Ressenya del llibre d'Ignasi Labastida sobre Creative Commons http://www.eapc.es/publicacions/manuals/017/sumari.htm

1. Ressenyes
Noves alternatives per gestionar els drets d’autoria en la difusió de continguts.
Les llicències de Creative Commons
Dades bàsiques
Labastida i Juan, Ignasi
Noves alternatives per gestionar els drets d’autoria en la difusió de continguts. Les
llicències de Creative Commons.
Barcelona: Escola d’Administració Pública, 2008. 126 pàg. (Manuals i formularis, 17)
ISBN 978-84-393-7679-8
Sumari i text complet disponible a:
http://www.eapc.cat/publicacions/manuals/017/sumari.htm
Autoria de la ressenya
Mercè Romagosa Huguet
Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL)
Aquesta ressenya es publica sota la llicència de Creative Commons
Reconeixement-No comercial-Compartir amb la mateixa llicència 2.5 Genèrica
http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/2.5/es/legalcode.ca

2. Noves alternatives per gestionar els drets d’autoria en la difusió de continguts.
Les llicències de Creative Commons
“Tot allò que trobem a la xarxa lliure d’indicacions legals no vol dir que estigui
disponible per fer-ne el que vulguem”. D’aquesta manera comença Ignasi Labastida el
seu llibre, tan útil, clar i interessant per fer reflexionar els lectors sobre els drets
d’autoria en un món d’intercanvi continu de coneixement. No dir res és dir: “Tots els
drets reservats”. Drets d’explotar una obra, però també de reproduir-la, de distribuir-la,
transformar-la o fer-ne una comunicació pública.
I aquesta reserva de drets també es manté en qualsevol contingut que posem a
disposició del públic, potser amb la intenció que sigui utilitzat lliurement, però amb el
desconeixement de com ho podem fer per indicar-ho. No dir res vol dir impedir-ne la
disposició pública. Potser una incoherència fonamental en el cas d’un contingut que
pretenem precisament difondre?.
El primer interès de l’autor amb aquest llibre és el d’ajudar-nos a conèixer tot el que
ens cal saber sobre propietat intel·lectual i drets d’autor com a persones o institucions,
per fomentar una reflexió sobre els usos que volem donar als continguts que generem,
tant a títol individual com institucional.
En segon lloc, Labastida ens presenta les llicències de Creative Commons
http://cat.creativecommons.org/llicencia/, una alternativa per a la gestió dels drets
d’autor, respectuosa amb la propietat intel·lectual, però més flexible, i adaptada a les
necessitats que l’ús de la xarxa demana. Una opció, basada en el respecte dels drets
d’autor i en la facilitació de la difusió i l’accés als continguts, que es va estenent entre
la nostra comunitat lingüística, a les nostres universitats i a les nostres institucions
públiques.
L’obra s’estructura en sis capítols, un apartat de conclusions i la bibliografia. Els dos
primers capítols emmarquen jurídicament la qüestió dels drets d’autor i la propietat
intel·lectual i expliquen les llicències de Creative Commons. Els capítols 3 a 5
aprofundeixen en l’aplicació de les llicències en tres àmbits: cultural, món acadèmic i
científic i sector públic, amb un detall de les iniciatives que s’han anat desenvolupant al
nostre país en cada àmbit. El sisè capítol recull exemples d’aplicació de les llicències.
El llibre es pot adquirir a qualsevol llibreria, però també es pot llegir íntegrament al
web. En aquest sentit, el llibre és per ell mateix un bon exemple d’ús de les llicències
de Creative Commons.
Capítol 1. La propietat intel·lectual i els drets d’autor
El capítol 1 fa un repàs breu de la història de la propietat intel·lectual, necessari per
entendre les diferències legislatives dels inicis, al segle XVIII, entre la legislació del
Regne Unit i dels Estats Units (defensa dels drets dels impressors[1] i concepció del
copyright) i la de l’Europa continental (defensa dels drets dels autors[2]), i l’evolució del
segle XIX, amb un intent d’harmonització de les diferents legislacions (reconeixement
dels drets morals i dels drets d’explotació).[3]
Feta aquesta introducció, l’autor explica els principis bàsics, les excepcions i les
limitacions de la Llei de la propietat intel·lectual espanyola.[4] En aquesta Llei es
defensen els drets dels autors, que poden veure’ls reconeguts en les seves obres,
contràriament al que trobem en els estats que segueixen la concepció del copyright,
que no reconeixen els drets morals, i per tant, els autors no poden veure’ls aplicats en
les seves obres.

3. Finalment, per cloure aquesta breu visió històrica, introdueix el concepte “copyleft”,[5]
que apareix als anys setanta en contraposició al copyright. És, però, a partir dels anys
vuitanta, que el concepte s’estén a escala mundial, quan Richard Stallman decideix
crear un sistema operatiu lliure (GNU).
A partir de la filosofia copyleft han aparegut projectes com el que és la base d’aquest
llibre, el de Creative Commons.
Capítol 2. Creative Commons i el seu sistema de llicències
En aquest capítol, l’autor explica les llicències de Creative Commons des del seu
naixement (2002) fins a la versió actual 3.0, així com la implantació del projecte a
l’Estat espanyol (adaptació a la legislació pròpia), a través de la vinculació amb la
Universitat de Barcelona. [6]
L’objectiu primer de la iniciativa és el de generar uns textos legals bàsics per tal que
els creadors puguin decidir fàcilment com volen distribuir les seves creacions, amb un
sistema basat en les llicències que utilitza el programari lliure. Un segon objectiu és
tenir una interfície senzilla que permeti a cada creador expressar la seva tria de drets
d’una manera clara per tal que també a l’usuari li sigui senzill d’interpretar-la. El lema
és “alguns drets reservats” (some rights reserved).
El descobriment de Creative Commons va ser providencial per a la UB, que volia
ordenar la gestió del coneixement del professorat de la Universitat. A partir d’un primer
contacte per sondejar la possibilitat de disposar d’una llicència pròpia es va establir un
vincle que va derivar en el lideratge del projecte d’adaptació de les llicències a la
legislació espanyola dins del marc del projecte Creative Commons Internacional. A
principis del 2004 en tenien ja el primer esborrany, i des de finals del 2004, totes les
llicències a la xarxa, en català i castellà. Actualment també n’hi ha versions en gallec
(gràcies al Consello da Cultura Galega) i en euskera (frut d’un acord amb la Diputació
Foral de Guipúscoa). Segons un estudi internacional basat en seixanta milions d’obres,
més d’un milió d’obres sota jurisdicció espanyola utilitza aquestes llicències.
La utilització del sistema de llicències de Creative Commons, com explica Labastida,
és gratuïta, i no cal registrar l’obra en cap dipòsit digital específic.
A les llicències estàndard, s’hi accedeix per la web a partir de dues preguntes:
Voleu permetre’n usos comercials?
Voleu que la vostra obra es modifiqui? [7]
Segons les respostes que s’hi doni, se’ns conduirà cap a una llicència o una altra.
Actualment hi ha sis llicències estàndard que es generen a partir d’aquestes
preguntes:
- Reconeixement (by)
- Reconeixement-No comercial (by-nc)
- Reconeixement-No comercial-Compartir igual (by-nc-sa)
- Reconeixement-No comercial-Sense obra derivada (by-nc-nd)
- Reconeixement-Compartir igual (by-sa)
- Reconeixment- Sense obra derivada (by-nd)

4. El projecte és viu i evoluciona d’acord amb les necessitats que apareixen. Normalment
es versionen els textos estàndard per millorar-los. En la darrera versió, la 3.0, hi ha
una nova clàusula on es remarca el respecte pels drets morals, especialment el de la
integritat de l’obra.
A més del detall de les llicències de Creative Commons, l’autor fa un repàs d’altres
llicències basades en els drets d’autor: la de Documentació lliure de GNU (aplicació
del concepte copyeft a creacions que no siguin programari, especialment als manuals
que l’acompanyen), la d’Art Lliure (aplicada a la creació artística) i la d’Aire
incondicional (redactada especialment per a una exposició).
Labastida destaca l’intent que s’està fent de compatibilitzar les llicències de Creative
Commons amb altres projectes similars.
Es clou el capítol amb un apartat breu sobre casos judicials en què la llicència de
Creative Commons ha permès als autors defensar la propietat de la seva obra, i amb
un apartat final sobre altres projectes de Creative Commons en desenvolupament.
Capítol 3. Aplicacions de les llicències a continguts culturals
L’expressió literària, l’expressió visual i la musical són objecte d’aquest apartat del
llibre.
Quant a l’aplicació a l’expressió literària, l’autor reconeix que hi ha poques iniciatives
encara a l’Estat espanyol, tot i que les considera força interessants. (En aquest sentit,
el seu llibre n’és un exemple.)
En l’apartat d’imatges, trobem el dipòsit digital de fotografies Flickr, que incorpora la
possibilitat d’adjuntar automàticament una llicència de Creative Commons a la
fotografia que s ‘hi vulgui penjar, la qual cosa en permetrà l’ús posterior en les
condicions que s’hagin establert. http://www.flickr.com/creativecommons.
En l’àmbit musical, segons l’autor, és on la utilització de llicències ha tingut més
incidència, per la utilització generalitzada i massiva de les xarxes d’intercanvi (“ja no
cal un disc compacte o un casset, els disc dur és el nou suport”).
D’una banda, molts grups novells han optat per aquest mitjà de difusió, bé per donar-
se a conèixer o bé com a reacció a alguns dels intermediaris de la cadena de
distribució i promoció tradicional. A més, alguns artistes reconeguts, com Gilberto Gil,
han fet accions com la distribució d’un CD amb obres seves amb una llicència de
Creative Commons. (Aquest va ser l’origen de la comunitat musical a la xarxa
CCMixter.) A Catalunya, s’han editat també dos CD anomenats Música Lliure
http://www.culturalliure.cat/musica_lliure.php
Capítol 4. La presència de Creative Commons en el món acadèmic
Es pot dir que és en el món acadèmic on les llicències de Creative Commons tenen el
seu espai natural, per la voluntat que els continguts que s’hi generen tinguin una gran
difusió i reconeixement i no pas una sortida comercial.
El capítol tracta de la utilització de les llicències en materials docents, i, en una segona
part, de l’ús que se’n fa en l’àmbit de la recerca i la publicació científica.

5. Dels projectes que s’hi expliquen, en destaquem el portal anomenat RACO (revistes
catalanes en obert) creat des del Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya
(CBUC) i el Centre de Supercomputació de Catalunya (CESCA), que té per objectiu
recollir totes les revistes catalanes en accés obert. http://www.raco.cat/
També la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) promou des del 2005 l’ús de les
llicències de Creative Commons per a les seves publicacions periòdiques, com ara
UOCPapers. http://www.uoc.edu/uocpapers/6/cat/index.html
Amb tot, queda encara un camí llarg per recórrer. Com diu l’autor, sovint s’acull molt
bé l’opció d’accedir als continguts aliens però hi ha molta reticència a compartir els
continguts propis.
Capítol 5. Les llicències de Creative Commons i l’Administració pública
Hi ha obres que surten de l’administració i són lliures, segons el que inidica l’article 13
de la Llei de propietat intel·lectual espanyola (“no són objecte de propietat intel·lectual
les disposicions legals o reglamentàries,...”).
Però les administracions públiques generen molts altres continguts sobre els quals
tenen la potestat de decidir com s’han d’explotar, i generalment opten per models
tradicionals de tots els drets reservats.
Diferents sectors de la societat, però, reclamen que hi hagi un accés lliure als
continguts que s’han elaborat gràcies als fons públics. La discussió sobretot se centra
en si els continguts han de ser només públics o lliures.
Sovint les administracions no han fet la reflexió sore el model de difusió i és per això
que no han plantejat encara altres fórmules més adequades a la nova realitat. D’altra
banda, també cal analitzar el marc legal i fer els canvis legislatius que en alguns casos
siguin necessaris.
Segons l’autor, un dels primers llocs on una administració pot utilitzar una llicència de
Creative Commons és en el web. Labastida es lamenta dels avistos legals que
apareixen per defecte en espais on trobem materials adreçats al públic i creats
possiblement amb l’objectiu de ser difosos àmpliament i finalment fa un breu repàs
d’exemples innovadors, com el web de la Presidència de Mèxic o del Ministeri de
Cultura del Brasil, i com l’Ajuntament de Granollers o el Consorci per a la
Normalització Lingüística (CPNL) http://cpnl.cat, a Catalunya.
Altres iniciatives públiques catalanes són el projecte “Clic”, del Departament
d’Educació, (que no ha trobat, però, la continuïtat en projectes com l’Edu3), o l’aposta
de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya per publicar llibres amb la llicència de
Creative Commons de Reconeixement-No comercial-Sense obra derivada
http://www.eapc.cat/publicacions/index.html. O el Departament de Justícia de la
Generalitat, que n’està començant a fer un ús habitual, i el Departament de
Governació o el de Treball.
Amb tot, com diu Labastida, queda molt camí per recórrer per aconseguir que allò que
es genera amb fons públics sigui de domini públic amb el significat més ampli possible.
Conclusions
En l’apartat de conclusions, l’autor s’arrisca a fer alguna predicció.

6. Segons Labastida, la interoperabilitat de les llicències de Creative Commons amb
altres de similars en facilitaran l’extensió. Possiblement també caldrà desenvolupar
llicències noves per a educació o usos científics i retirar les obsoletes.
D’altra banda, hi haurà un creixement exponencial de les obres. El coneixement del
sistema ajudarà a vèncer temors d’utilitzar una eina nova i una alternativa al sistema
tradicional. Veurem també com molts sectors de l’Administració opten per aquestes
llicències per oferir a la societat aquells continguts que s’elaboren amb diners públics.
La Llei de propietat intel·lectual també haurà de viure modificacions, en una societat
com la nostra que canvia i evoluciona.
Les llicències de Creative Commons ajudaran finalment a fer créixer l’espai de
l’economia de l’intercanvi, com una nova font de riquesa i desenvolupament en tots els
aspectes.
Voldré finalment acabar aquesta ressenya amb la cita del físic danès Niels Bohr que
l’autor ens regala a l’inici del seu llibre:
“La millor arma d’una dictadura és el secretisme,
la millor arma d’una democràcia és l’obertura”
Enllaços d’interès:
Creative Commons a la Viquipèdia
http://ca.wikipedia.org/wiki/Creative_Commons
Accés obert a les publicacions digitals de la UB
http://diposit.ub.edu/dspace/
Recercat
http://www.recercat.net
zonaClic
http://clic.xtec.net
Música lliure en català
http://www.musicalliure.net/
Barcelona Visió
http://www.bvisio.com/

7. NOTES [hipervincles per ampliar la lectura]
[1]
Al segle XVIII comencem a trobar les primeres lluites dels impressors anglesos contra
els seus col·legues escocesos, que van provocar la promulgació de la primera llei de
copyright del 1710 (disponible a la Viquipèdia). La vigència a perpetuïtat que es volia
aconseguir va quedar limitada a 14 anys renovables pel mateix temps si l’autor
continuava viu.
La lluita dels impressors va continuar (fixeu-vos que no es tractava d’una lluita
d’autors). Al 1774 la Cambra dels Lords va mantenir la limitació temporal dels drets i
va crear el domini públic, entès com la situació en què es queden les obres quan els
drets d’explotació han expirat i per tant, poden ser explotades lliurement sense cap
mena de permís. Els EUA (1790) van adoptar una llei similar.
[2]
Va ser a l’Europa continental on es van fer lleis de propietat intel·lectual amb l’objectiu
de reconèixer l’autor i els seus drets i no pas per permetre la reproducció d’obres. Al
1791 l’Assemblea frances elaborava la primera llei on s’exigia un consentiment formal i
per escrit dels autors per representar l’obra. També s’hi recollia la propietat pública
transcorreguts conc anys des de la mort de l’autor.
[3]
Al segle XIX hi ha un primer intent d’harmonització de les diferents legislacions. Es
reconeixen els drets morals i els drets d’explotació i una vigència de protecció
mínima de 50 anys a partir de la mort de l’autor.
Aquest conveni és la base de les lleis de propietat intel·lectual actuals (actualment, la
vigència és de 70 anys).
[4]
A l’Estat espanyol, la propietat intel·lectual s’entén com el conjunt de drets que
corresponen als autors (i altres col·lectius susceptibles de ser-ne titulars) pel que fa a
les obres artístiques, científiques o literàries. El requeriment inicial és que siguin
originals.
Queden fora de la legislació de la propietat intel·lectual els noms, les marques o els
invents, que queden protegits per la propietat industrial mitjançant mecanismes com
les patents.
La llei espanyola reconeix dos tipus de drets: els morals (irrenunciables i
intransferibles, que es reconeixen als autors i altres titulars) i els patrimonials o
d’explotació (susceptibles de ser cedits o transferits en les condicions que l’autor
estableixi, sense obviar en cap cas els drets morals).
[5]
La llicència bàsica del moviment copyleft és la GPL (General Public License), que
s’aplica a programes informàtics. La llicència equivalent per a continguts és la GFDL
(GNU Free Documentation License), que s’utilitza en els manuals que acompanyen els
programes informàtics i és la que utilitza la Viquipèdia.
[6]
Els textos legals inicials es basaven el la legislació americana, i per tant no es podien
aplicar a altres legislacions. Per això al 2003 va néixer el projecte

8. d’internacionalització. Actualment ja hi ha 41 jurisdiccions dels cinc continents que
tenen les seves pròpies llicències, i hi ha una vintena més de projectes en curs. La
Universitat de Barcelona (UB) va ser qui es va encarregar de l’adaptació a la nostra
legislació.
[7]
Negar una autorització concreta en una llicència només significa que, si algú ho vol fer,
n’ha de demanar una autorització expressa.
En cas de respondre afirmativament, l’obra es podrà utilitzar en aquelles condicions
sense necessitat de demanar aquell permís, que ja ha estat concedit a priori.
L’autorització prèvia d’una obra derivada podrà permetre que algú la transformi, per
exemple traduint-la, sempre que indiqui que és una obra derivada de l’obra original, i la
posi a disposició amb les mateixes condicions de llicència.