1. Prosa religiosa i moral dels segles XIV i XV
Francesc Eiximenis ((1327/1330-1409)
Fou un dels autors més llegits i divulgats. La seva intencionalitat era
posar a l’abast d’un públic ignorant i analfabet els principis
fonamentals de la filosofia i de la teologia medievals.
La prosa d’Eiximenis és planera, senzila, farcida de proverbis,
observacions curioses i històries amb un estil que no cerca
l’originalitat, sinó captar l’atenció del públic.
La seva obra més important es titula Lo Crestià, que és una síntesi
de la filosofia i la teologia cristianes. També cal destacar Lo llibre de
les dones, que tracta de les virtuts i, especialment, dels vicis
femenins.

2. Sant Vicent Ferrer (València, 1350, la Bretanya, 1419)
Frare dominicà, fou un home influent i relacionat amb el papat, el qual li
concedí una llicència per poder predicar per tot Europa. Influí
decisivament a favor de Ferran d’Antequera en el Compromís de Casp.
Sense cap ambició literària, dugué una vida nòmada dedicada a fer
sermons. Tota la seva obra està encaminada a aquest aspecte,
estendre la fe cristiana. El seu auditori era gent senzilla a la qual
s’adreçava per reformar els costums socals considerats corruptes i
amorals. L’arma de convicció més poderosa que tenia era l’anunci de
la proximitat de la fi del món i la vinguda de l’Anticrist.
El que destaca de la seva obra és l’espontaneïtat i vivesa dels seus
sermons, que ens han arribat gràcies al fet que gent de la seva
companyia els va escriure. Són importants perquè ens permeten
conèixer com era la llengua oral del segle XIV.

3. Tots els seus sermons estaven fets des d’un punt de vista teatral, volia
convèncer l’auditori i per fer-ho feia servir expressions populars, el
gest, exclamacions… També cal destacar la gran quantitat de faules,
contes i exemples que contenen i que contribueixen a captar l’atenció
dels oients.
Anselm Turmeda (Mallorca, mitjan segle XIV-Tunis, 1430)
Fou pare franciscà format a Mallorca, Lleida, París i Bolonya, però
l’aspecte més interessant de la seva vida fou l’abjuració de la religió
cristiana per fer-se mahometà.
De la seva obra destaca La disputa de l’ase, una versió cristianitzada
d’una obra àrab plena d’ironia i d’escepticisme.

4. La narrativa en vers dels segles XIV i XV
La narrativa, en connexió amb la història dels grans herois èpics, va néixer com a traducció d’obres del passat clàssic llatí.
Roman, ‘narració’, vol dir estrictament ‘posar en llengua romànica’
El roman evoluciona des dels mites èpics i la història antiga i arriba finalment a la ficció. A Provença, els autors anomenaven
novas les seves narracions originals en vers. D’aquí provenen les novas rimades catalanes dels segles XIV i XV. Cal destacar
diverses manifestacions narratives en vers.
.la matèria de Bretanya, ambientada en històries relacionades amb la cort del rei Artur. Un exemple català és La faula, del
mallorquí Guillem de Torroella.
.el Blandín de Cornualla, sota la influència de l’ideal cavalleresc.
.les narracions amoroses dins el marc de l’amor cortès
.els contes plaents i satírics (també anomenats fabliaux), com ara el Llibre de fra Bernat, de Francesc de la Via.

5. La literatura del segle XV a València
La València del segle XV fou una de les ciutats més esplendoroses de
la Mediterrània. Va marcar les pautes literàries d’aquest període, ja que
el centre productor i divulgador de la literatura havia deixat de ser la
Cort i es localitzava a la ciutat.
Així, aparegué una nova perspectiva de la literatura realista i
satírica, que més aviat buscava fer riure que no pas fer una crítica
social. Aquesta literatura s’allunyà dels tòpics cortesans i
cavallerescos. Aquesta literatura, bàsicament lúdica, mantingué el
gènere de narrració en vers amb un estil planer i popular.