1. L’ARBRE DE LA MARIONA
Un brot verd sorgí,
tímid però vigorós.
Ferm, fort.
Era l'inici de setembre.
I de seguida les veus
inundaren tot el pati.
Els crits dels nens, les rialles...
-Mariona, podem jugar a futbol?
-Mariona, m'he de dutxar?
-Mariona!
-Mariona...!
Carreres, soroll, brogit.
Resignada, una gavina,
se'ls mirava de reüll.
Més enllà de la teulada
s'estirava aquell brot verd.
Convertit en una branca
s'enlairava cap al cel.
-Mariona, avui fa fred?
Sí que en feia aquell hivern.
Com calor feia a l'estiu.
Com amarat per la pluja,
brillava gris el ciment.
Les veus ressonen al pati.
Nens i nenes van creixent.
-Mariona, a què juguem?
I és com un miracle tebi
el sol que es cola entre el fred.
-Mariona, puc pujar?
I una brisa com de mar
refresca el foc de la tarda.
La gavina, ja avorrida,
tanca un ull i l’altre ull.
Més enllà de la teulada
un arbre cobreix el cel.
El teu arbre, Mariona.
Ferm i fort.
Ple d’arrels.
Ana Sánchez Cano
26 de novembre de 2015
