Espanya i Catalunya durant el franquisme

1
ESPANYA I CATALUNYA
DURANT EL FRANQUISME
(1939 - 1975)

2
Espanya i Catalunya durant el franquisme
 Les institucions republicanes a l’exili.
 El primer franquisme (1939-1959): evolució política.
 El primer franquisme (1939-1959): evolució socioeconòmica.
 La demografia catalana.
 El segon franquisme (1959-1975): evolució política.
 El segon franquisme (1959-1975): evolució socioeconòmica.
 L’oposició política al règim (1939-1975).
 Les organitzacions clandestines a Catalunya.
 La reafirmació cultural a Catalunya.

3
a) Les institucions republicanes a l’exili
 Després de l’ocupació de Barcelona, darrera seu de la Generalitat i el govern de la
República, centenars de milers de republicans van marxar a l’exili.
 L’1d’abril acaba la guerra civil a l’estat.
 Les institucions republicanes continuen vigents encara que a l’exili. Reconeixement
dels països democràtics que no de les institucions feixistes.
 Antics combatents de l’exèrcit republicà i militants de les associacions obreres
formen el maquis, organitzat en forma de guerrilla urbana o rural. Aquesta forma
d’oposició durarà fins la dècada dels 50.
 El maquis català era d'abast urbà i rural. Aquesta forma de guerrilla urbana realitzava
atracaments, sabotatges, bombes a edificis oficials... Va tenir dos noms mítics:
Quico Sabaté i el Facerias.

Josep Irla
Josep Tarradellas
4
 El govern de la República i les institucions
basques es refugien a països
llatinoamericans.
 El govern de la Generalitat de Catalunya i
alguns parlamentaris es queden a Europa,
esperant una ràpida victòria aliada.
 En finalitzar la Segona Guerra Mundial els
aliats no donen suport als republicans, ni a
cap possible invasió. L’inici de la Guerra
Freda afiançarà encara més a Franco.
 Lluís Companys, president democràtic de la
Generalitat de Catalunya és afussellat el 15
d’octubre de 1940.
 Josep Irla assumí la Presidència de la
Generalitat fins a octubre de 1954, quan el
succeí Josep Tarradellas.
 Tarradellas optarà per no formar govern i
nomenarà delegats en els principals països
del món, que de facto esdevenien una mena
d’ambaixadors.

5
b) El primer franquisme (1939-1959): evolució
política
La instauració del franquisme
El triomf dels nacionals va permetre la instauració de la dictadura de Franco.
El nou règim lligat a la seva figura, es manté fins la seva mort (1975).
Una dictadura de difícil classificació
Estat fort, molt centralitzat. Les seves bases són la Unitat d’Espanya, la doctrina de l’Església
i
l’ideari de Falange. Dictadura militar i eclesiàstica de tipus tradicional.
Concentració absoluta del poder en Franco:
 Cap de l’Estat
 Cap del govern
 Comandant dels exèrcits.
 Cap del Moviment
 Caudillo.
Règim organitzat a partir de les LLeis Fonamentals.
Les diferents fases:
Fins 1945, dictadura totalitaria (feixista).
Fins 1957, dictadura catòlica.
Fins 1975, dictadura tecnocràtica.

6
Franco: “cruzado”, almirant i “Generalísimo”

7
política
La coalició reaccionaria
La coalició reaccionaria que li va donar suport durant la guerra civil, es va mantenir entorn a
dos grups:
Famílies institucionalitzades:
- L’Exèrcit, fidel durant tot el règim.
- L’Església, va formar part de l’estat i alguns prelats ocuparen llocs relevants.
- La Falange. Moviment Nacional present al Ministeri del treball, als sindicats i als mitjans de
comunicació.
Famílies polítiques:
- Els Monàrquics, de Don Juan, pocs però ben connectats amb les èlits econòmiques i socials.
- Els tecnocràtes de l’Opus Dei. Molt conservadors, tingueren una gran importància a finals
dels anys 50.

8
políticaEl règim totalitari (1939 – 1945)
Llei de 8 d’agost de 1939: dictar normes jurídiques sense pràcticament cap condicionant.
SEGON GOVERN DE FRANCO (9 d’agost de 1939): format per militars, amb algún catòlic i carlista.
Fins 1942 (predomini d’Alemanya) auge de la Falange, cunyat Ramón Serrano Suñer.
Programa Feixista (preponderància ideològica de la Falange): sindicats verticals, associacions
de joves i dones, Sindicato de estudiantes universitarios (SEU), Sección Femenina i Frente de
Juventudes.
Inmens aparell de premsa i propaganda: adopció de simbologia feixista.
17 de juliol de 1942: LEY DE CORTES, 2ª Ley Fundamental. (1ª Fuero del Trabajo de 1938)
NOU GOVERN (agost de 1942): Falange perd poder.
1943: Petició de la restauració de la monarquía.
1945: Manifest de Lausana, condemna del règim i monarquia de perfil no definit (Don Juan).
Actitud durant la Segunda Guerra Mundial
1939, 4 de setembre: neutralitat.
1940, juny: Inici de la no bel·ligerància (prebel·ligerància).
1940, octubre: reunió de Franco amb Hitler a Hendaya.
1941: enviament de la División Azul.
1943, octubre: retorn a la neutralitat.

9
Lleis Fonamentals
 Fuero del Trabajo (1938): Inspirat en la Carta di Lavoro del
feixisme italià regula la vida laboral i econòmica. Embrió de la
posterior legislació social, magistratura com a jurisdicció de litigis
laborals, retribució... S’hi estableixen límits per a la jornada
laboral o les retribucions mínimes, encara que tot estava
supeditat a l’interès de la nació.
 Ley Constitutiva de las Cortes (1942): S’elabora davant la
perspectiva d’una victòria aliada i pel declivi de l’Eix. Calia dotar
d’una major repesentativitat al règim. Es creen les Corts com a
instrument de col·laboració i autolimitació, per preparar i elaborar
lleis. Formades per tres terços: un de sindical, un altre d’entitats
(col·legis professionals, acadèmies...) i un altre del Consell
Nacional del Moviment.
 Fuero de los Españoles (1945) Fixa els drets i deures dels
espanyols. Tot i això, la sèrie de llibertats i drets quedaven en
res, ja que sols eren possibles sempre que no atemptessin contra
els principis fonamentals. S’intentava enviar un missatge de

10
 Ley de Referéndum Nacional (1945): Estableix l’ús del
referèndum per a assumptes importants. La ley de Sucesión a la
Jefatura del Estado els va fer obligatoris per a modificar lleis
fonamentals.
 Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado (1947): Regula
la succesió. Espanya esdevé un regne. Franco queda com Cap
d’Estat vitalici. Es crea el Consejo del Reino i el Consejo de
Regencia.
 Ley de Principios del Movimento Nacional (1958): Fruït
d’una presència creixent de l’Opus, es promulga aquesta llei per
revitalitzar el Moviment. Així, el Moviment es converteix en l’únic
canal de participació política. S’hi estableixen uns principis
rectors de l’ordre jurídic franquista.
 Ley Orgánica del Estado (1967): S’enumeren les finalitats
de l’Estat, es fixen els poders del Cap d’Estat i es declara la
seva responsabilitat política.

11
Reunió a Hendaya de Hitler i Franco

12
La División Azul (División 250)
Comiat a un contingent de la División Azul
Soldats de la
División Azul

13
Context internacional 1945/ 1947 - 1948 / 1957
La fi de la Segona Guerra Mundial
1945: Conferència de Potsdam, es nega l’entrada de Espanya a l’ONU.
1946: Tancament de la Frontera amb França.
Retirada de tots els ambaixadors de Madrid (excepte: Argentina, El Vaticà i Portugal).
Exclosa del pla americà d’ajudes per a la reconstrucció d’Europa: el Pla Marhall.
Guerra Freda i canvi d’orientació
1948: Obertura de la frontera amb França.
1951: Retorn dels ambaixadors.
1953: Signatura del Concordat.
Acord Hispanoamericà.
1955: Ingrès d’Espanya a l’ONU.

14
Condemna de les Nacions Unides (12-XII-1946)
A) Por su origen, naturaleza, estructura y comportamiento general, el régimen de Franco es
un régimen fascista, organizado e implantado en gran parte merced a la ayuda de la
Alemania nazi y de la Italia fascista de Mussolini.
B) Durante la larga lucha de las Naciones Unidas contra Hitler y Mussolini, Franco prestó
una ayuda muy considerable a las potencias enemigas, a pesar de las continuas protestas
de los aliados (...)
La Asamblea General de las Naciones Unidas, convencida de que el Gobierno fascista de Franco
en España (...) no representa al pueblo español (...), recomienda que se prohíba al
Gobierno de Franco pertenecer a los organismo internacionales creados por las Naciones
Unidas o relacionados con ellas, y participar en conferencias y otras actividades que
puedan concertar las Naciones Unidas, o dichos organismos, hasta que se forme en España
un Gobierno nuevo y adecuado.
Además (...) recomienda que, si dentro de un plazo razonable, no se establece en España un
gobierno cuya autoridad proceda de sus gobernados y que se comprometa a respetar la
libertad de expresión, de religión y de reunión, y a celebrar cuanto antes elecciones en las
que el pueblo español pueda expresar su voluntad, libre de coacción y de intimidación (...),
el Consejo de Seguridad estudie las medidas para remediar tal situación. Asimismo, la
Asamblea recomienda que todos los Estados miembros de las Naciones Unidas retiren
inmediatamente los embajadores y ministros plenipotenciarios que tienen acreditados en
Madrid.
Resolució de l’Assamblea General de l’ONU, Nova York, 12 de desembre de 1946.
Document

15
política
El predomini dels catòlics (1945 – 1957)
La derrota de l’Eix a la Segona Guerra Mundial obliga a adaptar-se a les noves circumstàncies.
NOU GOVERN (juliol de 1945): predomini de catòlics de l’Asociación Católica Nacional de
Propagandistas ACNP (Martín Artajo, José Mª Fernández o Joaquín Ruiz Jiménez).
Realitza canvis institucionals i una forta ofensiva diplomàtica.
Canvis Institucionals (per demostrar que no era un Estat Feixista):
1945: Fuero de los Españoles: sèrie de drets però sense estar garantit el seu exercici.
Ley de Referéndum: sotmetre a consulta popular els decrets elaborats a les Corts.
1947: Ley de Sucesión de la Jefatura del Estado: monarquía autoritaria proposada per
Franco a les Corts.
Ofensiva diplomàtica (per trencar l’aillament internacional després de Segona Guerra Mundial):
- Relacions amistoses amb el món àrab.
- Sectors més conservadors d’Europa i EEUU.
- Recolzament de països llatinoamericans: Protocol Franco-Perón 1948 (enviament d’aliments
d’Argentina a Espanya).

16
c) El primer franquisme (1939-1959):
evolució socioeconòmica
Capitalisme autàrquic i corporatiu
Després de la Guerra Civil, política d’autarquia: nació econòmicament autosuficient.
Intervenció de l’Estat en la vida econòmica:
Ministerio de Industria y Comercio; Instituto Español de Moneda Extranjera: rígid control
del comerç exterior.
1939: Ley de Protección y Fomento de la Industria Nacional i la Ley de Ordenación y
Defensa de la Industria Nacional: impulsar el desenvolupament econòmic.
1941: Instituto Nacional de Industria (INI): promoure i participar en empreses com
ENDESA, SEAT, CASA, ENSIDESA, etc.
Servicio Nacional del Trigo y Comisaría Nacional de Abastecimiento y Transporte: obliga als
productors a lliurar una part considerable dels seus productes a preus fixats.
1940: Organización Sindical Española (OSE), configurada per la Ley de Unidad Sindical i la
Ley de Bases de la Organización Sindical.
Principis de l’organització sindical: unitat, totalitat i jerarquia; empresaris, tècnics i
treballadors.
Sindicats verticals. Amb comandaments procedents dels Moviment Nacional.

17
Capitalisme autàrquic i corporatiu amb moltes dificultats:
Grans restriccions imposades al comerç exterior.
Excessiu intervencionisme estatal i desmesurada reglamentació.
L’Estat no va poder adoptar el papel modernitzador i impulsor del creixement econòmic.
Gran escassetat.
Implantació de les cartilles de racionamient.
Mercat negre.

19
Els inicis de la modernització econòmica.
NOU GOVERN (1951): Millorar les condicions de vida i flexibilitzar la ideologia econòmica.
L’obertura econòmica
1953 Acord Hispanoamericà entre els EUA i Espanya. 1.500 millons de dòlars (prèstecs,
donacions i suport per la construcció de bases militars) i enviament de productes
(matèries primeres, pinsos, fertilitzants i aliments).
Augment de la possibilitat d’arribada de capitals estrangers però amb limitacions legals.
L’abandonament del dirigisme econòmic.
Nova Política Agrària: eliminació de cupos, superfícies obligatòries…, política que doni
resposta al mercat.
1952: Supressió de las cartilles de racionament.
Liberalització de certs preus industrials i eliminació dels projectes autàrquics de l’INI.
La recuperació econòmica
1951-1957: creixement del PIB d’un 4,5% (com Alemanya o Itàlia).
El comerç es multiplica per 10.
1954: la renta per capita encara no era com la de 1936.
Desenvolupament basat en l’abundant oferta de mà d’obra barata i l’èxode camp-ciutat.

20
Les bases socials
Dictadura amb un ampli suport de la població, però amb la classe obrera sotmesa i en precarietat.
Suport de grups previs a la República:
Els grans propietaris de terra, la burgesia industrial, l’aristocràcia financera,
l’èlit administrativa i els eclesiàstics.
Suport de la nova burgesía:
Empresaris i especuladros de l’autarquia. Mercat negre i corrupció.
Petits i mitjans camperols donen suport el 18 de juliol.
Nous suports:
Les classes mitjanes urbanes enquadrades a Falange, l’Església i l’Exèrcit.
La classe treballadora.
El franquisme negava l’existència de la lluita de classes.
La conflictivitat provenia de les organitzacions sindicals marxistes i anarquistes.
Prohibició de les organitzacions sindicals, vagues i representació de la classe obrera.
1942: Ley de Reglamentación de Trabajo.
Condicions laborals competència exclusiva de l’Estat.
Contrapartida: estabilitat en el lloc de treball i protecció social.
Instituto de Previsión:
Subsidis familiars, assegurança obligatòria per malaltia, prestació per accidents de treball, etc.

21
L’expansió del desarrollismo
Economia en expansió des de 1950, però amb desequilibris interns i externs.
NOU GOVERN (febrer de 1957) : política liberalitzadora.
Falange perd poder i ascendeixen els tecnòcrates de l’Opus Dei: Laureano López Rodó; suport de
Carrero Blanco.
Projecte tecnocràtic: modernitzar econòmica i socialment el país sense alterar les estructures
autoritàries.
El pla d’estabilització
Mesures preestabilitzadores:
Supresió del sistema de canvis múltiples i devaluació de la pesseta.
Congelació dels salaris, augment de la pressió fiscal.
Sistema més flexible de relacions laborals: Ley de Convenios colectivos (1958).
Incorporació a l’OCDE, al Fons Monetari Internacional i al Banc Mundial
(1959: prèstec de 500 milions de dòlars).

22
Pla d’Estabilització
Controlar la inflació, estabilitat de preus i prendre mesures per reduïr el consum intern i la
demanda.
Mesures fiscals: limitació de despesa del sector públic.
Mesures monetàries: no realització de fons públic, limitació de crèdit bancari al sector privat.
Per equlibir extern: liberalització de les importacions de capitals amb un nou aranzel, devaluació
de la pesseta (1 dòlar= 60 Pessetes).
Desmontar el capitalisme corporatiu heretat i establir una economia de mercat.
Efecte immediat: forta recessió, però les reserves augmenten i es conté la inflació.
1961: l’ economía espanyola ja estava rellançada
El desenvolupament econòmic
Considerable volum de divises (prosperitat internacional).
El turisme esdevé massiu als anys seixanta.
Emigració: 2 milions d’espanyols marxen a treballar a l’estranger entre 1960 i 1975.
El capital estranger. Augment de les inversions des de 1959.
Tres plans de desenvolupament des de 1964 a 1975 (quatriannals):
Primer pla (1964-67): PNB creix un 6,4% anual
Segon Pla (1968-71): PNB creix un 4% anual
Tercer Pla, creixement moderat fins 1974
Entre 1959 i 1975:
L’Agricultura passa del 23% al 9% del PIB
La Indústria del 34% al 42% del PIB
Els Serveis del 43% al 49% del PIB
De 1960 a 1975 7.000.000 emigren del camp a la ciutat.
Transformació d’Espanya.

23
Les condicions de vida
El gran desenvolupament va transformar la vida quotidiana dels espanyols.
Augment del nivell de vida.
En els 60 Espanya quasi dobla el valor real de la renda nacional: de 613 a 2.178 milions de pts.
Renda per càpita, de 20.234 pts el 1960 a 145.769 Pts el 1975.
Poder adquisitiu comparat amb la CEE: de 58,3% el 1960 a 79,2% el 1975.
El consum i el benestar
Increment del pressupost familiar.
Necessitats básiques: el 1958 el 77,2%, el 1973 el 57%.
Béns de llarga durada: línea blanca, cotxe, televisió, etc.
Modificacions en les formes de vida, semblants a les europees.
Les reformes educatives i socials
1963: Ley de Bases de la Seguridad Social. Dret de tots els espanyols a la Seguretat Social.
1970: Ley General de Educación. Increment de la inversió, del número de professors,
obligatorietat, formació professional, etc.
Cada vegada menys incidència de la religió en les pautes quotidianes.

24
La nova estructura social
Enriquiment generalitzat però forta diferenciació social.
Grans bosses de pobresa.
Tendència a la concentració de rendes en una minoria acomodada.
La classe obrera
Jornalers: passen de ser el 23% de la població activa el 1960, a sols el 6,3% el 1975.
Obrers de la indústria i el comerç creixen fins el 40% de la població activa el 1975.
Tendència a la especialització i millora salarial.
Less classes mitjanes
Augmenten fins superar lleugerament a la classe obrera el 1975.
Noves classes mitjanes, urbanes, professions liberals, funcionaris, treballadors no manuals.
Las classes altes
El 1975 representen el 6% de la població: cercle de poder econòmic i d’influència.
Oligarquia terratinent; grans empresaris de la indústria; aristocràcia financera.
Cossos d’èlit de l’administració de l’Estat; comandaments superiors de l’Exèrcit.
Oligarquia terratinent perd poder; la burgesia industrial i la burocràcies foren potenciades.
L’aristocràcia financera és el nucli hegemònic.

25
El Plan de Estabilización de 1959
Al final de la Guerra de Liberación, la economía española tuvo que enfrentarse con el problema de su
reconstrucción, que se veía retardada en aquellos momentos por la insuficiencia de los recursos y los
bajos niveles de renta y ahorro, agravados por el desequilibrio de la capacidad productiva como
consecuencia de la contienda.
La guerra mundial y las repercusiones que trajo consigo aumentaron estas dificultades y cerraron gran parte
de los mercados y fuentes de aprovisionamiento normales, lo que motivó una serie de intervenciones
económicas al servicio de las tareas del abastecimiento y de la reconstrucción nacional. Sin embargo,
a través de estas etapas difíciles, España ha conocido un desarrollo sin precedente en su economía.
Gracias a ese rápido proceso, nuestra economía se ha modificado profundamente. Resueltos un sinfín de
problemas, hay que enfrentarse ahora con otros derivados, tanto del nivel de vida ya alcanzado,
cuanto de la evolución de la economía mundial, especialmente la de los países de Occidente, en
cuyas organizaciones económicas está integrada España.
Para ello son imprescindibles unas medidas de adaptación que, sin romper la continuidad de nuestro
proceso económico, aseguren un crecimiento de la producción respaldada por una política de ahorro
y de ordenación del gasto.
La solución que se pretende dar a aquellos problemas debe hacerse desde un planteamiento global y
panorámico de los mismos, de tal manera que ni la apertura de nuestra economía hacia el exterior,
ni las medidas de orden interno, produzcan efectos secundarios desfavorables.
Segueix …
Document

26
El Plan de Estabilización de 1959
Segueix…
Por otra parte, es necesario que la nueva ordenación económica esté dotada de la debida flexibilidad para que sea
susceptible de sufrir los reajustes necesarios y las revisiones oportunas a medida que los aconseje la
experiencia y los postulen las circunstancias.
Es este aspecto, el Decreto-ley que a continuación se articula establece la liberalización progresiva de la importación
de mercancías y paralelamente, la de su comercio interior; autoriza la convertibilidad de la peseta y una
regulación del mercado de divisas; faculta al Gobierno para modificar las tarifas de determinados impuestos y
al Ministerio de Hacienda para dictar normas acerca del volumen de créditos.
Es indudable que las medidas restrictivas de emergencia entrañaban un carácter transitorio. Superadas aquellas
circunstancias, ha llegado el momento de iniciar una nueva etapa que permita colocar nuestra economía en
una situación de más amplia libertad, de acuerdo con las obligaciones asumidas por España como miembro
de pleno derecho de la O.E.C.E. La mayor flexibilidad económica que se establecerá gradualmente no supone
en ningún caso que el Estado abdique del derecho y de la obligación de vigilar y fomentar el desarrollo
económico del país. Por el contrario, esta función se podrá ejercer con mayor agilidad suprimiendo
intervenciones hoy innecesarias. La nueva etapa de nuestra vida comercial traerá sin duda consigo una
relación adecuada de costos y precios, de acuerdo con las circunstancias reales de la demanda y la
producción.
De este modo, se espera obtener la estabilidad interna y externa de nuestra economía, el equilibrio de la balanza de
pagos, el robustecimiento de la confianza en nuestro signo monetario y, en suma, la normalización de
nuestra vida económica.
Nueva Ordenación de la Economía española. (B.O.E. del 20 de julio de 1959).
Document

27
d) La demografia catalana
La població a Catalunya durant la guerra:
 En els cens de 1949 s’observa que el creixement demogràfic a Catalunya entre 1936 i
1949 va ser del -1%. Catalunya perd més població que la resta d’Espanya.
 Durant la Guerra Civil es produeix un corrent migratori cap a Catalunya des de
territoris de l’Estat que anaven sent ocupats pels feixistes. Una vegada acabada la
guerra marxaran a França o es quedaran.
El moviment migratori en la postguerra:
 A la dècada dels 40’s la població creix un 11%. No s’explica
només pel creixement vegetatitu (2,9%), s’hi ha de sumar
l’immigració que arriba atreta pels llocs de treball deixats pels
exiliats.
 A la dècada dels 50’s, es produeix un creixement del 20,3%.
La indústria, especialment la construcció, i els serveis,
sobretot el turisme, requerien mà d’obra barata.
 A la dècada dels 60’s, encara existeix un corrent migratori
cap a Catalunya molt intens. Aparició de barriades obreres,
sense serveis, infraestructures…
 A la dècada dels 70’s a conseqüència de la crisi, la saturació
del mercat de treball produeixun afebliment del procés
migratori.

28
e) El segon franquisme (1959-1975): evolució
política
La dictadura del desenvolupament
El triomf a la guerra serví per justificar la dictadura, i l’espectacular desenvolupament també va
servir per justificar la seva existència: dictadura de la victòria i dictadura del
desenvolupament.
Des de 1957, el nombre de tecnòcrates de l’Opus Dei en els successius governs (1962, 1965 i
1969) augmenta, però mai tenen tot el poder.
L’estratègia dels tecnòcrates
Adaptar el règim a les noves realitats internes i externes:
- La modernització de l’administració:
Entre 1957 y 1965 reforma “tècnica” de l’administració pública. Objectius: garanties
en
els drets dels administrats; eficàcia i racionalitat en el funcionament de l’Estat.
Aprovació de diferents lleis:
Ley de régimen jurídico de la Administración;
Ley de procedimiento administrativo;
Ley de entidades autónomas;
Ley de funcionarios civiles del Estado;
Ley de retribuciones de los funcionarios.
Nous ministeris amb secretaries tècniques.

29
- La institucionalització del règim:
1967: Ley Orgánica del Estado, setena i última de les lleis fonamentals.
Separació de càrrecs i atribucions del Cap de l’Estat i del President del Govern.
Aposta per la institució monàrquica.
Augment dels membres a Corts i creació de procuradors familiars (escollits
entre caps
de família i dones casades).
Possibilitat de crear associacions polítiques, sempre que es respectin els
principis del
Moviment.
- La qüestió succesòria:
El 22 de Juliol de 1969, les Corts van aprovar
que el successor a titol de rei fós Juan Carlos.
Aquest jura lleialtat a Franco
i fidelitat al seu règim.
política

30
Els oberturistes
Enfrontaments entre tecnòcrates i falangistes (oberturistes).
Els oberturistes van intentar:
Regulació d’associacions polítiques.
Ampliació dels treballadors en els sindicats oficials.
1966: Ley de Prensa de Manuel Fraga, eliminació de la censura prèvia.
Conflicte públic amb oberturistes:
1969: Asunto Matesa (alts càrrecs de l’Opus Dei afectats).
Els governs de Carrero i Arias
1969 NOU GOVERN (1969): amb Carrero Blanco vicepresident. Semblava monocolor (tecnòcrata).
1970 Ley General de Educación.
Immovilisme polític i fre als petits avenços oberturistes.
La presidència de Carrero Blanco (juny de 1973): Carrero Blanco president de Govern.
Representació equilibrada de les tendències.
20 de desembre de 1973 Assassinat de Carrero Blanco
política

32
El govern d’Arias Navarro
Carlos Arias Navarro sucsessor com president de Govern.
Perfil personal baix. Govern sense presència de tecnòcrates.
Presentació a les Corts d’un programa de signe oberturista:
Sistema d’eleccions municipals.
Incompatibilitats per als procuradors.
Autogovern dels sindicats oficials.
Independència mútua d’Estat i Església.
Creació d’associacions polítiques.
Evolució immovilista:
Enfrontamnet amb monseñor Añoveros, bisbe de Bilbao.
Destitució general Díez Alegría com cap de l’Estat Major (entra Fernández Vallespin).
Estatut del Dret d’Associació Política.
Dimissions d’oberturistes: Pio Cabanillas (Informació i Turisme); Barrera de Irimo (Hisenda).
Resposta a la pressió de l’oposició i a la intensa activitat terrorista amb forta repressió:
1975: afussellament de 2 membres de ETA y 3 del FRAP.
política

33
El govern d’Arias Navarro
Les reformes del règim
1974: membres del règim plantegen la necessitat de profundes reformes sense arribar a un
sistema democràtic.
Preparació per la particIpació en la vida política després de la mort de Franco.
Crisi notable, accentuada el 20 novembre de 1975 amb la mort del dictador.
política

34
La política exterior
1957 – 1969: Fernando María Castiella, ministre d’exteriors
Criteris d’actuació: acostament a la CEE; mantenir l’estreta relació amb els EUA; recuperar Gibraltar.
Espanya i l’Europa comunitària
1962, febrer: petició obertura de negociacions amb la CEE.
Informe Birkelbalk (no a l’adhesió sense democràcia).
1967: Acord preferencial, signat el 1970, a Luxemburg (econòmic).
1973: Protocol adicional.
Espanya i els Estats Units
1953: Acord Hispanoamericà. Bases militars (Torrejón, Morón, Saragossa i Rota).
1959: Eisenhower visita Espanya.
1963: Intent de canviar el pacte bilateral per un Tractat de cooperació i seguretat mútua
(augment de la inversió i del suport per entrar a l’OTAN i a la CEE).
Però prorroga del de 1953.
1970: Acord d’Amistat i Cooperació (per 5 anys), amb concessions a Espanya.
Gibraltar i la descolonització
1964: Obertura de negociacions amb Gran Bretanya.
1969-1984: aillament de Gibraltar (tancament de la frontera).
1968: Independència de Guinea Equatorial.
1969: Devolució de l’Ifni al Marroc.
1975: Sahara Occidental entre Marroc i Mauritània.
política

36
g) L’oposició política al règim (1939-1975)
El destí dels vençuts
Accentuació de la divisió entre l’Espanya catòlica i conservadora i l’Espanya laica i progressista.
L’exili
Sortida per la por a les represàlies dels vencedors. 500.000 surten per la frontera per França.
Els que es van quedar a França van fer la 2GM i alguns van acabar en camps de concentració.
Una minoria es va traslladar al nord d’Àfrica.
Des de França cap a: Mèxic, Xile, Cuba, Argentina, República Dominicana, Colombia.
A la Unió Soviètica foren enviats 3000 nens el 1937.
D’entre els vençuts les èlits de la classe política, dirigents, quadres... També es produeix un exili
cultural, on destaquen: Machado, Pàmies, Severo Ocho, Manuel Azaña, Max Aub, Luis Cernuda,
Luis Buñuel, Pedro Salinas, Rafael Alberti, Arturo Barea…
La repressió
Primers anys de forta acció repressiva. La por institucionalitzada com estratègia de control social.
Anul·lació de qualsevol tipus de dissidència. Contra els partits, contra els sindicats, contra els
maquis, repressió lingüística, cultural, nacional…
Ley de responsabilidades políticas; Ley de depuración de funcionarios; Ley de represión de la
Masonería y el Comunismo; Ley para la Seguridad del Estado.
1939–1945:
executades entre 35.000 i 50.000 persones. 300.000 presos i depuració de funcionaris.

37
L’oposició antifranquista
La consolidació del règim va generar poques esperances i possibilitats de derrribar-lo a curt
termini.
Anys 40:
Oposició a l’exili dispersa i dividida:
El govern de la República a l’exili es mostra ineficaç.
Desacord entre comunistes i socialistes.
Divisions dins l’anarquisme.
A l’interior cal destacar els maquis (guerrilla urbana i rural) que
Intensifica les seves accions el 1946 i el 1947.
La guerrilla interior actuarà fins a 1949
Hi haurà intents de reconstruir a la clandestinitat partits i sindicats
Conspiracions monàrquiques, d’escassa envergadura.
Anys 50
El PCE creix (Carrillo, Claudín). Adopta una política de reconciliació nacional. Però encara
seguia aïllat i mai es produeix la vaga general (sols algunes vagues).
1956: conflictes estudiantils a Madrid. 1957: nou govern amb gent de l’OPUS DEI.
Entre els moviments opositors, destaca el FLP amb liberals, socialistes i cristians
reivindicatius de les HOAC i les JOC.

38
Una cultura política no autoritària
Durant els anys 40 i 50 la dictadura va exercir un control polític i ideològic absolut. La majoria de
la població era indiferent a la política i els seus valors eren l’ordre, la tradició i el principi
d’autoritat.
Als anys 60, l’extensió de la dissidència va en paral·lel a l’extensió dels treballadors industrials,
assalariats i estudiants universitaris.
No van viure la Guerra Civil i defensen valors democràtics: pluralitat, llibertat, justicia i
participació.
Els hàbits de lectura i discussió augmenten, com les publicacions clandestines. Certa obertura
amb la Ley de prensa de 1966.
Mobilització social:
Difusió de valors democràtics, compromís envers la mobilització.
La mobilització laboral: als inicis del desarrollismo, apareixen joves que volen anar a la vaga;
afavorits per la Ley de Convenios colectivos de 1958; els sindicats històrics ,UGT y CNT, es
veuen superats per CCOO (vinculada al PCE).
La mobilització estudiantil: iniciada amb els fets de 1956, aleshores fou molt minoritària;
1965 liquidació del SEU (1965); aparició del Sindicato Democrático de Estudiantes
Universitarios: vagues, assamblees, manifestacions… en els campus.
La mobilització urbana: a barris de recent creació apareixen multitud d’Asociaciones de
vecinos. També apareixen plataformes de ciutats i provincials.

39
L’oposició a la dictadura
A finals dels 50 l’oposició exterior havia perdut força.
L’oposició interior comença a desenvolupar-se.
Organitzacions diverses amb pocs militants:
Democristians de Gil Robles y Manuel Jiménez Fernández.
Socialdemòcrates de Dionisio Ridruejo.
Lliberals de Joaquín Satrústegui.
Republicans
El PSOE de Rodolfo Llopis
Partit Socialista de l’Interior (1968) de Tierno Galván.
Partido Comunista de Santiago Carrillo.
1962: Reunió de Munich, acte polític de l’oposició moderada (PCE exclòs) , que demana:
Institucions autènticament democràtiques.
Garanties efectives d’acompliment dels Drets Humans.
Reconeixement de la personalitat de les comunitats naturals.
Llibertat sindical.
Possibilitat d’organitzar partits polítics i corrents d’opinió.
El règim reacciona amb represàlies contra els assistents (pel règim aquest acte fou el
Contubernio de Munich).

40
El Congreso del Movimiento Europeo, reunido en Munich los días 7 y 8 de junio de 1.962, estima que la integración,
ya en forma de adhesión, ya de asociación de todos los países a Europa, exige de cada uno de ellos instituciones
democráticas, lo que significa en el caso de España, de acuerdo con la Convención Europea de los Derechos del
Hombre y de la Carta Social Europea, lo siguiente:
1° La instauración de instituciones auténticamente representativas y democráticas que garanticen que el gobierno se
basa en el consentimiento de los gobernados.
2° La efectiva garantía de todos los derechos de la persona humana, en especial los de libertad personal y de
expresión, con supresión de la censura gubernativa.
3° El reconocimiento de la personalidad de las distintas comunidades naturales.
4° El ejercicio de las libertades sindicales sobre bases democráticas y de la defensa por los trabajadores de sus
derechos fundamentales, entre otros medios, por el de huelga.
5° La posibilidad de Organización de corrientes de opinión y de partidos políticos con el reconocimiento de los
derechos de la oposición.
El Congreso tiene la fundada esperanza de que la evolución con arreglo a las anteriores bases permitirá la
incorporación de España a Europa, de la que es un elemento esencial, y toma nota de que todos los delegados
presentes en el Congreso expresan su firme convencimiento que la inmensa mayoría de los españoles desean
que esa evolución se lleve a cabo de acuerdo con las normas de la prudencia política, con el ritmo más rápido
que las circunstancias permitan, con sinceridad por parte de todos y con el compromiso de renunciar a toda
violencia activa o pasiva antes, durante y después del proceso evolutivo.
Acuerdo político del Congreso de Munich (1962)
Fuente: ARMESTO SÁNCHEZ, J., (et. Al.), Historia de España. Comentario de Textos históricos, Granada, Port Royal,
1.997, p. 297.
Document
Acord polític del Congreso de Munich de 1962

41
El Partido Comunista de España (PCE) fou exclòs de la reunió de Munich.
En aquell moment era el millor organitzat i el més estès.
Tenia el suport de CCOO, que augmenta progressivament la seva importància
i està infiltrat al Sindicato Vertical.
1963: Grimau és afussellat.
Als anys 60 els comunistes estan molt implantats a la universitat.
Tierno Galván i Aranguren i García Calvo són separats de les seves càtedres el 1965.
Euskadi ta Askatasuna (ETA) neix el 1959.
1961: primera acció violenta (intent fracasat de fer descarrilar un tren).
1968, 7 de juny: primera víctima (guàrdia civil).
1970: Consell de Guerra de Burgos. Es condemna a mort a diversos membres d’ETA, entre
d’altres a Onaindía. Finalment, aquestes són commutades per la pressió internacional.
Creixent oposició vers el règim a l’interior de l’Església:
Concili Vaticà II (1962-1965).
Cardenal Vicente Enrique y Tarancón: president de la conferencia episcopal espanyola
(1969).

42
La fi del règim
A partir de 1969 el malestar obrer va anar en augment. Les relacions del règim amb l’Església
empitjoren. La reforma de Torcuato Fernández Miranda, amb l’avantprojecte
d’associacions polítiques no es porta a terme.
1969: Comissió Coordinadora de Forces polítiques de Catalunya.
1970: el procés de Burgos va comportar molta pressió internacional i ressò per la causa basca.
1971: Assemblea de Catalunya que engloba a tota l’oposició política i social.
Ley de Orden Público, amb una ETA molt activa.
Les tensions dins del règim entre oberturistes i el sector intransigent, el búnker, s’intensifiquen.
Fracassa l’esperit dl 12 de febrer (Arias Navarro).
Atemptats del FRAP i ETA. 5 condemnes a mort el 1975.
La Marxa Verda de Hassan II al Sàhara Occidental.
L’oposició cada cop està més articulada.
1974: Junta democrática: PCE, independents i monàrquics aliats contra el règim (París).
1975: Plataforma de convergencia Democrática: PSOE,
amb Felipe González y Alfonso Guerra, i liberals.
Ambdues es fonen en la Platajunta.
Rúptura democràtica amb el règim a la mort de Franco.

43
h) Les organitzacions clandestines a Catalunya
 La majoria d’organitzacions tenien la direcció a l’exili.
Amb el temps perden incidència en la societat per la
repressió i la distància.
 Noves organtizacions clandestines dins dels limits de
resistència i repressió.
 1939-40 es funda el Front Nacional de Catalunya
per coordinar les activitats de les organitzacions
nacionals i republiancanes. També s’organitzarà dintre
de Catalunya fins a finals dels 40.
 Cada vegada amb més força i el referent; el PSUC.
Millor organització i amb més incidència social.
 Sectors catalanistes organitzats entorn de l’Església en
organitzacions com “Crist-Catalunya” que donarà més
tard lloc a Convergència Democràtica de Catalunya.

44
i) La reafirmació cultural a Catalunya
El món intel·lectual
 Repressió pel franquisme de qualsevol mostra de diferència
nacional diferent a l’espanyola.
 Persecució de la llengua catalana i imposició de l’espanyol, fins
i tot, en les converses privades.
 Cap als 50’s es permetran les audicions de sardanes, sempre
dins de programes de “bailes regionales”.
 Oposició cultural al règim des de l’exterior: Pau Casals a l’ONU
i l’Abat Escarrè al Diari Le Monde.
 A l’interior, als 50’s, certa permissivitat cap als “idiomas
regionales”. Es recuperà lentament el català. Repercussió de la
Nova Cançó a finals de la dècada i creació dels grup els Setze
Jutges (1961).
 Els recitals des Setze Jutges, o prohibits o multats. Es
converteixen en actes de reafirmació catalanista i democràtica.
Cançons de Raimon (Diguem no) o de Lluís Llach (L’estaca) es
converteixen en emblemàtiques.
 Creació de la Companyia discogràfic Edigsa, que edita discos
en català.

45
 La Caputxinada: El setge i posterior assalt policial al
convent suscità un moviment unitari de solidaritat política
i ciutadana, que fou el gèrmen de la Taula Rodona
Democràtica de l'oposició catalana, i reforçà la
incorporació a la lluita antifranquista d'importants sectors
eclesiàstics (manifestació de capellans pels carrers de
Barcelona, l'11 de maig) i professionals (fundació del
Grup Democràtic de periodistes, l'abril del mateix 1966).
El món universitari
 El moviment universitari va ser molt important en la lluita contra la dictadura.
 A partir de 1957 l’agitació universitària va tenir rellevància.
 El SEU tenia el monopoli de representació i enquadrament dels estudiants
universitaris. Es dissol el 1965.
 Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB)
Organització constituïda en l'assemblea celebrada al convent dels caputxins de
Sarrià el 9 de març de 1966, com a culminació de la lluita dels estudiants de
Barcelona contra el SEU falangista i les Asociaciones Profesionales de
Estudiantes, amb les quals el govern havia volgut substituir-lo.

Espanya i Catalunya durant el franquisme

Empfohlen

Empfohlen

Weitere ähnliche Inhalte

Was ist angesagt?

Was ist angesagt? (20)

Andere mochten auch

Andere mochten auch (20)

Ähnlich wie Espanya i Catalunya durant el franquisme

Ähnlich wie Espanya i Catalunya durant el franquisme (20)

Mehr von Eduard Costa

Mehr von Eduard Costa (20)

Espanya i Catalunya durant el franquisme