Joc aniversari llibres per llegir en què els participants havien d'endevinar el nom de l'autor de cada fragment.

1. TEXTOS ENDEVINALLA LLEGITS DINS L’ANIVERSARI DE LLIBRES PER LLEGIR

2. 1 Mercè Rodoreda, La Plaça del Diamant.
“Cada dia estava més cansada. Els nens, quan entrava al pis, els trobava moltes
vegades adormits. Els havia estès una flassada per terra al menjador, amb dos coixins, i
els trobava adormits, de vegades molt acostadets i el nen amb un braç passat damunt de
la Rita. Fins que no els vaig trobar més adormits i la Rita, tan petitona, feia hiiii... hiiiii...
hiiiiii... i es miraven amb el nen i el nen es posava un dit davant de la boca i li deia, calla. I
la Rita tornava amb aquella mena de riure, hiiiii... hiiiii... hi... un riure molt estrany. I vaig
voler saber què passava. Un dia vaig córrer més i no em vaig aturar enlloc i vaig arribar
una mica més d'hora, vaig obrir la porta del pis com si entrés a robar, aguantant-me la
respiració mentre feia girar la clau al pany. La galeria era plena de coloms i també n'hi
havia al passadís i els nens no eren enlloc. Tres coloms, així que em van tenir al davant,
se'n van anar cap al balcó del carrer, que estava obert de bat a bat, i van fugir deixant
unes quantes plomes i ombra. Quatre més, se'n van anar cap a la galeria de pressa, de
pressa, de tant en tant fent un saltiró i obrint les ales i quan van ser a la galeria es van
girar a mirar-me i vaig espantar-los amb el braç i van fugir volant. Vaig començar a
buscar els nens fins i tot per sota dels llits i me'ls vaig trobar a l'habitació fosca on, quan
l'Antoni era molt petit, el tancàvem perquè ens deixés dormir. La Rita estava asseguda a
terra amb un colom a la falda, i el nen tenia tres coloms davant i els donava veces i les hi
prenien de la mà amb el bec. Quan vaig dir, ¿què feu?, els coloms es van esverar i van
alçar el vol i topaven per les parets. I el nen, amb les mans al cap, es va posar a plorar. I
la feina que vaig tenir per poder treure aquells coloms d'allà dintre... ¡I la gran comèdia!
Es veu que ja feia temps que, als matins, els coloms eren amos del pis quan jo era fora.
Entraven per la galeria, corrien pel passadís, sortien pel balcó del carrer i tornaven al
colomar fent la volta.”
Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant

3. 2 Paul Auster
Et penses que no et passarà mai, que no et pot passar, que tu ets l’única persona al món
a qui cap d’aquestes coses no passarà mai, i llavors, una per una, et comencen a passar
totes, de la mateixa manera que passen a tothom. Els peus descalços al terra fred quan
surts del llit i camines fins a la finestra. Tens sis anys. A fora cau la neu, i les branques
dels arbres del pati del darrere són cada cop més blanques. Parla ara abans no sigui
massa tard, i després espera poder continuar parlant fins que no quedi res més per dir.
El temps s’acaba, després de tot. Potser val més que de moment deixis de banda les
teves històries i intentis analitzar com ha estat viure en aquest cos des del primer dia que
recordes ser viu fins a aquest.
Paul Auster, Diari d’hivern

4. 3 Wislawa Szimborska
Un gat en un pis buit.
Morir és una cosa que no se li fa a un gat,
Perquè ¿què voleu que faci un gat
En un pis buit’?
Grimpar esgarrapant les parets.
Refregar-se contra els mobles en passar.
(...)
Se senten passes a l’escla,
Però ja no són aquelles passes.
La mà que posa el peix al platet
No és tampoc la que el posava.
(...)
Només cal que torni,
Només cal que es presenti.
Prou que s’assabenterà
Que així no és manera de tractar un gat.
Ens hi acostarem
Com qui no vol la cosa,
A poc a poquet,
Sobre unes potetes molt ofeses.
I cap salt ni cap festa al començament.
Wislawa Szimborska

5. 4 Josep Pla
“Escriure. Generalment se sent dir que, quan un es posa a escriure, les blanques
quartilles perden la virginitat. La virginitat de les quartilles, però, no té cap importància. La
virginitat de les «quartel·les» —aquesta és la paraula que Josep Carner proposa per
anomenar aquesta classe de papers— encara menys. El que en posar-nos a escriure
perd notòriament la virginitat és el pensament que hipotèticament ens pensàvem tenir i
els mitjans d'expressió de què il·lusòriament pensàvem disposar. Aquestes són pèrdues
de virginitat irreparables. No hi ha ningú que no es pensi ésser un gran escriptor abans
de posar-se a escriure. Tema literari: dibuixar, en una ratlla i mitja, el vol d'un ocell.”
Josep Pla, El quadern gris

6. 5 Shakespeare
[Parla Benedicte] “Em meravella que un home, veient fins a quin punt un altre es
converteix en un beneit quan fa que tots els seus actes estiguin al servei de l'amor, ell
mateix, després d'haver-se rigut de les vanes follies dels altres, es converteixi,
enamorant-se, en l'objecte de les seves pròpies burles. Claudio n'és un, d'aquests. Jo el
vaig conèixer quan per ell no hi havia cap altra música que la del timbla i el pifre, i ara
s'estima més el tamborí i la flauta dolça. El vaig conèixer quan hauria fet deu milles a peu
per veure una bona armadura, i ara es passaria deu nits de vetlla dissenyant la forma
d'una nova geca. Solia parlar senzill i anar al gra, com un home honest i com a bon
soldat, i ara parla com un diccionari: fa servir unes paraules tan enrevessades que
semblen plats estranys d'un banquet fantàstic. ¿M'hi podria convertir jo, en una cosa així,
i veure les coses amb aquests ulls? No ho puc pas dir, però em sembla que no. No puc
pas jurar que l'amor no em converteixi mai en una ostra; sí que juro que mentre no em
converteixi en una ostra no em farà ser tan beneit. Si una dona és bonica, jo tranquil. Si
una altra és assenyada, jo tranquil. Si una altra és virtuosa, jo tranquil; però fins que totes
les gràcies no es trobin en una de sola, cap dona no obtindrà la meva gràcia. Rica, ho
haurà de ser, això sí; intel·ligent també, o si no res de res; virtuosa, o no m'hi jugo els
diners; bonica o no me la miraria mai; dolça, o no voldré que se m'acosti; noble, o no en
donaria ni cinc; que tingui una bona conversa, una excel·lent educació musical, i els
cabells, que siguin del color que Déu vulgui.”
William Shakespeare, Molt soroll per no res

7. 6 Vladimir Nabokov
I em vaig retrobar sol, conduint sota la pluja del dia que agonitzava, i l'eixugavidre anava
a tot drap però era incapaç d'estroncar les meves llàgrimes.
[...]
Penso en els bisons i els àngels, en el secret dels pigments perdurables, en els sonets
profètics, en el refugi de l'art. I aquesta és l'única immortalitat que tu i jo podem
compartir, Lolita meva.
[...]
Lolita, llum de la meva vida, foc de les meves entranyes. Pecat meu, ànima meva. Lo-li-
ta: la punta de la llengua fa tres passets per anar a petar, al tercer, contra les dents. Lo.
Li. Ta.
Vladimir Nabokov, Lolita

8. 7 Haruki Murakami
Però fins que no se m'apareix la seva cara passa una bona estona. I com més anys
passen, més llarga es fa l'estona. És trist, però és així. Al principi en tenia prou amb cinc
segons, però aquests cinc segons es van convertir en deu, després en trenta i finalment
en un minut. El temps que tardo a recordar-la s'ha anat allargant com s'allarguen les
ombres al capvespre. Potser algun dia tot plegat ho engolirà la foscor. Sí, els meus
records s'allunyen del lloc on era la Naoko, però també del lloc on era jo. I l'únic que em
ve a la memòria, una vegada i una altra, és aquella imatge, la imatge d'aquell prat al mes
d'octubre, com si fos l'escena més impactant d'una pel·lícula.
Haruki Murakami, Tòquio Blues

9. 8 Proust

10. Marcel Proust, Pel camí de Swann

11. 9 Gustave Flaubert
Les seves parpelles semblaven fetes expressament per a aquelles llargues mirades
amoroses, on la pupil·la es perdia, mentre una forta alenada li eixamplava el nas fi, i li
aixecava la comissura carnosa dels llavis, que a la llum es veien ombrejats per una mica
de borrissol negre. Semblava com si un artista hàbil en corrupcions li hagués disposat
sobre la nuca els cabells: s’enrotllaven en una massa espessa, descuradament, i segons
els atzars de l’adulteri, que els desfeia cada dia. La seva veu ara adquiria unes inflexions
més flonges, i la cintura també; fins i tot dels plecs del seu vestit i la corba del peu es
desprenia una cosa subtil que arribava a penetrar. Charles, com en els primers temps de
casats, la trobava deliciosa i del tot irresistible.
Madame Bovary no havia estat mai tan bonica com en aquella època; tenia aquella
bellesa indefinible que resulta de l’alegria, de l’entusiasme, de l’èxit, i que no és sinó
l’harmonia del temperament amb les circumstàncies. Les ànsies, les penes, l’experiència
del plaer i les il·lusions sempre joves, igual que les flors en un femer sota la pluja, els
vents i el sol, l’havien desenvolupada de mica en mica, i per fi s’expandia en la plenitud
de la seva naturalesa.
Gustave Flaubert, Madame Bovary

12. 10 Victor Català
Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb
ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la
muntanya. El pagès, rialler i encantat de trobar una estona de conversa, li féu de seguida
lloc a son costat en la post travessera, i digué a la Mila que s’ajoqués darrera d’ells,
sobre el bossat. Ella guaità amb agraïment a n’aquell home desconegut, que li feia
semblant mercè. Malgrat la bona cama que tenia, estava fatigada. Son marit li havia
contat que de Llisquents, on els deixà l’ordinari, fins a Ridorta, hi havia cosa de mitja
horeta, i ja feia cinc quartassos que caminaven quan vegeren negrejar el campanaret del
poble dalt del turó verdelós: d’aleshores fins a trobar el carro havia passat un altre quart
llarg i entre el solei, la polseguera i la contrarietat, li havia donat un gran malhumor a la
pobra dona.
Tantost encauada en son niu de l’estora, amb el farcellet de la roba al caire i l’esquena
arrimada a un coster, es desféu el mocador que duia com una teuladeta sobre la cara, i
agafant-lo pels becs l’esbategà contra les galtes. Estava acalorada, i l’aire fresquívol del
mocador li passà pel coll i polsos com una manyaga dolça i una mica esgarrifadora que
la resseguí tota: mes, al parar de ventar-se, es trobà més reposada i serena per a guaitar
les belleses d’aquells camins que tantes vegades li havia ponderat en Matias.
Víctor Català, Solitud

13. 11 Edgar Allan Poe
El castell on el meu criat s’havia arriscat a penetrar per la força, abans que permetre’m,
greument ferit com estava, passar la nit al ras, era una d’aquelles acumulacions de
malenconia i magnificència barrejades que durant tant temps han sotjat els Apenins, no
menys en la realitat que en la fantasia de la senyora Radcliffe. Segons totes les
aparences l’havien abandonat de manera provisional i molt recentment. Ens vam
instal·lar en una de les estances més petites i menys profusament moblades, en una
torreta aïllada del castell. La decoració era sumptuosa, però deteriorada i antiga. Les
parets estaven recobertes de tapissos i engalanades amb nombrosos i diversos trofeus
heràldics, així com amb una quantitat insòlita de pintures modernes molt vívides de
marcs daurats plens d’arabescos imaginatius. Aquestes pintures —que penjaven no tan
sols de la part principal de les parets sinó dels molt racons que originava l’arquitectura
extravagant del castell— m’havien interessat poderosament, potser a causa del deliri
incipient; de manera que vaig manar a Pedro que tanqués els gruixuts porticons de la
cambra (ja era de nit), que encengués les espelmes d’un canelobre alt que hi havia sobre
la capçalera del llit i que descorregués del tot les cortines rivetades de vellut negre que
embolcallaven el jaç. Tot això ho volia per poder-me lliurar, si no al son, almenys a la
contemplació d’aquelles pintures i a l’examen d’un petit volum que havia trobat damunt el
coixí, que n’anunciava l’anàlisi i la descripció.
Edgar Allan Poe, El retrat oval

14. 12 Pere Calders
L’hora en punt
La mort es presentà quan no se l’esperava, i ell li digué que no li havia donat hora.
—És que l’hora la dono jo —va respondre-li la mort.
—No sempre, no sempre... —replicà ell—. Ara, per exemple, tinc l’agenda plena i a vós
no us ve d’un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i
quedarem per una data.
—És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments —digué la gran senyora.
—Apa, bah! —es defensà ell, tot empenyent-la suaument cap a la porta—. Amb la
feinada que teniu no em direu pas que depeneu d’un difunt puntual. En canvi, jo tinc
compromisos inajornables.
I la mort se’n va anar amb la calavera entre les cames, sense saber-se’n avenir. No li
havia passat mai.
Altres dimensions
Per necessitats d’espai que devia enfrontar un arquitecte que ja descansa en pau, el
rebedor de casa té forma de triangle. No hauria pensat mai en les Bermudes, de no
ésser que en qüestió de pocs dies el rebedor va endrapar-se la tia Margarida i un
cobrador de la mútua que era una bellíssima persona. No és pas per la molèstia, perquè
ja se sap que les grans ciutats són incòmodes, però estic una mica nerviós. Ara, quan
surto de casa, vaig d’esquitllentes, perquè el triangle em fa basarda.
Pere Calders, contes (molt) breus. Extrets de Rodamots: Invasió subtil i altres contes, De
teves a meves, Tot s’aprofita i L’honor a la deriva

15. 13 Salvador Espriu
CANÇÓ DEL MATÍ ENCALMAT (fragment)
El sol ha anat daurant
el llarg somni de l’aigua.
Aquests ulls tan cansats
del qui arriba a la calma
han mirat, han comprés,
oblidaven.
Lluny, enllà de la mar,
se’n va la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l’aire l’acompanya:
«Et perdràs pel camí
que no té mai tornada.»
13 BIS Llibre de Sinera XXI fragment
Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan per la muntanya que tanca el ponent
el falcó s’enduia la claror del cel,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan la pluja porta l’olor de la pols
de les fulles aspres dels llunyans alocs,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Quan el vent em parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Mentre m’envelleixo en el llarg esforç
de passar la rella damunt els records,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra.
Salvador Espriu
.

16. 14 Maria Mercè Marçal
Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d'allò que haurem deixat aquí.
Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.
Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.
Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.
Bruixes d'ahir, bruixes del dia
, ens trobarem a plena mar.
Arreu s'escamparà la vida
com una dansa vegetal.
Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.
Maria Mercè Marçal CANÇO DE FER CAMÍ
Per a la Marina