Presentació d'aula sobre el tema

1. HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI

2. • Al llarg del segle XIX i com a conseqüència de les
diferències socials van sorgir nous corrents
ideològics que van tractar de millorar les
condicions dels grups socials més desafavorits,
per la qual cosa van recórrer a
l’internacionalisme, considerant que de la unió
d’aquest grups socials naixeria la seva força.
Segons un dels pensadors més destacats
d’aquests nous corrents, Karl Marx, “el proletari
no té pàtria” [ideologies contràries al
nacionalisme, l’altre gran protagonista de la
segona meitat del segle XIX].

3. • A mitjan segle XVIII s’inicia a Anglaterra l’anomenada
Revolució Industrial. Durant el segle XIX diversos països
europeus s’hi van anar incorporant. El món s’omple de
fàbriques, els ferrocarrils travessen els continents, la població
es trasllada a viure a les ciutats. L’economia ha d’organitzar-se
d’una altra manera, a base de societats anònimes, borses i
bancs (institucions típicament capitalistes). La societat es
fonamenta sobre uns pressupostos teòrics d’igualtat de tots
els homes (doctrina de Rousseau). És el món modern, un món
que sorgeix d’una evolució total de tots els aspectes que
afecten la vida de l’home.
Un nou marc de relacions socials

4. • Amb la Revolució Industrial s’enfonsen els fonaments de la
societat de l’Antic Règim. Ara, tot convida al dinamisme. Els
homes neixen iguals, sense privilegis. La capacitat personal
pot permetre d’entrar en un grup social més elevat. En els
governs hi col·laboraran els homes sortits de les universitats,
gairebé tots procedents de les classes mitjanes. La llei és la
mateixa per a tothom.
• Malgrat tot, la igualtat va quedar reduïda a l’àmbit dels
principis teòrics; grans diferències de fortuna, de poder i de
cultura van continuar separant uns homes dels altres. Els
protagonistes ara seran això que anomenem classes mitjanes,
un concepte que inclou tres grups:

5. 1. Un de relacionat amb la possessió de riquesa (comerciants,
industrials i banquers)
2. Un altre relacionat amb la possessió de la cultura
(intel·lectuals, professionals liberals, enginyers, etc.)
3. Finalment, un tercer grup, unit a l’administració de l’Estat
(militars i alts funcionaris)
• Els obrers i els camperols queden en una situació inferior.
Però el naixement, d’ara endavant, no determinarà la vida de
l’individu: cada home té la possibilitat d’elevar la seva
condició valent-se únicament de la seva capacitat personal (al
menys, en teoria).

6. • Aquest principis teòrics d’equitat no van poder impedir que
en el si de la nova societat (la societat industrial) hi hagués
problemes i tensions. Com que s’estableix un sistema de
competència entre les empreses, aquestes cerquen tots els
procediments per poder vendre a un preu més baix; un
d’aquests mecanismes és la mà d’obra barata. Apareix així el
treball (o explotació) de les dones i el dels nens a una edat
primerenca, que són dues de les estampes més tristes
d’aquesta nova civilització industrial (en teoria, treballar amb
una màquina resultava còmode; a vegades es reduïa a
moure una simple palanca, però els horaris inacabables
varen convertir moltes fàbriques en veritables centres de
sofriment.
Els orígens del món obrer

7. • A la indústria de la seda francesa les noies començaven a
treballar a les cinc del matí i acabaven, amb dues
interrupcions per menjar, cap a les 10 o les 11 de la nit.
L’explotació dels nens va commoure els esperits humanitaris.
La disciplina severa i la manca d’hores de son varen produir
estralls; Dickens, per exemple, ha sabut retratar en algunes
de les seves novel·les aquesta infància sense jocs).
• Els salaris dels obrers eren escassos. Això explica (tesi
tradicional) que els habitatges dels obrers fossin de mala
qualitat. Els constructors es veien obligats a cobrar lloguers
baixos i, per obtenir algun benefici, utilitzaven materials
barats, de mala qualitat.
• La feina esgotadora dels obrers (homes, dones i nens), els
horaris excessius, els baixos (o miserables) salaris i els
habitatges inadequats són l’altra cara de la contribució,
beneficiosa, que en el transport, la tècnica i en la ciència la
Revolució Industrial va oferir a la humanitat.

8. • Els treballadors van patir uns governs cada vegada més
repressius fins la prohibició de les associacions obreres tant
a França (Llei Le Chapelier, 1791) com a Anglaterra
(Combination Acts, 1799-1800). En paral·lel es
desenvoluparen moviments radicals que reclamaven
reformes democràtiques, drets i llibertats. El 1811 van ser
incendiats a Nottingham més de 60 telers com a protesta per
la violència de l'exèrcit al reprimir una manifestació: la
destrucció es va associar a un dirigent obrer, Ned Ludd, que
prompte va ser mitificat usant els seu nom a tota Europa en
cartes d'amenaça als empresaris ja que consideraven que les
màquines provocaven l'atur: el luddisme arribà fins Alcoi
(1820) i Barcelona (1835).
Els primers conflictes i el luddisme

9. Engels encunyà el terme en un sentit pejoratiu, car aconseguiren
pocs resultats pràctics.
Es tracta d’intel·lectuals il·lustrats amb preocupacions socials.
Critiquen el capitalisme (atur, explotació, crisis...), denuncien
l’individualisme i les desigualtats provocades per la concentració
de la propietat privada, desconfien de la política i dels polítics.
Busquen una societat justa i fraternal (benestar general). Ara bé,
no tenen un contingut revolucionari, són reformistes.
El socialisme utòpic

10. • Entre els pensadors utòpics destaquen:
 Robert Owen va aplicar a les seves empreses unes
reformes que poguessin servir de models per a altres
empresaris (reducció de la jornada laboral, escoles per
als fills dels treballadors, cooperatives de consum per als
obrers, etc.).
 Saint- Simon va ser el primer teòric de la lluita de classes
perquè va proposar l’accés dels productors (empresaris i
treballadors) al poder per lluitar contra l’ociositat de
l’aristocràcia.
 Fourier va pretendre crear unes associacions lliures de
treballadors amb propietat comuna anomenades
falansteris.
 Proudhom, precursor de l’anarquisme després de criticar
les institucions polítiques, va proposar la creació de
cooperatives obreres.

11. • El 1825 es va aixecar la prohibició de formar sindicats a la
Gran Bretanya; fins llavors s’havien creat societats d’ajuda
mútua entre obrers de manera clandestina. Es van a anar
constituint sindicats de tots els sectors que es van unir el
1834 en la Great Trade Union. El govern, espantat per les
dimensions que estava adquirint el moviment sindicalista, va
prohibir aquesta federació de sindicats.
• Fins llavors les demandes dels obrers eren estrictament
laborals (millora dels salaris, reducció de la jornada de
treball, etc.). D’ençà la prohibició de la Great Trade Union els
seus líders van començar a plantejar reivindicacions de tipus
polític. La reivindicació fonamental era el sufragi universal, ja
que només tenien dret de vot els propietaris.
Les primeres manifestacions del moviment obrerLes societats de socors mutu van permetre sobretot la supervivència
en situacions adverses com que no els pagaren o no treballaren. La
garantia de tindre uns recursos, encara que Foren mínims, va
facilitar la seua resistència activa, per la qual cosa aquestes
associacions van estar molt vigilades. Més tard l’associació va exigir
el reconeixement d’allò que consideraven els seus drets.
GUILLEM MESADO, J.M. (1994): Los movimientos sociales
en las sociedades industriales, Madrid, Eudema, p.24
Les Unions d’Ofici van ampliar les finalitats de les societats
de socors. El seu objectiu principal era la reivindicació de les
millores laborals, quedant les seues funcions principals
relegades a un segon plànol. La Unió va permetre exercir
una força comuna per part dels treballadors d’una mateixa
activitat per aconseguir una major valoració del temps de
treball i una reducció de la jornada laboral.
GUILLEM MESADO, J.M. (1994): Los movimientos
sociales en las sociedades industriales, Madrid,
Eudema, p.24.

12. • Aquest moviment polític (o de reivindicacions polítiques) és
va anomenar cartisme. Els seus líders més destacats van ser
Robert Owen i l’irlandès Feargus O’Connor; la seva petició
bàsica, el sufragi universal; la durada del cartisme va ser de
deu anys: 1838-1848; l’any 1848 un moviment revolucionari
recorre Europa; com a reacció, alguns governs declaren
il·legals els sindicats.
• A partir d’aleshores alguns sindicalistes van somniar de formar
un partir polític estrictament obrer (serà el Partit Laborista
Independent, que no es forma fins el final del segle, 1893,
afiliat al Partit Laborista anglès fundat l’any 1906); d’altres
obrers es deixaran atraure per les doctrines que predicaven
obertament la revolució social. Aquestes doctrines
reclamaven la solidaritat internacional de tots els treballadors,
així, es constitueix la Primera Associació Internacional de
Treballadors, fundada a Londres el 1864; la seva figura
decisiva va ser Marx.

13. Els problemes de la Revolució Industrial provoquen l’aparició
d’alguns moviments reivindicatius; els més importants són el
socialisme i l’anarquisme. El socialisme constitueix la plataforma
ideològica sobre la qual es basen les dues grans revolucions
socials del segle XX: la Revolució Russa i la Revolució Xinesa.
Amb aquestes revolucions no només es produeix una
transferència de poder sinó que es modifica l’estructura de la
societat. Els canvis provocats per aquestes convulsions
politicosocials van afectar aproximadament la tercera part de la
humanitat.

14. • Però la protesta obrera havia
començat abans, amb el
moviment sindicalista, que és el
que va aconseguir organitzar el
proletariat en sindicats.
Posteriorment, es va comprovar
que l’organització, per ser, eficaç
necessitava un cos doctrinal que
mobilitzés els obrers. Aquesta
doctrina arribarà al seu grau
més alt amb l’obra de Karl Marx.

15. • El moviment ideològic que més influència va exercir en la
mobilització del proletariat va ser el socialisme. Hi ha
diverses doctrines que poden ser anomenades així, però la
més important és el socialisme científic o socialisme
marxista.
• La primera obra bàsica de Marx és la que porta per títol
Onze tesis sobre Feuerbach (1845). Afirma que els filòsofs
s’han limitat a interpretar el món quan la seva missió de
debò és transformar-lo. Fidel a aquest principi publica amb
Engels, l’any 1848, l’obra més directa i sintetitzadora del seu
pensament, El Manifest comunista. Aquesta obra va tenir
una enorme difusió, però la seva obra més ambiciosa és El
Capital. En aquesta obra es fa una crítica demolidora del
capitalisme. Per Marx, el capitalisme es basa en l’explotació:
els que posseeixen les màquines (propietaris) exploten els
que no les posseeixen (obrers).
El socialisme

16. • El pensament marxista ha inspirat les revolucions més
importants del segle XX. L’explicació d’aquesta influència està
en el fet que algunes de les seves tesis són assequibles i
poden ser compreses a través d’exemples. Les tesis més
divulgades són les següents:
1. Interpretació econòmica (o materialista) de la història. Per Marx el
motor de la història és l’economia. L’actuació dels grans homes i la
incidència de les idees depenen de les circumstàncies econòmiques.
Un canvi en l’economia provoca canvis en la societat, en la
mentalitat, en els valors.
2. Lluita de classes. En la societat primitiva no existia el concepte de
propietat. Quan la propietat va aparèixer, la societat es va dividir en
dos grups: els propietaris i els desposseïts. I així va sorgir
l’antagonisme entre ells (antagonisme entre els burgesos propietaris
de les fàbriques i màquines i el proletariat). Només amb la lluita
contra la burgesia, el proletariat podia sortir-se’n i aconseguir el seu
objectiu: una societat més justa (no tots els conflictes socials poden
ser entesos com manifestacions de la lluita de classes).

17. 3. Dictadura del proletariat. És un dels principis més discutits del
marxisme. Marx no inclou aquesta expressió en El Manifest
comunista. És en la seva correspondència on surt per primer cop
aquest postulat. Marx anuncia que la conquesta del poder per part
dels obrers instaurarà una dictadura del proletariat, de la mateixa
manera que l’Estat de l’època es repenjava en una dictadura de la
burgesia. Això, però, només durarà un temps limitat, només fins que
la societat s’organitzi d’una altra manera.
4. Societat sense classes. Aquest procés acabarà en una societat on no
existeixin classes i on tots els individus tinguin les mateixes
oportunitats. En aquesta societat no hi haurà propietaris: la
propietat serà col·lectiva.
• La influència del pensament de Marx ha estat enorme en el
món contemporani. Cal tenir en compte, però, que el
pensador alemany les va formular a partir de la seva pròpia
experiència, després d’haver estudiat les condicions de vida
dels obrers anglesos; són, per tant, idees que fan referència a
un determinat moment històric i que per ser aplicades a
d’altres èpoques exigeixen noves reflexions. Així han intentat
fer-ho els seguidors més destacats de Marx.

18. • L’anarquisme constitueix el segon corrent ideològic
important de la història de les revolucions socials. En realitat
no es tracta d’un cos sistemàtic de pensament. Al segle XIX
d'ideòleg més important n’és l’aristòcrata rus Bakunin.
Bakunin propugna la supressió de l’Estat i de qualsevol
forma de govern, la dissolució de les forces armades (que
resultarien innecessàries si no hi ha Estat) i la desaparició de
les Esglésies. Però, com es pot organitzar la societat sense
poder disposar d’aquests fonaments? Bakunin postula la
formació de petits centres de població, a manera de poblets,
que ell anomena comunes. A les comunes no existeix ni
poder organitzat ni propietat privada.
• Dos principis separen el pensament de Bakunin del Marx,
amb el qual va acabar topant personalment, fins el punt que
els anarquistes van ser expulsats de la Internacional Obrera.
La utopia anarquista

19. • En primer lloc, Marx creia que la revolució la farien els obrers
industrials però no els camperols, i Bakunin, en canvi, confiava
en el paper revolucionari dels pagesos.
• En segon lloc, els socialistes s’afanyen per la conquesta de
l’Estat i els anarquistes només pensen a suprimir-lo, i d’això ve
que no acceptin entrar en el joc polític (no fundaran cap partit
ni intervindran en les eleccions ni parlaments; aquesta actitud
en va limitar les possibilitats d’acció).

20. • La multiplicació i el creixement de centres industrial per tot
Europa van fer que cresqués en la mateixa proporció el nombre de
treballadors i, amb ells, la seva consciència de pertànyer a una
nova classe social: el proletariat. Per augmentar la producció, les
condicions de treball es van fer especialment dures: jornades molt
llargues en fàbriques insalubres on era habitual el treball infantil.
• Fins aleshores, les agrupacions obreres que s’havien creat per
millorar aquestes condicions no havien aconseguit aquest
propòsit, encara que havien generalitzat la idea d’associació
obrera. Els socialistes utòpics aspiraven a construir una societat
ideal basada en el repartiment equitatiu dels beneficis del treball,
però la realitat era molt diferent. Per això es van començar a
presentar noves propostes d’organització obrera per millorar la
situació. L’any 1848, Marx i Engels publiquen el Manifest
Comunista, obra que proclama la necessitat d’unió de tot el
proletariat en un moviment que ha de lluitar per edificar una
societat supranacional, sense classes socials, basada en la
democràcia universal.
Les internacionals proletàries
Ja hem dit que el primer pas de la revolució obrera serà l’exaltació del proletariat al Poder (...).
El proletariat es valdrà del Poder per anar llevant-li a la burgesia tot el capital, tots els
instruments de la producció, centralitzant-los en mans de l’Estat, és a dir, del proletariat
organitzat com a classe governant, i procurant fomentar per tots els mitjans i amb la major
rapidesa possible les energies productives.
Clar està que, al principi, això sols es podrà fer mitjançant una acció despòtica sobre la propietat
i el règim burgés de producció.
K. MARX i F. ENGELS: El Manifest Comunista, 1848

21. • Aviat, marxistes i anarquistes defensaran la necessitat d’unir els
esforços de la classe obrera d’arreu del món per lluitar contra el
capitalisme (internacionalisme proletari). Per iniciativa de Marx, es
crea a Londres l’any 1864 l’Associació Internacional de Treballadors
(I Internacional), a la qual es van adherir marxistes, anarquistes i
sindicalistes. Però les diferències entre marxistes i anarquistes la
van fer inviable i va acabar desapareixent el 1876.
• Alguns dirigents socialistes van fundar l’any 1889, la Internacional
Socialista (II Internacional, 1889-1916). Aquesta, a diferència de la
primera, era exclusivament socialista i tenia com a objectiu
coordinar programes i actuacions. La II Internacional va crear alguns
dels símbols d’identitat del moviment obrer: himne de la
Internacional i la festa del Primer de Maig com a Dia dels
Treballadors. La II Internacional no es va lliurar tampoc de tensions:
entre socialdemòcrates i comunistes sobre la forma de
desenvolupar la lluita obrera, la idea d’Estat i la societat que es volia
construir; i entre sindicats i partits, pel lideratge d’aquesta lluita.

22. Al segle XIX continua el progrés extraordinari de la ciència;
s’estudien els bacils, s’investiga l’energia, l’evolucionisme
modifica els conceptes sobre els éssers vius. Els diaris inicien la
cultura de masses; els artistes deixen de treballar per als reis i els
nobles. Un geni singular, Beethoven canvia tota la concepció de
l’art musical. Romanticisme, realisme i impressionisme són els
tres moviments artístics que assenyalen els diferents estils de
l’art i de les seves relacions amb la societat.
Tradicionalment, s’ha dit que noms com Pasteur, Koch i Darwin
marquen els moments decisius en el camí del progrés científic,
com els de Declaroix i Courbert destacaran en les tendències de
la pintura cap a la gran experiència del final de segle,
l’impressionisme, amb artistes com Monet, Renoir, Van Gogh o
Cézanne.

23. • Les aplicacions pràctiques dels descobriments científics
constitueixen una de les bases de l’impuls industrial. Per
exemple, de la màquina de vapor es passa al ferrocarril i al
vaixell de vapor. Es comença a pensar que la ciència no
solament porta a descobriments teòrics, sinó que també
procura un nivell de coneixements que pot transformar la
vida material, la vida dels homes. A l’ensenyament
universitari s’estenen considerablement les pràctiques de
laboratori. Cada país, al voltant d’una figura preclara, segueix
determinades línies d’estudi.
El moviment científic i la seva influència

24. • Les investigacions bacteriològiques (la biomedicina de laboratori).
Des del començament del segle la química havia aclarit molts
processos. Es creia llavors que certa matèria orgànica es
descomponia per una reacció espontània. Pasteur va demostrar
que no podia podrir-se res sense la intrusió d’agents vius; moltes
matèries no es podrien si es mantenien en recipients esterilitzats,
protegits dels gèrmens transportats per l’aire. El descobriment dels
bacteris o gèrmens que provoquen la putrefacció va permetre a
Pasteur de combatre les malalties del cuc de seda i la fil·loxera dels
ceps. Pasteur va pensar que altres bacteris podien ser la causa de
les malalties de l’home. Les seves recerques i els progressos dels
microscopis li van permetre d’aïllar el virus de la ràbia i d’elaborar
posteriorment la vacuna antiràbica. Uns anys després, Robert Koch
va continuar les investigacions bacteriològiques amb l’estudi del
bacteri provocador del còlera, la malaltia més temuda durant el
segle XIX. Però la seva aportació més important per a la medicina és
el descobriment del bacil causant de la tuberculosi. Pasteur, Koch o
el català Jaume Ferran, que va elaborar vacunes contra el còlera i
el tifus, van fer anar endavant la medicina i van contribuir de
manera radical a millorar la vida de l’home.

25. • L’energia. Els científics es van formular una altra pregunta al
llarg del segle XIX: d’on procedeix l’energia que mou l’univers?
L’estudi científic de la màquina de vapor va fer pensar que les
diferències de temperatura podrien explicar certes formes
d’energia o que la calor podia ser energia o convertir-s’hi.
Lentament es van formular els principis de la termodinàmica.
Els primers descobriments que es van produir en aquest camp
es deuen a un enginyer francès, Sadi Carnot. La preocupació
per l’energia va desembocar en el descobriment dels secrets i
les possibilitats de l’electricitat. Faraday, a mitjan segle, havia
aclarit conceptes com potencial i resistència; les seves
recerques van ser continuades, a Alemanya, per Ohm. Les
aplicacions de l’energia elèctrica van possibilitar una Segona
Revolució Industrial (nou període de creixement econòmic).

26. • L’evolucionisme. Una doctrina decisiva per al progrés de la biologia
ho serà l’evolucionisme, formulat per l’anglès Darwin. Al segle XVIII
alguns botànics i al començament del XIX algun biòleg, com Lamark,
ja havien formulat la teoria que diu que les espècies vives
procedeixen les unes de les altres, les més complexes de les més
senzilles. Darwin, en un viatge, va recopilar gran quantitat de
material per mirar d’explicar el mecanisme pel qual es podia produir
el pas d’una espècia a una altra. A L’origen de les espècies i a
L’origen de l’home, les seves obres fonamentals, desenvolupa la
doctrina de la selecció natural o de la lluita per l’existència: només
subsisteixen els individus i les espècies més ben dotats. La idea que
es podia evolucionar d’una espècie a una altra i que podien sorgir
espècies vives noves va revolucionar els estudis biològics. Contra
Darwin es va alçar una reacció furibunda però, tot i que avui la
biologia explica aquests fenòmens amb raonament més complexos,
l’evolucionisme és una doctrina acceptada universalment.
• Un altre científic important, contemporani de Darwin, va ser
Mendel, un humil monjo. Fins després de la seva mort no va ser
reconeguda la seva obra. Va estudiar durant trenta anys les
combinacions de llavors de pèsols i va descobrir les lleis que
regeixen l’herència (genètica).

27. • Els progressos de la ciència del segle XIX es diu que són
transcendentals. En medicina es descobreixen els agents
causants d’algunes malalties (veritables drames per a la
societat d’aquells temps); en física es fan uns passos gegantins
en el coneixement de l’energia; en biologia es revolucionen
les doctrines sobre l’origen i la vida de l’home.

28. • A la segona meitat del segle XVII neix la premsa periòdica; però els diaris,
que mantenen un contacte quotidià amb els lectors, són un fenomen del
segle XIX. Amb els diaris la gent comença a preocupar-se de la política i de
notícies de coses que no els afecten directament; els continguts dels diaris
no interessa només als polítics o els intel·lectuals, sinó també l’home del
carrer. Apareix la cultura de masses: un diari, a diferència d’un llibre científic,
no pot adreçar-se a un públic especialitzat; un diari, l’ha d’entendre tothom.
• Al Regne Unit, a mitjan segle, The Times llançava 55.000 exemplars diaris.
Les notícies de la Guerra de Crimea el van convertir en un òrgan molt
popular. Uns altres diaris van aconseguir atraure els lectors amb l’estil
atractiu dels seus redactors; és el cas del Daily Telegraph, que cap a 1870
venia de 175.000 a 190.000 exemplars.
• A França la llibertat de premsa va ser un objectiu dels moviments
revolucionaris. Grans escriptors escrivien als diaris. La premsa es
concentrava a París i reflectia tots els sectors i partits polítics: el Journal des
Débats representava les classes mitjanes, Le National defensava idees
revolucionàries. El lector curiós podia comparar les diferents actituds davant
els esdeveniments.
• A l’Espanya del segle XIX va tenir un gran prestigi El Imparcial, que al final
del segle llançava uns 100.000 exemplars diaris.
Cap a la cultura de masses: el periòdic

29. • Per a l’evolució del diari van ser decisius els canvis tècnics. Uns
procediments nous de reproducció d’imatges van permetre incloure-hi
dibuixos i gravats. La rotativa de quatre cilindres va aconseguir imprimir, a
mitjan segle, 8.000 exemplars l’hora, per una sola cara. El 1868 The Times
va introduir la premsa Walter, que utilitzava un rotlle continu de paper i
podia llançar 12.000 exemplars en una hora.
• En aquesta lluita per la velocitat van ser decisius els sistemes de
transmissió de notícies; el telègraf va permetre de conèixer
esdeveniments que havien succeït a milers de quilòmetres en poques
hores. El telègraf va contribuir al naixement de les agències de notícies:
empreses especialitzades a cercar notícies i proporcionar-les als diaris. A
mitjan segle un jueu alemany, Reuter, obre a Londres la més important
d’aquestes agències. El món es fa més petit i els homes més cultes, gràcies
a aquest instrument tan característic de la cultura de l’era industrial que és
el diari.
• Davant els grans diaris, l’objectiu principal dels quals seria la venda
massiva d’exemplars, la premsa obrera, ubicada, principalment, a les
zones més desenvolupades des del punt de vista industrial, aconsegueix
sobreviure gràcies a l’economia de mitjans que utilitza i a la seva
autosuficiència, a la que dóna força la massa a la qual van adreçades
aquestes publicacions, buscant, bàsicament, la difusió d’idees (polítiques
o no).