1. Jazz dels inicis al bebop

2. Què és el Jazz? El Jazz engloba una sèrie de gèneres musicals prodedents, per evolució, de la tradició afroamericana . És un concepte difícil de definir ja que sota aquest nom s’inclouen músiques d’estils molt diversos: jazz estil New Orleans, jazz estil New York, jazz estil Bebop, jazz estil Cool, jazz Fusion…

3. Aspectes més característics: - es desenvolupa al sud-est dels EEUU, a la ciutat de New Orleans Foto mapa - és una música que neix en la comunitat afroamericana, en entrar en contacte les formes musicals propiament negres (influïdes per la música africana) amb la tradició musical occidental provinent dels immigrants europeus: melodia i harmonia música europea ritme i fraseig música africana - gran importància del ritme, generat mitjançant poliritmes o superposició de ritmes - forma responsorial o “call and response” (crida i resposta).

4. - el “tempo” i l’accentuació, que no es recolza en els temps principals del compàs sinó al seu entorn. Aquest aspecte es defineix sovint com a “swing” (balanceig) - gran importància de la improvisació, procés on el músic inventa una línia melòdica dintre d’una estructura harmònica determinada. Això porta a que tingui una gran importància l’execussió i la versió de la peça, més que la pròpia composició - estreta relació, fins els anys 40, entre la música i el ball

5. Orígens: les work-songs, els espirituals, les gospel-songs i el blues Les “work-songs” (cançons de treball) Cançons que els negres cantaven mentre treballaven durant l’època de l’esclavatge (s.XVII-1865). Els escenaris principals eren els camps de cotó durant la recol·lecció, els treballs per la construcció de la línia del tren i carreteres i els camps de treballs forçats dels centres penitenciaris. La funció d’aquestes cançons era fer més suportable les duríssimes jornades de treball i enfortir la sensació de grup.

6. Musicalment, les melodies eren de caràcter trist i melancòlic . S’aprofitaven els cops rítmics de la música per tal de marcar el ritme del treball . En general es seguia l’estructura de “call and response” entre un solista i la resta dels treballadors. Quan els negres treballaven molt distanciats s’animaven o renegaven fent servir uns crits que eren repetits en la distancia anomenats “field-hollers” (crits de camp). Aquestes cançons no s’escrivien, la seva transmisió era oral .

7. Els espirituals Un cop prohibit l’esclavatge (1865, 13a esmena a la Constitució dels EEUU), la comunitat negre té la necessitat de “buscar” un Déu a qui explicar les penes, donar gràcies, demanar força… davant d’una nova situació social “lliure” però molt problemàtica degut a la segregació racial o “apartheid”. La majoria de la comunitat negre del sud-est dels EEUU s’integrarà a l’església protestant , meny rígida que la catòlica i amb un major grau de llibertat. Els espirituals negres són, originàriament, cançons de tema religiós que les comunitats negres cantaven a les esglésies en les seves celebracions.

8. La funció d’aquestes cançons és comunicar-se amb Déu i enfortir la sensació de grup (comunitat). Sovint aquests cants porten a un alt grau d’extasi i exaltació. Musicalment: - destaca el “swing” (balanceig) i l’estructura de “call and response” entre el predicador i els assistents - molts dels predicadors acostumen a cantar en falset, cosa molt tradicional a l’Àfrica i que es considera un signe de virilitat Les “gospel-songs” Les “gospel-songs” (gospel prové de “God Spell”: paraula de Déu, Evangeli) són de temàtica més optimista , de caràcter més alegre i extravertit i músicalment més evolucionats.

9. Personatges Els “ Fisk Jubilee Singers ”, primer grup negre que va fer gires de concerts per EEUU i Europa a partir del 1870 i que incloïen en el seu repertori espirituals negres. Mahalia Jackson (New Orleans, 1911 - 1971). Filla d’una família molt pobra i extremadament religiosa. El seu pare era obrer i perruquer i, els diumenges, feia de predicador. Tot i la seva formidable veu, només va cantar música religiosa ja que considerava que el blues o el jazz eren músiques “de pecat” ja que no lloaven a Déu.

10. El “blues” Apareix a finals del segle XIX. Deriven evolutivament de les “work-songs” i dels “field-hollers”. La funció principal és explicar i posar de manifest els problemes i maldecaps quotidians de la gent, provocats sobretot per la marginació social i económica en que viuen. És un cant de protesta, de reivindicació social . foto

11. Musicalment: - clima lent, tens i una mica irònic. Temática melancólica, de queixa, consol... - gran importancia del text que, originàriament i igual que la melodía, s’imoprovisava - estructura molt simple: roda (repetició) de 12 compassos repartits en tres estrofes (4+4+4). El text ocupa 3 dels 4 compasos de cada estrofa, deixant l’últim compàs per l’anomenat “break” (trencament) que permet pensar la continuació del text - normalment la 1a i 2a estrofa tenen la mateixa lletra i plantegen una situació o pregunta. La 3a estrofa dóna la resposta - harmònicament també és molt simple ja que només utilitza 3 acords (tònica, subdominant i dominant) sempre distribuits de la mateixa manera

12. - per crear les melodies i les improvisacions següents s’utilitzen les anomenades “blue notes”, que formen part de l’anomenada escala de blues , fusió de l’escala pentatònica africana i la diatònica occidental En els seus origens el blues era cantat amb acompanyament d’harmònica i guitarra. El “blues” ha evolucionat molt i ha anat agafant particularitats de caràcter, timbre, instrumentació... segons la zona i l’àmbit on s’ha desenvolupat. Així apareix el blues rural del Mississippi (el més aspre i arcaic), d’Alabama, de Texas (més jazzístic)... o el blues urbà de Chicago (més dens i fort), de Detroit, de New York... Del “blues” en derivarà el “Rhytm’n Blues” i el “Rock’n Roll” , i per tant és la base de bona part de la música actual. Molts músics han cantat blues, ja que és l’essència.

13. Personatges Blind Lemon Jefferson (Texas, 1885 - 1930). Considerat el primer cantant “professional” de blues. Va morir de fred, en la més absoluta misèria i abandonat per tothom. Bessie “Mamie” Smith (Tennessee, 1895 - Clarksdale, 1937). Deixebla protegida de “Ma” Rainey, una altra gran “dona del blues”. Després d’actuar en petits i miser ables shows, és contractada l’any 1923 per Columbia Records. La seva època d’or va del 1923 al 1928 en què es venen més de 4 milions dels seus discs. La seva addicció a la ginebra i les seves donacions als més necessita ts van fer que a partir de 1930 la seva salut es deteriorés molt i també la se va economia. Mor el 26 de setembre d’accident de cotxe. Musicalment va destacar per la seva sinceritat interpretativa i per una veu de contralt aspra i rogallosa de timbre molt profund. Ha estat la cantant de blues més influent i per això se la coneix com “The Empress of the Blues” (L’Emperadriu del Blues).

15. Personatge Scott Joplin (Texas, 1868 - New York, 1917). Fill d’una família de músics: el pare tocava el violí i la mare el banjo. Scott Joplin treballava la composició dels seus ragtimes d’una manera molt acurada ja que les considerava peces musicals complexes, més properes a la música “clàssica” que no de divertiment popular. Entre els molts ragtimes que va escriure en destaca el “Maple leaf rag” i “The entertainer” que es va utilitzar com a banda musical de la pel·lícula “The sing” (“El cop”).

16. Els inicis: New Orleans, bressol del jazz (1900-1920) New Orleans era una ciutat portuària (desembocadura del Mississippi) amb molt de trànsit de vaixells i mercaderies. La necessitat de mà d’obra “poc qualificada” que treballés al port va portar a que molta població negra anés a viure-hi. New Orleans ha estat sota dominacions molt diferents: Des de la seva fundació el 1718 fins al 1762 fou francesa. Des del 1762 al 1800 va estar sota domini espanyol. De 1800 a 1803 va tornar a pertànyer a França. Aquest mateix any, 1803, EEUU compra la ciutat i tot l’estat de Loussiana a Napoleó. Tot això va portar un gran bullit de pobles, races i cultures.

17. Dins la població negra, es diferencien dues comunitats: Els creole : negres de pell més aviat clara provinents de la barreja cultural franco-colonial. No eren descendents purs dels esclaus alliberats. Sentien com a molt pròpia la cultura francesa. Els negres americans o afroamericans . Descendents dels esclaus i amb una gran influència cultural africana. Constituïen el “proletariat” negre i no tenien recursos de cap mena. La tensió existent entre les dues comunitats va portar la necessitat de crear maneres d’expressió pròpies , originals i autèntiques.

18. La fi de la Guerra de Cuba, l’any 1898, va omplir les botigues d’objectes de segona mà d’instruments musicals (sobretot cornetes, trompetes, clarinets i caixes militars) provinents de les bandes militars. Els preus eren molt assequibles i molts negres en van poder comprar. Per tal de mantenir ben controlades totes les qüestions referides a prostitució i tràfic d’alcohol, joies i drogues, el regidor Story va crear el barri d’ Storyville . La població era majoritàriament negra, afroamericana. Era un barri amb molta vida nocturna i amb molta necessitat de música que omplís les pistes de ball dels molts locals de diversió.

19. La gran tradició musical de tot tipus (cap el 1910 hi havia 30 bandes i orquestres per 200.000 habitants!) feia que la música fos present a moltes situacions i activitats de la vida de New Orleans: - els enterraments , on la banda acompanyava el fèretre fins al cementiri tocant música lenta i trista i, un cop enterrat el difunt, tornava a la ciutat tocant marxes i música alegra i festiva - les desfilades al carrer o “street parades” , molt presents en actes socials i polítics de la ciutat. Hi havia una gran rivalitat entre les anomenades “marching bands” i quan dues d’elles coincidien en una cantonada s’organitzava una espècie de competició consistent en intentar ofegar, per volum, la banda rival

20. - el ball als “riverboats” , els vaixells a vapor que navegaven pel Mississippi portant mercaderies i passatgers i que, durant el cap de setmana, organitzava festes i excursions - les festes de cap de setmana al “Congo Square” on els negres tocaven música i ballaven sense parar des del vespre del dissabte fins a la nit del diumenge!

21. Musicalment, l’estil New Orleans es caracteritza per: - bandes de 6 a 9 músics secció melòdica formada per trompeta (corneta), clarinet i trombó. secció rítmica formada per banjo (guitarra, piano), tuba (contrabaix) i “bateria” - la trompeta feia la melodia principal, el clarinet improvisava pels aguts i el trombó pels greus (amb molts “glissandos”) - la bateria feia un ritme molt marcat (temps 1 i 3) amb molts redobles - les melodies eren de ragtimes, blues o marxes famoses

22. El gran èxit d’aquest nou estil de música va portar que bandes de músics blancs la imitessin. Quan és així, la música resultant s’anomena Dixieland (Terra del Sud), senzillament per fer entendre que els músics que la interpreten són... blancs! L’orquestra més famosa fou la mítica Original Dixieland Jazz Band (primera banda en incorporar la paraula Jazz!).

23. Personatges Joe “King” Oliver (New Orleans, 1885 – Georgia, 1938). Corneta i líder de la famosa “King Oliver Creole Jazz Band”. Va aconsellar i ajudar molt al mític Louis Armstrong. A part de ser un bon corneta, se’l considera el primer en organitzar i estructurar la improvisació col·lectiva, tan autèntica i pròpia del jazz. Va morir en la més absoluta misèria i oblidat de tothom. Jelly “Roll" Morton (New Orleans, 1885 o 1890 – Califòrnia, 1941). Era “creole”, extraodinari pianiista, molt excèntric, egoista i un gran mentider. Es creà molts enemics (jugador professional de cartes i billar, macarró de vàries prostitutes...). Portava incrustacions de diamants a les dents i no dubtava en somriure per ensenyar-ho. Després de tocar durant molts anys als locals d’Storyville, va formar la seva banda d’estil New Orleans anomenada “Jelly Roll Morton and his Red Hot Peppers” que va ser molt famosa. A Jelly Roll Morton se’l considera un dels pares del jazz ja que comença a crear temes nous, desvinculats del ragtime, més lliures i originals i sobre els quals improvisava com ningú.

24. Al llarg de la 1a Guerra Mundial (1914 – 1918), New Orleans es va convertir en port militar. Això comportarà molta “tensió” entre la comunitat negra de Storyville i els “marines” que arribaven o sortien cap a la guerra. Finalment, el 1917, Storyville es tanca “pel perill que suposa per la moral de les tropes” . Tanquen els bars, els prostíbuls, els locals de ball... Molts músics queden sense feina. Hi ha una migració cap a Chicago , ciutat emergent a nivell industrial i discogràfic que reclama mà d’obra i bons músics d’aquest estil nou que ja es comença a anomenar... Jazz!

25. L'anècdota ... No està massa clar l’aparició de la paraula JAZZ . Hi ha dues versions... - un músic anomenat Jassbo Brown es dedicava a fer “concerts rítmics” amb olles i cassoles. Tothom en quedava encantat i li demanaven més dient “More, Jass, more!”. D’aquí el nom JAZZ i Jazzband, paraula amb que es van donar a conèixer les primeres bateries. - el 1916, durant un concert d’una banda de New Orleans, un cronista d’un diari local, una mica fora de lloc per la situació, escolta cridar al públic “Jass it up, boys” (“Foteu-li canya, nois!”) i per error entén “Jazz (?) it’s, boys!” (“Això és jazz, nois!”). En la crònica del dia següent i dubtant de com escriure la paraula del nou estil de música, hi posa la paraula JAZZ

26. Estil Chicago (1920-1930) L’estil Chicago es desenvolupà a South Side , barri on es concentraven la majoria de locals on tocaven els músics arribats de New Orleans. Tot i el predomini dels músics negres, molts músics blancs comencen a incorporar-se a aquest nou estil de música. L’aparició de les primeres companyies discogràfiques i les emissores de radio van ajudar molt a popularitzar el jazz, no tan sols a EEUU sinó també a Europa.

27. Musicalment, l’estil Chicago és molt similar al de New Orleans però amb algunes característiques noves: - les bandes tenen tendència a créixer fins a 10-12 músics i són pensades per tocar de manera estable, dins d’un local, sense moviment: dins de la secció rítmica el contrabaix desplaça la tuba el piano i la guitarra mantenen l’harmonia la bateria es desenvolupa i creix dins la secció melòdica es continua mantenint la trompeta, clarinet i trombó, tot i que comença a aparèixer amb força el saxo. - harmonies més refinades, més treballades - comença a destacar el particular (individual) per sobre el col·lectiu (conjunt). Moltes interpretacions en estil Chicago són, bàsicament, una successió de “solos” - l’accent rítmic es situa en el 2n i 4rt temps del compàs

28. A partir de l’any 1925 la situació a Chicago és insostenible pels greus enfrontaments entre els diferents clans mafiosos que volien controlar la ciutat. L’any 1929, el senador Dennen , proposa “la neteja i realçament moral de la ciutat”. Es dicta la Llei Seca i la policia actua amb contundència contra els locals nocturns que serveixen alcohol. Molts tancaran i poc a poc la vida nocturna a Chicago va desapareixent. A tot això caldrà afegir la gran recessió econòmica i el “crak” de Wall Street d’aquest mateix any 1929 que deixarà a la majoria de famílies molt empobrides. La gent no surt, no gasta. El Jazz s’escoltarà per la radio o amb els discs. Aquesta situació va portar a que molts músics marxessin cap a llocs més propicis per a la seva activitat. És la segona gran migració i la destinació més lògica serà New York , que en aquells moments era el centre de la indústria de l’espectacle nord-americà.

29. Personatges Bix Beiderbecke (1903 - 1931) Músic blanc, fill d’immigrants alemanys. Corneta, pianista i compositor. Era un perfeccionista i tenia un gran talent. L’admiració cap a músics com Debussy, Ravel o Schöenberg el van ajudar a composar obres de gran riquesa rítmica i tímbrica. L’alcohol i la manca de disciplina personal van marcar bona part de la seva vida. Va morir als 28 anys víctima d’una pneumonia. La seva banda “The Wolverines” és considerada la primera en fer autèntic estil Chicago.

30. Trompetista, cantant i compositor. Va néixer a New Orleans dins d’una família molt humil. La seva mare feia de prostituta a Perdido Street (Storyville) i fou l’àvia qui s’encarregà del petit Louis. La nit de cap d’any de 1913, Armstrong disparà uns quants trets a l’aire tot acompanyant una música. Per aquest incident serà detingut i portat al reformatori. En aquesta “casa per a nens desemparats” Armstrong tindrà l’oportunitat d’entrar dins de la banda de música tocant, al principi, la corneta. L’aprenentatge és pràcticament autodidàctic la qual cosa li permet adquirir un estil i timbre molt personal però també un problema crònic amb els llavis ja que emboca malament l’instrument. El 1915 surt del correccional i viurà els últims anys d’Storyville tocant en diverses bandes de carrer i en els “riverboats” . Louis Armstrong “Satchmo” (1898 o 1900 - 1971) “ El meu pare no va tenir temps d’ensenyar-me res, estava massa enfeinat perseguint dones!”

31. L’any 1922 és cridat per Joe King Oliver per formar part de la seva banda a Chicago. Un any després es casarà, en segones noces, amb la pianista de la banda, Lil Hardin i l’any 1925 formarà el seu primer gran grup, el “Hot Five”, que posteriorment s’ampliarà formant el “Hot Seven” . És l’època d’or de Louis Armstrong com a trompetista. L’any 1929, amb la gran crisis, decideix marxar a New York on participarà com a solista de la majoria de grans orquestres del moment . També participarà en diversos espectacles musicals, farà algunes pel·lícules i poc a poc s’anirà convertint en un gran “showman” que destacava per la seva manera de cantar (sobretot per la seva veu). El 1942 es casarà amb la seva tercera esposa. Des del 1947 i fins la seva mort el 1971, Armstrong es farà acompanyar pel grup anomenat “All Strars”, amb el qual reviurà la música de New Orleans. És l’època del gran reconeixement popular cap a aquest gran músic.

33. New York (1930-1945) L’era del Swing: les grans orquestres i grans solistes El 1935 marca la fi de la greu crisi econòmica. New York es converteix en el centre de la indústria de l’espectacle nord-americà i serà l’aparador i punt d’arrancada de diferents estils i tendències dintre del jazz. L’activitat es desenvolupa als clubs de l’antic barri residencial blanc de Harlem , que es converteix en un barri només per la gent de color i on destaca el famós “Cotton Club”, i als teatres de Broadway i Greenwich Village. Els “Race Records” (discs de música negra) i la radio continuen difonen el jazz per tot arreu i, a finals dels anys 30, el Swing ja serà el negoci musical més gran de tots els temps. El Swing s’ha d’entendre com un estil de vida i, per damunt de tot, el Swing és ball!.

34. Musicalment, l’estil és molt més evolucionat que New Orleans - “big bands” o orquestres de 12 a 16 músics: dins la secció rítmica piano, guitarra, contrabaix i bateria, que marca el famós ritme de “swing” dins la secció melòdica secció de vent metall amb 4 trompetes i 3 trombons secció de vent fusta amb 2 saxos alts, 2 saxos tenors i 1 clarinet - la dificultat de coordinar tants músics porta a la necessitat d’un arranjador, músic compositor que organitzarà l’estructura, el timbre, les melodies... per tal que tot soni compensat. Aquesta major complexitat orquestral provoca una certa pèrdua d’espontaneïtat (“solos” més controlats). - igualment començaran a destacar, en contrast amb el conjunt, els grans solistes tan vocals com instrumentals.

35. Personatges En el món de les “big bands”... La “big band” de Fletcher Henderson Pianista i creador de la primera autèntica “big band” en el jazz, gràcies als arranjaments de Don Redman. La seva orquestra era totalment negra i, durant uns mesos, tingué com a trompetista a Louis Armstrong. La “big band” de Edward “Duke” Ellington Famós pianista, compositor i arranjador, dotat d’una gran habilitat per treure el màxim profit dels excepcionals solistes que anaren formant part de la seva orquestra. Del 1927 al 1931 va ser la titular del Cotton Club i la seva popularitat era enorme. Entre els molts diferents estils que proposa Ellington, destaca l’anomenat “estil jungla”, on el so suggeria l’ambient frenètic de la selva gràcies a l’ús de sordines i gemecs que feien els instruments de vent.

36. Altres... la “big band” de Cab Calloway (gran showman i cantant), la de Jimmy Lunceford (orquestra preferida pels ballarins pel seu “tempo” i ritme d’efecte “bounce”), la de Chick Webb (famós bateria amb la curiosa afecció de desafiar a altres orquestres a fer “batalles” de swing al club Savoy), la de Benny Carter (saxo alt que té la fama de ser un dels millors arranjadors de l’època)...

37. Dins dels grans solistes.... Les cantants Billie Holiday i Ella Fritzgerald. Els saxofonistes Coleman Hawkins, Lester Young, Gerry Mulligan, Johny Hodges. El clarinetista Benny Goodman. Els trompetistes Bunny Berigan i Rex Stewart. Els bateries Gene Krupa i Jo Jones. Els pianistes Teddy Wilson, “Fats” Waller (creador de l’”stride” o saltar amb la ma esquerra).

38. Billie Holiday “Lady Day” (1915 – 1959) “ La meva mare i el meu pare eren un parell de marrecs quan es van casar. Ell tenia divuit anys, ella setze i jo ja en tenia tres”. Billie Holiday va tenir una infantesa i adolescència molt desgraciada. Degut a la situació familiar, Billie ha de marxar amb 13 anys a New York on treballa de prostituta. Serà detinguda i portada a la presó on hi estarà quatre mesos. Quan surt, es presenta a unes proves per ser ballarina però no l’accepten. Davant de la insistència, la fan cantar i la contracten. L’any 1933 un productor de la Columbia la descobreix al club “Monette’s” i organitza una sessió d’enregistrament amb Benny Goodman. Aquest fet li obrirà les portes a nous clubs i locals de jazz.

39. A partir del 1935 començarà a cantar com a solista de les principals orquestres i a fer gires per tot EEUU. L’èxit és impressionant i és aclamada per tothom. Als voltants de 1942 se li comença a reconèixer l’addicció a l’alcohol i la droga dura, fet que començarà a malmetre la seva salut i la seva veu. El 1947 serà detinguda per possessió i consum d’heroïna i estarà 9 mesos empresonada. A partir d’aquell moment, a Billie Holiday li serà impossible portar una vida normal: se li prohibeix actuar a New York en tots els locals on es vengui alcohol, és constantment vigilada per la brigada d’estupefaents, qualsevol petit embolic suposa anar als tribunals...

40. L’any 1952 farà una cura de desintoxicació i firmarà un contracte amb la discogràfica Verve que durarà cinc anys. Farà una gira per Europa (1954), participarà en varis programes televisius i actuarà en algunes de les sessions amb la famosa “Jazz At The Philarmonic” (JATP). L’any 1959 mor a New York el 17 de juliol de 1959, tres mesos i mig després de la mort de Lester Young, el responsable del seu sobrenom, “Lady Day” i amb qui va establir una gran relació musical íntima i sensible. La gran virtut musical de Billie Holiday era, sobretot, el fet d’utilitzar la veu com un autèntic instrument, capaç d’improvisar i donant més importància al “com” s’interpreta per davant del “què” s’interpreta..

41. Coleman Hawkins (1904 – 1969) Reconegut com el pare del saxo tenor en el jazz. Va estudiar música clàssica, cosa molt poc freqüent entre els músics de jazz d’aqueslla època. Va començar amb el piano i el violoncel però a partir dels 9 anys s’inicià amb el saxo. Del 1923 al 1934 va formar part de la “big band” de Fletcher Henderson on destacà pels seus “solos” plens de força, tècnica i molt de “swing”. A partir del 1934 va començar a fer gires per EEUU i Europa fins el 1939, any que torna a New York ja absolutament consagrat. També participarà de les famoses sessions amb la JATP. Va morir de càncer el 19 de maig de 1969. El seu estil, anomenat estil “hot”, es caracteritza per una gran vitalitat expressiva, amb gran quantitat de notes i un so dur, enèrgic.

42. Lester Young “The Press” (1909 – 1959) Fins als 13 anys va tocar la bateria amb el seu pare, un músic ambulant. Als 18 anys abandonà la família i adoptà el saxo com a instrument. Va tocar en moltes orquestres i conjunts fins que, el 1936, entra a formar part de l’orquestra de Count Basie, un dels “grans” en l’anomenat estil Kansas City. És durant aquesta època que coneixerà Biilie Holiday, a qui acompanyarà sovint demostrant el gran grau d’entesa entre el saxofonista i la cantant. Fou ella qui li posà el sobrenom de “The Press”.

43. L’any 1944 va patir una amarga experiència a l’exercit que el deixà marcat per tota la vida: és empresonat en un centre penitenciari on patirà maltractaments i vexacions racistes. Quan surt de la presó, el 1945, Lester ja no serà mai més el mateix. Entre el 1946 i el 1947, participarà de les JATP i farà diverses gires per Europa, però ja amb greus problemes per la seva addicció a l’alcohol que malmetrà la seva salut fins que el 15 de març de 1959 mor a New York. Musicalment, Lester Young és una alternativa a l’energia de Coleman Hawkins. El seu estil, anomenat “cool”, és relaxat, íntim, d’una gran puresa, amb un timbre molt especial i amb frases molt treballades a nivell harmònic.

44. Tot i el gran predomini de la ciutat de New York, cal destacar també la petita ciutat de Kansas City i el seu estil particular de jazz, molt rítmic i de “swing” molt eficaç amb l’anomenat “bounced rhythm” (“temps ballarí”), molt arrelat al “blues” i al “boogie-woogie” i que utilitza motius melòdics curts i senzills amb poques notes i sovint repetits una i altra vegada (tècnica del “riff”). Destaca dins d’aquest estil Kansas City la “big band” de Count Basie , gran pianista que utilitzava molt el “riff” i la tècnica de l’”stride” .

45. El bebop (1945...) A partir del 1945 un grup de joves músics negres, amb una gran experiència musical, es començaran a trobar, fora del seu horari de treball, principalment a dos clubs del carrer 52 de New York : el “Monroe’s Uptown House” i el “Minton’s Playhouse”. L’objectiu d’aquestes sessions era buscar noves alternatives a un jazz excessivament comercial i esgotat musicalment : el Swing era un gran negoci, sobretot pels blancs, i el nivell de les orquestres era tan alt que calia plantejar una profunda renovació si no es volia caure en un cert ofegament.

46. Per tal de recuperar l’essència més autèntica del jazz , la improvisació , les interpretacions s’estructuraven de manera bens simple : presentació del tema per part dels solistes – successió de “solos” – tema per acabar i les formacions seran més reduïdes , normalment quartets i quintets (secció rítmica i solistes). Segons Dizzy Gillespie , un dels artífex d’aquest nou jazz, “bebop” era una onomatopeia que els músics d’aquest “nou jazz” feien servir per indicar el final d’una frase. A més del nom, els anomenats “bopers” van adoptar una estètica pròpia: ben vestits, ulleres fosques de pasta i, sovint, boina o barret.

47. Musicalment, el ”bebop”: - presenta una discontinuïtat en l’accent rítmic. La bateria manté el tempo amb el plat gran però la resta d’elements rítmics estan molt desarticulats. El contrabaix s’encarregarà de mantenir la continuïtat rítmica. - el piano deixa de doblar al contrabaix i genera acords amb harmonies noves, més aviat dissonants i complexes amb la intenció de crear un bon “coixí” harmònic pel solista. - les melodies seran molt frenètiques i nervioses, de ritme molt ràpid, amb salts bruscs i moltes dissonàncies. S’introduirà un nou interval, l’anomenat “flatted fifth” (cinquena disminuïda), molt característic del bebop. Aquest nou jazz exigirà als músics un gran domini de l’instrument i uns coneixements que fins aleshores no eren imprescindibles. Per l’espectador, aquest nou jazz serà més difícil d’escoltar, més elitista i sense l’objectiu d’ésser ballat.

48. Personatges El saxofonista Charlie “Bird” Parker El trompetista Dizzy Gillespie. El contrabaixista Ray Brown. El vibrafonista Milt Jackson. El pianista Thelonious Monk. El bateria Kenny Clarke

49. Charlie “Bird” Parker (1920 – 1955) Neix prop de Kansas City i de molt petit s’inicia en el món de la música. Als 17 anys ja actuava com a professional en una “big band” , estava casat i era addicte a la droga. A partir dels 20 anys es començarà destacar en els jam–sessions del “Monroe´s” i del “Minton´s” juntament amb el bateria Kenny Clarke i el pianista Thelonious Monk. L’any 1942 coincideix amb el trompetista Dizzy Gillespie al club “Savoy Ballroom” de New York i toquen junts per primer cop, intuint-se ja una nova manera de fer jazz.

50. L’any 1946, Parker no es presenta a l’aeroport amb la resta del grup, la qual cosa provocarà el trencament professional estable entre ell i Gillespie i la formació d’un grup propi. Participarà al JATP i fa varis enregistraments amb solos molt pròxims al deliri musical fruit de la droga que consumeix de manera habitual. Aquell mateix any, després d’incendiar el matalàs de l’habitació de l’hotel, serà tancat en un sanatori mental on s’intentarà desintoxicar-lo. L’any 1947, sortint del sanatori, formarà un nou quintet però els músics l’abandonaran molt aviat per la poca seriositat professional. L’any 1945 Parker i Gillespie, juntament amb d’altres músics i sempre en formació de quintet, sextet..., es faran els primers enregistraments d’aquesta nova estètica musical anomenada ja bebop. L’acollida entre el públic serà bastant desigual: des de l’admiració i el reconeixement més sincer a la fredor més decepcionant.

51. L’any 1949 s’inaugurarà el club “Birland” en el seu honor i començarà a fer gires per Europa i EEUU. El 1953 tornarà a ésser empresonat per possessió de droga. La seva salut s’anirà deteriorant ràpidament i la mor de la seva filla serà el cop definitiu. El 1955 morirà d’un atac de cor a casa de la baronessa Nica de Koenigswater, una rica aristòcrata afeccionada al jazz.

52. Charlie Parker és considerat el millor saxo alt de la història del jazz i el més gran improvisador. Treu molt profit de tots els recursos de l’instrument (canvis d’intensitat, de registre...) a la vegada que la seva manera d’interpretar provocaven un efecte de gran vivacitat. En Charlie Parker trobem una habilitat tècnica excepcional posada al servei d’un pensament, d’una inspiració i d’una inventiva fora del normal. La seva figura es convertí en una mena de mite que simbolitzava la batalla creativa contra un univers hostil i el seu “Charlie Parker Quintet” serà un punt de partida dintre del corrent evolutiu del jazz a partir del 1945.

53. Dizzy Gillespie ( 1917 – 1993) Fou el menor de nou germans. Va passar una infantesa i adolescència còmodes. La seva família li va poder pagar estudis de música. A partir del 1935 tocarà en vàries orquestres destacant, sobretot, la de Cab Calloway que en aquells anys triomfava al “Cotton Club”. A partir del 1940 començarà a relacionar-se amb músics més “avançats” com Thelonius Monk fins que el 1942 és contractat per tocar a l’orquestra de Earl Hines i allà coincidirà amb Charlie Parker entre d’altres. És en aquesta època que començarà a freqüentar el “Minton´s Playhouse”. El 1945 participarà al costat de Parker en els primers enregistraments de bebop però després d’una gira per Califòrnia sense cap èxit deixaran de tocar junts amb assiduïtat per problemes d’entesa personal i de concepció professional.

54. L’any 1946 formarà la seva pròpia “big band” on participaran, entre d’altres, el trompetista Miles Davis, el contrabaixista Ray Brown i, esporàdicament, Charlie Parker. A partir de l’any 1948, es detecta un canvi en la música de Gillespie cap als ritmes llatins. El motiu és la gran influència del percussionista Luciano “Chano” Pozo, compositor reconegut i que va fer estada en l’orquestra de Gillespie durant uns mesos. A partir del 1951 participarà sovint al JATP i va intentar apropar el bebop al blues i gospel intentant d’unir la innovació amb l’essència. El 1953 li cau la trompeta i li trepitgen de tal manera que queda doblegada amb el pavelló girat enlaire. S’adona que això li possibilita una execució més controlada i serena sobretot amb l’ús de la sordina i, a partir d’aquell moment, serà típica la imatge de Dizzy Gillespie amb aquesta trompeta.

55. A partir del 1956 el Departament d’Estat dels EEUU li patrocina una gira per l’Orient Mitjà com ambaixador cultural del seu país. L’experiència es repetirà per Amèrica del Sud on Gillespie s’impregnarà de la samba brasilera i del tango argentí. Mig seriosament mig en broma, Gillespie presentà dues vegades la seva candidatura a les eleccions presidencials dels EEUU amb propostes de govern formades íntegrament per músics de jazz!! L’any 1973 patirà una crisi cardíaca que l’obligarà a portar una vida més tranquil·la i serena que no l’impedirà però fer diverses gires per Cuba i Àfrica, sempre rodejat pels millors músics del gènere llatí i afrocubà. A mitjans dels anys 80 serà nomenat ambaixador cultural de l’ONU i es dedicarà molt fortament a la defensa de la pau i la diversitat cultural al món. Després d’una llarga malaltia mor el 1993 a New York.

56. Dizzy Gillespie fou la cara amable del bebop. Juntament amb Charlie Parker va crear les noves estructures musicals que donaran origen al bebop dintre del jazz i va construir un nou estil de música per la trompeta, fonamentat en una tècnica extraordinàriament veloç, d’autèntic virtuós. A més va saber traduir les innovacions del bebop al llenguatge de les grans orquestres, agrupació que li agradava especialment. Tot i no arribar a l’alçada creativa de Parker, el seu permanent bon humor i la seva gran professionalitat van contribuir d’una manera molt clara a la difusió, implantació i acceptació d’aquest nou estil musical.

57. I després del bebop... Després de l’autèntica revolució que representà l’aparició del bebop, van començar a aparèixer altres estils i corrents més avantguardistes. Alguns d’ells han deixat una empremta palpable en molta de la música de jazz i d’altres han quedat com un intent de recerca de noves formes però no han tingut un influència notable en el posterior desenvolupament del jazz. L’estil “cool” (1950) Neix com a contraposició del nerviosisme i frenesí del bebop . Va a buscar una expressió musical dominada per la seguretat, l’equilibri, la racionalitat i un so molt ben cuidat, tot dins d’un cert desapassionament. És l’estil dominant els anys 50. Té el precursor més clar en els “solos” de Lester Young i en són exemple el pianista Lennie Tristano , el saxofonista Lee Konitz i el trompetista Miles Davis dels anys 50. Per l’espectador, el “cool-jazz” pot rebre’s com una música freda i intel·lectualitzada amb un cert refús a tot el que és agressivitat.

58. El “free-jazz” (1960) La seves característiques fonamentals són, - la atonalitat , és a dir, el no ús de l’ordre harmònic. - una nova concepció rítmica on es dilueix tots els conceptes de tempo regular, “beat”, simetria... - universalització del jazz, utilitzant nous conceptes musicals propis de la música de la Índia, del Japó, d’Orient, d’Àsia... - ampliació del so musical, incorporant-hi formes fins aleshores considerades “sorolls”. Alguns músics participants del “free-jazz” són els saxofonistes Ornette Coleman , Eric Dolphy i John Coltrane , el trompetista Don Cherry , el contrabaixista Charles Mingus o el pianista Cecil Taylor .

59. Destaca també l’anomenada Art Ensemble Of Chicago que neix a finals dels anys 60 i fa una síntesi d’elements del “free-jazz” amb elements d’altres estils del jazz. Davant d’aquesta proposta musical, l’actitud de l’oient ha de canviar . El “free-jazz” ja no segueix les previsions de l’oient a nivell de melodia, ritme, ordre...; és ell el que ha de seguir la música sense cap regle preestablerta.

60. L’estil “fusion”(1970) Amb aquest nom s’entén una música que fa síntesi amb elements procedents del jazz i elements procedents d’altres músiques (en un principi, el rock). Algunes característiques d’aquest nou corrent serien, - ús d’instruments electrònics i per tant d’amplificadors, distorsionadors... La tecnologia es convertirà en un nou instrument. - incorporació de ritmes no propis del jazz (rock, llatins, flamencs...) - es torna a donar importància a la improvisació col·lectiva, sovint donant la sensació que tots els instruments estan improvisant alhora. El 1971 es formaren dos conjunts fonamentals en aquesta línia: Weather Report i Mahavishnu Orchestra , formats en gran part per músics col·laboradors de Miles Davis.

61. Tots aquests estils presentats al llarg del crèdit conviuen a l’actualitat dins del jazz i cada cop és més difícil etiquetar o catalogar els molts grups o solistes que participen d’aquesta música. Si haguéssim de destacar alguns trets del jazz actual , podríem esmentar un cert academicisme , l’extraordinari domini tècnic de l’instrument i el contacte amb altres tipus de música la qual cosa porta a experiències en què participen músics de jazz amb intèrprets d’altres tipus de música.