1. UN CAS DE PORS EN LA INFÀNCIA: SOCÓRRER QUI S'OFEGA.
L'objectiu del present article és oferir, a tall d'exemple, una intervenció psicològica que
consideram representativa del tipus de motiu de consulta que s'atén en el treball adreçat a nins i
significativa pel seu grau d'eficàcia. Amb l'exposició d'aquest cas pretenem qüestionar, una vegada
més, tres afirmacions característiques dels tractaments psicològics clàssics que, des del nostre punt de
vista, formen ja part dels tòpics d'aquest camp. Aquestes són: els tractaments psicològics han de ser
llargs per a assolir canvis substancials; és indispensable trobar la causa d'aquests problemes per resoldre'ls;
i no podem fer feina sense el nin, si és ell qui presenta o manifesta el problema. Creiem que casos com
aquest són, per si sols, els millors arguments per rebatre aquestes tres afirmacions.
Com treballarem?
Hem triat aquest cas perque representa una intervenció breu, plantejada des d'un enfoc
estratègic i indirecte, és a dir, sense treballar de forma directa amb el nin. Sovint, ens complau veure
com, en les nostres intervencions, els pares descobreixen (no sense resistències i reticències inicials)
que és perfectament possible ajudar un nin a resoldre el seu problema psicològic sense que ens l'hagin
de dur a consulta i veuen les avantatges que això comporta en l'eficiència d'una intervenció. Un escenari
similar es presenta tant en les nostres activitats dels Tallers de Pares com en el treball amb
professionals de l'educació en les activitats de Formació o el Servei d'Assessorament Psicològic als
Centres Educatius, on sempre plantejam aquesta feina indirecta com a primera opció.
L'enfoc teòric que subjau aquestes intervencions parteix del nostre particular recull
d'aportacions oferides pels models sistèmics i constructivistes de teràpia psicològica breu. Aquests
models permeten un abordatge de les problemàtiques que consideram especialment apropiat en
infància. Dit treball indirecte, és a dir, sense el nin i amb els pares o professionals de l'educació com a
col·laboradors indispensables, permet evitar una de les, al nostre parer, principals contraindicacions dels
tractaments psicològics amb nins: l'efecte dels diagnòstics i del fet de ser receptor d'un tractament
sobre el comportament de qui el rep (el nin) i els adults que l'envolten. Dit d'una altra manera, i com ens
assenyala de forma especialment aclaridora la Dra. en psicologia Marisol Ampudia a “Con la mejor
intención. Cuentos para comprender lo que sienten los niños”:
<<Enviar a un niño al psicólogo (con la intención de ayudarlo) supone transmitirle el mensaje de
que algo no funciona bien en él desde el punto de vista psicológico; y tampoco a los padres les resulta fácil
asimilar y admitir que su hijo, al que supuestamente le han dado todo, de modo que no le ha faltado nunca
de nada, tal vez se sienta mal en el plano emocional.
No siempre es cierto que la intervención de un profesional al inicio de un problema contribuye a su
resolución. Desde luego, no estoy en contra de las consultas psicológicas, sino que abogo por un
procedimiento en el cual, antes de someter a un niño a un examen por parte del profesional
correspondiente, se intente primero valorar si no se puede conseguir ya un cambio en la situación
problemática a través de la modificación de determinadas condiciones en la vida de las personas que
atienden habitualmente al niño. De este modo se evitarían “etiquetas diagnósticas”, que a veces incluso
pueden llegar a perpetuar determinadas actitudes que se “esperan” de una persona que sufre la
“enfermedad” diagnosticada, proceso a través del cual la profecía se cumple: he aquí la creación del
caso.>>

2. Descripció del problema
El cas que volem exposar, s'inclou dins els problemes d'ansietat en la infància. Concretament,
veurem com aquesta ansietat excessiva està associada especialment a formes de relacions
interpersonals: por a no estar amb el pares, por a estar amb els seus iguals i por a tot tipus de
manifestacions agressives de qualsevol persona. Lògicament, i tractant-se d'un cas real que nosaltres
hem atès, n'hem omès els noms i les dades que poguessin identificar els seus protagonistes.
Una parella separada de fa tres anys, arriba a la nostra consulta demanant-nos ajuda per
resoldre un estat d'ansietat molt intens que, des de fa uns quatre mesos, està patint el seu fill de set
anys. Pel que ens descriuen, el nin presenta un quadre d'ansietat que, d'entrada, definim en tres
modalitats. En primer lloc, identificam una por a perdre els pares o ansietat de separació, que inclou
una excessiva sensibilitat als càstigs o retrets que aquests li puguin imposar. A l'hora, definim una por a
presenciar situacions violentes, ja siguin visualitzades a la televisió o presenciades en contextos reals
com el pati de l'escola que, molt sovint, va acompanyada d'interminables i recurrents interrogatoris als
pares amb preguntes del tipus: "em puc morir?", "em poden segrestar?", "em pot passar això o això
altre?", etc. En tercer lloc, ambdues formes d'ansietat també conviuen amb un component d'ansietat
social que és reflecteix en una evitació de les relacions interpersonals cada cop més accentuada.
Aquesta ansietat es manifesta de forma aguda, amb moments d'autèntica angoixa, amb sensacions
d'ofec, tremolors i seqüències de plors inacabables.
Els pares ens transmeten que la vivència d'angoixa per
part del nin és especialment realista i estan convençuts
que no forma part d'una d'aquelles cridades d'atenció per
obtenir beneficis secundaris, característiques en aquestes
etapes evolutives. La situació ha arribat a un punt on el nin
comença a renunciar a anar a escola i evita tota situació
social que impliqui separar-se dels pares. Aquest fet ha
representat una cadena d'evitació del contacte social que
l'ha portat a un pronunciat aïllament dins els seus
contexts socials de l'escola i del barri. A més, veure qualsevol escena amb un petit contingut agressiu a
la televisió (personatges amb tons de veu lleugerament elevats, moviments bruscos, etc.), li activa
l'ansietat de forma imminent.
Si analitzam aquestes problemàtiques des d'un punt de vista dels tractaments de la psicologia
clàssica, és senzill plantejar hipòtesis (i difícil contrastar-les) del tipus: "té por a perdre els pares perquè
aquests s'han separat". Consideram que, afirmacions com aquesta, representen una recerca de les
causes del problema molt poc efectiva, a més de contribuir a engrandir la sensació de culpabilitat d'uns
pares que, per aquest fet, ja estaran una mica més bloquejats per deixar-se guiar en la recerca de
solucions al problema que els ha fet venir a consulta.
Fins ara, què hem fet per resoldre el problema i no ha funcionat?
D'aquesta manera, passam a plantejar-nos que, per a poder ajudar a aquest nin, (o més ben dit:
ajudar a que aquests pares ajudin el seu fill), hem de començar per saber què han fet ell i els seus pares
per intentar, sense èxit, resoldre el seu problema. El que en l'escola sistèmica interaccional anomenen
les solucions intentades. Ens interessa respondre aquesta pregunta per dos motius: volem saber què no
ha funcionat per reduir aquest estat d'ansietat però, encara més, ens interessa identificar què és el que
possiblement ha passat de ser una eina per intentar resoldre'l a quelcom que, en repetir-se,
possiblement manté i empitjora l'angoixa del nin. Partim de la premissa característica en aquests

3. models que considera que el que no resol un problema, aplicat de forma repetida, possiblement, el
farà empitjorar.
Davant aquest plantejament, els pares del nostre cas ens relaten com, fins ara, han respòs a
aquests estats d'ansietat i de forma pràcticament inevitable. Habitualment, tots dos, han actuat amb
una posició tranquil·litzadora, protectora, i mirant de llevar immediatament la situació o l'estímul que
produeix l'angoixa (evitant separar-se d'ell, evitant que el nin vegi determinants programes de televisió
tot i ser adequats per l'edat, aturant els retrets o càstigs cap a comportaments que els mereixen, etc.).
També contestant les preguntes sobre les conseqüències catastròfiques associades a les seves pors
amb respostes del tipus: "no et passarà res", "jo no et deixaré mai", "aquí mai hi ha segrests", etc. i altres
argumentacions que, sovint, porten als pares a la contradicció d'haver de faltar a la veritat per intentar
reduir la por. També, en situacions concretes, actuen ajudant el nin a evitar l'estímul fòbic o a sentir-se
protegit, és a dir: ells mateixos tanquen la televisió, l'acompanyen en situacions que ell considera de risc
o arriben a cedir davant la seva dura oposició per anar a escola, endarrerint el moment d'entrar-hi, fet
que encara allarga més l'angoixa i perpetua la por. També, davant el progressiu aïllament social,
comencen a substituir les relacions entre iguals, cada vegada més reduïdes, per una relació pares-fill
que suporta amb dificultats el pes de les necessitats d'interacció del nin amb els seus iguals.
Estratègies per resoldre el problema
Arriba el moment de proposar un inici d'intervenció. Els pares ens han descrit el problema,
veiem clar i plantejam de forma compartida que l'objectiu no pot ser altre que dissoldre aquests
moments d'ansietat o trobar la forma que no entorpeixin la seva interacció social quotidiana i hem
definit les tentatives de solució de forma concreta. En la mateixa primera sessió demanam els pares que
segueixin la següent indicació: "a partir d'aquest moment i fins la propera vegada que ens tornam a veure,
vos propòs una tasca realment dura de posar en pràctica. Aquesta tasca consisteix en suspendre o evitar
posar en pràctica dues eines que, com hem vist, resulten no tenir cap efecte i potser, fins i tot, ajuden a
mantenir o empitjorar el problema. Aquestes són: adoptar actituds tranquil·litzadores i proporcionar
ajuda per evitar els estímuls o situacions que produeixen por. Sé que és un encàrrec especialment difícil de
posar en pràctica i segurament no sigueu capaços de complir-lo de forma estricta, però hem de començar a
pensar en la possibilitat de que si el nin té por i no l'afronta, incrementa la seva por; si el nin té por i rep
ajuda, torna a evitar afrontar-la i per tant la perpetua". Sabem que demanar a uns pares que no
tranquil·litzin el seu fill en una situació d'angoixa, representa encarregar-los una fita possiblement
inassequible i fins i tot antinatural, però si aconseguim transmetre que aquestes respostes empitjoren
la situació, posam a la parella en un dilema amb impuls terapèutic: si no tranquil·litzen/ajuden el seu fill
es queden amb una situació molt desagradable per ells però beneficiosa pel nin, però si cauen en
aquests tipus de solucions, el perjudiquen. Davant aquest dilema, plantejat de forma entenedora, pocs
pares trien la segona opció i si ho fan, possiblement és perquè la seva por supera en intensitat la del nin.
En aquest punt, sovint ens haurem de plantejar una nova definició del problema no centrada en la por
del nin.
Ja tenim el primer impuls cap a un canvi, però seguim. Per treballar amb els pares amb les pors
del nins, trobam molt adequada la metàfora de qui mira de socórrer una persona que s'ofega dins
l'aigua. Com ens dicten els principis de socorrisme i relatam als pares, “per ajudar-lo, primer hem de
desfer-nos-en amb força i evitar que se'ns aferri per així poder-lo subjectar de manera que tots dos,
socorrista i banyista, puguin arribar nedant a la costa”. El primer pas de la nostra intervenció, no deixa de
ser un impuls brusc que allunya el nin ofegat o bloquejat per la seva por, d'uns pares que, per ajudar-lo,
han de poder nedar o deixar de fer el que no ha funcionat. Abans que la nostra parella abandoni la
consulta en la primera sessió, treballam amb aquesta analogia que ens permet "fer sentir" i no només
entendre el raonament anterior.

4. Primers canvis positius
En la segona sessió, després de dues setmanes, veiem com el pares han interioritzat la
prescripció com un autèntic repte. Han "fet els deures" de forma gairebé total. A més, com nosaltres
prevèiem, han experimentat que, el fet d'evitar tranquil·litzar el nin, ha tengut efectes per a ells,
inesperats i positius. No hi ha hagut plors desconsolats, sinó seqüències realment curtes d'ansietat. El
fet de no ajudar-lo a evitar situacions o estímuls, ha estat més dur però igualment profitós. Els pares ens
relaten com en una situació al parc, el nin, en presenciar "jocs moguts" en els gronxadors, va voler sortir
i marxar a casa amb l'ajuda del pare. Aquest, tenint en compte les nostres indicacions, va fer tot el
possible per no fer fàcil l'evitació i el nin va acabar presenciant amb certa serenitat, els jocs agressius,
segons ell, i d'allò més divertits pels seus companys.
En el transcurs de la segona sessió comprovam
com els pares ja plantegen el problema des del tipus de
lògica que nosaltres empram per resoldre aquests
problemes. "és provable que el que fèiem fins ara
mantinguès la por, perque tant bon punt ho hem deixat
de fer, els signes de por han començat a disminuir" i
afegeixen amb to irònic: "ha nedat molt millor del que
ens pensàvem!". Tot i poder semblar un tipus
d'intervenció excessivament dràstica, aquesta primera
maniobra terapèutica simplement es basa en bloquejar
les demandes d'ajuda i protecció, i no en fer afrontar a la força cap dels estímuls fòbics. No hem obligat
el nin a veure les noticies, a separar-se forçosament dels pares, ni presenciar situacions agressives
obligatòriament. Fet aquest primer pas, ens trobam en condicions de plantejar els pares una adaptació
del que en intervenció estratègica s'anomena "tècnica de la pitjor fantasia". Els demanam que, des
d'avui, fins el dia de la propera sessió han de portar a la pràctica, diàriament, (i evitant l'horari de
vespre), el següent exercici de 20' de duració. Han de plantejar-li al nin: "com que nosaltres (els pares)
t'estimam molt i et volem ajudar a ser més valent, cada dia farem un joc on ens imaginarem les coses que
et fan més por, perque si ens les imaginam cada dia, les pors ja no ens agafaran per sorpresa i les podrem
combatre ben preparats" Acte seguit han d'animar-lo a evocar totes les pors possibles i, evidentment,
evitant caure en les antigues solucions no efectives (tranquil·litzar-lo, desmentir-li possibilitats
catastròfiques, etc.). Han d'aconseguir que el nin faci les preguntes habituals, contestant-les ell mateix,
arribant a finals catastròfics o explicacions tranquil·litzadores pròpies i no dels pares. En aquest punt,
com sempre fem amb aquesta tècnica, instruïm els pares com autèntics coterapeutes i advertim les
dues possibilitats de reacció: el nin pot fer la tasca i enumerar moltes situacions d'angoixa, vivenciant-
les com a tals (això pot servir per dessensibilitzar-lo a la por) però encara més, per fer-lo entrar en la
paradoxa que representa: "si intento fer-me venir la por, la por em ve però fins un punt, en el qual quan
més vull que vingui, més lluny se'n va". L'altra possibilitat de reacció es produeix quan el nin intenta fer
venir aquests pensaments, i confessa els pares, que ja no experimenta por o que no se li acudeixen més
situacions angoixants, o que és realment difícil que el desenllaç d'aquestes situacions sigui tant
catastròfic. No cal dir que en aquest punt, el canvi de percepció també és imminent perque els
missatges tranquilitzadors ja no els ofereixen els pares sinó que sorgeixen del nin.
Després de recomanar aquesta tècnica en una bona colla de casos tractats, encara avui ens
segueix apareixent el dubte: és realment l'efecte de la paradoxa en l'estratègia de tractar la por
(intentar fer venir la por per aconseguir que s'esvaeïxi) o la reacció del nin davant el canvi d'actitud dels
pares, que ara, enlloc de tranquil·litzar i ajudar a evitar, conviden a pensar en el pitjor que pot passar?
Suposam que és fàcil conformar-se amb un "la combinació dels dos efectes", però ens crida l'atenció el
fet que aquesta estratègia sembla tenir major efectivitat en una teràpia indirecta (psicòleg assessora

5. pares que ajuden nin a resoldre por) que fins i tot en una directa (psicòleg ajuda adolescent o adult a
resoldre por).
El cas és que en la següent sessió (la tercera), els pares del nostre cas ens informen d'una sèrie
de canvis encara més substancials. Segons ens relaten, l'exercici va resultar veritablement angoixant els
dos primers cops. A partir del tercer dia, el nin va començar a llevar ferro a totes les situacions que
l'angoixaven, una per una, fins a produir un canvi inevitable en la seva percepció de por. A més, les
manifestacions d'angoixa fora de l'exercici han desaparegut de forma pràcticament total. Torna a
encarar i afrontar les situacions que antigament li produïen problemes i veu com els comportaments
d'evitació ja no li obstaculitzen la seva adaptació social. En aquest punt podem plantejar-nos: un canvi
tant ràpid no pot ser definitiu o, aquest nin pot recaure fàcilment en la "trampa fòbica", potser en la
mateixa situació o en una altra similar. Sovint, els nins d'aquesta edat presenten pors típiques de l'etapa
evolutiva, però evitar que una d'aquestes el bloquegi, precisament pot ser una eina fàcil de generalitzar
a altres pors i per tant, força pràctica.
Seguim amb la nostra intervenció. El següent pas (i així ho prescrivim en la tercera sessió),
consisteix en augmentar la freqüència dels exercicis de la pitjor fantasia, reduint-ne la duració. "Ara vos
deman que li repetiu l'exercici tres vegades al dia durant 5' cada vegada" per acabar (en la quarta sessió)
amb el darrer pas "a partir d'ara només posarem en pràctica l'exercici quan el nin manifesti alguna de les
seves pors".
Consolidar els canvis obtinguts
Com es pot deduir, aquesta és una intervenció que acaba per dissoldre's ella mateixa perque el
nin ja no manifesta pors i per tant, l'exercici s'oblida simultàniament amb les pors. Si un dia sorgeix de
forma puntual, els pares proposen de nou l'exercici i el nin, normalment, renuncia directament a portar-
lo a la pràctica. Una altra possibilitat és que el nin experimenti por esporàdicament, no ho manifesti i
posi en pràctica l'estratègia, fet que li permet anular les conseqüències del demanar ajuda i afrontar
amb autonomia la por.
Per acabar amb el procés terapèutic, és necessari tenir constància de que el pares sabran com
actuar davant situacions similars i han entès perfectament el mecanisme que mantenia les pors. Per la
seva banda, el nin ha d'haver interioritzat que fer-se venir la por voluntàriament és la millor forma de
combatre-la i que aquesta estratègia pot generalitzar-se a altres situacions. No hem pretés eliminar les
pors i eradicar-les de l'àrea emocional del nin, no oblidem el seu sentit evolutiu i l'evident utilitat en
l'equilibri personal. El nostre objectiu ha estat bloquejar el mecanisme mitjançant el qual, les pors
representaven un obstacle significatiu en l'adaptació del nin. D'aquesta forma potser puguem
considerar que, tot i que hi segueix havent risc dins l'aigua, el nin realment ha aprés a nedar i ja no
necessitarà que el socorrin en situacions que experimenti por.
Autors:
David Riera Riu
Psicòleg col B-1367
davidriera@escalidoscopi.net
Anna Sala Ferran
Psicòloga col B-1366
annasala@escalidoscopi.net