2. Micromonòlegs multilingües I. Una llengua en són moltes
La Radka és una estudiant txeca que va cap a l’Autònoma amb tren. Sent una
noia que escridassa en veu alta el seu company, que ocupa dos seients, mal
assegut. No sap en quina llengua ha parlat i això l’intriga:
“Ets tan fatxenda, assegut a la butaca com si fossis a la sauna… tot i que que
vas amb un xandall i un anorac al damunt, perquè fa un taro que cargola als
vagons de RENFE… Només et falta demanar un vermut al revisor, una
ració de caviar, o un cafetó, o un te acompanyat d’una pastilleta de xocolata
belga… Però tu què et penses, que estàs ajagut en una hamaca, o al catre del
teu ridícul bungalou?”
Li expliquen a la Radka que la noia ha parlat en català... Però també ho ha fet
en italià (fatxenda), cumanagoto (butaca), finès (sauna), francès (xandall), es-
quimal (anorac), caló (taro), neerlandès (vagó), alemany (vermut), turc (caviar),
àrab (cafè), xinès (te), nàhuatl (xocolata), taino (hamaca), tàmil (catre) i gujarati
(bungalou). I potser la Radka aviat descobrirà amb sorpresa que el català té
també préstecs del txec com polca, obús, robot o pistola.
3. Micromonòlegs multilingües II. Qui tingui orelles, que escolti
Quan Jimi Hendrix va dir allò de “Knowledge speaks, but Wisdom listens”,
poc es podia pensar que la frase faria fortuna i que anys després de la seva
mort seria citada i traduïda a tort i a dret a Internet com a text de capçalera.
Els amants del multilingüisme poden trobar-la en desenes de versions a la
xarxa. En hausa, en grec modern, en xinès, en tibetà, en indonesi, en turc, en
persa, en serbi, en eslovac, en yoruba, en cherokee... “El saber parla, però la
saviesa escolta” és, en suec: “Kunskap talar, men vishet lystnar”, o en
swahili: “Maarifa asema ila busara asikiliza”; o en danès: “Kundskab taler,
men visdom lytter”.
Que la saviesa equival a saber escoltar, però, és una qüestió que algunes
llengües han categoritzat molt abans que Jimi Hendrix comencés a tocar la
guitarra i a ajudar els altres a pensar. Així, la llengua jaru, d’Austràlia, situada
a l’altra banda de la fractura digital, dóna una importància molt gran a l’acte
d’escoltar, fins al punt que localitza a l’oïda la intel·ligència i la memòria. Ser
savi, en jaru (mangir djaru), significa ni més ni menys que ‘tenir oïda’. I ser ruc
o insensat (mangirgir-mulungu) equival, literalment, a ‘no tenir oïda’. Qui tingui
orelles, doncs, que escolti.
4. Micromonòlegs multilingües III. Amb el fetge a la boca (1)
Els òrgans vitals prenen sentits figurats diferents en diverses llengües. A les
cultures d’Occident és habitual que el cor sigui l’òrgan central del cos, el cen-
tre passional, el focus dels sentiments i de les emocions.
En altres llengües, en canvi, el fetge pren un relleu decisiu en les expressions
relacionades amb els sentiments, tant els negatius com els positius. És el cas
de moltes llengües africanes, potser a causa de l’efecte devastador de la
malària damunt aquest òrgan. A la llengua habbe, per exemple, la pena
s’indica dient que “es té el fetge malalt”. En la llengua colo, del mateix con-
tinent, les alegries en les relacions personals es verbalitzen amb l’expressió
“el meu fetge se sent molt dolç amb tu”, igual com en la llengua anuak, su-
danesa, s’indica que “el fetge d’algú és dolç” amb el sentit que algú és feliç.
5. Micromonòlegs multilingües III. Amb el fetge a la boca (2)
També en anuak, la frase “el seu fetge és fred” indica (a nosaltres ens sor-
pèn) que algú és sensible; o “el seu fetge és calent”, que algú és apassionat. I
“aconseguir el fetge d’un altre”, d’altra banda, equival a atraure la seva aten-
ció (en català “robaríem el cor” d’algú). En aquesta mateixa llengua de la
família nilosahariana quan a algú “li salta el fetge” es vol dir que s’enfada ràp-
idament. En la llengua mandinka, d’altra banda, una expressió catalana com
“fer el cor fort” tindria per equivalent “tenir el fetge ben acabat”.
Davant aquesta doble localització dels sentiments, el xinès ens ofereix una
síntesi en la curiosa expressió amorosa “ets el meu cor i el meu fetge”, que a
nosaltres, immergits en la ignorància occidental, ens suggereix un amor segu-
rament molt més visceral que no és.
6. Micromonòlegs multilingües IV. Llengües mortes (1)
Sempre han nascut i han mort llengües, però ara, per primer cop a la història,
ens trobem davant una probable extinció massiva: els sociolingüistes in-
diquen que al llarg del segle actual despareixerà probablement un 90 % de les
llengües.
Es parla de llengües mortes (cada dues setmanes en desapareix una), de
llengües moribundes (les que els parlants ja no arribaran a transmetre als
fills), de suïcidis lingüístics (quan els parlants decideixen voluntàriament no
fer servir la llengua); de lingüicidis (processos d’eliminació d’una llengua)…
En la mateixa línia escatològica, fa uns anys Quim Monzó va arribar a dema-
nar públicament un bon funeral per al català, o aplicar-li l’eutanàsia, en con-
statar-ne la degradació gramatical i les dificultats en l’ús social.
7. Micromonòlegs multilingües IV. Llengües mortes (2)
També es parla, per fortuna, de revitalitzacions lingüístiques (és el cas de
processos de revifalla de llengües com ara, darrerament, el del basc o el
gal·lès). Resulta curiós el cas de la diguem-ne resurrecció i el manteniment de
la llengua morta per excel·lència, el llatí: un equip de filòlegs del Vaticà hi ha
incorporat aquests darrers anys milers de neologismes per facilitar les tra-
duccions al llatí de tots els documents oficials de la Ciutat del Vaticà. Aque-
sts neologismes són molt útils també als mitjans de comunicació que encara
ara, soprenentment, fan servir el llatí (una emissora finesa, per exemple,
YLE, té un noticiari en llatí des de 1989…).
El llatí reviscolat té expressions com vesticula balnearis (biquini), brevissimae bra-
cae (tanga), saltatio gallica (cancan), res inexplicata volans (OVNI), fabula americae
occidentalis (western), umbrella descensoria (paracaigudes), servate animas nostras
(SOS), ictus a metro undecimo (penalti), suis ipsius nudatio (striptease) o tumultus
(manifestació). Si Ciceró aixequés el cap podria anar a la discoteca (orbium
phonographicorum) i, amb tota seguretat, exercir com ningú de mulierarius latinus
(latin lover).
8. Micromonòlegs multilingües V. Falsos amics (1)
Els falsos amics són paraules que s'assemblen (en l'escriptura o en la
pronúncia) a mots d'una altra llengua, però que tenen un significat diferent.
El terme es va fer servir per primer cop al llibre Les faux-amis ou les trahisons
du vocabulaire anglais (1928). Serien falsos amics, per exemple els següents: la
paraula del basc lana ('el treball') per a un parlant d'espanyol; la paraula del
portuguès embaraçada ('avergonyida') per a un parlant de català; la paraula del
gallec niño ('niu') per a un parlant d'espanyol; la paraula del txec, l'eslovac, el
serbi o l'hongarès kurva ('prostituta') per a un parlant de català o d'espanyol,
o la paraula del neerlandès prima ('fantàstic'), per a un parlant de català, que
d'entrada voldria trobar-hi, sense èxit, el contrari de grossa.
La idea que les llengües són un territori propici a la traïció i a la deslleialtat
sembla ben innecessària i un lamentable reflex d'allò que es produeix en la
vida de l'homo sapiens, l'amo de les paraules.
9. Micromonòlegs multilingües V. Falsos amics (2)
Aquesta idea suggereix, d'entrada, uns parlants tancats en un grapat de signif-
icants i significats coneguts, propis, uns parlants porucs d'eixamplar amb de-
cisió la seva experiència lingüística. Ens hem de sentir traïts quan descobrim
un significat nou, una nova accepció per a una paraula de la nostra llengua?
Hem de pensar en una “falsa amistat” quan descobrim, per exemple, que la
paraula del francès subir ('patir') no vol dir el mateix que la de l'espanyol
subir? Preferim imaginar les llengües com un enorme territori parcialment de-
sconegut i de riquesa inexhaurible. Un territori amb mots perfectament in-
diferents entre si; amb mots que han estat amics tota la vida i... també amb
els anomenats “falsos amics”, que es poden entendre perfectament com uns
bons amics... capaços de sorprendre's.
10. Micromonòlegs multilingües VI. Llengües simples
Un prejudici molt estès associa les llengües que corresponen als pobles al-
lunyats del model de civilització occidental a formes d'expressió primitives i
simples. No hi ha cap llengua, però, que sigui més primitiva que una altra.
Un grup nombrós de lingüistes afirma, amb tot, que hi ha llengües que pre-
senten una complexitat morfològica i sintàctica molt notable: és el cas, pre-
cisament, d'idiomes indis com el mohawk i el navajo, o també l'inuit. El verb
en aquestes llengües es caracteritza per acumular molta informació que en al-
tres llengües s'ha d'expressar sense aglutinació, amb diverses paraules. En
mohawk, per exemple, la forma tkhetsikhe'tenhaqwihtennihs significa 'estic por-
tant sucre a algú'; en inuit, d'altra banda, una forma verbal com anginirusin-
naannginnirarpaa es traduiria per 'ell li diu que no és possible que sigui més
gran'. I en navajo, una sola forma verbal pot expressar perfectament el sentit
següent: “Nosaltres dos desitgem cadascú pel seu compte que diversos ob-
jectes sòlids i durs de mida petita tornin a caure repetidament però no de
forma habitual en llocs diferents”. Els indis de Hollywood, en canvi, són tan
simples que només saben dir how.
