1. Futbol Club Barcelona
El Futbol Club Barcelona, popularment conegut com a Barça, és una entitat esportiva
de Barcelona (Catalunya) fundada el 29 de novembre de 1899 per un grup de joves
futbolistes suïssos, britànics i catalans encapçalats per Hans Gamper. A diferència de la
majoria de clubs esportius professionals a tot el món,[cal citació] el Barça no és una societat
anònima, és a dir, que la propietat del club recau en els seus 176.000 socis,[2] fet que el
converteix en el segon club de futbol amb més socis del món,[3] després del Benfica i
seguit pel Bayern de Munich. Segons el rànquing històric de la IFFHS (Federació
Internacional d'Història i Estadística del Futbol), és el millor club del món des de 1991,
data en què aquest organisme començà a recollir estadístiques.[4]
L'equip de futbol va ser uns dels fundadors de la Lliga espanyola de futbol el 1928 i des
d'aleshores és un dels 3 equips que sempre ha jugat a la Primera Divisió. Actualment és
un dels equips amb més trofeus del món, destacant entre altres: 19 Campionats de Lliga
espanyola, 25 Copes del Rei, 8 Supercopes d'Espanya, 3 Copes d'Europa, 3 Supercopes
d'Europa, 4 Recopes d'Europa, 3 Copes de Fires i 1 Mundial de Clubs. El Barça és l'únic
equip d'Europa que ha disputat sempre, des del 1955, alguna de les quatre competicions
europees, l'únic club de la Lliga espanyola que ha aconseguit el triplet (Copa, Lliga i
Lliga de Campions en un mateix any) la temporada 2008-2009 i el primer i únic equip
de la història que ha assolit en un mateix any (2009) els 6 títols més importants (tres
internacionals i tres estatals).
Un fet que el fa únic al món és el de disposar, a banda del futbol, de quatre seccions
professionals més, totes en l'elit de les competicions esportives europees de clubs, en les
disciplines del bàsquet, handbol, hoquei patins i futbol sala. Entre les cinc seccions
professionals esmentades, el FC Barcelona suma més de 250 títols oficials nacionals i
més de 90 internacionals, incloent un total de 28 Copes de Europa, 73 Lligues i 79
Copes del Rei. A més de les cinc seccions professionals, el club també té 9 seccions
amateurs en d'altres disciplines esportives: hoquei herba, atletisme, patinatge artístic,
hoquei gel, beisbol, voleibol, voleibol (femení), rugbi i bàsquet amb cadira de rodes.
L'equip filial de l'equip de futbol és el Barcelona Atlètic i alhora compta amb diversos
equips amateurs a les categories juvenils, així com equips de formació en diverses
categories i en la majoria de les especialitats esportives, per tal de nodrir els primers
equips amb el major nombre de jugadors del planter.
Una altra de les característiques singulars que fan que el Barça sigui "Més que un
Club"[5] és la seva vessant històrica d'ambaixador i defensor de la cultura i la llengua
catalana, les tasques de solidaritat i socials realitzades arreu del món.[6] Tot plegat
coordinat i realitzat mitjançant la Fundació del Futbol Club Barcelona, òrgan que des
del 2006 rep el 0,7% dels ingressos ordinaris del club per tal d'impulsar els programes i
projectes socials.[7]
L'estadi on juga els partits com a local és el Camp Nou, amb una capacitat per 98.772
espectadors.[1] Els seus seguidors són coneguts com a culers i el número de penyes
repartides per tot el món era el 2009 de 1.888.[1] Tot plegat fa que sigui l'entitat
esportiva més important de Catalunya i una de les més importants del món pel que fa a
projecció i massa social.

2. Els símbols
Els colors
Existeixen diverses versions sobre l'origen i sobre per quin motiu es van escollir els
colors que històricament ha lluït el FC Barcelona en la seva samarreta. La versió més
creïble és la que assenyala que va ser Joan Gamper, el fundador del club, qui en va
decidir els colors. De fet, està comprovat que en el primer partit que va jugar Gamper
Barcelona, abans de la fundació del Club, ja va usar un casquet amb els colors blau i
grana.
Fins fa poc s'especulava que el més lògic era que escollís aquestes tonalitats perquè són
els colors del FC Basilea, equip suís en el qual es creia que Gamper havia jugat en el
passat.[8] No obstant això, testimoniatges directes dels seus descendents indiquen que el
fundador del Barça mai no va tenir res a veure amb aquest club helvètic.[cal citació]
Algunes especulacions històriques també han tingut en compte que el blau i el grana
eren els colors de l'escut del cantó suís de Ticino, la relació de Gamper amb el qual es
reduïa al fet que allí residia la seva germana Rosa.[9]
Unes altres versions que han circulat sostenen que l'elecció va estar motivada perquè un
dels assistents a la reunió fundacional exhibia entre els seus dits un llapis de
comptabilitat amb els clàssics colors blau i vermell i que, mancant unes altres propostes,
algú es va fixar en el llapis i va proposar aquells colors.[10][9]
Una quarta versió situa l'origen en el fet que la mare d'un dels primers jugadors, la Sra.
Comamala, va repartir unes faixes blaves i granes entre els futbolistes, la qual cosa va
induir a escollir definitivament els colors blau i grana.[11][9]
Fa poc s'ha plantejat una nova hipòtesi que indica que els colors provenen del sud
d'Alemanya, concretament de Heidenheim, el poble natal de Otto Maier, un dels
fundadors del Club.[12][9]
Durant els primers deu anys, la samarreta era meitat blava i meitat grana, les mànigues
amb els colors invertits i els pantalons blancs. En la temporada 1909-10 es van introduir
les franges verticals blava i grana i cap a 1913 els pantalons van passar a ser negres i set
anys després blaus, indumentària que ja seria definitiva, amb lleus variacions segons les
èpoques en el gruix i nombre de franges verticals i en la intensitat i tonalitat del blau i
del grana.
Ens els primers anys, el Barça utilitzà unes camises meitat blaves i meitat grana i
posteriorment s'imposaren les ratlles blaugranes verticals, l'amplària de les quals ha
variat al llarg de la història. Només els equips de les seccions de bàsquet, rugbi i
atletisme han lluït en algunes èpoques ratlles blaugrana horitzontals. Amb motiu del
centenari el primer equip de futbol adoptà una samarreta similar a la dels primers temps,
meitat blava i meitat grana. Pel que fa als pantalons, en els primers temps foren de color
blanc fins el 1913, en què se substituïren pel color negre. Des dels anys vint fins
l'actualitat el Barça ha portat sempre els pantalons de color blau. Tot i aquesta tradició
històrica envers els colors, durant la històrica temporada 2005-06 els pantalons dels
primers equipaments de totes les seccions del Barça, per decisió del president Joan

3. Laporta, van passar a ser de color grana, trencant així una tradició de gairebé 90 anys
d'història.
Evolució de l'uniforme
2a 3a 4a
1899-19 1911-19 1913-19 1935-19 1955 C. 1950-19
1982-19 1985-19 1985-19
10 13 34 49 de Fires 91
89 89 89
2a 2a
1991-19 1992-19 1993-19 1995-19 1997-19 1998-19 1999-20
1991-19 1999-20
92 93 95 97 98 99 00
92 00
2a 2a 2a 2a
2001-20 2004-20 2005-20 2006-20 2007-20
2004-20 2005-20 2006-20 2007-20
02 05 06 07 08
05 06 07 08
2008-2009 2a 2008-2009 3a 2008-2009 2009-2010 2a 2009-2010
Vegeu també:
• Fotografies de samarretes reals des de l'any 1982
• Fotografies reals des de la fundació a l'actualitat

4. L'escut
L'escut del FC Barcelona ha presentat diversos dissenys al llarg de la història
L'escut del Futbol Club Barcelona neix del disseny de Carles Comamala, antic jugador i
directiu del club que, el 1910, va guanyar el concurs públic que instituí l'entitat.
L'escut té un perímetre en forma d'olla (molt semblant al de la major part dels escuts
dels clubs suïssos). A l'interior presenta, a la part superior esquerra, la creu de Sant Jordi
(vermella sobre fons blanc) i a la part dreta els quatre pals vermells verticals sobre fons
groc de l'escut de Catalunya. Una cinta horitzontal amb les inicials del club (FCB)
separa la part superior de la inferior que es més ampla i abasta tot l'escut de banda a
banda amb ratlles blaves i granes verticals i una pilota de futbol sobreposada.
Al llarg de la història del club l'escut ha presentat diverses variacions, però sempre amb
el mateix disseny. A la dècada dels quaranta, els quatre pals vermells varen ser
substituït per ordre governativa per només dos, amb la intenció que no s'hi identifiqués
la senyera catalana. A començaments dels cinquanta però, es tornà a l'antic disseny.[13]
En els primers anys de la seva història el Barça va lluir l'escut de la ciutat a la samarreta,
circumstància que es repetí a finals dels anys cinquanta en els partits internacionals de
les primeres edicions de la Copa de Fires.
L'Himne
Article principal: Himne del Futbol Club Barcelona
L'himne oficial del FC Barcelona, també anomenat Cant del Barça, va ser creat i
estrenat l'any 1974, amb motiu dels actes del 75è aniversari del club. La lletra fou
escrita per Jaume Picas i Josep Maria Espinàs, i la música és de Manuel Valls Gorina.
La versió oficial és interpretada per la Coral Sant Jordi. El cantautor Joan Manuel
Serrat el va interpretar en directe, sobre la gespa del Camp Nou, en ocasió dels actes
del centenari del club.
L'Estadi
Article principal: Camp Nou

5. Imatge interior de l'estadi
L'Estadi del FC Barcelona és el Camp Nou, propietat del mateix club. Inaugurat el
1957, té una capacitat de 98.772 espectadors, tots asseguts. És un dels estadis
catalogats com a "Estadi Cinc Estrelles" per la UEFA, fet que l'habilita per acollir finals
de la Lliga de Campions, Recopa i Copa de la UEFA, com ha passat en 15 ocasions.
Està situat al barri de les Corts de Barcelona, al costat d'altres instal·lacions del club,
com el Mini Estadi (estadi del Barcelona B) i el Palau Blaugrana. A les instal·lacions
del Camp Nou es troba el Museu del FC Barcelona, el museu més visitat a Catalunya
amb una mitjana anual superior a 1.300.000 visitants. [14][15][16] Abans del Camp Nou, el
FC Barcelona va tenir dos estadis. Entre el 1909 i el 1922 jugava al camp del carrer
Indústria de Barcelona, vulgarment anomenat "L'Escopidora", i entre el 1922 i el 1957
va disputar els partits al Camp de les Corts, inaugurat per acollir uns 30.000
espectadors, i que va arribar a tenir una capacitat màxima de 60.000 persones.
Els seguidors
Culers al camp del Carrer Indústria.
Els seguidors del Futbol Club Barcelona són anomenats barcelonistes, blau-granes i
popularment són sovint coneguts com a culers ("culés" en una mala traducció al
castellà).
L'origen del nom "culer" es troba en el fet que en els inicis del club de futbol, el primer
camp de futbol en el qual jugaven, situat al carrer Indústria de Barcelona, no tenia
graderies. Els afeccionats s'havien d'asseure a la part alta del mur que envoltava el
camp, de manera que la gent que caminava pel carrer en un dia de partit, veia una fila de
culs.[17] Malgrat haver canviat d'estadi dues vegades fins a l'actual (el Camp Nou), el
sobrenom ha perdurat.
Història
Article principal: Història del Futbol Club Barcelona temporada a
temporada

6. L'equip degà de la ciutat de Barcelona (ja desaparegut), el Català FC, va ser creat en el
gimnàs Tolosa del Sr. Jaume Vila amb la intenció de promocionar l'esport local. També
va rebutjar l'ingrés al club d'un jove suís entusiasta del futbol de nom Hans Gamper, per
la seva condició de foraster.[18] Llavors Gamper, com a reacció al menypreu rebut,
juntament amb un grup de joves anglesos, un canadenc i uns quants barcelonins, va
fundar el 29 de novembre del 1899 el Futbol Club Barcelona. Des de la seva fundació
com a club de futbol, el club ha anat afegint a la seva estructura d'altres seccions
esportives, com ara la de (bàsquet, la d'handbol, la d'hoquei patins, la de rugbi, la de
beisbol, la de patinatge, la d'hoquei gel, la de voleibol, la de futbol sala o de manera
breu també la de ciclisme).
Els primers anys (1899-1920)
Rèplica de Hans Gamper al Museu del Barça
L'industrial suís establert a Barcelona Hans Gamper fou el fundador del club, juntament
amb un grapat d'entusiastes esportistes, fonamentalment estrangers, de finals dels segle
XIX, que es reuniren al Gimnàs Solé després que es rebutgés la seva integració en el
Català FC, recentment creat al Gimnàs Vila. Entre els fundadors figuraven els primers
jugadors del club: Walter Wild, Lluis d'Ossó, Bartomeu Terradas, Otto Kunzle, Otto
Maier, Enric Ducal, Pere Cabot, Carles Pujol, Josep Llobet, John Parsons i William
Parsons.
El primer president del club va ser l'anglès Walter 'Gualteri' Wild, i el primer partit de la
història del FC Barcelona es va jugar a la Bonanova el 8 de desembre del 1899 contra
un equip de futbolistes de la colònia anglesa de Barcelona. En aquella històrica estrena
els blaugrana varen perdre per 0-1. El primer triomf del Barça es produeix el dia 24 de
desembre del 1899 en vèncer el Català FC, degà del futbol barceloní, per 3-1.
Aquells primers partits del Barça es jugaren a l'antic velòdrom de la Bonanova, però
aviat l'equip es traslladà al camp de l'Hotel Casanovas del carrer Sant Antoni Maria
Claret, molt a prop d'on avui s'aixeca l'Hospital de Sant Pau. Aquest nou escenari acollí
els partits del Barça a partir del 18 de novembre del 1900, dia en què s'aplegaren prop
de 4.000 espectadors per presenciar el partit inaugural que enfrontà el Barça amb
l'Hispània (amb empat a zero final).
L'any 1901 el Barça s'adjudicà la Copa Macaya, embrió del que després seria el
Campionat de Catalunya. L'any 1903 el Barça guanya la Copa Barcelona. Fins l'any
1909 l'equip va jugar en diferents camps (a la carretera d'Horta (1901) i al carrer
Muntaner (1905)), fins que el 14 de març d'aquell any es va inaugurar el camp del carrer

7. de la Indústria. Aquell recinte era situat en l'actual confluència dels carrers Villarroel i
París, se'l coneixia amb el nom de l'Escopidora i feu servei fins el 1922. Tenia un
aforament de 6.000 persones i la construcció de la seva tribuna de dos pisos va suposar
un autèntic esdeveniment. La imatge dels aficionats blaugrana asseguts d'esquena sobre
la tanca del camp és l'origen de la denominació de culers amb què són coneguts
popularment els aficionats blaugranes (vegeu foto).
La primera època daurada (1920-1930)
Josep Samitier.
Els anys vint representen la primera època daurada del futbol barcelonista. El club
passarà en aquesta dècada de 3.000 a 11.000 socis.[19] L'equip incorpora homes clau com
el filipí Paulino Alcántara (màxim golejador de tota la història blaugrana amb 356 gols
oficials[20]), el porter Ricard Zamora (que aviat passaria a defensar la porteria de
l'Espanyol) i sobretot el davanter Josep Samitier, anomenat també l'home llagosta per la
seva habilitat. Tots ells, amb unes altres figures com Platko o Sastre, consolidaren un
gran equip que s'adjudicà un gran nombre de títols en els campionats de Catalunya i
Espanya, èxits que permeteren inaugurar el camp de Les Corts el dia 20 de març del
1922, amb una capacitat inicial de 30.000 espectadors. En aquest període el Barça
s'adjudica quatre Copes d'Espanya i el primer campionat de Lliga espanyola (1928-29),
amb l'entrenador Romà Forns que també n'havia estat jugador.
La identificació del Barça amb Catalunya comença a fer-se palesa amb l'episodi de la
xiulada a la Marxa Reial mentre era interpretada sobre la gespa del terreny de joc de Les
Corts per la banda de música, en un partit homenatge a l'Orfeó Català i que va enfrontar
el Barça amb el Júpiter. L'incident, esdevingut l'any 1925 durant la dictadura militar del
general Miguel Primo de Rivera, provoca el tancament del Camp de Les Corts durant
sis mesos i la dimissió del president Hans Gamper, que fou convidat a abandonar el
país.[21] Durant aquesta dècada, el Barça crea les seves seccions de bàsquet, rugbi i
hoquei herba.
Aquest període acaba amb la mort de Gamper el 30 de juliol del 1930. El fundador del
club, afectat per una profunda depressió a causa de la davallada dels seus negocis,
decideix suïcidar-se. La dramàtica i inesperada notícia colpeja la vida social i esportiva
del club i l'aboca a un curt període de declivi.
Davallada i Guerra Civil (1931-1939)
La dècada dels anys 30 representà una gran crisi per al club. Es va iniciar amb la mort
de Hans Gamper i, posteriorment, coincidint amb l'adveniment de la Segona República,
es va continuar amb un descens alarmant del nombre de socis. El club va acabar la
dècada amb només 2.500 socis.

8. La situació de crisi es va agreujar definitivament amb la gran tragèdia col·lectiva que
representà l'esclat de la Guerra Civil espanyola el 1936. La primera sotragada important
a l'entitat li arribà quan el president del club Josep Sunyol, que era diputat per Esquerra
Republicana de Catalunya, era assassinat per les tropes franquistes en una emboscada a
la Serra de Guadarrama el dia 6 d'agost d'aquell any.[22]
La difícil postguerra (1940-1950)
Durant els anys 1940 el club va anar superant a poc a poc la seva crisi social i esportiva.
El club va ser pres per les autoritats del nou règim franquista que, des d'aleshores i fins
el 1953, designarien directament el president del club.[23] Els nous rectors van
espanyolitzar tots els estaments del club, eliminant qualsevol connotació catalana o
anglosaxona. El 1940 el club va passar a denominar-se "Club de Futbol Barcelona" en
lloc de "Football Club Barcelona", i es va modificar l'escut: es van suprimir les quatre
barres de la bandera catalana per col·locar en el seu lloc la bandera espanyola. Amb
motiu de les noces d'or del club, la dictadura va autoritzar la reinstauració de la bandera
catalana el 1949.[13] En el plànol esportiu es va recompondre l'equip després de la crisi
de la guerra, i es van acabar conquerint tres lligues espanyoles, una Copa d'Espanya i
dues Copes Eva Duarte de Perón. A més, durant els anys 1940, es van crear noves
seccions poliesportives entre les quals van destacar les d'handbol i hoquei sobre patins.
Tot això va contribuir perquè, en finalitzar la dècada, coincidint amb les noces d'or del
club, se superessin els 25.000 socis.
Les cinc copes, Kubala i l'afer Di Stefano (1951-1958)
Els anys 1950 van ser una de les millors dècades de la història del club, tant en el plànol
esportiu com en el social. El fitxatge de Ladislau Kubala el 1950 va esdevenir la pedra
angular sobre la qual es va construir un gran equip que, en aquesta dècada, va
aconseguir tres Lligues espanyoles, cinc Copes d'Espanya, dues Copes Eva Duarte de
Perón, tres Copes Duward, una Copa Llatina, dues Copes Martini Rossi, i una Petita
Copa del Món de clubs. L'any següent del fitxatge de Kubala, l'equip aconseguí cinc
trofeus en una mateixa temporada. Aquest equip és conegut com "el Barça de les cinc
copes".
Un altre fet destacat d'aquesta dècada va ser la celebració el 1953 de les primeres
eleccions semi-democràtiques (hi van votar només els socis masculins) a la presidència
del club.
L'any 1953 va tenir lloc un dels esdeveniments més importants de la història del club i
també de l'etern rival, el Real Madrid. Quan el Barça semblava que tenia totalment
contractat Alfredo Di Stéfano (jugador argentí propietat del River Plate, però amb els
drets cedits al club Millonarios de Bogotà), determinats estaments del règim franquista
van intervenir dificultant que el jugador tanqués la seva incorporació definitiva al
Barça.[24][25][26] El 15 de setembre, la Federació Espanyola de Futbol va emetre un
comunicat en el qual autoritzava Di Stefano a jugar quatre temporades a la Lliga
Espanyola, dues amb el Real Madrid i dues amb el Barça. La comissió directiva del
Barça, presidida per Enric Martí i Carreto, va dimitir en ple el 22 d'octubre en protesta
per la decisió i l'endemà la Comissió Gestora va firmar un comunicat en el qual
renunciava a tots els drets sobre el jugador (4,4 milions de pessetes) a favor del Madrid.
[27]
Cal dir que enmig d'aquest problema, Di Stefano va aconseguir jugar tres partits amb

9. la samarreta blaugrana, però les interferències del règim van fer possible que el Madrid
acabés fitxant l'argentí. Aquest fet esdevindria crucial per la història dels dos equips, ja
que fins aleshores el palmarès del Barça era superior al de l'equip blanc i posteriorment
aquest amb el que seria un dels jugadors més importants de tots els temps es faria amb
l'hegemonia guanyant cinc copes d'Europa.[24][25][27]
El Camp Nou vist des de l'aire
El Barça, "més que un club"
Malgrat les adversitats, la massa social culer va créixer fins els 38.000 socis, que van
deixar petit el Camp de les Corts, cosa que decidí els seus dirigents a construir un nou
estadi, el Camp Nou, que s'inaugurà l'any 1957.
Cal dir que durant els gairebé 40 anys de la dictadura de Franco a Espanya, quan es van
prohibir i reprimir les institucions polítiques catalanes, el club es va convertir en un dels
símbols de la lluita anti-franquista a Catalunya i de la resistència contra el centralisme
que representava el règim franquista. L'estadi del FC Barcelona restà com un dels pocs
escenaris públics on els afeccionats s'expressaven amb una certa llibertat i el club
esdevingué el millor ambaixador de Catalunya a l'exterior, fent dels emblemes del club
símbols de catalanitat, al mateix temps que representava una via inequívoca
d'integració al país per part de molts immigrants que arribaven d'arreu d'Espanya i
volien fer propis els senyals d'identitat col·lectiva de la seva nova llar.
Va ser durant aquells anys de repressió de les llibertats públiques i de la cultura
catalana quan es va començar a popularitzar l'eslògan que defineix el Barça com a "més
que un club", a partir del discurs de presa de possessió del càrrec de president de
Narcís de Carreras, el 17 de gener del 1968.[28][29] Tanmateix, l'origen de la frase és
controvertit i sembla que "l'eslògan no té una paternitat individual, sinó que va sorgir
de manera espontània en molta gent a la vegada", en paraules del president Jordi Pujol
i Soley.[30] De fet, el mateix president Pujol referencia una carta seva des de la presó
dirigida a la seva dona i datada el 3 de març del 1962 on afirma (en castellà per raons
òbvies de censura): "Tú me dirás que el fútbol ya no es un deporte, y tendrás en parte
razón: el fútbol de alto nivel se ha convertido en una merienda de negros y en un
instrumento de masificación. Pero hay otros dos aspectos que no podemos obviar. El
Barcelona es más que un club de fútbol...".[30]

10. El Barça d'Helenio Herrera (1958-1960)
El 22 d'abril de 1958 es presentà un nou entrenador, l'argentí Helenio Herrera. Pocs dies
més tard l'equip jugà el partit de tornada de la final de la I Copa de Fires (després de dos
anys i mig de competició) i s'imposà a la selecció de Londres per un clar 6-0.
La temporada següent, l'equip és reforçat amb Kocsis i Czibor i es tanca una temporada
excepcional, en la qual s'imposa a la Lliga, marcant 96 gols en 30 partits i a la Copa se
supera el Granada a la final. També disputà tres partits de la II Copa de Fires i els
guanyà tots, destacant un contundent 4-0 a l'Inter de Milà.
Durant la temporada 1959-1960, el Barça tornà a guanyar la Lliga, però aquest cop amb
una pugna apassionant contra el Real Madrid. El club també tornà a emportar-se la
Copa de Fires en una temporada dura en la qual s'arribaren a jugar 60 partits. El Barça
també guanyà aquest mateix any la Copa del Generalísimo.
El 3 de setembre del 1959, els blaugranes debuten a la Copa d'Europa. Després de
superar tres rondes, amb resultats històrics com un 0-2 i 5-1 a l'AC Milan i un 2-5 i 4-0
al Wolverhampton, cau en les semifinals davant el Real Madrid. Poc temps més tard, el
tècnic argentí deixa el club i juntament amb Luis Suárez (Pilota d'Or el 1960), fitxa per
l'Inter de Milà, equip amb el qual guanyaria dues Copes d'Europa. Això obre una nova
crisi social.
El Camp Nou i la crisi dels seixanta (1961-1972)
Després de la desfeta de la final de Berna, la marxa de Luis Suárez a l'Inter milanès i del
delicat estat de l'economia del club derivat de la construcció del Camp Nou, el Barça
inicià una etapa de decadència que es perllongà durant tota la dècada dels seixanta i els
primers anys de la dels setanta. Una època que coincideix amb l'hegemonia total de
l'etern rival, el Real Madrid, a nivell dels campionats de Lliga espanyola.
La Federació Espanyola de Futbol decideix tancar les fronteres als jugadors estrangers i
els millors futbolistes espanyols juguen a l'equip blanc de la capital. L'únic motiu de
joia pels blaugrana serà la final de Copa del 1968, en la qual el Barça s'imposà per 0-1
al Real Madrid en el Santiago Bernabéu, amb un autogol de Zunzunegui i un arbitratge
del mallorquí Rigo que provocà la indignació dels aficionats madrilenys, que acaben
llançant tota mena d'objectes al terreny de joc en un partit que ha passat a la història
com la final de les ampolles[31] [32] Tanmateix, aquesta és l'única excepció que confirma
la regla d'una època marcada pel favoritisme arbitral cap a l'equip de la capital, a criteri,
no exempt de polèmica, de bona part de l'afició barcelonista[33] i amb un Barça
condemnat a ser l'etern segon classificat en els successius campionats de Lliga que es
disputen. Malgrat els escassos èxits esportius, el nombre de socis augmentarà de 39.000
fins a 55.000 durant els anys seixanta. En l'àmbit internacional, el Barça s'ha de
conformar amb una Copa de Fires guanyada l'any 1966 davant el Real Zaragoza.
L'arribada de Johan Cruyff (1973-1978)
Durant els anys 70 va continuar l'imparable augment de socis del club: es va passar dels
55.000 als 80.000. Van ser els anys en els quals el futbol espanyol va obrir les portes als

11. estrangers i el club va fitxar alguns dels millors jugadors del món com ara Johan
Neeskens, Hugo Sotil, Hansi Krankl o Allan Simonsen.
Tanmateix, mereix ser destacada la incorporació de Johan Cruyff, davanter neerlandès
de l'AFC Ajax d'Amsterdam, considerat llavors el millor jugador del món, gràcies a les
gestions del gerent del club Armand Carabén i Ribó i sota la presidència d'Agustí
Montal. Cruyff havia d'esdevenir una icona perdurable pel barcelonisme com a sinònim
de futbol vistós i ofensiu, però sobretot gràcies a una posterior etapa al club com a
entrenador en la qual es van assentar les bases per un lligam estret entre l'afició
barcelonista i el bon joc.
L'equip de futbol va conquistar durant aquesta dècada una Lliga espanyola, dues Copes
del Rei, i una Copa de Fires.
La Recopa de Basilea i l'inici de l'era Núñez (1978-1988)
L'any 1978 va arribar a la presidència del club Josep Lluís Núñez, que dirigiria el club
durant les dues dècades següents.
Durant els anys 1980 es van succeir grans inversions en fitxatges de grans estrelles, com
ara Maradona, Schuster o Lineker, però l'equip de futbol només va poder guanyar a
Espanya una lliga, tres Copes del Rei, una Supercopa i dues Copes de la Lliga. En
l'àmbit europeu es van guanyar dues Recopes d'Europa. Cal destacar-ne la primera, que
fou l'aconseguida a Basilea el 1979. Aquest partit és recordat pel gran nombre
d'aficionats que s'hi van desplaçar (més de 25.000), per la importància que suposava
guanyar el títol en aquell moment i pel partit en si, que acabaria sent un partit vibrant i
emocionant que va requerir de pròrroga (4-3).
La taca més negra d'aquesta dècada va ser la dolorosa desfeta a la final de la Copa
d'Europa disputada a Sevilla l'any 1986 davant l'equip romanès de l'Steaua de Bucarest.
L'equip de Venables, incapaç de marcar un gol durant 120 minuts, va caure a la tanda de
penals. Després d'una greu crisi esportiva i social amb problemes entre el jugador
Schuster i el president Núñez i la rebel·lió de gairebé tota la plantilla contra Núñez
pels contractes d'imatge (Motí de l'Hespèria), el club va decidir de contractar Johan
Cruyff, aquest cop com a entrenador, un fet que marcaria el destí del club durant la
dècada següent. El més positiu dels anys 1980 va ser l'ampliació del Camp Nou amb
motiu del Campionat del Món de Futbol del 1982, l'increment de socis, que va superar
la xifra dels 100.000, la revitalització econòmica del club i els èxits de les seccions de
bàsquet, handbol i hoquei sobre patins, que van conquistar importants títols espanyols i
europeus.
Johan Cruyff entrenador i el Dream Team (1988-1996)

12. Banderes del Barça en els actes del centenari del club
Després d'una greu crisi esportiva i social, durant el 1988 el club va tornar a contractar
Johan Cruyff, aquest cop com a entrenador, fet que marcaria l'estil futbolístic del club
des de llavors. La temporada 1988/89, el Barça va acabar segon a la Lliga després de
moltes protestes pels errors arbitrals que van afavorir l'etern rival. A la Copa, l'equip cau
a quarts de final. Tanmateix, a la Recopa guanya el seu tercer títol el 10 de maig a
Berna, en superar a la final la Sampdoria italiana per 2-0.
Després d'una temporada de transició en què només s'aconseguí la Copa del Rei en una
final disputada contra el Real Madrid a l'estadi de Mestalla (0-2), la dècada dels anys
1990 va ser la millor de la història del Futbol Club Barcelona. Van ser deu anys d'èxits
per al club en tots els ordres, tant en el terreny futbolístic com en el de les seccions
esportives.
L'equip de futbol, entrenat per Johan Cruyff, rebé l'apel·latiu encomiàstic de Dream
Team a causa de la forta mentalitat guanyadora que demostrà i la pràctica d'un futbol
efectiu i alhora bonic, amb figures com Koeman, Guardiola, Stoichkov, Romário,
Laudrup, Zubizarreta o Bakero entre altres.
La copa d'Europa aconseguida l'any 1992
Durant aquesta etapa l'equip va guanyar quatre Lligues consecutives entre el 1991 i el
1994, tres Supercopes d'Espanya, una Copa del Rei, una Supercopa d'Europa (1992) i el
20 de maig de 1992 va conquerir el seu títol més preat: la Copa d'Europa, al mític estadi
de Wembley i davant la Sampdoria.
El 1992, la Generalitat de Catalunya concedeix al club la preuada Creu de Sant Jordi.[34]
També en aquest període, cal destacar el 5-0 que l'equip va aconseguir davant el Reial
Madrid, amb un hat trick de Romario durant la temporada 1993/94. Aquesta mateixa
temporada el Barça pateix una de les derrotes més doloroses de la seva història, cau a la
final de la Copa d'Europa per 4-0 a Atenes davant el A.C. Milan. Aquesta desfeta gesta
el final del "Dream Team." Zubizarreta, Laudrup, Goikoetxea i Salinas deixen el Barça,
Romario després de guanyar el Mundial del 1994 arriba amb 23 dies de retard a la
concentració blaugrana, Stòitxkov, després d'aconseguir la Pilota d'Or, discuteix amb

13. l'entrenador, i Koeman anuncia que vol tornar a Holanda. Tots tres acabarien deixant el
club a final de temporada, igual que Eusebio i Txiki Beguiristain. El "dream team" es
dissol.
Johan Cruyff intenta refer un equip campió i incorpora un nou bloc d'estrangers amb
Prosinecki, Meho Kodro, Popescu i Figo. Dóna oportunitats a nous jugadors del
planter, com Celades, Roger i De la Peña, juntament amb el seu fill Jordi, que ja havia
destacat en el tram final de la temporada anterior.
Els resultats no arriben i, per primera vegada des del 1988, l'equip no guanya cap títol
oficial. El Barça acaba tercer a la Lliga, perd la final de la Copa del Rei davant l'Atlètic
de Madrid i es queda a un pas de la final de la Copa de la UEFA en caure davant el
Bayern de Munic.
Els diversos enfrontaments entre Cruyff i la directiva esclaten el 18 de maig del 1996.[35]
[36]
El president Josep Lluís Núñez anuncia la fulminant destitució del tècnic a manca de
dues jornades per al final de la Lliga. Les protestes a favor del neerlandès i en contra de
la directiva són evidents a l'últim partit de Lliga al Camp Nou.
El final de l'era Núñez i el Centenari (1995-2000)
Logotip del centenari
El traumàtic comiat de Johan Cruyff va crear una gran crisi social en el club, Núñez va
confeccionar la nova etapa 1996/97 amb Bobby Robson com a nou entrenador i amb la
incorporació de nous jugadors provinents del mercat europeu que s'havia obert a causa
de la nova Llei Bosman. Aquests jugadors foren Luis Enrique, Pizzi, Vítor Baía, Couto,
Giovanni Silva, Blanc i, per sobre de tots, el del brasiler Ronaldo, que provinent del
PSV Eindhoven, va costar 2.500 milions de pessetes. Aquest jugador aconseguí el
pichichi de la Lliga amb 34 gols i fou determinant en la victòria dels tres títols
aconseguits: Supercopa d'Espanya, Recopa d'Europa, i la Copa del Rei.
Tot i els tres títols assolits, la crisi social continua i Núñez es veu obligat a canviar
d'entrenador, contractant així Louis Van Gaal i deixant el que fou el traductor de
Robson, Jose Mourinho, com a segon entrenador.
Van Gaal es trobà en la seva primera temporada sense el jugador més decisiu de
l'anterior perquè després d'un llarg estira-i-arronsa, Ronaldo fitxà per l'Inter de Milà
durant l'estiu a canvi de 4.000 milions de pessetes. Tanmateix, en contrapartida
s'incorporà una altra estrella brasilera, Rivaldo i altres jugadors destacats com ara Ruud
Hesp, Reiziger i el brasiler Sonny Anderson.

14. Tot i que la temporada no va començar gens bé a causa d'una derrota dolorosa a la
Supercopa d'Espanya contra el Reial Madrid, el club acaba conquistant la Lliga amb una
certa comoditat, la Copa del Rei i la Supercopa d'Europa.
A causa dels èxits de les darreres dues temporades el Barça arriba a encapçalar la llista
dels millors clubs del món elaborada per la IFFHS.
La següent temporada 1998/99 (la del Centenari) comença amb eleccions presidencials
el juliol, que són guanyades per cinquena vegada consecutiva per Núñez.
La temporada no comença bé, l'equip torna a perdre la Supercopa d'Espanya, aquest cop
contra el Reial Mallorca, és eliminat de la Lliga de Campions a la lligueta de vuitens i
eliminat de la Copa del Rei a quarts de final.
En un intent de redirigir el rumb, a principi de l'any 1999 s'incorporen a l'equip els
germans Frank de Boer i Ronald de Boer. El mes de novembre van començar els actes
de celebració del Centenari del Club. Entre els molts actes celebrats, cal destacar el
partit del Centenari (abril 1999) que enfronta el Barça contra la selecció del Brasil. El
partit acaba amb empat a 2 gols. El mes anterior s'havia celebrat un emotiu partit-
homenatge a Johan Cruyff al Camp Nou. L'ocasió serveix per homenatjar alhora al
"dream team" de principi dels noranta.
Finalment el Barça assoleix el títol de lliga a tres jornades del final del campionat. Cal
dir que en la temporada del Centenari, les quatre seccions més importants del club van
aconseguir com a mínim el títol de la Lliga.
La temporada 1999/00 suposà el final de l'era Núñez i comportà alhora la dimissió de
l'entrenador Van Gaal. A final de temporada la situació arriba a insostenible per
diversos motius: El joc del Barça desagrada l'afició, i aquesta i la premsa mostren la
seva crispació contra Van Gaal, es constitueix la plataforma Elefant Blau (presidida per
Joan Laporta) i a final de temporada l'equip no assoleix cap títol a excepció de la Copa
Catalunya. Així doncs, Núñez convoca eleccions per al 27 de juliol del 2000 i posa fi
als seus 22 anys de mandat.
Finalment cal destacar que la dècada dels 90 a suposar una de les més exitoses del club
en tots els sentits, tant pel que fa a títols com als àmbits social i de seccions. Les
seccions més importants del club van assolir grans triomfs:
• L'equip de bàsquet es va consolidar a l'elit del bàsquet nacional i europeu, tot i
que no va conquistar la Copa d'Europa, va arribar a la final fins quatre ocasions
durant aquesta dècada.
• L'equip d'handbol es va convertir en el millor equip d'handbol del món i molt
probablement de la història: va guanyar tots els títols possibles, entre els quals
destaquen sis Copes d'Europa (cinc consecutives) i set lligues.
• L'equip d'hoquei sobre patins va assolir durant aquest període, entre altres
títols, dues Copes d'Europa i quatre OK Lligues.

15. De Gaspart a Laporta, una transició sense títols (2001-2003)
Les eleccions a president, després de la marxa de Núñez, donen la victòria a l'anterior
vicepresident i empresari hoteler Joan Gaspart Solves. Amb ell al capdavant, el club
iniciarà una etapa amb resultats esportius negatius.
La curta era Gaspart s'inicia, a més a més, amb l'inesperat fitxatge pel Real Madrid del
davanter portuguès Luis Figo, un jugador molt estimat per l'afició blaugrana que
considera el seu pas al club blanc com una imperdonable traïció.[37] Aquest episodi
coincideix amb l'inici d'un període esplendorós per al club madrileny, amb Florentino
Pérez de president. Aquest fet fa encara més palesa la crisi del Barça, que completarà un
cicle de cinc anys sense assolir cap títol oficial de futbol.
Gaspart, apressat pel cas Figo, malbarata els diners percebuts per la clàusula de
rescissió del portuguès amb fitxatges que no ofereixen el rendiment esperat, com ara
(Emmanuel Petit i Marc Overmars de l'Arsenal londinenc), Alfonso Pérez del Real Betis
i Gerard López que torna del València CF) i posteriorment dels argentins Juan Roman
Riquelme i Javier Saviola, pel qual desemborsa una gran quantitat de diners.[38] Ni
Llorenç Serra Ferrer primer, ni Carles Rexach després, aconseguiran des de la banqueta
que l'equip rutlli a satisfacció de l'afició, que cada cop es mostra més crítica amb la
marxa del club. Finalment, la decisió del president de repescar com a entrenador Louis
Van Gaal, un home rígid, poc estimat per l'afició i amb enfrontaments habituals amb la
premsa, accelerarà el final de Gaspart, que dimitirà a principis del 2003 després de
suportar diverses mocadorades i el rebuig creixent d'una afició frustrada i oposada a la
gestió del president. Gaspart va ser substituït per Enric Reyna i uns mesos després per
una Comissió Gestora encapçalada per Joan Trayter que va preparar el camí per
convocar eleccions a la presidència del club.
Durant el seu mandat, Gaspart inicià les obres de la ciutat esportiva de Sant Joan Despí i
amplià i millorà el Museu del FC Barcelona, el qual batejà amb el nom de Museu
President Núñez. La secció de bàsquet, això sí, assolí grans èxits (entre ells la Copa
d'Europa) sota la direcció del tècnic serbi Svetislav Pesic.
L'era Laporta: dues Lligues de Campions i tres Lligues (2003-
present)
Rijkaard, Ronaldinho i la segona Lliga de Campions (2003-2006)

16. Joan Laporta després del pregó de la Festa Major de Sant Cugat del Vallès el 2008
La victòria de Joan Laporta a les eleccions celebrades el juny del 2003 va suposar un
canvi radical en la gestió del club, que va abordar una reforma profunda que va
permetre que en dos anys el Barça tornés a figurar entre els clubs més admirats del
món.
Laporta significava essencialment un trencament radical amb el passat. La nova
directiva va aprofundir en la catalanització del club, va endreçar les finances i va
procedir a contractar una plantilla nova de jugadors joves i motivats pel triomf, que
portaren novament l'equip a guanyar títols. Amb Txiqui Begiristain de director tècnic i
Frank Rijkaard d'entrenador, es va poder armar un equip de figures encapçalades pel
brasiler Ronaldinho, que aviat va meravellar sobre el camp.
La temporada 2004/05 el FCB va aconseguir el campionat de Lliga i només la mala sort
davant el Chelsea el va deixar fora de la Champions League. S'havien consolidat, però,
els fonaments del que seria un gran equip.
La següent temporada 2005/06 constitueix una de les més glorioses de la història del
club, que aconseguí el doblet: Lliga i Copa d'Europa. A la lliga, el Barça no té rival.
L'equip guanya el Real Madrid per 0 gols a 3 i és ovacionat al mateix Santiago
Bernabéu. L'equip repeteix títol, encadenant una sèrie de catorze victòries consecutives,
mentre el camerunès Eto'o aconsegueix el pichichi amb 26 gols. D'aquesta manera,
l'equip és reconegut internacionalment per la premsa. A la Champions League el Barça
eliminarà successivament el Chelsea, el Benfica i el Milan i s'imposarà el 17 de maig, a
la final de París, a l'Arsenal londinenc per 2 gols a 1. Tots dos gols foren assistits per
Larsson i els anotaren Eto'o i Belletti.
L'1 de juny del 2006 el president Laporta inaugurà oficialment la nova Ciutat Esportiva
Joan Gamper amb una superfície de 136.839 metres quadrats a Sant Joan Despí.[39]
Crisi esportiva i institucional (2006-2008)
Frank Rijkaard i Ronaldinho
La temporada següent comença una llarga sèrie de fets que desestabilitzen la pau social
al club. El primer, succeeix el 19 de juliol del 2006, quan una sentència judicial obliga
la directiva a convocar eleccions a la presidència, en considerar que Joan Laporta ha
presidit el club quatre temporades (la primera entre els dies 22 i 30 de juny del 2003).[40]
El 21 de juliol, Joan Laporta anuncia la seva dimissió i la convocatòria de la Comissió
Gestora, presidida per Xavier Sala Martín per celebrar eleccions a la presidència. El 26
de juliol, la Junta Directiva dimiteix i l'economista queda com a president de la
Comissió Gestora, que fixa les eleccions per al dia 3 de setembre. Paral·lelament,

17. quatre socis presenten denúncies davant el Tribunal Català de l'Esport per inhabilitar
Joan Laporta per incompliment dels estatuts del club. Tanmateix, el Tribunal Català de
l'Esport acorda no admetre-les a tràmit.[41] Malgrat que dos socis van manifestar la seva
precandidatura a les eleccions, només Joan Laporta assoleix el nombre de signatures
necessàries (1.804) per presentar-s'hi. Això permet que el 22 d'agost, dia del Gamper,
Joan Laporta sigui una altra vegada proclamat president del Barça.
El mes de setembre del 2007 es fa pública la decisió d'establir un acord de
col·laboració amb UNICEF, pel qual el club finançarà nombroses campanyes
solidàries al Tercer Món, al mateix temps que inserirà (per primera vegada en tota la
seva història) el logotip de l'organització solidària a les samarretes del primer equip de
futbol.[42] El 7 de setembre, Joan Laporta viatja a Nova York i presenta a l'ONU l'acord i
el 12 de setembre, en partit de la fase de grups de la Champions League contra l'equip
búlgar del Levski Sofia, l'equip llueix per primera vegada el logotip a la samarreta.
La temporada futbolística 2006-2007 acaba sense l'assoliment de cap títol important i
enmig de moltes crítiques vers una suposada permissibilitat en la direcció dels jugadors
més importants de l'equip (Ronaldinho, Deco, sobretot).[43] El club reacciona anunciant
l'elaboració d'un codi intern que establirà les regles de disciplina a seguir i un
enduriment en la gestió del planter.
Malgrat tot i a pesar de la contractació del futbolista francès de l'Arsenal FC, Thierry
Henry, la temporada 2007-2008 acaba igual que l'anterior, sense cap títol important per
part del primer equip de futbol i enmig d'una greu crisi institucional i esportiva. Aquesta
situació provoca la destitució de l'entrenador Frank Rijkaard i els transferiments dels
jugadors Ronaldinho i Deco a l'AC Milan i Chelsea FC, respectivament i dóna lloc a la
presentació, per part del soci Oriol Giralt i Gili, d'un vot de censura contra la directiva
de Joan Laporta, el qual és votat el dia 6 de juliol.[44] Malgrat que el vot de censura no
assoleix els dos terços requerits per provocar el cessament de la Junta Directiva, els
bons resultats relatius obtinguts[45] fan que vuit directius de la Junta facin pública la seva
dimissió i que Joan Laporta anunciï que posarà el seu càrrec a disposició de
l'Assemblea de Compromissaris[46] que es va celebrar el 24 d'agost del 2008 i que superà
amb un 55% dels vots emesos.
L'era Guardiola. El Barça de les sis copes (2008-present)
La temporada 2008-09 Josep Guardiola, antic jugador i capità del Barça, és nomenat
entrenador del primer equip, malgrat una curta experiència com a entrenador en l'equip
filial. Tanmateix, Guardiola canvia totalment la moral i l'esperit de superació del
col·lectiu i el Barça aconsegueix una bellesa en el joc i un assoliment de títols com mai
al llarg de la seva història.

18. Imatge de les 6 copes aconseguides pel FC Barcelona durant l'any 2009
El Barça guanya la primera Copa del Rei de la dècada, en superar l'Athletic Club de
Bilbao per 4 gols a 1 i pocs dies desprès venç la Lliga, assolint un rècord històric de
punts i incloent una pallissa al Real Madrid al Santiago Bernabéu, amb el resultat final
de 2 gols a 6.
Per arrodonir la temporada i fer el seu primer triplet, el Barça aconsegueix la seva
tercera Lliga de Campions, derrotant contundentment l'Olímpic de Lió i el Bayern de
Munich i per gol-average amb un gol en temps afegit al Chelsea FC en eliminatòries
prèvies, i fa allò que alguns creien "impossible": destronar el Manchester United del
tron futbolístic europeu. El dia 27 de maig de 2009, a l'Estadi Olímpic de Roma, el
millor Barça de tots els temps[47] conquereix Roma i guanya la tercera Lliga de
Campions per 2-0, amb gols d'Eto'o i Messi, davant el Manchester United. Aconsegueix
així fer història amb un triplet, el primer que aconsegueix un equip de la Lliga
espanyola i el cinquè equip d'Europa en fer-ho (Cèltic de Glasgow, 1967; Ajax
d'Amsterdam, 1972; PSV Eindhoven, 1988; Manchester United, 1999).
La temporada 2009-10 s'inicia amb la marxa de Samuel Etoo a l'Inter de Milà i
l'arribada de Zlatan Ibrahimović, comprat per 66,0 milions d'euros, a l'Inter, i amb les
victòries del Barça a l'agost, tant a la Supercopa d'Espanya com a la Supercopa
d'Europa. Al desembre el "Barça de les 6 Copes" guanya a Abu Dhabi el Campionat del
Món de Clubs, l'únic títol que mancava al museu del club i amb el qual es tanca un any
històric en que es vencen tots els títols possibles, una fita mai no assolida per cap altre
club al món[48] i que resulta insuperable.
La Plantilla 2009-2010
• Article principal: Temporada 2009-2010 del FC Barcelona
Vegeu també: 'Categoria:Temporades del FC Barcelona
La relació oficial de dorsals de la plantilla del Barça per la temporada 2009-10 és la
següent:

19. No. Posició Jugador No. Posició Jugador
1 POR Víctor Valdés (3r Capità) 13 POR José Manuel Pinto
2 DEF Dani Alves 14 DAV Thierry Henry
3 DEF Gerard Piqué 15 MIG Seydou Keita
4 DEF Rafael Márquez 16 MIG Sergio Busquets
5 DEF Carles Puyol (1r Capità) 17 DAV Pedro Rodríguez
Xavi Hernández (2n 18 DEF Gabriel Milito
6 MIG
Capità) 19 DEF Maxwell Cabelino
8 MIG Andrés Iniesta (4t Capità) 21 DEF Dmitró Txigrinski
9 DAV Zlatan Ibrahimović 22 DEF Éric Abidal
10 DAV Lionel Messi 24 MIG Yaya Touré
11 DAV Bojan Krkić
Els equips espanyols estan limitats a tenir en la plantilla un màxim de tres jugadors sense
passaport de la Unió Europea. La llista inclou només la principal nacionalitat de cada
jugador; alguns jugadors no europeus tenen doble nacionalitat d'algun país de la UE:
• Milito té passaport italià .
• Márquez té passaport espanyol .
• Messi té passaport espanyol .
• Keita té passaport francès .
• Dani Alves té passaport espanyol .
• Maxwell té passaport neerlandès .
• Touré Yaya, que és de Costa d'Ivori, no ocupa plaça d'extracomunitari en virtut a un
pacte entre el club i la federació basat en el Tractat de Cotonou. Aquest tractat, subscrit
entre la Unió Europea i diversos països africans, contempla que les persones originàries
dels estats signants siguin equiparades al ciutadans de la Unió a efectes laborals.
Font: Web oficial del FC Barcelona[49] [50]
Jugadors del filial amb dorsal assignat
No. Posició Jugador
28 MIG Jonathan
32 MIG Fontàs
33 DEF Muniesa
35 DAV Jeffren
La relació de dorsals s'ha fet pública en el moment d'inscriure el club a la Champions League
[49]

20. Altres jugadors del filial
No. Posició Jugador
POR Rubén Miño
POR Oier Olazábal
DEF Víctor Vázquez
MIG Thiago Alcántara
Jugadors cedits
No. Posició Jugador
- DEF Alberto Botía (A l'Sporting de Gijón)
- DAV Keirrison (Al Benfica[51])
21 MIG Aliaksandr Hleb (Al VfB Stuttgart[52])
2 DEF Martín Cáceres (A la Juventus[51][53])
22 DEF Henrique (Al Ràcing de Santander[54])
Altes
No. Posició Jugador
22 DEF Henrique (Torna, un cop acabada la seva cesió al Bayer Leverkusen)
19 DEF Maxwell (4.500.000* €, de l'Inter de Milà[55])
-- DAV Keirrison (14.000.000** €, del Palmeiras[56])
Ibrahimović (40.000.000 €, el traspàs de Samuel Eto'o i la cessió de
Alexandr Hleb durant una temporada amb opció de compra. Com que
9 DAV
Hleb marxa cedit a l'Stuttgart, el Barça afegirà 3 milions més al
traspàs.[52] Prové de l'Inter de Milà[57])
Dmitró Txigrinski (25.000.000 €, procedent del FC Xakhtar
21 DEF
Donetsk[58])
* 500.000 € més en funció de variables.[55]
** 2.000.000 € més en funció de variables.[56]
Baixes
No. Posició Jugador
16 DEF Sylvinho (Finalització de contracte)
9 DAV Samuel Eto'o (A l'Inter, com a part del traspàs d'Ibrahimovic[57])
29 DEF Víctor Sánchez (Traspassat al Xerez Club Deportivo)
Albert Jorquera (Concessió de la carta de llibertat per a fitxar pel
25 POR
Girona Futbol Club[59])
7 DAV Eiður Guðjohnsen (Traspassat a l'AS Mónaco[60])

21. Equip tècnic
• Entrenador: Josep Guardiola
o Segon entrenador: Francesc 'Tito' Vilanova
o Entrenador de porters: Juan Carlos Unzué
o Delegat: Carles Naval
• Responsable de la preparació física: Lorenzo Buenaventura
o Preparador físic: Francisco Paco Seirul·lo, Aureli Altimira, Francesc
Cos
• Responsable de l'equip mèdic: Ramon Canal
o Metges: Dr. Ricard Pruna, Dr. Daniel Medina
o Recuperadors: Emili Ricart, Juanjo Brau
o Fisioterapeutes: Jaume Munill, David Álvarez
o Podòleg: Martín Rueda
o Àrea de fisiologia aplicada a l'esport d'èlit: Esteban Gorostiaga
• Anàlisi tàctic i Scouting: Domènec Torrent, Carles Planchart i Jordi Roura
• Encarregats de material: Chema Corbella, José Antonio Ibarz i Gabriel Galan
• Oficina d’Atenció al Jugador: Pepe Costa
• Entrenador del filial: Luis Enrique Martínez
Títols destacats
Article principal: Palmarès del Futbol Club Barcelona
Imatge de la primera Copa d'Europa
Celebració de la victòria a la Lliga de Campions 2005-2006

22. El jugador José Mari Bakero, que fou capità del Barça
El Triplet de la temporada 2008-2009: Copa del Rei, la Lliga de Campions i la Lliga
• Tornejos internacionals
o 3 Copes d'Europa ( 1991-1992, 2005-2006, 2008-2009 )
o 1 Campionat Mundial de Clubs (2009)
o 3 Supercopes d'Europa (1992, 1997, 2009)
o 4 Recopes d'Europa ( 1979, 1981-82, 1988-89, 1997 )
o 3 Copes de Fires (actualment Copa de la UEFA) ( 1958, 1960,
1966 )
o 1 Copa de Campions de la Copa de Fires ( 1971 )
o 2 Copes Llatines ( 1949, 1952 )
o 4 Campionats dels Pirineus ( 1910, 1911, 1912, 1913 )
o 1 Petita Copa del Món (1957)
• Tornejos estatals
o 19 Campionats de Lliga espanyola ( 1928-29, 1944-45, 1947-48,
1948-49, 1951-52, 1952-53, 1958-59, 1959-60, 1973-74, 1984-85,
1990-91, 1991-92, 1992-93, 1993-94, 1997-98, 1998-99, 2004-05,
2005-06, 2008-09 )
o 25 Copes del Rei ( 1910, 1912, 1913, 1920, 1922, 1925, 1926, 1928,
1942, 1951, 1952, 1953, 1957, 1959, 1963, 1968, 1971, 1978, 1981,
1983, 1988, 1990, 1997, 1998, 2009 )
o 8 Supercopes d'Espanya ( 1983, 1991, 1992, 1994, 1996, 2005,
2006, 2009)
o 2 Copes de la Lliga ( 1982-1983, 1985-1986)
o 4 Copes Eva Duarte de Perón ( 1945, 1949, 1952, 1953 )
o 1 Lliga Mediterrània (1936-1937).

23. o 3 Copes Duward: (1955-1956, 1958-1959, 1959-1960).
o 5 Trofeus Martini Rossi (1952, 1953, 1954, 1959, 1960).
• Tornejos nacionals
o 23 Campionats de Catalunya ( 1902 (Copa Macaya), 1903 (Copa
Barcelona), 1904-1905, 1908-1909, 1909-1910, 1910-1911, 1912-1913
(Campionat de la Football Associació de Catalunya), 1915-1916,
1918-1919, 1919-1920, 1920-1921, 1921-1922, 1923-1924, 1924-1925,
1925-1926, 1926-1927, 1927-1928, 1929-1930, 1930-1931, 1931-1932,
1934-1935, 1935-1936, 1937-1938 )
o 1 Lliga Catalana ( 1937-1938 )
o 6 Copes de Catalunya (anomenada Copa Generalitat fins 1993) (
1990-1991, 1992-1993, 1999-2000, 2003-2004, 2004-2005, 2006-07 )
• Tornejos amistosos
o 33 Trofeus Joan Gamper: (1966, 1967, 1968, 1969, 1971, 1973, 1974,
1975, 1976, 1977, 1979, 1980, 1983, 1984, 1985, 1986, 1988, 1990,
1991, 1992, 1995, 1996, 1997, 1998, 1999, 2000, 2001, 2002, 2003,
2004, 2006, 2007, 2008)
o 3 Trofeu Carranza: ( 1961, 1962, 2005 )
o 5 Trofeu Teresa Herrera: ( 1948, 1951, 1972, 1990, 1993 )
• Tornejos femenins
o 1 Copa de la Reina: (1993-1994)
Premis individuals a jugadors
Article Principal: Premis individuals jugadors del Futbol Club Barcelona
• 7 Pilotes d'Or: Luis Suárez 1960, Johan Cruyff 1973, Johan Cruyff 1974, Hristo
Stoitchkov 1994, Rivaldo 1999, Ronaldinho 2005, Messi 2009.
• 6 FIFA World Player: Romário 1994, Ronaldo 1996, Rivaldo 1999,
Ronaldinho 2004, Ronaldinho 2005, Messi 2009.
• 1 Bota d'Or: Ronaldo (1996-1997)
• 10 Pichichis: Marià Martín 1942-1943, César 1948-1949, Re 1964-1965,
Rexach 1970-1971, Krankl 1978-1979, Quini 1980-1981, Quini 1981-1982,
Romário 1993-1994, Ronaldo 1996-1997, Samuel Eto'o 2005-2006.
• 15 Trofeus Zamora: Velasco 1947-1948, Ramallets 1951-1952, Ramallets
1955-1956, Ramallets 1956-1957, Ramallets 1958-1959, Ramallets 1959-1960,
Pesudo 1965-1966, Sadurní 1968-1969, Sadurní 1973-1974, Sadurní 1974-1975,
Reina 1972-1973, Artola 1977-1978, Urruti 1983-1984, Zubizarreta 1986-1987,
Víctor Valdés 2004-2005 i Víctor Valdés 2008-2009.
• 3 Premi FIFpro al millor jugador del món: Ronaldinho (2005 i 2006) i Leo
Messi (2009).
• 3 Premi FIFpro al millor jugador jove del món: Messi (2006, 2007 i 2008).
• 2 Millor jugador Africà: Samuel Eto'o 2004, Samuel Eto'o 2005.
• 3 Trofeus Bravo: Josep Guardiola 1992, Ronaldo 1997, Messi 2007.
• 1 Premi Golden Boy: Lionel Messi 2005.

24. Classificació al Campionat de Catalunya per temporades
• 1900-01 CM • 1910-11 CC • 1920-21 CC • 1930-31 CC
2on 1er 1er 1er
• 1901-02 CM • 1911-12 CC • 1921-22 CC • 1931-32 CC
1er 1er
2on 1er
• 1902-03 CM • 1932-33 CC
• 1912-13 FAC • 1922-23 CC
Retirat / CB 2on
2on
1r 1er • 1933-34 CC
• 1923-24 CC
• 1903-04 CC • 1913-14 CC 3er
1er
4rt 4rt • 1934-35 CC
• 1924-25 CC
• 1904-05 CC • 1914-15 CC 1er
1er 2on 1er • 1935-36 CC
• 1905-06 CC • 1915-16 CC • 1925-26 CC 1er
3er 1er • 1936-37 CC
1er
• 1906-07 CC • 1916-17 CC 2on / LM 1r
• 1926-27 CC
2on 3er 1er
• 1907-08 CC • 1917-18 CC • 1937-38 CC
• 1927-28 CC
2on 3er 1er / LC 1r
• 1908-09 CC • 1918-19 CC 1er
1er • 1928-29 CC • 1938-39
1er
3er Sense
• 1919-20 CC competició
• 1909-10 CC
• 1929-30 CC
1er 1er • 1939-40 CC
1er
3er
Llegenda: CM: Copa Macaya, CB: Copa Barcelona, CC: Campionat de Catalunya, FAC:
Campionat de l'Associació de Clubs, LM: Lliga Mediterrània, LC: Lliga Catalana
Classificació a la Lliga masculina de futbol per temporades
• 1928-29 1a • 1950-51 1a • 1970-71 1a • 1990-91 1a
Divisió 1er Divisió 2on Divisió 1er
Divisió 4rt
• 1951-52 1a
• 1929-30 1a Divisió 1er • 1971-72 1a • 1991-92 1a
Divisió 2on Divisió 3er Divisió 1er
• 1930-31 1a • 1972-73 1a
• 1952-53 1a
Divisió 4rt Divisió 2on • 1992-93 1a
Divisió 1er
• 1931-32 1a • 1973-74 1a Divisió 1er
Divisió 3er Divisió 1er
• 1932-33 1a • 1953-54 1a
Divisió 2on • 1993-94 1a
Divisió 4rt • 1974-75 1a
• 1954-55 1a Divisió 1er
• 1933-34 1a Divisió 3er

25. Divisió 9è Divisió 2on • 1975-76 1a
• 1934-35 1a • 1955-56 1a Divisió 2on • 1994-95 1a
Divisió 6è Divisió 2on • 1976-77 1a Divisió 4rt
• 1935-36 1a • 1956-57 1a Divisió 2on • 1995-96 1a
Divisió 5è Divisió 3er • 1977-78 1a Divisió 3er
• 1936-39 Divisió 2on • 1996-97 1a
Sense • 1957-58 1a Divisió 2on
competició Divisió 3er • 1978-79 1a
• 1939-40 1a • 1958-59 1a Divisió 5è • 1997-98 1a
Divisió 9è Divisió 1er • 1979-80 1a Divisió 1er
• 1940-41 1a Divisió 4rt
Divisió 4rt • 1980-81 1a
• 1959-60 1a • 1998-99 1a
• 1941-42 1a
Divisió 1er Divisió 5è Divisió 1er
Divisió 12è
• 1981-82 1a
• 1960-61 1a Divisió 2on • 1999-00 1a
• 1942-43 1a
Divisió 4rt • 1982-83 1a Divisió 2on
Divisió 3er
• 1961-62 1a Divisió 4rt
• 1943-44 1a
Divisió 2on • 1983-84 1a • 2000-01 1a
Divisió 6è
• 1962-63 1a Divisió 3er Divisió 4rt
• 1944-45 1a
Divisió 6è • 1984-85 1a • 2001-02 1a
Divisió 1er
• 1963-64 1a Divisió 1er Divisió 4rt
Divisió 2on • 2002-03 1a
• 1945-46 1a Divisió 6è
Divisió 2on • 1964-65 1a • 1985-86 1a
Divisió 6è • 2003-04 1a
• 1946-47 1a Divisió 2on Divisió 2on
Divisió 4rt • 1965-66 1a • 1986-87 1a
• 1947-48 1a Divisió 3er Divisió 2on • 2004-05 1a
Divisió 1er • 1966-67 1a • 1987-88 1a Divisió 1er
Divisió 2on
• 1967-68 1a Divisió 6è
• 1948-49 1a • 1988-89 1a • 2005-06 1a
Divisió 2on
Divisió 1er Divisió 2on Divisió 1er
• 1968-69 1a • 1989-90 1a
Divisió 3er • 2006-07 1a
• 1949-50 1a Divisió 3er Divisió 2on
Divisió 5è • 1969-70 1a • 2007-08 1a
Divisió 4rt Divisió 3er
• 2008-09 1a
Divisió 1er
Lliga espanyola
Copa del Rei
Copa Catalunya