Anzeige
1.4 . la poesia post trobadoresca
1.4 . la poesia post trobadoresca
1.4 . la poesia post trobadoresca
1.4 . la poesia post trobadoresca
Anzeige
1.4 . la poesia post trobadoresca
1.4 . la poesia post trobadoresca
1.4 . la poesia post trobadoresca
1.4 . la poesia post trobadoresca
Nächste SlideShare
1.2 la poesia trobadoresca1.2 la poesia trobadoresca
Wird geladen in ... 3
1 von 8
Anzeige

Más contenido relacionado

Anzeige
Anzeige

1.4 . la poesia post trobadoresca

  1. 1.4 ELS POETES DE TRADICIÓ TROBADORESCA DEL TROBADOR AL POETA En la baixa edat mitjana, la poesia en llengua vulgar experimentà canvis substancials, que expliquen l’aparició d’una obra tan especial com la d’Ausiàs March. Aquests canvis culminaren en una època d’or de la poesia catalana: el segle XV. El panorama poètic anterior a March era dominat per l’interès que suscitava la lírica trobadoresca a les nostres terres, on, al final del segle XIV, es va crear el Consistori de Barcelona a imitació del de Tolosa. Tot i l’afició dels poetes catalans per la lírica provençal, a la fi del segle XIV i principi del següent, hi va haver una sèrie de corrents literaris i de pensament que van afectar profundament la ideologia dels autors. A poc a poc, aquestes ideologies procedents de diversos països europeus van penetrar a casa nostra i van deixar una empremta inesborrable en les composicions. Van configurar un pòsit sobre el qual es va construir l’obra d’un dels més grans poetes de tots els temps. La substitució progressiva de la llengua d’oc per la llengua catalana en les composicions dels autors del segle XIV i principis del XV, els canvis en els metres a causa de la influència francesa, la proximitat del Renaixement, com ja havia apuntat l’Humanisme, van implicar el gust per fonts grecollatines. La poesia italiana, que va eclipsar les possibles influències de la literatura francesa, el triomf del tomisme i el canvi a una poesia moral i didàctica en substitució de la poesia amorosa trobadoresca, causat per la influència de l’escolàstica i, en part, per la Inquisició, van ser els motius més destacats que van justificar les variacions experimentades en el context poètic català entre els segles XIV i XV. Al segle XV, a Catalunya podem parlar de dos períodes diferents. El primer seria un període de transició (el primer terç del segle), el dels predecessors de March, caracteritzat, d’una banda, per l’inici en l’ús de la llengua catalana en poesia (els representants d’aquest període encara empraven majoritàriament el provençal, a diferència del poeta de Gandia), i de l’altra, per l’ús de metres trobadorescos units a les noves rimades d’influència francesa, procedents del roman courtois i dels lais narratius que tant èxit aconseguiren a les nostres terres, i que van ajudar a depurar el concepte d’amor vigent i van conduir a una poesia més seriosa de caire moral. És en aquest context de final del segle XIV i principi del segle XV en què trobem com a poetes representatius el pare i l’oncle de March. El segon període abastaria fins a les acaballes del segle XV i seria representat per la poesia de March, que analitzarem més endavant.
  2. Entre les influències més importants que provocaren el canvi de la lírica trobadoresca a la poesia produïda als segles XIV i XV, cal destacar l’evolució que va patir la poesia a Itàlia al segle XIV, principalment a la Toscana i a Bolonya, resumida en un corrent anomenat Dolce Stil Novo. Aquest estil aglutinà els seguidors dels trobadors que van evolucionar cap a una poesia pròpia de l’ambient cultural del moment, de gust per l’abstracció i a la recerca de la natura de les coses a través de la filosofia i la teologia. Ramon Llull ja havia destacat per desenvolupar en el segle XII el gust per aquest tipus de poesia a Catalunya. Un tret destacat d’aquest corrent és la concepció de la dona com a àngel – donna angelicata-, caracteritzada més com un esperit que com una dona de carn i ossos, i cantada fins i tot després de la seva mort. Els màxims representants van ser Dant, Petrarca i Boccaccio. A Catalunya van influir sobre la poesia d’escriptors com Jordi de Sant Jordi i Andreu Febrer. JORDI DE SANT JORDI (final del segle XIV-1424?) Cambrer del rei Alfons el Magnànim, va formar part de l’expedició a Sardenya i Còrsega el 1420, en la qual també participaren Andreu Febrer i Ausiàs March, i va ser fet presoner a Nàpols. D’aquesta experiència en va sorgir el conegut poema Presoner. Amb divuit poesies conservades és, sens dubte, el poeta més important abans de l’aparició de March. La seva producció, molt diversa en la temàtica i amb algunes influències ben clares de Petrarca, es caracteritza per la sinceritat de la seva lírica, que l’allunya de la despersonalització dels poetes anteriors i coetanis. D’especial interès són els seus bellíssims Estramps. AUSIÀS MARCH Biografia Ausiàs March va néixer probablement a Gandia, cap al 1397, en el si d’una família de lletraferits de la petita noblesa valenciana, en un moment en què la lírica trobadoresca, d’una manera excepcional, continuava essent un model prestigiós i vigent a Catalunya. Aquesta és, per tant, la seva pròpia tradició, a la qual estarà estretament vinculat i que li servirà parcialment de model per a les seves composicions. És, doncs, innegable que la seva poesia serà determinada per les composicions dels seus familiars, especialment del seu pare, Pere March, i el seu oncle, Jaume March, i per la dels seus contemporanis, com Jordi de Sant Jordi. Cal matisar, però, que l’empremta d’aquesta tradició es va anar diluint a mesura que la seva obra assolia la maduresa. Les darreres composicions de March s’allunyen tant per la forma com pel contingut de la lírica trobadoresca.
  3. March va viure a la València del segle XV, immers en una situació peculiar, a causa en part de la seva formació personal i familiar i de les circumstàncies culturals del moment. Aquest fet justifica en gran mesura la seva excepcionalitat com a poeta, unida evidentment al seu propi geni, gràcies al qual conjuminà tots aquests elements. El resultat va ser una obra peculiar i personalíssima, no deslligada, però, de la tradició catalana. Podríem dir que March fou un trobador tardà que introduí en la seva poesia idees filosòfiques, que analitzà les passions i que va escriure una obra abstracta i àrida, amb la qual s’allunyà dels occitans. Les fonts d’influència més clares de les seves poesies amoroses foren els trobadors, juntament amb Dant i Petrarca, per a l’escolàstica i la filosofia, sant Tomàs i Aristòtil i per a la literatura clàssica, Sèneca i Ovidi, principalment. Poesies d’amor: Ausiàs March i els trobadors La poesia marquiana manté estrets lligams amb la lírica trobadoresca: l’estructura de les composicions (cançons), l’ús de senyals (“Plena de seny”, “Llir entre cards”, “Amor, amor”, “Oh, folla amor”, etc.), els temes i altres tòpics manllevats als occitans i propis de l’edat mitjana (la didàctica, la divinització de la dama, el sofriment de l’amant –que és similar a la mort-, la idea de la mort com un sentiment agredolç, el plany per no haver expressat l’amor a la dama), i també algunes analogies (timidesa de l’amant que provoca el trasbals davant l’objecte amorós, la lluita interior expressada amb el contrast amor-odi, les actituds i expressions feudals, els retrets a l’amor i les disculpes sobre les dames d’algunes obres de March). En realitat, els contactes són més importants pel que fa a l’expressió que als motius. Un exemple clar es troba en l’ús de comparacions exemplificadores, tan característiques de l’obra de March. Aquestes comparacions, que són pròpies de l’obra dels trobadors i dels contemporanis del poeta, han esdevingut una marca essencial de la poesia de l’autor de Gandia. La seva estructura sempre és la mateixa: es passa d’una generalització al cas particular, sovint el del poeta que intenta amb voluntat didàctica fer comprendre ben bé quin és el seu estat. Tenen, doncs, tres funcions: emotiva, persuasiva i explicativa. La majoria de les comparacions de March inclouen imatges procedents del món marítim, religiós, mèdic i del comportament humà. Si com aquell qu’ab flaca barca ’n riu pesca son peix e viu sats cabalos, mas per esser de bens pus abundos entra ’n la mar e no y espera stiu, ne pren a ’quell qui ama dona vil e l’es plaent tan com toca la carn: si mes ne vol, prenga·s de ssi escarn; si n’es forçat, vaga·s negar al Nil! Poema CII, estrofa IX, v. 65-72.
  4. L’estructura característica d’aquestes composicions és determinada per la difusió dels vuit versos de cada cobla en dues parts: els quatre primers fan referència a la generalització i els quatre darrers a la situació personal. Sovint aquests decasíl·labs amb cesura (4+6) –el vers més usat per March tot i que de vegades fa servir versos estramps- són introduïts per formes que es repeteixen en l’encapçalament de cada part, és a dir, en el primer hemistiqui dels versos primer i cinquè. Aquests encapçalaments indiquen el canvi d’allò general a allò particular. Alguns dels més utilitzats són: “així com cell...”, “si com...”, “”ne pren a me...”, etc. ESTRAMPS: decasíl·lab clàssic medieval blanc o lliure. HEMISTIQUI: en poesia, cadascuna de les dues meitats d’un vers separades per una cesura. CESURA: pausa obligatòria a l’interior d’un vers. Axi com cell que·ll cap te dins calt forn y el cors lançat sobre llit fresch o moll, aquest delit la dolor no li toll, ans passa ’n ell menys de sentir sojorn, ne pren a me, car si en ella pens algun delit, gran dolor conseguesch; son antich mal a mi es un mal fresch, preant me poch com d’amar no·m defens. Poema CII, estrofa XVII, V. 129-136 De vegades, aquestes comparacions procedeixen del món de la predicació, n’aprofiten el sentit moral i creen un efecte hiperbòlic. L’exemple més clar seria el de les imatges dels condemnats a mort. sí com aquell qui és jutgat a mort he de lonch temps la sab e s'aconorta, e creure·l fan que li serà estorta e·l fan morir sens un punt de recort. Poema I, estrofa II, v. 13-16 March s’acostà més als últims representants d’aquest tipus de poesia, però també se n’allunyà, ja que va utilitzar una altra llengua per als seus poemes, el català. Cal constatar que va afegir-hi alguns temes propis de la cultura d’un
  5. cavaller del seu temps, les idees procedents dels clàssics i de l’escolàstica medieval. Poesies d’amor: Dant i Petrarca La poesia de March presenta similituds importants amb les obres de Dant i Petrarca. Probablement, trobaríem les coincidències més destacades amb l’obra del primer, ja que la poesia de March i la de Dant són més medievals, estan més influïdes per la filosofia i l’escolàstica que no pas la de Petrarca, que, amb una actitud més moderna, anuncia el Renaixement. March comparteix amb Dant algunes fonts –els trobadors, els stilnovisti i l’escolàstica-, a més de tenir inclinació per la gravetat filosòfica de l’autor de la Divina Comèdia. Ambdós especularen sobre la natura de l’amor i les seves conseqüències, i tendiren a l’anàlisi psicològica. March fou un poeta que posà la seva formació al servei de la reflexió amorosa, reflexió centrada en la lluita entre el cos i l’ànima –o el que és el mateix, entre l’amor espiritual i l’amor carnal- en què es debat el poeta i que li valgué l’apel·latiu de poeta escindit. Pel que fa a Petrarca, tot i la coincidència en les fonts, la divergència bàsica és formal. L’italià utilitza unes imatges força allunyades de la cruesa marquiana a l’hora d’expressar sentiments íntims. Ambdós autors escriviren poemes sobre la mort de les seves dames, tot i que amb diferències notables. L’amor pur desitjat per March i cantat en les seves composicions perdurava més enllà de la mort. ¡O bon·Amor, a qui mort no triümpha, segons lo Dant ystòria recompta, Poema XLX, v.89-90 La mort de l’estimada va servir de pretext a March per compondre sis poemes de caire didàctic sobre l’amor. S’ha de destacar la inclusió de la seva esposa com a objecte literari en els cants de mort. Un fet en el qual March es distancia de la poesia d’aquests autors fou en el tractament de l’objecte amorós. Per als italians la perfecció de la dama
  6. ocupava tant espai en les seves obres com el sofriment per l’amor no correspost. En Ausiàs March, la dama quasi no participa d’aquest amor i el poeta sovint es plany de no haver-li expressat el seu amor; no l’enalteix, sinó que en veu les imperfeccions. El poeta de Gandia, que usa senyals tal com feien els trobadors, es diferencià, un cop més, dels poetes del seu temps i descobrí en una composició (poema XXIII) el nom de la dama, “dona Teresa”, que esdevingué un model de perfecció més espiritual que físic. Poesies morals i religioses Al final de la seva vida, i en veure apropar-se la mort, March, tal com havien fet els trobadors, va compondre una sèrie de poemes moralitzants que recorden, temàticament parlant, algunes composicions de joventut, sirventesos morals escrits seguint els cànons de l’època. Es tracta de composicions allunyades de la tradició, tant per la forma com pel contingut, de to confidencial i que amaguen el pessimisme característic del poeta de Gandia, que cercà refugi en la fe. Són poemes didàctics, molt filosòfics, que responen al gust per la moralització tan característic del moment. En aquestes composicions, d’influència bàsicament aristotèlica, March abandonà la temàtica amorosa tal com apareixia en la seva obra anterior. Ho podem veure en aquests versos del poema CVI, en què intenta instruir-nos sobre els tipus de plaers que podem aconseguir: els naturals i aquells que es basen en l’opinió personal, com els diners. Diverssitats de delits en l'om són. À-n'i alguns nessessàriament: naturals són, la spècia sostinent; altres que·m pens que natura no·ls don, mas ssón per hom d'openió stimats, los quals per ssi no han nulla valor, car en ssenyal de virtud és honor y els diners ssón per stima trobats. Poema CVI, estrofa II, v.17-22. L’obra de March és formada per 128 composicions de tipus amorós i moral que recullen els trets més rellevants del nostre poeta i el converteixen en un símbol
  7. de modernitat. Aquests trets afecten tant el contingut com la forma de les composicions, i poden resumir-se en: • Ús de la llengua catalana com a llengua literària. • Fidelitat a l’estructura de la cançó trobadoresca: utilització d’estrofes de vuit versos decasíl·labs i una tornada de quatre versos. • Ús de versos estramps (versos lliures o blancs). • Utilització de senyals, malgrat la descoberta del nom de la dama en alguna composició. • Construcció característica de les comparacions a partir d’imatges de procedència diversa. • Contingut de tipus moral i didàctic d’influència escolàstica i clàssica. • Plantejament de la dicotomia amor sensual / amor espiritual o intel·lectual. Enllaç a tota la poesia d’Ausiàs March en línia: https://ca.wikisource.org/wiki/Autor:Ausi%C3%A0s_March L’ESCOLA VALENCIANA A partir de la segona meitat del segle XV, València va agafar el relleu de Barcelona com a ciutat de cultura i esdevingué una de les ciutats més brillants de la Mediterrània. Aquesta situació de poder demogràfic, econòmic i polític es reflectí en la producció literària. Aquesta producció fou fonamentalment burgesa i ciutadana, i s’estengué en dos àmbits que convivien alhora i complementàriament: l’aristocràtic i el burgès, representats respectivament per Joan Roís de Corella i Jaume Roig. En un entorn ric i brillant com la València del segle XV, l’accés a la cultura dels laics –burgesos i aristòcrates cada cop menys vinculats a la cort- va manifestar-se mitjançant la tradició dels certàmens literaris i les tertúlies. Aquests actes van ser un divertiment per a un nombrós grup de ciutadans rics i intel·lectuals inquiets. A més, van posar de moda una sèrie de creacions literàries majoritàriament satíriques que tenien predilecció per uns temes concrets: d’una banda,, les relacions sexuals; de l’altra, els defectes i vicis de les dones, i també l’anticlericalisme. En el grup més burgès, es practicà una literatura satírica i realista, que volia divertir i
  8. alhora retratar la societat contemporània amb un llenguatge entenedor i popular. Jaume Roig (València, principis s. XV-Benimanet, 1478), burgès i lletraferit, representa la figura més rellevant de la literatura realista i satírica valenciana. El seu Espill, un clàssic de la literatura misògina en català que va ser molt difós i celebrat, alhora que va generar una rèplica interessant en defensa de les dones: Vida de Jesucrist, de sor Isabel de Villena. El sector més aristocràtic, en canvi, cultivà la recreació dels clàssics i una literatura elevada de caire humanista que n’imitava els models mitjançant un llenguatge culte i retòric. Joan Roís de Corella (Gandia, 1433-1443 – València, 1497), descendent de la petita noblesa valenciana, va escollir la carrera eclesiàstica tot i que no se sap del cert que fos ordenat sacerdot. La seva obra presenta les peculiaritats d’aquells autors que, receptius als nous corrents, propiciaren un clima adient a l’arribada de l’humanisme. El conjunt fou un aiguabarreig d’elements i d’influències diversos que anaven des dels clàssics, Ovidi per exemple, fins a la Fiammeta de Boccaccio. L’obra amorosa més destacada de Corella és La tragèdia de Caldesa.
Anzeige