2. Elegies de la represa VI No em preguntis, amor, per què t'estimo, si no trobo raons. ¿Però podria dir-te del rossinyol la meravella ni el batec de la sang, ni la segura dolcesa de l'arrel dins de la terra, ni aquest plorar suau de les estrelles? ¿És que sabries, cert, l'ardent misteri d'unes ales signant l'atzur en calma, o el fluir de la font, o de la branca aquest respir beat quan l'aire passa?... No em preguntis, amor, per què t'estimo, si et tenia dins meu i ni sabria ja veure't com a tu, perquè respires dintre del meu respir, si dels meus somnis ets l'únic somni viu que no podria arrabassar la Mort... Presència i record (1952)

3. Rosa Leveroni (Barcelona, 1910-1985). Poetessa i narradora. Forma part de la generació de la República i es va donar a conèixer als anys trenta amb la publicació d ’Epigrames i cançons (1938), però va veure frustrada la seva joventut amb la guerra i va haver de viure l’exili interior. La seva poesia es troba influïda pel mestratge de Carles Riba, tant en els models formals com en el refús de la superficialitat i el barroquisme, i també pel seu pas per l’Escola de Bibliotecàries. Amb les bases de la preceptiva formal i ideològica del noucentisme, construeix una poesia que tendeix progressivament al post simbolisme i s’inclou en la línia del simbolisme europeu. La seva obra és breu i es troba recollida en dos volums: Poesia (1981) i Contes (1985). Conrea també l'assaig i la crítica literària (sobre Ausiàs Marc, especialment).

5. A quest poema exposa la irracionalitat de l’amor. L’autora es pregunta si seria capaç d’explicar algunes situacions que aparentment són més senzilles, perquè si no ho pogués fer, li seria més difícil encara descriure i argumentar aquest sentiment. Continua qüestionant al seu estimat si ell podria fer-ho. Després, es diu que l’estimat està tan present en el seu interior que ja forma part d’ella i no pot identificar-lo com a una altra persona. Per últim, expressa la pervivència del seu sentiment amorós fins i tot després de la mort.

6. El poema comença amb una oració que destaca la irracionalitat de l’amor (v.1-2) que serà repetida (v.11). Immediatament després, l’autora utilitza una pregunta retòrica (v.2-6) dirigida a ella mateixa per a remarcar que no es capaç d’explicar situacions fàcilment reconeixibles com la meravella del rossinyol (v.3) o les arrels dins de la terra (v.5) i, per tant, té menys capacitat encara per a descriure el seu amor, un sentiment molt complexe. Els versos que segueixen tornen a ser una pregunta retòrica (v.7-10), però aquesta vegada el seu destinatari és l’estimat de la poeta, al qual reta a explicar ell algunes situacions també conegudes, com el fluir de la font. En aquest punt (v.11) s’inicia la segona part del poema, la qual és encapçalada per l’oració del començament i que, en la seva continuació, també presenta una estructura formal semblant ja que l’oració negativa inicial és seguida en ambdós versos per una oració condicional ( “...si no trobo raons.” i “si et tenia dins meu i ni sabria ja...” ), recurs que s’anomena paral·lelisme. A continuació, el poema entra a la recta final expressant a l’estimat tot l’amor que se sent per ell, el qual arriba als límits de tenir-lo tan present en el seu interior (v.13-14) que forma part de la pròpia poeta (v.12-14) i l’impedeix no associar-lo en ella mateixa. Per últim, acaba d’exaltar el seu sentiment envers l’altra persona prenent la clàssica idea que expressa que el sentiment és tan fort que la mort no li suposa cap impediment (v.15-16).

7. El poema és decasíl·lab (exceptuant l’últim vers, que és hexasíl·lab), té una única estrofa de setze versos lliures d’art major. A més, no hi ha rima fonètica, s’observa un accent fix a la sisena síl·laba utilitzant monosíl·labs o paraules agudes i els versos acaben amb una paraula plana, de manera que segueix la tradició medieval catalana. Pel que fa als recursos estilístics, el poema inclou una anàfora, perquè es repeteix l’oració negativa que l’encapçala: “No em preguntis, amor, per què t'estimo”, i un paral·lelisme, ja que hi ha una semblança formal en les frases que segueixen l’anàfora. Per acabar, hi apareixen dues preguntes retòriques, és a dir, dues qüestions que no esperen ni necessiten resposta, i una metàfora per tal de referir-se al cel, degut a la seva semblança cromàtica amb l’atzur.

8. A Mallorca, durant la guerra civil Verdegen encara aquells camps i duren aquelles arbredes i damunt del mateix atzur es retallen les meves muntanyes. Allí les pedres invoquen sempre la pluja difícil, la pluja blava que ve de tu, cadena clara, serra, plaer, claror meva! Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls i que em fa tremolar quan et recordo! Ara els jardins hi són com músiques i em torben , em fatiguen com en un tedi lent. El cor de la tardor ja s'hi marceix, concertat amb fumeres delicades. I les herbes es cremen a turons de cacera, entre somnis de setembre i borres entintades de capvespre. Tota la meva vida es lliga a tu, com en la nit les flames a la fosca. Imitació del foc (1938)

9. Bartomeu Rosselló-Pòrcel ( Palma de Mallorca, 1913 - el Brull (Osona), 1938). Poeta, assagista i traductor. És autor d’una obra poc extensa, però d’una gran intensitat. El seu esclat poètic es produeix durant els anys trenta, coincidint amb el seu pas per Barcelona, en els quals abandona les primeres provatures i inicia una obra de gran exigència. El contacte amb Salvador Espriu és, a més, determinant per a la seva vida. El 1933 publica Nou poemes , que és un llibre que demostra l’interès del poeta per les noves tendències europees ja que s’aproxima al postsimbolisme. Rosselló-Pòrcel, posteriorment, experimentarà amb la tradició barroca, mantindrà una particular visió dels elements reals, procedent d’una reinterpretació del costumisme inicial, i acabarà per assolir una molt particular interpretació de la poesia popular i de la poesia pura. Imitació del foc (1938) és el seu llibre emblema on es mostra, tot i la jovenesa de l’autor i els temps de guerra que es vivien en el seu entorn, totes les seves influències literàries.

11. Per començar, s’ambienta en un paisatge mallorquí parlant de les seves altes muntanyes, amb els seus prats i la seva vegetació propis. Després, es fa referència a la pluja, que té el seu origen en el mateix paisatge, en les seves muntanyes, i que il·lumina l’emotivitat del record de l’autor. A més, la llum del paisatge li permet viure la seva enyorança. Continua la seva descripció de l’ambient, però ara canvia les herbes que verdejaven per herbes que cremen; també canvia les arbredes per jardins;i, per últim, el cel del dia passa a ser el capvespre. Per últim, acaba aclarint que el paisatge i el jo ja són una sola cosa, com ho són la flama i la fosca.

12. El poema comença ambientant al lector en un paisatge que s’identifica al mallorquí, per la procedència del poema. Ho fa fent referència dels elements típics de la seva terra (v.1-4).A continuació, observem com parla de les pedres de sobre la muntanya (v.5), tot personificant-les amb la seva suposada capacitat d’invocació de les pluges, a les quals fa referència utilitzant un epítet amb el color blau d’aquesta, que tenen el seu origen en el paisatge descrit en el poema. Aquest paisatge il·lumina la seva emoció ja que li permet pensar que aquesta mateixa llum que transmet li ofereix la possibilitat d’enyorar la seva estimada terra i el seu paisatge, i per expressar-ho utilitza una metàfora dient que és avar de la llum(v.5-10). Després, expressa la fi de la tardor tot personificant aquesta estació dotant-li de “cor”(v.13) i canvia el seu paisatge descrit anteriorment per un altre de més trist i destruït (v.13-17): amb fumeres delicades, herbes cremades (v.15) i fent referència a la nit. Sembla ser que aquesta evolució del paisatge es deu a la descripció, en aquests últims versos, de l’ actual situació de l’ambient, atacat i modificat per la barbàrie feixista. Finalment, el poeta conclou el seu poema amb una brillant comparació que apel·la a la similitud entre la fusió del poeta i el paisatge mallorquí (v.18) com la de la foscor i les flames.

13. El poema té dues estrofes de disset i dos versos, respectivament, que són lliures i d’art variat. Aquest poema és irregular i té: els vuit primers versos octosíl·labs, el 9 i el 12 alexandrins, i els set últims són decasíl·labs. Respecte a les figures retòriques que apareixen al poema, podem observar diverses metàfores en les quals s’utilitzen unes paraules amb un significat o en un context diferent de l’habitual, i un parell de personificacions que donen qualitats humanes a éssers inanimats. A més, apareix un epítet, el qual descriu un tret inherent de l’element que acompanya. Finalment, al final del poema, trobem una comparació establerta entre la fusió del paisatje i el poeta com les flames a la fosca.

14. La ciutat llunyana Ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d'ideals que volíem bastir, entre runes de somnis colgats, més prop de terra, Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir. Entre tants crits estranys, que la teva veu pura ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl. Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa! Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser, que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner, batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze que de torres altíssimes s'allarga pels camins, i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins. 5 de març 1939 Poesies i altres escrits (1947)

15. Màrius Torres (Lleida, 1910-Sant Quirze Safaja, 1942) és un poeta de gran musicalitat i profunditat. La seva obra vé molt condicionada per la tuberculosi que va patir. Torres construeix, amb la força de la coneixença certa , el tema de la mort, de la temporalitat, de la solitud...Amb la influència inicial del seu pare en el tractament de l’esperit com a entitat fenomènica i amb la posterior malaltia, la seva poesia assoleix un del graus més elevats de finor espiritual. L’obra de Màrius Torres va ser escrita durant el període de la Guerra Civil i la immediata postguerra, motius pels quals s’hi reflecteix una simbiosi entre el sofriment físic del dia a dia del poeta i el patiment col·lectiu de la pàtria vençuda; és per això que la poesia és l’estela fina i afuada d’aquestes crisis convertides en art. A més, rep una gran influència del simbolisme francès, que es veu reflectida en la gran musicalitat i rigor dels seus versos a l’hora d’organitzar-se. El seu treball més important és Poesies (1947), el qual va influir notablement en els escriptors dels primers trenta anys de la postguerra.

17. Primerament, ens situa en el temps de la derrota de la Catalunya esperançada amb ideals republicans i de llibertat, els quals són frustrats a mans dels feixistes. Seguidament, apel·la a la Pàtria demanant ajuda i protecció als seus fills que mai trairà, i esperant que els parli. Continua desitjant que arribi una nova generació que segueixi la construcció de la ciutat d’ideals que ja s’havia començat i que està sent desfeta en aquests temps d’opressió. Al final, s’explica que la ciutat ideal té una veu amb tanta força que arribarà a tots els racons i donarà ànims a tots els derrotats, i esperançarà tots els exiliats.

18. El poema és un sonet que en el seu primer quartet situa al lector en els temps finals de la Guerra Civil, que són temps de derrota per a Catalunya degut a la invasió feixista, a la qual es fa referència a través d’una metàfora (v.1) i, per tant, de frustració de tot allò aconseguit i amb esperança d’aconseguir (v.2) des de l’arribada de la Segona República Espanyola. En aquest segon vers aparereix el recurs de la metonímia ja que a Catalunya se la denomina ‘ciutat’. En els versos que continuen, el poeta apel·la a la Pàtria (Catalunya) demanant ajuda i protecció per als seus fills, els catalans, derrotats (v.3), i l’exalta a través d’una personificació en la qual es nega que la terra tingui la qualitat humana de poder mentir o trair (v.4). El segon quartet reprén una personificació de Catalunya per demanar que parli als seus fills (v.5-6) dient-los el que han de fer. Después d’això, el poeta transmet un pessimisme pel fet que ja no es pot guanyar la guerra (v.6), però, alhora, també l’esperança d’un futur en el qual les generacions que vinguin després continuin la realització dels ideals catalanistes i republicans (v.7-8), fent-ho per mitjà d’una metàfora d’extremat simbolisme ( braços més lliures que construiran aquesta idea).

19. A la tercera estrofa, el poeta apel·la a la importància d’aquesta construcció de l’ideal exposant que es mantindrà en el record (v.9) i insisteix en el fet que potser aquests ideals tornaran en un futur i, amb ells, portaran esperança i felicitat (v.10-11). Per acabar, el poeta complica el seu estil i combina una matàfora amb una personificació per tal de transmetre la idea que el país ideal té tanta empenta i fe, simbolitzades com la veu de la terra (personificació), que arribarà a tot arreu (v.12-13) com el so de les campanades arriba a tots els camins (metàfora, perquè ho expressa directament d’aquesta forma). Per acabar, a l’últim vers, el poeta utilitza una nova metàfora per a expressar que l’estesa veu de la terra animarà els derrotats, els republicans, i donarà esperança als exiliats (v.14), els quals són anomenats ‘peregrins’ a causa del seu carácter viatger. És un sonet format per dos quartets i dos tercets de versos alexandrins (és a dir, d’art major) que segueixen l’esquema de rima: 12A/12B/12A/12B // 12C/12D/12C/12D // 12E/12F/12F // 12G/12H/12H.

20. Respecte els recursos literaris, hi apareixen molts. Destaquen les seves metàfores, en les quals s’utilitzen unes paraules amb un significat o en un context diferent de l’habitual, i les seves personificacions, en les quals s’atribueixen qualitats pròpies dels humans a éssers inanimats. També es pot trobar una metonímia en el títol, on es designa una realitat(país) amb el nom d’una altra(ciutat); un asíndeton causat per la falta de conjuncions en el primer tercet; i un hipèrbaton que causa l’alteració de l’ordre lògic de les paraules.

22. Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924). Conegut sobretot com a poeta, és autor també d’articles, de manifestos i d’altres proses de caire polític i social. La seva obra és marcada per l’inconformisme, l’idealisme i l’ombra d’una mort precoç. Els seus poemes, que tenen influències avantguardistes però també tradicionals, evolucionen des de Poemes en ondes hertzianes (1919) passant per La gesta dels estels (1922) i culminant amb l’entusiasme vital del poeta a El poema de la rosa als llavis (1923). Mor de tuberculosi el 1924. La ciutat de Barcelona el recorda amb un monument al Moll de la Fusta, al peu del qual hi ha reproduït el poema “Nocturn per a acordió”, que fa referència a l’època en què l’autor va fer-hi de vigilant nocturn. La seva obra poètica ha estat profusament difosa al gran públic, sobretot a partir de les musicacions i recitacions de uns quants cantautors catalans.

23. Aquest poema pertany al moviment d’avantguardes, que engloba totes aquelles obres escrites al final del segle XIX i principis de segle XX que volen canviar l'estil imperant fins aleshores. No és un moviment sinó un conjunt de moviments que tenen en comú les ànsies de modernitat i el desig de renovació i experimentació formal. Aquesta literatura participa de la fascinació pel progrés i les màquines que influirà també a l'art abstracte. El conjunt de moviments que formen l’avantguardisme, són: futurisme, ultraisme, creacionisme, dadaisme, surrealisme i cubisme. En aquest últim moviment pertany el cal·ligrama “com sé que es besa”, el cubisme va ser un moviment nascut a les arts pictòriques, on es feien quadres basats en figures geomètriques. Avantguardisme La seva adaptació a la literatura va suposar una nova atenció a l'aspecte gràfic dels textos, el paper dels espais en blancs i de la tipografia. Com sé que es besa és un cal·ligrama, és a dir, un text, una frase o paraula, generalment poètic, en què s'utilitza la disposició de les paraules, la tipografia o la cal·ligrafia per tal de representar el contingut del poema. Les paraules que componen el poema dibuixen o formen un personatge, un animal, un paisatge o qualsevol objecte imaginable. El terme prové del francès calligramme.

24. Com sé que es besa, és el segon dels dos cal·ligrames d’ EL poema de la rosa als llavi. Aquest poema intenta narrar la coneixença, el festeig i la consumació carnal d’una relació entre el jo lírica i la dona. El cal·ligrama que alterna el català i el francès, pren la forma de un vaixell veler, fragmentat en quatre parts: el casc que ens situa geogràficament en el lloc de la acció en el port de Marsella; un primer pal amb bandera és la súplica d’ una noia enamorada, que li reclama al mariner-poeta en francès una besada ; un segon pal, amb el vers que serveix per subtitular el poema i que explicita l’acció de la possessió amorosa tal com la pensa el mariner; i les veles que remarquen que en tot joc amorós hi ha el perill de presencia de corsaris que poden prendre i endur-se’n l’enamorada Aquest cal·ligrama està escrit originalment en tinta blava, intentant simbolitzar el mar. A més, en aquest poema hi ha un gran to eròtic i religiós, ja que la noia que “resa” converteix les seves paraules d’incitació eròtica en una pregària, és a dir, s’expressa en termes religiosos l’erotisme del cos humà. L’autor escenifica un triangle amorós entre el jo líric, el corsari i la dona .

25. “ Com sé qu es besa” és un cal·ligrama que pertany al recull “El poema de la rosa als llavis” de Joan Salvat-Papasseit. El cal·ligrama es correspon amb els moviments d’avantguarda, especialment al cubisme, d’on són propis els cal·ligrames. Aquest cal·ligrama està estructurat en quatre parts, el casc, els dos màstils i les veles, la nostra primera impressió ha sigut que el que es consideren veles representava el vent. El fet que utilitzi el blau per a evocar el mar i la senzillesa de les formes fa que sigui més entenedor i agradable. Cada vers del cal·ligrama representa un personatge o una part de l’escena descrita: els dos màstils, amb les banderes corresponents, fan referència a la relació amorosa entre la noia i el mariner-poeta; les veles o el vent parlen del perill de corsaris en una relació amorosa d’aquest estil i el casc situa l’acció al port de Marsella. Combina el català i el francès, el francès l’utilitza quan parla la noia, que s’entén que és francesa, i quan situa l’acció en el port de Marsella. Per posar ènfasi en el fet que la història no passa a Catalunya, sinó a França. El català, doncs, és utilitzat quan el poeta fa referència als seus propis sentiments i intencions; remarcant amb l’idioma la seva nacionalitat.