PdT 38 novembre 2010

de trobada
Viladecans
Publicació independent d’informació i opinió
puntviladecans@telefonica.net
http://puntviladecans.blogspot.com
Punt
Equip de redacció
Anna Besora
M. Carmen Castellano
Maria Comas
Josep Ginjaume
Josep Lligadas
Miguel de la Rubia
Mercè Solé
La distribució d’aquest butlletí es fa
per correu electrònic. Si no desit-
geu rebre’l només cal que ens ho
comuniqueu. I si voleu que li envi-
em a un amic o amiga vostres, feu-
nos arribar la seva adreça. Gràcies.
Si voleu enviar articles per publicar,
tingueu en compte que han d’anar
signats i no sobrepassar les 40 ratlles
o les 600 paraules. Els hauríem de
tenir abans del dia 8 de cada mes.
El nostre correu electrònic:
puntviladecans@telefonica.net
El nostre bloc:
http://puntviladecans.blogspot.com
2 Xíndries, escarxofes, esbergínies i ofals. Josep Lligadas
3 El futur de l’Hospital de Viladecans. Mª Lluïsa Capdevila
4 L’ús diari de la bicicleta al Baix Llobregat. Marta Pombo
5 L’Àtrium, epicentre de la cultura catalana. Josep Ginjaume
6 Sobre el Barça Park. David Massana
7 El que no ens varen contar del govern tripartit. Dani Gutiérrez
8 Construint Europa. Xavier Ramírez
9 Movimiento solidario. Rosa Mercader
10 L’olor de les tardes d’estiu. José Luis Atienza
11 Garantia de Progrés. Joan Pidelaserra
12 Artur Mas i Viladecans. Carles Lozano
13 Per què votaré el que votaré. José Luis Atienza
14 Gràcies per la vostra valentia! Bàrbara Lligadas
15 La mirada aguda: Libèl·lula. Eio Ramon
16 Les nostres entitats: La Penya Blaugrana. Julià Bonich
17 Històries viladecanenques: Passejada pel nomenclàtor. An-
dreu Comellas
20 Conèixer Viladecans: El vell altar de l’ermita de Sales (2ª
part). Jaume Lligadas
38Any 4
15 de novembre de 2010
Sumari
La Nit de Santa Llúcia a Viladecans
Tal com s’explica més àmpliament a les pàgines interiors d’aquesta revista, aquest any la Nit
de Santa Llúcia se celebrarà el divendres 17 de desembre, i es farà a Viladecans, a l’Àtrium.
La Nit de Santa Llúcia és la Festa anual de les Lletres Catalanes, i aquesta serà ja la seva sei-
xantena edició. En ella es fan públics un conjunt de premis literaris, que van de la novel·la i
la poesia a altres de menys ressò com la literatura infantil, la comunicació o la pedagogia.
És tot un honor i tot un repte, que aquesta Festa arribi a Viladecans. Són ja moltes les ciu-
tats catalanes que l’han acollit al llarg d’aquests anys, des que va començar a celebrar-se de
manera quasi clandestina en temps de la dictadura, fins al moment present, en què, malgrat
l’ofensiva en contra que estan promovent determinats sectors polítics i socials, la llengua i
la cultura del nostre país estan en disposició de continuar creixent i assolint bones fites de
presència pública, de fortalesa social, de capacitat per ser un sòlid instrument de comunica-
ció entre tots. Per això, el fet que sigui Viladecans qui l’aculli ens ha d’omplir de satisfacció,
perquè ens dóna un nou protagonisme en la vida cultural del nostre país, i ens ha de ser un
estímul per avançar tant com sigui possible en el repte de fer que la llengua catalana pugui
arribar plenament a tots els nostres conciutadans i conciutadanes.
A Viladecans, sens dubte, hi ha ja un ampli ventall d’iniciatives que volen reforçar la pre-
sència, l’ús i la valoració social de la llengua, tant entre els veïns i veïnes més recents, com
entre els que ho són des de fa ja anys, com entre els que són viladecanencs de tota la vida. A
tots, sense excepcions, ens cal una empenta per conèixer i per utilitzar més i millor aquesta
llengua que és de tots, i per fruir de la cultura que tan àmpliament ha produït i continua
produint. Aquesta Festa és una bona ocasió per refermar la voluntat de posar-hi, tots, totes
les ganes.
Especial
eleccions

Viladecans, punt de trobada - Núm. 38 - Novembre 2010 2
D
’aquestes quatre paraules del títol, tan
presents en la nostra tradició pagesa, el
diccionari normatiu només accepta les
dues primeres, i encara com a “segona
forma”, ja que la primera forma, la més genuïna,
és “síndria” i “carxofa”. En canvi, les altres dues
paraules són considerades formes dialectals o vul-
garismes, i no s’haurien d’utilitzar en el llenguatge
escrit: les formes correctes són “albergínia” i “al-
fals”.
Aquestes coses dels diccionaris sempre són una
mica arbitràries. Les formes originàries i més ge-
nuïnes són, com he dit, “síndria”, “carxofa”, “al-
bergínia” i “alfals”. Però si això és així, ¿per què
es considera correcta la forma derivada “xíndria”
i “escarxofa”, mentre que no es consideren correc-
tes les formes, igualment derivades, “esbergínia” i
“ofals”? Els autors dels diccionaris ho han decidit
així, i així es veu que s’ha de fer. Però vaja, a Vila-
decans jo crec que farem bé, quan parlem, de con-
tinuar dient “xíndria”, “escarxofa”, “esbergínia” i
“ofals”. Però a l’hora d’escriure ens hi haurem de
mirar més, i fer cas del diccionari.
Però parlant de formes originàries, bé estarà re-
cordar que l’origen d’aquestes paraules ens ve de
l’àrab. Els àrabs, durant tot el temps que van ser
aquí, ens van ensenyar moltes coses, i en alguns as-
pectes de l’activitat humana hi van deixar una forta
empremta: un d’aquests aspectes és l’agricultura.
Perquè síndria o xíndria ve de l’àrab “sandiya”,
carxofa o escarxofa ve de l’àrab “hurxufa”, albergí-
nia o esbergínia ve de l’àrab “albadinjana”, i alfals
o ofals ve de l’àrab “alfasfasa”.
Xíndries,
escarxofes,
esbergínies
i ofals
Però, posats a dir, també tenen altres orígens, les
nostres paraules pageses. Per exemple, d’Amèrica
ens van venir els tomàquets i les patates, i el nom
respectiu ve de les paraules “tomatl” i “patata”, que
és com allà els anomenaven. I també tenim pro-
ductes de més antiga denominació, els noms dels
quals ens vénen del llatí: enciam ve del llatí “incisa-
men”; ceba ve del llatí “cepa”; “poma” ve del llatí
“pomum”; pera ve del llatí “petra”; pruna ve del
llatí “prunum”; i finalment préssec ve del llatí “per-
sicum”, que vol dir persa, perquè els préssecs van
arribar a Roma portats de Pèrsia, i els romans pri-
mer en van dir “prunum persicum”, o sigui “pruna
persa”, i després “persicum” a seques...
El més curiós, sens dubte, és el cas de l’albercoc
(que a Viladecans anomenem “bercoc”, una forma
dialectal que podem dir a l’hora de parlar, però
que farem bé de no escriure). El cas de l’albercoc
demostra que això de les llengües va molt barrejat,
i ens servirà per tancar aquesta passejada entretin-
guda pels nostres camps. Resulta que albercoc ve
de l’àrab “albarquq”, però al seu torn “albarquq”
ve de l’article àrab “al” i la paraula llatina “prae-
coquum”, que vol dir “precoç”, “primerenc”, i que
és com anomenaven en llatí aquesta fruita, perquè
és de les primeres que arriben. Els àrabs es veu que
van conèixer la fruita a Grècia, on era anomenada
amb el nom llatí, i d’allà van agafar també la parau-
la, a la qual van afegir el seu article...
Josep Lligadas Vendrell

E
l passat 20 d’octubre
vaig assistir al debat “El
futur de l’Hospital de
Viladecans”, organitzat
per les Federacions d’Associa-
cions de Veïns de Castelldefels,
Gavà i Viladecans i algunes as-
sociacions de veïns de Begues i
Sant Climent.
Aquestes entitats, amb el recol-
zament de la FAVBaix, han signat
un manifest en el qual expliciten
la seva preocupació perquè hi
hagi una aposta clara per la cons-
trucció d’aquest equipament. A
aquest manifest s’hi han sumat
les Associacions d’Afectats de
Fibromiàlgia i SFC de Castellde-
fels, Gavà i Viladecans, així com
associacions d’altres àmbits.
Tots els partits polítics van ser
convidats a participar en l’acte
perquè expliquessin a la ciutada-
nia la seva proposta i perquè es
comprometessin, malgrat l’actual
situació econòmica i governi qui
governi els pròxims anys, a tirar
endavant el projecte d’ampliació
de l’Hospital.
Però no tots van creure necessària
la seva assistència i ni tan sols van
excusar la seva presència, potser
perquè no consideraven la qües-
tió prou important o bé perquè el
tema no era del seu interès.
No hi va assistir cap representant
de Convergència i Unió.
Esquerra Republicana de Catalunya
de Gavà es va excusar per tenir
el ple de l’Ajuntament coincident
amb el dia i l’hora, i van fer ar-
ribar una carta en la qual feien
constar el seu suport a les Asso-
ciacions en aquest tema. Alguns
assistents a l’acte van protestar la
El futur de l’Hospital
de Viladecans
lectura de la carta, al·legant que
l’assumpte era prou important
com perquè algun representant
d’Esquerra de qualsevol de les
poblacions afectades assistís al
debat.
Iniciativa per Catalunya Verds de
Viladecans va manifestar que tot
el que té relació amb la salut de la
ciutadania era per a ells un tema
molt important, que sempre es-
tava com a preferent dintre dels
seus objectius i que per tant con-
tinuarien treballant en la mateixa
línia, per tal de millorar la quali-
tat de vida dels ciutadans.
El Partit Popular va comentar llar-
gament que tot el que afecta a la
ciutadania és important i va des-
tacar que la construcció i finança-
ment de l’Hospital era una de les
seves prioritats. Hi varen haver
queixes de bastants veïns pel to
electoralista del seu discurs.
Per la seva part el Partit dels So-
cialistes de Catalunya a Viladecans
va fer una exposició de tota la fei-
na que ha fet fins ara per tal de
millorar el servei sanitari del mu-
nicipi, així com la que té prevista
per el futur. També va deixar clar
el seu compromís per la construc-
ció de nous CAP i la remodelació
i ampliació del futur Hospital.
Després d’escoltar totes les pos-
tures segueixo tenint dubtes so-
bre el futur sanitari a Viladecans,
per això crec important assistir el
19 de novembre a les 19:00h, sala
petita de l’Atrium, a la celebració
d’un acte en què intervindran la
consellera Marina Geli i l’alcalde
de Viladecans, i en el qual sense
cap dubte crec que es tornarà a
parlar del tema.
Mª Lluïsa Capdevila

L
’associació Bici Baix Llobregat actua a Sant Boi de
Llobregat i a tot el Baix Llobregat. Formem part de la
CCUB, Coordinadora Catalana d’Usuaris i Usuàries
de la Bicicleta: www.ccub.org, que representa a tota
Catalunya. La CCUB és membre de l’ECF, European Cyclists
Federation, Federació de Ciclistes Europea: www.ecf.com.
Per aconseguir l’ús diari de la bicicleta cal eliminar els
principals obstacles que impedeixen utilitzar més sovint
aquest vehicle per anar a treballar, a comprar, a estudiar,
etc.
Demanda de millores per a fer la circulació en bicicleta
més segura:
Demanem que tots els ajuntaments del Baix Llobregat i
d’arreu de Catalunya facin complir la limitació de velocitat
dels cotxes establerta a 30, 20, 10 km, etc. Si no es compleix
perilla la seguretat de tots els usuaris de la via pública,
però especialment la dels més dèbils: vianants i ciclistes.
Cal millorar les connexions interurbanes per a ciclistes i
vianants. Per exemple, fer un pont a l’altura del centre de
Sant Boi de Llobregat per passar a peu i en bici a l’altra
banda del riu. Els cotxes tenen aquesta facilitat però ca-
minant o pedalant només es poden agafar camins, sovint
enfangats o inundats per la pluja. Això no serveix per fer-
ne ús diari.
Propostes per a promoure l’ús diari de la
bicicleta al Baix Llobregat i a tot Catalunya
Consells de seguretat circulant per ciutat:
Els més importants són a la Guia pràctica
per anar amb bicicleta de la Generalitat de
Catalunya i de la Coordinadora Catalana
d’Usuaris de la Bicicleta: http://www.
ccub.org/guia/pag2.htm
Aquí n’hem fet un resum breu:
1 Circuleu amb prudència i respecteu les
normes de circulació, pel carril-bici o
carril de la dreta més proper a la vore-
ra. Si aquest estigués reservat per a taxi
i bus, circuleu pel següent.
2 Mantingueu una distància prudencial
amb la vorera i els cotxes aparcats. Una
porta que s’obre o un vianant baixant
us poden obligar a fer un moviment
brusc. Per a la seguretat de tots, circu-
leu sempre pel centre del vostre carril.
3 En voreres amples, illes de vianants i
passeigs, respecteu la preferència de
pas dels vianants i adeqüeu la vostra
velocitat, segons l’afluència de perso-
nes, sense sobrepassar els 10 km/h.
4 Feu-vos veure. Els senyals d’indicació
de gir i de parada són imprescindibles.
El més important és que els vegin els
altres usuaris de la via.
5 Quan us atureu en un semàfor, ocupeu
l’espai central del carril. Si us arram-
beu a la dreta, pot ser que els vehicles
que arrenquin al darrere vostre no us
vegin. Si no voleu empassar-vos el fum
dels automòbils aturats, avanceu a poc
a poc fins al primer lloc de la fila.
6 Darrere d’un cotxe, mantingueu la dis-
tància de seguretat, ja que pot frenar
de forma sobtada.
7 Procureu no circular darrere d’auto-
busos, camions o furgonetes, ja que la
vostra visibilitat queda reduïda.
8 Conserveu el vostre espai a la calça-
da i cediu el pas als vehicles més rà-
pids quan això sigui segur i possible.
Aquest és el millor camí per aconse-
guir una convivència respectuosa.
Senyalització de maniobres per a circular en bicicleta amb
més seguretat:
Aquí teniu la manera de senyalitzar les maniobres més ha-
bituals circulant en bicicleta. Si més ciclistes les posessin en
pràctica, es podrien evitar ensurts i accidents. Són molt sen-
zilles de fer:
Gir a l’esquerra Gir a la dreta Gir a la dreta
alternatiu
Parar
Marta Pombo Sallés
www.bicibaix.org
http://bicibaix.blogspot.com

B
ones notícies per als
amants de la llengua, la
cultura i el país. Un con-
veni recent entre l’Ajun-
tament i Òmnium Cultural ha
permès que el Teatre Auditori
Àtrium esdevingui el proper 17
de desembre l’epicentre de la
literatura i la cultura catalanes
amb la celebració de la 60a Nit
de Santa Llúcia, la vetllada li-
terària en llengua catalana més
important de l’any. Viladecans
recull així el testimoni de Terras-
sa, Barcelona, Reus, Girona o la
Seu d’Urgell, les darreres locali-
tats on s’ha celebrat aquesta cita
i que té el seu màxim puntal en el
Premi Sant Jordi de novel·la.
Durant la gala es donaran un to-
tal d’onze premis: el Mercè Ro-
doreda de contes i narracions, el
Carles Riba de poesia, el Josep M.
Folch i Torres de novel·la per a
nois i noies i així uns quants més.
Una de les novetats d’enguany és
el nou premi Òmnium de Comu-
nicació que substitueix els antics
premis de Ràdio i Televisió, am-
pliant-lo a nous formats i oberts
a la participació de la gent. Ve de
gust recordar, també, que entre
els promotors del Viladecans Punt
Àtrium Viladecans serà l’epicentre de
la cultura catalana el 17 desembre
amb la 60a Nit de Santa Llúcia
de Trobada tenim un Premi Joan
Maragall, el que va guanyar en
Josep Lligadas el 2007 a la Nit de
Santa Llúcia per l’obra “La políti-
ca dels cristians”.
La Festa de les Lletres Catalanes
serà, doncs, una ocasió immillo-
rable per posar la nostra ciutat
al mapa de la cultura catalana i
per viure de prop una iniciativa
d’abast nacional que serà retrans-
mesa parcialment en directe per
TV3. Aquestes coses no passen
cada dia i n’hem d’estar orgullo-
sos, aprofitar-ho al màxim i cele-
brar que el nom de Viladecans es
faci un lloc, ni que sigui per un
dia o –ben mirat– una nit, dins
del sobreocupat i competitiu es-
pai cultural i mediàtic de Cata-
lunya. Serà també una bona car-
ta de presentació per a la secció
comarcal d’Òmnium Cultural,
activa al conjunt del Baix Llobre-
gat des d’abril de 2008 però força
desconeguda encara a la nostra
ciutat.
Els actes previs
Òmnium està organitzant alhora
una sèrie d’activitats prèvies a
diversos municipis de la comar-
ca, en el marc de la mateixa Nit
de Santa Llúcia. A Viladecans un
conjunt d’entitats del poble, en-
tre les quals Viladecans Punt de
Trobada i la Coordinadora d’En-
titats El Mamut de Viladecans,
s’han agrupat i estan treballant
en un programa d’actes pel cap
de setmana anterior a la gran
cita. En concret, el dissabte 11
de desembre a la tarda es durà a
terme una cursa d’orientació po-
ètica, hi haurà contacontes, una
tertúlia sobre la importància de
la cultura i un concert a càrrec de
Manu Guix, el televisiu professor
de música a l’acadèmia d’“Ope-
ración Triunfo” i autor del cele-
brat disc “Onze Llachs”, on re-
versiona clàssics del cantautor de
Verges. L’endemà, el diumenge
12 pel matí, s’oferirà una xocola-
tada, hi haurà cercavila, cants de
corals, vermut i una actuació de
la incipient colla dels Castellers
de Viladecans. Tot plegat serà al
parc de Can Xic amb entrada gra-
tuïta i obert al conjunt de la ciuta-
dania. Aprofitem-ho!
Més informació a:
http://nitdesantallucia.omnium.cat
Josep Ginjaume

“F
inalment, només
una precaució. El
Barça ha manifes-
tat una intenció i
hem visualitzat un esborrany de
projecte. Cal que el projecte defi-
nitiu sigui un exemple mediam-
biental en si mateix (materials re-
ciclats, ús energètic eficient, etc..)
i no representi cap afectació en-
vers l’entorn. Però la garantia que
tenim és que aquest projecte ha
de ser aprovat per l’Ajuntament
amb informes previs de la Gene-
ralitat, tant d’urbanisme com els
responsables del Departament
de Medi Natural de la Conselle-
ria de Medi Ambient. Molts ulls
per garantir que el Barça, que per
altra banda ha mostrat una acti-
tud molt positiva, faci finalment
un bon projecte per sumar qua-
litat a Viladecans i al Delta del
Llobregat”.
Així vaig acabar l’article publicat
a la revista comarcal La Premsa
del Baix ara fa més d’un any. I la
precaució va ser encertada, per-
què s’ha vist que ambientalment
el projecte presentat pel Barça era
deficient, malgrat les bones inten-
cions manifestades. Projecte, per
altra banda, que no estava encara
aprovat, perquè el Ple Municipal
de 24.09.2009, amb el vot a favor
de tots els grups polítics, es va li-
mitar a obrir la informació públi-
ca i a demanar l’informe precep-
tiu als serveis territorials de Medi
Ambient i Habitatge. Explico tot
això perquè no puc acceptar les
veus que, fent servir aquest in-
forme, busquen disconformitats
entre ICV-EUiA al govern muni-
cipal i ICV-EUiA a la Generalitat.
Ni n’hi hagut ni n’hi haurà. Per-
què sempre hem defensat el ma-
teix: la conservació dels espais
naturals del delta.
La nostra línia d’actuació ha es-
tat sempre molt clara. Garantir
la protecció i gestionar els àm-
bits per potenciar-ne els valors
naturals. Així s’entén la creació
del Consorci que gestiona els
Sobre el Barça Park,
l’informe de Medi
Ambient i el futur
dels espais naturals
espais naturals del delta (www.
deltallobregat.cat), i la voluntat
de gestionar els Reguerons i ga-
rantir el corredor biològic de Can
Sabadell, única via que permet la
connexió amb el Remolar. El con-
veni firmat amb el Barça ajudava
a aconseguir aquests objectius, ja
que entregava els Reguerons i els
espais adjacents al Remolar que
ens permetien convertir la Riera
de Sant Climent en l’eix connec-
tor.
En tot cas, ara tenim una situació
completament diferent. I per a
mi, pitjor que abans. Perquè hi ha
una cosa que no es ressalta prou
de l’informe: que l’espai urbanit-
zable on es volia fer el Barça Park
continua essent urbanitzable. Ni
zona Zepa ni Xarxa Natura 2000.
Continua com a urbanitzable.
Res no impedeix al Barça pre-
sentar un nou projecte, ara que
li han dit quines condicions ha
de complir. Però ha estat el Barça
qui ha renunciat al seu propi pro-
jecte. Ara, ni tenim els Reguerons
ni els espais vora el Remolar on
el Consorci ja hi planificava deri-
var part de la pressió de visitants
que està perjudicant la maresma.
Però, en canvi, encara ens podri-
en fer uns equipaments esportius
a la zona urbanitzable existent.
Vist tot això, no em sembla cap
bona notícia que el Barça, propie-
tari de 60 hectàrees d’espais natu-
rals a Viladecans, no vulgui fer el
que deia al Conveni: un complex
esportiu i de lleure que fos un re-
ferent mediambiental i que recol-
zés el reconeixement públic dels
Espais Naturals del Delta i Vila-
decans. Allí o per sobre l’autovia,
perquè mai no ens negarem a
continuar guanyant espais lliures
al delta, però en tot cas allà on a
dia d’avui ja sigui legal urbanísti-
cament i ambientalment. Però he
de reconèixer que la vida és dura
i segurament el conveni era mas-
sa bo com per ser veritat. O pot-
ser, i aquí se m’escapa, eren uns
altres els interessos de tot plegat.
David Massana Gràcia

D
es que el 2004 es va
formalitzar l’acord
de govern entre PSC,
ERC i ICV-EUiA de-
nominat Tripartit, aleshores amb
Maragall com a President de la
Generalitat, la dreta tan catala-
na com espanyola o el que es el
mateix, PP i CIU, han tractat per
tots els mitjans de fer tot el soroll
possible amb qualsevol tema,
Carmel, Bracons, el famós 3%,
etc. L’ objectiu no era un altre
que tenir el Govern entretingut
en donar explicacions sobre el
que passava en aquells moments
perquè els ciutadans no pogues-
sin estar informats de la gestió
del Govern.
Més tard, ja el 2006, quan després
de l’avançament de les eleccions
a Catalunya per les raons que
com que són per tothom cone-
gudes no entraré a detallar, es
reconstitueix por segona vegada
el Govern Tripartit, també cone-
gut com el Govern d´Entesa, ara
amb Montilla com a President de
la Generalitat, l’estratègia de la
dreta continua sent la mateixa,
fer tot el soroll possible per tapar
la gestió de govern, ara amb el
túnel de l’AVE, la reforma de la
Diagonal, el quart cinturó, etc.
Però, per molt soroll que hagin
fet, l’obra del Govern de Progrés
de la Generalitat està aquí i es pot
veure i tocar: s’ha aconseguit un
nou Estatut en el qual malgrat
les retallades fetes pel Tribunal
Constitucional aconsegueix in-
nombrables millores en matèri-
es de traspassos com Rodalies,
inspecció de treball, gestió del
litoral, etc., un millor sistema de
finançament, i un major reconei-
xement de la identitat catalana,
tot això després de 23 anys de
El que no ens varen contar
del govern tripartit
govern de CiU en què ni pac-
tant amb els socialistes de Felipe
González ni amb el PP d’Aznar,
varen aconseguir millorar l’antic
Estatut de Sau.
Per un altre costat, ningú no pot
negar les inversions en infraes-
tructures tant les de la Generali-
tat com les de l’Estat: nova termi-
nal a l’aeroport, noves carreteres,
més transport públic, més hos-
pitals, més ambulatoris, més col·
legis, més escoles bressol, millora
dels barris, millora de la mobili-
tat, etc., tot això en la més gran
situació de crisi que s’ha conegut
des de la famosa crisi del 29.
Per concretar una mica aquestes
inversions assenyalaré les de la
nostra comarca. En el Baix Llo-
bregat s’han fet 304 actuacions
per un import de més de 9.000
milions d’euros, d’elles 18 s’han
fet a Viladecans per un import
de més de 45 milions de euros:
promoció de sòl residencial, re-
habilitació de barris, millora de
l’hospital amb la incorporació de
nous quiròfans i el compromís ja
pressupostat de començar al 2011
la construcció del nou hospital, la
construcció de la comissaria dels
Mossos d´Esquadra, per anome-
nar-ne només algunes.
En resum, crec que és de justícia
que almenys des de la gent que
ens considerem progressistes i
d’esquerres, en fem una defensa
a ultrança. Encara que, per posar
alguna pega, jo diria que el Go-
vern en ocasions no ha sabut so-
breposar-se al soroll de la dreta,
i no han sabut explicar tot el que
s’ha fet a Catalunya durant el seu
mandat, que ha estat molt tenint
en compte la situació econòmica
que ha tingut.
Dani Gutiérrez

E
l meu avi va viure
tres guerres, una
com a emigrant a
països europeus,
i dues com a emigrant a
Espanya. Aquell fill de La
Vall, que amb 13 anys va
marxar tot sol a França,
parlant només català, i que
va aprendre castellà a Eu-
ropa, junt amb l’anglès,
francès i alemany, va morir poc desprès d’acabada la
segona guerra europea, sense haver trobat el seu lloc.
Jo ja no he viscut cap guerra, però se que aquells horrors
van ser cuinats per les classes privilegiades locals, es-
glésia, empresaris, terratinents, intel·lectuals, militars...
Potser ells no desitjaven les guerres, però va ser el re-
sultat que ens van portar les seves habilitats.
Alguns visionaris van tenir prou força per iniciar el
camí de construcció de la Unió Europea com a antídot
de les misèries nacionalistes. Ho van fer amb prou èxit.
Guerres a Europa només hi ha hagut la dels Balcans, i
fora de la Unió.
L’èxit de la Unió Europea es basa en la generositat in-
teressada, en entendre els problemes dels altres com a
propis, i avançar junts. D’això en sabem els espanyols.
D’Europa no hem rebut només diners, també coneixe-
ments, estructures socials i formes de viure que ens han
tret de la misèria moral i social de la dictadura. Ara bé,
no ens enganyem, deixar de compartir els problemes ens
retorna a la llarga història de la Europa dels horrors.
Quan a França, país inspirador de la Unió, un fill d’emi-
grants hongaresos, arribat a president, frivolitza de-
portant grups humans sencers per motius de raça, està
dient que els problemes romanesos no son europeus.
No només agredeix una ètnia, també dóna la esquena a
Europa i ens retorna al passat.
Quan el socialisme espanyol, representat pel president
de govern, li dóna cobertura, i els conservadors espa-
nyols fan un vergonyós pas més a Badalona com a pre-
ludi del que serà la seva campanya electoral, ens hem
de preguntar què en queda de l’europeisme espanyol
i de la gratitud deguda. Alguns també ens preguntem
on és la esquerra valenta progressista i europeista, i cap
a on anem.
Ara vénen eleccions, res no és fàcil. i encara menys la
convivència, però per a nosaltres, Europa comença a
Viladecans.
Xavier Ramírez
Construint EuropaViladecans i l’aigua:
vols col·laborar
en un estudi?
Busquem persones dels diferents municipis
de la comarca que ens puguin parlar sobre
els diferents usos de l’aigua. Per exemple;
antigues bugaderes, moliners, treballadors
del pou de glaç, constructors de pous, tre-
balladors de depuradores, colònies tèxtils,
empreses municipals d’aigües, Agència Ca-
talana de l’Aigua, celador del canal, testimo-
nis directes dels aiguats, treballadors central
hidroelèctrica, encarregat de la ruta de les
fonts.... persones que lluitin per preservar
aquest patrimoni hidràulic o donin a conèi-
xer aquest patrimoni, persones que hagin
publicat articles o llibres sobre els municipis
on s’hi expliquin algunes de les coses dema-
nades. També ens interessen els topònims
dels pobles que tenen relació amb l’aigua i
els refranys o frases fetes de la comarca que
tenen relació amb l’aigua i les festivitats que
també hi tenen certa relació.
Truca la Raquel Castella, historiadora, al tel.
628.79.29.81

L
a Delegación del Frente Polisario en Cataluña
con el soporte y la organización del ACAPS y
la Resistencia Saharaui, ha convocado todo el
movimiento solidario para los más de 10.000
saharauis desplazados en el Campamento de Protesta a
las afueras del Aaiun con concentraciones todos los jue-
ves a las 19,30 h. delante del Consulado General de Ma-
rruecos, calle Diputación, 68-70 de Barcelona, para exi-
gir unas condiciones de vida dignas y el respecto a los
derechos humanos en el Sáhara Occidental Ocupado.
En el Campamento de Protesta, fallece un niño saharaui
de 14 años tras disparos de la policía marroquí, y cinco
resultaron heridos.
Hemos de unir esfuerzos, hacemos sentir la voz de las y
los saharauis.
Rosa Mercader
CULPABLE
(poema dedicado a Nayem El Garhi)
La voz inocente de un niño,
es culpable de la muerte,
culpable del odio de los verdugos
de la ausencia de su ciudad.
Culpable que entierren
su voz para siempre
ante el silencio cómplice
de la indiferencia.
Dirán que la bala
atravesó su cuerpo,
atravesó su alma
y desgarró su corazón.
Una vez más
culparan a su madre,
a su hermano
a sus amigos.
Y al final,
los vasallos
encerrados en la ignominia
del delito
culparan al niño saharaui,
de su muerte.
Ali Salem Iselmu,
poeta y escritor saharaui
Movimiento solidario
Nota de la redacció: després d’ha-
ver rebut aquest article i just en
el moment de tancar el número
s’han produït a l’Aaiun altres
fets molt violents. Des d’aquí
volem expressar la nostra soli-
daritat amb el poble saharaui.
Vols xerrar
amb els teus
veïns i veïnes
nouvinguts?
La xarxa Parlar per Conviure, formada per enti-
tats de la ciutat, està buscant persones voluntàries.
Només et cal trucar a l’Ajuntament, al 936351800
(extensió 1802), al Departament de Convivència i
cohesió Social i te’n faran cinc cèntims.

L
os Módulos can-
taven a princi-
pis dels setanta
Todo da igual, ya
nada importa / todo tie-
ne su fin, però sí que va
importar als joves de Vi-
ladecans que els alegres
estius de les Panotxes
comencessin la seva fi
coincidint amb els finals
dels seixanta. Mentre els
americans estenien en-
cara més el seu imperi i
plantaven les barres i es-
trelles fins a la Lluna, de
l’altra banda de l’autovia
arribaven dues notícies,
una de bona i una altra
de dolenta. La bona era
que obrien una discote-
ca, la dolenta era que no hi dei-
xaven entrar espanyols que no
estiguessin al càmping. Aquesta
distinció podria semblar neutral,
la terra per qui la treballa i la dis-
coteca pels clients, però no ho era
gens. El resultat era una mena
d’apartheid –precursor d’aquell
altre estrany apartheid que van
començar a practicar els porters
de discoteca deu anys més tard–,
que afectava únicament els espa-
nyols, en concret els espanyols
de Viladecans i rodalies. Abans
d’entrar, el disc-jockey alt, mo-
reno de platja i quadrat com un
Tom Jones de la Barceloneta, re-
passava la fila a la recerca del ros-
tre hispà, de l’espalda mojada de la
riera de Sant Climent, tu sí, tu sí,
tu no, y no disimules con el francés
que tienes una cara de español que
tira de espaldas.
El disc-jockey era un personat-
ge representatiu de la Catalunya
del Toro Osborne, ja que l’osbor-
nisme sovint també parla català.
Portava la camisa oberta, i del
Estampes del segle XX/ 8
L’olor de les tardes d’estiu
coll li penjava una cadena d’or
amb un medalló sobre el pit mo-
reno i pelut. El medalló s’obria i al
seu interior guardava uns trofeus
com els pellroges guardaven les
cabelleres dels caps de les seves
víctimes. Les seves víctimes eren
conquestes, no guardava la cabe-
llera sinó pèls, i no precisament
del cap. Llavors el masclisme era
encara un masclisme militant
que no feia presoners, on totes
les dones estaven disponibles ex-
cepte tres: la mare, la germana i
la nòvia.
La discoteca de la Ballena es
deia Jonàs, com el profeta que va
viure dins de la balena, i la seva
obertura va suposar un reservado
el derecho de admisión que va ser
com un tancament de fronteres.
Alguns, pocs, van plantar les
seves tendes de campanya en el
territori vedat, però eren la clas-
se mitja, i no el proletariat, que
va ser foragitat a les reserves de
sempre.
Més enllà del litoral, a la terra
ferma del nucli urbà, hi havia un
pati de palmeres, amb
un petit escenari i pista
de ball, que quan s’om-
plia havia arribat l’estiu:
Can Batllori. És curiós
que durant la dictadura
els dos espais més acolli-
dors eren el Jardí Muni-
cipal i Can Batllori, i que
trenta anys de democrà-
cia no els hi han acon-
seguit ni una engruna
del seu passat daurat. El
Jardí va viure algun mi-
ratge en el primer ajun-
tament com a espai mític
i emocional amb les can-
tades d’havaneres i els
cors russos que es van
viure com un emocionat
esdeveniment ciutadà, com la re-
cuperació d’una memòria histò-
rica i sentimental perduda, però
sense resoldre el futur del jardí
municipal com a espai singular
de recollida i benvinguda al cor
de la ciutat, a l’edifici municipal,
a l’ajuntament.
Aquell Can Batllori tenia la flai-
re de les tardes de diumenge que
fan olor a estiu. S’obria amb el
bon temps, quan feia bo d’estar
els diumenges al sol, quan als
matins es passejava a peu fins a
Can Sellarès, un altre espai amb
problemes d’identitat entre dos
pares, ajuntaments de Viladecans
i Gavà, que en el fons s’ignoren.
Can Batllori era taules i música
en viu a l’aire lliure, noies amb
vestits sense mànigues i minifal-
dilles de genolls morens ballant
sota les palmeres amb nois amb
aroma d’Agua Brava. Can Batllo-
ri era també la música dels Black
Boots, un grup de Viladecans.
José Luis Atienza

Eleccions al Parlament de Catalunya
E
ldiumengeproper,28deno-
vembre, els catalans triarem
els diputats que formaran el
Parlament de Catalunya en
el període 2010 a 2014. D’aquest Par-
lament en sortirà el proper President
de la Generalitat.
S’han presentat més candidatures
que mai, tot un ventall d’opcions,
que alguns analistes alerten del
perill d’italianització de la política
catalana. Sembla, doncs, que el nou
govern s’haurà de constituir mit-
jançant un pacte entre forces políti-
ques diferents, capaces de posar-se
d’acord en un programa comú.Això
es pot fer de dues maneres, o bé de
forma transparent: govern multi-
partit; o bé de forma opaca: govern
unitari amb pactes entre partits no
explícits.
Els catalans i catalanes som diversos
i plurals i amb prou maduresa de-
mocràtica per arribar a entendre’ns
partint des de posicions diferents.
El Partit dels Socialistes encara
aquestes eleccions amb la voluntat
ferma de voler continuar governant,
des de la feina feta en els últims set
anys de Governs de Progrés i amb
l’oferta d’un programa per els pro-
pers quatre anys, que consolida els
avanços socials i que impulsa la
transformació de la societat catalana
vers el benestar.
El nou govern de la Generalitat hau-
rà d’encarar una conjuntura molt
desfavorable i una gran crisi econò-
mica, pèrdua dels valors cívics i des-
crèdit de l’acció política.
Per això, els Socialistes defensem:
L’economia productiva i l’im-a.
puls als sectors econòmics emer-
gents.
La cohesió i la inclusió socialb.
El paper de la política com a einac.
per encarar els problemes reals
dels ciutadans i aplicar soluci-
ons de la forma més consensua-
da possible.
Algunes opcions polítiques plante-
gen la independència de Catalunya
com a solució dels problemes dels
catalans. Els socialistes no ho cre-
iem. En un món cada vegada més
interdepenent, en una societat prou
complexa, en què els recursos són
limitats i que camina cada vegada
més cap al treball en xarxa, creure
que les accions unilaterals poden
fer-nos esquivar una crisi global, és
com a mínim ingenu.
Catalunya, un sol poble amb diver-
sitat lingüística, amb referents cul-
turals múltiples, però amb voluntat
nacional ferma. Això vol dir des-
plegar en la seva totalitat l’Estatut
d’Autonomia aprovat per la ciuta-
dania i impulsant si cal la reforma
de la Constitució per aconseguir un
estat federal que reconegui la plura-
litat nacional, lingüística i cultural
dels Pobles d’Espanya.
Els socialistes creien en el Catala-
nisme Federalista que permeti la
convivència en la diferència, la co-
operació i la solidaritat entre les na-
cions i regions d’Espanya.
Moltes opcions polítiques defensen,
directament o indirectament, reduir
el paper del sector públic, demanant
directament la supressió de serveis
o bé indirectament demanant una
forta reducció de la despesa públi-
ca, o el que ve a ser el mateix: defen-
sen més llibertat del mercat, negant
el paper de les polítiques públiques
com a garants de la redistribució de
rendes i per tant de la universalitza-
ció dels serveis.
Garantia
de Progrés
Els Socialistes defensem el paper del
sector públic per superar l’impacte
de la crisis i evitar la fractura social.
Cal impulsar les inversions en:
Capital físic: infraestructures,a.
equipaments.
Capital humà: formació, recerca,b.
investigació i desenvolupament.
Previsió: planificació del territo-c.
ri, seguretat.
Cal impulsar als sectors productius
d’ocupació d’alta qualitat:
Reconvertint la indústria tradi-a.
cional.
Recolzant, sector bio, cultura ib.
audiovisual, energia i tecnologi-
es de la informació i del conei-
xement.
Prioritzant la formació dels tre-c.
balladors i treballadores per
possibilitar el canvi de sector de
treball.
Oferint formació específica per ad.
persones amb formació bàsica.
La dreta històricament ha defensat
els interessos de les grans corpo-
racions, es desentén dels principis
de subsidiarietat i de proximitat.
Aposta per les grans decisions a
nivell d’Estat i abandona els inte-
ressos i necessitats del assalariats,
petits i mitjans emprenedors, bo-
tiguers, menestrals i pagesos, que
utilitza i manipula embolcallant-los
en la bandera i la pàtria i atemorint-
los amb el fantasma de la por i del
greuge extern.
El Partit dels Socialistes de Catalu-
nya vol renovar amb els catalans i
catalanes el seu compromís d’avan-
çar cap a una societat més justa, més
pròspera, més lliure.
Som la garantia del Progrés.
Joan Pidelaserra

N
o vull dedicar aquest
article a fer un ba-
lanç negatiu del Tri-
partit ni a anunciar
compromisos electorals (potser
al final, una mica). Ans al contra-
ri, vull centrar-me més en la rela-
ció d’Artur Mas amb Viladecans
i la meva experiència personal al
respecte.
A part d’alguna visita com a
Conseller d’Economia, el primer
acte públic de l’Artur Mas a la
nostra ciutat va ser el gener de
1999, quan la Joventut Naciona-
lista de Viladecans va inaugurar
la seva pròpia seu, al carrer Sant
Josep. La veritat és que havíem
demanat que vingués el Jordi Pu-
jol, però no va ser possible, i això
ens va donar ocasió de mostrar a
l’Artur un bocí de la realitat de la
nostra ciutat.
A mi, que era el Cap de Col·lectiu
de la JNC en aquella època (1999),
em va tocar fer el discurs de ben-
vinguda, i com que era el primer
que havia de fer en públic, me’l
vaig preparar força. A més de re-
cordar-li les necessitats de Vila-
decans a l’Artur, que era membre
del Govern de la Generalitat, li
vam fer una promesa: si assolíem
un bon resultat a Viladecans, se-
gur que guanyàvem arreu de Ca-
talunya. L’Artur ens va prometre
transmetre-ho al president Pujol.
Unes setmanes després, Pujol era
reelegit per a la presidència (per
última vegada).
En els set anys com a cap de
l’oposició, l’Artur Mas ha visitat
repetidament aquesta ciutat. La
Artur Mas i Viladecans
visita més emotiva fou
el novembre de 2008,
quan un multitudinari
dinar amb més de dos-
cents viladecanencs
servia de marc per re-
tre homenatge a la Flo-
ra Casé, que deixava
d’exercir de portaveu
local de CiU. Recor-
do que l’acte va durar
més del previst, perquè
l’Artur va conversar i
es va fotografiar amb tots els que
ho van demanar.
Han passat onze anys des de la
primera visita, i la gent de Con-
vergència i Unió de Viladecans
estem ara il·lusionats, perquè
pensem que el mateix Artur que
us he descrit (i que no és el per-
sonatge estirat i vanitós que hi ha
en l’imaginari popular) pot ser el
nou president de la Generalitat de
Catalunya. I creiem que aquest
corrent de simpatia està creixent,
almenys això és el que hem vist
al carrer en la campanya “El can-
vi donarà bons fruïts” que potser
heu trobat en diferents barris de
Viladecans.
Els catalans tenim ganes de can-
vi. En primer lloc, cal recuperar
la confiança, en el propi país i
en la Generalitat, per tal que ens
permeti ser capaços de donar un
nou impuls per afrontar la greu
crisi econòmica, adoptant mesu-
res valentes i positives: impulsar
la formació (dels aturats i dels
treballadors), les empreses han
de trobar crèdit, les Administra-
cions han de ser un aliat, i no un
obstacle.
Per fer-ho, fan falta diners. El
compromís de CiU és no apujar
els impostos, sinó superar l’actu-
al finançament (pactat pel conse-
ller Castells), exigint el Concert
Econòmic. I amb la contundència
i la força que va mostrar el poble
català amb l’Estatut i la manifes-
tació del passat juliol, reclamant
la dignitat de Catalunya, tan mal-
mesa en aquests anys.
En resum, després dels anys de
Tripartit, i en un context nacional
i econòmic tan complicat, cada
cop som més els que creiem en
un projecte que ens il·lusiona: un
nou govern que actuï de forma
diferent, format per les persones
més vàlides (inclosos indepen-
dents), que dialogui per buscar
consensos al Parlament i amb
les entitats i les associacions, que
recuperi els valors de la politica
i que impulsi i ajudi a la societat
catalana a superar aquest difícil
moment. En resum, pensem que
amb l’Artur Mas, “El canvi dona-
rà bons fruits”
Carles Lozano

U
na de les coses que s’aprenen amb l’edat
és que no serveix de res donar consells
a qui no els demana. Per tant, respecte
a les eleccions autonòmiques, estimat
lector de qualsevol dels dos sexes, no seré jo qui
demani el seu vot, perquè com diu el meu pare
“ante el vicio de pedir, hay la virtud de no dar”.
No obstant, si em permet, li explicaré sin-
cerament per què jo votaré el que votaré. A
mi em preocupa el camí que estan prenent
les coses, com si els mals del món fossin la
pensió del meu pare, no arriba als 800 eu-
ros, o les feines fixes del seus fills. Sembla
ser que la crisi es resoldria si el meu pare
cobrés menys pensió i els seus fills fossin
més fàcils d’acomiadar. A rebaixar les pen-
sions l’anomenen reforma de les pensions,
i a acomiadar fàcil, reforma laboral. Els
partits que no votaré diuen, no ho diuen
clar, però ho diuen, que si ens deixem fer
les reformes, els aturats trobaran feina, els
pisos dels bancs es vendran, i els bancs ens
tornaran a donar crèdits perquè comprem
més pisos. A la meva família tot el que tenim són
els salaris i les pensions, anem als hospitals públics
quan estem malalts, i els nostres fills han pogut
anat a les escoles públiques o subvencionades. La
meva mare està malalta, i això no té remei, però
pot estar atesa a una residència, perquè una part
la paga la Generalitat. Amb sort, on no arriba la
pensió o el salari arriben les prestacions de l’Estat,
que ens fan ser menys fràgils. Això és gairebé tot el
que tenim, i jo necessito votar un partit que defensi
gairebé tot el que tenim. I potser estic equivocat,
però crec que els propers quatre anys necessitarem
de veritat, com potser no ho hem necessitat mai,
algú que ens defensi.
Sovint em pregunto que com s’han atrevit a dema-
nar-nos pagar l’error dels altres. Potser perquè els
que tenen molts diners creuen que no passa res, que
la meva família, i la resta de famílies, faran amb el
seu vot el que han fet sempre. I que si agafen por,
votaran als que governen els bancs, als que gover-
Per què votaré el que votaré
nen les immobiliàries, als que en el fons ens gover-
nen sempre. Creuen que no passa res, que la polí-
tica va per un costat i la vida per l’altra. Que vius
d’una manera i votes d’una altra. I el seu major èxit
és que els vots de la gent que no voten, sempre su-
men a favor seu.
A mi m’agradaria trobar un partit que em digués
que la societat ha de tenir clar què vol ser quan si-
gui gran, i com vol viure quan arribi. Si volem tenir
pensions, es tracta d’organitzar la societat per tenir-
les. No es tracta d’arreglar el present per empitjorar
el futur, sinó que ens cal arreglar el present per ar-
reglar el futur, on tothom serà pensionista.
A mi m’agradaria votar un partit que faci la vida
una mica més lenta. La pressa ens roba la perspec-
tiva del temps, la que tenen els éssers vius, marcada
per les estacions, per la lluna, pel dia i la nit. Re-
colzaria a qui s’atreveixi a fer que els cotxes corrin
menys, perquè si anem més lent hi ha menys morts.
Encara que sigui impopular, prefereixo a qui entre
la pressa i la vida, escull la vida, a qui va a contra-
corrent, perquè la corrent va en contra de la gent
senzilla. Només n’he trobat un, estimat lector. amb
els seus defectes i les seves virtuts: ICV-EUiA. Tot i
que m’agradaria haver-ne trobat més.
José Luis Atienza

L
’equip de redacció del
Punt de Trobada ens va
fer arribar –als repre-
sentants dels partits po-
lítics que vàrem participar en la
taula rodona que van organitzar
el 5 d’octubre– un correu elec-
trònic animant-nos a enviar un
article vinculat a les eleccions al
Parlament de Catalunya. Aques-
ta entitat treballa perquè la eva
publicació digital sigui un espai
on tothom pugui explicar allò
que li vingui de gust i que prefe-
riblement estigui relacionat amb
la ciutat de Viladecans, la nostra
ciutat. Com el seu nom indica
amb gran encert és un punt de
trobada.
Així doncs, jo vull aprofitar
aquest punt de trobada per feli-
citar a totes les persones valentes
que des del govern han fet tron-
tollar els fonaments d’un auto-
nomisme pactista i conservador,
creant estructures d’estat i mirant
més enllà dels dictats de Madrid.
La seva valentia ha permès fer
un Pacte Nacional per a la Immi-
gració, un Pacte Nacional per a la
Recerca i la Innovació, un Pacte
Nacional per a l’Educació... això
vol dir que s’ha pensat en clau de
país, no en clau d’electors.
Gràcies per
la vostra
valentia!
La mateixa valentia que ha per-
mès solidificar el nostre estat del
benestar i la nostra economia,
malgrat el gran handicap que
comporta formar part d’un estat
que ens va en contra. Mostres de
l’enfortiment del nostre estat del
benestar són la Llei de serveis
socials, el Pla estratègic sobre els
usos del temps, la Llei de depen-
dència, la creació de sis noves
places de residència cada dia...
com que citar-ho tot seria massa
extens i cansaria al lector, ho res-
sumeixo dient que el pressupost
d’Acció Social i Ciutadania ha
estat incrementat un 283 per cent
en sis anys.
Pel que fa a l’enfortiment de la
nostra economia és molt simpto-
màtic el fet que en el Pressupost
del 2010 els recursos en recerca
van incrementar-se en un 21.7 per
cent, és a dir, s’aposta per la veri-
table economia, aquella que crea
llocs de treball i va acompanyada
de l’adjectiu “productiva”. Altres
demostracions d’aquesta apos-
ta –a banda del Pacte Nacional i
el Pla Nacional per a la Recerca
i la Innovació que se n’ha des-
près– són la creació de l’agència
ACC1Ó, l’aposta per un model
turístic de qualitat que remarqui
els trets identitaris –i deixi de
limitar-se al sol i la platja “low-
cost”–, o la Llei del comerç –on
s’ha defensat un model català de
comerç proper, urbà i generador
d’ocupació i cohesió.
La nostra gent valenta també ha
pensat en les minories, aquelles
que són la majoria, ja que tots i
cadascun de nosaltres formem
part d’algun tipus de minoria.
Alguns exemples són el Títol de
famílies monoparentals, la Llei
de polítiques de joventut, la Llei
dels drets i oportunitats de la in-
fància i l’adolescència, la incorpo-
ració de la perspectiva de gènere
a totes les polítiques del Govern,
les polítiques específiques per a
les persones homosexuals i ��tran-
sexuals o la Llei d’acollida.
I tot això s’ha fet sense oblidar
quin és el nostre país, la nostra
llengua i la nostra cultura. No-
més la valentia permet redactar
la Llei del cinema de Catalunya,
planificar per primer cop la po-
lítica exterior de la Generalitat,
treballar per al reconeixement
internacional de les federacions
esportives catalanes, establir el
català com a llengua d’integració
de la immigració o impulsar la
Llei de consultes.
Només la valentia permet fer
moltes, moltes altres coses com
liderar la creació de l’Oficina An-
tifrau, la Llei de Vegueries o la
Llei de successions i donacions.
Així doncs, només espero que
aquesta gent valenta, la nostra
gent valenta, a la qual repeteixo
el meu més sincer agraïment, tor-
ni a decidir. Perquè només amb
la gent valenta com tu i com jo el
país es mou. Perquè només amb
la gent valenta el país avança i la
justícia social i la llibertat nacio-
nal s’acosten més a una realitat
factible.
Bàrbara Lligadas

la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon
Libèl·lula (Sympetrum fonscolombii)
31/07/2010 a la zona agrària de Viladecans.
Les diferents espècies de
libèl·lules del gènere
Sympetrum no són fàcils
d’identificar a simple vista.
Aquesta espècie desenvolupa
el seu cicle vital en aigües
estancades, però els adults
solen fer migracions bastant
allunyades d’aquest medi.
És una libèl·lula força
comuna i localment pot ser
bastant abundosa.
Font: Institució Catalana
d’Història Natural

les nostres entitats
V
a ser al setembre del 1992 quan vaig ser
escollit president de la nostra penya,
pocs mesos després d’haver guanyat la
primera Copa d’Europa a Wembley. La
Penya Blaugrana de Viladecans d’oficialitzà amb
un acte d’inauguració que fou presidit per
l’aleshores vicepresident del club Ni-
colau Casaus que malauradament
ens va deixar fa uns anys.
Aquest any commemorem el
18è aniversari de la creació de
la penya viladecanenca i, mi-
rant enrere, sembla que fos tot
just ahir que cap a l’any 1990 es
reuniren un grup d’amics amb
la idea de fundar una penya
barcelonista a la nostra vila. En
Jordi Amat, en Sebastián Biedma,
en Josep Vidal, en Josep Illán, l’Enri-
que Martínez, Julio Reus pare i fill, i en
Joaquim Pallarés en foren els responsables.
Durant aquest anys la nostra penya ha anat creixent
i evolucionant fins a tenir 190 socis. Cada tempora-
da aquest nombre ha anat oscil·lant segons els èxits
o fracassos del club. L’activitat duta a terme des de
l’inici ha estat intensa: a banda d’organitzar un au-
tocar cap al Camp Nou cada partit a casa, hem vis-
cut fites històriques com la consecució de les lligues
La Penya Blaugrana de Viladecans
de l’era Cruyff, les copes del Rei de Madrid i Valèn-
cia, les dues lligues de Rijkaard, les finals de Paris i
Roma, les dues lligues d’en Guardiola, el Mundia-
let, la Super Copa...
La nostra entitat ha assistit a totes les Trobades
Mundials de penyes celebrades a Espa-
nya i França, comptem amb una placa
commemorativa a l’estadi del Camp
Nou, tenim presència anualment
a la Fira de Sant Isidre de Vila-
decans, vam ser protagonistes
en el pregó de la Festa Major de
2009, col·laborem en el torneig
de futbol amateur de la nostra
ciutat i en moltes altres activi-
tats i iniciatives locals.
El proper 21 de novembre cele-
brarem com cada any el dinar de
celebració del nostre 18è aniversari al
restaurant la Pineda de Gavà. Ens hi acom-
panyaran ex jugadors del Barça i hi haurà moltes
més sorpreses. Us hi esperem a tots!
Julià Bonich
La nostra adreça: Pi i Margall, 3
El nostre correu electrònic:
pbviladecans@fcbarcelona.com
“Filmets per la convivència” és una secció
del Festival Internacional de Filmets de Ba-
dalona que la Secretaria per a la Immigració
patrocina des de 2008. Recopila i premia
els curmetratges presentats a concurs que
tinguin a veure d’alguna manera amb les
migracions i la convivència intercultural .
Divendres, 10 de desembre,
a les 7 del vespre, a Can Xic:
Filmets per la convivència

Històries viladecanenquessecció a càrrec d’Andreu Comellas
Quan a Viladecans enca-
ra érem poquets i ben
poca cosa, els noms
dels carrers al voltant
de dues torres encastellades i una
més als afores eren els normals
entre gent que identifica els llocs
pel que sovint hi té per costum
fer o habitualment hi troba. Així,
era bona part del viure quotidià
del requetebesavi Benet Marga-
rit comprar al forn del carrer de
les Canals, trobar-se a la Plaça
de la Vila, passejar pel Camí de
Gavà, viure al carrer de la Poca
Farina, batre a l’era de Cal Ma-
nyoses, fer la molinada al carrer
de les Sitges, visitar la germana
del carrer Major, anar a la taver-
na del carrer del Sol, barallar-se
de tant en tant amb els nouvin-
guts del carrer de la Muntanya
o amb el gamarús del carrer de
l’Estrella i fadrinejar, fer mane-
tes o el que sigui, amb la Tuietes
a la cantonada de la Raval. Als
voltants d’aquesta poca cosa ur-
bana hi teníem una colla de ma-
sies, normalment amb les seves
eres, pallers i camins, un parell
d’ermites per fer aplecs de festa
a redós dels seus porxos, i feixes
per fer garrofes, blat, vi i oli. Ja
més lluny, aiguamolls a migdia
per pescar i muntanya a tramun-
tana per caçar, que no només de
pa i vi viu l’home. A part dels
deures envers el senyor baró o el
senyor marquès, la resta ens ho
traginàvem normalment a Sant
Climent.
Però, farts de batejar-nos, casar-
nos i enterrar-nos normativa-
ment al poble veí i de fer-nos mú-
tuament la guitza de qualsevol
manera, l’any 1746 aconseguim
Passejada pel nomenclàtor fins el 79
la segregació parroquial dels
climentons. Amb el vertigen de
l’independència, perquè ens pre-
ocupen massa les males anyades
i les pestes o per demostrar que
som més trentins, carlins, catòlics
i creients que ningú, santifiquem
el creixement urbà amb més pe-
anyes que plaques fins ben en-
trat l’any 1900, quan d’ànimes ja
n’érem més de mil. De mica en
mica ens endisem en la paranor-
malitat. Apa, som-hi doncs: Sant
Joan, ara aquí ara allà, Sant Josep,
Sant Isidre, Sant Sebastià, Sant
Jeroni, Sant Antoni, Sant Marià,
Sant Ramon i Sant Climent. De
dones ben poquetes, només San-
ta Teresa,que arriba ben tard, i
dues Mares de Déu.
A la fi del segle XIX comencem a
ser vilatans de ple dret, amb les
primeres eleccions. Entre els mil i
escaig, a més a més de tenir gent
treballant normalment a pagès,
sovintegen els obrers i menes-
trals. Aterren discretament a la
plaça plantejaments lliberals de
bracet amb plantejaments fede-
rals, s’hi suma un triangle maçò-
nic i els menjacapellans s’hi fan
com bolets. Desempallegats ja de
cap marquès de la Manresana, ni
comte de Cervelló a qui rendir
acatament, ens queda encara una
senyorassa, na Magdalena Mo-
dolell. Però… va i se’ns mor l’any
1915… fet altrament normal però
sense descendència. Al testa-
ment, la bona dona hi deixa ben
dit que tot el que té a Viladecans
és per al poble de Viladecans i no-
mena una colla de clergues mar-
messors per fer la seva. Però… ens
barallem interpretant les últimes
voluntats, cosa prou normal tam-
bé. Maçoneria contra integrisme.
Clericals contra anticlericals. Cal
Sastre contra Ca l’Esparter, Viva
la Pepa i rebombori general. Fi-
nalment, és pel juny de 1929 que
reben l’honor de donar nom a un
carrer tots els que s’avenen a un
mig acord de permutes i cessions
entre l’Ajuntament okupa, que ja
no menjacapellans, i els marmes-
sors resignats per pírriques vic-
tòries: el capellà Salvador Baroné
i el canonge doctor Auguet, el
Carrer Major

pare Artigas dels filipons (gros-
sos i rodons), els rectors mossèn
Pere Sala i mossèn Carles Altés,
el bisbe doctor Miralles i l’arque-
bisbe doctor Reig i finalment el
mediador de l’acord, l’industrial
barceloní senyor Angel Arañó.
Nomenclatòricament parlant,
gràcies a la confrontació auspi-
ciada pel triangle, hem deixat la
comunió amb els sants del cel
per abraçar-nos a la clerecia de
la terra. Som a l’anormal període
de dictadura del Marquès d’Es-
tella i l’alcalde és en Pere Massa-
llach. Es queda sense carrer i és
normal, Mn. Andreu Samaranch,
“fotut i arrimat al marge” que
diuen a València, el rector inicia-
dor dels litigis per mantenir l’ad-
ministració de l’edifici Modolell
per a l’Església. (Ep!, litigis amb
càrrec a l’herència, que la palla va
cara). El que no sembla just i gens
normal és que la part dels “oku-
pAnts” també es quedés sense
cap carreró. (Idò!... amb el que
ens van estalviar!). Segurament
per ser francmaçons.
Arriba la República. Es fan peti-
tes aportacions laiques al conjunt
però quan esclata la guerra, de
rebot, esclata el nomenclator i tot
se’n va en orris. Els carrers dei-
xen de tenir sants i es supranor-
malitzen els números. A la Mare
de Déu de Montserrat li toca el
42, com a 31 hi resa el carrer de
la Muntanya i a Sant Marià li en-
dossen el 30. Així tots, apa!, casti-
gats un parell d’anys.
El 25 de gener del 39, quan gaire-
bé érem tres mil els esgarriats, les
tropes mores del general Yagüe
“alliberen” Viladecans. La nova
normalitat es fa dir Generalíssim
i es queda donant nom a l’anti-
ga carretera de Santa Creu de
Calafell. A poc a poquet, durant
quaranta anys, l’anormalitat va
introduir una patuleia de gene-
rals violentadors de la legalitat
republicana que a mesura que
es morien es quedaven a viure
entre nosaltres. Toqui qui toqui,
ells i les seves obres ompliren,
per norma, les noves cantonades.
Plaques d’en Moscardó, Mola,
Goded, Sanjurjo, Carrero Blanco,
de l’Alcázar de Toledo, Victoria,
25 de Enero i División Azul, jun-
tament amb plaques dels morts
l’any 36 del principal braç polític
del colpisme: Jose Antonio Primo
de Rivera, José Calvo Sotelo, Ra-
miro Ledesma, Onésimo Redon-
do i, l’afegitó dels seus conceptes
Raza i Hispanidad, com llufes de
sants inocents eren penjades de
les espinades de les cases vilade-
canenques. Paralel·lament, peti
qui peti, ens normalitzen ��lingüís-
ticament de manera imperiosa i
ja ho sabeu: Silos, Harina, Mon-
taña, Mayor, Mediodía etc. A la
nova urbanització Albarrosa hi
planten: un Lirio, un Nardo, un
Hinojo, una Retama, una Flor del
Naranjo, una Azucena, una Vi-
oleta, etc., encomiable i olorosa
idea floral, però… desarrelada i
amb pitxell d’Almansa.
Aquesta anormalitat històrica,
que considera normal que quasi
bé tothom necessita ser tutelat,
acaba amb la mort del normalit-
zador dels anys de càstig i peni-
tència. Pel que fa als carrers acaba
l’any 1979. El Ple de l’Ajuntament
del 12 de juny presidit per en Joan
Masgrau, per unanimitat, restau-
ra en bona mesura els noms tra-
dicionals de la Vila; retira tots els
que recorden als instigadors de la
guerra civil; posa nom a unes po-
ques places i carrers diversos que
no en tenen; modifica els noms
de dos col·legis; en fa desaparèi-
xer dos de noms amb compromís
de tornar-los a possar passats
uns anys; i dóna per acceptables
tots els altres noms resultants de
passar de tres mil a trenta mil ha-
bitants.
Els nous personatges triats per
ser dignes de pujar als rètols vi-
aris son metges d’aquí i de fora,
poetes de parla castellana, pintors
universals, personatges de la me-
mòria democràtica i republicana
i dos dels darrers presidents de
la Generalitat: Fleming, Trueta,
Ferran i Clua, Ros, Creixell, Gar-
cía Lorca, Machado, Hernández,
Picasso, Gris, Casas, Miró, Iglesi-
as, Noi del Sucre, Monturiol, Ma-
cià i Companys. Ja hi havien es-
tat, temps enrere, en Guimerà, en
Prat de la Riba i en Pi i Margall.
En definitiva, desfet el darrer nus
del nostre cabdell històric, el fil
queda lliure per poder anar teixint
un esdevenidor més llampant, tot
mirant d’integrar realitats i cultu-
res diverses, com és normal, da-
munt d’aquell nucli inicial al vol-
tant de dues torres i una tercera a
l’altre cantó de la riera.
Temps després hom es pregunta-
va per què en l’esclofollament de
juny del 79, havien estat salvats
el Marquès d’Estella, en Bertran
i Musitu, el Doctor Ferro, la His-
panidad i en Jaume Abril?
Partint de fer net d’instigadors, i
només instigadors, de la guerra
civil, el carrer del Marquès fou
ignorat, llavors només hi havia
el taller arregla-cotxes d’en Ca-
talina i una casa més. En Bertran
i Musitu ja tenia el nom plantat
als anys 20 i havia estat diputat
electe per la circumscripció de la
vila. Per això no se’l tocà del no-
menclàtor, no entrant a valorar el
seu servei d’espionatge a favor
Carrer d’Àngel Guimerà

del bàndol franquista durant la
guerra. Al tercer, el Doctor Ferro,
se li valorà més els seus vint anys
de metge titular curant gent que
les seves denúncies com a Jefe
de la Falange ressentit en aca-
bar la guerra. Se’l rodejà, mirant
d’aigualir-lo, de tot un seguit de
metges. Tant al Doctor Ferro com
en Bertran i Musitu, darrerament
l’Ajuntament els ha retirat l’ho-
nor. De la Hispanitat s’acceptà
la tesi que el concepte anava més
enllà de la paraula segrestada
pels falangistes.
Pel que fa en Jaume Abril es
considerà l’opinió absolutament
majoritària dels seus coetanis
d’estar davant d’una excel·lent
persona, compromesa cristiana-
ment i socialment, de totes totes,
amb el jovent del poble d’abans
de la guerra. Havia estat detingut
l’any 1938 i després de passar per
la “txeca”, fou tancat al vaixell
“Villa de Madrid” per aparèixer
en llistes de Falange. En sortí per
ser afusellat a les costes del Gar-
raf juntament amb altres divuit,
en represàlia de no sé què. La
seva dissort va ser que el seu pre-
at cognom, començant per Ab, el
feia primer de qualsevol llista. El
president Companys envià una
carta de protesta al president Ne-
grín per aquests assassinats del
Garraf. Afegiu-hi les següents
reflexions: Sense haver instigat
cap violència, sense judici i sense
defensa, per sospitós que es sigui,
tothom és innocent. Un innocent
assassinat pot ser un màrtir a qual-
sevol bàndol, i ja teniu, per si en
dubtàveu, una bona raó per con-
tinuar tenint sempre present entre
nosaltres en Jaume Abril. Sempre
ens recordarà el que mai no es pot
fer ni de cap manera permetre.
Com el d’en Jaume hi ha un al-
tre nom de carrer que té el mateix
sentit i del qual mai no se n’ha
exclamat ningú: és el carrer dels
Germans Gabrielistes que sem-
pre havia estat conegut com el
Rierot.
Cap innocent pot ser penyora de
res ni dany col·lateral de la lluita
fratricida. També això volia dei-
xar explicitat l’Acord, per unani-
mitat, del Ple de l’Ajuntament de
juny del 79. Els canvis de noms
de carrers no eren solament un
retrobament amb la història de la
Vila i l’arraconament dels segres-
tadors dels valors democràtics
i republicans, eren a més a més
el reconeixent de fets inversem-
blants del bàndol republicà, fets
molts d’ells fora del control de les
institucions legítimes. Hauria es-
tat més que bé la restitució de la
dignitat de totes les víctimes de
la repressió posterior i l’entrega
de tots els cadàvers a llurs famí-
lies. Va quedar ben palès que el
normalitzador es va morir al llit i,
sobre el seu cadàver, encara hi té
plantada la creu més esgarrifosa-
ment anormal que s´hagi plantat
mai, pel que significa i per com es
va fer. Encara tenim coses massa
anormals i massa gent intentant
fer l’orni.
Del 79 ençà, totxo sobre totxana,
Viladecans ha passat a ser una
ciutat. Totxana sobre totxo, quan
m’hi he de trobar, m’hi perdo.
Dotzenes de noms nous de car-
rers van fent xarxa entre el par-
ticular i l’universal de la cultura i
les persones. Com ha de ser. Però
continuo essent de poble. Ho
sento….
Andreu Comellas
5è. homenatge poètic i de
compromís social amb la ciutat
Pura Navarro i
Creu Roja Viladecans
Dijous, 18 de novembre del 2010,
a les 19 hores,
a la Torre del Baró
Àngel Guimerà, 2 - Viladecans
Retrat de Jaume Abril

conèixer viladecanssecció a càrrec del Grup Tres Torres
E
n el número anterior dè-
iem que Paco Taxonera,
de qui ja havíem parlat
en els números 25 i 26
d’aquesta mateixa revista, havia
recomanat l’antiquari Francesc
Llorens i Riu com a comprador
del retaule. Taxonera vivía a Bar-
celona, al número 1 del carrer
Bou de la Plaça Nova, carrer avui
desaparegut i que es trobava a
l’actual avinguda de la Catedral.
En aquest mateix carrer hi tenia
el taller Francesc Llorens i Riu.
Francesc Llorens es dedicava a
la compravenda d’antiguitats,
és de suposar que prèviament
restaurades en el seu taller de
fusteria del carrer Bou. Francesc
Llorens, segons ens explica Josep
Eixarch en el seu llibre, era tam-
bé fuster del Capítol i Bisbat de
Barcelona.
El divendres 27 de gener de 1905,
va ser la data triada per desmun-
tar el retaule de l’ermita. Andreu
Samaranch, però, situa els fets a
l’any 1904, potser va ser a finals
d’aquell any quan es van inici-
ar els tràmits i es va acordar la
venda. Però el cas és que Fran-
cesc Llorens, com hem dit, va
desmuntar i embalar el retaule el
dia 27 de gener. Aquella mateixa
tarda es van iniciar un seguit de
protestes en contra de la seva ven-
da. El diari La Veu de Catalunya va
recollir els fets l’endemà dia 28:
“Anit se rebé al Govern Civil un
telégrama del alcalde de Viladecans
comunicant que’l poble s’havía amo-
tinat devant de la rectoria, a causa
de suposar que’l senyor rector havía
fet desmontar un altar antich que’s
El vell altar de l’ermita de Sales
(2ª part)
considera de gran importancia artís-
tica, y haverlo embalat en caixas, per
lo que la gent ha cregut que’s tracta
de véndrel o que ja está la venda re-
alisada.
Aquet matí, cridats
pel governador, que
volía més detalls
del assumpto, han
vingut el secretari
del Ajuntament y
el tinent de alcalde,
que han explicat
detalls de lo ocorre-
gut duranr el motí;
peró no han pogut
explicar si’l rector
ha desmontat l’al-
tar pera restaurarlo o pera véndrel,
com suposa’l poble”.
La Vanguardia també es va fer res-
sò de la notícia, però en aquest
cas, el diari del comte de Godó,
assegurava que el retaule l’havi-
en desmuntat per restaurar-lo i
que el tinent d’alcalde i secreta-
ri van manifestar al gobernador
civil González Rothwos que: “el
alboroto careció de importancia”.
Hem de recordar que l’alcalde
Firmo Cònsul estava al cas de la
venda i fins i tot, ell mateix ha-
via signat la sol·licitud al bisbe
conjuntament amb el rector de
Viladecans, per tant la venda del
retaule no va ser només respon-
sabilitat de Samaranch, tot i que
ell sí que en va ser el promotor.
Per altra banda, el que qualifi-
quen el tinent d’alcalde Josep
Monmany i el secretari Mariano
Pedro d’alboroto sense importàn-
cia, en realitat va ser una mani-
festació en què es va acabar ape-
dregant la rectoria i insultant a
Samaranch. Veiem a continuació
com expliquen els fets les dife-
rents parts:
A la sol·licitud de remoció d’An-
dreu Samaranch com a rector de
Viladecans, de 1916, document de
què ja vàrem parlar en el número
anterior, es diu el següent: “El
referido acto llevado a efecto por el
Párroco [es refereix a la venda del
retaule] soliviantó de tal modo los
ánimos de la población, que sedien-
tos de indignación levantó unani-
memente protesta en imponente ma-
nifestación su enojo frente a la casa
rectoral, apedreándola, profiriendo
en medio de ensordecedor griterío,
toda suerte de improperios denues-
tos contra el Párroco”. Samaranch
va matisar aquestes afirmacions
amb el següent comentari: “Cons-
ta que fueron mujeres y niños los
protestantes. ¿Porque pues en la ins-
tancia de remocion se puso que era
el pueblo unanime vibrante de indig-
nacion contra el Parroco?”.
Per la seva banda, l’any 1913, el
secretari de l’Ajuntament Jaume
La llinda de l’ermita de Sales

y niños hicieron una manifestación
de protesta al pueblo y apedrearon
la casa rectoral”. Samaranch con-
testa aquestes afirmacions del se-
cretari, denunciant la passivitat
de les autoritats municipals: “el
Alcalde presente y Cabo de somaten
pariente del Puges alli presente no
lo impidio”. Curiosament, en un
altre document, Samaranch acu-
sa directament a l’alcalde Firmo
Cònsul de la dretana Lliga Regio-
nalista i al secretari Marià Pedrol
d’haver organitzat els aldarulls:
“Si después el Alcalde y Secretario
sublevaron el pueblo contra el Párro-
co, ello demuestra una vez más la in-
formalidad de dichos funcionarios”.
Tot i que en un tercer document,
Samaranch responsabilitza els
emergents sectors anticlericals
de la població d’haver organitzat
la protesta i manifestació. De fet,
en l’article sense signar atribuïble
a Samaranch, que també us haví-
em mencionat en el darrer núme-
ro, els acusats són tots dos, és a
dir anticlericals i Ajuntament o
com diu ell impíos i farisaicos: “En
1904, á fin de poder celebrar allí [vol
dir l’ermita] el Jubileo de la Inma-
culada, se cambió el tejado, se vendió
el viejo altar y se habilitó la Capilla.
Esta no pudo ser entonces abierta al
culto á causa de los escándalos y dis-
turbios promovidos por los impíos en
contubernio con los farisaicos ¡bajo el
falso celo por la Virgen de Salas!”.
El cas és que l’enrenou va durar
temps. Una setmana després de
la manifestació, el dia 4 de febrer,
tant La Vanguardia com La Veu de
Catalunya encara parlaven d’agi-
tació a Viladecans: “Pera conferen-
ciar sobre l’estat d’agitació que reg-
na entre’ls vehins de Viladecans ab
motiu de la progectada venda d’un
altar, va visitar ahir el governador al
cardenal-bisbe doctor Casañas.
El cardenal, sembla que hi ha enviat
alguns périts pera examinar l’altar y
emetre judici sobre’l valor artistich
que pugui atresorar, y de l’informat
per aquets sembla deduirse que no’s
tracta de cap joya que merexi’l gran
interés que justificaria una obra de
veritable valor artístich, histórich
o arqueológich”.(Encara n’hi ha
més, continuarem en el proper
número)
Jaume Lligadas Vendrell
La III Trobada de
Centres d’Estudis d’Eramprunyà
És ja la tercera vegada que se celebra, i aquest cop és aViladecans, a Can Xic,
organitzada pel GrupTresTorres.Els grups que treballen per al coneixement,
la preservació i la difusió del nostre patrimoni històric i cultural als pobles de
l’antiga baronia de l’Eramprunyà (és a dir, Begues, Castelldefels, Gavà, Sant
Climent iViladecans) han instaurat una trobada anual per compartir experi-
ències i per donar a conèixer treballs i estudis diversos.
La trobada serà el dissabte 27 de novembre, i el tema principal que es trac-
tarà serà la cultura popular. Al matí hi haurà la presentació d’una sèrie de
treballs realitzats, la majoria entorn d’aquest tema, i a la tarda hi haurà una
taula rodona i una mostra de danses populars. Els deViladecans presentarem
una treball que parla dels Consells de Cultura Popular, la recuperació de la
Tornaboda, i l’actual iniciativa del Mamut.
La trobada és oberta a tothom. I si voleu més informació, podeu adreçar-vos
a trestorresviladecans@telefonica.net.
Imatge antiga de la Mare de Déu de
Sales, que va ser cremada durant la
guerra.
Pugès, enemic declarat d’An-
dreu Samaranch, confirma que
la manifestació va ser de dones i
nens: “De la noche a la mañana el
altar desapareció sin mas ni menos
que motivó una verdadera alteraci-
ón del orden público ya que mujeres

PdT 38 novembre 2010

Empfohlen

Empfohlen

Weitere ähnliche Inhalte

Was ist angesagt?

Was ist angesagt? (20)

Ähnlich wie PdT 38 novembre 2010

Ähnlich wie PdT 38 novembre 2010 (20)

Mehr von puntviladecans

Mehr von puntviladecans (20)

PdT 38 novembre 2010