3. Art – Mirada fèrtil / fertile look
La capacitat dels artistes per a veure el món de manera original, la seva mirada fèrtil,
és encara més important que les seves habilitats o qualitats per a crear imatges.
La mirada creativa dels artistes ens ajuda a tots els altres a veure les coses
quotidianes de manera diferent, a superar la mirada rutinària.
País, 1986, 1988
4. Art – Mirada fèrtil / fertile look
Font (1917), de Marcel Duchamp
Capitoné (1986), d’Antoni Tàpies
Camp de roselles a
Argenteuil (1873), de
Claude Monet
Celest (1967), de Joan Brossa
Vol plasmar la vibració
cromàtica-llumínica en
els seus quadres, la llum
engendra color i forma.
Duchamp va demostrar
que qualsevol objecte
quotidià pot ser
contemplat de la
mateixa manera que
contemplem una obra
d’art tradicional amd el
seu concepto de Ready-
made.
Ens han ensenyat a veure
amb nous ulls les coses més
humils i atrotinades. Les
portes trencades i brutes,
les parets despintades i
plenes de taques, els
objectes vells i les deixalles.
Han portat la seva mirada
fèrtil sobre coses que
normalment no es
consideren dignes d’atenció.
L’art ens ensenya a trobar la
bellesa de les coses
gastades pel pas del temps i
per l’ús.
Ens ha ensenyat a que els objectes més
corrents i insignificants estan carregats de
poesia. Ens ha ensenyat que sense una
mirada lliure i creativa no es pot veure com
un tap d’una ampolla pot ser molt més que
un tap.
5. Impressionistes – Edouard Manet
Le déjeuner sur l'herbe Olympia
http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=21924&p_alg=Manet
Es representa un nu
amb una prostituta, no
amb deeses ni muses
com en el Barroc o
Renaixament
Les seves obras creen escàndol i
polèmica provoquen hostilitat als crítics
conservadors.
6. Impressionistes – Edouard Manet
“Le déjeuner sur l’herbe”, Edouard Manet, 1863
Edouard Manet es va inspirat en una obra de Ticià: "El
concert campestre” per realitzar aquesta obra “Le
déjeuner sur l’herbe”. I per la composició es va inpirar
en el gravat de Rafael "El judici de Paris".
"El concert campestre”, Ticià, 1510
"El judici de Paris”, Rafael, 1518
8. Impressionistes – Pierre Auguste Renoir
Fa una interpretació més sensual
del Impresionisme. Les seves
creacions mostren persones
alegres, fins i tot els treballadors,
els colors són vius i lluminosos.
9. Marcel Duchamp
Vídeos entrevista Duchamp
https://www.youtube.com/watch?v=Bwk7wFdC76Y
http://www.marcelduchamp.net/md_video01.htm
http://www.marcelduchamp.net/md_video02.htm
El ready-made és un concepte difícil de definir inclús per al propi Duchamp, que va declarar
no haver trobat una definició satisfactòria. És una reacció contra l’art retinià, això és, l’art
visual, per contraposició a un art que s’aprèn des de la ment. Al crear obres d’art a partir
d’objectes simplement escollint-los, Duchamp ataca de soca-rel el problema de determinar
quina és la naturalesa de l’art, i tracta de demostrar que aquesta tasca és una quimera.
10. Antoni Tàpies
Ens han ensenyat a
veure amb nous ulls
les coses més
humils i atrotinades.
Les portes
trencades i brutes,
les parets
despintades i
plenes de taques,
els objectes vells i
les deixalles. Han
portat la seva
mirada fèrtil sobre
coses que
normalment no es
consideren dignes
d’atenció. L’art ens
ensenya a trobar la
bellesa de les coses
gastades pel pas
del temps i per l’ús.
11. Joan Brossa
Elegia al Che Clau de la clauContes
Com titularies aquestes obres?
Ens ha ensenyat a que els objectes més
corrents i insignificants estan carregats de
poesia. Ens ha ensenyat que sense una mirada
lliure i creativa no es pot veure com un tap
d’una ampolla pot ser molt més que un tap.https://plus.google.com/photos/108613713947625220181/albums/5529079681266120721?banner=pwa
12. Poesia visual – Joan Brossa
http://lletra.uoc.edu/especial/brossa/
La poesia visual és una forma de poesia en què es barregen la paraula i els elements propis de la
imatge i la plàstica.
La poesia visual pretén crear significats utilitzant la matèria tradicional de la poesia, la paraula, i
afegint-hi elements propis de la imatge i la plàstica.
PoemaCamíElogia al Che
Mirada fertil: És la capacitat dels artistes per a veure el món de manera original, és encara més important que les seves habilitats o qualitats per a crear imatges.
La mirada creativa dels artistes ens ajuda a tots els altres a veure les coses quotidianes de manera diferent, a superar la mirada rutinària.
Els pintors impressionistes ens han ensenyat a fruir de l’espectacle constantment canviant dels colors de la natura. No pintaven objectes; pintaven la llum que reflectien els objectes.
Artistes com Antoni Tàpies ens han ensenyat a veure amb nous ulls les coses més humils i atrotinades. Les portes trencades i brutes, les parets despintades i plenes de taques, els objectes vells i les deixalles. Han portat la seva mirada fèrtil sobre coses que normalment no es consideren dignes d’atenció. L’art ens ensenya a trobar la bellesa de les coses gastades pel pas del temps i per l’ús.
Artistes com Joan Brossa ens han mostrat que els objectes més corrents i insignificants estan carregats de poesia. Ens han ensenyat que sense una mirada lliure i creativa no es pot veure com un tap d’una ampolla pot ser molt més que un tap. Ens han recordat que l’esperit creatiu ens permet mantenir sempre la mirada desperta de quan érem petits, la que ens fa veure un castell en una capsa de cartró.
Fa quasi cents anys, Marcel Duchamp va posar un urinari en una exposició d’art i el va titular Font, fins i tot el va signar amb un pseudònim com si fos l’obra feta per un artista. Amb aquest acte, que va escandalitzar molta gent, Duchamp va demostrar que qualsevol objecte quotidià pot ser contemplat de la mateixa manera que contemplem una obra d’art tradicional.
Mirada fertil: És la capacitat dels artistes per a veure el món de manera original, és encara més important que les seves habilitats o qualitats per a crear imatges.
La mirada creativa dels artistes ens ajuda a tots els altres a veure les coses quotidianes de manera diferent, a superar la mirada rutinària.
Els pintors impressionistes ens han ensenyat a fruir de l’espectacle constantment canviant dels colors de la natura. No pintaven objectes; pintaven la llum que reflectien els objectes.
Artistes com Antoni Tàpies ens han ensenyat a veure amb nous ulls les coses més humils i atrotinades. Les portes trencades i brutes, les parets despintades i plenes de taques, els objectes vells i les deixalles. Han portat la seva mirada fèrtil sobre coses que normalment no es consideren dignes d’atenció. L’art ens ensenya a trobar la bellesa de les coses gastades pel pas del temps i per l’ús.
Artistes com Joan Brossa ens han mostrat que els objectes més corrents i insignificants estan carregats de poesia. Ens han ensenyat que sense una mirada lliure i creativa no es pot veure com un tap d’una ampolla pot ser molt més que un tap. Ens han recordat que l’esperit creatiu ens permet mantenir sempre la mirada desperta de quan érem petits, la que ens fa veure un castell en una capsa de cartró.
Fa quasi cents anys, Marcel Duchamp va posar un urinari en una exposició d’art i el va titular Font, fins i tot el va signar amb un pseudònim com si fos l’obra feta per un artista. Amb aquest acte, que va escandalitzar molta gent, Duchamp va demostrar que qualsevol objecte quotidià pot ser contemplat de la mateixa manera que contemplem una obra d’art tradicional.
Edouard Manet (1832-1883)
Se sitúa a caballo entre el realismo y el Impresionismo. Muchos han clasificado su estilo como naturalista porque se basa en la observación de la realidad y su plasmación sin alteración alguna. Representa la vida tal cual, sin adorno ni metáfora. Por ello sus obras suscitan escándalos y polémicas como en su Desayuno sobre la hierba que provocó la hostilidad de los críticos conservadores. El tema ya contaba con antecedentes en el Renacimiento, pero Manet lo interpreta adecuándolo a la modernidad.
Lo mismo sucede con Olimpia, para su desnudo no necesitó diosas ni musas como en el Renacimiento y en el Barroco, sino que representaba el desnudo de una prostituta, una mujer de la vida contemporánea. Para captar la realidad y la fugacidad utilizó la pincelada rápida y empastada, rasgo que identificará al Impresionismo. Por ello podría decirse que Manet fue su precursor.
Édouard Manet va escandalitzar la societat de l'època amb "Le déjeuner sur l'herbe", exposat al Museu d'Orsay de París. El programa "Pinzellades d'art" explica les raons del rebuig que va despertar aquest quadre.
L'any 1863, el pintor francès Édouard Manet va presentar "Le déjeuner sur l'herbe" al Saló de París, amb l'esperança de guanyar un medalla. El quadre, però, va acabar sent exposat al Saló dels Rebutjats i va rebre dures crítiques, especialment perquè mostrava una dona nua acompanyada per dos homes vestits.
Amb "Le déjeuner sur l'herbe", Manet va fer una proposta innovadora, avançada al seu temps. Per pintar aquest quadre, es va inspirar en una obra atribuïda a Ticià: "El concert campestre". El problema va sorgir pel fet que Manet s'atrevís a pintar una dona nua enmig d'una escena real i contemporània, ja que fins aleshores la nuesa només era acceptada si l'escenari era mitològic o atemporal.
A "Le déjeuner sur l'herbe" apareix una dona al fons de l'escena que es refresca en un riu. Al mig del quadre, el grup principal està format per la dona nua, que és la model preferida de Manet, Victorine Meurent, i per dos homes, que, en realitat, són el germà del pintor, Eugène, i el seu futur cunyat, l'escultor holandès Ferdinand Leenhoff. D'aquesta escena destaca l'actitud de Victorine, que mira descaradament l'espectador. Al primer pla del quadre, la roba i les restes del menjar componen una mena de natura morta.
Per fer la composició dels tres personatges principals, Manet es va inspirar en el gravat de Rafael "El judici de Paris".
A banda del nu femení, un altre motiu d'escàndol va ser el fet que el grup no es relacioni entre si, és a dir, la incomunicació que es desprèn de l'escena. D'altra banda, la manera amb què Manet va utilitzar el color, sense donar-li matisos, també va ser criticada. Manet, a més, va saltar-se la perspectiva tradicional i ho va pintar tot pla.
Impresionisme:
El Impresionismo es un movimiento pictórico que surge en Francia a finales del S. XIX en contra de las fórmulas artísticas impuestas por la Academia Francesa de Bellas Artes, que fijaba los modelos a seguir y patrocinaba las exposiciones oficiales en el Salón parisino.
El objetivo de los impresionistas era conseguir una representación del mundo espontánea y directa.
El Impresionismo parten del análisis de la realidad. Hasta ahora la pintura reproducía un escenario en el que ocurría un acontecimiento que conformaba el mensaje para el espectador. Ahora, se quiere que la obra reproduzca la percepción visual del autor en un momento determinado, la luz y el color real que emana de la naturaleza en el instante en el que el artista lo contempla. Se centrarán en los efectos que produce la luz natural sobre los objetos y no en la representación exacta de sus formas ya que la luz tiende a difuminar los contornos. Ven colores que conforman cosas, y esto es lo que plasman, formas compuestas por colores que varían en función de las condiciones atmosféricas y de la intensidad de la luz. Todo esto hace que elaboren una serie de un mismo objeto en diferentes circunstancias atmosféricas y temporales, no les importa el objeto, sino las variaciones cromáticas que sufre éste a lo largo del día.
Los impresionistas eliminaron los detalles minuciosos y tan sólo sugirieron las formas, empleando para ello los colores primarios (azul, rojo y amarillo) y los complementarios (naranja, verde y violeta). Consiguieron ofrecer una ilusión de la realidad aplicando directamente sobre el lienzo pinceladas de color cortas y yuxtapuestas.
Impressió sol naixent (1872), de Claude Monet
Quan aquesta pintura de Monet va ser exposada per primer cop va ser criticada per molta gent perquè no respectava el que, en aquell moment, es considerava que havia de ser una obra artística. En canvi, avui dia es considera tot el contrari: és una de les pintures més famoses i importants de la història de l’art. Ha canviat la percepció, ha canviat la valoració social, malgrat que ara veiem les mateixes formes i els mateixos colors que quan va ser exposada per primer cop
Claude Monet
Es uno de los pintores que más contribuye al movimiento. Nunca derivó hacia otras corrientes artísticas, sino que se mantuvo fiel al Impresionismo hasta su muerte.
Su máxima preocupación es plasmar la vibración cromático-lumínica en sus lienzos. La luz engendra el color y la forma. Sus temas preferidos son las marinas, las escenas fluviales y los paisajes. Ejemplos: Impresión atardecer, Regatas en Argentuil, Las amapolas, Paseo con sombrilla, La estación de San Lázaro, La Catedral de Rouen.
Ofrece una interpretación más sensual del Impresionismo. Se pone en relación con los pintores del S. XVIII que mostraban la sociedad galante del Rococó.
En sus creaciones muestra la alegría de vivir, incluso cuando los protagonistas son trabajadores. Siempre son personajes que se divierten, en una naturaleza agradable. Trató temas de flores, escenas dulces de niños y mujeres y sobre todo el desnudo femenino, que recuerda a Rubens por las formas gruesas.
In advanced of the broken arm - Portabotellas - Pull at 4 pins - Rueda de bicicleta
Peigne - Font
Pull at 4 pins: que en inglés no tiene significado, pero cuya traducción al francés, tiré a quatre èpingles, se puede traducir como «de punta en blanco».
Peigne: 3 OU 4 GOUTTES DE HAUTEUR N'ONT RIEN A FAIRE AVEC LA SAUVAGERIE
3 O 4 GOTES D'ALÇADA NO TENEN RES A VEURE AMB EL salvatgisme
Marcel Duchamp fue un artista y ajedrecista francés. Especialmente conocido por su actividad artística, su obra ejerció una fuerte influencia en la evolución del movimiento pop en el siglo XX.
El Dadaísmo:
Es un movimiento que se desarrolla entre 1926 y 1934. Surge en unas circunstancias oníricas dramáticas: estallido de la IGM. Esa situación va a provocar en los artistas un sentimiento de rechazo y rebeldía frente a las normas establecidas. Hay un sentimiento de desesperación, se produce una crisis del espíritu de estos artistas.
Los dadaistas que en un principio habían soñado con crear un arte nuevo, se encuentran con situación paradójica: artistas con los que habían colaborado antes de la guerra: de la noche a la mañana son enemigos los unos de los otros. Esa situación causa un enorme choque, y ellos manifiestan un sentimiento de rechazo. No solo hacia la guerra (que no todos los hacen, recordamos los futuristas) sino todo el orden cultura establecido. Van a ser unos auténticos rebeldes. Postura extravagante, de provocación, de negación, de destrucción frente a todo lo establecido.
Se consideró como una mera farsa, una burla que lo único que quería era llamar la atención, cuando lo que realmente querían (y lograron) es proponer una reflexión sobre el concepto de arte, de estética, de belleza. Ellos se preguntan: ¿quién decide que esto es arte? ¿por qué esto es bello y esto no, y quién lo dice? Pregunta crucial para el desarrollo del arte contemporáneo. Llevaron al mundo a una reflexión y el arte no va a ser el mismo después de ellos. Pero si que es cierto que esa reflexión la van a plantear desde la burla, desde la sátira, desde la provocación absoluta. Se produce a la vez en focos muy distintos: Barcelona, Nueva York, Paris, Colonia, Berlín, Hannover,… pero el foco principal va a estar en Zurich (Suiza) porque se había declarado un país neutral durante la IGM, y allí acuden muchos artistas que intentan huir del conflicto bélico.
Allí hay un cabaret, que se convierte en lugar de reunión: Cabaret Voltaire, Zurich. Lecturas poéticas que iban ilustradas de gritos de sollozos, de silbidos… lecturas con trajes que elaboraban ellos mismos, músicas con ruidos,… En esas lecturas: palabras absurdas sin significado y a varias voces, intentando significar como el hombre tiene que enfrentarse y luchar contra un mundo amenazador y de destrucción.
Es en este cabaret donde surge el dadaísmo: Dada: no significa nada, fue elegido al azar elegido entre las palabras de un diccionario. También se ha dicho que es una doble afirmación en rumano. O un caballo de juguete. Pero ellos dijeron que no significaba nada. Ese intento por demostrar que fue elegido de manera casual alude a uno de sus principios:
el azar es algo fundamental.
No se someten a ninguna normativa de ningún tipo
Defienden libertad absoluta de creación
http://www.elarteporelarte.es/el-dadaismo-marcel-duchamp/
Vídeos
http://www.marcelduchamp.net/md_video01.htm
http://www.marcelduchamp.net/md_video02.htm
Ready-made
El terme Ready-made qualifica un objecte que l'artista agafa de la realitat. Aquest objecte ja està confeccionat (està apunt ready i fet made) i l'artista no hi fa cap mena de treball ni modifica-lo. Tan sols l'ha seleccionat sense que aparentment aquest tingués cap mena de sentit artístic. Simplement l'agafa, el firma i l'anomena una obra d'art. Els ready-mades estan vinculats a l'activitat de l'artista Marcel Duchamp, ell mateix va descriure el terme com a: "Objecte usual promogut a la dignitat d'objecte d'art per la simple elecció de l'artista". L'acció i l'actitud de Duchamp fou ben clara:
"Duchamp oferí el 1913 al públic la Roda d'un bicicleta, quelcom quotidià, profà, desproveït de l'aurèola artística i amb una clara intenció provocativa. El 1917 abandonà la pintura i va enviar (sota el nom de R. Mutt) a una exposició la famosa obra Urinoir (Urinari) o Font, essent ell mateix membre del jurat. Amb motiu de la refutació de l'obra va escriure: "Alguns afirmen que la Font de R. Mutt és immoral, vulgar; altres, que és un plagi, un simple article d'instal·lació. Però la Font del senyor Mutt és tan immoral com ho pot ser una banyera… que el senyor Mutt hagi produït o no la Font amb les seves pròpies mans, és irrellevant. L'ha escollit. Ha pres un element normal de la nostra existència i l'ha disposat de tal forma que la seva determinació de finalitat desapareix darrera del nou títol i del nou punt de vista; ha trobat un nou pensament per aquest objecte". La font va ser un d'entre els objectes que Duchamp seleccionà i que declarà com a obres pròpies, ready-made o ready-made aidés si hi afegia alguna altra cosa.
L'acció de Duchamp ha desencadenat moltes conseqüències per l'art del segle XX. Aprofundeix en la proposta cubista de superació de les tècniques tradicionals i encara més, en l'aproximació de l'art a la realitat."
MARCHÁN FIZ, SIMÓN. Del arte objetual al arte de concepto.
Epílogo sobre la sensibilidad 'postmoderna'. Madrid: Akal, 1994. Pàg. 160-161
Podem dir que Duchamp, amb el seu gest, allibera els objectes de les seves determinacions d'utilitat i consum. Recupera l'objecte com a tal, amb la seva simple aparença formal, tot descontextualitzant-lo i allunyant-lo de la seva utilitat. Així es perd el sentit original de l'objecte i es permet que n'apareguin noves associacions interpretatives. Duchamp posa títol a un objecte i l'exposa com si fos una obra d'art. Amb aquesta operació proclama que qualsevol cosa pot ser motiu d'una articulació artística. Aquest fet serà molt important per entendre l'art i els procediments que aniran apareixent posteriorment. A part de fer variar les característiques de les obres, Duchamp està també dient que en l'art objectual el procés artístic possibilita la realització d'obres sense que l'artista hagi de disposar d'una habilitat o un coneixement manual tradicional. El procés, en aquest cas, es sustenta en la relació que establim amb les coses del nostre entorn i amb el fet de poder escollir-les i pensar-les lliurement. Emfasitza la voluntat i la selecció del creador que declara qualsevol objecte obra d'art.
Artistes com Joan Brossa ens han mostrat que els objectes més corrents i insignificants estan carregats de poesia. Ens han ensenyat que sense una mirada lliure i creativa no es pot veure com un tap d’una ampolla pot ser molt més que un tap. Ens han recordat que l’esperit creatiu ens permet mantenir sempre la mirada desperta de quan érem petits, la que ens fa veure un castell en una capsa de cartró.
http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=27603&p_to=Brossa
La poesia visual pretén crear significats utilitzant la matèria tradicional de la poesia, la paraula, i afegint-hi elements propis de la imatge i la plàstica.
La poesia visual pretén crear significats utilitzant la matèria tradicional de la poesia, la paraula, i afegint-hi elements propis de la imatge i la plàstica.
Una forma particular d'usar els objectes amb una voluntat comunicativa ha estat el treball que alguns artistes han realitzat en forma de poesia visual i poemes objecte.
La poesia visual té el seu origen en l'art del segle xx i en els moviments plàstics i literaris que reaccionen contra la poesia tradicional. Els cal·ligrames de Guillaume Apollinaire i de Joan Salvat-Papasseit i Josep Maria Junoy a Catalunya en són precedents.
La poesia visual pretén crear significats utilitzant la matèria tradicional de la poesia, la paraula, i afegint-hi elements propis de la imatge i la plàstica.
El cal·ligrama és una composició poètica en què les lletres s’ordenen amb relació al contingut del text.
Cap de bou
“Al començament hi havia el toro! En efecte, la primera lletra de l’alfabet protosinaítíc és el dibuix d’un toro. En acadi el toro es diu alpu, en fenici alef i en hebreu alef o aluf.
Per què el toro? Sembla que hagi representat per als antics la força i l’energia en general: força motriu, força reproductiva, energia econòmica, domèstica, agrícola… Sense aquesta energia fonamental, la societat i l’individu es quedarien bloquejats en un estaticisme immanent sense canvi ni transformació. Qui tiraria de l’arada? Qui transportaria les grans quantitats d’aigua necessària per a l’agricultura? Qui permetria el desplaçament dels “vehicles”? Etc.
Així, aquesta energia primordial se situa al començament de tot; d’aquesta manera el toro esdevé el signe inaugural mitjançant el qual s’inicia el que hem anomenat la Llei de lleis: l’alfabet.” MARC-ALAIN OUAKNIN, Les mystères de l’alphabet, Éditions Assouline.
Espanya:
El següent poema entra dintre de l'obra de poemes visuals, els quals amaguen una retòrica rere la vista que capta els sentits. Aquesta m'ha cridat l'atenció perquè la primera vegada que l'he vista no h entès el que volia dir. Després a partir de l'ajuda del comentari, he vist que la carta de la baralla de nou copes significava en total el conjunt d'Espanya. Tot i això, si ens fixem bé veurem que a la carta només hi ha 8 de copes, la qual cosa només posa en manifest una cosa: Espanya no la formen totes les comunitats autònomes sinó que hi ha una que no pertany al conjunt: Catalunya, la copa que manca.
Poema:
Realitzat l'any 1978.
Què hi ha més poderós que les armes? La resposta és ben senzilla.
La poesia és més poderosa que una arma per mirar al futur, el present i el passat. Joan Brossa ha aconseguit que la simplicitat de les armes tingués complicitat amb la poesia. Aquest poema ha esdevingut el resultat de la barreja dels dos conceptes. L'únic pas que falta és la teva acció. Cap a on apuntaràs amb l'arma de la poesia?, quina serà la seva finalitat? Queda a les teves mans. Brossa ens ha deixat amb aquest interrogant, ell només ha mostrat el plantejament i som noaltres qui hem de saber utilitzar la poesia.
La poesia. Quantes bales queden?