2. El sector primari inclou les activitats econòmiques relacionades
amb l’obtenció i la producció d’aliments.
Les principals activitats del sector primari són l’agricultura, la
ramaderia, la pesca i l’explotació dels boscos.
Els moderns sistemes de producció ens proporcionen aliment
suficient per a tota la població mundial. No obstant això, hi ha
persones que es posen malaltes per excés en la seva dieta mentre
d’altres moren de fam.
Actualment, el medi físic és objecte de sobreexplotació i
degradació com a conseqüència de les tecnologies modernes i de
les males pràctiques agroramaderes i pesqueres.
Ha de ser una prioritat del sector primari produir aliments de
manera sostenible.
3. Anomenem agricultura el conjunt d’activitats econòmiques i
tècniques relacionades amb el tractament del sòl i el conreu de la
terra per a la producció d’aliments.
Segons la FAO (Organització de les Nacions Unides per a
l’Alimentació i l’Agricultura), el 30% de la superfície del planeta són
terres dedicades a l’agricultura.
4. Hi ha diversos factors físics i humans que expliquen la diversitat i
la localització de l’activitat agrícola:
• Les condicions naturals. El clima, el relleu i el tipus de sòl
expliquen la distribució dels diferents conreus cada un
necessita unes condicions de temperatura i humitat; les terres
planes són més aprofitables per al treball i no tots els sòls són
iguals de fèrtils.
• L’augment de població mundial requereix una producció més
elevada d’aliments, per la qual cosa és necessari disposar de
terrenys agrícoles.
• Les polítiques agràries. Els governs i les organitzacions
internacionals apliquen plans de millora que contribueixen al
desenvolupament agrícola.
5. • Els mitjans tècnics i la destinació final de les collites. Al món
trobem diferents espais agrícoles en funció de les tècniques
emprades i l’ús de màquines i productes químics: l’agricultura
de subsistència (autoconsum) i l’agricultura de mercat
(venda).
6. La FAO és un organisme que s’encarrega de dirigir activitats
internacionals de lluita contra la fam.
Aquest organisme facilita el desenvolupament; assessora els
governs en matèria de política i planificació; recopila, analitza i
difon informació, i funciona com a fòrum internacional per
debatre qüestions d’agricultura i d’alimentació. També
s’encarrega de solucionar urgències agrícoles i alimentàries, com
ara les sequeres i les fams.
D’entre les prioritats en podem destacar el foment del
desenvolupament agrícola i rural sostenible i aconseguir que al
món hi regni la sobirania alimentària.
7. Malgrat els avenços tècnics i científics, disposar de terres i
d’aliment suficient és encara motiu de conflictes, guerres, fam ...
Tot i que hi ha un excés d’aliments en els mercats mundials, la fam
al món continua sent un problema sense resoldre.
La pèrdua de terres cultivables, l’elevat preu i la progressiva
disminució de l’aigua per a regatge, i l’especulació dels preus de
les collites són algunes de les principals causes de la pobresa
agrícola.
Per tant, una prioritat de tots els països és dissenyar la seva
política agrària més adequada, amb l’objectiu d’aconseguir la
sobirania alimentària. Per fer-ho, cal harmonitzar la producció
amb la demanda interna d’aliments, amb els canvis en els mercats
internacionals i amb els requisits mediambientals.
8. El conreu de la terra és la base de la riquesa dels països i resulta
clau per al desenvolupament i el benestar de les persones: és la
font bàsica per obtenir els aliments que consumin.
Els cereals són la font d’alimentació més important, però les noves
tendències de consum (models de vida saludable) han fet
augmentar la producció de vegetals i fruita fresca.
Actualment, l’agricultura representa el 3% del valor total de la
producció mundial, davant el 27% de la indústria i el 70% del sector
terciari.
Tot i això, hi ha diferències notables entre països desenvolupats i
els països en desenvolupament.
Igualment, el nombre de persones que treballen en aquest sector
presenta diferències segons el desenvolupament de cada país.
9. Tot i que les formes tradicionals d’agricultura es mantenen, a
extenses regions del planeta s’ha desenvolupat l’agricultura de
mercat, orientada a l’exportació.
El progrés científic ha permès situar collites en zones inèdites i
augmentar la productivitat per hectàrea. Però l’ús de pesticides o
la modificació genètica també comporten efectes perjudicials per
a la salut de les persones i l’equilibri del medi natural.
10. La practica de l’agricultura i la ramaderia ha donat llocs als
paisatges agraris, que són paisatges naturals modificats per
l‘ésser humà amb la finalitat d’obtenir productes de la natura.
Per diferenciar els paisatges agraris hem d’observar amb atenció
el poblament, les parcel·les i els sistemes de conreu.
El poblament és l’assentament de la població en un territori, i això
comporta una transformació dels paisatge. Anomenem
poblament rural la part habitada de l’espai rural i pot ser de dos
tipus:
• Poblament rural concentrat, quan les cases es troben agrupades. En
aquestes poblacions, els habitants disposen de nombrosos serveis
per satisfer les seves necessitats.
• Poblament rural dispers, quan les cases estan aïllades les unes de
les altres. A Catalunya, aquest tipus de poblament està format per
granges aïllades, veïnats, llogarets, masos i masies.
11. Les parcel·les són les divisions de sòl agrari i es poden diferenciar
per les dimensions (minifundis o parcel·les reduïdes, i latifundis o
parcel·les de grans extensions), la forma (regular o irregular) i els
límits (closes o obertes). D’acord amb aquests criteris, podem
distingir dos tipus de paisatges:
• Paisatges de camps oberts o openfield. Estan formats per
parcel·les obertes i formes regulars, sense tanques que les
delimitin. Són paisatges habituals de l’Europa central.
• Paisatges de camps closos o bocage. Es caracteritzen per
parcel·les closes, de formes irregulars i delimitades amb murs
i tanques. Són paisatges propis de l’Europa atlàntica.
12. Els agricultors utilitzen diverses tècniques o sistemes de conreu,
per obtenir els productes agraris, els quals poden variar segons:
• La varietat dels productes conreats: policultura, en la qual
l'espai agrari es divideix en moltes parcel·les petites on es
conreen espècies vegetals diferents, i monocultura, on l'espai
agrari s'especialitza en el conreu d'un sol producte (cereals,
vinya, olivera…).
• El sistema de regatge utilitzat: de secà, quan els conreus
únicament reben l'aigua de la pluja, o de regadiu, quan una
part del regatge es fa de manera artificial.
• L'aprofitament del sòl agrícola: intensiu, quan s'intenta
aconseguir la màxima productivitat en una superfície tan
petita com sigui possible i amb grans inversions (adobs, llavors
seleccionades, maquinària...), i extensiu, quan es conreen
grans parcel·les per obtenir a baix cost grans quantitats d'un
producte (cafè, cotó, sucre…).
13. Per diferenciar els paisatges agraris ens hem de fixar en els
aspectes físics i el tipus de poblament; però, principalment, en les
característiques de les parcel·les dels camps i els sistemes de
conreu que s'empren.
L'APROFITAMENT DE L'AIGUA I EL SÒL
Els conreus de secà acostumen a ser menys productius que els de regadiu i
normalment s'associen a l'agricultura extensiva.
Són conreus de secà alguns cereals, com ara el blat, l'ordi i el sègol, llegums com ara
les llenties i els conreus llenyosos, com la vinya i l'olivera.
Els conreus de regadiu proporcionen a la planta l'aigua que necessita per créixer i
donar la màxima producció possible. Aquests conreus se solen associar a l'agricultura
intensiva.
Alguns conreus de regadiu són el blat de moro, les hortalisses, com ara el tomàquet,
l'albergínia i el carbassó, i les verdures com l'enciam i la bleda.
14. Segons el grau de desenvolupament econòmic i tècnic de les
activitats agrícoles i ramaderes, podem diferenciar dos grans tipus
de sistemes agraris: els sistemes tradicionals de subsistència i els
sistemes de mercat.
Als països subdesenvolupats, l'agricultura es debat entre dos
models oposats i fins i tot contradictoris: l'agricultura de
subsistència i l'agricultura de mercat, principalment la de
plantació.
15. L'objectiu de les activitats agràries de subsistència és produir els
aliments necessaris per als mateixos agricultors i ramaders i
abastar el mercat local.
Aquestes explotacions acostumen a ser familiars i de dimensions
reduïdes, on habitualment es conreen diversos productes (és el
que s'anomena policultura), i són molt poc tecnificades.
Les tècniques agràries que s'utilitzen estan poc evolucionades i,
per tant, els rendiments que s'obtenen són escassos.
a) Agricultura itinerant per cremació: consisteix en la crema de
la vegetació per obtenir camps de conreu. Les cendres serveixen
de fertilitzant. Se sembren tubercles, mandioca, mill, melca... En
pocs anys les terres s'esgoten i els agricultors es desplacen en un
altre indret. És pròpia d'Àfrica, Amèrica del Sud i zones d'Àsia.
16. b) Agricultura extensiva de secà: es caracteritza per la rotació de
conreus. La terra es divideix en tres parts: dues es dediquen al
conreu, principalment de cereals (mill, blat de moro...) i la tercera
es deixa en guaret, perquè recuperi la fertilitat. Es practica a
zones de clima tropical d'Àfrica, Àsia i d'Amèrica del Sud.
c) Agricultura irrigada de l'arròs: es tracta d'una agricultura
intensiva, que fa servir molta mà d'obra i té una gran
productivitat per abastar la nombrosa població de les regions on
es produeix. L'arròs és un tipus de conreu que no empobreix el
sòl i permet obtenir dues collites l'any: una a l'estiu i una altra a
l'hivern. Aquest tipus d'agricultura es practica principalment a la
zona del sud-est asiàtic.
17. És habitual trobar als mercats dels països desenvolupats
productes agrícoles procedents de països molt llunyans. Aquests
productes responen als gustos dels consumidors i tenen uns preus
competitius.
Per aconseguir una producció molt elevada i vendre-la a l'exterior,
les activitats agràries incorporen maquinària moderna, fertilitzants
i llavors seleccionades, són possibles gràcies a grans inversions
econòmiques.
a) Agricultura de plantació: es tracta de grans explotacions de
monocultura (cafè, te, canya de sucre, cotó...) en zones tropicals.
És una agricultura molt tecnificada i orientada a l'exportació, per
la qual cosa depèn de la demanda dels mercats internacionals i de
la seva competitivitat en el preu.
18. b) Agricultura cerealista extensiva: és pròpia de les grans planes
dels Estats Units, el Canadà i Austràlia. És una agricultura molt
mecanitzada, que exigeix molt poca mà d'obra i és molt rendible.
Es conreen cereals (blat, sègol, blat de moro) i oleaginoses (soja,
gira-sol) per a l'exportació.
c) Agricultura mediterrània moderna: En destaquen els conreus
de regadiu (fruita i hortalisses), que són més rendibles que no pas
els de secà. Els hivernacles i els productes amb denominació
d'origen han permès augmentar aquesta rendibilitat.
19. La ramaderia consisteix en la cria d'animals domesticables per
explotar-los. Hi ha diverses formes d'explotació ramadera, la
localització de les quals està determinada pels factors naturals
(clima, relleu...) i pel desenvolupament econòmic de cada país.
20. La ramaderia tradicional consisteix a obtenir productes d'origen
animal per a l'autoconsum. Aquest tipus de ramaderia acostuma a
ser un complement de l'agricultura, ja que els animals serveixen
per treballar el camp i els excrements s'aprofiten com a adob.
Els camperols tenen petits ramats d'ovelles o cabres, que els
proporcionen llet, carn i llana. El bestiar s'alimenta de les restes de
les collites o pastura lliurement a les parcel·les no conreades i a les
muntanyes properes.
Aquest tipus de ramaderia es practica en zones intertropicals, en
algunes regions monsòniques i en diverses àrees mediterrànies.
A les zones molt seques, on la pràctica de l'agricultura és gairebé
inexistent, hi domina el pasturatge nòmada: els pastors es
desplacen amb els ramats de camells, ovelles o cabres buscant
pastures i aigua.
21. L'objectiu de la ramaderia comercial és vendre la producció en el
mercat i obtenir-ne el màxim benefici; això s'aconsegueix amb la
selecció de races, l'automatització dels processos productius, les
millores en l'alimentació o els avenços científics, aspectes que
requereixen grans inversions.
Hi ha dos tipus de ramaderia comercial:
a) Ramaderia extensiva. Es practica en zones que disposen de
grans extensions per a pastures, com ara l'oest dels Estats
Units i la Pampa argentina (bestiar boví per a carn i llet), i a la
Patagònia argentina, Austràlia o la República de Sud-àfrica
(ovelles per a llana).
La ramaderia extensiva necessita poca mà d'obra, atès que els
ramats pasturen lliurement, però requereix capital per
comprar molts caps de bestiar i tenir bones estructures
comercials.
22. b) Ramaderia intensiva. Es practica en explotacions molt
especialitzades i requereix grans inversions de capital per a mà
d'obra, instal·lacions i aliment per al bestiar. Aquest tipus de
ramaderia es localitza principalment al Canadà, als Estats
Units, a Nova Zelanda i a l'Europa atlàntica.
L'objectiu de la ramaderia intensiva és obtenir la màxima
productivitat en el mínim temps possible. Els animals es
troben en règim 'estabulació, sota condicions de temperatura,
llum i humitat creades de manera artificial, i s'alimenten amb
pinsos.
Les espècies que més es crien per mitjà d'aquest sistema són
el bestiar boví i els animals de granja.
Tanmateix, la ramaderia intensiva crea contaminació, atès que
els purins i altres excrements no es poden aprofitar.
23. Segons estudis recents de la FAO, el sector ramader genera més
gasos d'efecte d'hivernacle (el 18%), mesurats en el seu equivalent
en diòxid de carboni (CO2), que el sector del transport.
L'activitat ramadera també és una de les principals causes de la
degradació del sòl i dels recursos hídrics.
No obstant això, els animals, igual que les plantes, necessiten el
sól per viure. Acumulen la seva energia en els residus orgànics que
formen la biomassa i els biocombustibles.
24. Les principals espècies ramaderes són la bovina, l'ovina i la
porcina.
El bestiar boví de més qualitat es cria a les zones planes de clima
temperat. El bestiar oví s'adapta a diverses situacions climàtiques i
destaca, sobretot, a l'Àsia i Oceania. El bestiar porcí es cria també
en diverses zones, tant de climes temperats com de càlids.
En algunes regions del planeta són més importants altres
espècies, com ara el bestiar caprí i l'equí, les llames o les alpaques,
així com els conills (cunicultura) i l'aviram (avicultura).
El consum de carn al món
La carn és un aliment indispensable d'una dieta equilibrada, ja que aporta nutrients
beneficiosos per a la salut.
El consum de carn és alt en alguns països desenvolupats, però insuficient als països en
desenvolupament, i pot ser la causa de la subnutrició o malnutrició de la població
d'aquests països.
25. La pesca es basa en l'aprofitament dels recursos alimentaris que
ofereixen els rius, els llacs i, sobretot, els mars i oceans. La majoria
de les captures (el 75%) es destinen al consum humà, i la resta
s'utilitza com a matèria primera per elaborar olis i farines.
La pesca artesanal es duu a terme a prop de la costa i utilitza la
força humana i instruments de pesca senzills: arcs, fletxes i
arpons, o trampes, com ara nanses, hams i xarxes.
Aquest tipus de pesca tradicional es manté en regions poc
desenvolupades. La producció és escassa i serveix, bàsicament,
per a l'autoconsum. Tan sols se'n destina una petita part al
mercat.
Les activitats relacionades amb la pesca són molt importants per
als països en desenvolupament, ja que representen una font
important d'ocupació, nutrició i seguretat alimentària.
Als països rics, la pesca tradicional es practica per capturar
exclusivament espècies molt preades, com la llagosta.
26. L'objectiu de la pesca comercial és realitzar el màxim de captures
per abastar els mercats. S'inverteixen importants recursos
econòmics per tenir una bona flota pesquera, que disposi de
tecnologia d'última generació per augmentar les captures, i es
milloren les infraestructures portuàries per facilitar l'accessibilitat,
etc.
Depenent del lloc on es duu a terme, podem diferenciar:
• La pesca costanera. Els vaixells s'allunyen poc de la costa, són
petits i estan equipats amb xarxes i llinyes potents. Les
captures cada vegada són més reduïdes, atès que els fons
marins són força exhaurits. El peix desembarcat es porta a les
llotges.
27. • La pesca d'altura. Les flotes de vaixells estan molt ben
equipats, ja que han de romandre en alta mar durant
setmanes o mesos. Estan dotats de sofisticats radars i
sonars, per detectar els bancs de peixos i saber quin volum
tenen. A més a més, disposen d'instal·lacions frigorífiques
per conservar les captures a bord en perfectes condicions.
• La gran pesca. Té lloc en aigües molt llunyanes i els vaixells
tenen el suport de grans vaixells d'abastament. Des del
vaixell base, les embarcacions surten a fer captures que,
posteriorment, són classificades i preparades per ser
comercialitzades.
28. L'aqüicultura consisteix en la cria d'animals i de plantes en aigua
dolça o en aigua salada. Quan es practica en aigües marines, les
instal·lacions se situen en zones costaneres ben delimitades.
Aquesta tècnica té força presència a la Xina, Indonèsia, l'Índia, els
Estats Units i el Japó. Es conreen algues i es crien mol·luscs
(musclos), crustacis (gambetes i llagostes) i alguns peixos (orada i
llobarro).
29. No tots els punts del mar tenen la mateixa riquesa en pesca. Les
captures pesqueres són més abundants en unes àrees
determinades, anomenades caladors. Els més destacats es troben
a:
• Zones on la plataforma continental és extensa, perquè les aigües
són poc profundes, són mogudes pels corrents marins i les
temperatures són favorables per als peixos, com passa al mar del
Nord i al mar del Japó.
• Zones de contacte entre corrents marins freds i càlids, ja que aquí
es concentren de manera abundant espècies d'aigües càlides i
d'aigües fredes. Destaquen el mar del Japó i les costes de Terranova.
• Zones costaneres properes a corrents marins freds, ja que l'aigua
freda té molt plàncton i atreu un gran nombre d'espècies. Hi
destaquen les costes de Xile, del sud del Perú i del sud-oest d'Àfrica.
El potencial pesquer al món
Segons les darreres dades de les Nacions Unides, al món hi ha més de dos milions de
vaixells pesquers de motor.
Els països desenvolupats són els que duen a terme més captures de pesca. Hi
destaquen: el Japó, Rússia, la Xina i els Estats Units. Això es deu a les modernes flotes
de vaixells i al potencial científic, tècnic i econòmic de què disposen.
30. L'explotació dels boscos és una activitat econòmica molt estesa al
nostre planeta. La silvicultura, entesa com el conreu dels boscos
perquè siguin explotats d'una manera sostenible, té també un
important valor paisatgístic i alhora resulta un element clau en
l'equilibri ecològic.
La fusta es fa servir per construir cases noves i, també, per
reformar construccions antigues. Malgrat que les construccions
de fusta acostumen a ser d'una o dues plantes, l'ús de productes
fusters innovadors permet construir edificis de fins a trenta
plantes.
31. La fusta és una matèria primera que té molts usos. Es fa servir com
a font d'energia, en la construcció de cases i altres edificis, en la
fabricació de mobles i eines, per obtenir cel·lulosa per a la
producció de paper, etc.
La fusta és considerada la primera font d'energia de la humanitat:
proporciona més del 9% del subministrament total d'energia
primària a escala mundial. Més de 2000 milions de persones
depenen d'aquest tipus d'energia (dendroenergia) per cuinar o
escalfar-se, especialment als països en desenvolupament.
Tanmateix, es fa servir cada cop més als països desenvolupats
amb la finalitat de reduir la dependència dels combustibles fòssils.
La fusta també contribueix a satisfer la necessitat bàsica
d'habitatge, ja que s'utilitza com a material de construcció. Això és
especialment important a les zones rurals dels països menys
desenvolupats. Es fa servir, sobretot, en parets, sostres i terres.
32. Els boscos no tan sols s'exploten per obtenir fusta i elaborar altres
productes forestals, com ara pasta de paper, resines, fibres, suro,
etc., sinó també com a font d'aliment.
Als països subdesenvolupats, el bosc és fonamental per satisfer
les necessitats alimentàries d'una població que és molt nombrosa i
pobra.
Els productes silvestres (arrels, fruita seca i plantes) són un
complement als conreus agrícoles de subsistència i aporten
nutrients essencials que no es podrien aconseguir d'una altra
manera. També serveixen per a l'obtenció de compostos amb els
quals s'elaboren els medicaments.
La recol·lecció de productes forestals comestibles és bàsica per a
la seguretat alimentària i proporciona nutrients essencials a
moltes persones.
33. Als països desenvolupats, l'ús alimentari dels productes del bosc
va lligat a la gastronomia. Molts productes silvestres es
converteixen en preats aliments: gerds, castanyes, pinyons,
groselles, aranyons, maduixes, bolets, tòfones...
A més a més, una gran varietat de plantes aromàtiques s'han
revalorat els darrers anys.
Això ha permès el desenvolupament d'una indústria de
transformació que ha servit també per generar ocupació i
reconvertir algunes zones de l'hàbitat rural.
34. Els boscos han estat font de matèria primera per a la construcció i
el transport, font d'aliments i del combustible necessari per
cuinar-los, i, un cop desapareguda la superfície boscosa, han
esdevingut l'espai on s'han aixecat explotacions agràries i s'han
construït pobles i ciutats.
Es calcula que cada any desapareixen uns 130000km2 de bosc.
Com a conseqüència d'això, milions d'animals perden el seu
hàbitat natural i es redueix perillosament l'absorció del diòxid de
carboni que hi ha a l'atmosfera, cosa que accentua el desequilibri
climàtic.
Per això, és necessari protegir els boscos i potenciar-ne
l'explotació de manera sostenible. Una explotació forestal
planificada, organitzada i compromesa amb la reforestació no
posa en perill el manteniment i el creixement dels boscos, que
constitueixen un patrimoni de la humanitat.
35. Per això resulta tan important per a la protecció dels boscos que
les institucions estatals i internacionals duguin a terme una política
forestal adequada i que la ciutadania estigui conscienciada pel que
fa a la defensa del medi ambient.
36. Els latifundis són explotacions molt grans (més de 100 ha).
Aquestes dimensions permeten una agricultura extensiva i
mecanitzada, cosa que crea un nou tipus de treball especialitzat a
fer anar màquines (recol·lectores, sembradores, etc.).
A Espanya, els latifundis predominen sobretot a Castella-la Manxa,
Extremadura i Andalusia.
Les explotacions de dimensions mitjanes tenen al voltant de 30
ha. Acostumen a ser familiars i estan orientades a productes de
qualitat per a un mercat cada vegada més exigent.
A Espanya, aquest tipus d'explotacions ha augmentat, cosa que ha
fet incentivar la reagrupació de parcel·les d'una mateixa
explotació i ha facilitat la inversió per a la pràctica d'una
agricultura intensiva.
37. Tradicionalment, el sector primari ha estat el més important de
l'economia espanyola, però des de mitjan segle XX, i com a
conseqüència del desenvolupament de la indústria i els serveis, ha
perdut pes econòmic.
Les dades recents mostren que el 4,2% de la població treballa en el
sector primari.
El 51% de les explotacions agràries del nostre país són inferiors a 5
ha, però ocupen tan sols el 4,74% de la superfície. Les explotacions
de més de 100 ha corresponen al 4,63% del total i disposen del
55,49% de la superfície agrària.
38. Els minifundis són explotacions força petites (menys de 10 ha).
Les seves dimensions dificulten la mecanització, i el volum escàs
de la producció no permet una bona comercialització sense fer
front a l'augment dels productes industrials d'ús agrari.
El minifundi experimenta canvis profunds perquè l'economia de
mercat força a abandonar l'autoconsum i a incrementar la
producció i la rendibilitat. Aquesta rendibilitat s'obté amb la
pràctica d'una agricultura intensiva o molt científica: plantes
ornamentals, conreus primerencs d'horta de regadiu o conreu
sota plàstic...
A Espanya, el minifundi predomina a la meitat nord peninsular i als
arxipèlags.
39. Els conreus de secà més estesos són els de la trilogia
mediterrània: el blat era el cereal predominant a la Península,
principalment a totes dues Mesetes; la vinya s'estén a zones
atlàntiques i mediterrànies i la seva producció s'ha especialitzat en
vins de qualitat; i l'olivera, que es destina majoritàriament a l'oli
perquè la producció d'olives és menys rendible, ocupa milions
d'hectàrees a Andalusia (Jaén), Ciudad Real i Badajoz.
De secà també hi ha producció de fruiters de fruita seca (ametller,
avellaner, noguera), oleaginoses (gira-sol) i lleguminoses.
40. Els conreus de regadiu que predominen són: els fruiters cítrics
(taronja), els fruiters de llavor (pomer, perer, nesprer…) i els
fruiters de pinyol (cirerer, pruner, presseguer…); les hortalisses
es conreen a la zona mediterrània (enciam, pebrot, ceba,
tomàquet, albergínia…) especialment en hivernacles d'Almeria, la
vall del Guadalquivir i Múrcia.
Els conreus de regadiu requereixen molta mà d'obra, un ús
creixent de fertilitzants i llavors d'alt rendiment.
41. Espanya és el segon país de la Unió Europea pel que fa a
importància ramadera. L'explotació ramadera combina formes
de producció tradicional amb d'altres de producció intensiva
que disposen de tecnologies més avançades.
Les produccions s'obtenen a partir de quatre tipus de bestiar:
• Boví, per a carn i llet, en què Espanya és el tercer país de la
Unió Europea en nombre de caps.
• Oví, per a carn i llet, en què la producció de llana és
residual.
• Porcí, amb una producció que es destina al consum fresc i a
la elaboració d'embotits.
• Avicultura, per a carn i ous, una activitat altament
industrialitzada i que obté uns rendiments molt elevats.
42. Espanya és una gran potència pesquera dins la Unió Europa.
Tanmateix, el sector pateix l'exhauriment de moltes espècies
dels seus caladors tradicionals per la sobrepesca. Les regions
pesqueres són:
• Nord-occidental. Correspon a les costes gallegues. És la
regió més important per volum de pesca i per valor
econòmic. El primer port pesquer d'Espanya és Vigo, amb
una destacable flota congeladora i bacallanera, indústries
conserveres i empreses distribuïdores.
• Cantàbrica. S'estén del riu Eo al Bidasoa. És la segona regió
en volum de pesca. Comprèn els ports de Bermeo, Sant
Sebastià i Gijón.
43. • Mediterrània. Tota la costa mediterrània i balear. Té ports
pesquers poc actius.
• Sud-atlàntica. S'estén des d'Ayamonte fins a la Línea de la
Concepción. Comprèn els ports de Cadis, Huelva i Algeciras,
on es desembarquen espècies d'un gran valor econòmic
(escamarlans, llagostins...), sovint procedents de les costes
africanes.
• Canàries. Els ports més importants són Las Palmas i
Arrecife. Es practica la pesca d'altura i de gran altura a les
costes
44. Es caracteritza bàsicament per l'explotació intensiva de pi i
eucaliptus, que es concentra a la cornisa Cantàbrica i a les
zones d'influència atlàntica i de muntanya.
L'explotació de boscos de faig, castanyer, roure, pollancre i
eucaliptus es destina a fusta, resina i suro (Espanya és el segon
productor mundial de suro).
A Espanya amb prou feines hi resta el 20% de les masses
forestals originals. Cada estiu, el foc arrasa una mitjana de
150000 ha de bosc.
45. Per analitzar els paisatges agraris cal tenir en compte les
peculiaritats geogràfiques i climàtiques (latitud, distància al mar i
altitud).
A Espanya podem distingir cinc tipus de paisatges agraris:
46. És el paisatge de les terres del nord i el nord-oest de la Península,
banyades pel mar Cantàbric i l'oceà Atlàntic. Es caracteritza per:
• Agricultura. Ocupa poca extensió: pràcticament ha desaparegut. La
policultura per a l'autoconsum només es manté en algunes zones de Galícia.
Els prats es destinen al pasturatge de bovins o a la producció de fenc per a
farratge. Es manté el pomer per a la sidra i la monocultura que ocupa més
superfície és el blat de moro farratger.
• Ramaderia. La cria de boví està orientada a la producció de llet a Cantàbria,
Astúries i el País Basc.
A Galícia, la producció de boví es destina prioritàriament a la carn.
• Silvicultura. El bosc s'explota de manera intensiva per obtenir fusta.
Actualment es duen a terme plantacions d'eucaliptus, que són molt
rendibles gràcies al seu ràpid creixement.
• Estructura agrària. Hi predomina el minifundi, principalment a Galícia. Les
explotacions ramaderes són de tipus familiar o de petites empreses
relacionades amb les indústries làcties o càrnies.
• Poblament. Dispers en veïnats o en poblats.
47. És el paisatge que predomina al litoral i prelitoral mediterrani,
situat a l'est i al sud peninsulars, a les zones de depressions de
l'Ebre i del Guadalquivir i a les illes Balears. Els trets característics
d'aquest paisatge són els següents:
• Agricultura. Destaquen els conreus de secà de la trilogia mediterrània
(cereals, vinya i olivera), l'ametller, l'avellaner i el garrofer. També es
practica el regadiu per a hortalisses, fruiters (cítrics) i fruites tropicals en
hivernacles (alvocat i xirimoia).
• Ramaderia. L'oví i el caprí es practiquen de manera extensiva a les zones de
secà. El boví i el porcí es crien de manera intensiva a les granges, i la seva
producció es destina a abastar la nombrosa població dels nuclis urbans.
• Silvicultura. El bosc mediterrani es troba en un estat de degradació
preocupant, de manera que en aquest cas l'explotació econòmica dels
boscos no resulta del tot rendible.
• Estructura agrària. Les explotacions són de dimensions mitjanes, encara que
a Andalusia hi predomina el latifundi i a les planes litorals, els minifundis
conreats de manera intensiva.
• Poblament. Nombrós i amb tendència a concentrar-se, tot i que també hi
trobem l'hàbitat dispers.
48. El trobem a la Meseta, Extremadura, algunes zones de les
depressions de l'Ebre i del Guadalquivir i a l'interior d'Andalusia.
Presenta les característiques següents:
• Agricultura. Predomini dels cereals (blat i ordi) per a consum humà i com a
aliment per al bestiar. El treball agrícola està molt mecanitzat. Al costat dels
rius hi ha explotacions hortofructícoles de regadiu.
• Ramaderia. Destaca l'oví, que aprofita els prats de muntanya. A prop dels
nuclis urbans s'hi concentren explotacions de ramaderia industrial (porcí,
boví, avicultura), mentre que a les deveses extremenyes i de Salamanca hi
trobem ramaderia extensiva porcina, ovina i bovina.
• Silvicultura. La manca de precipitacions limita el creixement dels boscos, per
la qual cosa el terreny forestal és escàs.
• Estructura agrària. A les zones de secà, les explotacions són grans, amb una
agricultura extensiva mecanitzada. A les zones de regadiu, les propietats
són de dimensions mitjanes.
• Poblament. Escàs i concentrat en petits nuclis rurals i en ciutats de llarga
tradició agropecuària.
49. És el paisatge propi dels Pirineus, la serralada Cantàbrica, el
Sistema Central, la serralada Ibèrica i les serralades Bètiques. Es
caracteritza per:
• Agricultura. Varia segons l'altitud i la insolació: boscos i pastures a les zones
altes i hortes a les valls. Als vessants baixos, els bancals són abandonats a
causa de la dificultat d'utilitzar maquinària.
• Ramaderia. Destaca la cria de boví i oví de manera extensiva, encara que
també es practica la transhumància local, en el cas de l'oví.
• Silvicultura. Es basa en l'aprofitament del faig i el castanyer, de creixement
lent i de fusta molt preuada. La repoblació de pins i eucaliptus, de
creixement més ràpid, es destina a fusta de menys qualitat i a paper.
• Estructura agrària. Petites propietats a les valls, molt parcel·lades i
separades per tanques i camins amb arbres.
• Poblament. Escàs i concentrat en petits nuclis a les valls. Actualment, els
paisatges de muntanya s'estan transformant a causa de l'impacte del
turisme.
50. El paisatge subtropical correspon a les illes Canàries. Els trets són:
• Agricultura. El primer producte agrícola és el plàtan Tenerife i La Palma), i el
segon, el tomàquet d'exportació (Gran Canària, Tenerife i Fuerteventura).
Cal destacar la producció de patata a Tenerife i a Gran Canària.
• Ramaderia. La més nombrosa és la caprina i l'ovina.
• Silvicultura. Els boscos van patir en el passat tales abusives per explotar-los
o per aconseguir sòl agrícola. Actualment, els boscos de pi de Canàries i la
laurisilva estan protegits.
• Estructura agrària. En zones de llarga tradició d'economia de subsistència,
les propietats són petites. A la costa hi ha propietats extenses destinades a
la comercialització dels seus productes.
51. A Catalunya el sector primari té una participació molt baixa en el
conjunt de l'economia, tant per la seva contribució al PIB, que no
arriba a l'1%, com per la població que hi treballa, l'1,5%.
Això és degut a la mecanització de camp, al desenvolupament de
la indústria i els serveis i a l'ocupació del sòl conreable.
En els darrers temps, però, es va produint una revaloració
d'aquest sector, i es potencien els productes agraris de proximitat
i els territoris rurals.
Al Barcelonès i al Maresme, el nombre d'ocupats total en el sector
primari (que inclou pesca i serveis agraris), tot i que és notable,
suposa només un mínim percentatge de la població.
52. Els trets que caracteritzen l'agricultura catalana són:
• La petita dimensió de les propietats i l'explotació familiar, per
la qual cosa han d'invertir-hi capital per fer-les més modernes i
rendibles i aconseguir un grau de qualitat que les faci competir
en els mercats nacional i internacional. Aquestes terres es
localitzen sobretot a la Depressió Central, al delta de l'Ebre i a
les planes del litoral.
• L'alt grau de mecanització. Encara que algunes feines es fan
manualment, la majoria estan mecanitzades. A la diversitat de
màquines (tractors, motocultors, recol·lectores, etc.), s'hi han
afegit millores tècniques (adobs químics, llavors
seleccionades, productes fitosanitaris – herbicides, pesticides,
etc.–), que han elevat el rendiment dels conreus.
53. • L'àmplia diversitat de conreus, tant de secà com de regadiu,
que té com a resultat una agricultura intensiva i d'elevada
productivitat. Els conreus principals són la fruita, els cereals,
les hortalisses, les plantes i flors i el raïm.
• Desenvolupament de l'agricultura ecològica, que té com a
objectiu obtenir aliments de màxima qualitat respectant el
medi ambient, preservant els recursos i sense emprar
productes químics. El vessant ecològic guanya adeptes entre
els joves emprenedors conscients del seu potencial en un
mercat cada vegada més exigent.
54. A Catalunya la ramaderia és més important que l'agricultura, ja
que representa gairebé el 60% de la producció del sector agrari,
constitueix un referent cabdal per al manteniment del sector
primari al territori, i subministra una bona part dels productes a la
indústria agroalimentària, una de les més importants a Catalunya.
La ramaderia està orientada a satisfer les demandes de la
població: carn, ous i derivats. Per això el bestiar de creixement
ràpid, criat en granges i alimentat amb pinso és el més estès:
• Porcí. És la producció més destacada, amb més de 6,7 milions
de caps, i representa gairebé la meitat de la producció
ramadera total. Una gran majoria de granges es localitzen al
voltant de l'eix que va de Girona a Lleida.
55. • Aviram i conills. Es crien de manera intensiva en granges molt
repartides arreu del país, fins i tot a prop de les ciutats.
Catalunya, amb 44,7 milions de caps d'aviram, lidera la
producció en el conjunt de l'Estat.
• Boví. Predomina a les zones de muntanya, on es cria de
manera estabulada (en granges), o semiestabulada. S'alterna
l'alimentació amb pinso i pastures.
La Unió Europea marca directrius molt estrictes per al sector
ramader com ara mesures sanitàries, sistemes de cria, de
transport, de sacrifici, etc.
56. Catalunya disposa d'una llarga façana marítima i la pesca sempre
ha estat una activitat tradicional, però mai no ha tingut un gran
pes en el conjunt de l'economia catalana perquè els recursos
marins no són gaire abundants. De fet, només l'1% del total de la
població ocupada ho està en el sector pesquer.
La flota pesquera que treballa al litoral català (869 embarcacions
el 2014) es dedica essencialment a la captura de sardina, seitó,
verat i lluç, a més de molts mol·luscos i crustacis (escamarlà,
galera, gamba).
Per tal de preservar els recursos marins i la competitivitat del
sector, la Unió Europea obliga a portar un control de les
modalitats de pesca que s'utilitzen (palangre, arrossegament…),
estableix quotes sobre la quantitat i la mida de les espècies que es
capturen, decideix la mida de la malla de les xarxes i delimita les
zones de pesca i el nombre de vaixells.
57. El Mediterrani és un mar empobrit, i el subministrament de peix
depèn cada vegada més de la importació massiva i de
l'aqüicultura, un sector que creix a Catalunya.
Destaca, pel volum de la producció, la cria de mol·luscos (musclo,
ostra portuguesa i cloïssa principalment), tot i que els peixos
(orada, llobarro i tonyina) tenen molt més valor de mercat.
La major part de la producció aqüícola es destina al consum català.
És interessant destacar que gairebé la totalitat de la tonyina
s'exporta al Japó, on aquest peix és molt apreciat.
58. Els paisatges agraris de Catalunya són diversos i estan
condicionats per factors físics (clima, configuració del relleu i
proximitat al mar i als rius) i per factors humans.
A Catalunya hi trobem tres tipus de paisatges agraris: mediterrani,
d'interior i de muntanya.
59. El paisatge agrari mediterrani ocupa la franja costanera de
Catalunya. Com que les característiques climàtiques varien al llarg
d'aquesta zona, el tipus d'agricultura també canvia. De nord a sud
podem distingir:
• La zona més septentrional, on les pluges són suficients, s'ha
especialitzat en el conreu de farratge, a més de cereals, arbres
fruiters i vinya. Són importants també la ramaderia bovina, l'ovina i
la porcina.
• Al Maresme i al Baix Llobregat hi predomina l'agricultura de
regadiu, molt orientada al gran mercat de l'àrea metropolitana de
Barcelona: arbres fruiters, hortalisses, flor tallada i plantes
ornamentals.
• Al sud de la comarca del Garraf i fins al Baix Ebre les terres de
regadiu són més escasses i els conreus de secà dominen el paisatge:
vinya, avellana, ametllers i cereals.
• El delta de l'Ebre forma una gran extensió de regadiu especialitzada
en el conreu d'arròs i d'hortalisses.
60. La diferenciació de les formes de relleu del conjunt de la Depressió
Central Catalana fa que el paisatge agrari de l'interior de Catalunya
sigui més diversificat que el de la resta de la Península.
A més, l'existència de dos grans rius (l'Ebre i el Segre i els seus
afluents) fa que l'extensió de regadiu sigui molt important i
condicioni els conreus i tota l'activitat agrària:
• Els conreus dominants són els cereals de regadiu (arròs, blat de
moro), algunes plantes farratgeres, fruita i hortalisses.
Quan ens allunyem de les zones regades, els conreus de secà
predominen pràcticament a tot el territori: cereals, oliveres i vinya,
combinats amb ramaderia ovina.
• La ramaderia és de tipus intensiu. Hi abunden les granges de porcs i
d'aviram. La producció s'orienta cap a la indústria agropecuària, que
és molt comercial: embotits, carn, ous, etc.
61. Per les característiques del relleu, les activitats principals a les
zones de muntanya són:
• La ramaderia. L'objectiu prioritari és la comercialització dels
productes ramaders, com ara la carn i els derivats lactis (llet,
mantega, formatge), tot i que a Catalunya actualment aquest
mercat és força saturat.
En algunes comarques de muntanya, l'especialització ramadera
permet la implantació d'activitats industrials relacionades amb
l'elaboració dels productes ramaders.
Pel que fa a la cria del bestiar, es combina el sistema extensiu, en
què els animals s'alimenten de pastures naturals, amb el sistema
intensiu d'estabulació en granges.
• L’explotació dels boscos per a l’obtenció de fusta i de llenya.
• L’agricultura és una activitat poc destacada les zones de muntanya.
Petits horts situats al voltant de les cases proporcionen hortalisses
per al consum familiar.
62. Com a conseqüència de les dificultats de l'agricultura de secà,
molts pagesos han abandonat els camps per anar a trobar feina a
la ciutat. D'aquí que el nombre d'habitants dels pobles hagi
disminuït i, fins i tot, alguns pobles hagin quedat deshabitats.
El bosc, que ocupava una part important d'aquesta zona de secà,
s'ha degradat a causa de l'emigració. Alhora, als camps
abandonats, hi tornen a créixer lentament matolls, arbustos i pins.
A les zones més interiors i de relleu més pronunciat, aquests dos
fets, emigració i degradació del bosc, s'intensifiquen notablement.
Els boscos constitueixen el gran patrimoni natural del país al qual
la població té accés lliure, amb poques restriccions, tot i que més
del 75% de la superfície forestal és de titularitat privada.
63. Com qualsevol activitat econòmica, l'agricultura i la ramaderia
transformen el medi natural.
És evident que aquestes activitats tenen uns efectes positius:
produeixen aliments, afavoreixen l'hàbitat en el medi rural, creen
paisatges destacats (com ara els conreus mediterranis en
terrasses)... Fins i tot, els boscos i les plantes contribueixen a
l'absorció del CO2.
Això no obstant, les activitats agroramaderes també tenen
efectes negatius que amenacen fins i tot la seva pròpia
sostenibilitat.
L'impacte que l'agricultura i la ramaderia tenen sobre el medi
natural està determinat tant pel fet que són activitats difuses en el
territori com per la manera i la intensitat en què es duen a terme.
64. Les repercussions que la pràctica de l'agricultura i la ramaderia té
sobre el medi natural poden ser:
• La destrucció del bosc per substituir-lo per terreny agrícola.
• La contaminació per l'ús de tractaments químics en els
conreus (fertilitzants, pesticides, herbicides) o a causa dels
nitrats procedents de granges industrials.
• La sobreexplotació dels aqüífers.
• L'acceleració de l'erosió dels sòls, que queden desprotegits a
causa de les activitats agrícoles.
• La producció de gasos d'efecte d'hivernacle en la ramaderia.
65. Una de les prioritats dels governs dels diversos països del món ha
de ser la gestió sostenible dels recursos i les activitats
econòmiques. Assolir un consens implica que s'ha arribat a un
acord per unificar voluntats i compartir objectius.
La sostenibilitat és un projecte complex i ambiciós. Els ciutadans
hem d'exigir als nostres representants que debatin a escala
internacional aquesta problemàtica transcendent que queda
clarament per damunt dels interessos de cada país.
Únicament decisions globals de repercussió internacional i el
compromís de la majoria de països per una gestió ambiental
comuna contribuiran a harmonitzar l'explotació dels recursos
naturals i la sostenibilitat del medi.
Les qüestions ambientals han de partir d'un consens internacional,
regional, nacional i local.
66. La Unió Europea porta a terme diverses actuacions polítiques per
a l'ajuda i el desenvolupament de l'agricultura sostenible. Aquesta
agricultura té un paper clau per al creixement dels països en
desenvolupament, ja que té un gran efecte en altres sectors.
Uns 500 milions de petites explotacions de menys de dues
hectàrees alimenten 2000 milions de persones a l'Àsia i a l'Àfrica.
Aquestes explotacions poden augmentar la seva productivitat
amb sistemes agrícoles sostenibles adequats, que tinguin en
compte les característiques, les necessitats, les tradicions i les
capacitats locals.
Per això, la UE inverteix en ciència i tecnologia, ofereix incentius
als agricultors perquè protegeixin el medi ambient emprant
mitjans productius ecològicament eficients i ajuda els productors a
ajustar la producció a la demanda del mercat.
Com a exemple d'aquesta política, la UE treballa en diverses zones
àrides de Jordània, Mali, Botswana i el Sudan.
67. La sostenibilitat no és possible sense un canvi d'actitud de l'ésser
humà respecte al medi natural.
La família i l'escola han de ser el punt de partida que faci possible
el desenvolupament de coneixement i d'actituds compromeses
amb el medi ambient.
Al llarg d'aquest procés d'aprenentatge, els individus es poden
convertir en agents de canvi, és a dir, en protagonistes en la presa
de decisions d'àmbit local.
D'aquesta manera, els governs dels països i les organitzacions
internacionals, com també les empreses d'àmbit local o
internacional, prioritzaran les responsabilitats socials i
empresarials en els seus projectes.
68. • Reduir el consum d'aigua.
• Reduir el consum d'energia en il·luminació, calefacció i refrigeració.
• Reduir el consum d'energia en transport.
• Reduir l'ús de paper.
• Practicar un consum responsable.
• Reutilitzar el paper i l'aigua.
• Utilitzar productes reciclats (paper, tòner...) i reciclables.
• Afavorir la reutilització de roba, joguines, ordinadors...
• Optar per les energies renovables.
• Utilitzar electrodomèstics eficients.
Igualment, també contribueix a la sostenibilitat una correcta
gestió mediambiental, la qual cosa comporta desenvolupar la
recerca i invertir en noves alternatives.
Sense recursos, inversions i el personal qualificat corresponent no
és possible dur a terme projectes o programes de millora.