va convertir-se en
un instrument del govern i l'emperador governa el món en nom de déu.
14. 4.2 Constantinopla
Des de feia temps Roma havia deixat de ser la capital de l'Imperi: Estava situada
massa lluny de les fronteres i en una zona (el Mediterrani Occidental) amb una
economia en crisi. Era només la ciutat més poblada i la capital cultural. Per això
Constantí va fundar una nova Roma a l'estret del Bòsfor, entre Àsia i Europa. La
nova ciutat va ser disenyada a imatge de Roma: amb set turons, un fòrum, reparti-
ments de gra, però sense temples pagans. Va ser aixecada sobre les restes de l'antiga
ciutat grega de Bizanci, però va passar a ser coneguda com Constantinopla.
15. 4.3 La successió de constantí
Constantí va morir el 337dC, poc després de fer-se batejar al llit de mort. Va ser
succeït pels seus tres fills: Constanci, Constantí i Constant. Ben aviat va esclatar un
conflicte entre els germans que va finalitzar amb Constanci com a emperador únic.
El nou emperador va prohibir la celebració de sacrificis i va fer tancar els temples
pagans. Després de la seva mort (361dC) el seu successor, Julià (361-363) va
intentar restaurar els cultes pagans en contra dels interessos de l'esglèsia però va
morir abans d'haver pogut reixir.
16. 5.1 Els Valentinians: Triomf del cristianisme
Amb la mort de Julià va accedir al poder una nova dinastia, els Valentinians (364-
395dC). Aquest període va veure la consagració dels cristianisme com a religió
única: Es van suprimir els col·legis sacerdotals de Roma, es va apagar el foc de
Vesta i es van perseguir els cultes pagans. Finalment l'emperador Teodosi, natural
d'Hispània, va prohibir els sacrifis i la visita a temples sota pena de mort.
17. 5.1 Els Valentinians: Triomf del cristianisme
Amb la mort de Julià va accedir al poder una nova dinastia, els Valentinians (364-
395dC). Aquest període va veure la consagració dels cristianisme com a religió
única: Es van suprimir els col·legis sacerdotals de Roma, es va apagar el foc de
Vesta i es van perseguir els cultes pagans. Finalment l'emperador Teodosi, natural
d'Hispània, va prohibir els sacrifis i la visita a temples sota pena de mort.
5. LA CAIGUDA DE L'IMPERI
18. 5.2 La divisió de l'Imperi
Amb el pas del temps l'Imperi havia mostrat símptomes de pèrdua de cohesió: les
províncies occidentals (de cultura llatina) patien una crisi econòmica, mentre les
orientals (de cultura grega) vivien una època d'esplendor. Aquesta divisió s'havia
evidenciat amb les divisions entre emperadors (tetrarquia, fills de Constantí). La
divisió final es va fer efectiva l'any 395 quan l'emperador Teodosi va morir i va re-
partir l'Imperi entre els seus dos fills: Honori (occident) i Arcadi (orient).
19. Honori (393 - 423)
Fill major de Teodosi; governa la meitat occidental de l'Imperi des de
la ciutat de Ravenna. A causa de la seva curta edat, un general bàrbar,
Estilicó, exerceix de tutor fins que cau en desgràcia i és executat per
ordre d'Honori.
20. 410 dC
El saqueig de Roma
Els visigots, liderats pel rei Alaric,
aprofiten la mort d'Estilicó per entrar
a Itàlia i es dirigeixen a Roma. Des-
prés d'uns dies de setge la ciutat es
rendeix i els bàrbars l'ocupen i sa-
quegen l'Urbs (24 d'agost del 410dC).
Entre els hostatges hi ha Gal·la Plací-
dia, filla de Teodosi i germana d'Ho-
nori. Gal·la és casa amb el succesor
d'Alaric, Ataulf. Els visigots surten
d'Itàlia i es dirigeixen a Hispània.
21.
22. Ataulf (410 – 415) instala la seva cort a Bàrcino (414) però és assasi-
nat l'any següent. Gal·la Placídia torna a Itàlia on es casa amb un
general d'Honori.
24. Valentinià III (425 - 455)
Honori és succeït per Valentinià III, fill de Gal·la Placídia, que gover-na
en nom de l'emperador durant la seva minoria d'edat. Durant el seu
regnat té lloc la invasió dels huns. .
25. Els huns, un poble originari de les estepes mongoles, havien estés el
seu domini per tota Europa oriental i amenaçaven d'expandir-se a
costa de l'mperi Romà. El seu rei era Atil·la, conegut com l'”assot de
Déu”. Els romans el van derrotar a la batalla dels camps Catalaunics
(451). Després de la mort d'Atila el seu imperi es va disoldre.
26.
27. Després de la mort de Valentinià III, la meitat occidental (Imperi Romà
d'Occident) és governada per emperadors dèbils; alguns d'ells són
proclamats per les tropes bàrbares. En aquest estat de coses els van-
dals, liderats pel rei Genseric, saquegen Roma (455). L'últim
emperador, Ròmul Augústul, va ser deposat (4-9-476).
28. La caiguda de l'Imperi Romà a Occident va propiciar que els pobles
bàrbars travessessin les fronteres i s'asentessin en diverses regions.
● Els bàrbars no pretenien acabar amb l'Imperi.
● Les raons de la seva arribada eren la pobresa de les seves terres
d'origen i la pressió d'altres pobles (com els huns).
● Algunes tribus signen aliances amb els romans i col·laboren (no-
minalment) amb els emperadors: els visigots governen a Hispània
en nom dels emperadors i combaten contra els vàndals i els sueu
● Els emperadors d'Orient afavoreix que els bàrbars ocupin occident
per apartar-los dels seus territoris
La meitat oriental sobreviu fins la caiguda de Constantinoble (1453).
ELS POBLES BÀRBARS
