1. VEGUERIA CENTRAL, TURISME I PATRIMONI
Per Jordi Rodó
De forma genèrica, parlem de “Catalunya central” o “Comarques centrals de
Catalunya” sense saber massa de quin territori parlem. L’actual organització
territorial de Catalunya no ho deixa clar, i la possible composició d’una vegueria
per a aquestes comarques presenta importants indefinicions. Per altra banda,
l’organització territorial del turisme per marques de la Generalitat proposa la
destinació “Catalunya central” sense coincidir amb la vegueria.
Així, turísticament es distingeix la promoció turística de la marca “Pirineus-
prepirineus”, amb el Berguedà i el Solsonès, de la de “Catalunya Central”, amb
l’Anoia, el Bages, Osona i els Vallesos. A sobre, el Solsonès entra dins de la
marca provincial “Ara Lleida” i les altres a la de “Turisme total”, de la Diputació
de Barcelona. Cal afegir-hi els consorcis de comarques “provisionals” com el
Lluçanès o el Moianès, i els respectius consells comarcals i ajuntaments.
La “Catalunya central”, per tant, es divideix en vàries estratègies turístiques
diferents abans de ser una vegueria. A més, si, per una banda, la marca
“Pirineus” ja disposa d’una certa acció promocional, la de la “Catalunya Central”
es pot dir que no existeix encara, ni formalment ni efectivament. Davant
d’aquest garbuix administratiu és fa difícil parlar de polítiques culturals i
patrimonials de futur des d’una vegueria encara per decidir.
En tot cas, si fóssim capaços de superar l’encotillament administratiu potser
trobaríem territoris més coherents per parlar de destinacions turístiques més o
menys homogènies i coherents. D’entrada si sumem el Bisbat de Vic i el de
Solsona tindrien força sentit com espai històric i cultural identificable amb una
“Catalunya Central”. Però també podem definir aquest territori per coordenades
geogràfiques més que no pas administratives; així, té ple sentit parlar de les
Valls del Cardener i el Llobregat amb les terres que els són tributàries
(Solsonès, Berguedà, Bages, Lluçanès, Moianès).

2. En definitiva, no podrem parlar amb propietat de polítiques patrimonials (amb
tota l’extensió que això pugui significar) si no tenim clar abans quina
organització preval, l’estatutària-regional o la turística. En tot cas, fent un salt
endavant, treient-nos la cotilla de marques turístiques oficials i d’hipotètiques
vegueries, les comarques que realment tenen un perfil turístic (i patrimonial)
prou comú com per esdevenir en el futur una real, coherent i potencial
destinació turística serien les comarques del Bages, Berguedà i Solsonès (amb
les futures de l’Alta Segarra, el Lluçanès, el Moianès), compatibles –esclar-
amb les estratègies locals i comarcals de cadascú.
Des d’aquesta perspectiva podem apuntar quins són els principals trets
identificatius pel que fa al seu patrimoni i als criteris que es podria seguir per a
la seva gestió “des del territori”. Aquestes « comarques centrals » tenen grans
possibilitats per a desenvolupar una activitat turística a partir del seu patrimoni
natural i paisatgístic, arquitectònic i monumental, històric, espiritual, simbòlic,…
etc. És a dir, aquest territori pot fer –ha de fer- una aposta de promoció
econòmica endògena i de dinamització territorial, a partir de la revaloració dels
seus recursos propis. Si es fa amb la cultura (el patrimoni), no només és un
element clau en la promoció econòmica a partir del turisme, sinó que també és
fonamental per a la revaloració de la pròpia identitat i de l’autoestima.
Per això, es tracta de posar en valor el patrimoni històric, cultural, monumental,
i fer-lo compatible amb el seu aprofitament turístic. Per tant, un dels principals
objectius que hauria de tenir una futura vegueria o marca turística que actués
damunt d’aquestes comarques hauria de ser la de valorar el seu patrimoni
cultural per tal de conscienciar i educar la població sobre la seva pròpia història
i sobre les potencialitats turístiques i econòmiques del seu patrimoni. Avui, ni
som conscients del patrimoni que tenim ni del potencial turístic que representa.
Aquest territori disposa d’un immens llegat històric que es tradueix en un valuós
patrimoni cultural de tot tipus escampat arreu i que abasta totes les èpoques i
estils. Fonamentalment, destaquen tres èpoques per damunt de tot: la medieval
(romànic i gòtic); la barroca; i la modernista; amb monuments singulars com
castells, seus i grans edificis religiosos, monestirs, conjunts monumentals,

3. històrics i arqueològics i un destacadíssim patrimoni industrial. En tot cas, el
patrimoni monumental és extens, divers i de molta qualitat.
Més enllà de les “pedres” del nostre paisatge cultural cal ressaltar el patrimoni
etnogràfic: aquells aspectes que han determinat i que constaten l’existència
d’una identitat i una memòria col·lectiva i que, per tant, ens poden identificar
com una destinació singular. Ens referirem, sobretot, a aquells aspectes que
conformarien el vessant més intangible de la identitat cultural. Tant des del
vessant “natural” (el paisatge, el clima), com des del més estrictament
“identitari” (la llengua, el tarannà, les festes i les tradicions, el folklore, les
llegendes, les creences, els símbols o l’imaginari col·lectiu), fins als de caire
més “socials” (els oficis tradicionals, les relacions comercials i socials, els
moviments socials i bèl·lics, etc..). Un capítol a part mereix la gastronomia i els
productes de la terra (des del vi al trumfo) que agrupa els tres vessants.
Sigui qui sigui que ho impulsi (vegueria o marca turística) l’aprofitament turístic
del patrimoni cultural d’aquestes comarques ha de vetllar per una sèrie de
principis i valors que assegurin que es construeix un model turístic nou, de
qualitat i propi. Justament, l’encara incipient desenvolupament del turisme
d’aquest territori permet corregir errors d’altres destinacions. Així, des d’una
visió de turisme cultural a partir del patrimoni, caldria vetllar per incorporar
conceptes com: preservació; sostenibilitat; responsabilitat; accessibilitat;
capacitat de càrrega; identitat; autenticitat; educació; etc.
En definitiva, aquestes comarques no només es troben al centre geogràfic del
país, sinó que són el “cor” i l’ànima del país, perquè contenen en síntesi, en
essència i en presència, la història i el patrimoni cultural de Catalunya.