Ruta de les Barraques de Vinya

1. rutes a peu
La ruta de les Barraques de Vinya
El Bages més tradicional
COMARCA: BAGES
natura i aventura octubre 2010 06/07

2. www.naturaiaventura.cat
La comarca del Bages ha tingut
al llarg de la història una relació
molt estreta amb el món del vi i
la pedra seca. La tradició secular
del conreu de la vinya va permetre
l’aparició de petites construccions
als marges dels camps conegu-
des com a barraques de vinya.
Aquestes joies de l’arquitectura
popular que amaga el Parc Natural
FOTO: bertfoto.blogspot.com
de Sant Llorenç del Munt i l’Obac
reflecteixen el passat d’aquesta
terra i ens permeten recuperar i
reviure les formes de vida tradi-
cional dels qui van ser els precur-
sors d’aquells que ara elaboren
amb èxit els vins de la Deno-
minació d’Origen Pla de Bages.
L
a tradició vitivinícola de la comar- xviii ,
van arribar a les 27.700 hectàrees quan apareix la pedra seca. La relació
ca es remunta a temps tan antics de conreu. entre la vinya i la pedra seca queda ben
que, segons molts historiadors, palesa en les barraques de vinya.
l’etimologia de la paraula Baca- El viatger F. De Zamora, coetani de
sis, i d’aquesta, Bacus —déu pagà del l’època daurada de la vinya al Bages, La falta de recursos naturals de l’arc medi-
vi—, seria atribuïble al nom de la comar- afirmava: “Des de Calders a Calaf i des terrani va permetre el desenvolupament de
ca del Bages. En altres èpoques els ceps de Monistrol de Montserrat fins a Balsa- la pedra seca com a opció arquitectònica al
poblaven els turons i les valls del pla de reny, que hi ha sis llengües de distància, camp. Al Bages, aquest material tan preuat
Bages, que en el seu moment de màxim estan totes les muntanyes cultivades de apareixia en forma de roca calcària i es tro-
esplendor, coincidint amb l’epidèmia de vinya”. El progrés i l’expansió del vi van bava sota una capa més o menys prima de
la fil·loxera a França de finals del segle crear noves necessitats al camp i és aquí terra vegetal. La pedra abundava, però no

3. rutes a peu
era fins al moment de llaurar que el mateix
pagès feia sorgir els rocs que servirien com
a material bàsic de construcció.
Els treballs i l’arquitectura amb pedra seca
van contribuir a l’expansió de la vinya i a
l’aparició d’un nou ofici: el de barracaire. La
tècnica d’aixecar construccions compactes
sense cap altre element cohesionant que
no fossin les mateixes pedres, subjec-
tades amb falques introduïdes a pressió,
va permetre la dinamització agrícola de la
comarca gràcies a la creació de parets de
pedra seca que van permetre des de deli-
mitar feixes i crear terrasses de conreu a
l’ús de les barraques de vinya, les feixes,
les tines o els pous de glaç.
La imatge d’una barraca evoca indiscu-
tiblement el camp català. La seva silueta
emergint a la vora dels conreus i a prop de
la riera es confon i s’integra amb el paisat-
ge i ens permet apreciar el seu característic
cobriment amb volta cònica. Les barraques
natura i aventura octubre 2010

4. www.naturaiaventura.cat
de vinya servien bàsicament per aixoplugar
el pagès en cas de tempesta (la majoria te-
nen les parets fumades) o com a magatzem
d’eines. A més, les magnífiques propietats
tèrmiques que ofereixen les barraques de
vinya devien permetre un bon descans du-
rant els estius més rigorosos i oferien una
confortable protecció del sol.
No obstant això, el seu principal ús estava
relacionat amb les feines al camp i, sovint,
com en el cas de la vall del Flequer (el Pont
de Vilomara), encabien i custodiaven les
boixes per on baixava el vi procedent de les
tines, una de les construccions singulars de
les valls del Montcau i el Parc Natural de
Sant Llorenç del Munt i l’Obac.
Les tines al segle XIX es trobaven enmig de
les vinyes i tenien la funció d’estalviar al pa-
gès el feixuc transport del raïm per corriols
de muntanya fins a la masia. Es tracta de di-
pòsits generalment cilíndrics, construïts amb
pedra i morter de calç i folrats de dins amb
cairons o rajoles vidriades. Les tines es van
ÈPOCA: TOT L’ANY ASCENS ACUMULAT: 770 M
FITXA
LA RUTA PAS A PAS TIPUS ITINERARI: CIRCULAR RECORREGUT: 24 KM
DURADA: 5h DIFICULTAT: MITJANA
L’origen del veïnat de Viladordis (Manresa) es troba en dues vi-
les rurals, de probable ascendència romana: la vila Major i la vila
d’Ordis, documentades l’any 983. La paraula Viladordis prové
del llatí Villa Ordeorum, per ésser terreny adobat per al cultiu de
l’ordi, o sigui, Vila d’Ordis.
El recorregut que proposem s’inicia al carrer de la Salut (1), en
direcció a la Mare de Déu de la Salut (2), un bonic santuari pro-
per al nucli de Viladordis i que mostra en el seu interior la Pedra
Sant Ignasi, una llosa de marbre sobre la qual el religiós solia
resar. Al costat del temple hi ha l’indret de les Marcetes, lloc on
s’han trobat restes arqueològiques del període neolític. Un cop
vist el santuari, el camí es dirigeix planejant cap al cementiri de
Viladordis, i poc després comença a davallar cap al Llobregat
per un corriol desdibuixat. Es travessa algun camp de cultiu i
es travessa una petita vall que mena a un marcat caminet que
recorre durant molta estona la vora de la cinglera. Bones vistes
a la dreta sobre el Llobregat i la Casa de les Tines (conjunt molt
interessant de tines per on passarem més tard). Travessem el
pont de les Generessobre el Llobregat i voregem el riu a nivell
d’aigua fins a la Font dels Burjons. Poc després remuntem per pista en direcció est, agafant a poc a poc una perspectiva cada cop millor sobre el recent restaurat
conjunt de Sant Benet (segle x) (3). A continuació, un llarg corriol ens porta primer a sota una imponent Bauma i segueix amunt fins al cap de la serra, on guanyem
una bona panoràmica sobre el conjunt del pla de Bages. En aquest tram podem observar alguna barraca força àmplia i molt ben restaurada. Des de la carena baixem
amb fort pendent fins a la riera de Sant Esteve, tocant el llit d’aigua, just al costat de la petita capella romànica de Sant Esteve de Vila-rasa (4), ja dins el terme
de Talamanca. Remuntem la riera —si porta aigua, presenta tolls molt bonics— i l’abandonem poc després pujant amb fort pendent a la dreta fins a la serra del
Ventaiol. La gran masia del Ventaiol (5), amb les seves tines, i ara abandonada, es pot observar al peu de la cinglera. El següent tram és en descens per corriol fins
a la riera, que cal travessar a gual si porta força aigua, i que resseguim en un llarg tram fins just a l’aiguabarreig amb el Llobregat. Des d’aquest punt, tornem a
remuntar per corriol fins al cap de la serra. A l’inici del corriol hi ha una barraca i una tina perfectament reconstruïdes. Després resseguim la llarga cinglera amb
immillorables vistes sobre Montserrat, i baixem a continuació per dintre el bosc fins a la Casa de les Tines (6), un dels conjunts més ben conservats de la zona. Un
cop a l’alçada del Llobregat, sols resta resseguir-lo prop de la llera fins ascendir amb fort pendent cap a Viladordis, tot passant per la vora d’uns grans espadats
de roca des d’on podem observar bona part d’aquest ampli recorregut pel món de la barraca de vinya.
08/09