1. L’art Asturià
Santa Maria del Naranco

2. Context històric
El 739 es fundà regne d’Astúries. No es crea directament després de la batalla
de Covadonga (718)
El primer rei serà Alfonso I el Católico (739-757)
Altres monarques importants:
Alfonso II el casto (791-842)
Ramiro I (842-850)
Alfonso III (866-910)
El regne d’Astúries estava format, inicialment, per ramaders... Poc a poc
s’incorporen els que fugen de les zones ocupades pels àrabs (califat Omeia). Es
proposaran com a estratègia reivindicar el regne d’Astúries com a continuador
del regne visigòtic. Inicien la reconquesta per obtenir més terrenys. Inicialment
els asturs i els visigòtics també havien estat enemics.
Es fixa la primera capital a Cangas de Onís. Com que estava al mig de
la muntanya es canvia a la localitat de Pravia, on s’instal·larà la cort. Es
construeixen alguns edificis reials i religiosos per consolidar la nova capital.
En temps d’Alfonso II el Casto es tornarà a traslladar la capital a
Oviedo. El seu objectiu és convertir-la en una “nova Toledo” (ideològicament,
políticament i simbòlicament). La seva hereva.

3. L’art Asturià
Es va desenvolupar al petit regne d’Astúries, quan els cristians que fugiren de la
invasió musulmana es van refugiar a les muntanyes del nord de la Península. Es
va desenvolupar als segles VIII i IX.
L’arquitectura és bàsicament religiosa (esglésies), tot i que també es van
construir edificis civils (petits palaus i hospitals, la majoria desapareguts avui).
S’hi diferencien tres períodes o fases:
Preramirense. Ramirense. Postramirense.
Regnat d'Alfons II Regant de Ramir I Regnat d’Alfons III
(791-842). (842-850). (866-910)
Segueix l’arquitectura Etapa de plenitud Elements arquitectura
visigoda i romana mossàrab (arc
(arc mig punt i manca ferradura)
de contraforts externs)

4. Característiques arquitectòniques:
-Planta basilical, amb una o tres naus.
-Transsepte (sol mantenir l’iconostasi visigòtic).
-Absis rectangulars (normalment amb una cambra secreta pel tresor).
-Volta de canó.
-Arc de mig punt romà.
-Arc peraltat (element específic de l’art asturià).
-Columnes substituïdes per pilars, generalment sense capitell.
-Exteriorment els murs presenten petits blocs de pedra tallats de manera
irregular (carreuó i maçoneria).
-Finestres germinades molt ornamentades amb gelosies i motllures.
-Contraforts resistents que suporten el pes de les voltes.

5. San Julián de los Prados
L’obra més completa d’art asturià es troba a Santullano.
L’església de San Julián i Santa Basilea. El conjunt també es coneix com San
Julián de los Prados. 812-842
Possiblement era l’església d’un monestir privat, un descans pel rei que era molt
devot. Es tracta, doncs, d’una fundació àulica (vinculada Alfonso II) entre 812-
842.
Aquesta construcció permet definir les característiques de l’arquitectura (ara
sobre un model reial).

6. Característiques de San Julian de
Prados
- Arquitectura molt vertical
- Aparell mur: carreus de pedra irregular
(OPUS INCERTUM), marcant la diferència
amb les construccions visigòtiques que
tenien carreus perfectament escairats.
Només seran regulars els dels contraforts,
angles i arcs interiors.
- Planta: esquema basilical rematada amb
capçalera tripartita i plana (un absis
principal i dos laterals)
- 3 naus (la central més ampla) dividides
amb pilars de perfil quadrat.
- Transepte molt ample, més marcat. - Als extrems del transepte
Verticalment és més alt que la nau trobem 2 annexos afegits ja
longitudinal (principal). a l’època que funcionaven
- Entre el transepte i la nau principal hi ha com a pòrtics d’entrada, una
un iconostasi que separa els fidels dels forma de monumentalització
clergues. Era una zona dedicada als dels accessos a l’edifici. En
clergues i al rei (es creu que hi havia una cap cas es vol definir una
tribuna). creu llatina.

7. Aquesta planta ve definida pels visigots
arribats del sud com es pot apreciar a la
similar planta de Santa María de
Quintanilla de las Viñas (s.VII), una de
les obres emblemàtiques de
l’arquitectura religiosa visigoda. Però
mentre que a Quintanilla (i a
l’arquitectura visigoda) els contraforts
tenen una funció estructural i
garanteixen l’estabilitat... a l’arquitectura
asturiana no sempre tenen funció
estructural sinó decorativa.

8. Cambra supra-absidial:
A la capçalera trobem una finestreta que comunica amb l’interior de l’església que
dona accés a una habitació tancada. Podria ser un reliquiari a sobre de l’absis. Les
relíquies donaven prestigi, poder.
Interior: San Julián de los Prados és l’únic conjunt que presenta decoració. Estava
molt ornamentada ja que tots els murs estaven decorats amb pintures.
Repertoris ornamentals: essencialment anicònic. Ni escenes religioses, ni
bèl·liques, ni exaltació de victòries (com si es feia a la pintura carolíngia). La pintura
tenia característiques geomètriques, floral i sovint es representava arquitectures.
Transepte en forma d’arc de triomf. A la
zona sud s’han trobat forats per bigues,
que es creu que podien sostenir una
tribuna pel rei. Així podia seguir les
cerimònies.
La coberta de les naus i el transepte és de
fusta però les cobertes dels tres absis són
da maons.

9. Decoració: Transepte: 4 registres
Al registre inferior trobem reproduccions o evocacions d’estructures en marbre
(com al primer estil de pintura romana: plaques i panells de marbre).
Als tres registres restants del transepte trobem perspectives arquitectòniques.
Naus: 3 registres
Al primer trobem un sòcol que imita el marbre (o estructures); al segon estructures
arquitectòniques i, al tercer, estructures arquitectòniques i creus. No trobem cap
escena. No tenien cap necessitat de narració ja que la cort hispanovisigòtica
toledana era anicònica (s’oposava a la reproducció de figures... iconoclasta).

10. Voltes dels absis pintades amb figures
geomètriques: cercles, hexàgons,
quadrats i octògons.
Perspectives d’edificis que evoquen la
Jerusalem celestial: ciutat perfecta i
utòpica per la que havia de lluitar
qualsevol cristià. La trobem a la pintura
romana, bizantina i islàmica.
Creus de San Julián ? s.IX
Braços rematas en forma lobulada. Hi
pengen un alfa i un omega.
Creu sacramentari Gelaio (gGelasià???)
SVIII Vaticà ... similar

11. Santa María del Naranco

12. Context històric
Santa María del Naranco és una església de l‘art asturià situada a quatre
quilòmetres d‘Oviedo, sobre el vessant sud del Mont Naranco que originàriament
va ser palau del rei Ramir I d’Astúries. L'edifici que avui coneixem com Santa
María del Naranco no es va construir com a església, es tracta de l'edifici més
representatiu d'un conjunt palatí suburbà construït per Ramir I al segle IX.
L'edifici va ser manat construir per Ramir I com a palau, sent acabat l'any 842,
formant part d'un complex arquitectònic que també comprenia la propera
església de San Miguel de Lillo, erigida a tan sols cent metres de distància.
Tanmateix, a causa de l'esfondrament de la capçalera i de part de les naus de San
Miguel va ser transformat en església, probablement durant el segle XII, doncs la
crònica silense de 1150 ja ho registra com a temple de Santa María. L'edifici es
troba al vessant meridional del Mont Naranco on existia un bosc en què abundava
la caça. L'absència d'un absis destinat a contenir el tron del rei fa pensar que
l'edifici va haver de tenir caràcter de palau de camp o residència reial dedicada a
l'oci.
El temple va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1985.

13. Planta de Santa María del Naranco (pis superior o principal, amb les escales
exteriors).
Consta de dues plantes i traçament
rectangular de 20 metres de longitud
per 6 d'amplada, resultant una planta
força allargada. En els seus costats
més grans existeixen dos sortints dels
quals el del costat nord, correspon a
una escala de dos tiratges per la que
s'accedeix a la planta superior.

14. La planta baixa consta d'un ampli cos central cobert de volta de canó recorregut
per arcs faixons que descansen directament sobre el mur.
Va ser possiblement utilitzat com a oratori palatí, encara que es creu que podia
haver estat d'una cambra règia on es rebés audiència, aquesta teoria és avalada
per la bancada que recorre les parets, i està flanquejat per dues cambres laterals
amb coberta de fusta.
D'aquestes cambres
laterals la del costat
est, comunica amb
el cos central i va
tenir funcions de
sala de bany
(interpretació
controvertida) o
cisterna, conservant
la seva pila. La del
costat oest només
és accessible des de
l'exterior,
desconeixent-se la
seva funció.

15. La planta superior va ser planta noble, presentant una distribució similar a la
de la planta baixa. La gran sala central, rectangular i coberta per volta de
canó peraltada reforçada per sis arcs faixons que es recolzen en mènsules.
Està recorreguda en els seus costats més grans per una arcuació cega que
es recolza en dobles columnes de fusts d'origen cèltic. Es troba flanquejada
en aquest cas per dos miradors o tribunes també coberts amb volta.

17. A l'exterior, als seus
costats més grans, són
visibles els contraforts
que es corresponen amb
els arcs faixons interiors.
Als costats més petits la
façana s'estructura a
tres pisos, corresponent
el central a la planta
noble, els miradors del
qual s'obren a l'exterior
mitjançant tres arcs de
mig punt peraltats, en
els que el central és
lleugerament més gran.
Aquest mateix esquema, a una escala molt més reduïda i
estilitzada, es repeteix per damunt d'ells, formant el finestral de
dues cambres a les quals no existeix accés excepte amb l'ajut
d'una escala i la seva utilitat era de guardar el tresor del noble.

18. Tres finestres del primer nivell. A sobre Triple arqueria del belvedere. A sobre trobem
una finestra tripartita que dona lloc a una sala superior (reliquiari?). Els arcs són de
mig punt peraltats (ampliats). Voluntat d’estructurar, de crear ritmes.

19. Decoració: les que afecten als capitells i les columnes no tenen el fust llis sinó
que estan decorades amb elements hel·licoidals. Un motiu que s’anomena
ENCORDELLAT (o SOGUEADO), ja que imita el cordill relligat. També trobem
motius d’entrellaços que fan referència al substrat romà i a la miniatura
irlandesa.

20. El resultat és un edifici elevat, esvelt i elegant, modulat per la simetria dels
contraforts i la gràcia dels seus arcs de mig punt peraltats, alguna de les
solucions constructives i decoratives del qual, com ara les voltes de canó, els
arcs faixons, els contraforts exteriors o la supeditació de la decoració escultòrica
a l'arquitectura, suposen un clar avenç de l‘art romànic.

21. L’art Asturià: Sant Miquel de Lillo (Oviedo)

22. És una església prerromànica, dedicada a San Miquel Arcàngel, que va manar
construir el rei Ramir I l’any 842, al Mont Naranco, als voltants d’Oviedo. Es
troba a pocs metres de Santa Maria del Naranco. Possiblement fou la que
sengons la crònica Albeldense, aquest rei va fer construir juntament als seus
palaus, amb funció d’església palatina. Al principi va estar dedicada a Santa
Maria i a Sant Miquel
Sobre el vestíbul es troba la tribuna
reial, flanquejada per dues petites
estances. A la foto l’estança sud.

23. Tribuna reial, sobre l’entrada

24. Originàriament tenia planta basilical, amb tres naus, però només en queden
l’entrada i l’arrencada de les naus (una tercera part de la seva longitud).
Durant el segle XIII o principis del XIV es va arruïnar possiblement per les
males condicions del sòl.
Part conservada i planta original

25. La coberta és voltada, amb un complex sistema de voltes de mig canó. Les
naus estan separades per arcs que descansen sobre columnes, cosa inusual
en l’art asturià que utilitza el pilar com a suport. Les columnes es recolzen
en altes bases quadrades que contenen decoració escultòrica d’anells que
enquadren figures.
Bases de columnes
amb representació
dels evangelistes

26. Destaquen les gelosies de les finestres tallades en pedra i la decoració escultòrica
bizantina. La construcció és esvelta i mostra l’interès de l’autor per les proporcions,
ja que l’altura és el triple de l’amplada de les naus.

27. Decoració escultòrica
Destaque n els relleus,
especialment a les jambes (laterals)
de la porta d’entrada, possiblement
inspirada en un díptic consular
bizantí del segle VI. Hi trobem
escenes de circ amb un
saltimbanqui fent acrobàcies i un
domador de lleons.
Tota la decoració escultòrica de
jambes, bases i capitells denota una
forma influència bizantina, oriental i
també llombarda, amb un cert
encant primitiu i antinaturalista.

29. Arcs del cor

30. Decoració pictòrica
Queden restes de decoració pictòrica mural en la que podem distingir dos
tipus: la decorativa imita la de l’època d’Alfons II visible a Sant Julian de los
Prados, però existeixen altres totalment noves amb la figura humana com a
tema principal. Aquestes pintures són visibles en el mur sud de la nau sud i
en el mur est de la mateixa nau.
http://www.jdiezarnal.com/sanmigueldelillo.html