1. JOAN MARAGALL

4. L'any 1894 guanya l'Englantina als Jocs Florals de Barcelona, amb La sardana . L'any següent, publica el llibre Poesies , editat per L'Avenç , que, considerat com a molt innovador, obté una acollida favorable de la crítica. En el llibre, que inclou poemes significatius com L'oda infinita , Paternal i Excelsior , s'hi pot observar el vessant decadentista propi dels inicis del Modernisme, que l'autor rebutja posteriorment en favor d'un vitalisme optimista, influït per Nietzsche, pel qual entén la poesia com a font de salut i energia. L'èxit continua amb l'obtenció de la Viola d'Or i Argent als Jocs Florals de Barcelona, el 1896, amb El mal caçador .

5. Maragall guanya renom com a escriptor, traductor i periodista. L'èxit com a articulista fa que Joan Mañé li demani que faci articles amb assiduïtat al Diario de Barcelona i, d'altra banda, que també tingui l'oportunitat de fer col·laboracions a La Renaixença , La Veu de Catalunya i d'altres publicacions. A la Biblioteca L'Avenç apareix la seva traducció d' Ifigènia a Tàurida de Goethe, que es va representar en sessió del Teatre Íntim, sota la direcció d'Adrià Gual, als jardins del Laberint d'Horta. L'escenificació va tenir una especial importància perquè la gent dels ambients més benestants de la societat catalana s'adonés de la validesa de la llengua catalana en obres de gran entitat cultural. Maragall, implicat en els esdeveniments socials i polítics de l'època, escriu el poema Oda a Espanya , referit al desastre colonial i la crisi que se'n deriva.

6. L'any 1900 apareix a la revista Catalònia el primer fragment d' El Comte Arnau i L'Avenç li publica Visions i Cants , en què el poeta aporta mites i himnes. En aquest mateix any fa un viatge a Madrid on entra en contacte amb intel·lectuals castellans, amb els quals manté una intensa relació epistolar durant la resta de la seva vida. Joan Maragall amb la seva esposa Clara Noble. Any 1896. Joan Maragall al jardí de la casa del carrer Alfons XII, amb l'esposa i la filla Eulàlia.

7. Els primers anys del segle XX el nacionalisme es configura sobretot en un corrent concret de caire conservador, catòlic i tradicionalista. Maragall s'identifica, no sense una certa resistència íntima, amb aquesta línia ideològica dominant. Fidel a les seves idees i al seu ofici de periodista, publica, al Diario de Barcelona , La Patria Nueva , l'11 de setembre de 1902, article polèmic que li costa un processament. El 1903 deixa el Diario de Barcelona per discrepàncies polítiques amb la direcció: «Això, m'ha deixat, ho confesso, un bon xic adolorit, però també amb un sentiment d'independència i de dignitat satisfeta, que m'aconsola l'adoloriment.» (Carta a Enric Prat de la Riba, del 7 de maig). El juliol és elegit president de l'Ateneu Barcelonès i, en el discurs de la sessió inaugural del curs de l'Ateneu, el setembre, llegeix l'Elogi de la paraula . Portada d'una de les agendes de butxaca de Joan Maragall.

8. El 1904 en l'edició d'homenatge Artículos (1904), hi expressa sovint posicions acostades a les dels dirigents de la Lliga Regionalista, i acostuma de comentar els textos pastorals del bisbe Torras i Bages. Aquest mateix any guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona amb la poesia Glosa i és proclamat Mestre en Gai Saber. Publica el llibre Les Disperses , poesies originals i traduccions de Goethe. També s'editen l'Elogi de la paraula i les seves traduccions de Goethe Eridon i Amina i La Margarideta . El 1905 reprèn la col·laboració amb el Diario de Barcelona , tot i que un any més tard torna a tenir discrepàncies amb la direcció i deixa de treballar-hi. D'altra banda, continua elaborant les traduccions de Novalis. En l'àmbit polític, Maragall refusa l'oferta d'Enric Prat de la Riba i de Francesc Cambó de ser candidat a diputat a les corts, convençut que el seu camí no és la política. El maig de l'any següent publica el recull de poemes Enllà , on s'observa un to més atenuat respecte a l'exaltació d'obres anteriors i es concentra en el seu vessant naturista. Uns mesos més tard intervé en el Congrés de la Llengua Catalana llegint-hi el discurs En pro de les varietats dialectals . Cal assenyalar que coneix Unamuno a Barcelona i inicien una fructífera amistat (el seu epistolari es publica l'any 1951). Unamuno dedica a Maragall L'Oda a la Catedral de Barcelona apareguda a La Vanguardia i tradueix per primer cop al castellà La vaca cega .

9. Maragall cofunda la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, des d'on demana diners per a la creació de la Biblioteca de Catalunya. A partir de l'any 1907, Maragall torna a viure una forta crisi personal, agreujada pels fets de la Setmana Tràgica, el juliol de 1909. Hi reacciona escrivint un seguit d'articles, publicats a La Veu de Catalunya , dels quals cal esmentar per la seva transcendència La iglésia cremada i La ciutat del perdó , no publicat fins uns anys més tard per consell de Prat de la Riba. Maragall, indignat pels fets, demana que la burgesia catalana assumeixi les responsabilitats que li pertoquen en l'assumpte. D'altra banda, apareix l'opuscle Elogi de la poesia . Tant aquest assaig com el de 1903 ( Elogi de la paraula ) exposen la seva teoria de la "paraula viva", de tall romàntic, per la qual l'emoció pura, l'espontaneïtat i la sinceritat són elements indispensables de la poesia. El 1910, ja totalment dedicat a la creació literària —només exerceix de periodista quan el tempta un fet important d'actualitat o un gran moviment d'opinió—, guanya, amb el llibre Enllà (1906), el premi Fastenrath, als Jocs Florals de Barcelona. A més, a Caldetes, acaba la tragèdia en vers Nausica , l'única obra de teatre que escriu.

10. El darrer any de la seva vida, el 1911, publica Seqüències , imprès per L'Avenç , que conté la tercera i darrera versió del mite del comte Arnau: la de la redempció a través de la renúncia. Del llibre destaquen també l' Oda nova a Barcelona i el Cant espiritual . Dos dies abans de morir demana ser vestit amb l'hàbit de Sant Francesc. Mor el 20 de desembre de 1911. Les seves últimes paraules foren: "Amunt, amunt!...". Les principals edicions de les obres completes es publiquen els anys 1912-1913, 1929-1930, el 1947, i el 1960. Joan Maragall amb uns amics advocats, l'any 1910 .

11. OBRES

12. - Poesies. Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1895. - Visions & Cants . Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1900 / Edicions 62 (El Cangur), 1998. - Les Disperses. Barcelona: Publicació "Joventut", 1904. - Enllà. Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1906 / Edicions 62 (Textual), 1989. - Seqüències. Barcelona: Tipografia "L'Avenç", 1911. Poesia

13. - Nausica [text establert sobre el manuscrit de l'autor per Carles Riba]. Barcelona: Ariel (Clàssics Catalans), 1983. Teatre

15. Estudis biogràfics : notes biogràfiques... Barcelona: Sala Parés, 1930.

16. El sentiment de pàtria [articles amb un pròleg de F. Cambó]. Barcelona: Sala Parés Llibreria, 1932. Crítica literària o assaig

18. Los vivos y los muertos [pròleg d'Azorín]. Barcelona: Destino, 1946.

19. Poble català, terra catalana. Barcelona: Nou Art Thor, 1980. Elogi de la paraula i altres assaigs . Barcelona: Edicions 62, 1994.

20. Articles escrits per l'autor Reculls d'articles en castellà

23. Cant espiritual Aquest és un altre dels poemes de Joan Maragall. A continuació hi trobem el poema i un petit comentari de text.

24. Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre, què més ens podeu dar en una altra vida? Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre, i el cos que m'heu donat, Senyor, i el cor que s'hi mou sempre... i temo tant la mort! Amb quins altres sentits me'l fareu veure aquest cel blau damunt de les muntanyes, i el mar immens, i el sol que pertot brilla? Deu-me en aquests sentits l'eterna pau i no voldré més cel que aquest cel blau.

25. Aquell que a cap moment li digué "-Atura't" sinó al mateix que li dugué la mort, jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria aturar a tants moments de cada dia per fe'ls eterns a dintre del meu cor!... O és que aquest "fer etern" és ja la mort? Mes llavores, la vida, què seria? Fóra, només, l'ombra del temps que passa, i la il.lusió del lluny i del a prop, i el compte de lo molt, i el poc, i el massa, enganyador, perquè ja tot ho és tot? Tant se val! Aquest món, sia com sia,tan divers, tan extens, tan temporal: aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria, és ma pàtria, Senyor: i no podria ésser també una pàtria celestial? Home só i és humana ma mesura per tot quant puga creure i esperar:

26. si ma fe i ma esperança aquí s'atura, me'n fareu una culpa més enllà? Més enllà veig el cel i les estrelles, i encara allí voldria ésser-hi hom: si heu fet les coses a mos ulls tan belles, si heu fet mos ulls i mos sentits per elles, per què aclucà'ls cercant un altre com? Si per mi com aquest no n'hi haurà cap! Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap? Tot lo que veig se vos assembla en mi... Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí. I quan vinga aquella hora de temença en què s'acluquin aquests ulls humans, obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans per contemplar la vostra faç immensa. Sia'm la mort una major naixença!

27. COMENTARI DE TEXT El tema d'aquest poema sembla que és l'elogi a la bellesa del món que ens envolta d'una banda, i d'una altra la por a haver d'abandonar-lo. El poema va adreçat a Déu, el poeta fa una mena de monòleg, tot adreçant-se a Déu, però, òbviament sense esperar cap resposta. L'autor insisteix en el fet que si Déu ens ha donat un món tan meravellós i uns sentits tan perfectes per poder-lo gaudir... per què ha d'arribar un moment en què això s'acabi? I, si no s'acaba, què és el que ens pot deparar més meravellós, bell i perfecte que aquest món que ja tenim? Cap al final, l'autor demana a Déu que, sigui com sigui, quan li arribi "l'hora" el porti a un lloc millor que el que ja té, perquè la seva mort sigui com un naixement millor que el que va tenir. En aquest poema és veu molt clarament l'elogi al món, característic dels modernistes, l'art per l'art, prendre's l'art com una religió, refugiar-se en ell.

28. El que a mi em suggereix el poema és això, la idea que si Déu és tan bo i pietós, quan ens arribi "l'hora" ens portarà a un altre "lloc" més meravellós que el que ja tenim El tros que més m'agrada és aquest: I quan vingui aquella hora de temença en què s'acluquin aquests ulls humans, obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans per contemplar la vostra faç immensa. Sia'm la mort una major naixença! Aquí és on diu que quan arribi "l'hora" el porti a un altre "lloc" encara més meravellós que aquest món per que continuï gaudint, perquè la seva mort sigui com tornar a néixer.

33. A la fi del proemi de Nausica , Maragall al·legoritza la seva intenció de fer nou lo vell : Aixís, tal volta, enamorat, intenta un constructor, de la immortal bellesa d'antic palau, fer-ne una estada nova per hostatjar-hi el seu amor per sempre.

34. Aquests versos, tan graciosament diserts, insinuen la idea d'un amor que, movent el poeta a crear, es realitza en la imatge del seu objecte, fixada i jove per a sempre dins un món de coses que en prenen significació, de bellesa que se li adiu. És curiós de confrontar-los amb un passatge de l' Elogi de la Poesia :

36. Per a la realització de la seva tragèdia de Nausica , Maragall tenia dues pautes: els cants de l' Odissea agrupables sota el títol de "Relats en el palau d'Alcínous", i el pla, fragments i esbossos de la Nausikaa de Goethe. En conjunt, si d'Homer va prendre el tema, de Goethe partí per a la seva interpretació psicològica [...]." ( Carles Riba : Nausica de Joan Maragall . Barcelona: Ariel, Clàssics Catalana Ariel, 1984. Tesi doctoral)