Composició narrativa curta en llengua catalana d'una alumna de 4t ESO de l'escola FEDAC Castellar

1. NOMÉS AIGUA
TOT GIRA EN 30 MINUTS
“El crit de la padrina exigint-me que em llevés, que ja eren dos quarts de set, de
cop em feia volar dels dits el niu de moixons que el meu somni infantil havia
capturat.
Devia tenir nou o deu anys, aquell estiu, i llevar-me de matí, encara que em fes
mandra, també m’omplia d’orgull. Em posava a l’altura dels adults, de mon
germà i dels pares, que havien de matinar de valent perquè al cor de l’estiu
calia aprofitar tota la fresca del matí. Ells ja feia potser dues hores que eren al
tros segant a tot drap. La padrina s’havia quedat a casa per tenir cura de mi i
de les dues germanes més petites. El padrí no era a casa ni al tros.
La veritat és que m’alegrava que el padrí no hi fos. La Magda, la padrina, no ho
sabia, però jo no podia suportar veure’l. Més ben dit, ara tampoc no podria. Els
únics adjectius que se m”acudien d’ell eren horrorosos.”
La mare em va cridar, i vaig haver de tancar el diari que havia estat escrivint a
l’hospital, vaig haver de tancar-lo, però en realitat no volia tornar a llegir-lo, era
massa horrorós com per recordar-ho.
- No puc mama, no puc. Com es presenti aquest home aquí, me’n torno a
l’hospital.
La meva mare no es podia creure les paraules que jo acabava de dir.
L’hospital? El lloc on més malament ho he passat, i hi seguiré passant. Tenia
permís i per això era a casa... Però el fet que vingués , a veure’m, no podia
aguantar-ho. Havia de fer alguna cosa perquè no aparegués a casa meva.
- Júlia, t’has tornat boja, estaràs només per les festes aquí, aprofita-les per
veure els que t’estimen!
Els que m’estimen? No em podia creure el que m’estava dient, així que vaig
pujar a dalt corrents i em vaig tancar a l’habitació. Era el primer cop que hi
entrava des de faria uns 2 mesos, i estava igual : el llit fet, amb els coixins i les
mantes de flors, les parets plenes d’algunes fotos amb el Biel, fotos amb les
meves amigues, i també encara hi havia els pósters d’alguns cantants, que per
a mi, ja havien passat de moda. Als prestatges, totes les meves pel·lícules del
Leonardo Di Caprio preferides i tots els llibres que m’havia llegit dos i tres
vegades, perquè em feien sentir molt identificada amb els protagonistes. I
sobre la taula, una foto amb la Mireia, la meva millor amiga. Només veure la

2. foto vaig pensar en trucar-la, i així ho vaig fer.
El primer que va fer és posar-me al dia de totes les coses que havien passat a
l’institut, ja que després de dos mesos fora, les coses estaven bastant diferents.
Després de penjar el telèfon, al cap d’un quart d’hora, ja la tenia a casa meva.
Vam pujar per les escales fins arribar a la meva habitació i jo, esgotada, em
vaig tirar al llit, mentre la Mireia m’explicava moltes coses sense que em deixés
parlar, encara que jo tampoc no tenia res a dir-li, ja que no l’estava escoltant.
De sobte, crec que se’n va adonar i va callar de cop
Què et passa? No t’interessa o què?
Li vaig contestar que no em passava res, que estava bé, però em coneixia
massa com per no veure que l’estava mentint. Jo no estava bé, tenia al cap
moltes coses i no tenia ganes d’escoltar les seves xafarderies o les seves
“parides” que ella anomenava “problemes”, quan en realitat, eren coses
insignificants. Res es podia comparar amb el que jo estava passant, i tampoc
no volia explicar-ho perquè ningú no em creuria. Ell tenia l’aparença de ser
molt bona persona, i tothom es pensaria que, degut a la meva malaltia, deia
coses sense sentit.
Com que tenia el cap en un altre lloc, li vaig dir a la Mireia que millor que se
n’anés, que després ja la trucaria i ja ens veuríem en un altre moment. Sé que li
va molestar que la fes fora, però ja li compensaria en un altre moment, aquell
no era l’indicat. Segurament es sentia decebuda perquè jo no li volia explicar el
que realment m’angoixava. No és que no li tingués confiança, simplement no
era capaç d’explicar aquell fet que em matava per dins.
La vaig acompanyar a la porta i me’n vaig tornar a l’habitació. A l’hospital ja hi
havia estat molt de temps sola, però suposo que no n’havia tingut prou,
necessitava pensar en tot, no sabia què fer, ni tampoc a qui recórrer, només
pensava en desfogar-me, ja que era l’única cosa que em feia sentir bé, però
aquest cop havia decidit no fer-ho.
S’acostava l’hora de sopar i cada vegada estava més espantada pensant el
que m’esperava. Cada dia el mateix: set minuts per al primer plat, quinze per al
segon i vuit per al postre. Si no aconseguia fer-ho en aquest temps, tocava el
més asquerós... batut hipercalòric, això sí que era el pitjor.
Però no era el fet de només menjar, sinó que les meves germanes al meu

3. davant, la meva mare al meu costat i el meu pare de cap de taula, i la principal
atenció era jo. Tots pendents del que feia, si complia el temps, si no tirava res...
era massa pressió com per fer el correcte.
Quan el pare em va cridar per sopar, tots ja seien a la taula i el menjar ja
estava a punt: un bon plat de pasta Alfredo i de segon sèpia a la planxa.
Sincerament, era el que més m’agradava, la mare ja ho sabia i per això ho
havia fet, però jo sabia que no m’ho menjaria amb el temps que m’havien
posat. Em feia massa fàstic per anar tan ràpid ...
I així va ser, van passar els set minuts i jo encara no havia tocat el plat. Va
sonar l’alarma del mòbil de la meva mare, i sense dir-me res, ja que portava
mala cara, em va retirar el plat i em va posar l’asquerós batut davant meu.

4. TORNAR-LO A VEURE
De sobte em va aparèixer la imatge al cap, no podia creure'm que allò m'estava
tornant a passar. El psicòleg m'havia ajudat a que no em tornés a passar, però
tot estava allà encara, res s'havia esfumat.
Era al llit, amb la llum tancada, així que vaig decidir posar-me a fer altres coses
per tal de no pensar-hi, de distreure'm. A l'obrir el mòbil, tenia un missatge del
Biel. La meva decisió va ser contestar-li.
Vam estar xatejant una bona estona pel WhatsApp. Em va explicar que la seva
mare em trobava molt a faltar, i que ell també, i em va convidar a sopar
l'endemà a casa seva, ja que era la nit de Nadal.
Tenia moltes ganes de veure'l, i així tenia l'excusa de no veure el meu avi. Però
hi havia un problema... com convèncer als meus pares.
Jo i el Biel ho havíem deixat, però no per res, sinó perquè el fet de que jo me
n’hagués d'anar a l'hospital ens separaria i vam decidir deixar-ho, però em va
prometre que, quan sortís, ell m'estaria esperant. I està clar que jo confiava en
ell, però els meus pares no...
Vaig baixar al menjador i els vaig dir als de casa la meva intenció d’anar a cal
Biel la nit de Nadal, sense embuts. Es van quedar bastant molestos, però,
després d'insistir i insistir, van acceptar la meva proposta: podia quedar-me a
sopar i tornar a casa després de la celebració.
Eren ja les 12 del vespre, i havia d'anar-me'n a dormir, això volia dir un altre
cop les imatges i els malsons al cap... Tenia por de somiar amb ell, de somiar
en aquells tres dies que ho vaig passar tant malament i que van ser la causa de
tots els meus mals posteriors. Tenia por d’anar-me’n a dormir i ningú no ho
sabia...
Vaig decidir posar-me a xatejar amb el Biel. El trobava tant a faltar... i ell també
a mi, o si més no, això deia. Era ja bastant tard, i em va preguntar que per què
no me n'anava a dormir, que jo devia estar cansada, -i ho estava- però la meva
resposta no va ser la veritat. Per tal que no em parlés més del tema, i que
s’assabentés de la meva mentida, vaig decidir anar a dormir.
Era al llit, escoltant música per no pensar en res de res, i sense adonar-me’n
em vaig adormir.
Eren les 5 de la matinada, i la meva mare va entrar a la meva habitació i em va
despertar. Però vaig fer-me l’ adormida perquè no tenia ganes de parlar. Es va
asseure al meu llit, i va començar a parlar...
- Sé que estàs dormint i que tot això que et diré no ho escoltaràs, però
necessito dir-ho a algú i no sé com fer-ho, filla. Saps? No sé quin és el

5. desencadenant del teu trastorn, no sé com has pogut arribar fins a
aquest punt i fins aquest extrem, però et prometo que t'ajudaré, i faré
el possible perquè et curis. Trobaré el problema i el solucionaré per tu,
entens? Tinc bastants dubtes que no sé com dir-te quan estàs
desperta, per això he vingut a parlar-te ara, perquè així puc desfogar-me
mentre ningú no em sent. Què et passa amb l’ avi? Espero que
aviat et recuperis i et desfoguis d'una manera que no és la que estàs
fent habitualment. Bé, tinc por de despertar-te, així que me n’ aniré a
dormir... Bona nit, filla, descansa.
Quan va tancar la porta, em vaig posar a plorar, sense parar. La meva mare
estava malament per culpa meva, i no només ella, sinó que tota la meva família
també. Però realment aquell no era moment de pensar en els altres, sinó en mi
i en el meu trastorn, que era el que preocupava més.
Començava a sonar una música, una música alegre, em sonava bastant, crec
que era la de River flows in you, la cançó preferida de la meva germana, era la
seva alarma que s'escoltava des de la meva habitació. En realitat, ja era hora
de despertar-me. Eren les 11 del matí i seria un gran dia, per fi veuria al Biel i
em lliuraria de veure el meu avi al sopar de Nadal. Esperava trobar també un
temps per a les meves amigues, ja que m'havien dit que volien veure’m.
La meva germana va venir a obrir-me la porta per despertar-me, ja que volia
anar a passejar la Gaia, la nostra gosseta. Vaig baixar a menjar alguna cosa
per esmorzar, que ja tocava... Ens vam asseure a la taula i em va posar un got
de llet amb cereals. L’esmorzar era l’única cosa que no em costava empassar,
ja que si no me'l prenia, després no podia ni moure'm. La meva germana va
menjar-se el mateix, i la Laura, la meva germana petita, va cruspir-se les seves
galetes que "només eren per a les nenes maques". Mentre esmorzàvem, vam
haver d’ estar-nos mirant els dibuixos animats del Doraemon, perquè la Laura
volia veure’ls. Aquells dibuixos em feien venir mals records, però no li vaig
donar importància.
Vaig pujar a la planta de dalt, i vaig anar a la dutxa. Vaig durar la mitja hora que
sempre tardava. Ja hi estava tothom acostumat. Al sortir, vaig triar-me la roba,
em vaig vestir i ja estava preparada!
La Mariona tenia 15 anys, i només ens en portàvem 2, per tant, teníem
bastanta confiança. Vam anar a passejar la Gaia i em va dir que tenia
d'explicar-me moltes coses... Em va començar a dir que hi havia un noi que li
agradava i que si podia ajudar-la d’ alguna forma. La veritat és que em va fer
molta gràcia, ja que jo i el Biel vam començar a agradar-nos quan jo tenia 15
anys i ell 17, i el noi que li agradava a la meva germana també li passava
alguns anys. Em vaig sentir bastant identificada amb ella, i estava clar que la
podia ajudar! Vam estar parlant sobre això i la vaig aconsellar.
Parlant i parlant, se'ns van fer ja les dues del migdia, i havíem de tornar a casa
perquè s'acostava l'hora de dinar i havíem d'ajudar la mare. Aquesta hora, la
pitjor hora, la de dinar, era com totes... Vaig intentar menjar-me el que em
tocava i ho vaig aconseguir més que el sopar passat.

6. Estava realment molt cansada, ja que a la nit gairebé no havia dormit i vaig
decidir estirar-me al llit. La mare em va despertar sobre a les set de la tarda,
per dir-me que se n’anaven tots al teatre, i que ja no tornarien fins l’hora de
sopar. Que no tornarien fins l’hora de sopar? Això volia dir que tenia casa
lliure... Vaig decidir trucar al Biel i comentar-li la situació. De seguida em va dir
que vindria, que tenia moltíssimes ganes de veure’m i que després, cap allà les
vuit del vespre, ja aniríem cap a casa seva al sopar.
-Tardo 10 minuts!
10 minuts? Tenia 10 minuts per arreglar-me. I així ho vaig fer. Quan just havia
acabat de maquillar-me, van picar el timbre, vaig baixar a obrir i era ell. Només
veure’l em vaig tirar a sobre seu.
- Dos mesos seguits sense veure’t, Biel, com he pogut aguantar?
- No ho sé Júlia, em moria per estar amb tu, ets el millor!
Vam pujar a dalt a l’habitació, i ell només arribar es va estirar al llit. Jo,
clarament, em vaig estirar a sobre seu, i vam estar parlant una bona estona
sobre nosaltres, si seguir o no seguir junts. Estava clar que els dos ens
estimàvem, però era tot decisió meva... Si durant aquests dies de Nadal
millorava, em donarien l’alta completa i podria tornar amb ell...
De sobte, mentre jo estava parlant i parlant sense callar sobre tot el que em
molestava del meu trastorn de conducta alimentària, em va fer un petó. Tot el
que vaig sentir en aquell moment es va transmetre en la meva mirada i en la
seva, i vàrem veure els dos que allò nostre era únic i que res no ens podria
separar, ni el meu problema. Vaig mirar el rellotge i ja eren les 8 del vespre...
- Biel! Que ja són les vuit! Corre o farem molt tard...
- Tranqui-la, els meus tiets sempre fan tard – Va dir ell per
tranquil·litzar-me.
- Va, no vull quedar malament davant de la teva família... Fa molt
temps que no els veig i tinc ganes també de veure’ls. Afanya’t.

7. TORNA A SER-HI
Entre tot, vam acabar arribant mitja hora tard. Però tenia raó, els seus tiets
també acabaven d’arribar. Estaven tots asseguts al sofà esperant a que
acabés d’arribar tothom. Quan em van veure, tots es van sorprendre bastant,
tot i que ja sabien que hi anava. Em van començar a omplir a preguntes com
“Com estàs?”, “Et seguirem veient?”, “t’hem trobat a faltar, eh”, “Estàs
recuperada?”, etc.
El Biel els va interrompre dient que el fet que jo fos allà era només temporal, ja
que tot depenia de la revisió de quan tornés. Va decidir canviar de tema i seure
a la taula mentre esperàvem els canelons de l’àvia.
El sopar se’m va fer etern, tota la família parlant sobre economia, sobre les
notícies de la tele més recents i sobre les típiques coses de les quals es parlen
en un sopar familiar. Estar allà em va fer recordar el primer sopar al que em
van convidar: jo allà em sentia una estranya, però ara em sentia com si fos de
la mateixa família. Entre primer plat, segon plat, i postres, se’ns van fer ja les
10 del vespre. A l’ acabar, el seu cosí, un aficionat al pòquer, va treure les
cartes i les fitxes i ens va obligar a jugar-hi tots, però ningú no s’hi va negar.
Era tradició.
Jo no recordava molt bé les regles d’aquest joc, així que em vaig posar a jugar
amb el Biel, o si més no... a mirar com ell ho feia. Tots barallant-se per les
fitxes, el seu tiet agafant-ne de la banca sense que ningú el veiés... La veritat
és que m’ho vaig passar molt bé i m’hi vaig sentir súper còmoda.
Aviat es van fer les 12 de la nit i la meva mare ja m’estava trucant dient-me que
anés ja cap a casa. I així ho vaig fer. Li vaig dir al Biel i va decidir portar-me
amb la moto. Quan estàvem davant de casa, ens vam parar a parlar una
estona abans que jo entrés a casa.
- T’ho has passat bé? – Em va preguntar
- Està clar, no? No sé per què, Biel, però amb la teva família em sento
molt còmoda. Em tracten súper bé i crec que això podrà arribar bastant
lluny, i ells també ho deuen pensar.
- Tens raó Juls, però ja saps que, si tu no t’esforces en aquests últims
dies, al passar la revisió donaràs negatiu i et tornaran a internar... i així
sí que no arribarem lluny.
Vaig pensar que ell tenia tota la raó... Jo lluitaria per millorar.
- Ho sé, Biel, però tu també saps que lluitaré per estar bé i per millorar-
me. T’ho prometo.

8. - I jo et crec! Ara entra, que la teva mare es pensarà que és culpa meva!
Ens veiem demà, Julieta – Ens vam acomiadar i vaig entrar a casa.
A l’ obrir la porta, vaig sentir riures de fons i de tota la meva família. Vaig
pensar que l’avi ja hauria marxat, ja que eren gairebé tres quarts d’una i era
bastant tard. A l’arribar al menjador hi eren tots: les cosinetes bessones, el meu
cosí gran (viciat al mòbil), la meva cosina amb el nòvio i el seu bebè de 6
mesos, tots els tiets, la meva àvia, i sí, era allà, el meu avi...
Les bessones, només veure’m, se’m van tirar a sobre, però jo estava tant
parada que no sabia com reaccionar. Feia tant de temps que l’intentava
esquivar... vaig saludar-los a tots, per ordre i, a l’arribar davant seu, no el vaig
poder ni mirar i em vaig posar a parlar amb la meva àvia. Estava tremolant més
no poder, molt nerviosa, intentant dissimular pel bé de la meva família, però,
quan vaig sentir la seva veu dient el meu nom i tocant-me l’esquena perquè el
saludés, no vaig poder aguantar-ho:
- No em toquis, com t’atreveixes? – Vaig dir-ho cridant.
Tothom va callar de cop, a ell li vaig donar una espenta i vaig pujar corrents a
l’habitació. Em vaig posar els cascos i vaig deixar passar el temps. Però no em
deixaven tranquil·la. Després de dues cançons, vaig veure com s’obria la meva
porta... Era ell, com podia atrevir-se a entrar a la meva habitació? Vaig parar la
música i no em vaig moure del llit.
Se’m va apropar, i jo no m’ho podia creure. Què volia? Tornaria a fer-me el que
em va fer quan jo era petita? Segur que era això el que volia... volia tornar a
fer-m’ho i jo no ho podia consentir! Vaig cridar a més no poder a la meva mare,
i va pujar corrents. Jo estava molt histèrica i no podia parar de cridar a
l’imaginar-me que ell volia tornar a fer aquelles coses que em va fer quan tenia
nou o deu anys. Vaig demanar-li plorant que el fes fora, que no volia tornar-lo a
veure i que si el tornava a veure... no sé què passaria ...
La meva mare el va fer fora i va tancar la meva porta. No vaig fer res més que
posar-me al llit, tranquil·litzar-me i deixar de pensar en tot allò. Em vaig adormir.
Serien les tres de la matinada quan vaig començar a sentir xiuxiuejos a la
planta de baix de casa, ho vaig poder reconèixer al primer moment... era ell. És
clar! Ell no viu a la ciutat, per tant es va haver de quedar a dormir ja que era
molt tard per tornar a casa seva. Vaig sentir com si pugessin les escales i ,a
continuació, com si alguna cosa passés per sota la porta de la meva habitació...
Què seria? No m’ho vaig pensar dos cops i vaig obrir la porta per veure què
carai estava passant allà fora.

9. NO TORNARÀ
Al obrir la porta, vaig veure que era ell, i tenia una cosa a la mà... Què pesat!
No podia creure’m perquè no em deixava en pau. Va deixar caure el que
portava a la mà, era una carta, i va venir directe per fer-me una abraçada. Volia
aprofitar que tots dormien per tornar a abusar de mi! I jo no podia consentir-ho.
Ara ja era gran i sabia defensar-me sola.
Vaig apropar-me jo a ell, abans que ell s’apropés a mi ,i em va somriure.
- Estàs content? Com pots estar content imbècil?
Vaig donar-li una empenta i va caure per les escales... La meva habitació dóna
a les escales, però no pensava que arribaria tan lluny.
No vaig voler ajudar-lo, ell no em va ajudar a mi quan estava fent-me tot allò.
El que més em va sorprendre va ser perquè ningú de la família es va despertar,
va ser silenciós. Vaig agafar la carta després de tancar la porta i em vaig ficar
al llit.
“Estimada Júlia,
Sóc jo, el teu avi, i sóc aquí per demanar-te perdó. Realment no em va valdre la
pena fer allò durant aquells tres dies, si després em vas seguir odiant tota la
teva vida. Cada dia em penedeixo més del que va passar, però també cada dia
t’agraeixo més que no ho expliquessis a ningú. No sé què passaria si la teva
mare ho sabés. – El molt imbècil ara m’ho agraeix... si el pare se n’hagués
assabentat, no sé què hagués passat. – Però Júlia, això és el de menys, estic
aquí per demanar-te disculpes. Han passat ja gairebé 8 anys des de llavors i tu
segueixes odiant-me. És normal que m’odiïs, després de tot el que et vaig fer,
però vull que em perdonis, i sé que ho aconseguiré... Saps? Sóc vell i em
queden pocs anys de vida, m’agradaria aprofitar-los estant bé amb la meva
néta.
Què en penses? Espero que m’entenguis i que sàpigues que, després de tot el
que ha passat, jo t’estimo.
Espero la resposta
PD: Oblida el passat, viu el present.
El teu avi.”
Si no hagués fet el que vaig fer, l’hauria pogut perdonar? Sincerament no sé
que hagués passat en aquell moment, i em vaig quedar en estat de shock.
“L’he matat? Sóc una assassina? Com pot ser que m’estigui passant això? “

10. No parava de preguntar-me aquestes coses, no podia creure’m que hagués
arribat a aquest extrem de treure-li la vida quan ell només volia que el
perdonés... Però, jo no sabia que ell m’anava a demanar perdó... Jo pensava
que volia tornar a abusar de mi! I crec jo, que és normal que ho pensés...
Estava desesperada, no podia més. Què passaria si els meus pares es
despertessin? Els havia de dir la veritat? Que l’havia matat jo perquè 8 anys
enrere ell va abusar de mi... NO, aquesta no creia que fos la millor situació ja
que em portarien en un centre i jo de centres ja n’estava ben tipa. Vaig ser
summament imbècil i em vaig dir: “Júlia, vés a dormir i demà fes veure que no
ha passat res”.
I així ho vaig fer...
Estava molt nerviosa així que em vaig quedar al llit fins tard escoltant tot el que
passava des de darrere la meva porta
- Corre! Anem a l’hospital! Mare de Déu... Què deu haver passat! – Deia
la meva mare amb veu plorosa...
- Tranquil·la, ja veuràs que només ha perdut la consciència! Desperto les
nenes i l’Uri?
- No... bé, desperta l’Uri i la Júlia, ells són més grans. Només perquè ho
sàpiguen.
Van venir a despertar-nos, i ens van explicar la situació. Jo em vaig posar a
plorar...no pel fet que l’avi estigués malament, sinó per la por que tenia que em
descobrissin. Estava desesperada! Ens van demanar que ens quedéssim a
casa, per si es despertaven la Laura i la Mariona.
El meu germà, l’Uri, estava súper espantat... no sabia la causa, bé, ningú no la
sabia , ni sabia si l’avi es posaria bé o no. Però realment... l’avi no es posaria
bé. Allò havia passat a la nit i, si estigués conscient, ja s’hagués despertat.
Vaig començar a estressar-me molt i no sabia què fer, em venien moltes
preguntes al cap: “Què faré ara?, Diré la veritat? I si no ho dic, podré conviure
amb això tota la vida? Com puc haver-ho fet?” Em sentia una merda, una gran
merda... així que vaig decidir desconnectar del tot, absolutament de tot i
prendre’m 10 pastilles dormidina, per no despertar-me mai més, o si més no,
aquest era el meu objectiu... Però, com comprendreu, no va donar resultat. I
ara, més que mai, m’he adonat que les coses s’han de fer sempre amb la
veritat per davant, i sé que, per molt que em costi recuperar-me, explicar-ho tot
m’ha ajudat molt i m’ha permès treure’m un pes de sobre.
Ara, l’única por que tinc és com seguiré endavant... Espero tenir bona sort.