Itinerari de caràcter circular, amb una longitud d’uns 8 km. i un desnivell acumulat d’uns 300 metres per la Vall de la riera de Pineda de Mar (El Maresme) Plataforma Salvem la VAll de la riera de Pineda de Mar http://salvemlarieradepineda.pangea.org/ Track disponible a http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2318296

1. SENDER LOCAL SLC-101 PER LA VALL DE LA RIERA DE PINEDA DE MAR (EL MARESME) PLATAFORMA SALVEM LA VALL DE LA RIERA http :// salvemlarieradepineda.pangea.org [email_address]

4. 1.- Presentació de l’itinerari L’itinerari que ara inicieu és de caràcter circular, amb una longitud d’uns 8 km. i un desnivell acumulat d’uns 300 metres. Un cop a l’altre costat de la carretera general (N-II), sortireu del nucli urbà de Pineda pel camí històric de la Rectoria Vella, conegut així perquè una de les cases de camp que se situa al seu marge serví de residència, fins a inicis del segle XX, als capellans de l’església parroquial de Sta. Maria. Aquest camí, a més a més, facilitava la connexió entre el poble de Pineda, la plana agrícola i l’interior muntanyós dels contraforts del Montnegre, sobretot els sectors de Sant Pere de Riu i d’Hortsavinyà. El camí remunta una carena suau que proporciona unes primeres vistes de la Vall de la Riera de Pineda. L’anireu resseguint fins al moment en què, després d’un lleuger descens, s’uneix al passeig d’Hortsavinyà (pista asfaltada que segueix la riera de forma paral·lela); a prop vostre, a l’altre costat de la riera sobresurt el solitari pi pinyer de Can Cànovas. Voltareu una nau tèxtil i agafareu una pista a mà dreta que voreja uns conreus. La pista anirà ascendint i allunyant-se de la riera fins anar a buscar la clotada boscosa que s’estén als vessants de solell del turó de la Guàrdia. La pista es transforma en camí i, posteriorment, en un corriol que travessa diverses pinedes. Gaudireu de diferents vistes de Can Cànovas, de la torre de Sant Jaume, de l’aqüeducte romà de Can Cua, de la riera, etc.

5. Poc a poc la vall s’estreny i arribareu al congost on se situa el viaducte de l’autopista C-32 i la depuradora d’aigües de l’Alt Maresme Nord. El corriol no perd la seva traça i penetrareu en una zona més muntanyosa i boscosa presidida per l’antiga església parroquial de Sant Pere de Riu, d’origen romànic. Travessareu una torrentera per un pont de fusta i allà hi trobareu el paratge de la Font del Ferro, recentment restaurat. S’hi aplega la nova font del ferro, una bassa per amfibis i una de les arcades de l’antic aqüeducte romà. El corriol, pocs metres després de passada la font, va a parar a la pista emporlanada que puja cap a Sant Pere de Riu. L’itinerari segueix la pista a l’esquerra (en sentit descendent); si la seguíssiu en sentit contrari (ascendent), arribaríeu, en uns cinc minuts, a l’església de Sant Pere. És una visita del tot recomanable si es vol conèixer aquest monument i les seves raconades.

6. La pista de Sant Pere de Riu (en sentit descendent) de seguida s’uneix amb la pista asfaltada que connecta Pineda amb el berenador de Mas Furriol (Can Pallofa) i el pla de Cal Capità. El trencant és fàcilment identificable per la plantació d’eucaliptus que té a l’esquerra i, sobretot, pel restaurat molí fariner de Can Marquès, que teniu a la dreta. Vosaltres seguireu a la dreta, passareu per davant el molí i, al cap d’uns 30 metres deixareu la pista i travessareu la riera per un camí. Just a continuació us trobareu el forn de calç de Can Marquès. El deixareu a la dreta i, en aquest punt, començareu a remuntar l’obaga de la muntanya de Montpalau. Es passa a tocar de Can Teulada i la pista anirà descrivint revolts progressivament més tancats i de pendent més pronunciat. A banda i banda us flanquegen esponerosos alzinars que s’esclarissen en la mesura que guanyem alçada.

7. Després d’uns 30 minuts d’ascens constant i decidit assolireu el coll dels Altars (192 m.), cruïlla de camins que, a través de diverses alternatives, ens conduirien fins Pineda, Calella o a d’altres indrets pròxims. Al coll dels Altars neix un corriol prèviament indicat que us donarà accés, carena amunt (10 minuts), al cim de Montpalau (259 m.). Allà ens esperen els vestigis del castell del mateix nom, amb els seus potents murs del segle XV, els seus antecedents dels segles XI-XII, i les ruïnes de l’enderrocada torre de l’homenatge. Realment, les àmplies perspectives de què es gaudeix des del murs del castell, tant a la banda de mar, com del Montnegre, permeten entendre la rellevància estratègica de la fortificació tot i les seves modestes dimensions. Es té, sens dubte, una panoràmica privilegiada de la vall de la riera de Pineda.

8. Per prosseguir l’excursió reculareu pel mateix corriol de pujada fins al coll dels Altars. Allà, però, en comptes de retornar per l’obaga, davallareu per la solana, per una pista d’acusat pendent on les pinedes de pi pinyer, algunes atzavares i un terreny inconfusiblement saulonenc us acompanyaran fins a l’ermita de Sant Rafael, al peu de la muntanya. El darrer tall el fareu per un corriol lateral. Des de l’ermita, si seguiu per la pista, de seguida deixareu les pinedes al darrera i arribareu a l'esplanada de Can Martorell, lloc on hi hagué, durant una vintena d’anys, l’abocador de Pineda, que fou clausurat i parcialment restaurat poc després de l’obertura de l’autopista C-32, el 1994. Justament, un túnel, apte també per a vianants, us conduirà a l’altre costat de l’autopista. Després de fer uns 300 m. pel voral de la calçada que serveix de connexió a l’autopista (en sentit descendent) us en separareu i, per un camí cap a la dreta, flanquejareu el turó de Sant Jaume fins a la font del mateix nom, al mig d’un espai planer solcat per grans plàtans; a la part inferior hi ha un habitatge agrícola el qual va contenir l’antic molí de Sant Jaume. Una pista que s’inicia davant mateix de l’ermita de Sant Jaume us retornarà, en un quart d’hora, al nucli de Pineda, en aquest cas accedint-hi pel barri de les Creus.

9. 2.- L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE STA. MARIA DE PINEDA I LA NOTARIA DE MONTPALAU L’església de Sta. Maria de Pineda defineix el perfil urbà de la vila, el qual és realçat per la seva façana esgrafiada i pel seu campanar de vuit costats. La primera referència documental que esmenta el temple és la seva acta de consagració duta a terme pel bisbe de Girona, Berenguer Guifré, el 1079. El 1246 fou donada al monestir de Sant Salvador de Breda i tingué com a sufragània l’església de Sant Pere de Riu (o de Pineda). . Església parroquial de Santa Maria vista des de l’inici de l’actual carrer Montpalau (any 1911) Autor: J. Boixeras Arxiu Municipal de Pineda de Mar

10. L’edifici ha patit moltes transformacions d’ençà la seva consagració i no ha perdurat cap vestigi de l’original. La nau central és del segle XVI i, les laterals, del XVIII. Pels contractes i rebuts conservats es pot conèixer la cronologia de diverses intervencions. Se sap que la sagristia fou encarregada el 1514 a Miguel de La Gaspi; la volta del cor, una capella i un sepulcre van ser bastits pel mestre d’obres Nicolau Bastart, el 1526; el 1553 es contracta, amb Bernat Vidal, la construcció d’una capella sota el campanar; el 1567 s’adjudicava a Pere Garriga l’edificació de la capella de Sant Joan Baptista. El retaule major havia estat pintat per Gabriel Bou, de Girona, entre 1504 i 1509, tot i que l’obra de fusta seria executada per Josep Sayós, de Barcelona, més d’un segle després

11. Al segle XVIII, a més a més d’aixecar-se les dues naus laterals, s’alçarà el campanar vuitavat que contemplem als nostres dies. D’aquesta època és, igualment, la façana, d’estil barroc, que probablement fou decorada amb esgrafiats cap a la fi de segle. L’esgrafiat actual que distingeix la façana fou realitzat el 1948 segons el disseny de l’arquitecte Isidre Puig i Boada, basat en motius geomètrics i barroquitzants; es restaurà a partir dels mateixos motllos el 1988. A la plaça al voltant de l’església hi hagué l’antic cementiri de la població el qual, va romandre en servei, fins el 1922. A la façana, un element que crida l’atenció del visitant, és la llinda de la portalada, la qual recorda, en una inscripció, el saqueig que va patir la vila a mans del corsari turc Dragut, l’1 d’agost de 1545: “ A 1 de Agost de MDXLV a punta d’alba, XI galiotas de turchs posaren la gent en la plage; cremaren les portes de la Sglésia e moltes cases, e mataren e cativaren LXX ànimas, pujant fins a casa de Palau. A migjorn se tornaren enbarcar. Per reparo dels poblats s’és fortificada esta Sglésia de Pineda ”. Efectivament, les obres posteriors de fortificació, suprimides més modernament, van anar a càrrec del constructor francès Jean de Tours.

12. Davant nostre, a l’altra costat de la carretera, s’aixeca el Mas Coll, també conegut com Can Jalpí. És un exemple de masia fortificada l’origen del qual es remunta al segle XIV. Els seus primers propietaris foren els Coll que assumiren la notaria del terme del castell de Montpalau durant els segles XV-XVI. Al segle XVIII, els Coll s’emparentaren amb els Jalpí, d’Arenys de Munt. A la notaria de Montpalau, posteriorment, notaria de Pineda, es coneixen noms de notaris que van des del segle XIII fins al XIX. El fons documental de la notaria de Montpalau suma 207 volums i es troba dipositat a l’Arxiu Històric Fidel Fita, d’Arenys de Mar. Visió general de Can Jalpí, seu de l’antiga notaria de Montpalau, des del campanar (any 1966) Autor: Joan Pujadas

13. 3.- L’ESPAI AGRÍCOLA DE LA VALL DE LA RIERA DE PINEDA L’activitat agrícola centrada en les produccions d’horta domina el paisatge de relleu suau comprès, per una banda, entre les muntanyes de Montpalau (259 m.) i la Guàrdia (232 m.) i, per l’altra, pel nucli urbà de Pineda. La carena de Ca l’Oliver, on s'hi encimbella la torre de Sant Jaume, divideix aquesta zona en dues meitats. El clima benigne, temperat pel mar, i el recer de les muntanyes, que protegeix dels vents freds del nord, faciliten el manteniment d’uns conreus al llarg de tot l’any on s’alternen enciams, cebes, tomàquets, pebrots, algunes maduixeres, etc. S’ha d’afegir a això la presència d’aigua subterrània, que és extreta del freàtic mitjançant pous i bombes. En el passat el paisatge agrícola era força diferent del que s’aprecia ara, ja que el regadiu no es trobava tan estès; en canvi, proliferaven els cereals de secà, l’olivera, la vinya, els garrofers i els ametllers que ja han desaparegut. Tanmateix la superfície conreada s’ha reduït i es localitza a les zones planeres més properes a la riera.

14. La preservació de l’espai agrícola és cabdal per tal que la Vall de la Riera de Pineda pugui oferir-se com a territori privilegiat, amb el patrimoni i el paisatge que hi van associats. Més encara en un sector com aquest, a mig camí entre la costa i el parc natural del Montnegre. Perspectiva de la plana agrícola de Pineda el 1946. A mà esquerra, en primer terme, el nucli urbà de Pineda i, en la llunyania, el de Calella. Com a teló de fons, tancant la plana, la serra de les Guilles i Capaspre. Contrasten els fondals, ocupats pels conreus d’horta, respecte els vessants aturonats, conreats de vinyes i garrofers, fonamentalment. Autor: Pere Montserrat

15. 4.- ELS MASOS DE LA VALL: L’EXEMPLE DE CAN CÀNOVAS La Vall de la Riera de Pineda està solcada per un nombre considerable de masos l’origen dels quals se situa en plena edat mitjana. En aquest sector trobem els més representatius del municipi de Pineda. Es pot establir una relació clara entre la seva datació i la llunyania respecte la costa. Així, a mesura que ens apropem al litoral els masos pròpiament dits són substituïts per cases de camp més modernes que rarament es remunten més enllà del segle XIX. És un fet ben perceptible a través de l’arquitectura que hi va associada. El poblament més tardà de la costa i perills com la pirateria expliquen el perquè d’aquest contrast.

16. No és estrany, doncs, que les edificacions se situïn en emplaçaments lleugerament elevats i no al fons de vall. D’entre els masos pròpiament dits tenim exemples com Can Cassola, Can Castellar, Can Oliver de Sitjar, Can Palau del Sot, Can Palau de la Guitarra, Can Serra del Pla, la Rectoria Vella o Can Cànovas. La Vall de la Riera de Pineda al sector conegut com Rials (any 1918). La muntanya de Montpalau amb el mas Cànovas, a l’esquerra. Autor: Francesc Ballester Carrencà

17. Val la pena destacar, per les seves dimensions, la masia de Can Cànovas. Del conjunt de construccions sobresurt la casa, de finals del segle XIV, adossada a la qual hi ha la torre de planta quadrada, de construcció posterior, i diversos cossos annexos: corrals de bestiar petit, estables de bestiar gran, tres cossos independents i la pallissa o graner. L’aigua hi arriba des d’una mina propera. No es pot deixar d’esmentar la monumental alzina propera a l’entrada. Mas Cànovas

18. Estructuralment és una masia amb coberta a dos vessants formada per tres crugies perpendiculars a la façana principal. Una de les laterals es perllonga amb un cos afegit, on hi ha la torre, a la banda de la façana, i l’altra té adossada una petita dependència a la part posterior. El portal principal és de punt rodó, adovellat, amb pedra ben treballada, igual que les llindes i els brancals de les finestres. Alçat de la façana del mas Cànovas Autor: Lluís Bonet i Garí (1977) Planta del mas Cànovas Autor: Lluís Bonet i Garí (1977)

19. 5.- INCENDIS FORESTALS, BROLLES I CAOS DE BOLES Ens trobem en una clotada situada al peu del turó de la Guàrdia. Segons s’explica, el turó de la Guàrdia es coneix amb aquest nom perquè al seu cim havia existit una torre o fortificació que servia per cobrir el flanc visual del castell de Montpalau més proper a la costa; així doncs guardava i ampliava el seu radi d’observacions per aquesta banda oriental. Damunt nostre tenim el vessant de solell del turó de la Guàrdia, un entorn que ha estat especialment fustigat pels incendis forestals. Així s’aprecia amb el tipus de vegetació que hi predomina. La cobertura arbòria que correspondria a les alzines ha estat substituïda per brolles amb les espècies arbustives que li són pròpies. Hi predominen espècies com el bruc boal ( Erica arborea ), l’estepa borrera ( Cistus salviifolius ), l’estepa negra ( Cistus monspeliensis ), la gatosa ( Ulex parviflorus ), el matapoll ( Daphne gnidium ), la bruguerola ( Calluna vulgaris ), l’aladern de fulla estreta ( Phillyrea angustifolia ), la ginesta ( Spartium junceum ), la farigola ( Thymus vulgaris ) o la roja ( Rubia pereguina ), entre d’altres. A l’estrat herbaci trobem el fenàs ( Brachypodium ramosum ), l’espunyidera ( Galium maritimum ) o l’albellatge ( Hyparrhenia hirta ), entre d’altres. Hi ha sectors on les brolles són arbrades amb pi blanc o pi pinyer; també es detecta el creixement d’alzines que indicarien un procés de successió cap a les formacions arbòries existents amb anterioritat a l’incendi.

20. Les brolles són esquitxades de grans blocs arrodonits de granit. La seva presència és una mostra que, a les muntanyes de la Serralada Litoral que s’escampen al llarg del Maresme, les roques granitoides ocupen una àmplia extensió. De fet, formen part d’un gran massís intrusiu granític (conegut com batòlit) que s’estén per tota la comarca, per les Gavarres i pel Montseny. El granit és un tipus de roca que s’ha format pel refredament de material fos a temperatures molt altes (magma). A diferència de les roques volcàniques, però, aquest magma no s’ha refredat en contacte amb l’atmosfera sinó a l’interior de l’escorça, cobert per altres materials. Degut als moviments tectònics i als processos erosius posteriors, aquest tipus de roca ha acabat aflorant a la superfície. Procés de formació de la Serralada Litoral al llarg del Maresme Autor: Laura León (2004)

21. El relleu que actualment veiem, és producte de la meteorització i erosió del sòcol, provocant la descomposició de la roca, emportant-se el material alterat que es trobava a sobre i deixant al descobert la roca sana. Concretament, al lloc on ens trobem, hi ha disperses diverses boles granítiques, que són la forma més típica dels paisatges granítics. Es tracta de nuclis de granit no alterats que han resistit a la meteorització química i les podem veure gràcies a la ràpida erosió del material que tenia al seu voltant. Han aparegut a la superfície quan els agents erosius (aigua, vent...) han escombrat el granit desfet que els envoltava (conegut com sauló). Són grans formes esfèriques o el·líptiques. Degut al sistema de fractures ortogonals (perpendiculars entre elles) prou espaiades les unes de les altres, ha donat origen a aquestes formes arrodonides. També es poden veure creant cubs (blocs) o torres rocoses rectilínies i allargades (tors). Quan ens referim a un gran nombre de formes esfèriques pròximes, es parla de “caos de boles”.

22. Paisatge vegetal propi de la terra baixa mediterrània litoral. S’aprecia l’efecte que exerceixen els relleus de la Serralada Litoral i la distribució de les formacions presents en degradar-se l’alzinar típic. Autor: Joan M. Roure (Unitat de Botànica, UAB). Procés de meteorització del granit Autor: Laura León (2004)

23. 6.- L’AQÜEDUCTE ROMÀ DE CAN CUA I EL SEU ENTORN Als nostres peus, un xic amagat per la vegetació, sorgeix el tresor arquitectònic més singular de la vall de la Riera: ens referim a les quatre arcades de l’aqüeducte romà de Can Cua. La seva presència ens evoca un passat ben llunyà. La seva construcció hi ha autors que la daten cap a la fi del segle II o durant el III dC; d’altres, en canvi, creuen que va ser edificat durant el segle IdC. El que és segur és que la seva existència s’ha de lligar a una de les nombroses explotacions agrícoles que apareixen amb l’ocupació romana del Maresme, les conegudes vil·les.

24. Esquema de l’aqüeducte romà de Can Cua Font: Rutes de Patrimoni Arquitectònic, Diputació de Barcelona, 2009

25. L’aqüeducte recollia les aigües de la riera de Pineda mitjançant una resclosa en un petit congost situat a l’alçada de Can Bufí; tenia una llargada d’uns 3,5 kms., majoritàriament soterrats, i un desnivell d’uns 40 m. Durant el seu recorregut travessava quatre torrenteres, entre elles la de Can Cua (d’aquí el seu nom). Per això calgué fer les arcades, una part de les quals són les que podem observar avui dia. La conducció romana arribava fins a una bassa (o lacus) propera a la vil·la romana, sobre la qual s’aixecà, segles més tard, la masia de Can Roig. Es creu que amb la seva aigua es proveïa tant per al consum humà com per als conreus de la plana i que funcionà fins al segle V dC. L’aqüeducte romà de Can Cua l’any 1920 Autor: Francesc Ballester Carrencà

26. 7.- EL CORREDOR BIOLÒGIC I PAISATGÍSTIC DE LA RIERA DE PINEDA Des d’aquest punt de l’itinerari es pot copsar la funció de corredor biològic que té la riera de Pineda i de com es destaca en el paisatge circumdant. Aquí la riera abandona definitivament els àmbits muntanyosos i forestals propis de la Serralada Litoral per iniciar la travessa de la plana agrícola, abans de desembocar a la mar Mediterrània.

27. A banda i banda d’aquest curs d’aigua s’aprecia una galeria de vegetació arbòria i arbustiva amb algunes espècies pròpies dels ambients més humits i frescals; en són exemples l’àlber, l’om, el pollancre o l’aloc. Encara que no siguin espècies pròpies de ribera s’hi intercalen exemplars magnífics d’alzines; també s’hi afegeixen espècies com la canya, gairebé omnipresent, o d’altres d’exòtiques, com la robínia. Aquestes espècies introduïdes artificialment arribaran a substituir, en molts casos, la vegetació pròpia de les rieres i rials del Maresme. Al fons de la sanefa que voreja la riera, mirant a mar, es retalla la capçada del pi pinyer de Can Cànovas. A mà dreta, es distingeix el conegut popularment com a “pont del Diable”, estructura que, de fet, és l’arcada que permetia a un canal d’aigües salvar la riera per dirigir-les vers el molí de Sant Jaume. Funcions ambientals de la vegetació de ribera. Font: Adaptat a partir de Massanes i Evers (1999); Agència Catalana de l’Aigua (2008)

28. La presència del corredor verd de la riera afavoreix la connectivitat ecològica i paisatgística entre les derivacions del Montnegre, la plana i el litoral. Sense aquests corredors desapareixerien hàbitats per a la fauna i seria més dificultosa la seva mobilitat. És aquest un dels valors més rellevants de la riera de Pineda ja que esdevé una de les poques de la comarca on, gràcies a l’escàs grau d’urbanització dels seus marges, encara és possible la connectivitat entre espais propers però ben diversos. Esquema dels elements que formen l’espai f luvia l per al tram mitjà d’un riu tipus Font: Els espais fluvials. Manual de diagnosi ambiental , Diputació de Barcelona i Obra Social “La Caixa”, 2008

29. 8.- EL PARATGE DE LA FONT DEL FERRO El paratge de la font del Ferro s’emplaça en una fondalada sota Sant Pere de Riu, dins els dominis de l’antic mas de Can Marquès. Per ell discorre una torrentera que va a desguassar a la riera de Pineda (o de Sant Pere). La fondalada va quedar parcialment desfigurada amb l’obertura de l’autopista C-32 l’any 1994. Aquesta alteració també va significar la desaparició d’una mina d’aigua ferruginosa força popular entre els veïns de Sant Pere (d’aquí el seu nom de “Font del Ferro”). A pocs metres, tot salvant la torrentera, en època romana es bastí una arcada que forma part de la mateixa conducció d’aigua que el tram d’aqüeducte de Can Cua. Antiga font del Ferro (any 1992) abans que quedés colgada per la construcció de l’autopista l’any 1994. Autor: Pere Poch

30. L’indret va restar molt degradat fins al 2007. La intervenció de la plataforma “Salvem la Vall de la Riera” juntament amb la col·laboració de l’agrupament escolta “Montpalau” de Pineda han permès la restauració del paratge. La intervenció ha consistit en la retirada de deixalles i bardisses, la recuperació de la font a la qual se li ha volgut mantenir l’antic nom, l’habilitació d’una bassa per amfibis, el condicionament dels voltants de l’arcada romana, la construcció d’un pont de fusta per evitar el pas per l’arcada i la plantació d’arbres de ribera. Pel que fa al parament de la font, placat amb granit de la zona, s’ha reproduït la forma de l’arcada romana tot afegint uns bancs de pedra als laterals. Nova font del Ferro (any 2008) la qual s’ha volgut reconstruir amb un parament de granit que imita l’arcada propera i que formava part del vell aqüeducte romà Arcada de l’aqüeducte romà bastida per superar el torrent que recorre el paratge de la Font del Ferro

31. 9.- SANT PERE DE RIU Si seguiu aquesta pista cap a la dreta, en uns 5 minuts arribareu a l’església de Sant Pere de Riu. D’aquesta església se'n tenen notícies documentals, com a mínim, des de l’any 1185. Poc després, el 1246, se sap que a través d’una butlla papal d’Innocenci IV, la parròquia, juntament amb Santa Maria de Pineda, passà a dependre del monestir de Sant Salvador de Breda.

32. L’església de Sant Pere ha constituït, durant segles, el centre d’un poblament dispers en masos els estadants dels quals s’han dedicat, fonamentalment, a l’explotació del bosc. Fins al 1836 constituí un ens local independent i, des de llavors i fins al 1929, va dependre d’Hortsavinyà. En finalitzar l’any 1929 Sant Pere, com tot el terme d’Hortsavinyà, passà a integrar-se al municipi de Tordera, del qual depèn, administrativament des de llavors. Tot i això els vincles sempre han estat amb Pineda fins al punt que el temple també és conegut amb el nom de Sant Pere de Pineda. Alçat de l’església de Sant Pere de Riu des del costat de migdia Font: Secció Grup d’Amics de l’Art Romànic (1992) Reconstrucció ideal del temple romànic segons Enric Juhé Font: Secció Grup d’Amics de l’Art Romànic (1992)

33. L’església manté l’estructura romànica original, del segle XI, amb nau i absis, i un característic campanar tardà, de planta quadrada, coronat per un pinacle piramidal entre merlets graonats. El seu aspecte actual és, en gran mesura, fruit de les ampliacions realitzades durant el segle XVIII. No obstant, també s’observa la decoració original de l’absis romànic, a base d’arcuacions cegues i lesenes, de tipus llombard. Darrere el campanar hi ha una antiga construcció que rep el nom de comunidor , i que servia per comunir, és a dir, per conjurar amb oracions el mal temps o per beneir les collites. Avui dia el comunidor ha estat habilitat com a mirador. Sant Pere de Riu ha esdevingut una de les entrades principals del Parc Natural del Montnegre, bona mostra dels valors naturals i culturals que atresora aquest paratge. Alçat de la cara sud del comunidor de Sant Pere de Riu (dibuix segons Enric Juhé). Campanar romànic de l’església la part superior del qual es creu que va ser remodelat en algun moment del segle XVIII.

34. 10- L’ALOC (V itex agnus-castus ) L’aloc, de nom científic Vitex agnus-castus , és un arbust caducifoli d’1 a 3 m d’alçària que es caracteritza per tenir les fulles oposades, llargament peciolades i palmades, amb 5-9 folíols (cadascun dels segments de la fulla); les flors, de color blau lilós, es reuneixen en llargues i estretes espigues molt flairoses i vistoses a l’estiu; el fruit és petit, esfèric i de color negre. Dels múltiples usos i virtuts medicinals que se li han trobat, cal destacar el seu ús per tractar disfuncions hormonals femenines, infertilitat i la malaltia de Parkinson. Popularment s’ha usat per les seves propietats anafrodisíaques, com indica el seu nom científic. Tradicionalment havia estat usat per la pagesia per consolidar les motes de terra així com per fer estris de vímet i foragitar els polls del bestiar. Aspecte general d’un branquilló d’aloc on es pot apreciar la forma palmada de les fulles i les inflorescències terminals, i detalls de la flor i el fruit. Autor: Jordi Corbera (2003)

35. L’aloc el podem trobar per tota la costa mediterrània. A Catalunya viu junt amb un seguit de plantes de flors vistoses (com la vinca grossa i l’òlbia) als marges de les rieres, torrents i rambles del litoral, i és al Maresme on es troba més ben representat. Malauradament, passejant per les nostres rieres es pot comprovar que cada cop és més difícil trobar-hi alocs. Les causes les hem de buscar en el canvi d’usos del sòl amb la implantació d’indústries, urbanitzacions, carreteres, etc. que han accelerat la degradació d’aquesta comunitat i afavorit l’expansió d’espècies invasores, com ara la canya. Cal destacar que la comunitat que forma l’aloc, l’alocar, és una comunitat exclusiva de les rieres mediterrànies, inclosa a la Directiva Hàbitats de la Unió Europea, i que és al Maresme on es troba més ben representada.

36. 11.- MOLÍ FARINER DE CAN MARQUÈS El de Can Marquès és un dels nombrosos molins (com a mínim 11) que, al llarg dels segles, han solcat la riera de Pineda, des del seu naixement. És una construcció amb una estructura molt modesta, de planta baixa rectangular i amb teulada d’un únic vessant. El complementa una bassa amb cup i contraforts encara ben visibles. El molí s’aixecà aprofitant un angle de la paret de la bassa a la zona del cup. És possible que aquesta bassa aprofités, per a la seva construcció, una part de les antigues estructures d’època romana que composaven l’aqüeducte de Can Cua. El molí prenia l’aigua d’una resclosa de la riera de Pineda; des d’allà, mitjançant un llarg canal, s’acumulava a la bassa fins al moment de la mòlta. . Esquema del mecanisme d’un molí fariner. Autor: Josep Nuet (1983)

38. Es desconeix la datació exacta en què el molí va perdre la seva funció ni els motius, malgrat que es creu que això succeí cap a la segona meitat del segle XIX. L’any 1879 l’edificació consta com a «molí de Can Marquès» en la Declaració de finques urbanes d’Hortsavinyà, per la qual tributava amb una renda anual de 10 pessetes. Des de l’abandonament a la segona meitat del segle XIX fins al 2002, moment de la seva restauració, l’edifici va patir un procés de degradació progressiva. Va ensorrar-se la teulada, part de les parets i la porta d’entrada. La vegetació va ensenyorir-se de l’edifici fins al punt que aquest restà totalment ocult i esdevingué ruïna. Molí fariner de Can Marquès abans de la seva restauració (inicis de 2002) Molí fariner de Can Marquès després de la seva restauració (maig de 2003)

39. 12- FORN DE CALÇ DE CAN MARQUÈS Aquesta construcció fou bastida per la cocció de pedra calcària en una data que, almenys fins ara, no s’ha pogut precisar. Per l’arbrat que arrelà aprofitant les parets del propi forn i per algun testimoni oral, es pot suposar que el forn fou abandonat vers el 1920. Tot i que al Montnegre els materials geològics predominants són els de caràcter magmàtic, com el granit, en aquest sector de la Vall de la Riera de Pineda, es produeixen afloraments calcaris, tal i com es confirma amb les pedreres immediates. A més a més del requisit de la pedra de calç, els forns es feien en indrets amb abundància de llenya, per evitar el transport de materials. Tenien una durada limitada pel fet que, en trobar-se excavats al propi terrer, quan es coïa la calç, també s’anava coent el forn mateix.

40. El forn és una mena de gran olla de forma tronco-cònica amb la base inferior més ampla. A nivell de terra hi ha la banqueta o relleixó, un graó adossat a tota la paret del forn, d’on partirà la càrrega, és a dir, les pedres que s’han de coure (el pedrís) i que es pugen en paral·lel a la paret del forn, fins que acaben tancant en volta. L’espai buit que queda sota aquesta volta és la caldera o fogaina, on s’introdueixen les feixines per una petita obertura, anomenada boca. La mida de la boca venia determinada per l’obertura que quedava quan el calciner ajuntava els seus dos genolls, separant els peus un parell de pams. Del grup de pedres que tapaven la porta del forn en deien la davantera. Font: Dossier del forn de calç de Calders, Camp d’Aprenentatge del Bages (2008)

41. Les feixines les feia passar el donador, amb l’ajut d’una forca de calciner, d’un metre i mig de llarg. La duració de la cuita depenia, sobretot, de les dimensions de l’olla, i anava dels tres o quatre dies d’una petita com la de can Pica, fins als vint-i-quatre d’una de més de sis metres de diàmetre. El calcinaire o calciner determinava que la pedra ja era cuita de diverses maneres: mirant-ne el color, que havia de ser blanquinós tirant a rogenc, semblant al de l’or. La pedra no calcinada i les seves juntes tenien un color fosc. no s’havien de veure juntes entre les pedres, perquè el mateix suc que aquestes treien deixava la superfície llisa. el color del fum els primers dies és blanc, després es torna més fosc, i acaba tornant a ser blanquinós. Quan el foc ja era apagat, calia esperar que tot es refredés, entre un i quatre dies, segons l’olla. Les parets en ruïnes a tocar del forn probablement serviren per aixoplugar els materials emprats durant la cocció i als mateixos operaris. Elements com la pluja podien arribar a fer malbé la cuita.

42. Les utilitats de la calç cuita anaven des de fer-la servir com a morter per la construcció, per emblanquinar i desinfectar parets, per l’agricultura (combatre afectacions com el míldiu, en les vinyes, per evitar formigues i pugó en fruiters o per neutralitzar sòls àcids), com a producte medicinal, per tapar juntes de tipus divers, etc. La restauració del forn de calç de Can Marquès, al llarg del 2009, ha permès recuperar un dels forns més representatius dins l’àmbit del Montnegre; el seu diàmetre, a la base, és de 3,20 m. i, la seva alçada, de 5,30 m. Les obres han consistit en la reconstrucció de la part de l’estructura que s’havia esfondrat, en la recuperació de la base original, en la recuperació dels dos contraforts; s’ha afegit aquí un camí que permet veure el forn des de dalt; per la part davantera, els voltants del forn s’han reforçat amb un petita escullera per prevenir afectacions durant possibles crescudes de la riera. Forn de calç de Can Marquès a l’inici de la seva restauració, just després d’haver-se efectuat la desbrossada de la vegetació circumdant (novembre de 2008 )

43. 13.- EL CASTELL DE MONTPALAU El turó de Montpalau (259 m.), inconfusible per la seva peculiar forma cònica, constitueix el mirador més privilegiat que hi ha al terme municipal de Pineda. Des del cim s’entén el perquè d’una fortificació com aquesta presidint la façana litoral que es perllonga des de Calella fins Malgrat. La jurisdicció senyorial del castell cobria un extens territori que comprenia bona part de l’Alt Maresme, des de Sant Martí d’Arenys fins a Pineda i Hortsavinyà. És el que es coneixerà com a baronia de Montpalau, inclosa dins del vescomtat de Cabrera. El castell es documenta des de mitjan segle XI, quan Umbert Odó i la seva muller, Sicardis, senyors del Montseny, juraren fidelitat al comte Ramon Berenguer I pels castells de Montpalau ( Mont Palaz ) i Gironella. Els vescomtes de Cabrera retingueren el domini del castell fins al 1574, en què la possessió fou venuda a Francesc de Montcada, marquès d’Aitona. Posteriorment, el 1756, passaria als ducs de Medinaceli per via matrimonia

44. De la fortalesa medieval ens n’han arribat alguns murs, que defineixen un recinte de planta quadrada. Al centre del castell s’alçava la torre cilíndrica de l’homenatge; sembla ser que fou enderrocada durant la revolta pagesa dels remences, vers el 1485. Hi ha restes d’un segon recinte més modern de murs més gruixuts inacabats i construït el segle XV. En aquesta època és quan es considera que es va abandonar la fortificació. El castell incloïa una capella dedicada a Sant Miquel i documentada des del segle XII. Molt temps abans de la construcció del castell, les seves proximitats foren ocupades per un assentament ibèric amb vestigis datables a partir del segle IV aC; i és que la visió que es té des de dalt del cim, tant de la costa com dels vessants del Montnegre, és tan extraordinària com estratègica Planta del castell de Montpalau, on s’aprecia la seva estructura i l’ampliació inacabada que es va dur a terme al segle XV la qual fou impulsada pel militar Bertran d’Armendàriz. Els murs gruixuts d’aquesta època denoten la pretensió que el castell pogués fer front a armes de foc. Autor: Ferran del Campo (1998)

45. 14.- SANT JAUME La font de Sant Jaume ha estat l’indret preferit per a la celebració d’aplecs, especialment els sardanístics. El primer de què es té notícia s’organitzà el 29 de juliol de 1905 per commemorar la diada de Sant Jaume. El primer aplec de sardanes amb cobla que es coneix al paratge es va dur a terme el 28 de juny de 1914, i comptà amb l’actuació de la cobla de Tordera. Entre 1926 i 1936 els aplecs sardanistes s’efectuaran anualment de manera ininterrompuda. Amb l’esclat de la guerra civil, ja no es tornaran a organitzar fins a la dècada dels anys quaranta. Des de 1979 els aplecs de Sant Jaume inicien una nova etapa i s’han celebrat tots els anys sense excepció, sent la data habitual el darrer diumenge de maig. Aplec de Sant Jaume (imatge presa vers 1927) Autor: Francesc Ballester Carrencà

46. A part de l’esplanada amb la font, a Sant Jaume i els seus voltants s’hi apleguen diversos elements arquitectònics d’interès. Primerament tenim l’ermita dedicada al sant que dóna nom al paratge. La seva planta és rectangular, està formada per un portal de llinda i brancals de pedra amb un òcul petit al damunt, i al cim de la façana una espadanya amb una campana i una creu. Va ser construïda l’any 1885 pels senyors Castellar, propietaris dels terrenys. L’any 1936 va ser cremada i posteriorment restaurada, al 1942. L’ermita i la torre de Sant Jaume, aquesta última adossada al Mas Castellar des Portellar, dalt del turó (any 1935). Autor: Josep M. Pons i Guri L’ermita de Sant Jaume a l’actualitat

47. En segon lloc, la torre de Sant Jaume, adossada al Mas Castellar, que és una de les moltes torres de defensa que van ser construïdes al llarg de tota la costa entre els segles XIV i XVII. Tal fou la densitat d’aquestes construccions que el litoral del Maresme es coneix com la costa torrejada . Quin motiu ho justificava? Les recurrents incursions de corsaris turcs o barberescs i de pirates sense jurisdicció; la llinda de l’església parroquial de Pineda ens ho recorda. Les torres podien ser de planta quadrada o rodona, aïllades o adossades a les masies. Eren coronades de merlets o de matacans tot al volt del terrat. Esquema d’un exemple de torre de defensa de quatre pisos Autor: Ferran del Campo (1998)

48. A Pineda a més de la de Sant Jaume, trobem la de la Rectoria Vella i la de Can Cànovas, com a més significatives. La de Sant Jaume és cilíndrica i es comunica amb la masia per mitjà d’una petita porta a l’alçada de la segona planta, accessible a través d’un pont, amb el semisòtan cec. Es comunica amb les plantes superiors per mitjà d’una escala helicoïdal. La preservació actual del conjunt, afortunadament, és excel·lent. Finalment, a la part inferior de l’esplanada de Sant Jaume hi ha les restes de l’antic molí fariner de Sant Jaume o de Castellar; és el molí de la Vall de la Riera més proper a la costa i l’únic que no es troba al costat d’aquest curs d’aigua. La font de Sant Jaume quan encara rajava (imatge presa vers 1920). Autor: Francesc Ballester Carrencà