68. LES TRES GRÀCIES. PETER PAULUS RUBENS

68. Les
tres
Gràcies
PETER PAULUS
RUBENS
Història de l’art
IES Ramon Llull (Palma)
M Assumpció Granero Cueves

68. Les tres Gràcies
PETER PAULUS RUBENS
FITXA TÈCNICA (documentació general)
Catalogació i anàlisi formal
Títol Las tres Gràcies
Pintor Peter Paulus Rubens (1577-1640)
Cronologia 1630-35 (El Prado) 1636-1638
Estil Barroc als PPBB, escola flamenca
Localització Museu del Prado (Madrid)
Tècnica i suport Oli sobre fusta
Dimensions 2’21 m x 1,81 m
Tema Tema mitològic, segons el model
iconogràfic repetit des
l’Antiguitat clàssica, representa
les deesses de la bellesa, de
l’encís i de l’alegria, les tres
Gràcies com tres joves nues o
cobertes amb fines gases, que
formen un estret cercle (i retrat).

1.- ANÀLISI FORMAL
ÍNDEX
A.- TEMA
B.- COMPOSICIÓ
C.- INTERPRETACIÓ DEL SIGNIFICAT: ICONOGRAFIA
D.- ELEMENTS PLÀSTICS

2.- ESTIL DE L’AUTOR: RUBENS
A.- CARACTERÍSTIQUES
B.- BIOGRAFIA. MODELS I INFLUÈNCIES

3.- CONTEXT HISTÒRIC
4.- HISTÒRIA DE LES TRES GRÀCIES DE RUBENS
5.- APROXIMACIÓ A L’ESTIL DE RUBENS PER GILLES NÉRET
6.- SÍNTESI ESCOLA FLAMENCA I ICONOLOGIA DE LES TRES GRÀCIES
7.- LES TRES GRÀCIES I EL JUDICI DE PARIS EN LA HISTÒRIA DE L’ART
8.- BIBLIOGRAFIA

1.- ANÀLISI FORMAL
A.- TEMA
El tema tractat en aquest quadre ha estat
present a l’art des de l’època hel·lenística,
tant en pintures com en escultures.
Segons la mitologia grega (primera font on
s’esmenten és a la Teogonia del poeta grec
Hesiode, s. VIII aC), les tres Gràcies o Càrites
joves i belles (Aglae, Eufròsine i Talia) foren
divinitats, filles de Zeus i de la nimfa
Eurínome, representen l’impuls positiu de
la vida; i són deesses de la bellesa, de
l’encís i de l’alegria. Segons diverses fonts, a
cada una correspon un atribut o qualitat,
però no n’hi ha classificació clara.
Las Gràcies habiten l’Olimp junt a les muses
i protegeixen els filòsofs. Acompanyen les
divinitats de l’amor, Afrodita i Eros, i
presidien els convits, les danses i la resta
d’esdeveniments socials plaents. Influeixen
en els treball de l’esperit i en les obres d’art.

1.- ANÀLISI FORMAL
B.- COMPOSICIÓ
Rubens pintà el tema de les tres Gràcies, en diverses
ocasions, però només en aquesta versió les
representà segons el model iconogràfic repetit des
de l’antiguitat clàssica: les tres figures entrellaçades
formen un petit cercle, de manera que dues estan
de perfil i una dóna l’esquena a l’espectador.
Les dones de bons palpissos i en primer pla, estan
nues o bé cobreixen parts dels seu cossos amb
gases, i s’aprecia una gran delicadesa en el
moviment de les figures femenines que, amb els
cabells no ben recollits, semblen iniciar un ball amb
un lleu moviment de les cames (totes tres
endarrereixen el peu dret i es sustenten amb
l’esquerre); els braços s’estenen fins a arribar a tocar B) COMPOSICIÓ
les figures contigües i formar un grup tancat, perquè • EQUILIBRADA / DESEQUILIBRADA
- Equilibrada.
totes tres en conjunt, representen la perfecció • ESQUEMA COMPOSITIU
(cercle sense principi ni final), ja que les virtuts de - Disposició de les figures: model antiguitat
clàssica (primer pla, en cercle, una d’esquena).
cadascuna es complementen amb les de les seves - Dinamisme, ritme, moviment: Ritme de la roba
companyes. (gran delicadesa moviment gases) i lleu
moviment peus i braços (moviment contingut).

Tronc amb branca arbre
Putti amb corn abundància vessa aigua sobre terra

Garlanda flors sobre els caps de les deesses (Brueghel?)

1.- ANÀLISI FORMAL
B.- COMPOSICIÓ
El pintor les situa en el primer pla del quadre,
sobre un espai escenogràfic i un fons de paisatge
Línia de idíl·lic amb animals pasturant, destacant la
l'horitzó lluminositat dels enèrgics cossos sobre la línia de
baixa
l’horitzó. L’escena queda emmarcada per alguns
elements que simbolitzen els seus dons, com el
putti o cupido amb el corn de l’abundància, que
vessa aigua sobre la terra, a mena de font a la
seva esquerra (pròpia d’un jardí) i, a l’altra part, el
tronc i una branca d’arbre amb la roba
abandonada, i una garlanda de roses, que penja
B) COMPOSICIÓ
de les branques, situada sobre els caps de les
• SIMÈTRICA / ASIMÈTRICA
- Presenta eix de simetria marcat.
deesses (probablement pintada per Jan Brueghel
• TRACTAMENT DEL VOLUM I DE L’ESPAI o algun deixeble seu). A diferència d’altres
- Poc tractament de la profunditat (línia horitzó baixa). composicions de Rubens, dinàmiques i
- Escena primer pla emmarcada, i paisatge de fons idíl·lic.
centrífugues, Les tres Gràcies presenten un
• TANCADA / OBERTA
- Composició tancada i dinamisme contingut.
dinamisme contingut i una composició tancada.

1.- ANÀLISI FORMAL
C.- INTERPRETACIÓ DEL
SIGNIFICAT: ICONOGRAFIA
Terminologia PAU

72.- Iconografia. Ciència que estudia el
significat simbòlic de les obres d’art.
Estudi de l’origen, la formació i el
desenvolupament dels temes
representats.

C) INTERPRETACIÓ (primera part):
• Iconografia
- Mitologia grecoromana: Hesiode
(Teogonia. S. VIII aC).
- Deesses: Àglae, Eufròsine i Talia.
- Bellesa, Alegria i Passió.
- Filles de Zeus i Eurínome.

1.- ANÀLISI FORMAL
ÀGLAE
- Mitologia grega, Aglaia o Aglae : Ἀγλαΐα.

- La que brilla, l’esplendorosa, l’esplèndida
(“la deslumbrante”).

- La més jove i bella de les tres Càrites.

-Simbolitza la intel·ligència, el poder creatiu i
la intuïció de l’intel·lecte, casada amb
Hefest, l’artesà dels déus, cosa que explica la
tradicional relació de les Gràcies amb les arts,
proporcionant a artistes i poetes l’habilitat de
crear bellesa en la seva obra.

- Representa la bellesa.

Damon i Aglae, 1866. Simeon Solomon (1840-1905, època victoriana). Prerafaelista.

1.- ANÀLISI FORMAL

EUFRÒSINE

- Mitologia grega Eufròsine: Ευφροσυνη.

- Sembla que era la gràcia mitjana, entre Talia
(més petita) i Àglae (la major).

- Simbolitza el plaer i l’alegria (“la gozosa”).

Eufròsine amb la Fantasia i la Serenitat, 1799-1800.
SiJohann Heinrich Füssli (1741-1825). Neoclàssic. Neomanierista. Preromàntic?

1.- ANÀLISI FORMAL
TALIA
- Mitologia grega Talia: Θάλεια del
verb θάλλεω “florir”.

- Representa l‘ardor, l’encís, la
passió (“la floreciente”).

- Musa de la comèdia i de la poesia
bucòlica o pastoril. Divinitat de
caràcter rural, jove i riallera
(“risueña”), representada amb una
màscara i una corona d’heura
(símbol d’immortalitat), amb
aspecte eixerit (“vivaracho”) i
mirada burlesca.

- La major de les tres Gràcies. Talia, 1739. Jean-Marc Nattier (1685-1766). Etapa rococó.

Isabella Brandt
1.- ANÀLISI FORMAL
C.- INTERPRETACIÓ DEL SIGNIFICAT: ICONOGRAFIA
D’aquesta manera, en aquest quadre sense acció, els
cossos prenen tot el protagonisme; les dues figures
laterals són amb molta probabilitat, retrats de les dues
esposes de Rubens: la primera muller, Isabella Brandt (a
la dreta) i Helena Fourment (a l’esquerra), la jove de 16
anys amb la qual s’havia casat el vidu Rubens, quan
comptava 60 anys, i que es va convertir en una presència
constant en les pintures dels últims anys de l‘artista
flamenc.

C) INTERPRETACIÓ (segona part):
• Iconografia
- Retrats.
- Hélène Fourment (segona dona).
- Isabella Brandt (primera dona,
no amb seguretat).

Helena Fourment

1.- ANÀLISI FORMAL
Les Tres Gràcies mostren un
preciós color de pell humana
fruit de la mescla de vermell,
groc i blau, els tres colors
primaris. Una esplèndida
lluminositat envaeix l’escena,
que té lloc a l’exterior. A les
figures femenines hi predomina
els traços sinuosos, amb la clara
intenció d’accentuar la
sensualitat dels cossos rotunds.
En un cert sentit, es pot dir que
en aquesta obra, com en
d’altres de tema mitològic,
Rubens plasma la seva visió
particular de dues de les seves
obsessions: la pintura sensual i
colorista de Tiziano (Ticià) i
l’atracció per la plenitud del
cos femení.

1.- ANÀLISI FORMAL
• CROMATISME
- Tret diferencial de l’estil de Rubens.
- Gamma cromàtica rica.
- Contrast fons grana / pell humana.
- Tonalitats pàl·lides.
- Color pell: 3 primaris (vermell, groc i blau).
- Pinzellada: perspectiva atmosfèrica.

• PREDOMINI LÍNIA / COLOR
- Predomini color.
- Emperò, gran qualitat del dibuix.

• LÍNIA
- Corbes curtes, pinzellada ràpida (traços
sinuosos).
- Vida, energia, èmfasi sensualitat dels
cossos rotunds.
• LLUM
- Natural i envoltant (embolcalla cossos).
Blau anyil
- Clarobscur.
• RITME / DINAMISME
- Interacció entre els personatges. Nacrat Grana
- Moviment corporal. Dinamisme contingut.
• FORMA D’EXPRESSIÓ
- Figurativa, naturalista, realista.
- Cànon de bellesa època.

1.- ANÀLISI FORMAL

CONCLUSIÓ
Visió particular Rubens (2 seves
obsessions): pintura sensual i
colorista de Ticià i atracció per la
plenitud del cos femení.

2.- ESTIL DE RUBENS
Rubens fou un dels grans artistes del
barroc, probablement el més influent,
el gran mestre de l’escola flamenca
barroca.

Els principals TRETS CARACTERÍSTICS
de la pintura de Rubens són:

1) Representació cos humà
- Cromatisme (cos dones més clar).
- Diferència figures masculines / femenines.
El rapte de les filles de Leucip, 1616. Peter Paulus Rubens (1577-1640).

2.- ESTIL DE RUBENS

2) Cromatisme
- Variada i intensa gamma.
3) Llum
- Contrasts lumínics.
- Clarobscur.

Deposició o davallament de la creu , 1611-1614.
Peter Paulus Rubens (1577-1640).
Catedral d’Anvers. Bèlgica.

2.- ESTIL DE RUBENS

4) Crítica
- Manca de profunditat psicològica.

Rubens i autoretrat amb esposa Isabella Brandt,
1609-10. Peter Paulus Rubens (1577-1640).
Alte Pinakothek. Munic. Alemanya.

2.- ESTIL DE RUBENS

5) Composicions
- Diagonals i escorços.
- Exuberant en detalls i colorit.
- Sensació de moviment.
- Influències tenebrisme.
- Classicisme barroc de Carracci.
- Naturalisme barroc de Caravaggio.

Deposició o davallament de la creu , 1611-1614.

Visitació de la Mare de Déu i Presentació de Jesús en el
2.- ESTIL DE RUBENS temple, 1611-1614. Peter Paulus Rubens (1577-1640).

A.- CARACTERÍSTIQUES 5) Composicions
- Grans tríptics.

2.- ESTIL DE RUBENS

6) Temàtica més usual
- Religiosa: Davallament creu.
- Mitològica: Rapte de les filles de Leucip o La Via Làctia.
- Retrats: Autoretrats i retrats de l’entorn.

2.- ESTIL DE RUBENS

6) Temàtica: - Religiosa.

Adoració dels Reis Mags, 1624.
Koninklijk Museum Amberes (Anvers).
Barroc centre europeu.

2.- ESTIL DE RUBENS

6) Temàtica: - Religiosa.

Adoració dels Reis Mags, 1626-29.

2.- ESTIL DE RUBENS

6) Temàtica: - Mitològica.

- Color.
- Estructura compositiva
(oberta).
- Anatomia.

El rapte de les filles de Leucip, 1616.

2.- ESTIL DE RUBENS
A.- CARACTERÍSTIQUES La Via Làctia, 1636-37.
Peter Paulus Rubens (1577-1640). Museu del Prado.

2.- ESTIL DE RUBENS
A.- CARACTERÍSTIQUES El Judici de Paris, 1638-39.
Peter Paulus Rubens (1577-1640). Museu del Prado.

2.- ESTIL DE RUBENS
6) Temàtica: - Retrats.

Autoretrats. Peter Paulus Rubens (1577-1640).

2.- ESTIL DE RUBENS Autoretrats. Peter Paulus Rubens (1577-1640).


2.- ESTIL DE RUBENS

Autoretrats. Peter Paulus Rubens (1577-1640)
amb esposa Isabella Brandt, 1609-10.
Alte Pinakothek. Munic. Alemanya.

2.- ESTIL DE RUBENS

Retrats d’Hélène Fourment.
Paul Peter Paulus Rubens (1577-1640).

2.- ESTIL DE RUBENS

Rubens amb Hélène Fourment i el seu fill Peter Paul.

2.- ESTIL DE RUBENS

Hélène Fourment i els seus fills, Clara
Johanna i Frans, 1936-37.
Musée Louvre.

2.- ESTIL DE RUBENS

Hélène Fourment i el seu fill.
Musée du Louvre.

2.- ESTIL DE RUBENS

6) Temàtica:
- Retrats.
- Històric.
- Mitològic.

El desembarcament de Maria de Mèdici a Marsella, 1922-25. Oli sobre fusta (394 cm × 295 cm).
Peter Paulus Rubens (1577-1640). Musée du Louvre.

2.- ESTIL DE RUBENS

6) Temàtica:
- Retrats.
- Històric.

Retrat del Duc de Lerma, 1603.
Oli sobre fusta (283 x 200 cm).
Museu del Prado.

2.- ESTIL DE RUBENS 6) Temàtica: - Pintura gènere. No abunda el
gènere en Rubens. Pocs quadres de
camperols en alguns paisatge. Denota
influència de Brueghel el vell.

Le Kermese, 1630-35. Oli sobre fusta (149 x 261 cm). Peter Paulus Rubens (1577-1640). Musée del Louvre.

2.- ESTIL DE L’AUTOR
• Neix a Alemanya.
• Es trasllada a Flandes.
- Mestre flamenc.
• Estudia a Itàlia (1600-1608).
ANVERS
- Contractat pel Duc de Màntua.

MÀNTUA

GÈNOVA MESTRES RENAIXEMENT I DEL BARROC
ROMA

MATEGNA
TICIÀ CARAVAGGIO
LEONARDO DA VINCI
TINTORETTO CORREGGIO
RAFAEL
IL VERONESE VELÀZQUEZ
MIQUEL ÀNGEL

Per al gran públic les seves pintures són fàcils de
reconèixer per les seves figures robustes i cossos
contundents, imbuïdes de la vehemència de
Miquel Àngel. Figures femenines que són reflex de
l’ideal estètic de l’època, i que són clarament
obeses, la qual cosa no deixa de semblar sorprenent
per a la cultura actual, que valora l’esveltesa. Per
tant, el cànon de bellesa femenina de Rubens
queda molt lluny de la delicadesa de Botticelli, i se
situa més a prop de la sensualitat de Ticià, però
amb cossos més exuberants, l’atractiu dels quals
contrasta amb el models de bellesa femenina • ANTECEDENTS
actual, que ens proposa la publicitat, ja des de finals - Models d’influència
del segle XX, en el qual la migradesa de les carns 1) Quattrocento: Mantegna (Pàdua).
sembla el valor més preuat. 2) Cinquecento: Miquel Àngel, etc.
3) Escola veneciana: color.
El seu sentit del color recorda l’escola veneciana, i 4) Classicisme barroc bolonyesos: Carracci.
5) Naturalisme barroc: Caravaggio.
el tractament de la llum s’inspira en Caravaggio.
6) Velázquez (pas cort espanyola).

• MODELS D’INFLUÈNCIA
- Cànon de bellesa femenina
de Rubens molt lluny de la
delicadesa de Botticelli.

La Primavera o la Consagració de la Primavera, 1477-78.
Alexandro o Sandro Botticelli (1445-1510).
Quattrocento. Galleria degli Uffizi. Florència.


- Punt de vist: Grandiositat i dramatisme
(no imprimeix color).
- Pintura escultòrica: austeritat.
- Perspectiva: escorç extraordinari
(protagonisme cos inert).
- Rostres afligits Verge i Magdalena
semblen superflus (segon pla).

Crist Mort, 1490. Quattrocento. Escola Pàdua.
Andrea de Mantegna (1430-1506).
Pinacoteca di Brera. Milà.

B.- BIOGRAFIA. MODELS I
INFLUÈNCIES

Santa Anna, la Verge i el Nin, 1508.
Leonardo da Vinci (1452-1519).
Musée du Louvre. París.

INFLUÈNCIES

Les tres Gràcies, 1504-05 (17 x 17 cm).
Rafael Sanzio (1483-1520). Museu Condé.

Sagrada família, 1518.
Rafael Sanzio (1483-1520). Museu del Prado.

• MODELS D’INFLUÈNCIA: El pecat original i l’expulsió del paradís.
- Estudis anatòmics: monumentalitat, volumetria i opulència de
les figures.

Volta Capella Sixtina, 1508-1512. Miquel Àngel Buonarrotti (1475-1564).
Vaticà: Escenes de la Gènesi (des de la Creació fins el Diluvi Universal).

2.- ESTIL DE L’AUTOR ESCOLA VENECIANA
TIZIANO (1490–1576)

- Cànon bellesa
femenina a prop
sensualitat de Ticià,
però amb cossos més
exuberants.
- Lluny models bellesa
femenina actual.

El Sant Enterrament, 1559. Ticià (1490-1576).

2.- ESTIL DE L’AUTOR IL VERONESE
B.- BIOGRAFIA. MODELS I INFLUÈNCIES (1528–1588)

Les noces de Canà, 1563. Il Veronese (1528-1588). Museé du Louvre.

2.- ESTIL DE L’AUTOR TINTORETTO
B.- BIOGRAFIA. MODELS I INFLUÈNCIES (1518–1594)

Baco i Ariadna, 1578. Jacopo Il Tintoreto (1518-1594). Palau Ducal. Venècia.

2.- ESTIL DE L’AUTOR ESCOLA BOLONYESA
(CLASSICISME
BARROC): CARRACCI
El triomf de Baco i Ariadna, vers 1597-1600.
Annibale Carracci (1560-1609).
Fresc al Palau Farnese.

Venus, Adonis i Cupido, vers 1590.
Annibale Carracci (1560-1609).
Museu del Prado. Madrid.

2.- ESTIL DE L’AUTOR CARAVAGGIO
B.- BIOGRAFIA. MODELS I INFLUÈNCIES (NATURALISME BARROC)

- Il·luminació.
- Tenebrisme.
- Clarobscur.

Decapitació d'Holofernes, 1591. Caravaggio (1571-1610). Galeria Nacional d’Art Antic. Roma.

INFLUÈNCIES

Viatge a Itàlia (1600-1608)

Rubens rendeix homenatge als
mestres del tenebrisme com
Caravaggio i Correggio amb aquesta
obra que pinta a Roma.

Adoració dels pastors, vers 1608.
St. Pauluskerk, Antwerp.

Oli sobre llenç Oli sobre llenç

Adoració dels pastors, vers 1608. Nativitat, 1528-1530.
Peter Paulus Rubens (1577-1640). Il Correggio (1489-1534).
St. Pauluskerk, Antwerp. Gemäldegaleri. Dresden.

Reclamat per la cort espanyola (Felip IV)
Durant la seva estada en la cort espanyola féu amistat
amb Velázquez, a qui impel·lí a visitar les col·leccions
d’art italianes, que tant admirava ell.

Felipe IV, vers 1626, retrat del jove rei.
La fragua de Vulcà, 1630. Oli sobre llenç (223 x 290 cm). Oli sobre llenç.
Diego Velázquez (1599-1660). Diego Velázquez (1599-1660).
Museu del Prado. Museu del Prado.

INFLUÈNCIES

Torna a Flandes (1608)
- Principal artista d' Anvers.
- Ascens social.
- Redecoració dels temples després de
la Iconoclàstia Calvinista (1566-1585).
- Un dels primers grans retaules.

Terminologia PAU
71.- Iconoclàstia. Doctrina contrària al
culte o veneració de les icones o
imatges sagrades, i a què decorin les
parets de les esglésies, que dominà el
món bizantí dels segles VIII i IX.

Tríptic Alçament de la creu (detall), 1610.
Catedral d’Anvers.

2.- ESTIL DE L’AUTOR: B.- BIOGRAFIA. MODELS I INFLUÈNCIES

Tríptic Alçament de la creu (detall), 1610. Oli sobre taula.
Peter Paulus Rubens (1577-1640). Catedral d’Anvers.

A.- BIOGRAFIA. MODELS I INFLUÈNCIES
Per tal de satisfer les demandes pictòriques de la
seva clientela, Rubens hagué d’obrir un taller, on es
formaren els pintors més destacats de la següent
fornada de pintors flamencs; artistes de renom com
Van Dyck, Jordaens i Brueghel van ser els seus
col·laboradors més notables, que s’especialitzaren en
aspectes concrets (decoració floral, figures de
gènere, retrats, etc), però sempre sota la marca de
pintura “a l’estil de Rubens”. El seu art va influir en
artistes de concepcions i èpoques diferents, i força
dispars com Watteau, Delacroix i Renoir.
A) BIOGRAFIA
• FRUCTÍFERA CARRERA:
A) BIOGRAFIA
– Gran taller amb 200 col·laboradors.
– Anton Van Dyk.
– Jacob Jordaens. • DIPLOMÀTIC. Al servei de noblesa i reis:
– Jan Brueghel el Vell (fill de Pieter Brueghel el Vell). – Duc de Màntua.
– Maria de Mèdici.
• TRANSCENDÈNCIA SEVA OBRA: – Carles I d'Anglaterra.
– Jean-Antoine Watteau (final barroc i rococó, 1r ¼ s. XVIII). – Felip IV d'Espanya.
– Eugène Delacroix (romanticisme, 1a ½ segle XIX).
– Pierre August Renoir (impressionisme, 2a ½ s. XIX).

2.- ESTIL DE L’AUTOR La Primavera, 1477-78.
Sandro Botticelli (1445-1510).

A.- BIOGRAFIA. MODELS I INFLUÈNCIES
A més de Rubens, Sandro Botticelli (Quattrocento), Raffaello
Sanzio (Cinquecento), Il Tintoretto (escola veneciana), i Jean-
Baptiste Regnault (neoclàssic) plasmaren en alguna de les
seves pintures el motiu de les tres Gràcies.

Les tres Gràcies i Mercuri, 1564-1565.
Il Tintoretto (1518-1594).

Les tres Gràcies, 1799.
Jean-Baptiste Regnault (1754-1829).

Les tres Gràcies, 1504-05.
Rafael Sanzio (1483-1520).


3.- CONTEXT HISTÒRIC • Cronologia de l'obra: 1630-35 (segons El Prado);
1636-1638 (altres fonts).
• Context històric: segle XVII.
- OPOSICIÓ RELIGIOSA
EUROPA CATÒLICA
EUROPA PROTESTANT
- Corona Castella
- Anglaterra
- Portugal
- Holanda
- Itàlia

- OPOSICIÓ POLÍTICA
ABSOLUTISME
- Burocràcia nombrosíssima
- Règim fiscal desigual MONARQUIA PARLAMENTÀRIA
- Crisi agricultura
- Fronts militars
• COLONIALISME ESPANYOL:
- Nou món GUERRA DELS 30 ANYS (Europa central, principalment Alemanya)
- Flandes Flandes i Holanda: entre protestants i catòlics o partidaris de la
- Nàpols reforma o la contrareforma
- Llombardia (1618-1648)
• IDEOLOGIA:
- Contrareforma: Concili de Trento
• CULTURA: REVOLUCIÓ CIENTÍFICA
- Galileo Galilei (1564-1642)
- René Descartes (1596-1637)
- Johannes Kepler (1571-1630)
- Isaac Newton ( 1642-1727)

4.- HISTÒRIA DE L’OBRA
El rei Felip IV va encarregar a Rubens la realització
d’una sèrie de pintures de tema mitològic per a
decorar la Torre de la Parada, un palauet de caça
situat a les afores de Madrid. Tanmateix, algunes de
les obres pintades durant aquest temps van
romandre en poder del pintor fins la seva mort.
És el cas de la taula de les tres Gràcies, avui
exposada al Prado; Rubens la va reservar per a si
mateix i formà part de la seva col·lecció particular
fins els seus darrers dies, perquè la seva condició
econòmica i social li va permetre de pintar per gust i
no per encàrrec.
Hélène Fourment, en desaparèixer el seu marit,
estigué a punt de cremar el quadre per la 3.- HISTÒRIA. LLOCS UBICACIÓ I PROCEDÈNCIA:
sensualitat, segons ella pecaminosa. - Casa de Rubens.
- Col·leccions reials. Sales de l’Alcázar, Madrid.
Finalment, fou suposadament regalada, per Helena - Inventariada 1866 en les voltes de Ticià, junt a
nus que Ticià pintà per Felip II.
Fourment, o bé subhastada (no n’hi ha acord) i, el - S. XVIII a punt de ser destruïda (conflictiva).
1640, el rei Felip IV d’Espanya l’adquirí. - Confinada Acadèmia San Fernando (sala nus).
- Abandó incomunicació 1838 (Isabel II):
Existeixen dos dibuixos preparatoris per a Les tres Gràcies; un es troba en el Exposada amb la col·lecció general del Museu
Museu Nacional de Varsòvia i l’altre en el Courtauld Institute de Londres. del Prado.
- Número de catàleg: P01670.

5.- “APROXIMACIÓ A L’ESTIL DE RUBENS”
“El impulso vital que emana de su prolífica obra, su extrema fecundidad, la
energía de su trabajo y la rapidez con la que ejecuta sus cuadros, le valieron
a Rubens la denominación de “Homero de la pintura”, por parte de
Delacroix. En efecto, Rubens aborda todos los temas con entusiasmo.
Alentados por una misma inspiración, lienzos profanos y religiosos, temas
mitológicos y retratos se suceden en una rápida cadena. Su carácter barroco
queda claramente reflejado en la forma, el movimiento, el ritmo, la
exuberancia del color y la sobrefiguración de los efectos, unas veces patéticos
y otras dramáticos, enfáticos, apasionados... Sin embargo, Rubens se somete
a las exigencias decorativas impuestas por los inmensos formatos de sus
composiciones. En ellas da muestras de un extraño sentido de la
escenificación, poblándolas de magníficos efectos de carácter dramático o
triunfal. Este estilo único, para el cual nos vemos obligados a inventar el
término de “rubeniano”, se basa en una exaltación sistemática de la energía,
el culto apasionado al movimiento y la búsqueda de efectos dinámicos.
Rubens realiza composiciones en diagonal o en espiral, crea movimientos
ascensionales y turbulentos, muestra preferencia por las poses inestables y
concede a los rostros una expresión animada. (...) La síntesis que Rubens
logra realizar entre su estilo clásico y su estilo barroco, le permite obtener un
resultado más entusiasta que una composición clásica y, al mismo tiempo,
más equilibrado que una obra barroca”.

Gilles Néret. RUBENS. Ed. Taschen.

6.- SÍNTESI ESCOLA FLAMENCA I ICONOLOGIA DE L’OBRA
• ESCOLA FLAMENCA:
– Influència escola dels primitius flamencs (s. XV).
– Jan van Eyck, Rogier van der Weyden.
– Territori catòlic (corona espanyola).
– Església i burgesia demanden obres d’art.

• PINTURA BARROCA A FLANDES:
– Realisme.
– Expressió de moviment.
– Llum.
– Profunditat.
– Asimetria.
– Temes: Religiosos, mitològics, retrats, gènere, etc.

• ICONOLOGIA (del gr. Εἰκονολογία). DE L’OBRA:

1. f. Escultura i pintura. Representació de les virtuts,
vicis o altres coses morals o naturals, figurativament
o amb l’aparença de persones.

- Referència a les fonts clàssiques.
- Ideals estètics de l’època.
- Identificació amb persones de l’entorn (retrat).
- El quadre amb la vida de l’autor. Les tres Gràcies, 1636-38. Oli sobre fusta (2’21 x 1’81 m)
- Després de mort.
Museu del Prado.

7.- LES TRES GRÀCIES EN LA HISTÒRIA DE L’ART
Imatge repetidament representada pels diferents corrents estilístics. Al principi de la
civilització grega anaven cobertes amb una fina túnica però, després, més
habitualment se’ls ha representat nues o poc cobertes. Rarament es fa referència a les
deesses de manera individual, i són la representació grega de la triple deessa arcaica,
present en moltes mitologies del món.

La iconografia més freqüent en la història de l’art, tant en escultura com en pintura, és
la representació que Rubens va fer de les tres deesses, en actitud de donar-se les
mans, i amb els cabells no ben recollits, en acte d’iniciar el ball, i es correspon a la
descripció literària d’Hesiode a la Teogonia. Probablement Rubens es va inspirar en les
diverses versions sobre el tema: com el grup hel·lenístic de la Catedral de Siena (tal
vegada admirat en el seu viatge a Itàlia, 1600-08) o l’estampa del gravador florentí,
Marcantonio Raimondi, molt divulgada en la seva època (influirà en Manet i Picasso) .


Grup escultòric romà de la biblioteca Piccolomini. Duomo de Siena.


El Judici de Paris, vers 1515-12. Marcantonio Raimondi, sobre una obra de Rafael Sanzio.

Des de molt antic, les
conegudes com les Tres
Venus són representades.

És difícil creure que,
llavors, es creés ja un
cànon premeditat, pot
ser pintaven les reunions
de dones nues que
visionaven o, tal vegada,
respon a un desig del
subconscient o a una
necessitat social de
grup,... Emperò “Les tres
Gràcies“ són aquí,
qualsevol que fos el
motiu.

Cova d’Angles sur Anglin, Vienne (Poitou-Charentes, França). Paleolític superior.


Fris grec de Les tres Gràcies, s. V aC.


Les tres Gràcies. Relleu grec, vers any 100 aC.


Les tres Gràcies. Relleu romà, 200 a 150 aC.


Les tres Gràcies. Relleu en
recipient de plata.


Museu d’Òstia, segle II aC.


Representació de Les tres Càrites en una pintura al fresc, trobada a Pompeia, vers segle I.

7.- LES TRES GRÀCIES
EN LA HISTÒRIA DE
L’ART

Les Càrites. Fresc del s. I a Pompeia.


Judici de Paris en Herculano. Museu arqueològic de Nàpols.


Mosaic romà, segles I i II dC. Museu Nacional de Catalunya. Barcelona.


Mosaic romà. Villa Fuente Álamo a Puente Genil. Àglae, Eufròsine i Talia, filles de Zeus i d’Eurínome,
deesses de la bellesa, de l’encís i de l’alegria.


Judici de Paris. Mosaic trobat a Estepa, Sevilla (vers 500 dC).


Relleus romans, segle II dC (v. 115).
Musée du Louvre. Una de les interpretacions més antigues, encara que no és pintura.


Còpia romana d’original hel·lenístic, s. II dC. Reforma Nicolas Cordier. Musée Louvre. Troballa mont Caelius.

7.- LES TRES
GRÀCIES EN
LA HISTÒRIA
DE L’ART

Còpia romana d’original hel·lenístic, s. II dC. Reforma Nicolas Cordier. Musée Louvre. Troballa mont Caelius.

7.- LES TRES
GRÀCIES EN
LA HISTÒRIA
DE L’ART

Còpia romana d’original hel·lenístic, s. II dC.
Reforma Nicolas Cordier.
Musée du Louvre.
Descobertes en el mont Caelius.


Relleu romà. Museu del Bardo. Tuníssia.


Gràcies, a la dreta de la Venus de Cnido.
Sala de les Màscares dels Museus Vaticans.

7.- LES TRES GRÀCIES EN HISTÒRIA DE L’ART
- Cànon de bellesa femenina
de Rubens molt lluny de la
delicadesa de Botticelli.

La Primavera o la Consagració de la Primavera, 1477-78.
Alexandro o Sandro Botticelli (1445-1510).
Quattrocento. Galleria degli Uffizi. Florència.

7.- LES TRES GRÀCIES EN
LA HISTÒRIA DE L’ART

1497, Renaixement alemany.
Albrecht Dürer (1471-1528)

7.- LES TRES
GRÀCIES EN
LA HISTÒRIA
DE L’ART

Rafael Sanzio (1483-1520).

7.- TRES
GRÀCIES EN
LA HISTÒRIA
DE L’ART

Les tres Gràcies, 1504-05 (17 x 17 cm).
Rafael Sanzio (1483-1520). Museu Condé.


Les tres Gràcies, 1519. Antonio Allegri Il Correggio (1489-1534).

7.- LES TRES GRÀCIES I EL JUDICI DE PARIS EN LA Hª DE L’ART
Eris o Eride, deessa de la Discòrdia, molesta por no ser convidada a las noces de Tetis i
Peleo (pare d’Aquiles), quan tots els déus ho estaven, tramà la venjança sembrant la
discòrdia entre els convidats: es presentà al banquet, i llençà sobre la taula una poma d’or,
amb la paraula kallisti inscrita (“per a la més bella”). La Poma de la Discòrdia provocà la
baralla entre Afrodita-Venus, Hera-Juno i Atenea-Minerva, que la reclamaven. Zeus-
Júpiter encomenà l’elecció a un jove, Paris, fill del rei de Troia. Hermes-Mercuri, déu
missatger fou enviat amb l’encàrrec del Judici sol·licitat; localitzà el príncip-pastor i li
mostrà la poma, que havia de lliurar a la deessa que considerava més bella. Zeus esperava
de Paris un judici imparcial, en haver viscut allunyat del món i de les passions humanes.
Cada deessa oferia, per convèncer l’improvisat jutge, fins el suborn: Hera, esposa de Zeus,
tot el poder que desitgés o, també, el títol d’Emperador d’Àsia; Atena, deessa de la
intel·ligència i la guerra, la saviesa o vèncer totes les batalles; Afrodita, li oferí l’amor de la
més bella dona del món. I Paris decidí Afrodita, decisió de greus conseqüències pel seu
poble, perquè Helena (la més bella dona) era esposa de Menelao, rei d’Esparta. I en un
viatge a Esparta, Paris raptà Helena i la dugué a Troia (provocant la guerra).
Vàries versions del judici: 1) Les tres deesses es nuaren per mostrar la seva bellesa al
mortal; 2) Tan sol ho va fer Afrodita i, per això, guanyà; 3) Cap deessa: nega la possibilitat
del nu. Sigui com fos, el tema del Judici de Paris ha possibilitat, als artistes, retratar tres
dones nues idealment belles, així Les tres Gràcies i El Judici de Paris, artísticament, són el
mateix motiu: composar tres vistes que agrupen el conjunt de l’anatomia de las dona.

La part dreta inspirà a Edouard Manet per Dejeuner sur l’herbe. La part esquerra
sembla que fou inspiració per Les mademoiselles d’Avignon de Picasso.

A dalt i entre núvols, Zeus, en
el seu tron, amb els raigs i la
seva àguila, observa l’escena
amb altres divinitats com
Ártemis (mitja lluna en el
front), Helios amb el carro…I
la Victòria corona a la deessa
vencedora.

Composició equilibrada: les
deesses estan nues en un
món, on és allò més natural,
no n’hi ha desigualtat davant
el que arbitra o el jutge.

El Judici de Paris, vers 1515-12. Marcantonio Raimondi, sobre una obra de Rafael Sanzio.

LE DÉJEUNER SUR L’HERBE.

87 EL DINAR CAMPESTRE O L’ESMORZAR SOBRE L’HERBA (1863).
ÉDOUARD MANET (1832-1883).
MUSEU D’ORSAY. PARÍS. IMPRESSIONISME.

LES DEMOISELLES D’AVIGNON O SENYORESTES DEL CARRER D’AVINYÓ (1907)

94 PABLO RUIZ PICASSO (Màlaga, 1881- Mougins, França, 1973)
MUSEU D’ART MODERN DE NOVA YORK (MOMA). CUBISME.

Hermes, sense casc, senyala Eros i
una deessa segueix direcció vara.

El Judici de Paris, vers 1540.
Lucas Cranach el vell (1472-1553) entre 1508 i 1535,
ja va entendre que el motiu era el mateix.
Gotha, Stiftung Schloss Friedenstein, Schlossmuseum.
Lucas Cranach el vell (1472-1553).

El Judici de Paris, 1512-41. Renaixement.

Curiós: Hermes com ancià amb casc
alat i, enlloc de poma, du una bola de Les tres Gràcies, 1535.
cristall amb una inscripció llatina.


Tres deesses nues i Paris no és un
pastor, sinó un guerrer, com en
altres versions de Cranach.

Hermes du una bola de cristall i
Atena, amb capell de plomes,
senyala Eros, a punt de disparar la
fletxa.

El Judici de Paris, 1926-29.
Metropolitan Museum of Art. Nova York (MOMA).


Jacopo Pantormo, 1533.

Les trois Grâces, 1561-62. Marbre. Musée du Louvre.
Monument que conté el cor del rei d’Henri II.
Germain Pilon (1528-1590). Escultor de les tombes dels reis
francesos del segle XVI. Renaixement a França.

Imatges que pretenen demostrar
el bon govern dels Ducs en la
ciutat de Venècia. Àglae (la
brillant), Talia (fa brotar i créixer la
vegetació), i Eufròsine (l’alegria
interior), triple encarnació de la
gràcia i la bellesa. Aquí junt a
Mercuri, déu del comerç i símbol
de la prosperitat de la
Sereníssima República, els
ingressos de la qual procedien
majorment del comerç. Figures
nues, que cobreixen el sexe amb
un drap, i presenten un escorç per
accentuar el moviment de la
composició, així com Mercuri, el
cos del qual es projecta cap a
l’espectador.

Les tres Gràcies i Mercuri, 1564-65. Jacopo Robusti Il Tintoretto (1518-1594). Palau Ducal de Venècia.
Encara que amb postura rebuscada, al mestre li agrada representar les tres Càrites.


Impossible distingir les
deesses, mateixa postura
i mirada, si no és per què
una porta llança i l’altra
fletxa.

El Judici de Paris, vers 1523-1579.
Joan de Joanes (1505-1579). Barroc.
Museu de Belles Arts de València.


Pieter Paul Rubens té totes les
variants imaginables de les tres
Gràcies, bé com les Càrites o amb el
títol de Judici de Paris.

Natura adornant Les tres Gràcies.
Peter Paulus Rubens (1577-1640) i
Jan Brueghel el vell.

7.- LES TRES
GRÀCIES EN LA
HISTÒRIA DE L’ART

Oli sobre fusta (2’21 x 1’81 m).
Museu del Prado.

EN LA HISTÒRIA DE
L’ART

El desembarcament de Maria de
Mèdici a Marsella, 1922-25.
Oli sobre fusta (394 cm × 295 cm).
Musée du Louvre.


Les tres Gràcies
Peter Paulus Rubens (1577-1640)

1ª INTERPRETACIÓ

No es veu la poma i les tres deesses,
nues i sense atributs, es presenten
davant Paris, l’artista que toca el
violoncel, amb altres instruments
musicals, escultures, i pinzells pel terra,
junt a l’escut d’Atena.

Hermes, volant des del cel, sembla
contemplar l’escena en el moment en
què Afrodita, amb una garlanda de flors
a la mà, promet els amors de la bella
Helena, que pot estar representada per
la dona del centre amb el propi Paris.

L’educació de Maria de Mèdici i el Judici de Paris, 1621.

Atena, asseguda i amb casc corinti, sosté un
L’educació de Maria de Mèdici i el Judici de Paris,
llibre i personifica la saviesa, i la reina com una 1621. Peter Paulus Rubens (1577-1640).
nina. Motiu pres del cristianisme: Santa Anna
educant la Verge (s’unifica mitologia i
cristianisme.
Darrere la nina, Venus amb una corona de flors
o bé Flora nua i dempeus, simbolitza la bellesa
de la reina, i altres dues dones nues. A
l’esquerre, Orfeo toca el violoncel, demostra la
formació musical d’una dama. Mercuri amb
escorç (part superior llenç) serà l’encarregat
d’ensenyar a la reina l’art de l’eloqüència. La
formació es completa amb els busts a primer
pla (simbolitzen filosofia i ciència); al terra un
instrument musical, un escut i una paleta
recorden la resta de disciplines.
Técnica de Rubens: il·luminació daurada amb
contrasts lumínics, accentuats pels tons ALTRA INTERPRETACIÓ ICONOGRÀFICA
brillants, sobretot vermellons (influència
veneciana, Il Tintoretto).


Les Gràcies, 1628-30.
Oli sobre taula (47’5 x 35 cm).
Galeria Palatina, Palazzo Pitti. Florència.


Paris ofereix la poma a Afrodita,
entre les altres dues deesses, ben
identificades, en aquesta com en
altres versions, pels atributs.
Atena deixa al seu costat el casc,
l’espasa i l’escut (reflecteix el cap
de Gorgona Medusa). A una
branca posa l’animal consagrat a
ella, l’òliba (“lechuza”). El petit
Cupido alat acompanya a
Afrodita. Hera el gall d’indi (“pavo
real”) al seu costat.

En el cel s’endevina la figura de la Erinia o Fúria de la
El Judici a Paris, 1632-35.
guerra, amb la torxa a la mà i el fuet (látigo) a l’altra, en Peter Paulus Rubens (1577-1640).
un cel casi turmentós, perquè el quadre és, a la vegada, National Gallery (Londres)
dramàtic i tranquil. La seva presència augura la tragèdia
del veredicte: la conseqüència, la Guerra de Troia.

Aquí, ni Hermes ni Paris donen l’esquena i les deesses són apercebudes a la vegada, no
individualitzades. Es posa èmfasi en la bellesa i les sensuals maneres, no en l’adjudicació
del premi de bellesa a una sola d’elles. Paris, assegut sota l’arbre, garrot de pastor i el ca
fidel als seus peus. Al fons les ovelles pasturen pel prat. Darrere, Hermes amb barret alat
contempla l’escena.

Rubens composa, en un
sol instant, tot un
discurs narratiu. És el
moment de tensió:
Paris estén la poma,
però encara no ha pres
la decisió, donat que
Afrodita i Hera el miren
expectants.

El Judici a Paris, 1632-35.
National Gallery (Londres)

Es creu que el rostre d’Afrodita és el de la segona esposa de Rubens, Hélène Fourment.

El Judici de Paris, 1638-39. Peter Paulus Rubens (1577-1640). Museu del Prado.


En la versió del 1639, Hermes (Mercuri) és qui lliura la poma a Paris i li mostra les tres
finalistes, reconegudes pels símbols: esquerre Atena (Minerva), a terra l’òliba, casc i escut;
dreta, Hera (Juno) indiot; i al centre, Afrodita (Venus) i l’amoret aferrat a la seva cama.


El Judici a Paris, vers 1590-1606.
Akademie der Bildenden Künst. Viena.

Paris mateixa postura que quadre
de 1606, assegut d’esquena a
l’espectador, i du també pell de
caçador al cap. En canvi, les
deesses, mostren el cos femení en
diferents postures. Afrodita, en el
centre, rep la corona que ve del
cel. A la seva dreta, Hera es
mostra irritada per la decisió, i a
la seva esquerra, mirant cap a
altre costat, Atena amb
l’armadura als seus peus. El riu
Escamandro, representat amb un
càntir d’aigua, contempla l’escena
a la dreta, acompanyat d’una
nimfa, igual que altres dues
figures, tal vegada uns sàtirs,
darrere d’Hermes (se’l reconeix El Judici a Paris, 1624-25.
per la vara i el barret alat). National Gallery. Londres.


Les tres Gràcies.
Giovanni Martinelli (1600-1659, italià lligat a Florència).


Il·lustració de la metamorfosi d’Ovidi amb el Judici de Paris, 1677.


El Judici de Paris, 1881-83. Luca Giordano o Lucas Jordán. Museu Hermitage. Moscou. Barroc.


El Judici de Paris, 1885. Luca Giordano o Lucas Jordán. Galeria Pallavicini. Roma. Barroc.

7.- LES TRES
GRÀCIES EN LA

Les tres Gràcies.
Jean Baptiste van Loo (1684-1745).

7.- LES TRES
GRÀCIES EN LA

El judici de Paris, 1718. Rococó.
Jean-Antoine Watteau (1684-1721).
Museo del Louvre, Paris.

7.- LES TRES GRÀCIES EN LA
El Judici de Paris, 1754
François Boucher (1703-1770).

Afrodita recull la poma, mentre mira cap a dalt a un
amoret que li col·loca la corona. Hera s’eleva (indiot
“pavo real”) seguida d’Atena (armes).


El Judici de Paris, 1757. Anton Raphael Mengs (1728-1779). Hermitage. Moscou.

Les Tres Gràcies, 1763.
Charles van Loo (1705-1765)

7.- LES TRES
GRÀCIES EN LA


Les tres Gràcies. Fragonard (1732-1806). Rococó.

EN LA HISTÒRIA DE L’ART
Originalitat: Les deesses col·locades
en tres plans superposats.

El Judici de Paris, 1820.
Varó Jean-Baptiste Regnault (1843-1871).
Neoclassicisme francès.

7.- LES TRES
GRÀCIES EN LA

Tres monges contemplen el quadre Les
tres Gràcies de Jean-Baptiste Regnault
(1793), en el Museu del Louvre, París
(França).

Fotografia de Alecio de Andrade en 1970.


Judici de Paris.
George Frederick Watts (1817-1904).
Associat al moviment simbòlic.


Mart desarmat per Venus i Les tres
Gràcies, 1822-24. Neoclassicisme.
Jacques-Louis David (1748-1825).


Les tres Gràcies de 1817 i de 1842.
Bertel Thorvaldsen (1770-1844).


Antonio Canova (1757-1822).

Les tres Gràcies.
Pasquale Romanelli (1812-1887).
Còpia de l’obra de Canova.


Les tres Gràcies, 1831. Neoclassicisme.
James (Jean Jacques) Pradier (1790-1852).
Musée du Louvre.


A finals del segle XIX irromp en l’art una
nova eina, un nou suport, una nova
tècnica: LA FOTOGRAFIA.


El Judici a Paris, 1862-64. Postimpressionisme.
Paul Cèzanne (1839-1906). Col·lecció privada.


Les tres banyistes.
Paul Cèzanne (1839-1906). Postimpressionisme.


El Judici de Paris (comprada pel Prado en 1882). Federico Jiménez Fernández (Madrid, 1841-
1910). Curiosa al·legoria del mite, parodia el cèlebre judici entre tres … gallines i un gall.


El Judici de Paris. Calendari de 1895.
Alphonse Mucha (1860-1939).
Renaissance café.


El Judici a Paris, 1904. Oli sobre llenç.
Enrique Simonet Lombardo (València, 1866- Madrid, 1927).

EN LA HISTÒRIA DE
L’ART

Les tres Gràcies , 1908.
Kazimir Malevich (Rússia, 1878-1935).
Creador del suprematisme (formes
geomètriques fonamentals junt a
constructivisme).

7.- LES TRES
GRÀCIES EN LA
HISTÒRIA DE
L’ART

Franz Ritter von Stuck
(1863-1928).

EN LA HISTÒRIA DE
L’ART

Ernst Ludwig Kirchner (1880-1938).
Expressionisme.


El Judici a Paris, 1914. Impressionisme.
Pierre-Auguste Renoir (1841-1919). Pintura tardana (l’autor molt malalt d’artritis)
Phillips Memorial Gallery. Washington.


1920. Pere Pruna Ocerans (Barcelona, 1904-1977). Estil figuratiu conservador, en contrast amb les
avantguardes europees del moment.

EN LA HISTÒRIA DE
L’ART

Les trois Graces, 1920.
Pierre Girieud (1876-1948).
Participa en la creació de l’art modern:
Salon dels Indepéndents 1905.


El revolucionari Pablo Ruiz Picasso
renuncia als seus principis "....la
dona quant més nua millor",.... I fart
de veure-les nues, les vesteix i, a la
Tres dones en la font, 1921. vegada, baixa les deesses a la terra.
Pablo Picasso (Màlaga, 1881- Mougins, França, 1973).


Esbós de llapis sobre paper, 2010.
Creat per Diego Negrete Giribaldi

Tres dones en la font, 1921.
Pablo Picasso.


Les tres Gràcies, 1921. Pablo Picasso. Classicisme.

Picasso barreja dues obres exemplars:
Les tres Gràcies. Acrílic sobre llenç (100 x 70 cm). "Les tres Gràcies" de Rubens amb les
Pablo Picasso. Precubista. seves “Senyoretes d’Avignon“.

7.- TRES GRÀCIES EN LA HISTÒRIA DE L’ART

El Judici de Paris.
Pablo Ruiz Picasso (Màlaga, 1881- Mougins, França, 1973)

EN LA HISTÒRIA DE
L’ART

José de Togores.

EN LA HISTÒRIA DE
L’ART

Pancho Gutierrez Cossio.


Les trois Belles o Les trois Grâces, 1926 i
1950. Ossip Zadkine.

EN LA HISTÒRIA DE
L’ART

Les tres Gràcies, 1830-38. Aristide Maillol
(1861-1944, Rosselló francès).


Les tres Gràcies, 1830-38. Aristide Maillol (1861-1944, Rosselló francès).


André Louis Derain, 1939.


Rafael Zabaleta.


René François Ghislain Magritte, 1946.


Antonio Saura (Osca 1930-Conca 1998).


El Judici de Paris.
1950 (dalt), 1963 (dreta i a sota).
Salvador Dalí.


Les tres Gràcies, 1970 i 1973.
Salvador Dalí.


Les tres Gràcies de Jan Saudek (1935-).


Les tres Gràcies. Fotografia inspirada en Rafael Les tres Gràcies, 1504-05 (17 x 17 cm).
(anterior a Rubens) de Joel-Peter Witkin (1939-). Rafael Sanzio (1483-1520). Museu Condé.

7.- LES TRES
GRÀCIES EN LA
HISTÒRIA DE
L’ART

Fotografia de Della GRACE,
titulada Three Graces, 1992.


El Judici de Paris, 1994. Antonio Mingote (Barcelona, 1919-).

Tres deesses de grans mides distorsionades, en comparació a un jove Paris, elegantment
vestit, que du a la mà la poma de la discòrdia. Mingote és un dibuixant humorístic català.


Les tres Gràcies. Juan Barjola
(Badajoz, 1919-Madrid, 2004).

Les tres Gràcies, 1997. Antoni Pixot
(Figueres, 1934-). Du el llegat de Dalí.


Les tres Gràcies. Influència de l’art brut i el graffiti)
Eleazar (Siles, Jaén, 1954- taller a Barcelona).


Les tres Gràcies. Les tres Gràcies, 1504-05 (17 x 17 cm).
Mariano Vargas. Rafael Sanzio (1483-1520). Museu Condé.


Anònim, publicat per Tania Cristiano.


Les tres Gràcies amb ganivet.
Natalie Shau.


Les tres Gràcies.
D’esquerra a dreta, Alexandra, Marie-Chantal i
Pia, les tres germanes Miller.

Normunds Braslins

Stefan Blondal, 1998

7.- LES TRES GRÀCIES EN L’ART
Juan Barjola, 2003

Neil Moore, 2005

Isidro Gosalvez



Yvonne Jeanette Karlsen, 2008


Judici de Paris, 2008.
Verónica Analía Aguirre
(San Rafael, Mendoza,
Argentina, 1979-).

Missatge de l’artista: Tota dona és una artista, i són els “draps” els que ens fan
representar un o un altre paper. Afrodita és Marilyn Monroe, la guerrera Atena
du roba urbana, i Hera és una dona sexuada, pot ser la típica dona objecte.

Debbie Han Wins, 2009. Sovereign Asian Art prize.


8.- BIBLIOGRAFIA
 http://museoprado.mcu.es
 www.museodelprado.es/coleccion/...on.../las-tres-gracias/
 es.wikipedia.org/wiki/Las_tres_Gracias_(Rubens)
 es.wikipedia.org/wiki/Cárites
 www.historia-del-arte-erotico.com/tres_gracias/home.htm
 www.civilopedia.com/.../las-tres-gracias-o-carites
 www.artehistoria.jcyl.es/historia/obras/1193.htm
 www.jdiezarnal.com/artepinturalastresgracias.html
 http://www.slideshare.net/piluchi /.../historia-visual-de-las-tres-gracias. Las tres Gracias
(Belleza, Júbilo y Festividades). 2010
 Elena Gallardo Paúls. elenegp.wordpress.com/.../catalogo-de-algunas-interpretaciones-
el-juicio-de-paris-en-la-historia-de-la-pintura
 artedibujosfotosimagenesobraspinturas.blogspot.com
 leaimnetz.wordpress.com/2010/.../el-juicio-de-paris
 Parramon i Blasco, Jordi: Diccionari de la mitologia grega i romana. Ed. 62, Col·lecció El
Cangur / Diccionaris, núm. 209. Barcelona, oct del 1997. ISBN 84-297-4146-1, plana 43.
Més informació de pàginas d’Internet on trobar referèncias a imatges sobre mitologia:
http://homepage.mac.com/cparada/GML/Images.html
http://www.mlahanas.de/Greeks/Mythology/ListGreekMythologyImagesA.html
http://www.historia-del-arte-erotico.com/tres_gracias/
http://www.philipresheph.com/demodokos/helen/jupar.htm
http://usuarios.lycos.es/anapiru/ANACLASSICA/mitoarte.htm

68. LES TRES GRÀCIES. PETER PAULUS RUBENS

Empfohlen

Empfohlen

Weitere ähnliche Inhalte

Was ist angesagt?

Was ist angesagt? (20)

Andere mochten auch

Andere mochten auch (20)

Ähnlich wie 68. LES TRES GRÀCIES. PETER PAULUS RUBENS

Ähnlich wie 68. LES TRES GRÀCIES. PETER PAULUS RUBENS (20)

Mehr von Assumpció Granero

Mehr von Assumpció Granero (20)

68. LES TRES GRÀCIES. PETER PAULUS RUBENS