1. Premis Sant
Jordi curs
2011-12
Modalitat de
llengua
catalana

2. Iris Pineda, 1r Premi batxillerat
L’ASSASSÍ DEL SET
Em vaig llevar neguitosa, angoixada. Els meus ulls eren humits, senyal de que
havia plorat, i el cor em bategava de pressa. Havia somiat el mateix tres
vegades aquesta setmana; m’observava en un mirall i veia com em queien les
dents. Era una imatge desagradable. L’última vegada que vaig tenir aquest
malson va morir el meu gat. El gat potser té sort i té set vides, tal com es diu
sovint.
La sensació d’intranquil·litat em va acompanyar tot el dia, fins i tot quan
l’Enric em parlava jo encara estava immersa en els meus pensaments. Hi
havia alguna cosa, la qual podia percebre perfectament, que no anava bé.
-La Paula no ha vingut en tot el dia, i ahir tampoc. Sempre m’ha obligat a
trucar-la, en cas de que ella no vingués a classe, per passar-li els deures.- va
mirar cap al terra.
-I doncs, quin és el problema?- vaig preguntar amb to d’estranyesa.
-Cristina, és que no has escoltat el que t’he explicat abans? Centra’t; he
trucat a casa de la seva mare, i m’ha dit que la Paula havia deixat una nota
conforme marxava uns dies a casa del seu pare. Elles ja ho havien parlat. Però
m’estranya que deixés les classes així com així. Ella no ho sol fer, és molt
responsable, ja ho saps.- va tornar a explicar l’Enric.
-Tens el telèfon de casa del pare de la Paula?- vaig intentar col·laborar.
-Sí, me’l va donar, però no m’atreveixo a trucar. No he parlat mai amb el seu
pare.-va confessar l’Enric.
Vaig demanar el telèfon de casa del pare de la Paula, i vaig decidir avançar
feina per mi mateixa. Aquella conversa em va preocupar, doncs la Paula,
l’Enric i jo sempre havíem estat amics i teníem bona relació. Pel que
semblava, la Paula va decidir absentar-se uns dies per motius personals, però,
quin podria ser el fet que la va obligar a marxar uns dies? Estava molt clar que
fugia d’alguna cosa. O d’ algú.

3. El pare de la Paula es va posar molt nerviós. Ell havia rebut un correu
electrònic de part de la Paula explicant que es quedava finalment a casa de la
seva mare. La Paula no era enlloc. Al dia següent, la notícia era evident per
tothom a l’institut, i sospito que a tota la ciutat. Al cap d’unes hores, els
carrers van restar empaperats de dalt a baix amb cartells on es podia veure
una fotografia de la Paula. Havia desaparegut, i no hi havia cap rastre. La
policia va fer una recerca exhaustiva, però no van ser capaços de trobar res.
El misteri que amagava la veritat era com una nit fosca sense Lluna. La
desesperança de la família de la noia per buscar-la, i la preocupació que
sentíem l’Enric i jo per la nostra companya, era angoixant. El cos, si és que
era morta, no apareixia en cap lloc. Es va buscar per tot arreu. Els mitjans de
comunicació locals van donar esperances conforme la noia encara era viva,
però la situació empitjorà encara més quan una tarda, la dona de la neteja va
trobar el cos sense vida de la Paula en un armari del conserge del centre. El
cadàver no havia estat allà tots els dies previs, ja que la policia havia
registrat l’institut i no va trobar res. Estava clar que l’assassí va matar la noia
en un altre lloc i el va amagar a l’armari quan la recerca va acabar, per tal de
no aixecar sospites. Van acusar al conserge i a la dona de la neteja, i els van
investigar. No van trobar cap pista.
El centre va restar tancat una setmana. La notícia de la trobada del cadàver
va ser molt xocant per a tots, i els factors que envoltaven la mort eren ben
misteriosos: el cos restava intacte, excepte set petits talls a diferents zones.
La Paula morí dessagnada.
Recordo que un matí de dissabte, l’Enric em va trucar i ens vam reunir. Estava
pàl·lid i les seves mans tremoloses subjectaven un petit quadern blau. No em
va dir gaire cosa, només em va obligar a no restar sola a l’institut, doncs em
va dir que era arriscat. Normalment, ens ho explicàvem tot; per això em va
resultar molt rar el propòsit d’aquella conversa. S’hauria ficat en un embolic i
no m’ho volia dir?
Vaig intentar concentrar-me en el llibre d’història, però em va semblar una
tasca impossible. El meu cap va començar a pensar i a donar voltes. Alguna
d’aquestes idees que em venien de cop em van semblar injustes: jo no tenia
dret a sospitar de l’Enric, havent estat amiga seva de confiança durant tota la

4. vida. I si...? No, no, de cap manera. Ell era un bon noi, mai faria mal a ningú.
Estava cansada de reflexionar sobre coses absurdes i em vaig quedar
adormida. De cop, em mirava en un mirall; una boira envoltava la cambra,
fosca. Llavors, em començaren a sagnar les genives, i a poc a poc, em van
anar caient totes les dents. Després, el mirall es trencà en mil trossos
provocant un soroll estrident i metàl·lic. Vaig saltar del llit i vaig maleir
aquell malson. Ràpidament, vaig tafanejar entre els llibres de la meva mare,
aficionada a l’astrologia i a l’esoterisme, i vaig trobar el que anava buscant:
un exemplar del “Llibre d’interpretació dels somnis”. Vaig buscar a l’índex la
lletra D, vaig obrir per la pàgina corresponent i vaig començar a fer la cerca.
Aquí, “Dents”: somiar amb dents, amb la seva deformació o caiguda és un
clar presagi de tragèdia, i segons algunes interpretacions al model de Freud,
premonició de mort.
No podia ser possible. Havia somiat amb allò mateix la setmana en que la
Paula va morir. Un altre cop van tornar els meus pensaments acusant a
l’Enric. Però la meva alarma interna m’ho marcava de manera evident: la
següent era jo.
El dilluns vaig evitar-lo de manera intencionada. La seva proximitat em feien
venir calfreds, i era ben estranya aquesta sensació venint de mi, escèptica de
naixement. Vaig enllaçar-ho tot: la mort de la Paula, les mans tremoloses...
Per primera vegada a la meva vida tenia por. Tot i els meus intens, l’Enric va
acabar trobant-me mentre era a la taquilla:
-Has d’escoltar-me, he d’advertir-te...-va dir agafant-me pel braç amb força,
amb un gest violent.
-Es pot saber què et passa? Deixa’m! No tens cap dret a parlar-me.- vaig dir
obrint la taquilla i llençat els seus llibres al terra. Havíem estat companys de
taquilla tots els cursos. Una rotllana de gent observava l’escena.
A partir d’aquest moment vaig decidir explicar-ho als meus pares i a la
policia, però primer havia d’estar segura. Vaig restar tota la tarda a la meva
habitació, meditant. Sobre les dues de la matinada, unes veus al pis de sota,
provinents del menjador, em van despertar. Vaig baixar les escales, i vaig
veure els meus pares. La meva mare tenia el telèfon a les mans, subjectat
amb força, i podia llegir en la seva mirada allò que em feia tanta por, allò

5. mateix que havia percebut al voltant del meu amic: la mort. Els meus pares
em van abraçar fort, i vaig comprendre el que estava passant. Les llàgrimes
van aparèixer sense avís, omplint-me els ulls d’angoixa.
A partir d’aquell moment, els dies, les setmanes, els mesos...no tingueren
importància. L’absència de l’Enric, el meu millor amic, un model a seguir i un
pilar on jo em repenjava, em va deixar un buit difícil de buidar. Intentava
centrar-me en altres coses, i em vaig refugiar en els meus estudis i en la
lectura, sobretot en la lectura. Vaig aprendre molt, i la meva vida acadèmica
era excel·lent. Però jo notava dins meu el buit; res m’omplia ni m’entretenia.
Em vaig anar consumin internament, i ja no tenia ganes de menjar. Em sentia
culpable per haver acusat l’Enric de la mort de la Paula.
Em quedaven poques setmanes per a la selectivitat. Només havia de fer
l’esprint final i s’acabava el curs. Em vaig concentrar en treure bones notes.
Els meus pares em van portar a un psicòleg, el lloc on et porten quan et volen
ajudar. Resulta estrany explicar a un desconegut els teus problemes, quan
probablement aquest professional també en té, i potser també ha perdut a
algú proper recentment.
Havia passat un any, i fins llavors no vaig tornar a pensar en els successos que
envoltaven la mort de l’enric. Vaig fer una visita al seu germà gran, amb el
qual ell vivia abans. La nit de la mort, l’Enric va sortir a passejar el gos, i al
cap d’una hora, només va tornar l’animal intranquil. El germà va trobar
l’Enric mort en mig del carrer, amb un cop al cap. No hi havia ningú, cap
rastre. El germà no va poder evitar les llàgrimes mentre m’ho explicava, tot
recordant la tragèdia. Era clar que l’assassí de la Paula no era el meu millor
amic. Probablement, vaig pensar, l’assassí era el mateix dels dos, i la mort de
l’Enric va ser precipitada, és a dir, per tapar proves. El meu amic sabia alguna
cosa, i m’ho va intentar explicar, però no el vaig escoltar.
Un divendres a última hora, la majoria del professorat i alumnat marxà abans.
Els de batxillerat i quatre o cinc professors ens quedaven ja que teníem un
altre horari. Vaig anar a la taquilla per agafar uns llibres, i de cop, entre uns
papers, va caure un petit quadern blau al terra. Vaig recollir-lo ràpidament i
vaig marxar a casa de pressa. Havia notat els ulls d’ algú darrera meu, amagat
entre les tenebres del fosc passadís. L’assassí m’observava de prop, ho sabia.

6. Una vegada a casa, vaig obrir i examinar el quadern. Deuria ser de l’Enric, i
vaig recordar el quadern blau que portà aquell matí de dissabte, quan vaig
sospitar d’ell. Vaig obrir per l’última pàgina. Hi havia una nota: “Per a la
Cristina: Probablement no em creuràs, però aquestes pàgines contenen
algunes pistes que he anat seguint de l’assassí. Sento l’alè de la mort a
l’esquena, sospito que m’ha descobert. Sóc el següent.” Després de llegir
allò, tothom em va semblar sospitós. Mirades creuades amb gent als
passadissos, passes, sospites...Podria ser qualsevol. Notava com algú em
seguia tot el dia. La intranquil·litat em va fer quedar-me a classe fent deures
a l’hora del pati. Allà estaria segura, doncs ningú acostuma a entrar-hi en
hores de descans. De cop, un vent fred em va passar les pàgines del quadern
blau. La finestra era tancada, però aquesta ventada va fer caure la llista de
classe penjada al tauló. Em vaig asserenar i vaig pensar: els fantasmes no
existeixen, no marxis, sigues adulta. Em van venir ganes de fugir corrents, i
m’havia semblat escoltar murmuris entre les parets. I aquella olor, aquell
perfum l’havia olorat en alguna altra ocasió. Tot va rebre sentit: l’Enric
m’estava intentant dir alguna cosa, el seu esperit era allà, a pocs metres de
mi. Vaig intentar comprendre què em volia dir, i vaig agafar la llista que havia
caigut a terra. Vaig mirar la pàgina oberta del quadern i vaig llegir tres
números: 7, 17 i 27. Llavors, la idea em va venir al cap. Vaig observar la llista
de classe, i amb el dit vaig anar seguint els noms: 7.- Paula Romaní, 17.- Enric
Terrat i... 27.- Cristina Vilanova. Vaig tornar a llegir el meu nom. La meva
ment treballava de manera accelerada: allò era el que l’Enric m’havia
intentat explicar l’últim dia de la seva vida.
De sobte, la porta de classe es tancà. Unes passes lentes van apropar-se. Vaig
aixecar la vista del paper i allà era ell: el professor Clau. El seu aspecte feia
venir calfreds, i la seva mirada era cruel. Anava vestit sempre de negre. El
pèls se’m van posar de punta. Havia vist aquell home pels passadissos, però
mai ens havia fet classe, a l’últim curs. Havia vingut nou aquell mateix any.
Sempre que me’l creuava pels passadissos, la seva mirada assassina en
provocava inseguretat i por.
-No creuria que arribaries tan lluny. Però el destí és com la fatalitat:
inevitable i absolut. –va afirmar amb una veu metàl·lica i aspra.

7. -Ets tu, sempre has estat tu al darrere. Tu els vas matar, tu vas enviar el
correu al pare de la Paula i vas falsificar la seva identitat. Ho vas preparar
tot. T’he estat seguint la pista!-vaig dir senyalant-lo amb el dit.
-Matar l’Enric va ser molt més fàcil que matar la Paula. El noi hauria mort
d’un moment a un altre. Era a la llista, havia de morir.- va afirmar el senyor
Clau convençut, dins la seva bogeria.
-Ets un assassí. No importa si em mates, sé que la policia et trobarà.
-Llàstima que els números set de la llista fóssiu vosaltres: 7, 17 i 27, quina
fatalitat oi? Però al veure els números en la llista, vaig recordar un altre cop
tot. Aquella nit, la meva xicota i jo passejàvem pel carrer. Tres estudiants
d’últim curs venien conduint borratxos. Eren estudiants d’aquest institut,
anàvem junts a classe. No ens van veure creuar i, la meva xicota, en fi... Però
la revenja va quedar assegurada- va dir mentre un somriure diabòlic apareixia
a la seva cara -, els vaig matar un per un. Els seus nombres em van quedar
gravats a la memòria, i el seus números de la llista de classe restaren per
sempre més al meu cap: 7, 17 i 27. Quina coincidència! El 7 sembla un
nombre perfecte. Per a mi no ho era. El tràgic accident va ser a les set i set
minuts de la tarda d’un dia set qualsevol. És estrany que el destí em portés a
treballar aquí com a professor, just on va començar tot, i on tot devia acabar.
Una tarda,- va continuar el seu discurs- vaig entrar en aquesta classe, la de
l’últim curs, on jo vaig estudiar, i vaig recordar la mort de la meva xicota, i
els nombres dels culpables. Vaig recordar l’antiga llista de classe, i els
números. I encara hi eren quan vaig mirar el tauló, però amb altres nombres,
amb altres persones. Havien passat molts anys des d’aquell dia, però vaig
sentir que havia d’acabar amb tot, amb els records i tancar el tema, o de lo
contrari em tornaria boig. Vaig planejar-ho tot, la mort de la Paula, la de
l’Enric... I fins i tot he tingut temps per a la teva!-va dir amb els ulls com
sortint-se de les òrbites. Es va abalançar amb la boca oberta, ensenyant les
dents, amb un ganivet a la mà i la mirada perduda.
Només recordo obrir-se la porta de classe de cop i la policia com detenia
l’assassí. La classe donava voltes, tot es va tornar fosc i em vaig desmaiar.
Van ser masses emocions, i sort que de tota aquesta situació vaig sortir viva.
La justícia es va encarregar de jutjar al criminal per tots els seus crims. El dia

8. del judici, just quan va acabar, vaig sortir al carrer i vaig mirar cap al cel.
Sentia els raigs de sol a la meva pell, l’aire fresc i una pau interior. Vaig
sentir com tot havia acabat. Quan vaig tornar a casa, els meus pares em van
reunir al menjador i em van donar la gran notícia: la meva mare estava
embarassada. Nou mesos després, la meva germaneta petita em mirava amb
els seus ulls preciosos. Sempre havia volgut tenir un germà o una germana.
Amb l’Enric mai estava avorrida ni sola, però quan ell va marxar, vaig sentir
que tot el meu món s’ensorrava sense poder evitar-ho. Ara, mai més estaria
sola, ni trista. La meva vida tornava a tenir sentit. Vaig notar com tornava a
ser feliç, amb una família que m’estimava com sempre m’havia estimat. De
tant en tant, em quedava hores i hores mirant el cel a través de la finestra
oberta. Sabia que l’Enric em somreia des del cel.