Presentació d'aula

1. HISTÒRIA D’ESPANYA
2 BATX

2. • El primer terç del segle XX va estar marcat per la substitució de
l’hegemonia mundial de la Gran Bretanya per la dels Estats Units
que va estar vinculada a una profunda transformació energètica i
tecnològica, la Segona Revolució Industrial amb la introducció de
noves fonts d’energia, com el petroli i l’electricitat, i la incorporació
de formes de producció en cadena com a nou sistema fabril.
• L’economia espanyola es caracteritza per una tendència general al
creixement, amb una lenta però important transformació de la seva
base econòmica i social.
• A Catalunya el ritme de creixement era més elevat i la seva industria
es va diversificar amb la pèrdua de l’hegemonia de que havia gaudit
el sector textil al segle XIX.
• L’any 1930 Espanya presentava una notable dualitat, amb unes
zones més industrials i modernes, però persistien territoris basats
en una agricultura poc competitiva amb profundes desigualtats.

3. • L’inici de la transició demogràfica es va caracteritzar per la davallada de la
taxa de mortalitat que entre 1877 i 1930 va baixar del 30,5 ‰ al 21, 3 ‰
gràcies a una millora de l’alimentació i de les infraestructures urbanes
higienicosanitàries (serveis neteja i clavegueram, control potabilitat aigua i
higiene dels aliments). La mortalitat infantil també va disminuir i
l’esperança mitjana de vida va augmentar dels 34, 8 anys als 50 (1900 i
1930).
• Com a conseqüència, la població espanyola va augmentar
considerablement, passant de 18,5 milions el 1900 a 21,3 milions l’any
1920. A partir de la segona dècada del segle XX es va anar produint un
descens de la natalitat.
• A Catalunya hi va haver una davallada important de la mortalitat que va
passar del 23,3 ‰ al 15,5‰ entre l’any 1900 i el 1930 i un descens més
lleuger de la natalitat. L’esperança de vida va passar de 45 anys al 1910 a
53,8 anys al 1930. La població de Catalunya va passar d’1,8 a 2,8 milions,
gràcies també a una onada migratòria a la segona dècada del segle XX.
La transició demogràfica

4. Els moviments migratoris
• Entre 1900 i 1931, Espanya viu un gran creixement de les
migracions interiors que van comportar una redistribució regional
de la població: un volum important de població es desplaçà cap a
sectors moderns i la població activa agrària va disminuir.
• Madrid i Barcelona, els principals centres industrials, seguides per
Bilbao i Sevilla, es van convertir en els pols d’atracció d’emigrants
que procedien sobretot d’àrees rurals com Castella, Múrcia, Aragó i
les províncies orientals d’Andalusia. A Catalunya l’arribada
d’immigrants va ser molt intensa i l’any 1930 un de cada cinc
residents de Catalunya havia nascut fora del territori català.
• L’emigració a ultramar, iniciada cap al 1880, va assolir un màxim
sense precedents perquè, d’una banda, l’ocupació creixia menys
que la població i, d’altra, per una millora de la navegació, que va
escurçar la durada de la travessia de l’Atlàntic. La majoria
d’emigrants eren joves, en edat productiva, que van salpar amb
destinació a l’Amèrica Llatina.

5. La intensificació de la urbanització
• Les migracions interiors comportaren una intensificació de la
urbanització, sobretot entre l’acabament de la Primera Guerra
Mundial i la crisi de 1929, en què una bona part de la població
espanyola va tendir a concentrar-se en els nuclis urbans més grans.
• Les ciutats grans com Madrid i Barcelona van créixer notablement
fins a superar el milió d’habitants el 1930, gràcies sobretot a la
immigració, així únicament el 37% d’habitants de Madrid, el 43 %
d’habitants de Barcelona i el 50% habitants Sevilla eren autòctons.
També altres ciutats van experimentar un augment de població per
haver estat centres industrials o miners importants.
• Barcelona va experimentar una gran transformació. Les dimensions
de la ciutat van augmentar, per l’agregació d’alguns municipis i
també pels nous habitatges per a acollir immigrants. A més, es va
dur a terme una reestructuració important amb obertura de la Via
Laietana (1907), la construcció de xarxes de transport urbà
modernes: tramvia, metro, ferrocarril del Vallès, l’ampliació de les
comunicacions: port i aeroport i la remodelació de Montjuïc
(Exposició Internacional 1929).
Obres per a la construcció del
metro a Via Laietana, Barcelona
(1911)
Obres d’obertura de la Via Laietana,
Barcelona (1908)
La Vanguardia, 13/09/1913
Creixement dels nuclis urbans
Ciutats 1900 1930
Madrid 539.835 952.832
Barcelona 533.000 1.005.565
València 213.550 320.195
Sevilla 148.315 228.729
Bilbao 83.306 161.987

6. 1900 1936

7. • Es va iniciar al segle XX havent de fer cara a les conseqüències de la
crisi agrària que havia afectat Europa a finals del segle XIX. Amb una
agricultura orientada sobretot al conreu de cereals, oliveres i vinya
en terres de secà i amb una ramaderia bàsicament ovina destinada
a la producció de llana, Espanya va acusar la crisi cerealística més
fortament que altres països.
• La causa immediata de la crisi va ser l’arribada de productes
procedents de països amb una agricultura extensiva més
competitiva, amb preus més baixos.
• La competència dels cereals estrangers va provocar una baixada
dels preus que provocarà una reducció d’ingressos i la caiguda dels
beneficis. Aquesta situació va originar protestes, coordinades per la
Liga Agrària, grup de pressió amb un objectiu d’aconseguir un
aranzel protector.
• El salari dels jornalers va baixar i va donar pas a un període
d’agitacions pageses durant el primer terç del segle XX.
La Crisi Agrària

8. • La crísi cerealista va anar acompanyada d’una crisi de la viticultura,
que va ser molt intensa a Catalunya, on el conreu de la vinya havia
assolit una gran extensió arran de la plaga de la fil·loxera a França.
Però el 1789, la fil·loxera travessa els Pirineus i el 1910 ja s’ha estès
a tota Catalunya destruint les vinyes. El balanç va ser la mort de
totes les vinyes autòctones, la pèrdua de les collites i
l’esfondrament econòmic.
• Per resoldre la crisi, es van replantar totes les vinyes amb un nou
cep americà portat de Califòrnia que era immune a la malura i que
podia empeltar-se amb les espècies autòctones.
• La mort de les vinyes va iniciar un conflicte entre els rabassaires i
els propietaris, que es va mantenir viu fins a la Segona República.
Els primers van defensar la vigència dels contractes de rabassa
morta, ja que havien fet grans inversions. Per als propietaris, la
mort de dos terços dels ceps anul·lava els contractes. Volien establir
nous contractes de durada més curta amb l’objectiu de limitar els
drets dels pagesos sobre la tinença de la terra i convertir-los en
simples arrendataris.

9. L’evolució agrícola
• La crisi agrària es va superar gràcies a una política proteccionista amb
l’establiment de nous aranzels i al creixement de la producció, degut
a l’augment de la demanda urbana. Els motors principals d’aquesta
millora van ser:
- Les noves rompudes i la intensificació dels conreus gràcies a l’augment de la
utilització dels fertilitzants, la selecció de llavors, la disminució del guaret,
l’augment de la mecanització i l’extensió del regadiu a noves terres.
- Introducció de nous conreus (plantes farratgeres) destinats a millorar la
producció ramadera, cosa que va permetre incrementar l’existència de carn i llet
per satisfer la demanda urbana.
- Una especialització de conreus (oliveres, vinya i cítrics), destinats en gran part a
l’exportació.
• Com a resultat d’aquest procés, el producte agrari va créixer un 55%
entre 1900 i 1931, malgrat que de forma desigual segons el conreu i
les zones. La producció de cereals es va consolidar com el conreu
principal, significant més del 50% del total del producte agrari. Els
conreus més productius, orientats en gran part a l’exportació, eren la
vinya, les oliveres, els cítrics, els fruiters i les hortalisses. La producció
ramadera, la carn i la llet, també va augmentar considerablement
gràcies a la selecció de les races de bestiar.

10. • Els rendiments escassos en sectors com el cerealístic comportaven
preus molt alts. La creixent població urbana es va veure obligada a
consumir aliments a preus molt més alts que els dels mercats
internacionals i això suposava menys diners per a comprar
productes manufacturats, cosa que va obstaculitzar el creixement
industrial.
• L’agricultura catalana va tenir una evolució semblant a l’espanyola,
malgrat que la productivitat va augmentar una mica més i la
reducció de la població agrícola va ser més gran. Algunes
comarques que tenien més zones de regadiu i una xarxa de
transports, van desenvolupar formes avançades d’agricultura
especialitzada.
• El pes del producte agrari català va passar del 8,6% (1900) al 9,7%
(1930). La producció de cereals va augmentar, principalment de
l’arròs del Delta de l’Ebre però va ser el sector ramader el que més
va augmentar. En canvi, la viticultura va disminuir. El vi, l’oli
(Tarragona i comarques meridionals de Lleida), les fruites seques
(ametlles i avellanes), les patates i els cítrics, es van destinar a
principalment a l’exportació.

11. Els problemes del camp espanyol
• La situació estava marcada per l’enorme desigualtat de l’estructura de
la propietat de la terra. d’una banda, a les zones latifundistes
(Extremadura/Andalusia), la immensa majoria de la població posseïa
unes condicions de vida properes a les de subsistència. Aquesta
situació va provocar una conflictivitat social darrere la qual hi havia
l’exigència d’una reforma agrària. De l’altra, l'existència de minifundis
(Galícia), combinada amb la mala qualitat de la terra a la Submeseta
Nord, només va permetre augmentar la producció per garantir la
subsistència, però va impedir generar beneficis i modernitzar les
explotacions. Aquesta situació va portar a una forta emigració.
• Els diferents governs van ser conscients i es va fomentar l’augment del
regadiu. L’any 1902 s’aprovà un pla d’obres públiques per estimular la
implantació de regadius. Es van crear les confederacions
hidrogràfiques (dictadura Primo de Rivera) i el Pla Nacional d’Obres
Hidraúliques (Segona República) al 1933.
• A l’inici del segle XX, el principal problema era la gran quantitat de
pagesos sense terra. Una llei de 1907 va permetre la colonització de
milers d’hectàrees i l’any 1917 una altra llei va facilitar el repartiment
d’algunes terres entre els pagesos. Totes aquestes mesures van ser
insuficients.

12. • Entre les causes que provoquen el creixement de l’economia al
primer terç del segle XX estan la utilització de les noves fonts
d’energia: electricitat i petroli.
• L’ús comercial de l’electricitat i la possibilitat de transportar-la
(transformador) va portar també a la mecanització de la producció
industrial ( això va suposar la disminució dels costos). El progrés de
l’electrificació a Espanya té dues fases:
a) 1880-1914: enllumenat públic. Grans ciutats i transport urbà.
b) 1914-1930: es generalitza l’ús industrial.
• A Catalunya va suposar la disminució de la dependència del carbó.
Es produeix hidroelectricitat (centrals elèctriques al Pirineu).
• L’avenç en el refinatge del petroli i el progressos tècnics en els
motors, fa que al primer terç del segle XX aparegui l' automòbil.
• També s’avançà en la millora de la transmissió de la informació. A
partir de 1860 es produí l’expansió del telègraf i, a la dècada de
1920, la del telèfon i de les emissions de ràdio.
Canvi energètic i avenços tecnològics

13. El creixement industrial
• A les tres primeres dècades del segle XX el producte industrial
espanyol per càpita va augmentar un 60%. Catalunya va mantenir la
seva posició central en la indústria fabril espanyola. L’estructura
industrial catalana va patir una transformació important amb l’aparició
de noves indústries i la consolidació de les existents. Però es va
mantenir la preponderància de les indústries de béns de consum.

14. Els sectors tradicionals i les noves indústries
• Les indústries tradicionals com l’ alimentària i la tèxtil van continuar
l’expansió. La indústria química també va continuar expansionant-se gràcies
a la fabricació de fertilitzants, medicaments, pintures, explosius...). La
indústria siderúrgica biscaïna va créixer considerablement i l’any 1902 es van
crear els Altos Hornos de Vizcaya.
• Els beneficis procedents de les exportacions de mineral de ferro i de la
fabricació d’acer van estimular la diversificació industrial en empreses que
requerien inversions de capital importants: navals, companyies
d’assegurances, químiques, elèctriques, banca i construcció de maquinària.
• Entre les noves indústries destaca el ràpid creixement de la indústria
elèctrica, que va tenir més impuls a partir del 1914) amb la construcció de
centrals hidroelèctriques i xarxa per transportar electricitat. També va
experimentar un creixement notable la indústria metal·lúrgica amb el
sectors de l’automòbil i dels electrodomèstics en expansió. L’empresa
pionera del cotxes fou la marca Hispano Suïssa (Barcelona, 1904). El sector
de la construcció també va rebre un gran impuls a partir de la consolidació
de la indústria del ciment amb la fundació de l’empresa Asland l’any 1928.

15. La diversificació de la indústria catalana
• A Catalunya la indústria tèxtil va mantenir el predomini, però se’n va
reduir el seu pes específic. La indústria catalana es va diversifica, les
indústries bàsiques com la mineria, l’energia, la química, la cimentera
i la siderúrgia van augmentar la seva producció. La indústria lleugera
també augmentà sobretot la confecció, la del cuir, la del calçat, la del
paper i les arts gràfiques. Però la química, la metal·lúrgica de
transformació i les indústries de construccions mecàniques van tenir
taxes de creixement més grans.
• Un dels grans canvis d’aquest període és l’ augment del sector
elèctric. Des de final del segle Barcelona tenia enllumenat públic i des
de 1910 es va estendre a tota Catalunya i se’n va generalitzar l’ús
industrial. Van contribuir en aquesta demanda les noves
infraestructures i la inversió estrangera, amb la implantació a
Catalunya de les primeres multinacionals. Així la producció es
concentrà en el grup Barcelona Traction (La Canadenca) i Catalana de
Gas i Electricitat, creades al 1911.

16. • Pel que fa a la destinació de la producció, l’augment de la renda va
contribuir a augmentar la demanda i el comerç amb la resta
d'Espanya es va intensificar. Es calcula que el 80% dels teixits de
cotó i maquinària i automòbils van cap a la resta de l’Estat. De la
resta d’Espanya a Catalunya arribaren productes alimentaris (blat,
carn, sucre), semiacabats (ferro, acer, paper) i matèries primeres
(carbó, llana i pells). Quant a la localització industrial es consolidà la
concentració de l’activitat al nucli de Barcelona i també a tota la
seva àrea metropolitana.
• Mentre que l’increment del potencial econòmic de Catalunya
augmentava, la seva capacitat financera disminuïa i la banca
catalana entrava en una crisi profunda.

17. La difusió territorial de la indústria
• Juntament amb els dos nuclis bàsics, Catalunya i el País Basc, que van
continuar amb la seva preponderància durant el primer terç del segle
XX, la industrialització es difon per àrees més extenses del territori
espanyol. Madrid es va convertir en la tercera regió industrial a Galícia
va destacar la indústria conservera i, a la Cornisa Cantàbrica, les
indústries siderúrgiques i els seus derivats metal·lúrgics. També va
aconseguir importància la indústria del moble i la de les joguines a
València i, a partir de 1920, a Alacant.
• Tot i això, existien forts desequilibris de la distribució de la renda
entre les diferents zones.

18. La millora de les comunicacions
• Els mitjans de transport i els sistemes de comunicació van patir una
notable transformació. Els aspectes més remarcables van ser la millora
de camins i carreteres, l’electrificació dels ferrocarrils i construcció de
noves xarxes, la creació de transport urbans (tramvia i metro), la
telefonia i l’inici de la radiodifusió. Tots aquests processos
necessitaven la creació de grans infraestructures, finançats en gran
part per l’Estat.
• La xarxa telegràfica va augmentar i va millorar sensiblement la
qualitat de les seves transmissions. La primera empresa de telefonia
va ser la Societat de Telèfons de Barcelona (1890), que va quedar
absorbida l’any 1924 per la Compañía Telefónica Nacional de España,
que va tenir un monopoli.

19. L’intervencionisme de l’Estat
• Una de les característiques de l’economia espanyola durant el primer terç del
segle XX va ser la restricció de la competència entre empreses i la constant
intervenció de l’Estat. Aquest intervencionisme es va manifestar en dues
direccions: la concessió d’ajudes (exempcions fiscals, subsidis i comandes
directes de l’administració) per estimular la inversió privada en indústries
tecnològicament més avançades i l’elevació del proteccionisme.
• Al 1891 es promulgà un aranzel duaner que va suposar l’abandonament del
lliurecanvisme i el retorn al proteccionisme. També aranzels al 1906 i al 1922.
El cas més clar d’aquest proteccionisme, va ser el del carbó: l’administració
obligava a consumir carbó espanyol per poder-se acollir als ajuts públics.
S’establien acords entre les empreses per fixar preus i repartir-se el mercat
per mitjà de quotes. Això va suposar uns preus de venda més elevats i va
limitar més la demanda.
• Les mesures protectores van afectar negativament l’economia, ja que van
mantenir una indústria amb una productivitat baixa i poc competitiva, però
també van tenir efectes positius en fomentar la indústria nacional i
l’articulació del mercat interior.

20. • El segle XX s’inicia amb les conseqüències del desastre del 1898
que posà fi a l’imperi espanyol.
• La desaparició dels mercats colonials va perjudicar les exportacions
del tèxtil català, les farines castellanes, la petita maquinària i altres
productes i va fer també que s’encarissin els béns importats de les
colònies. Però la crisi es va superar ràpidament i els primers anys
del segle es va produir una inflació baixa, una reducció del deute
públic i la repatriació de molts capitals.
La recuperació econòmica després del 98

21. La conjuntura de la Primer Guerra Mundial (1914-
1918)
• La neutralitat va permetre una expansió econòmica important ja que la
guerra reduí la capacitat productiva dels països que participaven i
Espanya va ser subministradora de productes industrials i agraris.
• L’augment de la demanda exterior va estimular el creixement de la
producció que va beneficiar especialment la siderúrgia basca, la mineria
asturiana i les indústries tèxtils i metal·lúrgiques catalanes que van
aconseguir grans beneficis. La balança de pagaments espanyola, tenia
saldo positiu, però el creixement de la demanda comportà un augment
dels preus, que va portar a un procés inflacionista.
• Les classes populars van experimentar un empitjorament del nivell de
vida. El cost de la vida va pujar entre un 15% i un 20%, fet que va
provocar una onada de vagues i reivindicacions obreres.
• La fi de la guerra va posar fi a l'eufòria econòmica i desencadenà una
forta crisi (1920-1923). Moltes empreses van haver de tancar i això
comportarà un augment de la desocupació.
• Els sectors més modernitzats, com el siderúrgic i el químic, van suportar
més be la crisi.

22. Els efectes de la crisi del 1929
• L’any 1929 es va iniciar una depressió econòmica d’abast mundial com a
conseqüència del crac de la Borsa de Nova York. Van haver
repercussions al conjunt d’Espanya, però menys que a altres països, pel
poc pes del comerç exterior.
• Els efectes de la crisi es va notar sobretot en els sectors econòmics més
dinàmics, els productes agrícoles d’exportació (vi, cítrics i oli d’oliva) i els
minerals. A partir del 1931 hi ha un retrocés de les exportacions
espanyoles.
• La crisi internacional també va repercutir de manera relativa gràcies a la
depreciació de la pesseta que comportarà una reducció del preu dels
productes espanyols en moneda estrangera. Va millorar la competitivitat
de les exportacions.

23. Classes altes
Aristocràcia
Burgesia terratinent
Burgesia industrial i
financera
Classes mitjanes Classes populars
Jornalers o
proletariat rural
Classes baixes urbanes
Servei domèstic
Oficis artesanals
Proletariat industrial
(creixement espectacular)
2.000.000 d’obrers
Manté poder econòmic
i polític
Latifundista
Conservadora
Classes en augment
i cada cop més
conservadores
Burgesia urbana
Professions liberals

24. El món rural
• En el conjunt d’Espanya el món rural mantenia una presència important
en la vida social i econòmica del primer terç del segle XX. A Catalunya, el
pes de la pagesia era menor. Al 1930 només el 27,2% de la població s’hi
dedicava.
Els grans propietaris rurals
• Es considerava el patrimoni rústic com una font de riquesa i un senyal de
prestigi social. Entre ells, es poden distingir l’antiga oligarquia que no va
desaparèixer amb el procés industrialitzador i va augmentar el patrimoni
amb la compra de terres y la nova burgesia agrària, propietària de grans
empreses i dels negocis i que va comprar també patrimonis rurals.
• A la Manxa, Andalusia i Extremadura l’oligarquia agrària controlava
grans extensions de terra i acostumava tenir una actitud absentista,
preocupats només del cobrament de les rendes. A Castella i Lleó, Aragó,
Catalunya i País Valencià hi predominaven les propietats petites i
mitjanes. En general, els propietaris agraris tenien un gran influència
social i d’entre ells sortia bona part del personal polític i de
l’administració pública.
Valentín de Zubiarre: Autoritats del meu poble.
Eusebi Güell i Bacigalupi Comte de Güell

25. Els pagesos
• Havien patit una disminució considerable. Dintre d’aquest grup hi havia
diferències notables segons la relació amb la tinença de la terra, uns
eren propietaris (mitjans i petits), uns altres eren arrendataris en
condicions diverses i, finalment, hi havia una gran massa de jornalers,
alguns temporers.
• La situació dels pagesos depenia de les formes de propietat existents a
Espanya. A Galícia era freqüent el subarrendament de les propietat que
dificultava encara més la rendibilitat. A Extremadura i Andalusia, el
predomini del latifundisme comportava la presència massiva de
jornalers (condicions molt precàries).
• A Catalunya els pagesos tenien una propietat mitjana o uns contractes
d’arrendament estables. En aquest període es creen les cooperatives
agràries, amb l’objectiu de promoure un associacionisme pagès.
Família pagesa vers el 1900Grup de treballadors de la Granja Cooperativa Flor de Maig. Primera dècada segle XX

26. La societat urbana
• Va augmentar el pes i la influència social de les classes urbanes, el que significà
la irrupció de l’anomenada societat de masses. A les grans urbs l’estratificació
social era percebuda en la segregació per barris, en les diferents associacions
lúdiques i culturals i en les pràctiques d’oci.
• La burgesia industrial era relativament escassa i estava integrada bàsicament
per industrials tèxtils catalans i industrials siderúrgics bascos. El
desenvolupament econòmic del primer terç del segle XX va fer créixer la
importància d’aquest grup i va consolidar també una burgesia financera que va
augmentar el seu pes.
• Les classes mitjanes estaven formades per funcionaris, obrers de “coll blanc”
que treballaven a comerços, administració o banca i pels que exercien
professions liberals (metges, advocats o professors). Es tractava d’un grup
heterogeni, fragmentat i amb grans diferències entre regions, a Catalunya va
anar augmentant.
• Els obrers industrials formaven el gruix de les capes populars urbanes. El seu
nombre havia augmentat considerablement. El seu tret més característic va ser
l’alta concentració a zones determinades com Catalunya (concentració obrera
més gran d’Espanya), País Basc, Astúries i Madrid. Les seves condicions de vida
eren millors que les dels jornalers agrícoles, però havien de suportar llargues
jornades laborals, sous insuficients i habitatges insalubres.

27. Noves formes de sociabilitat i cultura urbanes
• La societat urbana va imposar nous valors socials i noves formes de
sociabilitat, d’oci i extensió de la cultura. Va ajudar l’ampliació dels nous
transports: ferrocarril, metro (Madrid, 1919/Barcelona, 1924) i tramvia i
el creixement dels mitjans de comunicació de masses: premsa i ràdio
(novembre 1924, Ràdio Barcelona, primera emissora d’Espanya).
• Una de les transformacions més importants va ser la millora de la
qualificació educativa. Tan important com el procés d’alfabetització de
la societat va ser també el progrés del sistema educatiu. A l’augment de
recursos i d’alumnat en l’educació reglada, s’hi va afegir la proliferació
de centres especialitzats, de caire de formació professional.
• L’augment de l’alfabetització, va suposar més demanda d’oci cultural. Va
haver-hi un moderat desenvolupament de l’hàbit de la lectura: més
llibres editats i col·leccions de novel·les breus per al públic popular.
L’expansió de la premsa escrita portà a la premsa de masses, instrument
cabdal en la relació dels ciutadans amb el poder i que afavoria la
formació progressiva d’una opinió pública independent (cada vegada
més influent).

28. • Es va originar la difusió d’un nou associacionisme de caire cívic. Centres
d’oci, d’esbarjo i vida social que van ser plataforma per a la difusió de les
noves idees i importants centres de reunió de debat. Van proliferar els
casinos i cercles entre les classes més benestants i els ateneus entre els
grups socials i populars.
• També es va estendre el costum de dedicar hores d’oci a les activitats a
l’aire lliure i a la pràctica de l’excursionisme i de l’esport. Així van néixer
molts centres excursionistes. Quan a l’esport, l’hípica, la caça, el tennis i
la nàutica eren practicades per les minories socials més distingides,
mentre que la natació, la boxa i el ciclisme van ser més populars.